La catedral de Narbona com a referent directe de les de Barcelona i Girona

L’auge de l’arquitectura gòtica a Catalunya té el seu paral·lel, per no dir el seu antecedent, al Llenguadoc, en què, d’ençà de l’any 1270, es reconstrueixen moltes grans esglésies en un llenguatge arquitectònic clarament pres del nord de França. Es tracta, sobretot, de les catedrals de Narbona, Carcassona, Tolosa i Rodés, i també de l’església cistercenca de Valmanha i d’algunes esglésies dels ordes mendicants, en especial a Tolosa. El fenomen que es presta a la comparació de Catalunya amb el Llenguadoc és, en primer lloc, la ruptura clara i neta amb la tradició romànica. Les tipologies i el tractament dels detalls segueixen l’estil radiant en ple apogeu per tot Europa des de mitjan segle XIII. La capçalera poligonal amb deambulatori de capelles radials, un transsepte poc sortint i una nau principal acompanyada d’altres es converteixen en una fórmula repartida per les grans esglésies de totes dues regions: Narbona, Tolosa, Barcelona i Girona. A més, els pilars esvelts i fasciculats i les grans finestres amb traceria constitueixen trets comuns tant a l’una banda com a l’altra dels Pirineus. Finalment, hi ha una audàcia constructiva evident que caracteritza moltes noves construccions en totes dues regions i que requereix, doncs, la comparació dels seus conceptes arquitectònics.

Al Llenguadoc, l’edifici clau és, sens dubte, la catedral de Narbona, el taller de la qual influí àmpliament altres projectes, sia de manera directa com el primer plànol de la catedral de Rodés i la canònica de Cabestany, sia de manera indirecta, tot establint el model general a seguir. Aquest és, sens dubte, el cas de la capçalera de la catedral de Tolosa, iniciat cap a la meitat dels anys setanta del segle XIII, per un mestre d’obres que no era pas el mateix que el de Narbona. Pel que fa a les catedrals de Barcelona i de Girona, se suposa una influència comparable, però cal interpretar-la de manera matisada: en efecte, els plans de les capçaleres, caracteritzats per un deambulatori amb capelles radials idèntiques l’una a l’altra, són del tot comparables. A més, una característica de les catedrals de Narbona i de Tolosa també es troba a Barcelona i a Girona: les capelles laterals de les parts dretes s’aixequen sobre un pla poligonal i no pas sobre un pla rectangular com era la norma. De tota manera, convé no sobreestimar la banda formalista d’aquesta solució. Es tracta, aparentment, d’un motiu arquitectònic susceptible de fer més solemne l’espai litúrgic posat a la disposició dels fundadors i donants privats en aquestes capelles. De fet, aquestes es convertien, gràcies a les terminacions poligonals, en veritables cors litúrgics, sens dubte més nobles que una capella feta en pla rectangular. En aquest sentit, l’adopció d’aquesta solució per a un altre projecte molt ambiciós des dels punts de vista polític i arquitectònic esdevé significativa: quan l’emperador Carles IV nomenà, l’any 1342, Matthieu d’Arras mestre d’obres de la nova catedral metropolitana de Praga, aquest reactivà el pla de les famoses esglésies arxiepiscopals del Llenguadoc –Narbona i Tolosa– amb les seves capelles sobre pla poligonal.

Així, doncs, per a diferenciar les relacions entre l’arquitectura de les grans esglésies gòtiques llenguadocianes i catalanes, cal distingir entre un impacte general dels conceptes arquitectònics i una influència directa, per exemple, a través d’un arquitecte itinerant. Totes dues possibilitats es poden observar sobretot quant a les relacions entre Narbona i Girona. Tanmateix, la segona solament és vàlida per al quart mestre d’obres narbonès, Jaume de Faveran (Jacques de Fauran, segons es coneix a França), el qual també treballava a Perpinyà i a Girona.

Planta de l’església catedral de Narbona, que restà inacabada a l’altura del transsepte.

C.F.

L’antiga catedral metropolitana de Sant Just i Sant Pastor de Narbona, projectada des del 1264 com a màxim i concebuda, en la seva forma arquitectònica, cap al 1270, fou realitzada a partir del 1272. D’aquesta obra gegantina –les voltes tenen 40 m d’alçada– només se n’acabà la capçalera, de tres naus i amb quatre trams de llarg. Les capelles laterals, que acaben totes en pla poligonal –cosa molt rara com acabem de constatar–, foren enllestides cap al 1300. La capçalera i la lluerna seguiren en construcció fins el 1330. La continuació del projecte amb un transsepte i les naus quedà interrompuda pel declivi econòmic de la ciutat i fou impossible a causa de la resistència de l’administració municipal, que no autoritzà l’enderroc d’una part de les muralles. Això, en efecte, era inevitable per a permetre la construcció de les naus dels peus. A simple cop d’ull, Sant Just podria semblar un monument molt homogeni. De fet, s’hi poden distingir cinc campanyes de construcció principals, que de vegades modificaren considerablement el concepte precedent. Així, segons el pla inicial, les capelles laterals estaven concebudes sobre pla quadrat. Però cap al 1275 adoptaren la seva forma actual, que fa referència a un concepte elaborat poc abans a la catedral de Tolosa, iniciada el 1274 segons un pla àmpliament inspirat en el de l’església metropolitana. Un examen atent demostra que el cor narbonès no es pot situar en la filiació de la catedral de Clarmont d’Alvèrnia, com s’ha dit sovint. El pla inicial es basa en una disposició estàndard que es retroba a tot França, sobretot a les catedrals de Tours i de Bordeus, i també a l’església cistercenca d’Ourscamps. En canvi, el seu llenguatge estilístic és d’una modernitat inaudita. Agafem com a exemples l’aprimament de les columnetes, que adopten el perfil esvelt de les ogives –perfil ametllat proveït de llistell–, o també el lligam estret entre el pilar i la volta, tractada aquí com una substància homogènia. Aquestes característiques són el resultat d’un desenvolupament deliberat d’un llenguatge elaborat primer a París cap al 1250. Tanmateix, a les regions septentrionals, aquestes tendències innovadores no es desenvoluparen més i finalment hi predominà un cert tradicionalisme arquitectònic. A França, fou al Llenguadoc on persistí, fins al final del segle XIII, aquesta ambició d’innovar i de desenvolupar l’estil radiant de París. Es retroba una evolució comparable, a partir de l’any 1260, als grans tallers alemanys: a Estrasburg i a Colònia, però també a Lübeck. Això també és vàlid per a Catalunya, ja que les dues construccions de les catedrals més importants, la de Barcelona (a partir del 1298) i la de Girona (des del 1312), recorren als pilars esvelts, separats per feixos de columnetes esveltes. Però es tracta, per a les etapes inicials de tots dos monuments, de columnetes rodones, i no pas amb perfil ametllat, sense el grafisme accentuat que resulta d’aquest tractament. Tanmateix, la disposició general és el que distingeix aquests dos monuments del de Narbona. L’últim mostra un alçat de tipus basilical, que es correspon totalment amb la tipologia de les grans catedrals anomenades clàssiques del segle XIII, a l’Illa de França i en altres indrets. Tanmateix, a Barcelona i a Girona, les naus laterals pugen fins a una alçada que gairebé iguala la de la nau central. El punt d’arrencada de les voltes de totes les naus és al mateix nivell, característica de les esglésies sala o església llotja.1 Gràcies a l’amplada considerable de les naus centrals, les claus de volta hi assoleixen una alçada superior amb relació a les seves equivalents de les naus laterals. Això permet obrir en l’espai de mur de la part més alta de la nau central una mena de trifori i finestres, tot força reduït certament. L’avantatge d’aquesta estructura d’església sala consisteix en la possibilitat de posar una lluerna als col·laterals i al deambulatori, com passa a Girona. A Barcelona, aquesta alçada considerable de les naus laterals permet un nivell suplementari de capelles i espais annexos, per damunt de les capelles laterals de la planta baixa de la nau. En resum, els amplis espais interiors, molt elevats, de Girona i de Barcelona més aviat fan referència a la tradició de les naus úniques sense transsepte. En efecte, en tots dos casos, el transsepte o bé és absent –Girona– o bé és integrat en el ritme dels trams de les naus (Barcelona). Des d’aquest punt de vista, els alçats d’església sala de Barcelona i de la capçalera de Girona es poden interpretar com unes naus úniques molt àmplies, sostingudes per dues fileres de pilars suplementaris. És significatiu el fet que la de Girona opti finalment pel retorn a una veritable nau única grandiosa.

Si les tendències arquitectòniques en els grans projectes a Narbona i a Catalunya convergeixen en un pla general –audàcia tècnica de la construcció i ambicions dels motius arquitectònics com les capelles laterals de pla poligonal–, es pot rastrejar un contacte més directe al començament del segle XIV, a través de la carrera de Jaume de Faveran, successor immediat del seu pare Dominique en el càrrec de mestre principal de la catedral de Narbona i mestre d’obres a Perpinyà i a Girona. Dominique havia accedit al càrrec el 1295 i el passà al seu fill cap al 1309. El 1320, Jaume també fou contractat a Girona, a fi de continuar la construcció de la capçalera, que calia controlar i dirigir cada dos mesos. L’any 1322, s’encarregà a Jaume que construís la tomba del bisbe gironí Ramon de Vilamarí. Com a màxim el 1330, Jaume fou substituït per a la construcció de la capçalera per Guillem de Cors. Una font de l’any 1324 consigna que Jacobus Favorani també tenia assumptes a Perpinyà, difícils de precisar. Finalment, Jaume és esmentat moltes vegades entre el 1327 i el 1336, per a la construcció de ponts a la regió de Narbona. Devia morir poc abans del maig del 1348, potser víctima de la Pesta Negra.

A Narbona, l’arribada de Dominique coincideix amb un clar canvi de partit entre l’acabament de les capelles del cor i l’erecció dels grans pilars segons un pla nou: només utilitza semicolumnetes; també en redueix el nombre inicialment previst de dotze a vuit i regula les distàncies entre elles, i arrodoneix el llistell de les columnetes, forma alhora rara i significativa. Les característiques d’aquest tipus de pilar també s’observen al presbiteri de la catedral de Girona, a la part dreta. A la seva corona es constata un canvi molt evident per damunt del nivell dels capitells: uns arcs extremament sobrealçats, amb arquivoltes, només amb alguns perfils rodons amb llistell arrodonit, en coronen els pilars. En canvi, els que són formats per feixos densos de columnetes rodones pertanyen clarament a una primera etapa de construcció. També cal atribuir a aquesta primera etapa les capelles radials. Els arcs de la corona i els pilars de la part dreta, així com el cobriment de volta del deambulatori i la junció entre la nau i el presbiteri, són deguts al canvi de partit després de la primera etapa. Tot i que la nova fórmula de pilar no és una imitació fidel del pilar narbonès, sens dubte cal atribuir-lo a Jaume de Faveran, que va intervenir després d’una primera fase de construcció; evidentment és ell qui concep la gran nau única i el qui hi introdueix l’elegant pilar rodó, nu i esvelt, ben diferent dels exemples catalans anteriors. Pel que fa a la catedral de Sant Joan de Perpinyà, iniciada just el 1324, sorprèn retrobar-hi un tipus de pilar comparable al de Narbona i de Girona; els pilars que separen els absis orientals són formats per un fust nu i rodó i unes quantes semicolumnetes amb un llistell arrodonit.

1. Nota de l’editor: hem traduït el mot alemany Hallenkirche i el seu equivalent francès église halle per església sala –que és com se sol traduir al català– i per església llotja, accepció que s’acosta més al significat de la paraula alemanya, que es refereix a l’església de tres o més naus d’una mateixa alçada.

Bibliografia consultada

Sigal, 1921; Freigang, 1989a, 1989b i 1992; Autour des maîtres…, 1994.