L’orde dels trinitaris, d’origen francès, va ser fundat per sant Joan de Mata el 1198. Igual que els mercedaris, els seus membres tenien com a objectiu principal la redempció i l’alliberament de captius, el nombre dels quals era molt elevat, especialment d’ençà de la primera croada. La documentació medieval proporciona una pluralitat de termes amb els quals eren conegudes les cases d’aquest orde: hospitale Trinitatis, domus Dei, hospitale pauperum, hospitale infirmorum, hospitale captivorum (Cipollone, 1999, pàg. 85). Amb el temps, però, van ultrapassar les seves funcions estrictament assistencials o filantròpiques, i van formar nuclis comunitaris establerts a l’entorn de conjunts monàstics i conventuals.
Exterior del conjunt monumental, la primera casa de l’orde trinitari a la Península Ibèrica.
ECSA - G.S.
A partir del 1199 es va iniciar la propagació de l’orde. Sant Joan de Mata va fundar cases a Arle, Marsella i altres ciutats de la Provença. La primera de la Península va ser la de Vinganya (1201), seguida, en terres catalanes, pel convent hospital de Lleida –anteriorment dit de Pere Moliner– (1204) i els establiments d’Anglesola (Urgell, 1204), Piera (Anoia, 1205), Tortosa (1213) i Balaguer (1300), entre d’altres. L’orde va anar progressivament perdent rellevància, sobretot arran de la introducció dels mercedaris a la Corona d’Aragó. Ja s’ha dit que els dos ordes compartien el mateix objectiu envers els captius, però el segon va acabar monopolitzant la majoria de redempcions.
La casa de Vinganya
El testimoni més ben conservat de convent trinitari medieval és el monestir de Vinganya, situat a la riba dreta del Segre, dins el terme de Seròs (el Segrià). Es va erigir sobre les antigues estructures d’una torre islàmica del segle XI, propietat de Yahya Ibn Ganīyā, governador de València i Múrcia. D’aquest personatge és precisament d’on prové el topònim Vinganya o Avinganya, que cal no confondre amb una partida situada al sud-oest d’Alcarràs dita també Vinganya (Eritja, 1998). Amb la conquesta de Lleida el 1149, aquell emplaçament va passar a mans de Pere de Bellvís, el qual va ser fet presoner al regne islàmic de València a la fi del segle XII. Gràcies a la intercessió dels trinitaris recuperà la llibertat i, en agraïment, el 1201 cedí aquelles terres, juntament amb uns altres béns que tenia al castell d’Aitona, al ministre i fundador de l’orde, Joan de Mata. Els frares es van instal·lar de seguida a les dependències ja existents, mentre es dedicaven a la construcció d’una nova casa. En qualsevol cas, la intensa activitat redemptorista dels primers anys i una mala gestió econòmica van comportar l’immediat endeutament de l’establiment, que el va abocar a una profunda crisi. S’ha apuntat, fins i tot, que el 1236 va ser abandonat, dada, però, que no s’ha pogut confirmar del tot.
Anys més tard, el 1250, Constança de Montcada, germanastra de Jaume I i vídua de Guillem Ramon de Montcada, el va prendre en possessió i el va refundar com a monestir pertanyent a la branca femenina de l’orde trinitari. Va ser el primer d’aquestes característiques que es creava a la Península Ibèrica, amb una comunitat inicial de dotze monges encapçalada per la prioressa Guillelma de Vilalta. Des d’aquest moment, el convent va estar en l’òrbita d’influència de la potent família dels Montcada, els quals van afavorir la seva creixença, al mateix temps que convertien l’església en el seu propi panteó privat. Actualment, el conjunt de Vinganya inclou l’esmentada església medieval i el campanar, el claustre i altres dependències datades entre els segles XVII i XIX.
Planta de l’església conventual, amb indicació de les diferents fases de construcció i reforma.
FPIEI
L’església es devia erigir al costat de l’antic nucli islàmic, aprofitat des d’un començament com a dependència bàsica de la comunitat. No se sap fins quan es van allargar les obres i, si bé al segle XVII, en els annals de l’orde, Lupián Zapata va donar a conèixer com a data de consagració el 25 de novembre de 1202, és poc probable que faci esment de la finalització d’algun àmbit de l’església, que s’havia iniciat tan sols un any abans. Sembla més versemblant remetre a la sacralització d’un espai de la torre islàmica per al culte cristià. Això no obstant, no s’ha d’oblidar tampoc que l’esmentat Zapata és famós per haver falsificat nombrosos documents trinitaris, de manera que els dubtes sobre l’autenticitat d’aquella notícia són clars.
Sigui com sigui, és evident que el primitiu temple de la casa trinitària es va construir en el transcurs de la primera meitat del segle XIII. Era un edifici senzill d’una sola nau, amb coberta de fusta de dos vessants recolzada damunt de dos arcs de diafragma apuntats i reforçats per contraforts. En contraposició, la zona presbiteral, a l’extrem oriental, es va solucionar amb una volta de canó apuntada. Aquest presbiteri, lleugerament més estret que la resta del recinte, era precedit per un gran arc triomfal, possiblement recolzat sobre dos capitells –l’un troncocònic i l’altre antropomorf–, trobats durant una excavació i que havien estat reaprofitats com a elements de reompliment en la fonamentació d’una de les capelles aixecades al segle XIV. A la paret del fons d’aquest àmbit, encara són visibles restes de pintures al fresc d’origen islàmic, amb representacions d’ataurics. Al mig del mur meridional s’obria una porteta apuntada, que comunicava amb les dependències de la casa. Finalment, als peus de la nau, tot just travessada la porta d’accés, es van situar dues capelles de petites dimensions, una a cada costat.
Aquest era probablement l’esquema general de l’església el 1236, any en què, com s’ha dit, va iniciar-se la gran crisi de la institució. Posteriorment, després de l’arribada de Constança de Montcada, a la segona meitat del segle XIII, es va erigir una capella al mur septentrional, a l’espai corresponent al segon tram, on per primer cop trobem les armes dels Montcada. Tanmateix, com ja ha estat insinuat per altres autors, no es pot descartar que el sector més occidental de l’edifici, és a dir, els trams sostinguts per arcs de diafragma, pertanyi també a aquest període, atès que s’adiuen amb la tipologia d’arcs que descansen sobre pilars i amb imposta diferenciada, habituals a partir de la segona meitat del segle XIII (Xandri, González, Pladevall, 1997, pàg. 229).
Les intervencions més rellevants en l’establiment, que van comportar una alteració completa de l’aparença original, daten de mitjan segle XIV. El 17 de desembre de 1336, Berenguera de Montcada, néta de Constança, testava davant d’un notari públic de Lleida, fent una important deixa a favor del monestir de Vinganya, i alhora expressava la voluntat de ser enterrada a la seva església. En aquest sentit, va destinar 10 000 sous per a obres, quantitat que es va invertir en la construcció de dues capelles adossades a la zona pròxima al presbiteri, tot configurant una mena de creuer. La primera, al cantó meridional, es va dedicar en època moderna al Sant Crist. L’altra, a l’extrem nord, en un principi va estar molt probablement sota l’advocació de sant Miquel (Español – Escolà, 1987, pàg. 158), si bé més tardanament es va canviar per la de Nostra Senyora del Remei. Paral·lelament, el tercer tram de la nau primitiva, és a dir, l’immediatament anterior al presbiteri, va adquirir una fesomia diferent. Es van aterrar l’arc triomfal i els respectius capitells, que, com s’ha dit, van ser reaprofitats en la fonamentació de l’esmentada capella del Sant Crist. Altrament, es va substituir la coberta de fusta per volta de creueria, i es va decorar la clau amb una representació de la Coronació de la Mare de Déu. De fet, la intenció última era reconvertir l’església en un temple totalment gòtic, però aquest objectiu sols es va dur a terme parcialment. Així, el presbiteri va conservar la seva coberta seguida del segle XIII, i els dos primers trams de la nau primitiva tampoc no van patir cap canvi en aquest moment, mantenint-se l’entramat de fusta sobre arcs de diafragma, fins a les remodelacions efectuades al segle XVII.
La capella del Sant Crist, resolta amb volta de creuria, és l’espai on van rebre sepultura Berenguera de Montcada i el seu marit Bernat Jordà d’Illa. És un àmbit de reduïdes dimensions, de planta quadrada, obert amb un arc apuntat motllurat i calat amb traceries, quasi totalment destruïdes. A l’alçada de les impostes, a banda i banda, hi ha sengles capitells amb fulles escarolades i l’escut del llinatge dels Montcada –que també apareix al centre de la clau de volta– i el dels Jordà d’Illa, que encara conserven la seva policromia original. D’aquests capitells i de dues mènsules situades al fons de la capella –amb representació d’un personatge tocant la flauta, a l’esquerra, i un altre amb una viola, a la dreta– arrenquen els quatre nervis de la volta. Al mur de llevant hi ha el nínxol on es va col·locar el sarcòfag de Berenguera i del seu espòs. És decorat per un gablet calat, en un estat òptim, recolzat sobre impostes ornamentades amb motius vegetals, alternats amb la doble heràldica ja esmentada. Finalment, a la part alta del mur meridional hi ha un finestral.
Interior de la capella del Remei, panteó dels Montcada, aixecada a partir del 1336. Als murs hom pot veure els escuts dels Montcada i de l’orde trinitari.
ECSA - G.S.
Però, sens dubte, el més interessant de la fàbrica gòtica de Vinganya és la capella del Remei. De grans dimensions, és, de fet, una autèntica església dins d’una altra església. Va ser projectada com a panteó de la família Montcada, els sepulcres de la qual es van col·locar als quatre nínxols oberts a les parets laterals. La presència de l’escut heràldic dels Montcada i de la creu trinitària, en diferents punts, testimonia gràficament l’origen d’aquest espai. Consta de dos trams, coberts també amb volta de creueria. El primer, el més proper a la nau primitiva, és de planta rectangular i té representat a la clau de volta l’Agnus Dei. El segon, situat a l’extrem septentrional, és concebut a manera d’absis poligonal de cinc costats, amb una gran finestra apuntada al mur central, i una volta descrita per sis nervis, amb la clau que conté una imatge de la Maiestas beneint amb la mà dreta. Als dos costats de l’altar major, també es van obrir dues petites capelles de planta quadrada i volta de creueria. Pel que fa als quatre arcosolis laterals on es van posar els sepulcres dels Montcada, arquitectònicament presenten les mateixes característiques: estan oberts amb arcades lleugerament apuntades, que arrenquen de petits capitells amb decoració vegetal i muntants de secció quadrada sobresortint del mur, ornamentats amb arquets gòtics i florons quadrilobulats.
Curiosament, no s’han trobat restes de l’hipotètic claustre del segle XIII o XIV, que molt probablement devia estar adossat al costat meridional de l’església. Tan sols tenim vestigis del realitzat al segle XVII, parcialment reconstruït des del 1987, el qual hauria arrasat completament l’anterior.
A la fi del segle XV, el convent va entrar en una nova crisi, i els estralls de la pesta van reduir la comunitat femenina a dues monges. El 1529, el papa Climent VII va tornar el monestir a la branca trinitària masculina. A partir d’aquest moment es va iniciar una nova etapa, que va comportar la realització de reformes, especialment al segle XVII. D’entre aquestes, destaquen la construcció del claustre i altres habitacions, al migdia del temple, i l’erecció del campanar, emplaçat a l’extrem nord-oriental, fet que va representar la destrucció d’una de les capelles del segle XIII. Tanmateix, es va obrir una nova capella, al segon tram de la nau per la banda de l’epístola, i es va substituir la coberta de fusta que encara no havia estat aterrada per voltes de creueria de maons i guix.
L’incendi que va patir el convent el 1809, en el transcurs de la guerra del Francès, va determinar el començament de la decadència de Vinganya, que es va materialitzar de forma definitiva amb la desamortització del 1835. Llavors, el monestir va ser abandonat, i entrà en el progressiu deteriorament i ruïna de les seves estructures. D’ençà del 1986, gràcies a un conveni entre la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Lleida, es van iniciar els treballs de restauració i recuperació del conjunt. Posteriorment, al novembre del 1996, la junta rectora de la fundació pública Institut d’Estudis Ilerdencs va constituir el Centre d’Arqueologia d’Avinganya, amb l’objectiu de consolidar i convertir el monument i els seus voltants en una autèntica escola d’arqueologia.
Bibliografia consultada
Barraquer, 1906, vol. I, pàg. 327-377; Español – Escolà, 1987; González – Xandri, 1989; Xandri, González, Pladevall, 1997; Eritja, 1998; Cipollone, 1999; Xandri, 1999.