Les catedrals als segles XIV i XV

Introducció

Campanar de la Seu Vella de Lleida, punt culminant del perfil de la ciutat.

ECSA - G.S.

S’ha dit amb raó que la imatge més sobresortint que es percep de la ciutat en els temps del gòtic és la de la catedral, l’edifici principal que al llarg d’anys i de decennis ha estat i és encara avui dia, en molts casos, el centre i el símbol de la comunitat ciutadana. L’estructura urbanística de la majoria dels centres històrics de les ciutats europees, i també la de molts pobles i viles, té el principal nucli i pol d’atracció en el centre religiós que aplega el conjunt d’edificacions eclesiàstiques, amb la catedral o l’església principal al capdavant. Només en alguns indrets com a la Itàlia medieval, on el poder civil havia tingut un fort desenvolupament des de ben aviat, els comuni o ajuntaments, els centres civils de poder, rivalitzaven amb el nucli religiós. Florència i Siena n’esdevingueren els exemples més emblemàtics.

Gairebé cent milions de persones entren cada any per diferents motius en una catedral. De visita litúrgica, turística o, senzillament, per poder gaudir d’una pausa de recolliment. L’emplaçament estratègic i el fet que sigui l’edifici més notori i visible de les nostres ciutats fan que la catedral esdevingui el punt d’atracció més important del conjunt urbà, a la qual tothom accedeix tard o d’hora. Avui, no s’escapa a ningú que la catedral també presta un servei a tothom que s’hi acosta per gaudir dels seus valors patrimonials.

Davant d’un edifici catedralici, a més del valor arquitectònic i artístic, interessa també avui conèixer els materials amb què es va fer, les tècniques constructives emprades, la societat que el va bastir i les circumstàncies de tot ordre que van envoltar-ne el llarg procés de la construcció. Les noves aproximacions a l’arquitectura medieval tendeixen a tenir molt present les realitats contextuals urbanístiques, històriques i socials, tot resituant els edificis en una xarxa de significats diversos.

Res no té d’estrany, doncs, que la catedral, per ella mateixa, posseeixi un doble vessant: un de material, que es concreta en l’edifici, els processos constructius i les tècniques, en l’organització laboral i en els recursos econòmics que la van fer possible; i un altre de simbòlic o espiritual. La catedral és l’ecclesia maior de la diòcesi que, en la seva dimensió espiritual, aplega la comunitat eclesiàstica a l’entorn de la litúrgia; també és la seu episcopal que exterioritza amb la seva arquitectura i el seu mobiliari l’autoritat de l’organització eclesiàstica i el prestigi de la comunitat diocesana, encapçalada pel bisbe i els canonges, que tenien la missió de fer de la catedral un focus permanent de vida religiosa, assegurant-ne el culte i la pregària. De vegades, la catedral ha servit, així mateix, de mitjà per a expressar el poder de la monarquia.

En les catedrals es reflecteixen alhora els anhels espirituals i les capacitats tècniques i artístiques de la societat que emprenia la fantàstica aventura de construir un immens edifici com aquest, un dels fenòmens més remarcables de l’època medieval. En el moment del seu naixement, les catedrals no van ser només un pol d’atracció de caràcter estrictament religiós, sinó que, des de sempre, han estat un referent intel·lectual i artístic de primer ordre. La durada excepcional de la seva construcció va implicar el treball de diferents generacions i, sovint, el resultat final, acabat o no, ha estat la suma de successius projectes motivats per les ampliacions necessàries, les ambicions personals de bisbes i reis o els problemes tècnics que calia resoldre per mitjà de consultes a reconeguts experts.

La construcció d’una catedral va suposar també una inversió immensa en recursos econòmics i la participació d’un gran nombre de mestres i artistes. Tot plegat fa que el resultat final del llarg procés de bastir una catedral sigui necessàriament la superposició i addició de diferents estils, exponent del ric repertori de canvis i progressos tècnics, característica especialment visible a les catedrals catalanes, algunes de les quals acabades en èpoques ben recents, com ara les de Tortosa i Barcelona.

El gòtic català i les catedrals

En parlar de catedrals catalanes hom pensa de seguida en l’arquitectura gòtica que es va desplegar pel país durant més de quatre-cents anys. Aquest enorme arc cronològic, amb tot, no va determinar gaires canvis. L’arquitectura gòtica catalana va mantenir pràcticament inalterable al llarg del període l’homogeneïtat tipològica i estilística d’una manera de concebre i bastir els edificis que, des de l’herència constructiva cistercenca i mendicant, formulava una nova arquitectura amb personalitat pròpia.

Homogeneïtat és tal vegada el qualificatiu que millor defineix l’arquitectura gòtica catalana, més enllà de cronologies, zones geogràfiques i diferències de solucions tècniques. Utilitarisme de l’espai, concebut unitàriament, i austeritat en la decoració, reduïda a la mínima expressió, assenyalen els trets més visibles del gòtic català. S’hi dona també la correspondència més fidel entre espai i volum, entre espai interior i exterior. L’alçat és el resultat del desenvolupament de la planta, mentre que la concepció de l’espai unitari condiciona el volum, l’exterior, que sembla aparentar nuesa i pobresa, una pobresa fictícia que s’explica per la cenyida correspondència entre espai interior i espai exterior i per la fidelitat entre ambdós. D’altra banda, la simplicitat constructiva facilita més que enlloc la lectura dels edificis gòtics catalans. Les seves formes es troben sempre interrelacionades, llevat d’uns pocs exemples singulars.

Tanmateix, aquesta homogeneïtat, que és indiscutible, de vegades es desvirtua, encara que sigui aparentment. Un gran nombre d’informacions fan comprendre que els capítols de bisbes i canonges rivalitzaven en qüestions relatives a la bellesa i a la sumptuositat de les seves catedrals. Tant en els projectes arquitectònics com en les arts de l’objecte, la documentació és abundant a l’hora de reflectir els desitjos de bisbes i capítols per bastir un edifici més gran i més bell en el moment en què l’anterior havia quedat obsolet per al culte o petit per a acollir els fidels; i també per posseir un retaule o una creu d’argent semblants o millors que els d’un altre temple veí o llunyà que servia de referència a l’artista per a esmerçar totes les seves capacitats artístiques i al comitent per a fer complir les clàusules contractuals i garantir així l’èxit de la comanda.

Fent ús de la seva llibertat i atenent qüestions econòmiques, tècniques i estètiques, els capítols de les catedrals, amb el seu bisbe al capdavant, s’inclinaren també per la singularitat de la seva seu. L’exemple més paradigmàtic a Catalunya va ser, sens dubte, la nau de la catedral de Girona que s’estudia en aquest llibre. Pel seu interès evocador del que diem, en aquest volum es publica per primera vegada la transcripció del text íntegre de l’acta de la reunió de l’any 1416 en què es decidí de continuar la seu gironina d’acord amb el projecte de nau única, d’altra banda, el concepte d’espai més genuïnament meridional i català.

Els precedents i la configuració del model català

Al començament del segle XIV, l’arquitectura gòtica catalana ja havia fet un tomb sense marxa enrere possible. Es pot dir que els anys inicials del tres-cents s’havia perfilat ja una manera pròpia de construir a Catalunya. S’havia fixat un model generalitzat arreu, amb lligams evidents amb la franja sud d’Europa, per bé que amb personalitat pròpia. Fins aleshores, llevat de les llunyanes aportacions cistercenques i de les més pròximes mendicants, imperava a Catalunya la tradició romànica, amb l’ús de voltes de canó apuntades, els absis semicirculars i els arcs de punt rodó o lleugerament apuntats, com és palès a la capçalera de l’església de Sant Feliu de Girona, aixecada a partir del 1200. L’arquitectura parteix, doncs, d’aquests precedents del dos-cents, al llarg del qual les construccions monàstiques i catedralícies van fer oblidar la tècnica romànica. A més, el progrés va ser homogeni a tots els territoris de la Corona, al Rosselló, a València, a Mallorca, i més enllà, a d’altres territoris de la Mediterrània occidental, cosa que va donar un caràcter molt semblant a l’arquitectura en tots aquests indrets.

Ja ha quedat apuntada la importància de les construccions dels ordes mendicants durant el segle XIII i els primers anys del segle XIV per a la configuració d’un model català d’arquitectura gòtica. També en són un exemple decisiu en aquests inicis la construcció de les seus de Lleida i els darrers trams i la façana de la de Tarragona per la transformació progressiva que van suposar des del punt de partida de l’arquitectura romànica i de l’avenç tecnològic cistercenc. S’ha fet especial esment de les diferències mínimes que hi ha entre les construccions de la darreria del segle XIII i les del començament del XIV. Sense solució de continuïtat, edificis iniciats en un segle es continuen en el següent, per bé que persisteixen, de vegades, elements d’un cert arcaisme. Per a concretar això que apuntem en l’activitat de dos arquitectes, es pot dir que el mestre Bartomeu de Girona, que va bastir probablement la façana de la catedral de Tarragona, és el darrer exponent de l’arquitectura de transició cap al gòtic, i que Bertran Riquer, des que va dirigir els treballs de la catedral de Barcelona (1298), representa la novetat del gòtic clàssic durant el trànsit del segle XIII al XIV. En un país com Catalunya on les portalades gòtiques de grans edificis són ben escasses, a Tarragona el mestre Bartomeu es va anticipar en gairebé un segle a una altra solitària portalada gòtica, la de Santa Maria de Castelló d’Empúries, del segle XV.

Tot amb tot, durant els segles XIV i XV es van seguir bastint edificis religiosos senzills i modestos, d’una sola nau i sostre de fusta de dos vessants damunt arcs de diafragma, herència del dos-cents, tècnica que també va tenir una aplicació majoritària en edificis civils de caràcter utilitari com ara hospitals o drassanes o bé en espais conventuals comunitaris, com dormitoris i refetors.

A l’hora d’avaluar els deutes de l’arquitectura gòtica catalana, cada cop emergeix amb més força el paper protagonista dels ordes mendicants, des de la perspectiva d’haver estat no pas els inventors, sinó els introductors de la nova tècnica constructiva gòtica. Els franciscans de Mallorca, per exemple, van ser els primers a aplicar el canvi d’orientació cap a una arquitectura senzilla i funcional d’espai únic, cobert amb sostre de fusta de dos vessants i arcs de diafragma, que va ser imitada amb posterioritat per un gran nombre de construccions, fins a esdevenir el model català per excel·lència.

Amb canvis de poca volada, la tipologia i el llenguatge que s’usen per a bastir edificis sempre són els mateixos: l’espai únic, clar i diàfan –àdhuc quan s’empren espais de tres naus que, com a Santa Maria del Mar o a Santa Maria de Castelló d’Empúries, es visualitzen com un sol espai per la poca diferència d’alçada de les naus i per la distància entre pilar i pilar, d’escàs diàmetre, a més a més–, que s’adapta al migdia de França, a Catalunya i a Mallorca i que es redefineix des d’una perspectiva meridional o mediterrània. L’expansió de la confederació de la Corona d’Aragó al segle XIV portarà la nova arquitectura gòtica repensada a Catalunya en clau meridional cap als regnes de Mallorca i de València, al Rosselló i cap a la Mediterrània, principalment a Nàpols, Sardenya, Sicília i els ducats d’Atenes i Neopàtria.

Entre el nord i el sud

Entre els anys 1300 i 1350 l’arquitectura gòtica catalana estava plenament estesa pel territori. Van ser anys d’una empenta constructiva immensa, sense parió en cap altre moment de la nostra història. Al llarg d’aquest mig segle s’inicia la construcció dels principals edificis del país, per bé que els més grans, les catedrals, van tardar encara molt temps a acabar-se. S’ha dit amb raó que el segle XIV va ser el gran segle de l’arquitectura gòtica catalana. En canvi, el segle XV, per causa de la crisi general de la baixa edat mitjana, va ser força desigual i en molts casos de caràcter continuista. Només es van donar algunes innovacions esporàdiques, en particular en el terreny de l’arquitectura civil i en casos excepcionals com a la catedral de Girona, on la solució definitiva de la gran nau única s’arrossegava, però, des del segle XIV.

Des de ben entrat el segle XIV fins a la meitat de la centúria següent, l’arquitectura catalana va viure una de les etapes més creatives i més singulars de tota la història del Principat i altres territoris de la confederació de la Corona d’Aragó. Paral·lelament a la construcció i consolidació d’un estat i d’una consciència nacionals, fou en aquesta etapa de la nostra història que les diferents expressions plàstiques del gòtic i, en particular, l’arquitectura poden ser catalogades per primer i únic cop de genuïnament catalanes o, si més no, amb un component assenyaladament català, per bé que en un context comunitari més ampli que abraçaria el que es coneix per gòtic meridional, estès a gran part del sud d’Europa. Tant és així que Alexandre Cirici va arribar a titllar d’antigòtica l’arquitectura catalana de la baixa edat mitjana a l’hora de remarcar-ne les diferències notables respecte del gòtic considerat més representatiu o més ortodox que procedia del nord de França i s’estenia arreu de l’Europa central i septentrional.

A grans trets, és indubtable que l’arquitectura gòtica catalana va anar lligada des dels seus inicis a l’evolució general de l’art europeu. Però, sobretot, va anar de bracet amb l’art europeu meridional, especialment pel que fa al desenvolupament que va seguir l’arquitectura. L’arribada a Catalunya dels procediments més moderns de l’arquitectura originària de França és deguda, com s’ha vist, al paper clau de transmissor desplegat primer pel Cister i després pels mendicants. Es va posar en pràctica una nova tècnica que, al llarg d’un lent procés d’adaptació, havia d’arraconar les construccions romàniques, força més limitades a les noves exigències litúrgiques i davant les necessitats d’una població en augment constant. D’altra banda, les novetats tècniques de l’arquitectura gòtica permetien guanyar en funcionalitat i en estalvi econòmic, aspectes fonamentals i no gens insignificants que a Catalunya havien tingut un pes específic notable en els temps més reculats del romànic.

Un element clau en la configuració de l’arquitectura gòtica catalana va ser, sens dubte, el conjunt dels edificis aixecats pels mendicants franciscans i dominicans, els quals van tenir un paper de primeríssim ordre. Tant els cistercencs com els mendicants tenien el denominador comú d’afavorir l’abandó progressiu de la tradició constructiva romànica que al llarg del segle XIII va conviure amb les novetats gòtiques. Pel que fa a la traça dels temples, aquestes novetats eren de dos tipus. D’una banda, l’adopció del model del gòtic radiant, de planta basilical de tres o més naus, transsepte, capçalera poligonal amb deambulatori i capelles radials, com es veu a la catedral de Barcelona i a la Seu de Manresa; i, de l’altra, l’adopció del tipus arrelat al gòtic meridional, que apostava per la traça d’amplis espais coberts amb nau única, com a Sant Domènec de Puigcerdà o a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona.

Ambdós models són antitètics en estructura i morfologia, i simbolitzen alhora l’ambivalència de l’arquitectura gòtica: el gòtic radiant del centre i nord d’Europa i el gòtic meridional, tenyit d’elements classicistes i centrat fonamentalment al migdia de França i als territoris de la confederació de la Corona d’Aragó. En parlar de model meridional ens hem referit abans als espais coberts amb nau única. El lector deu haver tingut l’oportunitat de seguir a bastament el paper protagonista dels ordes mendicants, en particular, en l’adopció i propagació del model d’una sola nau, i en la tendència a l’austeritat dels espais interiors com a conseqüència de la volguda funcionalitat de l’edifici, el qual havia de servir per a facilitar sense entrebancs la transmissió de la paraula.

L’expansió pel país de l’arquitectura cistercenca havia coincidit amb una certa vigència de la tècnica constructiva romànica i ja havia prefigurat alguns aspectes essencials de la futura arquitectura gòtica, en particular aquells paràmetres que tenen a veure amb la funcionalitat dels espais i d’austeritat morfològica. Les catedrals de Tarragona i Lleida, com s’ha dit, i la influència que van exercir en els seus propers àmbits geogràfics són un exemple d’aquesta nova arquitectura que reuneix harmònicament la tradició romànica i els nous plantejaments del gòtic inicial, encetada en els grans edificis de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges i continuada en altres convents com a Sant Feliu de Cadins.

Però a aquest panorama, abans de l’aixecament de les grans esglésies i edificis catedralicis, s’hi va sumar un nou corrent arquitectònic de gran transcendència. Ens referim un cop més al paper decisiu dels ordes mendicants, que van estendre l’ús generalitzat dels arcs de diafragma i de les cobertes embigades de dos vessants, sense marginar la volta de creueria de pedra. La transmissió generalitzada dels continguts religiosos mitjançant la paraula va precipitar els mendicants a escollir edificis nets, d’una sola nau, amb coberta de fusta o de pedra, i sense cap altre objectiu que acollir el màxim nombre possible de fidels oients.

Per bé que en aquest apartat del volum s’estudia bàsicament l’arquitectura gòtica catalana del Principat, aquesta no es pot deslligar de la que trobem també a l’àrea geogràfica més ampla de les terres meridionals de França, els comtats de la Catalunya del Nord i els territoris orientals de la Península Ibèrica, on Catalunya va excel·lir tant per la quantitat com per la qualitat de la seva arquitectura. Les influències entre el migdia francès i el Principat van ser mútues en tot el segle XIV, com ho havien estat també en l’anterior. N’és un exemple excepcional la catedral de Narbona, que influí en les de Girona i Barcelona. L’arquitecte Jaume de Faveran va treballar en les dues primeres amb solucions semblants en llurs capçaleres que també es donen a la de Barcelona.