El convent de Santa Caterina de Barcelona

Introducció

El convent de Santa Caterina ha estat el model –en molts aspectes encara l’és– que s’ha fet servir en la historiografia de l’art català per a explicar el procés d’implantació de l’arquitectura gòtica meridional al nostre país, amb l’aparició de formes que semblaven prou allunyades de la tradició i els models arquitectònics usuals. Es tractava d’un exemple d’edificació singular i innovadora dins d’un paisatge tradicional de l’arquitectura medieval, que permetia entendre una revolució primerenca, dins de la primera meitat del segle XIII, que obria nous horitzons a l’arquitectura monumental de la nostra àrea geogràfica. Les opinions més arrelades sobre la implantació del gòtic a Catalunya conclouen, fins ara, que és en aquest convent barceloní on s’inicià, entre altres qüestions, el cobriment de les esglésies amb volta de creueria, els presbiteris amb doble nivell de finestres i la construcció de capelles laterals obertes a la nau del temple. Hom diu que Barcelona rebé aquests canvis arquitectònics de la mà dels frares mendicants que en el primer quart del segle XIII s’instal·laren a la ciutat, i en concret que fou l’orde dels dominicans la que edificà aquest convent en qüestió i la que feu de corretja de transmissió de les noves idees arquitectòniques europees arreu del territori. Darrerament, contradient aquest panorama, diverses veus crítiques (Ortoll, 1996) ja han matisat algunes d’aquestes afirmacions tot buscant noves interpretacions o visions diferents de les establertes i acceptades.

Fins fa molt poc, tots els estudis sobre el convent de Santa Caterina prenien com a base fonamental la documentació generada per les descripcions i planimetries del segle XIX, que permetien articular les diferents hipòtesis. Des del 1998, l’Ajuntament de Barcelona ha iniciat el procés de recerca arqueològica extensiva al solar del mercat de Santa Caterina, motivada per les obres de renovació d’aquest equipament. Això ha permès, a partir d’ara, poder disposar d’una base fiable i directa sobre la realitat física del cenobi i el seu procés de construcció. Aquesta investigació, encara en curs, ofereix una base científica que fa possible canviar, o si més no afinar, aquell panorama cronològic de l’aparició dels nous models artístics de què hem parlat.

La visió historiogràfica tradicional

L’estudi crític de la historiografia moderna que ha teoritzat sobre el convent de predicadors de Barcelona permet concloure que la pràctica totalitat dels autors parteix d’un condicionant inqüestionable: ningú no ha pogut estudiar l’edifici dempeus, ja que va ser enderrocat l’any 1837.

Les fonts documentals, base de la historiografia clàssica, es troben molt disperses o bé s’han perdut al llarg dels diferents episodis històrics soferts pel convent. A això cal afegir, a més de la seva desaparició física, el fet de tenir un coneixement bastant parcial dels edificis que el formaven, ja que les representacions gràfiques del segle XIX i alguna il·lustració d’època anterior solament fan referència a aspectes sectorials, molts cops idealitzats, de la fisonomia del gran complex religiós, primera seu estable del Consell de Cent. Tot això ha condicionat les interpretacions que s’han fet fins ara del convent dominicà de Barcelona.

El convent a la primera meitat del segle XIX

La descripció que fins ara es feia de les edificacions que hi havia al segle XIX a la zona ocupada posteriorment pel mercat partia, bàsicament, de dues fonts: la memòria descriptiva amb aixecaments planimètrics realitzada per Josep Casademunt (1837) i encarregada per la Junta de Comerç de Barcelona, i l’obra de Gaietà Barraquer (1906). Segons aquestes fonts, el convent de Santa Caterina en el moment de la seva desaparició estava format per diferents edificacions imbricades corresponents a les diverses necessitats i funcions pròpies d’un edifici conventual. A la zona tocant a l’actual carrer de Colomines se situava l’església, similar a Santa Maria del Pi quant a dimensions i tipologia, amb la façana principal encarada a l’actual plaça de Santa Caterina i el presbiteri al carrer de Giralt el Pellisser. Constava d’una nau de set tramades, acabada en un absis poligonal, amb línies de capelles a banda i banda. Les del costat de l’epístola estaven doblades i presentaven una primera línia gòtica i una segona ja d’estil barroc al llarg del carrer de Colomines. A la part més propera a l’absis se situava la capella del Santíssim, també d’aquesta darrera època. Les capelles del costat de l’evangeli limitaven amb el claustre gòtic, l’aula capitular i la sagristia; la segona de les capelles suportava un campanar, molt esvelt, de base quadrada i un alçat octagonal. Als peus de l’església es documenta un pòrtic, el pati d’accés i les dependències de l’hostatgeria i la porteria edificades al lloc on hi havia hagut la capella de les Verges, espai que havia hostatjat el Consell de Cent.

El claustre gòtic, de forma rectangular, es disposava en paral·lel amb la part oposada de les primeres cinc capelles, restant limitat, per la part nord-oriental, per l’aula capitular, anomenada també capella de la Bona Mort, consistent en una gran sala rectangular, coberta amb volta, també gòtica. Entre aquesta aula i el carrer de Giralt el Pellisser se situaven el rentamans, la sagristia i diversos patis.

A continuació del claustre gòtic, hi havia un altre claustre més modern del qual només s’han documentat dues galeries. El seu límit septentrional corresponia al de profundis, com a continuació de l’aula del capítol, els refetors i més patis. Entre els claustres i el carrer de les Freixures hi havia un gran edifici modern destinat a botigues a la planta baixa i a biblioteca als pisos superiors. La part més propera al carrer de Sant Pere Més Baix corresponia a l’hort del convent.

La cronologia del procés constructiu

La cronologia que tradicionalment s’ha donat a l’evolució d’aquest convent de predicadors de Barcelona reflecteix un notable consens historiogràfic que hom pot resumir de la manera següent:

L’orde dels frares dominicans o predicadors, fundat a Tolosa de Llenguadoc l’any 1215 per sant Domingo de Guzmán, arribà a Barcelona poc després de la seva fundació (1219) procedent de Bolonya (o bé París), convidat pel bisbe Berenguer de Palou. En un primer moment els frares ocuparen unes cases velles situades a la zona propera al call jueu, tot utilitzant la veïna església parroquial de Sant Jaume per als oficis de la comunitat.

Secció de l’església del convent dibuixada poc abans del seu enderroc.

RACBASJ / J.C. - G.S.

Quatre anys després de la seva arribada, concretament l’any 1223, la ciutat els va cedir uns terrenys a la zona baixa del barri de Sant Pere, amb unes cases i, sembla, una antiga capella, que potser ja era consagrada a santa Caterina, verge i màrtir, per tal que hi bastissin un nou convent. Cap al 1243, poc després del generalat de Ramon de Penyafort, s’iniciaren les obres del nou convent gràcies al patrocini del bisbe de Girona, el dominicà Berenguer de Castellbisbal. També en un moment primerenc (1246) es pot situar la deixa testamentària de Jaume Giralt per a construir la sala del capítol. Els treballs a l’església continuaren i el papa Innocenci IV (1248) donà indulgències a qui ajudés en la construcció del temple. L’any 1252 el temple estava construït parcialment fins a l’arrencada de la coberta. Aquest mateix any, el rei Jaume I va donar l’impost sobre les mercaderies descarregades al port per ajudar al bastiment de l’edifici. També en rebé el dret de l’aigua del Rec Comtal per al consum i el regadiu dels horts comunitaris. És en aquest primer moment que se li atorga la categoria de reial. L’any 1261, el general de l’orde dominicà amonestava el prior barceloní pel fet d’haver construït un dormitori que transgredia notablement les mesures establertes per les seves estrictes constitucions. Un any després es va finalitzar el presbiteri i els tres primers trams del temple. Cap al 1268 estaven construïdes les capelles laterals, gràcies al patrocini de la senyora Blanca de Montcada. També consta en aquest moment que el seu marit, Berenguer de Montcada, va finançar obres al dormitori, el claustre, la cuina, la infermeria i l’hostatgeria. Finalment, el 1275, any de la mort de Ramon de Penyafort, s’acabà l’últim tram de l’església i s’incorporà la gran rosassa de la façana principal.

Així doncs, segons la tradició historiogràfica, la fase gòtica del convent es devia acabar de construir abans de mitjan segle XIV. La fisonomia del convent, però, canviaria al llarg dels segles. Al començament del segle XVI es portà a terme la construcció del segon claustre esmentat i es feren reformes a l’església, enderrocant el cor central existent i construint-ne un altre (1546). Gairebé un segle després, a partir del 1601, es realitzà l’ampliació de l’església, afegint una nova línia de capelles al costat de l’epístola, de manera que les tres primeres capelles gòtiques i les seves ampliacions barroques constituïen una petita església dedicada a sant Ramon de Penyafort, on es van dipositar (1608) les despulles d’aquest sant després de la seva canonització. També es construí la capella del Santíssim i es reformà la sagristia.

Planta del convent tal com era el 1837, just abans de la seva desaparició. Escala 1/800.

CRC, II, pàg. 22-23 - G.S.

Al segle XVIII, es van dur a terme diverses obres per a arranjar les parts malmeses com a conseqüència del bombardeig del setge del 1714, durant el qual, segons la tradició, 365 projectils van impactar sobre el convent. També es documenten obres de nova pavimentació de l’església. El convent es mantingué al seu punt màxim d’extensió fins al començament del segle XIX, en què ocupava una illa delimitada per les parets posteriors de les finques de l’actual carrer de Sant Pere Més Baix i els carrers dels Mestres Casals i Martorell (antic Claveguera), Gombau, Giralt el Pellisser, Colomines, Freixures i Tragí. Durant el Trienni Liberal (1820-23) es plantejà la creació de la plaça de Santa Caterina i la prolongació, fins a arribar a Colomines, del carrer de Freixures, que fins aquest moment moria a la tàpia del convent que tombava per Tragí. Aquesta actuació va plantejar un problema per a la conservació de les edificacions del convent situades a la zona afectada, ja que es van aterrar l’antic refetor, les estructures de la porteria, la farmàcia i altres dependències, que van deixar a la vista l’interior dels claustres. Entre el 1823 i el 1833, els dominicans recuperaren part dels terrenys limitats per la línia de façana del carrer de Freixures i hi construïren noves edificacions: la gran estructura de planta rectangular de tres o quatre nivells d’alçat, ocupada a la part superior per la biblioteca i a la part baixa per un total d’onze botigues, la nova hostatgeria, etc. Sabem que en el moment de l’assalt popular del 1835, els edificis no estaven totalment finalitzats; es produí un gran incendi que provocà desperfectes de diferents tipus. Finalment, entre el desembre del 1836 i el febrer del 1837 s’enderrocà el conjunt. Abans s’efectuà un repartiment entre entitats o esglésies, així com la venda a particulars i l’espoliació del patrimoni artístic del convent. Es documenta també la utilització d’explosius per a ensorrar la volta de l’església i la concessió d’extreure la pedra a un particular. Quan es va començar a construir el mercat només restava dempeus part de l’edifici de la biblioteca i l’hostatgeria del convent. El mercat, amb diverses reformes, va funcionar entre el 1848 i el 1998, que s’enderrocà interiorment. Tots aquests factors han condicionat l’arrasament de les estructures localitzades en el transcurs de la recerca arqueològica.

La recerca arqueològica al solar del mercat

La intervenció arqueològica a Santa Caterina, motivada per les obres de remodelació del mercat, ha permès l’estudi intensiu del subsòl del seu solar, on han aparegut estructures de bona part de l’antic convent. La intervenció ha posat de manifest una sistemàtica i secular ocupació d’aquest solar, que arqueològicament s’ha traduït en una gran complexitat estructural de molt difícil interpretació. Malauradament, la major part d’aquestes estructures s’han documentat al nivell de fonaments, ja que el nivell de circulació medieval era més alt que l’actual, la qual cosa ha impedit, molts cops, que la fiabilitat d’interpretació fos més alta.

En el moment de redacció d’aquest article, els treballs encara no han finalitzat i, per tant, cal advertir de la provisionalitat d’alguna de les dades que donarem a continuació. Malgrat això, podem apuntar les idees bàsiques i fonamentals a l’hora d’entendre el conjunt, però que, reiterem, s’hauran d’afinar quan es doni per conclosa la investigació.

L’excavació ha evidenciat la importància històrica de les restes recuperades i ha aportat dades que situen l’ocupació humana del solar entre l’època romana i l’actualitat. Amb relació a les construccions gòtiques edificades al solar del mercat, ha permès que es pugui parlar amb seguretat d’una altra visió, molt més enriquidora, dels elements que formaven el convent i de l’evolució del seu procés constructiu, respecte al que la historiografia assenyalava tradicionalment. S’ha parlat fins avui de tres importants edificacions gòtiques corresponents a l’antic convent de predicadors (església, claustre i sala capitular) i generalment s’ha cregut que es corresponien amb l’obra original del segle XIII –tal com van ser dibuixats al segle XIX–. Ara podem, com es veurà tot seguit, posar en dubte aquella visió.

Resultats de l’excavació i evolució del convent

La primera ocupació del solar se situa a l’època fundacional de la ciutat romana (final del segle I aC), amb un assentament indeterminat que possiblement correspon a una vil·la suburbana de la colònia Bàrcino. En un moment de l’antiguitat tardana, entre els segles IV i VI, el sector més oriental va ser ocupat per una zona de necròpolis que ultrapassava els límits del solar en direcció a llevant. Entre els diferents tipus d’enterrament documentats, molts d’ells usuals en aquesta mena de necròpolis, es pot destacar la presència de diverses construccions funeràries de caràcter monumental que podrien correspondre a les famílies més benestants de la ciutat. Després d’un lapse on no es detecta activitat humana, la zona es tornà a ocupar de forma dispersa en un moment imprecís de l’època altmedieval.

El solar del convent de santa caterina de barcelona anterior al segle XIII. Planta del conjunt monàstic i d’altres edificis anteriors al convent dominicà localitzats en les recents excavacions.

MHCB - CODEX

Amb anterioritat a l’arribada dels dominicans, s’inicià una nova fase d’assentament humà. Aquesta ocupació del solar sembla definir el primer moment de vida urbana del lloc, mostrat a partir de dos conjunts arquitectònics que responen a dues tipologies diferenciades. En primer lloc, es localitzen a la zona nord-occidental del solar diverses estructures complexes que podrien correspondre als fonaments de construccions d’ús domèstic i que per la seva disposició semblen alineades per un vial. Aquestes cases conviuen amb un segon conjunt d’edificacions molt més interessants per la seva significació històrica urbana, ja que corresponen a una església i les diverses construccions i espais que s’hi relacionen. Aquesta església, de dimensions mitjanes (25,7 m t 11,5 m), d’una sola nau, probablement coberta amb volta de canó i amb absis semicircular, presenta una zona porticada al seu costat septentrional amb diversos àmbits tancats que es desenvolupen al voltant d’un pati.

La troballa d’aquest conjunt, de caire monàstic, inèdit i inesperat en el procés de recerca, i malgrat que no se’n coneguin les dades històriques fonamentals –tant pel que fa a la cronologia fundacional com a l’advocació de l’església, el topònim pel qual era conegut inicialment aquest conjunt o indret, la comunitat a què pertanyia, etc.–, representa un gran pas per al coneixement del procés d’urbanització de la Barcelona medieval.

Aquest primer conjunt religiós presenta diverses fases evolutives que comportaren ampliacions i canvis estructurals i la construcció de diferents espais rectangulars al voltant del que ja es podria definir com a claustre quadrangular. La funcionalitat de moltes d’aquestes sales no és clara, encara que si més no una sembla correspondre clarament a un refetor amb bancs perimetrals d’obra de tàpia i les restes dels suports de la taula que la circumdava. Possiblement una altra deu ser el dormitori del cenobi, atesa la seva tipologia constructiva amb arcs de diafragma i la seva situació. També s’ha localitzat una zona de treball amb restes d’un forn de metalls.

Ignorem encara qui construí el primer dels edificis. Resta clar, però, que foren els dominicans els qui, a partir del 1223, si fem cas de les fonts, reberen aquesta antiga construcció monàstica –no una modesta capella com semblava–, la utilitzaren i finalment l’ampliaren i reformaren, ateses les necessitats creixents de la comunitat, tot dins del segon quart de segle XIII. El conjunt d’aquest primer convent serví de seu de la comunitat dominicana mentre s’ampliaven el seu poder i la seva influència social, política i econòmica. La comunitat devia créixer prou ràpidament per a fer necessari un replantejament global de la casa conventual ja en dates molt primerenques, potser abans d’una dècada de la seva implantació a la zona.

Al voltant del 1230 hi ha notícies indirectes que semblen indicar la presència d’una nova església. No es tracta, però, del temple de capçalera poligonal demolit al segle XIX. En el procés d’excavació d’aquesta església han aparegut estructures de fonaments que confirmen la construcció d’un altre temple, anterior a aquest i posterior a l’església primitiva.

Les restes arqueològiques evidencien la presència d’una nova església més gran, de capçalera triabsidada i nau única construïda a la part posterior de la primera, immediata a l’absis i amb la mateixa orientació. Aquesta església correspon a una obra amb contraforts externs, tant al llarg de la nau com als absis, on es disposen radialment, i que es desenvolupà en diverses fases constructives. Inicialment es construí el presbiteri, amb l’absis central entre les absidioles laterals, tots de configuració força profunda, i un parell de trams de nau. Aquesta església devia assolir, en la primera fase, una llargada total d’uns 22 m i una amplada de 17,5 m.

El solar del convent de santa caterina de barcelona al segle XIII. Planta del convent al segle XIII, amb indicació de les seves fases de construcció.

MHCB - CODEX

El solar del convent de santa caterina de barcelona als segles XIV–XV. Planta de l’estat del convent al segle XIV i l’inici del segle XV.

MHCB - CODEX

Aquesta obra, conjuntament amb l’aplicació d’un programa constructiu molt ambiciós, com es veurà, es desenvolupà, versemblantment a partir del 1243, mentre la comunitat vivia al convent antic reformat. Quan part de l’església nova era coberta (1262) i podia tenir ja funcions litúrgiques, s’enderrocà l’església antiga i s’allargà la nova fins als peus, unes obres que es poden datar al voltant del 1275. Abans d’això, però, es construí una capella lateral quadrangular amb contraforts angulars –la qual cosa podria indicar una coberta amb creueria– al costat de l’epístola i a l’altura del segon tram de nau, com també un possible campanar quadrat al costat contrari a l’alçada del primer tram de l’evangeli i una sagristia quadrada entre aquest i l’absis central. L’església resultant consta, a més del presbiteri profund esmentat, de cinc trams de nau que donen unes mides de 47,3 m de llarg i una amplada de 17,5 m. Probablement, encara que no es pot afirmar amb tota seguretat, devia ser coberta amb enteixinat de fusta a partir d’uns arcs de diafragma que devien descarregar sobre els esmentats contraforts. Pel que fa als absis, sembla que les cobertes de creueria serien les més indicades.

Durant aquests anys es van dur a terme el disseny i la construcció del gran projecte arquitectònic de Santa Caterina, que sorgí i es desenvolupà com una notable ampliació de la disposició del convent primigeni. A partir de l’església nova, com a primer espai construït, es desenvolupà el programa constructiu del nou convent, el qual establí les línies mestres i condicionà totes les construccions conventuals posteriors. Així, a partir del primer sector d’església, es pot identificar tot un conjunt d’edificacions que se sap que formen part d’un mateix projecte constructiu gràcies a la utilització d’una mateixa i específica tècnica de fonamentació i construcció. Aquest programa comença per la construcció d’una gran sala amb contraforts externs que indicarien que tenia una coberta amb arcs de diafragma i que hem identificat amb l’espai ocupat pel dormitori. Aquest edifici és semblant en dimensions (63,6 m de llargada provisional, ja que surt fora dels límits de l’excavació, per 12 m d’amplada) i concepte a la majoria de sales de funcionalitat similar dels grans centres monàstics d’Europa.

Aquest edifici i l’església delimiten un claustre de planta quadrada i de notables dimensions que hom construirà, ampliant l’espai del pati del primitiu convent. Cal remarcar que no correspon a aquell que ens arribà en el moment de la desamortització del segle XIX. Aquest claustre fa 31 33 m de costat, amb unes galeries de 5 m d’amplada. Pel que fa a la seva coberta, no sembla que fos de creueria sinó amb embigats de fusta, si tenim en compte que no té cap mena de contrafort que pogués descarregar el pes d’una coberta de pedra. Una altra construcció d’aquest programa és una gran sala orientada vers l’oest, que recolza sobre aquest claustre. Aquesta sala té contraforts externs i una amplada de 10,5 m. Pel que fa a la llargada, és impossible de determinar-la, ja que falta un dels seus límits, que surt fora de l’àrea excavada.

La construcció d’una sala de planta quadrada amb els angles retallats a l’interior, a l’angle nord del claustre esmentat, és una altra edificació d’aquests moments. Aquesta construcció, de 12 m per costat i contraforts als seus angles, té una planta molt similar a la d’algunes sales capitulars ben conegudes, com ara la del monestir de Santa Maria de Pedralbes.

Finalment, cal assenyalar la presència d’una edificació que ha de correspondre al convent, però de la qual tampoc no podem garantir cap funcionalitat. Per les restes documentades, sembla que es podria tractar d’un edifici de gran importància, per bé que només en coneixem un mur amb cinc contraforts a l’angle oest del jaciment. Aquesta construcció planteja el problema de saber quina era l’extensió del solar dels predicadors al segle XIII i també la de la part edificada del convent, ja que teòricament se situa en una àrea destinada a hort.

Al segle XIV, però, el programa constructiu del segle anterior fou modificat per un nou projecte arquitectònic, que consistí en l’afegit de set capelles laterals a banda i banda de l’església, perforant l’espai situat entre contraforts, els quals s’allarguen fins a assolir la profunditat necessària. En aquest moment es devia cobrir amb volta de creueria tant la nau com les capelles. A aquesta obra notable i dificultosa, cal afegir-hi la construcció d’una nova capçalera formada per un únic absis poligonal de set costats situat al darrere del presbiteri de tres absis. S’obté així la imatge de l’església gòtica que ha arribat gràcies als dibuixos de Casademunt, de 59 m de llarg i 28,5 d’amplada. Per dimensions i concepte arquitectònic, podríem situar aquest nou projecte al voltant de la data de construcció de Santa Maria del Pi, entre el segon quart i el final del segle XIV.

Aquesta ampliació de l’església implicà la desaparició d’una de les galeries del claustre, la més propera al temple, la qual cosa obligà a un replantejament del que havia de ser l’espai claustral. El nou disseny preveia el desplaçament d’aquesta galeria, que prengué una part de l’espai de l’antic pati. Aquest fet acabà comportant la reedificació de tot el claustre, el qual continuà funcionant amb l’esmentada possible sala de la fase anterior. En aquest moment es replantejà també el seu sistema de cobriment, que es realitzà amb voltes de creueria. Aquesta església (amb la modificació d’època barroca) i aquest claustre són els que arribaran al període final del convent i dels quals existeixen tot un seguit de planimetries aixecades al segle XIX.

Finalment, i també corresponent a la fase del segle XIV, cal situar unes restes que hem interpretat com un claustre situat als peus de l’església, al davant de la seva porta principal; un espai que des de mitjan segle XIII era destinat a cementiri. S’ha localitzat un seguit d’estructures rectangulars, delimitades per murs de carreuons i que han estat interpretades com a vasos sepulcrals. Les línies que permeten agrupar aquests vasos, així com les seves orientacions, dibuixen l’espai de dues galeries d’un claustre, el qual es devia edificar, tal com s’ha dit, dins un espai de cementiri. El nivell del seu arrasament, però, no permet aportar més detalls.

La primera gran reforma funcional del convent s’associa amb la desaparició de la sala capitular. Les evidències indiquen un enfonsament de l’estructura, fruit d’una ensulsiada del terreny, probablement provocada per una incomprensible, a hores d’ara, extracció de terres. D’aquest moment s’ha documentat un gran retall reblert de nivells amb rebuigs ceràmics que es poden datar entre el final del segle XV i el segle XVI. Al damunt d’aquest anivellament del terreny es construí un segon claustre, del qual només s’han recuperat els fonaments de dues de les seves galeries. En un moment posterior, al centre dels dos patis dels claustres es van construir sengles fonts monumentals. La necessitat d’un nou lloc per a situar la sala capitular va condicionar la partició de la gran sala dormitori en la zona situada prop de l’església.

Les darreres reformes del conjunt, ja al principi del segle XVII, tenen com a objectiu la construcció de la segona línia de capelles del costat de l’epístola, de les quals es localitzen poques restes a l’excavació, ja que es troben fora del solar del mercat. La construcció d’una cripta davant del presbiteri i algunes reformes menors marcaren el segle XVIII. La cripta és formada per 33 nínxols, disposats en bateries de quatre per quatre, amb un nínxol aïllat amb funcionalitat de mesa d’altar adossat a la paret més allunyada de les escales d’accés. A la part inferior de l’altar hi ha la seva data de construcció, 1793. Al damunt d’aquest nínxol, es va localitzar un alt relleu de pedra reutilitzat i que es pot situar cronològicament als segles XV-XVI. La peça, repintada al damunt de la policromia original, correspon a la part central d’un timpà de formes canopials. Representa la Mare de Déu amb el Nen, amb dues figures d’orants (masculina i femenina) a banda i banda. Es tracta d’una bona mostra del que hom anomena epifania de la mort, i, per tant, caldria atribuir-li una funcionalitat original relacionada amb algun monument funerari desaparegut.

El segle XIX marca el declivi del convent. La prolongació del carrer de Freixures durant el Trienni Liberal comportà l’expropiació dels terrenys afectats i l’enderrocament de les dependències conventuals d’aquella zona. Posteriorment es recuperà part del terreny i es construïren noves dependències, que no s’arribaren a concloure abans de la desamortització i la demolició definitiva.

Conclusions

Com hem vist, la intervenció arqueològica a Santa Caterina està permetent conèixer físicament la realitat del convent dominicà i observar-ne la gran complexitat constructiva. La nova visió del seu procés d’evolució s’allunya molt de la interpretació tradicional, molt simplificada. Igualment les dimensions de la construcció ultrapassen allò que indicaven els documents gràfics del segle XIX. La seva significació com a element original introductor de noves formes i estils arquitectònics queda descartada, ja que la recerca ha mostrat un procés evolutiu que participa plenament de la tradició arquitectònica del país i de les seves àrees d’influència. Les esglésies documentades tenen clara correspondència amb una evolució lògica, partint de la reconversió d’un temple que segueix els models del final del romànic fins a assolir una tipologia comparable amb qualsevol església similar del gòtic català i meridional, tant pel que fa a aspectes morfològics com decoratius. Les argumentacions en aquest sentit són clares i difícilment es pot afirmar que la monumentalitat de l’església gòtica de Santa Caterina al segle XIV que s’ha descrit difereixi d’altres de la mateixa època.

De la mateixa manera, seria molt difícil d’acceptar una cronologia anterior a aquella que hem apuntat. Cal tenir present que en temps d’Humbert de Romans, general dels dominicans entre el 1254 i el 1263 –autor de l’amonestació als predicadors barcelonins perquè, en les obres de construcció del dormitori barceloní, sobrepassaven notablement l’alçada permesa per l’article 35 de les constitucions del 1228 referents a les dimensions dels edificis (1261)–, així com en temps de qualsevol dels seus predecessors, les congregacions difícilment s’apartaven de les normes establertes quant a limitacions en l’ostentació i les dimensions dels edificis. Sembla clar que en les fases més inicials de l’orde dominicà la normativa arquitectònica era vigent i s’aplicava amb totes les conseqüències, fins arribar a l’enderroc d’allò que incomplia els preceptes. Una altra cosa succeí a partir del 1264, en què els diferents generals feren els ulls grossos davant les transgressions manifestes de la llei. L’any 1297 s’admeté un projecte de supressió en les constitucions de tot allò referent a les alçades màximes dels edificis, que s’aprovà entre el 1298 i el 1300. A partir d’aquests moments no hi va haver cap problema, si més no legalment, per a poder edificar amb més llibertat. Cal concloure, doncs, que en les diferents modificacions de l’església hi ha reflectides clarament diferents concepcions i moments històrics.

Caldria preguntar-se també per què els predicadors, ateses les seves necessitats, no ampliaren la capacitat de la primera església simplement allargant-la. És probable que això tingui relació directa amb el fet que els terrenys existents als seus peus no van ser dels dominicans fins a la segona meitat del segle XIII i que una altra part no ho fou fins al segle XIV. Cal preguntar-se encara, però, quina era la necessitat de construir una nova església al segle XIV. En aquest punt, seria bo recordar G. Meersseman quan explicava que en un primer moment els dominicans acudien a predicar en els oficis divins de les esglésies públiques, tal com ho establia la butlla d’institució del 1216, i, a més, que sant Domènec els donà la missió d’evangelitzar les masses. El 8 de desembre de 1219, la Santa Seu donà una carta de recomanació als pares predicadors, adreçada a tots els arquebisbes, bisbes, abats i altres prelats, a fi que aquests els procuressin totes les facilitats per a predicar en els seus territoris respectius. Cap al 1240, però, l’orde es trobà de cop davant la necessitat d’engrandir pràcticament totes les seves esglésies. És precisament en aquests moments que es manifestà una hostilitat oberta de part del clergat secular vers els dominicans. El fet que les prestacions obligatòries i els donatius espontanis dels fidels anessin en gran part cap als ordes mendicants va contribuir a disminuir considerablement els ingressos de les esglésies del clergat secular. La conseqüència d’això fou que el clergat va deixar de convidar els dominicans a predicar en esglésies canonicals i parroquials, i fins i tot va oposar-se categòricament al fet que hi anessin. Aquesta situació va comportar que els dominicans es trobessin amb la necessitat, a partir d’aquells moments, d’anar a predicar en altres indrets que no fossin les esglésies públiques. Calia, per tant, utilitzar les pròpies esglésies conventuals que ara, a més d’haver d’acollir l’ofici de forma convenient, havien d’esdevenir espais destinats a l’evangelització de les masses. Si fins aquests moments l’església dels predicadors s’havia definit per la fórmula única “ecclesiam edificare ad divina celebranda”, ara calia que reunissin una nova condició: “ad capiendos homines in praedicationibus sufficiens spatium habeat”. Els darrers anys del segle XIII, la legislació dominicana, tal com s’ha dit, es relaxà en la seva aplicació i, el 1300, deixà de ser vigent. En conseqüència, la comunitat barcelonina tingué més llibertat per a engrandir el seu convent.

Les necessitats d’engrandiment de convents i esglésies trobaren resposta en l’arquitectura gòtica, però, al mateix temps, toparen amb aquella restrictiva legislació arquitectònica, la qual cosa podria explicar per què existeixen determinades esglésies de predicadors, com ara el cas de la de Santa Caterina del segle XIII, que es troben a mig camí entre les solucions romàniques i les proposades pels mestres gòtics. Un projecte que, pel que fa a Barcelona, caldria que tingués en compte la figura de Ramon de Penyafort i la seva influència a la cort catalana i a la Santa Seu, el qual deixà el generalat de l’orde l’any 1240, data possible i versemblant d’aplicació de l’ambiciós projecte arquitectònic.

Després d’aquest moment, la fisonomia del convent de Santa Caterina va anar canviant fins a assolir l’estructura que ha estat familiar fins a l’actualitat i que va ser reflectida pels treballs de Casademunt i Barraquer.

En resum, l’excavació arqueològica de Santa Caterina ha permès conèixer-ne el programa constructiu que es va anar desenvolupant al llarg del temps. Aquest programa presenta una gran coherència i varia en funció de les necessitats de la comunitat. En un primer moment, les dependències associades a la vida comunitària es van prioritzar sobre l’església. Més endavant, l’església va haver de créixer i això comportà una pèrdua d’espai del claustre. Tot aquest procés no es pot fer encabir en la concepció cronològica tradicional i establerta fins ara. Les datacions, per tant, s’haurien de revisar d’acord amb l’articulació apuntada per les dades proporcionades per l’arqueologia. Si hom se centra en el programa pròpiament gòtic, es pot observar com l’estructura del convent és molt similar a la d’altres grans conjunts del mateix moment. La troballa d’una sala capitular inèdita o les dimensions i característiques físiques del seu dormitori i altres aules fan fàcilment argumentable aquest punt. Les dades extretes permeten aclarir alguns punts foscos del convent, però també obren nous interrogants que haurien de portar a un profund diàleg obert entre les restes arqueològiques i les fonts documentals existents, tant pel que fa al convent barceloní com al paper representat pels ordes mendicants en la introducció de noves idees artístiques.

Bibliografia consultada

Diago, 1599; Casademunt – Casademunt, 1886; Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 7-51, i 1915-17, vol. I; Lesmes, 1936; Meersseman, 1946; Bassegoda i Nonell, 1972; Ortoll, 1996; Caballé – González, 1998; Frauer, 1999; Aguelo, Artigues, Huertas, 2000.