Els convents carmelitans

Els carmelitans, juntament amb els mercedaris i altres ordes, sovint han estat agrupats en el que s’ha definit com a segona onada de mendicants. En un principi van proposar uns ideals orientats a mantenir les formes de vida eremítica, però finalment van esdevenir mendicants, per la qual cosa va ser necessari que el papa Innocenci IV establís la reforma de la seva regla originària, l’any 1247.

Estat actual de la portalada del convent del Carme de Barcelona, traslladada al carrer de Guipúscoa, al terme de Sant Adrià de Besòs.

ECSA - G.S.

El 1254, en el capítol de l’orde celebrat a Londres, es va determinar la conveniència de crear cases carmelitanes a la Península Ibèrica. Això no obstant, no tenim constància que aquesta iniciativa reeixís immediatament. L’èxit i el bon acolliment que havien rebut des d’un inici els franciscans o els dominicans no sembla que es fes extensiu als carmelitans. Així, com es recull en les constitucions de l’orde del 1281, la Península ocupava el darrer lloc en nombre de fundacions. Si bé és cert que s’han perdut molts documents, no s’ha pogut concretar la presència estable d’aquesta comunitat de frares a Catalunya fins al darrer quart del segle XIII. En aquest sentit, i pel que fa als Països Catalans, el primer convent va ser el de Perpinyà (fundat el 1265), seguit dels de Lleida (1278), València (1281), Barcelona (1292), Peralada (1293), Mallorca (1294), Girona (1295), Manresa (1308) –el convent, amb una església gòtica molt notable, va ser destruït durant la Guerra Civil Espanyola–, Valls (1320), etc.

El convent de Barcelona

El convent de la Mare de Déu del Carme s’aixecava al solar avui delimitat pel carrer dels Àngels, a ponent, i el carrer del Carme, per la banda del migdia, just davant de la Casa de Convalescència i del Col·legi de Cirurgia. Forma part del conjunt d’edificis barcelonins incendiats el 1835 amb motiu de l’avalot anticlerical previ a la desamortització del mateix any, que va afavorir la desaparició de nombrosos monuments. Malgrat que, fruit d’aquests esdeveniments, va quedar en un estat força malmès, tan sols sis anys després, el 1841, es va reconvertir de forma provisional en seu de la restablerta Universitat de Barcelona fins a la inauguració del nou edifici projectat per Elies Rogent, el 1873. Immediatament després, però, entre el 1874 i el 1875, es va procedir al seu enderroc definitiu.

És difícil concretar la data exacta de fundació de la primera comunitat carmelitana a Barcelona. Barraquer i Roviralta remet al 14 d’agost de 1292, quan els consellers de la ciutat van concedir a l’orde un terreny fora del recinte emmurallat, anomenat “hort dels Lladoners”, per a la construcció d’una capella i un convent (Barraquer, 1906, vol. I, pàg. 381). Aquesta dada ha estat confirmada per Jill R. Webster, que a partir de documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó ha demostrat que el 5 d’octubre de 1291 els carmelitans es trobaven fent gestions per a poder establir-se a Barcelona, fet que es va concretar al juny del 1292, moment, d’altra banda, en què ja tenien un important grup de seguidors (Webster, 1985, pàg. 168-186). A partir d’aleshores, se succeeixen les notícies a propòsit de deixes i donacions favorables a la comunitat carmelitana. El 1293, una tal Mabilia, dona de Jaume Mulner, els donà 12 diners i, el 1295, Bernat de Vic els llegà 3 sous per al seu sustentament. Més significativa, però, és una referència inclosa en les Rúbriques de Bruniquer, datada el 16 de juliol de 1294, que fa pensar que ja disposaven d’un espai per al culte, més o menys estable, on es diu que un tal Pere Cervera va dotar l’església del Carme amb dues llànties (Bruniquer, 1912, vol. III, cap. 42, pàg. 70). Segurament es tractava d’una petita capella provisional, insuficient per a una comunitat cada cop més nombrosa.

En aquest sentit, no hi ha dubte que la primera meitat del segle XIV va ser el període de la consolidació del convent. El 1323, el rei Jaume II hi va sojornar. Un any després, el 1324, s’hi va celebrar un capítol general de l’orde carmelità, i el 1333 s’hi va establir un Estudi General. Aquest recull de dades confirma clarament l’existència d’un convent ben organitzat. Això no obstant, els carmelitans van trobar dificultats a l’hora d’adquirir nous terrenys per a continuar bastint i ampliant les seves estructures. Per aquest motiu, el 1335 van haver de recórrer al rei Alfons el Benigne per a poder disposar d’unes cases contigües, propietat d’un tal Guillem Riera i del seu fill Pere, els quals exigien un preu excessivament elevat per la venda. El monarca, el primer de juliol, ordenà al batlle de Barcelona que exigís als Riera que demanessin un preu just i que, en cas de ser necessari, s’enviessin uns pèrits per tal de taxar les cases en qüestió, almenys les indispensables per a l’engrandiment de l’església.

Planta del convent del Carme de Barcelona, poc abans del seu enderrocament. Escala 1/800.

CRC, I, pàg. 390 / M.G. - G.S.

A desgrat de les poques referències documentals conegudes a propòsit de la seva evolució constructiva, la historiografia ha proporcionat descripcions interessants del conjunt, fonamentades, en part, en fotografies i dibuixos, conservats majoritàriament a l’Arxiu Històric de la Ciutat. Una planta dibuixada per Miquel Garriga i Roca el 1858 mostra l’estat del convent amb posterioritat al 1835. S’observa que l’interior de l’església es va subdividir en diversos àmbits, per tal d’adaptar-la a les noves funcions universitàries. Són molt poques les restes que es van poder salvar de l’enderroc. Destaquen una sèrie de capitells, mènsules, claus de volta, un sant Eloi i dues imatges de la Mare de Déu i el Nen, peces que en un primer moment van ingressar al llavors anomenat Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona i que avui es troben repartits en museus de Barcelona i Martorell (Beseran, 1990). D’altra banda, la porta principal va ser traslladada a un descampat, que posteriorment va ser urbanitzat, de manera que en l’actualitat és al mig d’una rotonda a l’entrada de Sant Adrià de Besòs, a la riba dreta del riu (Bassegoda, 1993, pàg. 143-160).

L’estructura de l’església seguia fidelment el tipus mendicant: nau única de cinc trams, amb capelles laterals de planta quadrada i volta de creueria, cinc a cada banda, entremig dels contraforts interiors. Les del costat de l’evangeli es comunicaven entre elles mitjançant obertures practicades als contraforts. En un primer moment, sembla que la nau va estar coberta amb un entramat de fusta de dos vessants sostingut per arcs de diafragma apuntats, que posteriorment van ser substituïts, com al convent de Sant Francesc de la mateixa ciutat, per voltes de creueria. L’absis, de planta poligonal, constava de cinc costats, inclòs el tram recte del presbiteri, il·luminat per cinc finestrals de grans dimensions.

Les obres van ser sufragades, en part, per les aportacions de confraries. Així, la dels ferrers, serrallers i manyans va contribuir a la construcció de la capella de Sant Eloi, el seu patró –la segona de la banda de l’evangeli, començant a comptar des de l’absis–. No se sap l’any en què es va dur a terme, si bé va ser abans de la construcció de la tercera capella, dedicada a santa Maria Magdalena i subvencionada per la confraria dels sastres. La fundació d’aquesta última corporació fou aprovada pel rei Pere III el Cerimoniós el 20 de març de 1374, època en què es devia erigir la seva capella. La quarta capella, sota l’advocació de Sant Miquel i bastida per la confraria dels carnissers, es va cobrir el 1381, tal com consta en una làpida commemorativa conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Adossat al cantó septentrional de l’església s’aixecava un claustre gòtic, destruït a la fi del segle XVI i el principi del XVII per a fer-ne un de modern. Encara més al nord, se n’erigia un altre, també gòtic, construït entre els segles XIV i XV i que va arribar fins al segle XIX. Era de planta quadrada, de 30 m de costat, amb les galeries del pis inferior cobertes amb bigues de fusta i arcs de pedra als angles. Cadascuna de les ales s’obria al pati amb una successió de catorze arcs apuntats, recolzats damunt de columnetes prismàtiques disposades sobre un ampit i coronades per senzills capitells poligonals sense decoració. Estaven repartits en parelles, separats entre si per sis contraforts exteriors a cada banda.

Res no se sap dels artífexs del convent, si bé el 1416, en l’acta del congrés celebrat a la catedral de Girona a propòsit de la continuïtat de les seves obres, consta que un dels mestres d’obres convidats, Guillem Abiell, estava dirigint en aquell moment la fàbrica de diversos edificis de Barcelona, entre els quals l’església beatae Mariae de Monte Carmelo. En qualsevol cas, a part del fet que la seva participació es devia centrar en les acaballes de l’obra o bé en la realització d’alguna de les capelles laterals, no devia ocupar aquest càrrec durant gaire temps, atès que va morir a Palerm el 7 de novembre de 1420.

Un dibuix de la façana principal, al cantó meridional, publicat per Barraquer i Roviralta (1906, vol. I, pàg. 383), dona una visió força aproximada de l’aspecte exterior del convent. S’observa que totes i cadascuna de les capelles d’aquesta banda tenien sengles finestrals de grans dimensions, els quals, juntament amb els practicats als murs alts de la nau central, contribuïen a il·luminar l’interior del recinte. La porta d’accés es trobava a l’espai corresponent a la tercera capella, comptant des de l’absis, la qual, com s’ha dit, va ser traslladada a Sant Adrià de Besòs. Presenta una estructura apuntada, resolta amb successió d’arquivoltes, i, en un principi, el timpà era presidit per una imatge d’alabastre de la Mare de Déu amb el Nen, avui conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El convent de Peralada

El convent de Peralada és l’única casa carmelitana catalana que, tot i les restauracions a què ha estat sotmesa, ens ha arribat en un estat de conservació òptim, restant dempeus l’església i l’elegant claustre gòtics. Es troba adossat a la muralla i prop del castell senyorial dels Rocabertí.

Barraquer i Roviralta (1906, vol. I, pàg. 416) i, més tard, Miquel Golobardes (1953, pàg. 23) van proposar, equivocadament, el 1206 com l’any de fundació de la casa. Com apunta Jill R. Webster (1985, pàg. 177), això és absolutament impossible, ja que fins al capítol de l’orde celebrat a Londres el 1254 no es va acordar l’establiment de convents a la Península Ibèrica. De fet, la seva primera evidència documental és del juny del 1293, quan Dalmau de Rocabertí va cedir els edificis propietat dels germans de la penitència –orde dissolt pel papa el 1276– als carmelitans. Fins aquesta data, els frares es devien agrupar en cases particulars, com va ocórrer, per exemple, amb les primeres comunitats franciscanes catalanes, o bé devien construir senzilles cases provisionals.

Sigui com sigui, la seva presència a les antigues dependències dels germans de la penitència sols es va perllongar fins el 1346. Al juliol d’aquest any, el papa Climent VI els donà permís per a vendre-les i, poc després, al mes de setembre, es van traslladar a un nou emplaçament dins la vila. Cal suposar que per aquestes dates les obres del convent ja s’havien iniciat; es devien perllongar fins a la darreria de la centúria. Avui dia, encara podem contemplar l’església i el claustre. L’església va ser restaurada a la fi del segle XIX, amb l’objectiu de recuperar l’original estructura gòtica, dissimulada o, millor dit, amagada sota els afegits aplicats en època barroca. Un cop eliminada la falsa volta del sostre es va descobrir la primitiva coberta de fusta de dos vessants, realitzada amb bigues policromades, que reproduïen, entre altres motius, els escuts de les famílies nobles benefactores, com ara els Sagarriga, Pau, Rossell, Palau, Rocabertí, entre d’altres. Es trobava força malmesa i, per aquest motiu, va ser necessari reposar-la parcialment –això sí, evocant-ne l’original–. En qualsevol cas, tal com s’aprecia a simple vista, les tres bigues centrals de cada tram, d’una tonalitat més fosca, sí que pertanyen a la fàbrica medieval.

L’esquema de l’església és també l’habitual de l’arquitectura mendicant: nau única de cinc tramades, amb l’esmentada coberta disposada sobre arcs de diafragma apuntats, reforçats per contraforts, que s’eixamplen a les parts inferiors per tal de poder-hi situar les capelles laterals, cinc a cada costat, avui molt alterades. Pel que fa a la capçalera, en un principi estava resolta mitjançant un absis de reduïdes dimensions, amb volta rebaixada, precedida d’un arc triomfal recolzat damunt de dos pilars que entraven 1 m en el presbiteri (Golobardes, 1953, pàg. 60). Des del punt de vista constructiu, aquest sector s’adaptava deficientment a la resta del conjunt i, per aquesta raó, va ser destruït i completament refet en el transcurs de la restauració i reforma de l’església de la fi del segle XIX. El nou absis, molt més ambiciós i lluny de l’esquema formal del primitiu, és de secció poligonal i amb volta apuntada de pedra. Paral·lelament, en aquests moments també es va dur a terme una cripta funerària, sobre la qual es va fer un terra de rajoles amb les armes dels Rocabertí.

Galeries del claustre del convent del Carme de Peralada.

ECSA - G.S.

La façana principal, per la seva banda, és presidida per una gran rosassa i per la porta d’accés, que presenta un cos sobresortit per a facilitar el desenvolupament en gradació de les quatre arquivoltes apuntades que la componen. El timpà és decorat per un grup escultòric format per la Mare de Déu i el Nen, flanquejats per àngels, datat a mitjan segle XV.

Adossat al cantó meridional de l’església s’aixeca el claustre, de planta quadrada. Les quatre galeries estan cobertes amb sostre pla de fusta. S’obren al pati mitjançant senzills arcs apuntats, sostinguts per columnes tetralobulades de pedra de Girona, amb les bases i els capitells respectius, que presenten una senzilla decoració amb motius heràldics. Els de l’ala nord reprodueixen l’escut municipal, amb la presència de la pera com a arma parlant, mentre que als tres restants trobem l’emblema carmelità.

Tot i l’aparent unitat del conjunt, el claustre es va dur a terme en tres etapes. La primera, a la segona meitat del segle XIV, període en què es van erigir els costats occidental i septentrional –l’annex a l’església–. A causa de problemes econòmics, però, els treballs van restar aturats, si bé no devia representar un problema excessivament greu, atès que els límits del recinte claustral ja quedaven completament definits per la presència de la muralla a l’extrem oriental i de les dependències conventuals al sud. Al principi del segle XVII, el 1611 i el 1612, es va decidir acabar les galeries d’aquests sectors, i més tard, en la que seria la tercera i darrera etapa constructiva, s’hi va afegir un pis superior (Barrachina – Miró, 1998, pàg. 44-45).

Bibliografia consultada

Villanueva, 1803-51, vol. XII, pàg. 324-338; Barraquer, 1906, vol. I, pàg. 381-430; Bruniquer, 1912; Ortiz, 1945; Golobardes, 1953; Webster, 1985; Beseran, 1990; Brodman, 1990; Bassegoda, 1993; Barrachina – Miró, 1998.