La catedral de Barcelona

Portalada de Sant Iu de la catedral de Barcelona. Aquesta porta lateral, de vers el 1329, va ser la principal de la catedral fins al final del segle XIX. El timpà és presidit per la imatge de santa Eulàlia i a banda i banda de la porta hi ha dues làpides commemoratives de l’inici de les obres de la catedral, el 1298. Va esdevenir model d’altres portades monumentals, com la de la parròquia del Pi, que segueix la mateixa estructura, d’un cos lleugerament sobresortint. Es creu que les mètopes del segle XIII que decoren la porta a l’altura de les impostes procedeixen d’una portada anterior, del final del romànic.

ECSA-G.S.

Introducció

La catedral de Barcelona, iniciada l’any 1298, és la primera de les catedrals plenament gòtiques que es van alçar a Catalunya. La seva construcció encapçala la formidable empenta constructiva registrada a Barcelona i al conjunt del país durant les primeres dècades del segle XIV. Un auge que va comportar una transformació radical del paisatge monumental de ciutats i viles i també el triomf del gòtic urbà i, amb aquest, la plenitud de l’arquitectura gòtica catalana.

Si les catedrals de Tarragona i Lleida reflectien la mentalitat del temps de les conquestes, la catedral de Barcelona respon, en canvi, a una mentalitat essencialment urbana. La complexitat de la seva estructura, que integra diverses funcions especialitzades en un sol organisme arquitectònic, i sobretot l’extraordinària multiplicació de capelles obertes als estaments eclesiàstics, nobiliaris o burgesos són fets que palesen l’optimisme, el dinamisme i la vitalitat de la societat que va impulsar-la. Una societat que es trobava en la fase més alta del cicle expansiu medieval quan la catedral de Barcelona va ser concebuda i iniciada, i que la va haver de continuar, fins a gairebé acabar-la, quan la crisi de la baixa edat mitjana ja es manifestava.

La gran quantitat de capelles distribuïdes per tot el seu perímetre interior constitueix, sens dubte, una de les característiques arquitectòniques més remarcables de la seu barcelonina. És també un fet que va tenir repercussions directes sobre la producció artística, que es va veure estimulada i afavorida. Els retaules, els vitralls i els ornaments de les capelles, així com el tresor catedralici, feien que la catedral unís a la seva funció essencial de temple religiós la de constituir un espai privilegiat, una escenografia idònia per a la posada en escena de la magnificència del poder i de les persones i dels grups socials hegemònics.

Tanmateix, la catedral era per damunt de tot l’església del capítol com a institució i del bisbe i els canonges com a persones individuals. Eren ells els qui gestionaven la catedral pròpiament dita i també les seves propietats i el barri dels voltants: el palau episcopal, l’Almoina, l’hospital, les cases…

Va ser el bisbe Arnau de Gurb (1252-84) qui va emprendre una sèrie d’obres anunciadores de la intenció d’ampliar la seu romànica, si bé la primera pedra del nou edifici gòtic no es va posar fins en temps del bisbe Bernat Pelegrí (1288-1300), franciscà, l’any 1298. Al seu successor Ponç de Gualba (1303-34) correspon substancialment la construcció de la capçalera: el seu escut és visible en sengles claus de volta del deambulatori, juntament amb els del rei i de la ciutat.

Amb fra Ferrer d’Abella (1334-44), pertanyent a l’orde dominicà, va tenir lloc la consagració de l’altar major (1338) i la fastuosa cerimònia de translació de les relíquies de santa Eulàlia a la cripta (1339).

Li succeïren Bernat Oliver, religiós augustinià (1345-46), i, a la segona meitat del segle XIV, Miquel de Ricomà (1346-61), Guillem de Torrelles (1361-69), el benedictí Berenguer d’Erill (1369-71), Pere de Planella (1371-85) i Ramon d’Escales (1387-98). Amb ells es va dur a terme l’acabament del creuer, els campanars i el tancament de les voltes de la nau. Les claus majors del sector del cor i el rerecor ostenten l’escut del bisbe Planella, mentre que l’obra del cor es vincula especialment amb el bisbe Escales. Al mateix temps, també es completava la construcció de dues galeries del claustre, la paral·lela a la catedral i la del carrer de la Pietat, gràcies al mecenatge de canonges, personatges de l’entorn del rei, nobles, alguns mercaders i altres persones, totes elles identificades pels seus escuts.

Al començament del segle XV, en temps dels bisbes Joan Ermengol (1398-1408), abat de Sant Cugat, i Francesc de Blanes (1409-10), es va començar a treballar en el sector de la façana i de la sala capitular. També es van començar a alçar els dos últims pilars de la nau, els que havien de suportar el cimbori.

Però el gran impulsor de l’acabament de la catedral gòtica va ser el bisbe Francesc Climent, dit Sapera, que va ser-ho dues vegades, la primera entre el 1410 i el 1415 i la segona entre el 1420 i el 1430. Eren els temps agitats del Cisma d’Occident, durant els quals el patriar-ca Sapera va tenir un destacat protagonisme al costat de Benet XIII. A la seva iniciativa i al seu mecenatge personal es deuen la galeria claustral del carrer del Bisbe, el tancament de les últimes voltes de la nau (1424) i l’arrencada del cimbori. La presència constant del seu escut en totes aquestes parts és testimoni eloqüent del seu patrocini.

Els successors del patriarca Sapera van ser els bisbes Andreu Bertran (1431-33), Simó Salvador (1433-45) i Jaume Giralt (1445-56), en temps dels quals es van completar les obres del claustre fins a la construcció del brollador i el tancament de les últimes voltes de les galeries claustrals, l’any 1448.

Posteriorment, el progressiu allunyament dels bisbes i els efectes devastadors de la guerra civil catalana i de la crisi econòmica van fer que la iniciativa episcopal minvés considerablement. El protagonisme en la promoció de realitzacions artístiques durant la fase final de l’edat mitjana va recaure més aviat en algunes personalitats rellevants del capítol, entre les quals sobresurt l’ardiaca Lluís Desplà (†1524).

Però el mecenatge dels canonges es va reflectir majoritàriament en obres de naturalesa moble, de manera que a partir de la segona meitat del segle XV ja no es van emprendre treballs arquitectònics d’envergadura. Així, doncs, no es va acabar la façana ni van tenir lloc, més endavant, les substancials alteracions barroques del sistema de capelles que apareixen en moltes altres catedrals i esglésies. Només la transformació de la sala capitular gòtica en capella del Santíssim i de Sant Oleguer, al final del segle XVII, va comportar la supressió de dues capelles. L’estructura de la catedral de Barcelona va mantenir en la seva pràctica integritat la forma gòtica i no va registrar aportacions substancials a la seva fàbrica fins que es van construir la façana i el cimbori neogòtics.

El cicle constructiu de la catedral gòtica de Barcelona va durar 150 anys, des de l’inici de les obres l’any 1298 fins al tancament de l’última volta del claustre l’any 1448.

La catedral dins la ciutat

La catedral de Barcelona s’alça en un vessant suaument inclinat del Mons Taber, un dels petits turons que configuraven el relleu original de la ciutat, aquell on va ser fundada i on al llarg de la seva evolució es van concentrar les seus dels principals organismes de poder, civils i religiosos, de l’urbs i el seu territori. Així, la catedral pròpiament dita i la resta de dependències episcopals i canonicals es troben gairebé a tocar dels espais que són o han estat fòrum romà (incloent-hi el temple d’August), Palau Reial Major, palau de la Generalitat, casa de la Ciutat, Reial Audiència, Inquisició, etc.

El sector catedralici se situa concretament a l’àrea nord-oest de la ciutat antiga, intramurs. És el resultat de l’evolució i el creixement del nucli episcopal configurat a partir del segle IV entorn d’una domus notable, tal com ha posat de manifest l’exploració dels testimonis arqueològics visibles al subsòl del Museu d’Història de la Ciutat.

Naturalment, des del segle IV fins a l’època gòtica, el creixement i l’expansió de la catedral i de tot el barri episcopal van suposar continus trencaments de l’estructura urbana de la ciutat antiga. Amb tot, l’actual catedral gòtica manté una alineació que coincideix essencialment amb la de l’urbanisme romà: la catedral és orientada en el mateix sentit que el decumanus maximus i el claustre limita pràcticament amb el seu traçat (coincident amb el carrer del Bisbe). Semblantment, la capçalera de la catedral limita amb la línia del carrer de la Pietat i la baixada de Santa Clara, que correspon al traçat d’un dels cardines minores de la ciutat romana.

Durant la baixa edat mitjana tot l’entorn de la catedral es va transformar radicalment. Aquesta transformació, però, no va ser el resultat únicament de la construcció de la catedral gòtica sinó que va començar amb anterioritat, dins d’un procés general de reformulació de la ciutat i dels espais urbans entre els segles XIII i XV. Així, doncs, podria dir-se que la construcció de la catedral gòtica és més aviat la conseqüència, i no la causa, d’una sèrie de canvis urbanístics d’abast més general.

El trasllat del palau episcopal és un exemple eloqüent de les transformacions que es van produir en el teixit urbà que envoltava la catedral. Originalment, la residència dels bisbes era situada al sector del carrer dels Comtes. Hom ha identificat les restes d’un edifici notable situades al subsòl arqueològic de la plaça de Sant Iu amb el primer palau episcopal. Aquest emplaçament original es va mantenir fins que les seves possibilitats de creixement i expansió van estroncar-se a causa del veïnatge de la catedral i dels palaus comtal i reial. Aleshores es va optar pel trasllat a un sector proper a l’única porta de la muralla romana que subsisteix actualment: la de la Plaça Nova, dita també Porta Bisbal o Episcopal. Des del segle XI ja es documenta l’existència de propietats del bisbe en aquella àrea de la ciutat antiga, però va ser durant el segle XIII que s’hi va articular un palau episcopal pròpiament dit, sobretot gràcies a la iniciativa del bisbe Arnau de Gurb. Finalment, les propietats del bisbe al sector del carrer dels Comtes van ser remodelades per a facilitar l’ampliació del Palau Reial Major i de la catedral. Segons Pi i Arimon, el mateix bisbe Arnau de Gurb va dividir en tres parts el vell palau episcopal amb aquesta finalitat (1271). El 1316 encara es registra la venda d’una casa episcopal iuxta palacium per a incorporar-la a l’obra d’aquest.

A més del canvi d’emplaçament del palau bisbal, durant la baixa edat mitjana també es va produir la reubicació dels hospitals dependents del capítol, per tal de situar-los de forma més adequada i funcional en el context de la nova ciutat que s’expandia pels ravals. Al començament del segle XIII, l’hospital originalment establert prop de la catedral va ser unit al del canonge Colom, situat al sector del Raval.

Una altra institució de beneficència dependent del capítol era l’Almoina o Pia Almoina. Com és sabut, la seva funció consistia a donar menjar als pobres, cosa que inicialment es feia al menjador de les antigues dependències canonicals de la catedral. A causa de l’avenç de les obres del claustre pel sector del carrer de Santa Llúcia aquest menjador es va haver d’enderrocar (1429) i va ser substituït per l’actual sala de la Capbrevació. Poc temps després d’aquella data va començar la construcció de la “casa de la Almoyna”, que actualment s’obre al pla de la Seu i allotja el Museu Diocesà.

De les diverses capelles foranes que hi havia a l’entorn de la catedral, l’única que ha subsistit és la de Santa Llúcia, precisament per haver estat incorporada al conjunt del claustre de la catedral gòtica.

Tot al voltant de la catedral hi havia igualment nombroses cases i residències de canonges. En van ser enderrocades moltes a causa del creixement de la catedral, però també se’n van construir de noves. Consta, per exemple, que l’any 1375 es va fer una relació de les cases de canonges i beneficiats que havien de desaparèixer per l’obra de la seu; l’any 1421, però, es va acordar construir cases per a canonges en un indret on anteriorment hi havia hagut l’escola gramatical de la catedral.

Amb el temps, moltes d’aquestes cases de canonges que envoltaven la catedral gòtica van passar a les mans de particulars i això en va precipitar la desaparició. Actualment només es conserva el nucli situat entre els carrers de la Pietat i del Bisbe, que va ser adquirit per la Diputació de Barcelona, autora de la seva moderna restauració i vinculació al palau de la Generalitat. També es conserven les antigues cases de l’Ardiaca i del Degà, situades sobre la muralla romana. Aquesta última va ser reformada al començament del segle XV al mateix moment que es treballava en l’acabament de la façana de la catedral. La reforma de la casa de l’Ardiaca és posterior, del final del XV, i és deguda a la iniciativa de Lluís Desplà, el qual va voler donar caràcter palatí a la seva residència.

Al cap i a la fi, les transformacions operades al barri de la catedral durant la baixa edat mitjana en van comportar una important transformació i, arran de l’acabament de la catedral gòtica, l’ocupació de gairebé tot l’espai disponible, pràcticament fins al límit de la saturació. El pla de la Seu és l’únic espai obert que dona una mica de perspectiva a la catedral. Es va obrir entre els segles XV i XVI gràcies a successives adquisicions i enderrocs de cases i de trams de muralla.

Abans de la catedral gòtica

Les primeres referències sobre l’existència d’un bisbe cristià a Barcelona daten de mitjan segle IV. Al conjunt episcopal crescut entre els primers temps del cristianisme i el període de domini islàmic, del segle IV al segle VIII, pertanyen les restes visibles al subsòl arqueològic del Museu d’Història de la Ciutat, entre les quals sobresurten el baptisteri (del segle IV, amb moltes reformes posteriors), una aula episcopal (segle V) i l’edifici considerat palau episcopal (segles VI-VII) bastit sobre l’antiga domus romana que va ser el nucli originari del conjunt. Més recentment han estat trobades les restes d’una església d’època visigòtica.

En canvi, no ha estat localitzada la basílica catedralícia pròpiament dita, però avui és generalment acceptat que era situada en l’espai posteriorment ocupat per les catedrals romànica i gòtica.

Després del període de domini islàmic i de la conquesta carolíngia (801), les fonts parlen diverses vegades de la restauració o la reparació de la catedral de Barcelona. Destaca en aquell moment la iniciativa del bisbe Frodoí (862-892), en temps del qual es va produir la invenció del cos de santa Eulàlia (877), i l’impuls al culte de la màrtir barcelonina, fet que va tenir moltes implicacions d’ordre politicoreligiós i que molt probablement es devia reflectir en obres d’una certa importància.

Posteriorment a la destructiva ràtzia d’Almansor (985) va començar un nou període de reconstrucció de tota la ciutat i els seus edificis principals, que va culminar amb l’edificació d’una nova catedral, consagrada el 18 de novembre de l’any 1058.

D’aquesta catedral romànica, construïda en part a iniciativa del comte Ramon Berenguer I, coneixem només els fonaments d’una part de la façana (incloent-hi els brancals de la porta central i d’una de lateral). Tanmateix, gràcies a les hipòtesis de Martí Vergés i Teresa Vinyoles, que van transformar substancialment el paradigma interpretatiu de les catedrals romànica i gòtica, és possible fer-se una idea bastant aproximativa de la seva forma. Segons els esmentats autors, aquesta devia ser força semblant a Sant Vicenç de Cardona.

Arran dels estudis de Vergés i Vinyoles, també ha quedat definitivament sense sentit l’antiga suposició que la catedral romànica estava orientada en sentit oposat a la gòtica (Rogent – Soler, 1898). Ara veiem molt clar que la catedral gòtica es va sobreposar a la romànica i que l’edifici del segle XI es va anar enderrocant a mesura que les seves funcions eren suplides per la catedral nova. Però mentrestant es va mantenir en ús.

L’altar de la seu romànica no va ser desmantellat fins el 1337, i l’any següent va tenir lloc la consagració del nou. El campanar de la seu romànica no va ser enderrocat fins al període 1379-80, quan es va emprendre la construcció dels nous. El 1384 es procedia a enderrocar una altra part de la seu vella i a conseqüència d’això i de les pedres que eren llançades al carrer es van espatllar les canonades que portaven aigua des de “la principal font de la seu de Barchinona” fins al palau reial (Madurell, 1935, pàg. 379-380).

Un edifici anomenat el celler, pertanyent a les antigues dependències canonicals, va ser aterrat cap al 1421. El 1423 es parla encara de l’enderroc de la volta vella.

Abans de ser aterrada, l’estructura de la catedral romànica va ser aprofitada com a bastida interior per a la construcció de la nau gòtica, tal com recullen sovint les cròniques antigues. Aquest procediment constructiu va condicionar la forma de la catedral gòtica i ajuda a entendre algunes de les seves particularitats, que comentarem més endavant.

La singular ubicació dels campanars damunt els braços del creuer, que també s’ha volgut explicar a partir dels condicionants imposats per la supervivència de la catedral romànica, podria relacionar-se més aviat amb un altre condicionant que sovint no es té tant en compte: la manca d’espai disponible a l’entorn de la catedral, cosa que impedia fer-los exempts. Això hauria obligat a alçar els campanars en aquell lloc, pràcticament l’únic possible. L’opció de situar-los als peus de la catedral no sembla que fos gaire viable, si es volien de grans dimensions.

Capçalera de la catedral, amb el campanar de la banda del claustre i el cimbori neogòtic.

ECSA - G.S.

Els cronistes antics recullen sovint una llegenda a propòsit d’això, segons la qual “el viejo maestro [es refereix a Bernat Roca] no sabiendo cómo resolver el apremiante problema [de com i on alçar els campanars] secretamente y de noche abandonó la ciudad. ¿Do fue? Nadie lo supo; sólo después de algun tiempo se le vio volver a poner mano a la obra y resolver con admiración de expertos y de profanos levantar dos gigantescas torres a los extremos del crucero, cargando sus bases enormes sobre los arcos robustos de las dos puertas de entrada. No faltó quien dijo que había ido a consultar su proyecto con los más grandes maestros de Germania e Italia” (Rogent – Soler, 1898, pàg. 14).

Les obres del segle XIII

Temps enrere, Adolf Florensa (1963) es preguntava si s’havia iniciat una catedral entre la romànica i la gòtica. La seva observació partia de la constatació de l’existència d’uns trams clarament anteriors a l’obra gòtica entre el creuer i la capçalera pròpiament dita. Són els trams que corresponen a la sagristia i la capella de les Ànimes. Florensa havia tingut oportunitat d’intervenir a la part alta de la sagristia i constatava que fins aleshores cap historiador no havia pres en consideració aquests elements, prou significatius. Estudiant-los, arribava a la conclusió que la catedral s’havia iniciat en aquest sector, probablement en temps del bisbe Arnau de Gurb, i plantejava l’eventualitat d’una possible catedral intermèdia entre la romànica i la gòtica.

La hipòtesi de Florensa va tenir el valor de remarcar l’existència d’una activitat constructiva força intensa durant el segle XIII i de cridar l’atenció sobre aquests elements, tot i que actualment no es consideren relacionats amb l’inici d’una catedral intermèdia sinó amb l’ampliació de la catedral romànica.

Encaixant les observacions de Florensa amb les hipòtesis de Vergés i Vinyoles, sembla bastant clar que els espais actualment ocupats per la sagristia i la capella de les Ànimes van ser construccions autònomes, afegides als flancs de la catedral romànica, segurament amb la finalitat de dotar-la de nous espais destinats a serveis (més que no pas a usos litúrgics).

La sagristia ha servit sempre com a tal, i va ser ampliada amb sales annexes als segles XV i XVI. L’espai de la capella de les Ànimes va servir originalment de tresoreria i no va esdevenir capella fins als temps del bisbe Ramon d’Escales, a la fi del segle XIV.

Abans, però, aquests elements del segle XIII ja havien estat integrats a l’obra gòtica del XIV i això va comportar, sobretot, l’alteració dels pisos que tenien al damunt per tal d’obrir-hi grans finestrals destinats a rebre vitralls. Al damunt de la tresoreria, s’hi va tornar a treballar en temps del rei Martí l’Humà (1407-09) per construir-hi una tribuna o capella accessible des del palau reial mitjançant un pont, del qual encara avui dia és visible l’arrencada (el pont va ser enderrocat el 1823).

S’ha tendit a atribuir la iniciativa d’aquestes obres del segle XIII al bisbe Arnau de Gurb (1252-84), de qui sabem de manera fefaent que va ser l’impulsor de la construcció de la capella de Santa Llúcia, originalment dedicada a les Onze Mil Verges. Aquesta capella es va realitzar entre els anys 1257 i 1268 i va romandre exempta fins que al segle XV es va incorporar a l’estructura del claustre, tal com es troba actualment. L’ús de la volta de canó apuntat tant a la capella de Santa Llúcia com a la cambra superior de la sagristia avalaria la possible contemporaneïtat d’aquestes obres. Una mica més endavant tornarem a referir-nos a la cronologia d’aquestes parts.

Al segle XIII pertany encara un altre element molt notable que, com els anteriors, també va passar de la catedral romànica a la gòtica. Ens referim a la portada del claustre.

Aquesta portada de marbre blanc contrasta pronunciadament amb el context on es troba i això ha donat peu a interpretacions que pretenien explicar la seva singularitat de manera un xic forçada. Molts tractadistes antics van donar per fet que es tractava del portal major de la catedral romànica, que hauria estat traslladat a aquest nou emplaçament abans que l’obra vella fos enderrocada. També s’ha pressuposat, a vegades, que es tractava d’una obra importada.

Aquesta segona possibilitat es desmenteix automàticament tenint en compte que s’hi van reutilitzar peces de marbre amb inscripcions que procedeixen del fòrum de Bàrcino. Avalarien igualment la manufactura local les afinitats entre els elements escultòrics d’aquesta portada i altres de Sant Pau del Camp o el palau episcopal, tal com han posat de manifest Jordi Camps i Imma Lorés. Però, tot i les evidències que la portada del claustre és de manufactura local, la seva filiació estètica és de clara arrel italiana.

Creiem que val la pena assenyalar, a propòsit d’això, els evidents i ferms paral·lelismes estructurals d’aquesta portada amb la triple portada marmòria de la catedral de Sant Llorenç de Gènova, datable cap al primer quart del segle XIII (Cervini, 1993).

Sembla indubtable que totes dues obres parteixen d’una mateixa concepció. Destaquen com a principals trets comuns l’esveltesa de les columnes laterals, la disposició dels muntants i de la llinda, la pràctica transformació de la zona de capitells en un fris, la forma lleugerament apuntada de l’arc i, sobretot, el complex motlluratge de les arquivoltes, d’una gran riquesa plàstica i de remota filiació anglonormanda. Sense oblidar-ne el caràcter marmori, tot i que a Gènova es ressalten molt més els efectes de policromia que a Barcelona. Les diferències més importants entre totes dues peces rauen en les respectives parts escultòriques, que són d’estils ben diversos.

Podríem considerar la porta del claustre de la catedral com una obra realitzada aquí per un taller relacionat amb el de la façana de la catedral de Gènova, però amb la col·laboració d’escultors locals. La relació amb Gènova és fàcilment explicable tenint en compte els nombrosos punts de contacte –i de fricció– entre catalans i genovesos, si més no des del segle XII.

És molt probable que la portada del claustre fos originalment una porta lateral de la catedral romànica que ni tan sols devia ser traslladada del seu emplaçament original, sinó únicament conservada i embeguda en el context de l’obra gòtica, sense desplaçar-la.

Hem de creure que a l’altre extrem del creuer de la catedral romànica també es va realitzar durant el segle XIII una portada equivalent o almenys un complement escultòric, al qual devien pertànyer les mètopes de marbre posteriorment incorporades a la porta de Sant Iu, les quals són d’un estil ben diferent del de les escultures de la porta del claustre.

Tot això serveix per a posar de manifest que durant el segle XIII l’activitat constructiva al voltant de la catedral romànica va ser força intensa, fins i tot a la primera meitat de segle, abans dels temps del bisbe Arnau de Gurb. Les conclusions dels estudis de Jordi Camps i Imma Lorés sobre l’escultura de la portada del claustre apunten una cronologia propera al 1200.

Però si les obres escultòriques són obres d’embelliment que es devien fer quan encara no es pensava en una nova catedral, la construcció de la sagristia i de la tresoreria sí que obeïa a aquella necessitat d’ampliar la catedral que es va donar com a pretext principal per a la construcció de la seu gòtica. D’alguna manera, això porta a situar aquestes obres més a prop de la data d’inici de la nova catedral (1298) i, per tant, fa força versemblant la seva atribució al temps del bisbe Arnau de Gurb, que s’estén durant gran part de la segona meitat del segle XIII.

Resta per discernir si el propòsit d’Arnau de Gurb ja era la renovació total de la catedral romànica o si tan sols pensava en una reforma parcial mitjançant l’addició de nous cossos a la vella estructura.

En qualsevol cas, sembla evident que els esdeveniments que es van produir després de la mort del bisbe Arnau (1284) devien comportar canvis substancials respecte dels primers plantejaments d’extensió i ampliació de la catedral i d’una nova orientació.

La successió d’Arnau de Gurb es va complicar per la mort al cap de pocs mesos de Gerard de Gualba, elegit nou bisbe. Aleshores es va obrir com un interregne, durant el qual dos candidats es mantenien en discòrdia per la mitra barcelonina: Bernat de Vilafranca i Bernat Pelegrí. No va ser fins el 1288 que aquest últim va rebre la confirmació papal, però no va prendre possessió del càrrec fins dos anys després. A aquesta interinitat del bisbat se sumava la crisi provocada per la incorporació de Sicília i la croada contra Catalunya (1285), que va tenir moltes conseqüències d’ordre intern, entre les quals cal recordar la revolta de Berenguer Oller (1285). És lògic suposar que tots aquests fets estronquessin els projectes d’Arnau de Gurb i els deixessin sense continuïtat.

Amb la presa de possessió del bisbe Bernat Pelegrí (1290) i el tractat d’Anagni (1295), que posava fi a la qüestió siciliana, s’obria una nova situació marcada per l’estabilització del bisbat, la pau amb França i el casament de Jaume II amb Blanca d’Anjou. La catedral iniciada el 1298 va ser el fruit d’aquesta nova situació i del replantejament dels primers propòsits d’ampliació i extensió.

No sembla que s’hagi de considerar del tot aliena al nou context post-Anagni la subsegüent adopció d’una tipologia de clara filiació francesa per a la capçalera de la catedral de Barcelona, deixant enrere les velles reticències catalanes envers l’opus francigenum. Més encara tenint en compte la directa implicació de la reina Blanca en aquesta obra, manifestada per la presència del seu escut a la clau de volta que representa santa Eulàlia.

Les característiques arquitectòniques

La catedral de Barcelona és un organisme arquitectònic complex en el qual s’articulen diversos elements adaptats a funcions diferents, els principals dels quals són l’església catedral pròpiament dita i el claustre.

El programa arquitectònic de la catedral gòtica, a més de les necessitats funcionals, litúrgiques o simbòliques a les quals es va tractar de donar resposta, va estar condicionat per la preexistència de la catedral romànica, per la tecnologia i la metodologia constructives i per les opcions per uns determinats models o referents estètics, dintre de l’ampli ventall de possibilitats i de recursos que oferia el món gòtic.

El temple catedralici és un edifici de tres naus, sense transsepte sortint, amb una capçalera única amb deambulatori i nou capelles radials. Precedeix la capçalera un tram flanquejat pels àmbits construïts al segle XIII (probablement en temps d’Arnau de Gurb, com acabem de veure) i incorporats a l’obra gòtica: la sagristia i la tresoreria (actualment capella de les Ànimes).

Portada del segle XIII que comunica el claustre amb l’interior de la seu.

ECSA - R.

Com que el transsepte no sobresurt per donar lloc a una planta de creu llatina, es parla sovint de fals creuer o pseudocreuer. Tanmateix, està ben remarcat mitjançant sengles portes laterals (la de Sant Iu, oberta al carrer dels Comtes, i la del claustre) i també per les dues torres que s’alcen just a sobre d’aquestes portes.

Les torres assoleixen uns 54 m d’alçada. Parteixen d’una base quadrada, però la seva forma és vuitavada, i una és lleugerament més gruixuda que l’altra. Van ser construïdes després de l’enderroc del campanar de la seu romànica (entre el 1379 i el 1380). La primera campana es va hissar l’any 1393, com veurem més endavant.

Aquestes torres han acomplert històricament una doble funció: la de campanars pròpiament dits, vinculada a la litúrgia, i la de seny de les hores, de caràcter civil. Per això el Consell de Cent era l’encarregat de la construcció i el manteniment dels seus rellotges.

Més enllà del transsepte s’estenen les naus, configurades per tres tramades que abasten els sectors del cor i el rerecor i una quarta, més llarga, que correspon al cimbori.

Tot el perímetre interior de la part de les naus, des del transsepte fins a la façana, és resseguit per capelles laterals, que són encaixades entre els contraforts a raó de dues per tramada. En canvi, a la part de la capçalera cada tram inclou només una sola capella. Observem com la preeminència donada a les capelles laterals i el fet d’encaixar-ne fins i tot a la part interior de la façana fan que aquesta tingui una sola porta, en comptes de les tres que hi havia a la catedral romànica i del que és més normal en esglésies de tres naus.

La taula que es publica en aquest mateix article detalla la dedicació de les capelles. Podem comptar-ne fins a 28 de laterals, si hi incloem la capella de les Ànimes.

Seccions longitudinal i transversal del conjunt catedralici. El cimbori de l’església catedral i l’agulla que el corona són construccions neogòtiques, del principi del segle XX.

B.A.

Una particularitat bastant remarcable de la catedral de Barcelona és la galeria alta que constitueix com un segon pis per damunt de les capelles laterals. Originalment hi havia la intenció d’encabir en aquesta galeria més capelles laterals, i, així, en veiem quatre de completades als dos primers trams (costat de l’evangeli). Però l’oferta de capelles ja devia ser excessiva i inassumible, de manera que la resta de la galeria alta es va construir sense incloure’n cap més.

L’existència d’aquesta galeria fa que les naus de la catedral no rebin llum directa, pel fet que les finestres queden enretirades. La diferència amb la capçalera és notable ja que aquí, en no existir galeria alta, s’obren grans finestrals just a sobre de les capelles laterals.

A aquesta il·luminació indirecta de les naus es va atribuir durant molt de temps la foscor que percebien els visitants de la catedral i a la qual al·ludeixen gairebé tots els tractadistes antics, cosa que la consagrava com un tòpic. Tanmateix, les causes de la foscor eren unes altres. Principalment, la inutilització i el cegament de molts finestrals i el no-acabament del cimbori. També causava sensació de foscor l’ennegriment de les parets a causa de la pols i el sutge acumulats durant segles. Quan la restauració dels anys 1969-71 va tornar a la catedral el color original de la pedra de Montjuïc, va canviar-ne radicalment la percepció i aquella sensació de foscor es va esvair completament.

A sota del presbiteri hi ha la cripta de Santa Eulàlia. L’existència d’aquesta cripta constitueix una altra particularitat arquitectònica de la seu barcelonina, ja que les criptes són elements inhabituals en l’arquitectura gòtica. Sembla clar que la seva presència obeeix a la voluntat de reproduir dins la catedral gòtica la mateixa organització cultual de la catedral romànica.

No es tracta d’una cripta tancada i aïllada a la manera d’una confessio, sinó d’un espai visualment ben connectat amb la nau, per tal de fer visible a tots els fidels el monumental sepulcre de la santa ‘ben parlada’ (això vol dir Eulàlia). La cripta també ajuda a realçar el presbiteri, sobreelevant-ne el nivell i donant-li més perspectiva.

Davant la cripta, just al centre de la nau, es troba el cor, que constitueix un altre espai autònom al si de la catedral. La seva ubicació, l’habitual al món hispànic, té l’inconvenient de compartimentar la nau i de dificultar la visió del presbiteri. Per això hi ha hagut diversos intents de traslladar-lo.

Arribant als peus de la catedral trobem el cimbori, concebut per a donar claror a l’interior en comptes d’una gran rosassa. Aquesta situació constitueix un altre dels trets originals de la catedral de Barcelona, ja que no és gaire habitual. Algunes vegades s’ha al·ludit a remots paral·lelismes amb esglésies gòtiques alemanyes. Però la posició del cimbori aquí sembla més aviat derivada de la lògica del procés constructiu. Cal tenir en compte que col·locar el cimbori al tram central del creuer hauria resultat incongruent amb la presència dels campanars als extrems d’aquest (presència forçada per la manca d’espai disponible per a fer-los exempts, i pràcticament l’única opció viable si es volien situar els campanars sobre l’edifici, tal com hem comentat).

D’altra banda, la construcció del cimbori als peus de la nau revela que la il·luminació de l’espai interior de la catedral va ser acuradament estudiada i planificada, combinant l’entrada directa de llum pels finestrals de la capçalera i pel mateix cimbori (o sigui, des del cap i els peus de la catedral) amb la il·luminació indirecta de la part de les naus.

La longitud total de la catedral, per l’interior, és d’uns 83 m. L’amplada total és d’uns 38 m, descompostos entre els 13 m de la nau central i la meitat aproximada d’aquesta mida, que fan les naus laterals i les capelles, respectivament.

En alçat, la catedral és coberta amb voltes de creueria quadripartides. Les suporten un total de 20 pilars fasciculats: sis constitueixen la corona del presbiteri, dotze delimiten les tramades des del mateix presbiteri fins al rerecor i dos robustos pilars serveixen per a sostenir el cimbori.

Les tramades de la nau central són de planta gairebé quadrada a causa del considerable espaiament dels pilars. Això, unit al fet que tots els arcs arrenquen de la línia d’impostes (situada a 15 m d’alçada), fa que els arcs doblers (els disposats transversalment a la nau central) siguin de perfil apuntat, mentre que els formers, és a dir, els que separen la nau central de les laterals, són de perfil gairebé semicircular.

Les claus de volta de la nau central se situen a 26 m d’alçada (aproximadament el doble de l’amplada de la nau), mentre que les claus de volta laterals, tant les de les naus com les de la tribuna alta, atenyen els 21 m.

Així, doncs, la diferència d’alçada entre la nau central i les laterals és d’uns 5 m. Això fa que la part alta de la nau central sigui ocupada, amb prou feines, per un trifori practicable i per unes petites rosasses, cosa que contribueix a augmentar la sensació d’espaiositat a l’interior. A l’exterior, la igualació de l’alçada de les naus laterals i el bloc constituït per capelles i tribuna alta dona lloc a una coberta amb un escalonament mínim, i, per tant, a un terrat pla i a l’atròfia dels contraforts, que de fet no exerceixen com a tals sinó com a canals de desguàs. Tots aquests detalls són característics de l’arquitectura gòtica catalana.

Segons Joaquim Bassegoda (1889), les relacions de proporcionalitat que es donen a la catedral de Barcelona són fixes i senzilles i donen lloc a una modulació de vuit parts iguals en amplada per cinc en alçada. Aquestes últimes corresponen exactament als següents punts: 1) arrencada dels arcs de les capelles de la capçalera, 2) impostes d’on surten els grans finestrals de la capçalera, 3) impostes dels pilars, 4) motllura inferior del trifori i 5) claus de volta de la nau central.

Planta de la catedral.

B.A.

El claustre, situat a la banda sud-oest del temple catedralici, es desenvolupa entorn d’un espai gairebé quadrat (28,7 e 21 m), la qual cosa dona lloc a una estructura que exteriorment assoleix 62 s 44 m. Tal com detallarem més endavant en parlar del procés constructiu, incorpora un total de 21 capelles distribuïdes en tres ales, a raó de set cadascuna. Una quarta ala, la del carrer de Santa Llúcia, inclou les antigues dependències canonicals i la capella de les Onze Mil Verges, o de Santa Llúcia.

Així, doncs, són un total de 22 capelles claustrals, que, sumades a les 28 que hem comptabilitzat a l’interior de la catedral, fan un total de 50 capelles, xifra francament considerable (i variable a l’alça si encara s’hi incloguessin altres espais que també han servit o serveixen com a capelles).

La galeria del claustre és constituïda per un total de 20 arcades més el templet del brollador, situat davant de les portes que donen accés a la catedral i al carrer de la Pietat. Fent evident l’ús funerari del claustre, trobem el terra de la galeria pavimentat amb una gran quantitat de lloses sepulcrals, moltes de completament desgastades. Corresponen principalment als segles XVII i XVIII. Les inscripcions i les làpides sepulcrals d’època gòtica es troben encastades a l’ampit.

El perímetre exterior de la catedral té, al nivell del carrer, un aspecte llis, tancat i compacte. Només a la part de la capçalera es dona un joc més complex d’entrants i sortints gràcies a la disposició de les capelles radials i els contraforts.

Pel que fa a les portades, contribueixen a enriquir plàsticament l’exterior i entre totes la que té un desenvolupament més notable és la de Sant Iu (si exceptuem, és clar, l’obra neogòtica de la façana principal).

La portada de Sant Iu afronta amb el Palau Reial Major i amb el sector on hi va haver l’antic palau episcopal. Constitueix com un cos lleugerament avançat. Al timpà s’alça la imatge exempta d’una màrtir identificable amb santa Eulàlia. El fons del timpà és igualment ornamentat amb una inscripció pintada (“Sant Ivo”) i amb sengles cares femenines treballades en relleu.

A banda i banda de la porta hi ha encastades dues inscripcions lapidàries gairebé idèntiques, a les quals tornarem a fer referència més endavant. Commemoren l’inici de les obres de la catedral gòtica, l’any 1298. Són treballades damunt d’una peça de marbre i emmarcades amb pedra. Aquest marbre podria ser reaprofitat: en una monografia sobre la catedral (Rogent – Soler, 1898, pàg. 10) es reprodueix un relleu de l’antiguitat tardana al revers del qual es va fer una inscripció de característiques molt semblants. També devia ser-ho, versemblantment, el marbre que va servir per a fer la socolada i les mètopes del segle XIII que decoren la portada a l’altura de la línia d’impostes. Tal com hem dit anteriorment, el més probable és que aquestes mètopes procedeixin d’una portada anterior.

Tota la part superior d’aquesta façana és decorada a base d’una arqueria ornamental, força densa, probablement preparada per a rebre imatges. Hi destaquen en especial els bàculs, que evidencien el caràcter de seu episcopal de la catedral enfront al Palau Reial Major que té al costat.

Porta de la Pietat, que comunica el claustre amb el carrer del mateix nom. Va ser construïda al final del segle XIV.

ECSA - G.S.

Hom ha assenyalat les semblances que hi ha entre alguns detalls de la porta de Sant Iu i la porta del fossar de les Moreres de Santa Maria del Mar, que probablement tenen una datació semblant, pels volts del 1329 (data de la represa de les obres en aquest sector de la catedral i de l’inici de Santa Maria del Mar). Tanmateix, allà on trobem un reflex més directe de la porta de Sant Iu és a la façana principal de l’església del Pi, ja que pràcticament s’hi reprodueix la mateixa estructura.

A la catedral de Barcelona, com a la majoria d’esglésies gòtiques catalanes, la decoració escultòrica o el motlluratge ornamental no es desplega exuberant per les superfícies, sinó que es concentra en determinats punts sensibles de l’estructura arquitectònica. És, per tant, excepcional la rica decoració de caràcter flamíger escampada per la part interior de la façana.

Entre els elements d’escultura arquitectònica destaca el protagonisme de les claus de volta. Les de la nau central fan gairebé 2 m de diàmetre i algunes són obres escultòriques d’una qualitat estimable (la que representa el Crist en majestat és obra de Pere Joan). Presenten una rica decoració policroma que les fa ressaltar i la seva iconografia pot posar-se en relació amb la seva ubicació concreta. Així, la que hi ha a sobre del presbiteri representa la Crucifixió, fet no gaire habitual ja que en aquest lloc acostuma a haver-hi la Coronació de la Mare de Déu (sobretot en esglésies dedicades a Maria). Però no es tracta pas d’una anomalia, sinó d’una cosa perfectament explicable: la catedral és dedicada a la Santa Creu. L’escena de la coronació passa aleshores a la cripta, on es veu la Mare de Déu amb l’Infant coronant santa Eulàlia, l’altra titular de la catedral. Les claus de volta de les capelles identifiquen les advocacions respectives (les originals, perquè les actuals han canviat), mentre que a les galeries del claustre trobem els quatre evangelistes (un a cada angle) i escenes de la vida de Jesús, des de l’Anunciació fins a l’Ascensió (Kostuch, 1985).

És igualment remarcable el protagonisme de les gàrgoles, distribuïdes per tot el perímetre exterior de la catedral i també a la part interior del claustre. La majoria són figuratives i el seu repertori temàtic és el propi de les marginalia: bestiari fantàstic o exòtic, incloent-hi dracs, unicorns, grius, àligues, lleons, elefants, cocodrils, bous, gossos, micos, bocs, etc. Menys habitual és la presència de figures humanes, però se’n veuen algunes de caràcter semimonstruós que obren la boca i personatges enfrontats a animals. Crida molt especialment l’atenció la gàrgola amb un guerrer a cavall situada prop de la porta de Sant Iu, sobre el carrer dels Comtes. Aquesta figura ha donat peu a moltes interpretacions. Segons Duran i Sanpere, podria al·ludir a l’activitat dels freners, establerts en aquell sector de la ciutat i que tenien la capella dedicada al seu patró, sant Esteve, a la mateixa capçalera de la seu.

La decoració de les impostes de la catedral és predominantment vegetal, i només tenen tractament figuratiu in extenso les de les arcades de la galeria del claustre, de les quals es parlarà més endavant.

La catedral de Barcelona és majoritàriament construïda amb pedra de Montjuïc (gres), en part extreta directament i en part reaprofitada a partir de l’enderroc de la seu romànica. La paret del cor es va fer amb pedra de Segur, que va ser portada per mar. De tant en tant, també hi trobem elements de marbre reaprofitats, sobretot a la porta del claustre o la porta de Sant Iu. El marbre de la pica baptismal prové d’Itàlia (després que es desestimés el marbre de Tortosa amb què inicialment es volia fer) i, probablement, també el del sepulcre de santa Eulàlia. Alguna notícia fa referència puntual a la utilització de marbre de Vilafranca de Conflent (1447).

Es distingien dues classes de pedra de Montjuïc: la dita “pedra de blanqueig”, apta per a polir o acabar finament, i la “pedra de raig triat”, que no es polia i es feia servir per a reomplir els murs o els pilars.

El transport des de les pedreres de Montjuïc fins a l’obra es feia amb carros que generalment evitaven travessar la ciutat perquè el seu pes excessiu podia malmetre el paviment empedrat dels carrers. A peu d’obra, els blocs de pedra arribaven desbastats i allí els era donada la forma definitiva. Aquesta feina la feien els piquers a la llotja que s’habilitava prop del lloc on es treballava i que es desplaçava a mesura que l’obra progressava. L’emplaçament de la llotja era, doncs, variable. L’any 1401 el rei Martí va cedir un pati del palau reial perquè hi poguessin treballar els picapedrers de la catedral (Madurell, 1936, doc. 5). També es té constància de la llotja instal·lada davant de la façana principal quan les obres van atènyer aquest sector.

Pel que fa a la manera de construir les voltes, s’ha posat de manifest (Bassegoda, 1977 i 1978) que es tracta d’una tècnica derivada dels procediments constructius romans, sobretot per l’ús de gerres i altres peces de ceràmica per a omplir els carcanyols de les voltes i també per la forma plana dels terrats, excloent-ne les encavallades de fusta. Aquesta solució és l’habitual en l’arquitectura gòtica catalana i també és compartida amb altres gòtics meridionals, de manera que constitueix un dels principals trets diferenciadors respecte del gòtic septentrional.

Segons Bassegoda, l’estructura de les voltes de la catedral mostra, de baix a dalt, la volta de pedra pròpiament dita (arcs, nervis i panys de volta), la qual es troba recoberta interiorment amb una capa de morter de calç que servia per a donar-li cohesió. Damunt d’aquesta capa i per a reomplir l’espai dels carcanyols de les voltes, es dipositaven gerres, olles i altres peces de ceràmica barrejades amb formigó. Els llibres d’obres de la catedral documenten regularment l’adquisició de partides de frentum o gerres a “obs de la obra”, i els treballs de reparació que s’hi han dut a terme han permès recuperar-ne diversos exemplars, notables testimonis de ceràmica comuna medieval. Sembla que la disposició d’aquestes peces de ceràmica no era pas arbitrària i desordenada, sinó que es feia acuradament per a obtenir un bon encaix.

Gràcies a l’ús de gerres i altres objectes ceràmics buits, era possible omplir un espai considerable sense augmentar substancialment la càrrega i proporcionant el llit necessari per a la solera del terrat i la capa de formigó que la suporta.

La construcció de la capçalera (1298-1339)

“In nomine Domini nostri Ihesu Christi ad honorem sancte Trinitatis, Patris et Filii et Spiritus Sancti ac beate Virginis Marie et sancte Crucis sancteque Eulalie virginis et martiris Christi ac civis Barchinone cuius sanctissimus corpus in ista requiescit sede, opus istius ecclesie fuit inceptum kalendas madii anno domini MCCXCVIIIº, regnante illustrissimo domino Jacobo rege Aragonum, Valencie, Sardinie, Corsice comiteque Barchinone.”

O sigui: “En nom de Nostre Senyor Jesucrist, en honor de la Santa Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, i de la benaurada Verge Maria, de la Santa Creu i de santa Eulàlia, verge i màrtir de Crist i ciutadana de Barcelona el cos santíssim de la qual reposa en aquesta seu, l’obra d’aquesta església va començar-se el dia de les calendes de maig de l’any del senyor 1298 mentre regnava l’il·lustríssim senyor Jaume rei d’Aragó, de València, de Sardenya i de Còrsega i comte de Barcelona.”

Aquest és el contingut de les dues inscripcions que flanquegen la porta de Sant Iu i que commemoren l’inici de la construcció de la catedral gòtica, el primer de maig de l’any 1298.

Tal com hem vist anteriorment, aquesta nova catedral és conseqüència de la represa de la voluntat d’ampliació de la seu episcopal, ja manifestada al segle XIII, però també de la reformulació dels plantejaments inicials derivada del nou context perfilat arran de la successió del bisbe Arnau de Gurb i del tractat d’Anagni.

Quan el bisbe Bernat Pelegrí prenia les disposicions necessàries per a garantir el finançament de les obres, el mateix any 1298, recordava que ho feia assumint un propòsit manifestat pels seus predecessors. Al mateix temps esmentava la justificació amb què habitualment trobem explicitat l’inici de les grans esglésies gòtiques: les antigues edificacions havien esdevingut insuficients per a satisfer les necessitats del culte. En aquest sentit, es diu textualment: “Propter sui structuram non potest recipere populum ad divina oficia confluentem, nec etiam clerum ad cultum divinum in eadem Ecclesia assidue deputatum” (Puig i Puig, 1929, ap. CII).

La construcció va començar per la capçalera, envoltant per fora l’absis o els absis de la catedral romànica. Les obres es van concentrar en aquesta part durant uns quaranta anys, pràcticament fins a l’acabament de la cripta de Santa Eulàlia, l’any 1339.

El programa arquitectònic de la capçalera sembla concebut amb voluntat de mantenir la mateixa ordenació del culte establerta a la catedral romànica, només amb les variacions imprescindibles. Tal com han remarcat M. Vergés i T. Vinyoles, les capelles de la capçalera de la catedral gòtica i les dels primers trams de les naus (especialment al costat de l’evangeli) recullen les advocacions dels altars que ja hi havia a la catedral romànica i fins i tot en mantenen l’ordre. De la mateixa manera, el culte a santa Eulàlia es va perpetuar a la cripta, i la consagració de l’altar major de la seu gòtica (1338) es va fer reposant–hi les mateixes relíquies amb les quals es va consagrar l’altar de la seu romànica el 1058. La inscripció commemorativa de la consagració precisa que l’altar “fuit rehedificatum”.

Hi ha una sèrie de notícies que permeten emmarcar cronològicament l’avenç de les obres, per exemple, la construcció de la capella de Sant Antoni cap al 1319 a costa del canonge Huguet de Cardona, la institució de beneficis en altres capelles del deambulatori l’any 1329 o la presència de l’escut del bisbe Ponç de Gualba (1303-34) a les primeres claus de volta del deambulatori i també al gran vitrall central.

La consagració de l’altar major l’any 1338 o la translació de les relíquies de santa Eulàlia a la cripta l’any següent marquen l’acabament de la capçalera.

Només la presència de l’escut de la reina Blanca d’Anjou (morta l’any 1310) a la clau de volta que representa santa Eulàlia és una mica contradictòria en un context on, com acabem de veure, la majoria de referències cronològiques ens porten cap als anys vint i trenta del segle XIV.

Hi ha raons per a suposar que l’avenç dels treballs en aquesta fase inicial de les obres va ser discontinu. Es diu sovint que va repercutir-hi negativament l’anomenat conflicte dels lluïsmes, o drets sobre el valor de les compravendes i altres transmissions de béns immobles, pels quals l’estament eclesiàstic es va enfrontar als ciutadans, amb fases de gran tensió. El conflicte es va resoldre finalment mitjançant una sentència arbitral pactada entre el rei i l’arquebisbe de València (1310).

Tot fa pensar, per tant, que entre el 1298 i els primers anys de la segona dècada del segle XIV les obres van avançar lentament i que va ser a partir d’aquell moment i sobretot a partir de l’arribada de Jaume Fabre (1317) que van començar a agafar un ritme més sostingut.

La relació que s’estableix entre l’aparició de Jaume Fabre i la intensificació de les notícies relatives a la construcció de la catedral ens porta de nou cap a velles qüestions al voltant de qui va ser el primer mestre d’obres de la catedral, de si el projecte del 1298 va resultar fallit i es va tornar a replantejar, i si Jaume Fabre és l’autor del pla de la capçalera o tan sols el seu executor. Són qüestions que romanen obertes i que han de ser molt minuciosament sospesades.

En qualsevol cas, l’impuls de les obres de la catedral de Barcelona durant la segona dècada del segle XIV reforça els paral·lelismes amb la catedral de Girona, iniciada el 1312.

Tant Barcelona com Girona tenen un referent comú: Narbona. Però les dues catedrals catalanes no són rèpliques literals del model narbonès, com a vegades s’ha volgut creure. Christian Freigang ha remarcat que les semblances formals es limiten a determinats detalls arquitectònics de la capçalera, especialment la composició de les capelles radials (set a Narbona i nou a Barcelona i Girona) o el protagonisme concedit als esvelts pilars que envolten el presbiteri.

A part d’això, la capçalera de Narbona és molt més profunda que la de Barcelona. I sobretot hi ha diferències substancials en alçat. A Narbona es dona una gran diferència d’alçada entre la nau central i el deambulatori (més les capelles radials), diferència que fa ressaltar el protagonisme dels arcbotants. En canvi, a Barcelona el deambulatori s’eleva gairebé a la mateixa alçada de la nau central, de manera que, tal com diu Puig i Cadafalch, la coberta en terrat és ja una solució definitiva, el trifori s’ha muntat desproporcionadament enlaire, els finestrals que il·luminen la nau major s’han reduït transformant-se en petites finestres circulars i els arcbotants s’han atrofiat encara més. Però el mateix Puig afegeix que, malgrat aquestes diferències, la derivació de Narbona és indubtable ja que hi ha coincidències tan reveladores com ara el pas del trifori que contorneja exteriorment els contraforts.

En el moment d’iniciar-se la construcció de la nova catedral també es devia constituir l’obreria o junta d’obres que havia de tenir cura de l’administració de la fàbrica. Com era habitual, aquest organisme el regien uns obrers majors assistits per procuradors, els quals s’ocupaven de gran part de la feina ordinària, dels registres de comptabilitat i del control dels pagaments. Els obrers majors acostumaven a ser canonges i es renovaven cada dos anys, el primer de maig, coincidint amb l’aniversari de l’inici de la catedral.

Observant altres casos similars, com el de Girona, podem creure que l’arrencada de l’obra nova la degué propiciar l’existència d’un fons important de diners (donatius, llegats, etc.), que d’alguna manera va garantir la viabilitat dels treballs, si més no fins a l’acabament de la capçalera. L’escut de la reina Blanca d’Anjou visible a la clau de volta que representa santa Eulàlia apunta cap a un possible mecenatge reial, que confirmaria la presència del senyal reial en sengles claus de volta del deambulatori. Juntament amb el senyal reial hi trobem també el de la ciutat.

Per la seva banda, els bisbes van tenir cura de garantir l’afluència regular de diners per a les obres. Per això, al mateix temps que es començaven, el bisbe Bernat Pelegrí disposà que es destinessin a la construcció de la catedral les annates o rendes del primer any dels beneficis vacants de tota la diòcesi. Aquesta era una font ordinària de finançament bastant habitual en les grans obres gòtiques i va ser contínuament renovada i confirmada

Les aportacions populars i les almoines per a l’obra de la seu van ser igualment incentivades mitjançant la concessió d’indulgències, com va fer el bisbe Ponç de Gualba l’any 1303 i posteriorment la gran majoria dels seus successors.

La confraria de Santa Eulàlia també va tenir un paper actiu en les recaptacions a favor de la catedral. El mateix rei Pere el Cerimoniós va esdevenir-ne confrare (1356) i la reina Violant de Bar va fer-hi aportacions importants al final del segle XIV.

A més de tot això, es va disposar dels diners produïts per la cessió de drets, per exemple el de sepultura, o la celebració de sagraments. I naturalment, amb els ingressos per la concessió de capelles a corporacions, entitats o particulars que desitjaven tenir-n’hi.

A mesura que s’estenia la crisi econòmica, a partir de la segona meitat del segle XIV, totes aquestes fonts ordinàries de finançament van deixar de garantir un bon ritme de treball, de manera que van començar a agafar molta més importància els ingressos extraordinaris: vendes de patrimoni, subscripcions i, principalment, el mecenatge de persones i també d’institucions.

D’entre el mecenatge personal dels bisbes sobresurt el del patriarca Sapera, que va fer possible un decisiu avenç de les obres cap al final, com veurem més endavant.

El Consell de Cent també va fer-hi aportacions significatives. Entre els anys 1376 i 1382 van ser de 100 lliures anuals, si bé el pagament de les darreres anualitats es va endarrerir a causa d’un litigi que es va perpetuar molt de temps. El Consell municipal barceloní entenia que el bisbe Planella no tenia dret a posar el seu escut a les claus de volta de les naus perquè “en les obres comunes no hi deu haver senyal propi d’algun, majorment que no haja pagada tota la dita obra en la qual serien los senyals”.

L'edifici

Catedral de Barcelona. Les referències numèriques corresponen a: les capelles de la nau (en taronja) i a la capçalera (en groc).

Catedral de Barcelona
NÚM.	ADVOCACIÓ / DENOMINACIÓ1	CRONOLOGIA	AUTOR	PROMOTOR	CLAUS DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS
Capelles de la nau (costat de l’evangeli)
1	Baptisteri	Principi del segle XV	Jaume Solà, Marc Safont, Antoni Domènec, Antoni Canet	Francesc Climent Sapera, bisbe	Escut del patriarca Sapera Baptisme de Jesús	Pica baptismal d’Onofre Julià. Vitrall del Noli me tangere, de Bartolomé Bermejo i Gil Fontanet. Reixa del segle XV
2	Transfiguració del Salvador (Sant Sever)	Principi del segle XV		Simó Salvador, bisbe	El Salvador. Motius vegetals	Sepultura del bisbe Simó Salvador (1433-45). Reixa del segle XV. Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell (→capella 17)
3	Sant Marc	Principi del segle XV		Gremi de sabaters, des del 1459	Santa Caterina. Sant Marc	Frontal de la flagel·lació, de Jaume Huguet (→Musée du Louvre)
4	Sant Marc (Sant Bernardí de Siena i Sant Miquel arcàngel)	v 1346		Gremi de sabaters, fins el 1459 Confraria i almoina dels esparters i vidriers	Sant Marc. Sant Bernardí	Reixa del segle XV. Retaule de sant Marc, d’Arnau Bassa (→Seu de Manresa). Retaule de sant Bernardí i l’àngel custodi, de Jaume Huguet (→Museu de la Catedral, parcialment)
5	Sant Vicenç (Mare de Déu del Roser)				Sant Vicenç. Sant Llorenç	Reixa del segle XV
6	Santa Maria Magdalena (Sant Bartomeu i Santa Isabel)	1389			Noli me tangere. Sant Dionís	Retaule de sant Bartomeu i santa Isabel d’Hongria, de Guerau Gener (←capella 68 del claustre). Reixa del segle XV
7	Sant Jeroni i Sant Dionís (Cor de Maria, Sant Sebastià i Santa Tecla)			Francesc de Montalt	Martiri de sant Dionís. Sant Dionís	Retaule de santa Tecla i sant Sebastià, del taller dels Vergós (←capella 74 del claustre). Reixa de v 1479 (←capella 74 del claustre)
8	Sant Llorenç, Sant Hipòlit, Sant Tomàs d’Aquino (Mare de Déu de l’Alegria)			Ferrer Despujol	Martiri de sant Llorenç. Sant Hipòlit	Reixa del segle XV. Retaule de sant Llorenç, sant Hipòlit i sant Tomàs d’Aquino, de Lluís Borrassà (→museus i col·leccions diversos)
9	Santa Agnès (Mare de Déu de Montserrat)				Martiri de santa Agnès. Santa Maria de Cervelló	Reixa del segle XV
Capelles de la capçalera
10	Sants Innocents (Ànimes del Purgatori)				Pare Etern	Sepulcre del bisbe Ramon d’Escales, d’Antoni Canet
11	Sant Andreu (Sagrat Cor de Jesús)	v 1329		Arnau Sescomes, canonge	Martiri de sant Andreu	Possiblement un retaule de sant Andreu, de Lluís Borrassà (→museus i col·leccions diversos). Reixa del segle XV
12	Sant Silvestre (Mare de Déu de la Mercè)				Sant Silvestre	Reixa del segle XV
13	Sant Esteve (Santa Clara i Santa Caterina. Sant Sepulcre)			Confraria dels freners	Martiri de sant Esteve	Retaule de santa Clara i santa Caterina, de v 1454-58, de Miquel Nadal i Pere Garcia de Benavarri (←capella 27). Retaule de sant Esteve, de Jaume Huguet (→Museu de la Catedral, parcialment). Reixa del segle XV
14	Sant Pere (Sant Martí i Sant Ambròs)				Sant Pere pescador	Retaule de sant Martí i sant Ambròs, de Joan Mates, del 1415 (←capella 83 del claustre). Reixa del segle XV
15	Sant Sepulcre (Sant Gabriel i Santa Helena)	v 1332			Agnus Dei	Retaule de sant Gabriel, del segle XV (←capella 65 del claustre). Crist de Lepant (→capella 28). Reixa del segle XV
16	Sant Joan Baptista (Sant Josep)	1303-34		Gremi de fusters	Baptisme de Jesús
17	Sant Nicolau (Sant Benet, Transfiguració del Senyor)	v 1329		Pere de Muntanyola Arnau Vaquer	Sant Nicolau	Sepulcre del bisbe Ponç de Gualba (1303-34). Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell (←capella 2)
18	Sant Miquel arcàngel i Santa Anna (Visitació de la Mare de Déu, Mare de Déu de Fàtima, Sant Lluc i Sant Sebastià)	1303-34		Gremi de vidriers	Sant Miquel pesant ànimes	Sepulcre del bisbe Berenguer de Palou (1212-41). Retaule factici de la Visitació, del segle XV (←capella 75 del claustre). Reixa del segle XV
19	Sant Antoni abat (Mare de Déu del Carme, Sant Francesc d’Assís)	1319		Huguet de Cardona, canonge	Crist en Majestat	Sepulcre del canonge Huguet de Cardona, de Joan de Tournai, del 1327 (→MNAC)
20	Sagristia				Creus potençades	Tresor de la catedral: custòdia, cadira del rei Martí, creu processional, espasa del Conestable, reliquiers, ornaments…
Capelles de la nau (costat de l’epístola)
21	Sant Pacià (Sant Francesc Xavier)				Sant Pacià. Crucifixió	Reixa del segle XV
22	Santa Margarida (Mare de Déu del Pilar)				Santa Margarida amb el monstre Santa Margarida amb la creu	Reixa del segle XV
23	Santa Marta (Sant Pau, Sant Gaietà, Sant Domènec, Santa Cecília)			Guillem Despujol	Miracle de santa Marta Santa Marta	Reixa del segle XV. Retaule de santa Marta, sant Domènec i sant Pere Màrtir, de Lluís Borrassà (→col·leccions diverses)
24	Sant Cristòfol (Sant Ramon de Penyafort)	1323			Martiri de sant Cristòfol Sant Cristòfol	Sepulcre de sant Ramon de Penyafort (←convent de Santa Caterina) Reixa del segle XV
25	Sant Gregori i Santa Eugènia (Sant Pancraç, Sant Roc)				Sant Gregori Santa Eugènia	Reixa del segle XV
26	Sant Oleguer i Sant Agustí (Sant Josep Oriol)	v 1380			Sant Oleguer Sant Agustí	Reixa del segle XV. Estàtua jacent de sant Oleguer, de Pere Sanglada (→capella 28). Predel·la de sant Onofre, del segle XIV (→Museu de la Catedral)
27	Sant Cristòfol, Santa Caterinai Santa Clara (Sant Antoni de Pàdua, Sant Cosme i Sant Damià)	v 1430			Sant Cristòfol Un sant predicant a un infant	Sepulcre de Sança Ximenis de Cabrera, de Pere Oller. Retaule de sant Cosme i sant Damià, del segle XV (←capella 79 del claustre). Retaule de santa Clara i santa Caterina, de v 1454-58 (→capella 13). Reixa de Joan Vilalta, del 1450
28	Sala capitular (Sant Crist de Lepant, Santíssim Sagrament i Sant Oleguer)	1404-54	Arnau Bargués		Pentecosta, del 1454 (clau major) Sant Sever. Sant Oleguer	Estàtua jacent de sant Oleguer, de Pere Sanglada (←capella 26) Crist de Lepant (←capella 15)
29	Sant Climent o de l’arquebisbe Sapera (Immaculada Concepció de Maria)	1419		Francesc Climent Sapera, bisbe	Escut de Francesc Climent Sapera Sant Climent, papa
Capçalera
30	Altar major: Santa Creu	Consagrat el 1338			Crucifixió	Càtedra episcopal del segle XIV. Retaule del segle XIV (→parròquia de Sant Jaume). Frontal de l’altar major de Llorenç Reixac (→Museu de la Catedral)
31	Cripta: Santa Eulàlia i Santa Maria	1337-39			Coronació de santa Eulàlia (clau major)	Sepulcre de santa Eulàlia, de Lupo di Francesco, de 1327-39
32	Primer tram de la capçalera	v1310?			Santa Eulàlia
1 Entre parèntesis es donen les advocacions o denominacions posteriors a l’original. També s’indica el desplaçament dels objectes gòtics. [Josep Bracons Clapés]