Introducció
L’actual basílica de Santa Maria de Tortosa s’aixeca sobre l’antiga seu romànica bastida a la segona meitat del segle XII. Aquesta edificació i el palau del bisbe han vertebrat des de l’edat mitjana la parròquia o el barri de Santa Maria, un dels més emblemàtics de la ciutat. El sector es troba encaixat entre l’Ebre, el turó de la Suda i el barranc del Rastre. Ha estat ocupat històricament pel fòrum de la Dertosa romana, la medina de la Turtūša musulmana i el centre administratiu i religiós de la ciutat cristiana baixmedieval.
Una característica de Santa Maria de Tortosa que la singularitza d’altres edificis catedralicis del Principat és la seva cronologia. La traça de la seu tortosina es va fer en un moment en el qual la resta de catedrals gòtiques de la Corona d’Aragó estaven en una fase avançada de construcció. Per aquest motiu, la lectura de les seves formes ha de servir per a entendre la fase final de l’estil a les nostres terres.
Una segona peculiaritat de la seu, compartida per altres conjunts contemporanis, és que no es pot concebre com un edifici aïllat. Encara en l’actualitat és el punt ordenador d’un conjunt monumental més ampli sense el qual no es pot entendre. La conservació d’una part important dels edificis comunitaris de l’antiga canònica augustiniana i el manteniment de sectors força significatius del palau episcopal veí la dignifiquen i li donen sentit.
Vista de la catedral des del castell de la Suda.
ECSA - J.C.
En tercer lloc, la catedral de Tortosa és especialment interessant als ulls de l’home contemporani per la gran quantitat d’informació que el temps ha permès guardar en els seus arxius. El seu estudi i l’observació detallada del conjunt monumental ens ajuden a entendre’l en el seu context. A través dels contractes notarials, de les donacions testamentàries, de les constitucions episcopals, dels documents epistolars i, molt especialment, dels llibres d’obra o de comptabilitat de la fàbrica, l’investigador pot resseguir la quotidianitat de l’obra i dels seus protagonistes.
L’edifici de la catedral
El temple catedralici de Tortosa és de plantejament gòtic. La seva traça va ser definida al segle XIV, i els diferents mestres d’obra que la van dirigir al llarg de l’època moderna i contemporània van respectar-ne els trets estructurals. Amb tot, com passa a la majoria de fàbriques de gran envergadura, l’observació detallada de l’edifici posa de manifest la coexistència de diferents estils artístics que són testimoni de la successió de moments històrics també diferents. Des de l’inici de les obres de la nova seu, el 1347, fins que el 1756 es va tancar la rosassa que centra l’entaulament de la façana van passar quatre segles. L’edifici, com és natural, porta escrit als murs el pas de tots aquests anys. Amb tot, la seva estructura es manté fidel en essència als preceptes del projecte gòtic.
El temple segueix el model clàssic de planta de tres naus amb capçalera poligonal de la mateixa amplada. La nau es divideix en cinc trams, a cadascun dels quals correspon una capella lateral per banda, situada entre els contraforts. El primer dels trams és de la mateixa amplada que la resta, encara que l’existència de dues obertures en cadascuna de les capelles laterals extremes, inexistents a la resta de capelles de la nau, recorda la funció de creuer que sol acomplir aquest cos de transició.
La capçalera empra una solució força original a les nostres terres. Presenta doble deambulatori, resultat de l’eliminació del mur de separació a les capelles radials. Els gruixuts pilars, amb una complicada secció determinada per l’ordenació dels nervis de les voltes, fan una important funció de sosteniment, al mateix temps que permeten alleugerir el mur perimetral exterior, de paraments prims. La planta de les capelles és quadrada, amb un espai triangular intermedi que actua com a element de transició sense suposar cap trencament en la continuïtat dels sectors.
En alçat, l’absis destaca pel ric joc de moviments del motlluratge dels pilars. Els diferents nivells en què se situen les impostes remarquen visualment la varietat de punts d’arrancament dels sectors de volta. La continuïtat ja esmentada en l’espai de les diferents capelles radials es manté entre el sector de la girola i el corresponent al cos central del presbiteri, només separats als trams entre pilars per una arqueria de dos nivells treballada en l’inferior amb riques traceries. Aquestes es repeteixen a les finestres obertes al mur perimetral dels tres nivells de l’absis: capelles, girola i sector central. El projecte original incloïa també riques traceries calades de pedra als sectors de separació de capelles, només materialitzades en les dues primeres del sector de l’evangeli.
El dinamisme que caracteritza l’alçat és també present a l’estructura de coberta. Les voltes de creueria de la girola, determinades pels trams trapezoïdals de la planta, es mostren com la conseqüència natural de l’estructura dels pilars. El desplaçament de la seva clau cap a l’exterior, motivat per qüestions estructurals, serveix també per a trencar la regularitat de les creueries sobre planta quadrada de les capelles.
A la nau, l’amplitud dels trams enganya l’observador i li fa creure que la diferència d’alçada entre els tres nivells –nau central, naus laterals i capelles extremes– és menor que a l’absis, quan en realitat és la mateixa. A partir del primer dels pilars de l’epístola el disseny de la base d’aquests canvia, cosa que reforça el sentit dinàmic.
A partir del primer tram de nau desapareixen les finestres de les capelles, però es mantenen al sector de naus laterals i central. Es manté també la volta de creueria, encara que els arcs que la defineixen tendeixen cada vegada més al perfil de mig punt. També en aquest sector canvia el disseny.
Des de la nau destaca el contrast entre la serenitat i l’expansió de l’espai d’aquest sector i el delicat dinamisme de l’absis. En aquest, el plantejament dels diferents nivells de finestres i l’arqueria central de delimitació del presbiteri accentua el joc lumínic i el contrast entre buit i ple. El preciosisme en el treball de les traceries, reforçat pels relleus esculpits a les impostes dels pilars i les mènsules del sector superior, aporta un sentit decoratiu especial a l’interior, que relaciona l’edifici amb exemples de la zona del migdia francès. El conjunt destaca per la seva unitat espacial, accentuada després de la guerra civil de 1936-39 pel trasllat del cor renaixentista que interrompia visualment la continuïtat de la nau.
A l’exterior, el gust pels volums nets i el predomini de l’horitzontalitat propis de l’arquitectura gòtica meridional són enriquits pels arcbotants de l’absis i les torretes que en determinen el naixement. El fet que aquestes no fossin coronades amb pinacles, com era previst inicialment, decanta la sensació final cap a l’equilibri i la moderació. Darrerament, l’exterior ha recuperat la imatge característica dels edificis de la zona, en ser substituïda la teulada moderna per un sistema de terrasses que remet a l’emprat en origen i que facilita la circulació per les cobertes.
A l’edifici de la seu tortosina es fa evident que el pas de les formes medievals gòtiques a les modernes del Renaixement no es va fer acompanyat necessàriament d’un trencament. Els mestres d’obra de cada moment van saber trobar els recursos tècnics i formals necessaris per a innovar sense donar l’esquena a la tradició i la feina feta pels seus antecessors. Entre el primer i el segon dels trams de la nau, línia corresponent cronològicament al pas d’un estil a l’altre, els canvis són subtils. De l’observació es desprèn el pas a formes més geomètriques, però l’equilibri i la voluntat de continuïtat prevalen per damunt de qualsevol diferència. No va ser fins a arribar a l’aixecament de la capella de la Mare de Déu de la Cinta, el darrer dels trams de la nau i la façana, que es va optar per adaptar l’obra als preceptes formals de l’estil barroc imperant. Més endavant, a partir de la darreria del segle XVIII, la construcció de l’actual sagristia i de la capella del Santíssim van deixar petjada de retorn al classicisme.
L’inici de la nova seu
Al principi del segle XIV, l’església tortosina havia consolidat el seu poder a la ciutat i a l’ample territori diocesà que s’estenia per terres catalanes, valencianes i aragoneses. El temple catedralici, dedicat a Santa Maria de l’Estrella, havia estat bastit poc temps després de la conquesta cristiana del 1148. Substituïa l’antiga mesquita aljama musulmana, que els primers temps d’ocupació cristiana va acomplir les funcions de temple major. L’obra de la seu romànica va ser ràpida. Les obres es van iniciar el 1158, i vint anys després es consagrava.
La intenció d’ampliar el vell temple del segle XII i adaptar-lo a les característiques formals i les necessitats litúrgiques dels nous temps era present en la ment dels bisbes tortosins des del començament del segle XIV. Formava part d’un projecte més ampli de renovació del conjunt catedralici, en el qual s’adverteix una evident intenció de monumentalitzar el sector. Dins d’aquest projecte de conjunt, la renovació de la catedral romànica –com a exemple del que s’estava fent en altres llocs del Principat– n’era l’empresa més ambiciosa. Tortosa participava de la tendència general d’expansió que caracteritzava les ciutats de l’Europa occidental. Estaments civils i religiosos compartien l’interès per renovar la imatge urbana, al mateix temps que el creixement demogràfic comportava la consolidació dels barris extramurs i un augment en la densitat de construccions als nuclis històrics.
La persona que va donar l’empenta definitiva al projecte va ser el bisbe Berenguer Desprats, que ocupà la mitra tortosina entre el 1316 i el 1340. Juntament amb el prior i el cos de canonges, el bisbe Desprats va decidir quins havien de ser els terrenys que calia cedir per a començar l’ampliació de la seu per la capçalera. Al desembre del 1339, poc abans de morir, va promulgar una constitució a favor de la nova fàbrica que lligaria per sempre la seva memòria a la història de la catedral, malgrat que les obres d’aquesta no van començar fins cinc anys després de la seva mort.
El mestratge de Bernat Dalguaire (1346-48)
L’obra del nou temple de Santa Maria es va concebre des del principi més com una ampliació que com una fàbrica de nova planta. Els seus promotors tenien models propers on prendre mostra del que es volia fer. A Barcelona i Girona, per citar dos exemples ben documentats, les seus romàniques s’estaven engrandint i modernitzant sense per això deixar d’acomplir les seves funcions litúrgiques. A Barcelona, en aquest inici dels anys quaranta del segle XIV estava ja bastida la capçalera i una part important de les capelles de la nau al sector de l’evangeli. A Girona, l’obra de l’absis gòtic es considerava acabada des de la dècada anterior i es preparava la consagració de l’altar major, acte que va tenir lloc el mateix any 1347, en què es va posar la primera pedra del temple tortosí. Edificis com aquests, que s’anaven bastint a mesura que es tiraven a terra les parts de l’obra vella que obstaculitzaven la nova i que perdien sentit davant l’avenç d’aquesta, van servir d’exemple als arquitectes tortosins.
Interior de la catedral, un temple arquitectònicament unitari malgrat el seu llarg procés de construcció.
BT - G.S.
Al principi de l’any 1346, representants de l’església de Santa Maria van entrar en contacte amb el que havia de ser el primer dels mestres majors de la nova fàbrica, Bernat Dalguaire. L’arquitecte tenia obrador a la població veïna d’Horta de Sant Joan, on continuà treballant després d’acceptar l’encàrrec a Tortosa. Arribades les dues parts a una entesa al mes d’abril del 1346, el mestre Dalguaire va ser enviat a viatjar durant tres setmanes amb l’objectiu de visitar i d’estudiar sobre el terreny edificis que el poguessin inspirar a l’hora de traçar el projecte per a la catedral tortosina. Desconeixem quin va ser el seu periple a la primavera d’aquell 1346. Sabem només que va travessar els Pirineus i va arribar fins a Avinyó, ciutat que resultava molt familiar als membres del capítol per tenir-hi la casa mare. El prestigi de la ciutat, seu papal des del principi de segle, feia que hi acudissin artistes d’arreu d’Europa. Allí es mesclaven influències franceses i italianes, al temps que l’obra del palau dels papes esdevenia model constructiu i d’organització. Dels llocs que va visitar, el mestre Dalguaire en va prendre mostres que posteriorment degué utilitzar per a compondre el model del nou temple que li havia estat encarregat.
Capella de Sant Pere, la primera que es va construir a la capçalera de la catedral.
BT - G.S.
Un cop tornat del seu viatge, a partir del mes de maig, Bernat Dalguaire va començar a dirigir les obres d’adequació del solar on calia iniciar les obres i dels sectors de la catedral i la canònica adjacents. La feina a fer abans de començar pròpiament l’obra era molta. Calia enderrocar albergs per a netejar els llocs on serien oberts fonaments; modificar sectors de la casa del cabiscol, a l’est de la capçalera del temple, que entorpien el treball; traslladar la sagristia a un nou emplaçament; i condicionar el portal de Tamarit en el tram de muralla fluvial situat immediatament al nord de la seu, per a rebre la pedra que, transportada pel riu, havia de nodrir la pedrera que es pensava organitzar a peu d’obra.
Al mateix temps que dirigia aquests preparatius, Bernat Dalguaire treballava en la traça de l’edifici. Va tenir poc més de tres mesos de temps per a definir-la. A l’agost del mateix 1346 va ser cridat pel bisbe i el capítol perquè confeccionés una mostra a escala de la seu que fos entenedora: “Fo-li manat que·n logar hon pogués éser ben vist que·ll dit en Bernat Dalgayre degués fer e mostrar un eligiment de la seu.”
Es va triar per a fer la dita mostra una esplanada de la finca o residència coneguda amb el nom de Mas del Bisbe, a la veïna població de Bítem, on es va poder treballar amb una escala poc reduïda. El bisbe i els seus acompanyants es van mostrar satisfets amb la proposta de Dalguaire. El mestre i el seu germà Pere van començar immediatament a prendre mesures a peu d’obra per a poder iniciar l’excavació de fonaments.
A partir del mes de desembre d’aquest mateix 1346 hi ha documentada l’obertura de rases de fonamentació, que s’allarga fins a l’abril de l’any següent. Cap al mes de maig del 1347 l’obra d’excavació estava avançada. Per això va ser triada la data del 21 d’aquest mes per a la col·locació de la primera pedra. L’acte, dirigit pel bisbe Bernat Oliver i el prior Guillem de Sentmenat, es va vestir de gran solemnitat. Hi van participar tant el bisbe com els membres del capítol i de l’oligarquia local, representants aquests de la universitat. Tots els ciutadans ho van celebrar fent festes per la ciutat. El somni dels representants de l’església de Santa Maria de Tortosa i de la ciutat en conjunt de poder presumir d’una gran i moderna catedral començava a fer-se realitat.
Josep Matamoros (Matamoros, 1932, pàg. 23) opina que la primera pedra es devia col·locar al sector de la capella de l’Esperit Sant, la central de l’actual absis. La documentació actualment coneguda no permet contrastar la seva opinió. Les referències concretes extretes dels llibres de l’obra centren des del primer moment l’activitat vora la capella de Sant Pere, primera de les de l’absis al sector de l’evangeli.
L’alentiment del ritme de treball entre el 1348 i el 1375
El ritme accelerat que va caracteritzar les obres els anys 1346 i 1347 va sofrir un fre important amb l’arribada de l’epidèmia que el 1348 va sacsejar les terres del Principat. La Pesta Negra va deixar les poblacions minvades i arruïnades. La substitució del mestre Bernat Dalguaire en la direcció de les obres de la seu fa pensar que ell també devia ser una de les moltes víctimes que va deixar al seu pas. A partir del juny del 1348 el mestre és citat amb el nom de Joan. Per referències indirectes sabem que en aquestes mateixes dates vivia o treballava a Lleida, des d’on el capítol li demanà que es traslladés a Tortosa amb motiu de l’obra de la seu. Pensem que podria tractar-se de Joan Valença, pedrapiquer que dos anys després, el 1350, apareix referenciat com a mestre de l’obra de la catedral.
En aquest moment les obres de paredat del nou edifici no havien superat encara el nivell de terra. Així es mantindrien durant molt de temps. Entre el final del 1349 i l’any 1375 la documentació presenta un buit informatiu que coincideix amb un període d’alentiment acusat en el ritme de treball del nou temple. Els estralls de la pesta del 1348 i els successius rebrots que se’n van donar, així com la inestabilitat derivada de la guerra contra Castella a partir del 1356, en van ser causes importants. Entrada la dècada dels anys seixanta, l’activitat constructiva pràcticament es va paralitzar al sector de la nova seu.
La construcció de les capelles radials (1375-1420)
El 1369 va ser nomenat bisbe de Tortosa Guillem de Torrelles. Amb la consolidació del seu govern, entrada la dècada dels anys setanta, la sort de la fàbrica de la nova seu va canviar. El bisbe Torrelles va seguir l’exemple de Berenguer Desprats i es va proposar com un dels objectius prioritaris la represa de les obres de la capçalera. Conscient que els recursos de què disposava la fàbrica eren insuficients, va voler fixar un marc d’autofinançament que permetés superar períodes conjunturalment poc favorables. Així, entre d’altres, va editar dues constitucions en les quals es renovaven els drets de cobrament de què la fàbrica havia gaudit des del principi i s’establien unes quantitats fixes anuals que obligadament havien de pagar el bisbe, els membres del capítol i qualsevol altre eclesiàstic que ostentés un benefici o dignitat.
Pergamí de la traça de la catedral que tenia el mestre Antoni Guarc en el moment de deixar el seu càrrec l’any 1382. L’actual catedral no segueix aquest projecte.
ACT - G.S.
Al mateix temps que els promotors establien el marc financer, l’activitat a l’obra es reprenia. A partir de l’any administratiu de 1375-76 es tornen a conservar els llibres de comptabilitat, amb bastant regularitat fins l’any 1400. Reprenent el fil de les notícies amb què ens havia deixat el llibre de l’any 1348-49, l’activitat en aquest moment es continuava centrant en el condicionament dels solars on calia començar les capelles radials, vora la torre de Sant Pere. No sembla probable que abans d’aquesta data del 1375 l’obra de la seu es trobés en fase de construcció de murs. Tot fa pensar que els treballs no havien ultrapassat el nivell de fonamentació.
El mestratge d’Andreu Julià (1376-81)
Entre el juliol del 1375 i el juny del 1376 no hi ha anotacions referides a treballs del mestre major o de pedrapiquers qualificats. Sembla que la represa de les obres va coincidir amb un canvi en el mestratge de la fàbrica. Potser cal relacionar aquest canvi amb la visita que va fer a l’obra, el 1376, Bernat Roca, mestre major de la fàbrica de la catedral de Barcelona, acompanyat d’un altre mestre del qual es desconeix la identitat. Fent escala a Tortosa en el que devia ser un viatge de treball a alguna fàbrica valenciana, tots dos van ser convidats a menjar, a compte de la fàbrica, a casa del mestre Pere. És possible que tots dos professionals haguessin estat convidats expressament pel capítol a visitar l’obra, per veure si podien aportar alguna opinió sobre el nou mestre major que calia contractar. L’esmentat mestre Pere, que apareix referenciat en el llibre de l’obra, era amb molta probabilitat Pere Safàbrega, professional que va ostentar també en aquestes dates el càrrec de mestre major de les obres de la ciutat. Per una carta enviada pel rei Pere III al capítol l’any 1383, sabem que aquest arquitecte havia estat anys enrere mestre de l’obra. És possible, doncs, que el mestre que cita la documentació catedralícia l’any 1376 fos ell.
Safàbrega devia ocupar poc temps el càrrec de mestre major. A partir del mes de juliol del 1376, un arquitecte valencià de llarga trajectòria professional a la ciutat del Túria va ocupar la plaça. Es tractava d’Andreu Julià, arquitecte que entre altres càrrecs va ocupar el de mestre major de l’obra de la seu valenciana. Els contactes entre ell i el capítol es devien començar a donar abans de l’estiu d’aquest any. Al mes de juliol esmentat, l’administrador de la fàbrica va demanar al mestre que es traslladés a Tortosa des de València per iniciar l’obra.
L’estada del mestre Julià a Tortosa està ben documentada, especialment en el primer període. Podem considerar que va ser ell qui va començar el que pròpiament serien les obres del mur de la catedral, pel sector de la ja esmentada torre de Sant Pere, a l’extrem nord-occidental de l’absis. Consta treballant regularment per a la fàbrica, sia a peu d’obra o tallant pedra a la pedrera de Flix. Almenys els dos primers anys del seu mestratge va viure a Tortosa amb la seva família: la dona, dues filles i un nen petit. A l’estiu del 1377 va viatjar a Lleida per visitar les obres de la torre de la catedral, recentment començada, i fer-ne una còpia de la traça. Fins a l’abril del 1381, darrer moment en què és documentat a Tortosa, Julià va treballar en l’escala de caragol de la torre de Sant Pere i en el paredat dels nivells inferiors de la capella del mateix nom. Després d’aquesta data sembla que es va traslladar definitivament a València, des d’on havia estat cridat amb insistència per iniciar les obres de la torre campanar de la catedral, el Miquelet, que ell mateix va projectar.
Els conflictes amb Antoni Guarc i l’inici del mestratge de Pere Moragues
A partir del mes de juny del 1382, coincidint amb l’inici d’un nou any administratiu, es fa evident en la documentació la voluntat del capítol de donar un gir important en l’evolució de les obres. En aquest moment, la plaça de mestre major de la fàbrica era vacant. És possible que ocupés el lloc interinament Antoni Guarc, mestre que havia treballat anteriorment per a la seu. Es troba documentat l’any 1379, moment en el qual es trasllada des de la vila propera de Sant Mateu acompanyat per un macip. El motiu de la seva presència a Tortosa era esculpir uns capitells de finestres, possiblement els corresponents a les capelles de Sant Pere i Sant Pau.
Malgrat que formalment els relleus d’aquestes finestres es caracteritzen pel seu arcaisme, la remuneració que va rebre Antoni Guarc, esmentat en la documentació d’aquest moment com a “mestre de imegineria”, fa pensar que devia ser un professional amb un cert reconeixement a la zona. L’anàlisi formal dels esmentats relleus els relaciona amb els de les impostes dels pilars més antics de la capella de Sant Pere i la de Sant Pau. És possible que abans de l’estiu del 1382 Antoni Guarc hagués dirigit les obres de la seu tortosina durant un curt període de temps, moment en el qual hauria pogut esculpir les esmentades impostes. Aquesta hipòtesi explicaria, a la vegada, l’existència d’un projecte de planta de la seu signat per aquest mestre, al qual farem referència més endavant.
A l’estiu del 1382, Antoni Guarc viatjà a Tortosa donant per suposat que ho feia com a mestre major de l’obra de la seu. El capítol, però, no era del mateix parer. Volia que Guarc ocupés el càrrec d’aparellador, ja que la direcció de les obres la reservava a l’artista barceloní Pere Moragues, que en aquell moment treballava a Saragossa per al rei Pere el Cerimoniós. Atesa la divergència d’opinions, Antoni Guarc es negà a treballar per a la fàbrica tortosina i abandonà la ciutat immediatament: “Item vench n’Antoni Guarc e fo aviat car no s’avengués ab nós car entenia éser mestre. E per lo venir e per lo tornar, e per loguer de bèstia, entre tot donam-li V florins qui valen … LV sous.”
La discussió amb Antoni Guarc va ser posada en coneixement de Pere Moragues. El mestre va buscar aleshores un altre professional de confiança, que el pogués ajudar i representar a la fàbrica catedralícia de Tortosa. L’home escollit va ser Joan de Maine, pedrapiquer originari de la zona de la Picardia. Tots dos menestrals van viatjar, Ebre avall, des de Saragossa fins a Tortosa al setembre del 1382. El dia 15 d’aquest mes, tot just arribats a la seva destinació, van signar un contracte amb els representants capitulars.
La conservació del text del contracte permet conèixer amb tots els detalls les condicions que Pere Moragues va pactar amb els seus clients. Aquests pretenien que el mestre restés permanentment a l’obra, però ell els va convèncer que no era necessari. Pere Moragues es comprometia a tenir la responsabilitat sobre l’aplicació del projecte i l’organització de la fàbrica. Per això acceptava la condició de desplaçar-se a Tortosa sempre que fos necessari. El control quotidià de l’obra, però, seria portat pel seu substitut i aparellador, Joan de Maine.
En el contracte es va estipular que Pere Moragues rebria mig florí per cada dia treballat a peu d’obra, així com una porció alimentària diària igual a la que rebien els canonges. A més, com era acostumat, se li va assignar una pensió anual de cent sous en concepte de vestuari. Finalment, se li va concedir casa de franc mentre restés a la ciutat, que hauria de compartir amb el seu subordinat.
No podem precisar fins a quin moment Pere Moragues va ser mestre major de l’obra. En el contracte s’especifica la condició expressa que ho fos fins al moment de la seva mort, ocorreguda el 1388. El cert és, però, que no disposem de cap referència directa o indirecta de la seva presència a Tortosa després de l’any 1383. El que sí que podem deduir de les notícies conegudes és que el rei no va acceptar de bon grat el seu mestratge a la seu tortosina. Així, al febrer del 1383 demanava al capítol, mitjançant la carta que ja hem esmentat anteriorment, que acceptés Pere Safàbrega com a mestre major. Aquest dirigia aleshores les obres municipals i, com hem comentat abans, havia fet el mateix a la seu temps enrere. El rei, que devia tenir reservats altres projectes per a Moragues, preferia que fos Safàbrega qui ocupés els dos càrrecs alhora. No era aquesta, però, la voluntat del capítol. La documentació conservada sobre el tema fa pensar que la petició del rei no es va arribar a materialitzar. Pere Moragues és documentat a l’obra de la seu fins a l’estiu del 1383. Després d’aquesta data, ni ell ni Pere Safàbrega no són esmentats en els llibres de l’obra. Hi és referenciat únicament Joan de Maine, el qual és probable que continués treballant encara durant algun temps sota les ordres de Pere Moragues.
El canvi de projecte
Les notícies que acabem de referir sobre la història constructiva de la seu, descobertes a partir de la nostra investigació recent, obliguen a replantejar el tema de l’autoria de la traça de l’actual catedral tortosina. Tradicionalment s’ha donat per suposat que el primer dels mestres de l’obra, Bernat Dalguaire, era qui havia plantejat el model que segueix l’edifici. L’existència a l’Arxiu Capitular d’un pergamí amb un projecte de planta de la seu diferent del finalment realitzat aportava, tanmateix, confusió al tema. La traça porta el nom d’Antoni Guarc. Josep Matamoros, primer a parlar-ne, va suposar que la seva datació era contemporània a l’inici del mestratge de Bernat Dalguaire (Matamoros, 1932, pàg. 53-54). La hipòtesi més acceptada per a explicar la qüestió apuntava la possibilitat que s’hagués convocat un concurs en un moment immediatament anterior a la contractació del primer mestre. La proposta d’Antoni Guarc hauria estat una de les presentades, que finalment no es va escollir (Dalmases – José, 1984, pàg. 74).
Secció transversal a l’altura del claustre i secció longitudinal de l’església catedral.
J.L.G. i A.L.
El fet que s’hagi pogut documentar el mestre Antoni Guarc a Tortosa entre el 1379 i el 1382, sumat a les referències concretes trobades sobre l’estat de les obres en aquest moment, capgira les teories tradicionals sobre el tema. La nostra hipòtesi, ja argumentada anteriorment, és que Antoni Guarc disposava d’un exemplar de la traça de la seu perquè durant un període de temps situat entre el final del mestratge d’Andreu Julià i l’estiu del 1382 devia exercir funcions de mestre major. El pergamí porta la inscripció “mostra a portar”, acompanyada del nom del mestre. A Tortosa, com en la majoria de llocs, era costum que quan un mestre acabava el seu mestratge havia de tornar a l’obra els dibuixos i els plànols. La traça de la planta a la qual ara ens referim, doncs, devia tenir-la el mestre Antoni Guarc com a director de les obres. En trencar el compromís establert amb el capítol, aquest li devia demanar que la hi tornés i per això es conserva a l’arxiu, juntament amb altres dibuixos de diferents èpoques relacionats amb l’obra de l’edifici o amb elements concrets del seu guarniment.
Malgrat que la traça porta el nom d’Antoni Guarc escrit en el seu anvers en lletra del segle XIV, no podem assegurar que ell fos l’autor del model original que el pergamí planteja. Cal considerar la possibilitat que es tracti d’un trasllat o còpia del disseny original ideat pel primer dels mestres, Bernat Dalguaire. Pot ser que Antoni Guarc copiés la traça original per poder treballar millor sobre el terreny sense por de malmetre-la, i tenir al mateix temps l’opció d’emportar-se-la quan s’absentava de l’obra. Pot ser també que el pergamí original fos vell i es cregués oportú fer-ne un trasllat. El fet que dugui l’esmentada frase de “mostra a portar” fa pensar que hi devia haver un altre exemplar a l’arxiu, protegit de les moltes eventualitats que podien passar amb el mestre de l’obra. Amb tot, no hi ha res concret que permeti assegurar que l’autoria original de la traça no fos del mestre Guarc.
Planta del conjunt catedralici.
J.L.G. i A.L.
Deixant de banda les hipòtesis sobre la seva autoria, la conservació del pergamí permet especular sobre la suposada traça original i comparar-la amb el model seguit finalment. L’edifici que projecta el disseny d’Antoni Guarc presenta similituds importants amb la catedral actual. Totes dues edificacions són plantejades segons el model característic de tres naus flanquejades per capelles laterals entre contraforts. Les capçaleres són també poligonals en tots dos exemples, de la mateixa amplada que el cos de naus. Estan dividides en nou segments, cadascun dels quals correspon a una capella radial. És comuna també als dos models la solució d’envoltar el sector central del presbiteri amb una doble girola. La interior resulta de la prolongació de les naus laterals, seguint el model normalment emprat a les grans esglésies gòtiques. La girola exterior, per contra, és el resultat d’un recurs força original. Exceptuant les dues dels extrems, totes les capelles es troben intercomunicades gràcies al fet que s’han eliminat els murs de separació i s’ha constituït així una solució formal semblant a la del deambulatori.
En altres aspectes, les diferències entre els dos models són acusades. Si ens centrem en la nau, el plànol de Guarc utilitza per a cada tram el mòdul quadrat a la nau central, seguint el model d’edificis contemporanis com Santa Maria del Mar. El tram contigu a la capçalera és concebut com un transsepte que resta integrat en el perímetre del cos de naus, centrat en el punt del creuer per un cimbori de cúpula octogonal sobre trompes. Als extrems d’aquest transsepte s’obren dues portades monumentals, seguint el model de l’edifici romànic, destinades a comunicar amb el claustre, la meridional, i amb el sector de l’hospital i el cementiri, l’oposada. L’amplada de les naus en sentit longitudinal determina l’existència de dues capelles per tram.
L'edifici
Catedral de Tortosa. Les referències numèriques corresponen a: presbiteri i capelles de capçalera (en taronja), voltes de girola (en groc), capelles (en blau i marron).
| Catedral de Tortosa | |||||||
| NÚM. | ADVOCACIÓ/DENOMINACIÓ1 | CRONOLOGIA | AUTOR | PROMOTOR | CLAU DE VOLTA | OBJECTES GÒTICS | |
| Presbiteri | |||||||
| 1 | Santa Maria | 1434-40 | Joan d’Eixulbi | Coronació de la Mare de Déu | Retaule de fusta policromada amb escenesde la vida de la Mare de Déu, de mitjan segle XIV | ||
| Capelles de la capçalera | |||||||
| 2 | Sant Pere | 1375-83 | Andreu Julià, Antoni Guarc Pere Moragues | Sant Pere | |||
| 3 | Sant Pau (la Pietat i el Sant Sepulcre) | 1380-85 | Pere Moragues, Joan de Maine | Sant Pau | Cancell d’alabastre finançat per la família Boteller, final del segle XV- principi del segle XVI | ||
| 4 | Sant Vicent (més tard Santa Cinta i ara Santa Càndida i Santa Còrdula) | 1385-88 | Joan de Maine | Sant Vicent | Arquetes funeràries de cinc bisbes del segle XIV Reixa atribuïble al segle XV | ||
| 5 | Sants Simó i Judes (més tard Sepulcrede Nostra Senyora i ara Santa Llúcia) | 1388-92 | Joan de Maine | Francesc Sesoliveres | Sants Simó i Judes | ||
| 6 | Sant Esperit (més tard Sant Francesc de Pàdua i Santa Caterina i ara la Transfiguració) | 1392-97 | Joan de Maine | Sant Esperit | Retaule de la Transfiguració, atribuït al taller de Jaume Huguet. Senyals de la Generalitat, en record del donatiu de 100 florins fet a l’obra el 1421 | ||
| 7 | Santa Anna i Sant Joaquim (més tard la Sagrada Família i ara Sant Cosme i Sant Damià) | 1397-1420 | Joan de Maine Pascasi i Joan d’Eixulbi | Bernat Macip | Santa Anna i sant Joaquim | ||
| 8 | Sant Joan i Sant Tomàs (més tard Santa Bàrbara i ara el Sant Àngel) | 1397-1420 | Pascasi i Joan d’Eixulbi | Sant Joan Baptista i sant Tomàs de Canterbury | Arquetes funeràries de cinc bisbes tortosins dels segles XII i XIII | ||
| 9 | Sant Andreu (accés a la sagristia) | 1397-1420 | Pascasi i Joan d’Eixulbi | Sant Andreu | Crucifix de pedra encastat al mur | ||
| 10 | Santa Caterina (accés a la capella del Santíssim) | 1397-1420 | Pascasi i Joan d’Eixulbi | Joan Amargós, ardiaca major i vicari general | Santa Caterina i el donant Joan Amargós | ||
| Voltes de la girola | |||||||
| 11 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Llúcia | ||||
| 12 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Apolònia | ||||
| 13 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Margarida d’Antioquia | ||||
| 14 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Quitèria | ||||
| 15 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Eulàlia | ||||
| 16 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Tecla | ||||
| 17 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Úrsula o santa Dorotea | ||||
| 18 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Filomena o santa Cristina | ||||
| 19 | 1422-34 | Joan d’Eixulbi | Santa Bàrbara | ||||
| Capelles i altres sectors del primer tram de les naus | |||||||
| 20 | Sant Miquel arcàngel (més tard Sant Ruf i ara Sant Maur i Santa Anna) | 1440-55 | Joan d’Eixulbi | Lluís Jordà | Sant Miquel matant el dimoni | ||
| 21 | Nau lateral nord | 1440-55 | Joan d’Eixulbi | Joan Pellicer | Santa Maria Magdalena | ||
| 22 | El Roser | 1450-95 | Pere Garçó, Pere Piquer, Antoni Taix, Antoni Queralt | Joan Girona, protonotari papal | Set claus: Mare de Déu del Roser (clau central) Sants i escuts del promotor | Sepulcre monumental de Joan Girona | |
| 23 | Nau lateral sud | 1450-95 | Pere Garçó, Pere Piquer, Antoni Taix, Antoni Queralt | Sant Joan Baptista | |||
| 24 | Nau central | 1450-95 | Joan d’Eixulbi, Pere Garçó, Pere Piquer, Antoni Taix, Antoni Queralt | Sant Agustí | |||
| Capelles del claustre | |||||||
| 25 | Corpus Christi (desapareguda) | Citada en la visitapastoral del 1423 | |||||
| 26 | Les Onze Mil Verges (desapareguda) | ||||||
| Altres capelles o altars | |||||||
| 27 | Sants Joan Baptista i Evangelista (desapareguda) | 1364-70 | Joan Valença | Francesca, vídua de Bernat Solcina, senyor de Vila-seca | |||
| 28 | Sant Jaume del palau episcopal vell (desapareguda) | ||||||
| 29 | Santa Maria de l’hospital de pobres (altar desaparegut) | ||||||
| 1 Entre parèntesis s’indica l’advocació o estat actual de les capelles o altars. [Victòria Almuni i Balada] | |||||||
En l’edifici actual, com hem comentat anteriorment, la nau central és definida per trams rectangulars i les dues capelles laterals de cadascun d’aquests trams són substituïdes per una de sola. En la primera de les navades, només l’existència de dues obertures als murs de les capelles laterals recorda el que en el projecte d’Anton Guarc havia estat un transsepte ben diferenciat.
A la capçalera, les diferències són també importants, malgrat l’esmentada coincidència en el plantejament inicial. En el traçat signat per Antoni Guarc les capelles són trapezoïdals, a diferència de la forma quadrada de les actuals. L’espai de comunicació existent entre cadascuna és més petit, com a conseqüència d’un mur de més grossària. Per contra, els pilars són més gruixuts en el projecte actual, la qual cosa permet un tancament perimetral prim. Les dues capelles extremes de l’absis no tenen comunicació lateral amb la resta en el model primitiu, mentre que en l’actual presenten el mateix esquema que les altres set.
En conjunt, la traça d’Antoni Guarc es mostra menys atrevida en el seu plantejament que la que finalment va seguir l’edifici catedralici. A més de plantejar un mur perimetral més gruixut i un espai d’intercomunicació de capelles més petit, no projecta l’obertura de finestres al sector de les capelles. Amb aquests recursos, aconsegueix una anella exterior de mur força reforçada que li permet disminuir el perímetre dels pilars interiors. Antoni Guarc, o el mestre del qual ell va copiar el projecte de catedral, recull recursos emprats en l’arquitectura catalana del tres-cents, entre els quals hi ha dos elements prou significatius. D’una banda, el cimbori, element arrelat en la tradició del segle XIII que s’adapta amb l’obra de la seu de València a les noves estructures de la primera meitat del segle XIV. De l’altra, el recurs de comunicar els espais de les capelles radials de l’absis, emprat ja anteriorment en la dècada dels anys vint del segle per Berenguer de Montagut a la Seu de Manresa. El resultat és un model de catedral que recull les diferents tradicions d’arreu del país i les reinterpreta, mantenint la fidelitat a la tradició de la primera meitat del segle.
La traça de l’actual edifici, per contra, es podria qualificar de més evolucionada, encara que la seva avançada cronologia contrasta amb el respecte per la tradició. Perfecciona el recurs de la doble girola, cosa que fa que el resultat final relacioni aquest sector amb plantejaments propers a les grans capçaleres de les catedrals del gòtic francès i dels models castellans que se’n deriven. Reordena també l’espai de la nau, de manera que s’aconsegueixen trams en els quals l’espai s’expandeix i es fa més unitari. El model, en definitiva, és el resultat d’un complex esforç de reflexió al voltant dels principis i interessos de l’arquitectura religiosa urbana del tres-cents. Aconsegueix combinar el respecte per la tradició amb l’avenç en la consecució d’espais integrats i dinàmics, al temps que fa una sàvia reinterpretació de les relacions entre l’arquitectura, l’escultura decorativa i les riques manifestacions de microarquitectura aplicada a l’orfebreria, en les quals no podem deixar de pensar quan observem les riques traceries de l’absis. Només un mestre bon coneixedor de tots tres camps podia aconseguir una síntesi tan correcta d’aquests tres aspectes de l’expressió artística.
La comparació dels dos models d’edifici i la seqüència cronològica que la investigació documental recent ha permès d’establir obliguen, com hem indicat al principi d’aquest apartat, a replantejar el tema de l’autoria de la traça de l’actual catedral. Les notícies ja aportades sobre Antoni Guarc el relacionen amb la seu de Tortosa entre el 1379 i el 1382. La seva tasca de direcció d’obra es devia donar, si fem cas de les referències documentals, després de l’abril del 1381, època en què Andreu Julià es traslladà definitivament a València i abandonà el mestratge de l’obra tortosina. En aquest moment l’obra de la nova capçalera de la seu es reduïa a sectors de fonamentació i nivells baixos de mur a la zona de la torre i la capella de Sant Pere. Si Antoni Guarc hagués continuat com a mestre major, cal suposar que hauria aplicat el projecte signat per ell que hem comentat. L’esquema finalment emprat, però, va ser diferent. Es va haver de començar a aplicar, per tant, després del setembre del 1382, en què Antoni Guarc va trencar relacions amb el capítol tortosí i es va firmar contracte amb Pere Moragues per a la direcció de les obres. Pensem que aquest podria haver estat el veritable autor de l’actual projecte de la seu de Tortosa, fruit de la reelaboració del model antic definit per Bernat Dalguaire o algun dels seus successors. És en el període de mestratge de Pere Moragues que trobem les primeres referències concretes a l’obra de capelles. Concretament, s’obren els sectors alts i es tanca la volta de la de Sant Pere, primera de les realitzades. D’altra banda, tenim notícia que es traça on han de situar-se, si no tots, almenys alguns pilars exempts d’aquest sector de l’epístola.
Pere Moragues era un artista reconegut dins de l’àmbit de la corona catalanoaragonesa. El rei Pere el Cerimoniós l’havia nomenat domèstic seu, la qual cosa és indicativa de la seva vàlua professional. Molt sovint va treballar en encàrrecs fets per la casa reial. Precisament treballava per al rei, en les tombes de la seva mare i dels seus germans a Saragossa, en el moment en què va començar a tenir els primers contactes amb els promotors de la fàbrica de la catedral tortosina. Malgrat que fins ara era conegut principalment com a escultor i orfebre, diferents referències indirectes el relacionen amb el món de l’arquitectura, la majoria de les quals el presenten com a col·laborador de l’arquitecte, també barceloní, Bernat Roca. No és difícil interpretar que, davant les dificultats comprovades per a tirar endavant l’obra de la nova capçalera de la seu, el capítol tortosí hagués volgut recórrer a un mestre de professionalitat reconeguda i optés per contractar Pere Moragues. Devien pensar que amb això i el manteniment d’un suport financer suficient s’assegurarien que l’obra aconseguís prendre l’empenta necessària per a superar el nivell de fonamentació en el qual ja feia massa temps que era aturada.
La qüestió del canvi de projecte i el fet que el va motivar resten més incerts. La datació aproximada del plànol d’Antoni Guarc demostra que la substitució de la traça antiga per la nova es va fer al començament de la dècada dels anys vuitanta del segle XIV, moment en què Pere Moragues va prendre la direcció de les obres. Les coincidències cronològiques i la formació interdisciplinària de l’artista com a orfebre, escultor i arquitecte, units a l’alt nivell artístic per ell assolit, fonamenten suficientment la nostra teoria sobre l’atribució de l’autoria de la remodelació de la traça original per a la catedral gòtica de Tortosa i la concepció del model actual a aquest artista barceloní.
| Mestres majors de la catedral de Tortosa (segles XIV-XV) | ||
| ANY | MESTRE | ESDEVENIMENTS |
| 1346 | Bernat Dalguaire | Inici de les obres de fonamentació de les capelles radials |
| 1347 | Acte de col·locació de la primera pedra | |
| 1348 | Joan | Obres de fonamentació de les capelles radials del sector nord |
| 1350 | Joan Valença | |
| 1375 | Pere Safàbrega | |
| 1376 | Andreu Julià | Treballs en la torre de Sant Pere i el pilar contigu |
| 1378-79 | Joan | |
| 1381 | Acaba el mestratge d’Andreu Julià | |
| 1382 | Pere Moragues Joan de Maine, aparellador |
|
| 1383 | Darreres referències a Pere Moragues | Es tanca la volta de la primera de les capelles radials o capella de Sant Pere |
| 1385 | Construcció de la volta de la capella de Sant Pau | |
| 1387-88 | Tancament de la volta de la capella de Sant Vicent i confecció del paviment | |
| 1390 | Joan de Maine | |
| 1391-92 | Tancament de la volta de la capella dels Sants Simó i Judes | |
| 1396-97 | Acabada la capella central del presbiteri, dedicada al Sant Esperit | |
| 1402 | Darreres referències a Joan de Maine | Treballs de fonamentació al segment sud de l’arc de capelles radials |
| 1416 | Pascasi d’Eixulbi | |
| 1421 | Joan d’Eixulbi | |
| 1422 | Acabada l’obra de les capelles radials | |
| 1425-26 | Construcció del mur exterior de la girola | |
| 1428 | Es comença a enderrocar l’absis de la seu romànica | |
| 1431 | Comença el tancament de les voltes de la girola | |
| 1434 | Acaba la construcció de la coberta de la girola i del primer nivell d’arcbotants exteriors | |
| 1439-40 | Tancament de la volta central del presbiteri i construcció del segon nivell d’arcbotants. Construcció d’un empostissat provisional de fusta per a connectar l’obra nova amb la vella Inici del paredat del fonament d’un pilar de la nau |
|
| 1441 | Consagració del nou altar major | |
| 1442 | Inici del fonament d’un nou pilar de la nau | |
| 1450 | Rectificacions als nivells del paviment per a adaptar el de la capçalera gòtica al de la nau romànica | |
| 1451 | Obres de fonamentació al sector nord del segon tram de la nau | |
| 1454 | Construcció de dues voltes del primer tram de nau | |
| 1458 | Darreres referències a Joan d'Eixulbi | |
| 1459 | Pere de Camps Pere Garçó |
|
| 1462 | Contracte a estall per a tres anys amb Pere Garçó | |
| 1463 | Confecció de cintres per a voltes del primer tram de nau | |
| 1486 | Deliberació capitular sobre la necessitat de reprendre les obres de la seu, en aquest moment paralitzades | |
| 1489 | Pere Piquer Antoni Taix |
|
| 1490 | Joan Girona es compromet a ajudar l'obra amb 400 lliures anuals a canvi de poder rebre sepultura a la seu | |
| 1495 | Pavimentació del primer dels trams de la nau | |
| 1496 | Antoni Queralt | Lluís Montoliu pinta la clau major del primer tram de nau |
| 1497 | Trasllat de l'orgue a un nou emplaçament Préstec de 200 lliures per part de Miquel Boteller per a enderrocar sectors d'obra vella i construir fonaments |
|
| 1498 | Mort de Joan Girona a Roma i trasllat de les seves restes al sepulcre monumental fet construir a la seu | |
El període de mestratge de Joan de Maine
Les poques referències documentals de què disposem sobre la presència de Pere Moragues a la seu de Tortosa l’any 1383 acaben, com hem dit, al començament de l’estiu. A partir d’aquesta data els llibres de l’obra esmenten únicament com a mestre Joan de Maine. Ignorem en quin moment aquest va deixar de ser el substitut de Pere Moragues i es va convertir en mestre major. Sabem, això sí, que va exercir aquest càrrec des de l’inici de la dècada dels anys noranta, mantenint les condicions de treball que s’havien pactat el 1382 amb el seu antecessor.
Tenim constància de la presència continuada de Joan de Maine a l’obra almenys fins el 1402. És possible que el seu mestratge s’allargués més enllà d’aquesta data, però l’escassetat documental del primer quart del segle XV no ha permès de confirmar-ho.
Aquest arquitecte es mostra en les dues darreres dècades del segle XIV com un professional integrat i força actiu a la ciutat. A més de dirigir les obres de la seu i el dormitori de la canònica, va participar en l’obra del mur de la ciutat i en la del convent de Sant Francesc, actualment desaparegut. Va ser també l’autor de la capella que l’ardiaca de Culla i vicari general del bisbe, Guerau de Montbrú, va manar fer a la seva heretat de la Petja, vora una torre preexistent, de la qual només es conserva el porxo i la porta.
A la catedral, Joan de Maine va dirigir la construcció de les capelles radials del sector nord de la capçalera. Tenim referència en concret, per al període 1384-1401, de la construcció i el cobriment de la capella de Sant Pau, la de Sant Vicent, la dels Sants Simó i Judes i la del Sant Esperit, corresponent aquesta darrera a la central del presbiteri.
Cal destacar en aquest període de la darreria del segle XIV la presència de pedrapiquers d’origen nòrdic, coincidint amb una tendència generalitzada al conjunt de les terres de la Corona: lo Peiteu, l’Alemany, Françoy o Tomàs Normand, menestrals documentats a la fàbrica tortosina a partir del 1390, són noms que fan clara referència a un origen estranger. Potser l’esmentat Françoy, citat a Tortosa el 1391, és el mateix que, amb el nom de Françoy Salau, va ser cridat el 1398 per Arnau Bargués per participar en les obres del palau del rei Martí. Es tractava, en qualsevol cas, de pedrapiquers itinerants, la trajectòria professional dels quals és força sovint difícil de definir.
La construcció de les capelles del sector de l’epístola: el mestratge de Pascasi d’Eixulbi
Un cop acabades les capelles radials del sector nord de la girola exterior de la capçalera, coincidint amb el pas al segle XV, l’obra encetava una nova fase constructiva. Els solars preparats per a la nova obra havien estat només, a l’inici d’aquesta, els del sector septentrional. Després del 1396, any en què la capella del Sant Esperit ja s’esmenta com a acabada de cobrir, la majoria de notícies es relacionen amb obres d’enderroc i neteja de patis. La continuació de l’arc de capelles exteriors del cap topava en aquest moment amb l’obstacle de construccions preexistents de la canònica que calia enderrocar.
Interior de la capçalera, on destaca la manca de mur de separació entre les capelles radials, la qual cosa crea un doble deambulatori.
BT - G.S.
Entre l’agost i l’octubre del 1392 es va treballar en l’enderroc d’una torre vella, que possiblement havia format part del perímetre interior de muralla d’època romana. Es devia situar als solars que hi havia entre la capella absidal central i l’actual accés des de la seu a la capella del Santíssim. També al mateix sector es trobaven les antigues privades de la canònica, bastides al nord del dormitori comunitari per facilitar-hi l’anada dels canonges a la nit. Del seu enderroc, no sabem si total o parcial, se’n té notícia a la primera meitat del 1401: “…doní a un hom ab dos àsens qui tragueren de la broça o terra del enderroquar de les parets de les privades…”
L’objectiu del mestre Joan en aquest moment era poder continuar al més ràpidament possible la construcció de noves capelles. Per això, al mes de febrer d’aquest 1401, es va fer una avinença amb un pedrapiquer de Batea, Domènec Roca, per al proveïment de pedres per a una de les capelles. Al mateix temps es netejaven els patis o solars on es volien fer les noves obres de fonamentació, i el mestre es proveïa dels instruments necessaris per a traçar el lloc exacte on calia començar a excavar.
Per a aïllar i protegir el sector, que ara comprenia el perímetre total de l’actual capçalera, al llarg dels mesos següents es va bastir una tàpia que arribava a l’obra vella, i s’hi va obrir una porta que connectava amb el claustre.
Després de l’estiu del 1402 les referències concretes a l’obra són molt escasses. Quant al període situat entre aquesta data i el juny del 1421, no es conserven els llibres de l’obra, per la qual cosa no podem resseguir-ne l’evolució quotidiana. Podem deduir, això sí, que al llarg d’aquests vint anys l’obra de les capelles radials va continuar. A partir del 1421, la documentació demostra que es treballava en sectors alts de la girola, la qual cosa pressuposa que l’anella exterior que formen les capelles restava acabada.
L’escassa documentació que ha pervingut del primer quart del segle XV impedeix tenir referència del moment en què Joan de Maine va deixar d’exercir com a mestre major. Potser va ser aleshores que l’arquitecte Pascasi d’Eixulbi va passar a fer-se càrrec de la direcció de les obres de la seu. La primera notícia seva data del 1410, en què és esmentat com a mestre de la fàbrica en actuar com a testimoni d’una transacció comercial. Més extensa és la referència que tenim d’ell el 1416, any en què, acompanyat del seu fill Joan, va assistir a la consulta que el capítol de la catedral de Girona va organitzar per acabar de definir com havia de continuar l’obra de la nau del seu temple. En aquest moment Pascasi ja devia ser gran, atès que el text de la consulta especifica que el seu fill ostentava el càrrec de mestre major en nom seu. El reconeixement de què tots dos arquitectes gaudien en l’àmbit de la Corona d’Aragó es fa evident en l’assistència a la consulta, en la qual tots dos es manifesten partidaris de la solució de tres naus que pensaven emprar a Tortosa.
Sota el mestratge de Pascasi d’Eixulbi i els primers anys de direcció supervisada del seu fill es degueren acabar de cobrir les capelles del sector de l’epístola. Els relleus de les claus de volta de totes quatre manifesten una unitat estilística pròpia d’una mateixa mà, evident també en alguns relleus dels nivells baixos de les arqueries de la girola.
La construcció de la girola i el sector central del presbiteri
En reprendre les notícies documentals dels llibres de l’obra, a partir del mes de juny del 1421, l’únic mestre major de l’obra ja era Joan d’Eixulbi. Suposem que el seu pare, Pascasi, degué morir entre l’esmentada data del 1416 –en què tots dos viatgen a Girona– i el 1421. El període de direcció de Joan d’Eixulbi s’allarga fins l’any 1459. Més de quaranta anys de mestratge i la peculiaritat del sector bastit en aquest període el converteixen en un dels mestres més significatius del període gòtic de construcció de la seu.
En començar aquest nou període documental trobem una referència puntual que remet a la importància que tenien obres com aquesta per a tots els estaments i organismes de la societat de l’època. La Generalitat va donar 100 florins en agraïment al fet que el capítol permetés reunir corts a la seu. Per a commemorar els fets, es van fer col·locar els escuts del General de Catalunya al mur de la capella central del presbiteri, on encara es conserven.
La col·laboració de mestres d’aixa i mariners
D’acord amb la hipòtesi ja esmentada segons la qual la construcció de les capelles radials devia estar acabada de feia alguns anys, la documentació fa constants referències a la pujada de material amb la grua fins a sectors alts de l’edifici. La grua, que s’havia fabricat el 1412, era vella i podrida, desgastada per l’ús. Per aquest motiu es va decidir construir-ne una de nova. Hi van treballar mestres d’aixa, experts en la fabricació d’embarcacions i ginys de descàrrega al port. Els ajudaven mariners, acostumats a trafegar en sectors alts de les embarcacions. També, un cop acabada la feina dels anteriors, hi va participar un calafatador, tapant les juntures amb estopa i pega. El mateix es va esdevenir al febrer del 1422, en bastir una segona grua sobre les capelles.
La constatació del treball d’aquests tipus de professionals a l’obra en aquest moment no és una excepció. Hom els pot trobar documentats al llarg de tot el període de construcció, especialment quan els treballs es localitzen en sectors alts de l’edifici i el tancament de voltes. La seva presència és exemple de l’estret lligam que hi havia entre professionals de diferents especialitats. Més concretament, en el món de la construcció, entre mestres d’aixa, experts en l’art de la fusteria i pedrapiquers. Tortosa disposava a l’edat mitjana d’unes drassanes importants que permetien mantenir entre els esmentats mestres d’aixa un alt nivell de qualitat. Així, no tan sols col·laboraven en la construcció d’estructures d’elevació de pesos, sinó que també confeccionaven –ajudats pels seus mossos i fadrins– les cintres de les voltes i les bastides necessàries per a treballar en sectors alts de l’edifici. La seva alta qualificació els portava a cobrar el mateix jornal que el mestre major de l’obra de la seu.
De l’estreta relació entre construcció d’embarcacions i confecció d’estructures auxiliars per a la construcció, en tenim altres exemples significatius. Quan l’obra tenia previst començar a cobrir sectors importants de volta, com és el cas del tancament de la girola o la volta central del presbiteri, es comprava una càrrava per a desballestar. La fusta procedent del desguàs de l’embarcació tenia la forma corba del buc, amb la qual cosa la construcció del perfil també corb de les cintres tenia molta menys dificultat. Un segon exemple era l’esmentada col·laboració de mariners, encarregats d’envelar l’obra quan es treballava en sectors alts per a evitar que possibles caigudes accidentals dels pedrapiquers acabessin de manera dramàtica.
Les primeres referències de l’enderroc de la seu romànica
Els anys 1425 i 1426, diferents notícies indiquen que es bastia el mur exterior de la girola situat sobre les capelles. Fins aquest moment tot fa pensar que l’obra vella de la seu restava encara intacta. El mur exterior de l’absis devia servir de suport per a les bastides, per a permetre a l’obra nova poder avançar sense obstacle. D’aquesta manera, com hem comentat més amunt, les funcions litúrgiques del temple havien pogut mantenir-se sense destorb al llarg dels gairebé vuitanta anys que havien passat des que havia estat iniciada l’obra nova.
En aquest moment, però, l’avenç de l’obra nova obligava a iniciar l’enderrocament de l’edifici que havia de substituir. Ja el 1422 l’administrador de la fàbrica anotava, en una rúbrica de despesa pel trasllat de lloses de pedra que hi havia al terrat de la seu romànica, que aquest estava en part en ruïnes a causa de l’obra nova. Al juny del 1427 hi ha referències a la construcció d’un empostissat de fusta darrere l’altar major de la seu romànica, possiblement per a aïllar-la del sector en construcció. Un any després, al maig del 1428, van començar les obres d’enderrocament d’aquest edifici descobrint-ne la volta. Al mes d’agost es començà a tirar a terra l’absis: “…comencí de derroquar lo cap de la seu vella darrera l’altar major…”
A partir d’aquest moment va caldre accelerar les obres, atès que la seu va quedar mutilada en aquest sector de l’altar major.
El tancament de les voltes de la girola
Entre l’agost del 1428 i els primers mesos del 1431, les anotacions de despesa indiquen que es treballava en l’arqueria interior de la girola i en la confecció dels arcbotants exteriors del primer nivell. Al mateix temps, a partir del principi del 1429, anaven arribant en diferents partides pedres destinades a claus de volta de la girola, així com càntirs, gerres trencades i maçoneria per a reblir els carcanyols. També eren nombroses les partides de peces de pedra per a mur que entraven a l’obra. El motiu era justificat: s’iniciava un nou període de treball intens. Per aquest motiu, al març del 1429 es va decidir establir una taxa setmanal extraordinària als membres del capítol i els beneficiats. Tots els membres de la comunitat es van haver de sacrificar per a aconseguir l’acabament de la nova capçalera.
L’inici de les obres de la coberta de la girola va ser immediat a l’acabament dels murs del sector. Cap al mes d’abril del 1431 es va iniciar la col·locació de cintres i es van començar a tancar els diferents trams. L’obra d’aquesta anella interior de voltes va ocupar gairebé de manera exclusiva el mestre i els seus ajudants fins al maig del 1434. Després de tres anys de treball intens, en els quals pedrapiquers, paredadors i mestres d’aixa havien combinat els seus esforços, la nova capçalera de la seu ja començava a mostrar el que havia de ser l’aparença final.
Els esforços per acabar l’obra nova de la capçalera
Després del tancament de la girola les finances de la fàbrica es van esgotar. La necessitat de continuar les obres per a acabar la capçalera preocupava força. En aquest moment, l’edifici romànic havia sofert, com hem dit, mutilacions importants i calia tornar a tenir al més aviat possible un altar major en condicions. Per aquest motiu, el 1437 es va prendre la decisió de destinar una quarta part dels delmes que rebien el bisbe i els capitulars a benefici de la fàbrica. L’acord, encara que profitós per a l’obra, no era suficient. L’envergadura de l’obra que encara mancava per a donar per acabada la nova capçalera obligava a destinar-hi una quantitat de recursos monetaris que els mecanismes habituals de finançament no permetien d’obtenir. Tampoc el compromís del bisbe Ot de Montcada de donar mil cinc-cents sous a la fàbrica per a construir una capella, signat al novembre d’aquest mateix 1437, no es va considerar suficient. Per això, el capítol demanà ajuda extraordinària a la ciutat per a cobrir les darreres despeses que calia fer per a tancar el sector central. Al mes de març del 1439, tot just arribada la clau major del presbiteri a Tortosa, totes dues parts van firmar una concòrdia en la qual s’especificava la voluntat d’acabar l’obra abans de la festa de Tots Sants d’aquest mateix any. Davant la impossibilitat de reunir els diners necessaris dels fons ordinaris de les dues administracions, es va decidir manllevar aquesta quantitat: “…plau als dits honorables procuradors, consell e capítoll que lo cap de la dita obra, si fer se porà, sia clos d’ací a Tots Sants, e per donar compliment a la dita obra són concordats los dits honorables procuradors consell e capítoll que sia feta menleuta suficient per acabar lo dit cap.”
Per tal d’evitar problemes posteriors, els termes de la concòrdia es van redactar de manera força clara pel que fa referència a les obligacions de cadascuna de les parts i als mecanismes de control dels diners. La manlleuta s’havia de fer a parts iguals. Es va acordar també que els diners manllevats serien guardats en una caixa que només es podria obrir davant de notari, juntament amb d’altres procedents de les fonts ordinàries d’ingressos. Quatre persones, dues representant l’Església i dues la ciutat, tindrien plens poders quant a l’administració dels béns i la realització de les penyores. El mestre de l’obra i la resta de persones que hi estaven vinculades tindrien l’obligació d’obeir-les.
La construcció del sector central del presbiteri
Des de l’any 1437, el mestre i una mitjana de quatre piquers treballaven a l’obra picant pedra i paredant el sector del presbiteri situat sobre la girola, fràgil i delicat atès que l’alt nombre de finestres feia que el pany de mur fos mínim. Al mateix temps, es bastien també els nivells superiors de les torres de Sant Pere i Santa Caterina.
Pensant en la imminent construcció de la coberta d’aquell sector, des de l’inici de l’any 1438 es treballava a la pedrera en els preparatius necessaris per a tallar la clau major i transportar-la fins a Tortosa. No ha d’estranyar la gran quantitat d’esforços esmerçats al voltant d’aquesta peça tan emblemàtica, si es considera que el seu pes supera les set tones. Pere Guaita, pedrapiquer amb molta experiència a la pedrera, molt relacionat amb la seu des de feia força anys, va ser l’encarregat de tallar la peça. El primer intent va fracassar i la peça es va trencar. Per això, al maig del 1437 l’obrer de la fàbrica i el pedrapiquer Pere Pasqual, mosso del mestre Joan d’Eixulbi, es van traslladar per poder controlar directament el procés: “…anà mossèn Corn a la pedrera per tallar la clau ab en Pere Pasqual, e açò per rahó com Guaita havia trencada la primera clau.”
Un cop tallada la peça, el seu transport era també un problema. Hom pot resseguir al llarg del llibre de l’obra tot el procés fins al moment en què es va col·locar al lloc definitiu. El 6 de gener de 1439 la clau va arribar a Tortosa. L’esdeveniment va aixecar una gran expectativa a la ciutat. Al llarg de tres dies, tres mestres de cases i quatre joves van ajudar el mestre major i els piquers a descarregar-la i portar-la fins a l’obra.
A partir del maig, coincidint amb l’esmentada concòrdia entre el capítol i la universitat per a aconseguir finançament, hi ha documentat un augment important de pedrapiquers a l’obra. Tant el mestre com els obrers administradors havien de donar resposta a les expectatives de la jerarquia ciutadana. Aquest fet va obligar a contractar una colla de menestrals que permetés accelerar el treball de la pedra. Una mitjana de nou pedrapiquers treballaven constantment, els uns picant i els altres paredant.
El tancament definitiu de la volta
A l’estiu del 1440 es va intensificar també el treball de mestres d’aixa i mariners pel que fa a la confecció de les bastides i la cintra del sector superior. Al mes d’agost, el mestre d’aixa Francesc Martí va comprar una càrrava a l’arrais moresc Fomat Moreso, la fusta de la qual es va aprofitar després del desballestament per a la confecció de la cintra.
A la darreria de l’agost del 1440, Martí i quatre mestres d’aixa més, ajudats pels seus mossos, van començar a obrar la bastida. Al cap de pocs dies es van afegir als treballs una colla de mariners que, protegits amb cinyells de cànem, ajudaven a muntar la càbria que havia de ser utilitzada en l’elevació de la clau. En primer lloc, aquesta va ser col·locada al tallador, on es va procedir a treballar els relleus de la Coronació de la Mare de Déu que l’ornamenten. L’esdeveniment es va celebrar amb una festa entre els que hi van participar. La fàbrica els va convidar a beure i a un bon dinar: “Item a VIII del mes de setembre doní a mossèn Dons per la festa que feu als qui muntaren la clau en lo tallador e aparellaren molta exàrcia, en què se despès a beure de matí e dinar major per tot… XXXXVII sous VI diners.”
Dinou dies després d’aquesta data es va repetir la festa amb més eufòria, amb motiu de la col·locació de la clau al lloc que havia d’ocupar de manera definitiva. En aquest cas, la celebració es va acompanyar d’actes religiosos i balls per la ciutat:
“Item més se despès diumenge a XXVII de setembre que pujaren la clau dalt en son loch sobre lo matraç de que·s feu gran festa e solempnitat e donam a beure de matí e dinar majós a tots los mariners e ajudants; costa entre pa, vi, carn, fideus e fruyta per tot sexanta-cinch sous…”
“Item més doní a mossèn Dons los quals ell donà als ministrets de la ciutat per ço com sonaren-lo després dinar als piquers e mariners que balaren per ciutat… V sous.”
Els darrers adobs i l’acte de consagració del nou altar major
Un cop acabada la volta central, les obres es van centrar en la construcció d’un empostissat de fusta per a connectar els terrats de l’obra vella i la nova. D’altra banda, es va tombar la tàpia provisional que separava els dos sectors des que havien començat, el 1428, els treballs d’enderrocament de la capçalera romànica. Amb això, els dos edificis es convertien definitivament en un sol conjunt. En endavant, la documentació es referirà a un únic edifici, diferenciant quan és necessari entre obra nova i obra vella.
Tot es preparava per a la consagració imminent del nou presbiteri. L’esperat acte es va fer el 12 d’abril de 1441. El retaule major, fet fabricar el 1351 dintre els paràmetres del nou estil, lluïa per fi en el marc d’un edifici modern.
L’obra de la nau a la segona meitat del quatre-cents
Els treballs de la nau en aquesta segona meitat de la dècada dels anys quaranta se centraven als sectors baixos del mur perimetral del primer tram. L’anàlisi de l’edifici permet observar que formalment la construcció del mur exterior de l’actual capella de Santa Anna, primera de la nau al nord, presenta trets més arcaïtzants que l’enfrontada, la qual cosa sembla pressuposar una construcció anterior.
Clau de volta del presbiteri major, col·locada el 27 de setembre de 1440. S’hi representa la Coronació de la Mare de Déu.
BT - G.S.
L’any 1440, paral·lelament als preparatius per a la consagració de la capçalera, s’enderrocaven capelles de l’edifici romànic que entorpien l’obra de la nova nau. Es començava també l’obra d’un pilar major nou, possiblement el corresponent a la trona del sector de l’epístola. El tall d’obra devia haver arribat en aquest moment a l’altura de la porta lateral de la seu que s’obria al cementiri. Malgrat que la documentació no en fa referència directa, aquesta es devia haver tirat a terra poc abans per a permetre l’avenç de l’obra nova. A partir del 1450, es va enderrocar el forn del prior o de la canonja i l’hospital de pobres de Santa Maria, situats a l’altra banda del cementiri. L’ampliació del perímetre de la nova obra ho feia imprescindible si es volia mantenir el carrer obert en aquest sector.
Els darrers anys de Joan d’Eixulbi
Mentre es realitzaven les obres d’enderroc, primer, i de trasllat, després, del nou hospital i del forn, la construcció de la seu continuava a un ritme relativament ràpid. Els anys 1454 i 1455 es treballava en la confecció de les voltes laterals del primer tram. Aquestes tasques van ocupar els darrers anys de la vida del mestre Joan d’Eixulbi, que morí en una data que no podem precisar entre el març del 1458 i el setembre del 1459. Tot fa pensar que l’arquitecte va dirigir l’obra fins al moment de la seva mort. A l’esmentat març del 1458, demanava encara al capítol que fes treure uns munts de terra que hi havia en una de les capelles en construcció i que entorpien la continuació de les obres. Aquesta capella, la primera de la nau al sector de l’evangeli, devia estar ja en aquell moment coberta i és possible que es volgués pavimentar. Havia estat dedicada a sant Miquel. A la seva clau de volta es representa el sant matant el dimoni.
Poc temps després d’aquesta data, com hem indicat, el mestre va morir. Malgrat els més de quaranta anys al llarg dels quals va dirigir les obres de la catedral, no sabem res de la seva vida fora de l’obra. Només que no era de Tortosa i que mantenia vincles estrets amb la seva terra d’origen, que desconeixem exactament quina era, a la qual feia més d’un viatge a l’any. Sabem també que es degué formar com a arquitecte juntament amb el seu pare, al qual succeí en el mestratge de la fàbrica tortosina.
Joan d’Eixulbi va ser una de les persones que més canvis van veure a la fàbrica tortosina. Quan hi va arribar, l’obra de les capelles radials encara no devia estar acabada. Ell va dirigir la construcció de la girola, l’enderrocament d’una part important de la seu vella, l’acabament de la monumental capçalera i la construcció d’una part important del primer tram de nau. Obra seva va ser probablement el subtil canvi en la traça de la base dels pilars de la nau, més dinàmica que la que segueixen els de la capçalera.
La contractació dels mestres majors Pere de Camps i Pere Garçó
A la mort de Joan d’Eixulbi va ser escollit com a successor seu Pere de Camps, mestre d’esglésies ciutadà de València. Havia estat recomanat al capítol per la seva experiència i vàlua professional. El contracte es va realitzar en una data anterior al mes de setembre del 1459. Ho confirma un document del dia 17 d’aquest mes que informa d’una reunió tinguda entre el mestre, el bisbe i els capitulars al palau episcopal per a tractar sobre el negoci de la fàbrica catedralícia. En la reunió, el capítol va mostrar la seva conformitat amb la decisió presa temps enrere de contractar el mestre, encara que reconeixia que en el moment de la reunió les condicions havien canviat. Segons s’especifica en el document, a causa de problemes aliens a la mateixa obra, aquesta no es podia continuar i tampoc no es podia mantenir el jornal corresponent al mestre major. Per aquest motiu s’havia decidit donar llicència a l’arquitecte per a abandonar la direcció de les obres i tornar a la seva terra. També s’hi especifica que, en cas que el capítol rectifiqués en un futur la seva voluntat i decidís reprendre les obres, seria posat immediatament en coneixement del mestre. Es deixava oberta la porta, per tant, perquè Pere de Camps pogués tornar a treballar a la seu com a mestre major.
El mestre Pere va acceptar la decisió del capítol, i a petició d’aquest va accedir a tornar a la fàbrica les mostres de pintures i escultures de la seu de què disposava. Aquesta darrera condició fa pensar que la intenció era mantenir la fàbrica paralitzada durant un període de temps llarg. En desconeixem el motiu exacte, que podria haver estat relacionat amb una falta de liquiditat monetària. La societat catalana vivia en aquests primers anys del regnat de Joan II uns moments difícils i plens de tensió. Anunciaven l’esclat de la guerra civil que dividiria les terres del Principat entre el 1462 i el 1472, i que les deixaria en un estat deplorable en acabar el conflicte. L’any següent d’iniciada la guerra, el 1463, Tortosa visqué un dels períodes més crítics del segle. La gran misèria que es va estendre per la ciutat va provocar fins i tot que el capítol repartís quantitats importants de blat entre el poble. Dos anys més tard, el 1465, el proper castell d’Amposta va ser assetjat pels exèrcits del rei durant vuit mesos, i al cap de poc de caure aquest, el 17 de juliol de 1466, el rei Joan va entrar a la ciutat de Tortosa, que no va poder resistir per més temps. Tot plegat, no era una conjuntura favorable a l’avenç de les obres catedralícies. En un context de crisi com aquest les rendes del capítol es veien minvades de manera considerable, i el mateix succeïa amb els ingressos de la fàbrica.
Malgrat aquestes condicions adverses, les notícies immediates a la concessió de llicència al mestre Pere de Camps fan pensar que el capítol tenia altres motivacions a l’hora de prendre la decisió, i que tot plegat era una excusa que amagava la voluntat de canviar de mestre major. Pocs dies després de deixar sense efecte el compromís amb l’esmentat mestre, bisbe i capítol van decidir, l’11 d’octubre del mateix 1459, contractar-ne un altre en substitució seva. El nou mestre escollit va ser Pere Garçó, pedrapiquer que havia estat treballant a l’obra els darrers anys de direcció de Joan d’Eixulbi. El document del contracte especifica que era originari de Savoia; el qualifica de “magister ecclessiarum”, mestre d’esglésies, de la mateixa manera que n’havia estat qualificat Pere de Camps. Es fa ressò també, de manera similar al document del mes de setembre, de la qualitat del seu art i les habilitats i aptituds demostrades com a avaladores del càrrec per al qual es contractava. El contracte especifica, a més, la voluntat que Pere Garçó gaudís de tots els privilegis propis del càrrec dels quals havien gaudit els seus antecessors: porció de capellà, vestuari, casa de franc, etc.
El nomenament immediat d’un nou mestre després de la llicència de Pere de Camps i el fet que Pere Garçó hagués participat anteriorment al 1459 com a pedrapiquer en les obres de la catedral permeten teoritzar sobre quins van ser els motius del canvi d’opinió dels canonges. És possible que, després del nomenament de Pere de Camps, l’altre mestre fes al capítol una oferta que des del punt de vista econòmic li fos beneficiosa. Pel que es desprèn del document del 17 de setembre, Pere de Camps era un professional ben considerat a València com a mestre d’esglésies. Malauradament no podem contrastar aquesta informació amb altres aportacions documentals procedents de les terres meridionals de la Corona. Tanmateix, es pot suposar que, d’acord amb la seva vàlua i procedència, devia cobrar un salari alt. La forta activitat constructiva que en aquest moment caracteritzava la ciutat de València i la fase expansiva de l’economia del seu regne permetien als menestrals de la construcció que hi treballaven cobrar uns salaris prou elevats.
Pere Garçó, per contra, devia fer anys que es movia per l’àmbit territorial situat al voltant de la ciutat de Tortosa. La primera referència que tenim d’ell treballant a la seu data del 1453. En aquest moment ja era considerat un mestre amb qualificació alta atès que, ultra el sou habitual cobrat pels altres pedrapiquers, rebia de l’administrador sis diners de suplement extra. És possible també que Pere Garçó oferís al capítol altres avantatges, com ara romandre permanentment a l’obra i acomplir així funcions de mestre major i aparellador. El cert és que, per aquest motiu o per un altre, poc temps després de contractar amb Pere de Camps l’església tortosina s’hi va repensar i el va substituir en la direcció de les obres per Pere Garçó, present regularment a l’obra a partir de l’octubre de l’any 1459.
Malgrat la contractació d’un nou mestre, devia ser cert que les obres de la nova nau no es podien continuar a un ritme ràpid. Entre el final del 1459 i els darrers mesos de l’any següent l’obra va romandre en un estat de semiparalització. Atenent els llibres de l’administració, les úniques feines fetes es referien a tasques de manteniment.
Amb l’entrada de l’any 1462 es va reprendre el que podem considerar pròpiament activitat constructiva. En aquest moment la documentació aporta una novetat pel que fa a l’administració. Es conserva una concòrdia signada entre el capítol i el mestre Pere Garçó al mes de febrer del 1462 en la qual s’empra una modalitat de contractació diferent de la utilitzada fins aleshores en l’obra de la seu. El capítol va decidir en aquesta data concedir al mestre, per un lapse de tres anys, tots els diners que la fàbrica rebés en endavant per qualsevol concepte, restades les quantitats que aquesta estava obligada a pagar en concepte de pensions, censos o altres aspectes puntuals. Amb els diners de què disposés en cada moment, el mestre va acceptar portar endavant la fàbrica, accelerant o disminuint-ne el ritme segons el seu propi criteri. Assumí la responsabilitat directa que l’obra fos continuada de la manera com havia estat començada, així com de mantenir el nivell de qualitat adient. En cas que, un cop superat el termini de temps estipulat, sobressin diners, el mestre acceptaria tornar-los al capítol.
Malgrat que aquest canvi oferia una major autonomia al mestre i el convertia a la vegada en empresari, el capítol va nomenar, com s’havia anat fent des de l’inici de l’obra, dos procuradors, encarregats de supervisar l’administració dels béns i drets de la fàbrica. El mateix mestre actuà com a testimoni en aquest nomenament. Ens trobem, doncs, davant un sistema mixt entre el treball a estall, que en època moderna i contemporània s’utilitzà força en la fàbrica de la seu, i la contractació jornalera que tradicionalment s’havia pactat amb el mestre major de les obres. Encara que no tenim constància de cap precedent en el mestratge de la fàbrica catedralícia d’aquest sistema de contractació, sí que havia estat emprat en obres puntuals a la mateixa seu. És el cas de la construcció de la capella de Sant Joan, a l’aula capitular, l’obra de la qual va ser concedida el 1364 a estall al mestre Joan Valença.
Sobre els motius que van determinar aquest canvi en l’organització de la fàbrica, el text de la concòrdia no en diu res. Sí que indica, però, en la presentació del document, que l’obra havia restat paralitzada durant un quant temps i que era voluntat del capítol que fos continuada sota la direcció del mestre. Cal suposar que els trasbalsos econòmics i polítics de l’època degueren afectar seriosament no solament els ingressos de la fàbrica sinó també la seva gestió. La hipòtesi que l’Església fos partidària de donar més autonomia al mestre perquè aquest assumís la plena responsabilitat i augmentés el rendiment sembla en aquest context bastant versemblant.
Interior de la nau lateral esquerra mirant vers la girola. Els trams de la nau més a ponent corresponen ja al segle XVI.
BT - G.S.
Les obres entre el 1464 i el 1490
Després del 1463, l’absència dels llibres de comptabilitat limita molt la informació de què disposem. Pere Garçó possiblement va ocupar el càrrec de mestre fins a la seva mort. Aquesta devia esdevenir-se en una data no gaire anterior al mes de juliol del 1476. En aquest moment tenim una referència indirecta d’algun tipus de transacció que la seva vídua feu amb el capítol, encara que en desconeixem el contingut.
No sabem per quin motiu els anys centrals d’aquesta segona meitat de segle les obres van restar paralitzades durant un període llarg de temps. Probablement es repetien de nou les dificultats financeres. A partir del 1486, el capítol decidí reprendre-les de nou. No podem precisar qui era en aquell moment el mestre major, ni qui va succeir a Pere Garçó a la seva mort. Potser la plaça va restar vacant durant un quant temps, a causa de l’esmentada paralització. En començar l’estiu del 1489 ocupava el càrrec Pere Piquer, al qual és possible que fos encarregada l’obra arran de l’esmentada decisió de represa documentada tres anys enrere. El mestre tenia problemes greus amb els seus clients. En una deliberació capitular datada al juny del 1489 es va discutir el tema de les moltes discrepàncies existents entre les dues parts. Aquestes afectaven especialment la gestió financera portada a terme pel mestre, la qual cosa permet suposar que es devia mantenir el model de contractació encetat el 1462 amb Pere Garçó. La magnitud dels problemes era tan gran que en aquest moment el mestre no treballava a l’obra. La conclusió a què es va arribar en l’esmentada reunió va ser que calia trencar el compromís amb Pere Piquer i contractar un nou mestre, i així es va fer.
El nou mestre major contractat per dirigir les obres de Santa Maria va ser Antoni Taix, mestre de cases amb experiència reconeguda a la ciutat en aquest darrer quart de segle. La serietat i professionalitat del mestre havia estat comprovada pel capítol, ja que havia dirigit anys abans les obres de la llibreria i l’arxiu. La protesta realitzada per Pere Piquer amb motiu del nou nomenament de mestre va fer que fos tornat a acceptar pocs dies després com a mestre major. Els problemes, però, devien ser molt greus i no es podien solucionar. Així, al final del mes de setembre fou destituït aquest mestre, i va passar a ocupar el càrrec de director d’obra l’esmentat Antoni Taix. Sota la seva direcció les obres van gaudir d’un nou impuls que culminaria amb l’acabament dels sectors superiors del primer tram de nau en el qual se centrava el treball de construcció. No podem assegurar que sota el seu mestratge es tanqués la volta del sector central de la nau, atès que les referències al mestre en la documentació consultada són molt escasses.
El darrer dels mestres del segle XV dels quals es fa ressò la documentació notarial és Antoni Queralt, esmentat com a tal a la primavera del 1496. Ell i el seu antecessor, doncs, devien ser els encarregats de dirigir les darreres parts de l’obra gòtica, sense que puguem precisar fins on arriba el treball de l’un o l’altre. De nou en aquest final de segle es fa palesa a l’obra tortosina la vinculació amb la fructífera arquitectura valenciana. Antoni Queralt, el darrer dels seus arquitectes quatrecentistes, és un dels quatre mestres que són esmentats com a actius a València en els capítols del gremi de canters de la ciutat, redactats el 1495. Junt a Pere Compte, García de Toledo i Joan Corbera, és qualificat de “mestre piquer”, categoria que diferencia aquest grup selecte de la resta de professionals del sector, que reben el qualificatiu de “menestrals”. Malauradament, malgrat la seva vàlua professional reconeguda, la brevetat de les referències localitzades sobre ell no permet valorar encara correctament el seu treball a la seu tortosina.
Joan Girona i l’acabament de l’obra gòtica
Les nombroses dificultats financeres que la fàbrica de la seu va patir al llarg de la segona meitat del segle XV es van convertir en un obstacle gairebé insalvable els darrers anys de la centúria. El capítol no veia la manera, malgrat els seus esforços, que s’enllestís l’obra del primer tram de nau. Calia trobar una font de finançament extraordinària que permetés acabar de cobrir la navada en construcció i continuar l’obra dels altres trams. La solució va arribar, momentàniament, gràcies a un fill de la ciutat resident a Roma: Joan Girona. Protonotari del papa i secretari de la cancelleria apostòlica, Girona va esdevenir un important promotor d’obres arquitectòniques a la ciutat. Va fer edificar el cap de l’església de Sant Francesc i va finançar la restauració de la de Sant Nicolau. Potser va ser la mateixa església de Santa Maria, coneixedora del seu interès per la ciutat, la que li demanà ajuda financera per a la fàbrica del temple catedralici. El cert és que al novembre del 1489, poc temps després de la revocació definitiva de Pere Piquer, Joan Girona autoritzava Joan Jordà, ciutadà de Tortosa, per a negociar amb el capítol la cessió de quaranta mil sous a favor de les obres de la fàbrica, concretament de la capella del Roser. Documents signats els anys posteriors entre el dit Joan Jordà i els representants de l’Església apor-ten més informació sobre l’ajuda i els seus objectius. Joan Girona va oferir al capítol la possibilitat de donar cada any quatre-centes lliures a la fàbrica, amb la condició que el capítol diposités en la mateixa borsa dues-centes lliures també anuals. És el compromís que el prelat va exigir al capítol el que fa suposar la possibilitat que l’ajuda hagués estat demanada per aquest darrer. Els canonges, conscients de les seves limitacions, van acceptar la proposta amb l’aclariment que, en cas de no poder dipositar la quantitat sencera, Joan Girona n’aportaria també només una part proporcional.
La segona de les condicions fixades pel prelat va ser la de poder-hi construir el seu sepulcre. Una part dels diners concedits havien de ser utilitzats en la fabricació d’aquest. Ha restat el testimoni material que aquesta voluntat de Joan Girona es va complir. Els relleus de les impostes i les claus de volta de la capella del Roser repeteixen l’escut familiar del prelat i recorden la seva col·laboració en l’obra del sector. El seu sepulcre, tal com consta en la documentació, es troba encastat al mur oest de la capella. La delicadesa del treball de les escultures remet a un artista de qualitat que, malauradament, resta encara en l’anonimat. Desconeixem si l’obra estava ja acabada el 1498, any en què les restes de Joan Girona van ser traslladades a Tortosa des de Roma i van ser col·locades al sepulcre. Aquesta referència, però, permet situar la confecció del conjunt durant els anys del tombant del segle.
Amb els diners concedits per Joan Girona es va poder acabar la primera de les navades de la seu i avançar en l’enderrocament i la fonamentació dels trams de nau següents. Tenim referència concreta que es van tirar a terra, utilitzant els esmentats fons, sectors importants de l’obra vella que entorpien l’avenç de la nova.
Al llarg dels cinc anys que Girona va estipular com a termini per a concedir les dues mil lliures esmentades, el ritme de treball va ser ràpid. Les referències trobades a partir del 1495 semblen indicar que l’estructura del primer tram de nau devia estar ja acabada, i les voltes, tancades. Aquest mateix any es va manar la pavimentació del tram, feina que normalment es feia en acabar un sector. El 1496 es va contractar amb el pintor Lluís Montoliu la pintura d’una clau que havia estat recentment col·locada davant de l’altar major. Tot fa pensar que es tractava de la clau major del tram, dedicada a sant Agustí, els relleus de la qual són reflex de la transició entre el món medieval i el modern que experimentaven les terres de la Corona en aquest tombant del segle.
Les referències documentades a partir del 1497 confirmen la hipòtesi de l’acabament del sector. En aquest moment, el capítol acceptava l’evidència que les obres de la seu no es podien continuar de moment, encara que anaven avançant les feines d’enderrocament de l’edifici romànic. Per aquest motiu es va decidir situar l’orgue a la capella de Sant Miquel, l’única de les acabades de la nau nova al sector nord. Possiblement el seu emplaçament anterior, a la part romànica de la seu, degué restar en aquest moment inutilitzat o havia estat ja enderrocat.
Capella del Roser, aixecada al final del segle XV gràcies a un donatiu de Joan Girona, protonotari del papa i secretari de la cancelleria apostòlica.
BT - G.S.
Les notícies relacionades amb el trasllat de l’orgue, l’enderroc de sectors d’obra vella i l’arribada de les restes de Joan Girona a la seu són les que tanquen el cicle de l’obra gòtica de la catedral. En aquell moment l’aspecte de la seu devia ser molt diferent de l’actual. La capçalera gòtica i el primer tram de la nova nau convivien amb una part important de la nau romànica, que no va desaparèixer del tot fins entrat el segle XVIII. La porta de comunicació amb el claustre era encara la romànica, situada entre la capella del Roser i la porta actual construïda a la segona meitat del segle XVI, al mateix temps que s’aixecava la capella del Nom de Jesús. L’acabament del primer tram de la nau devia comportar la construcció d’un nou empostissat de fusta per a comunicar els dos sectors de nau i fer que la sensació de provisionalitat fos com més petita millor.
L’entorn catedralici: els edificis de la canònica
La construcció de l’església catedral va ser, sense cap dubte, la més important de les empreses engegades per la jerarquia eclesiàstica tortosina en el període gòtic. La seva renovació, però, formava part, com hem indicat en iniciar el nostre article, d’un projecte més ampli que comprenia tot el recinte catedralici i el palau episcopal adjacent. Aquest darrer havia estat acabat de bastir cap a la meitat del segle XIV, seguint els moderns preceptes dels palaus monumentals del moment. També havia estat acabada en aquesta època la nova sala capitular, situada al flanc est del claustre, al mateix temps que s’iniciava la construcció de la coneguda com a aula major i el dormitori comunitari situat al seu damunt. La construcció d’aquest darrer s’aniria fent al mateix temps que avançava l’obra gòtica d’ampliació del temple, al llarg dels segles XIV i XV. Tot plegat, la intenció era bastir un conjunt monumental que fos mostra del poder de l’Església en el marc urbà.
Els edificis comunitaris de la canònica augustiniana s’aixecaven, seguint la norma, al voltant del claustre, que acompleix encara avui la seva funció habitual de distribuïdor dels diferents espais. La datació d’aquest element és difícil de precisar. Les primeres referències documentals a l’espai claustral es remunten a la darreria del segle XII, encara que com a distribuïdor hi devia ser des dels primers temps de la conquesta cristiana. Hom ha coincidit a situar cronològicament la construcció de l’actual claustre entre el final del segle XIII i el començament del XIV. Possiblement es refereix a l’actual conjunt una notícia del 1298, segons la qual el bisbe Arnau de Jardí regulava mitjançant una constitució el tema de la reposició de les lloses funeràries.
Ales nord i est del claustre, construït entre la darreria del segle XIII i el començament del XIV.
BT - G.S.
La planta del claustre és irregular i tendeix al trapezi. Les quatre galeries perimetrals que el delimiten han estat alterades posteriorment al moment de la seva primera construcció, adaptant-se a les modificacions determinades per la construcció de l’actual nau del temple i de la capella de la Mare de Déu de la Cinta. S’obren al pati central, el punt ordenador del qual és un pou esmentat en la documentació més antiga, mitjançant una senzilla arqueria apuntada sostinguda per esveltes columnetes de capitell geomètric sense decoració. Formalment es diferencien els capitells dels sectors nord i oest dels de les altres dues galeries, a causa possiblement de les esmentades diferències de cronologia. Només les impostes de la porta d’accés al pati interior, al sector meridional, són esculpides. Es tracta d’elements reaprofitats d’alguna construcció anterior, romànica segons es desprèn del tractament de les formes. Representen escenes del cicle de la Passió de Crist. La coberta de la galeria és llindada amb arcs apuntats de reforç als angles.
A més de les modificacions en l’estructura, altres transformacions han fet canviar força la fesomia que l’espai tenia als segles XIV i XV. Principalment la construcció del mur meridional de l’actual catedral i la de la capella de la Mare de Déu de la Cinta, que van suposar la desaparició de capelles que s’obrien a les galeries nord i de ponent.
Els edificis de la canònica s’organitzaven, com hem indicat, al voltant d’aquest espai claustral. Al sector sud hi havia el refetor i la infermeria dels canonges. El primer dels edificis, encara conservat, és definit per una estructura de planta rectangular amb gruixuts murs de carreus de pedra i finestres abotzinades que en principi s’obrien al carrer de Taules Velles. Presenta en la planta superior, corresponent al nivell del claustre, coberta en forma de teulada de dos vessants sostinguda per arcs torals sobre mènsules. Les seves característiques constructives el relacionen amb l’arquitectura del segle XIII. Possiblement va ser el primer dels edificis renovats amb relació a l’esmentat projecte de dignificació del conjunt, encara que les seves proporcions el distancien dels edificis trescentistes, en els quals s’endevina un plantejament de conjunt i la utilització d’un mateix mòdul de proporcions.
A l’est del claustre es va bastir a la primera meitat del segle XIV la sala capitular, que es documenta ja acabada a la dècada dels anys trenta. Era també una estança rectangular, situada en un nivell inferior al de l’espai claustral. Tot fa pensar que presentava la característica coberta de voltes de creueria sostingudes al sector central per columnetes, pròpia de capítols d’altres canòniques o monestirs del moment. A la dècada dels anys seixanta del mateix segle XIV, gràcies al donatiu fet per Francesca, vídua del senyor de Vila-seca de Solcina, el mestre Joan Valença va bastir en el seu interior una bonica capella decorada amb escultures, dedicada als sants Joan Baptista i Evangelista. Posteriorment, la capella rebé l’advocació de Santa Càndida. Tot el conjunt va ser enderrocat al segle XIX per aixecar l’actual capella del Santíssim. Es conserva només, mutilada, la portada monumental del capítol que s’obria al claustre. La formen una porta apuntada de brancals en degradació i arquivoltes i dos grans finestrals de la mateixa estructura que en flanquegen els laterals, dels quals només es conserva el meridional.
Finestra de la capçalera de la catedral de Tortosa. L’any 1347 es va posar la primera pedra de la nova catedral, que no es va acabar fins al segle XVIII. Arran de la Pesta Negra del 1348 i les dificultats dels anys posteriors les obres es van alentir molt fins després del 1375. En concret, aquesta finestra, la de la primera capella del sector sud, ja s’ha de datar al primer quart del segle XV.
ECSA-G.S.
Adossada a l’extrem sud de l’aula capitular, seguint el mateix eix que aquesta, es va bastir cap a la meitat del segle XIV l’aula major, encara conservada en una part important. Presenta la repetida estructura d’arcs de diafragma que arrenquen de terra i que sostenen una coberta plana. Al seu damunt es va construir el dormitori dels canonges. Se serveix de la mateixa solució constructiva, amb la diferència que la teulada és de dos vessants, de pendent força pronunciat. D’aquesta estança destaca el gran finestral que s’obre a la plaça de la Mare de Déu de la Cinta, amb una bonica traceria. Actualment el dormitori es conserva només en part. Els trams situats al nord, sobre el capítol, van ser enderrocats com aquest amb motiu de les esmentades obres de la capella del Santíssim.
Encara al sector est del claustre cal esmentar la conservació de la coneguda com a aula menor, que actualment forma part de les estances auxiliars de la parròquia del Santíssim. S’aixeca al flanc oriental de l’aula major. La seva cronologia és contemporània a la dels edificis adjacents descrits. Es tracta d’una sala senzilla de planta rectangular amb volta seguida de canó apuntat. Al seu damunt es van bastir al segle XV l’arxiu i la llibreria, també conservats.
El mur nord del claustre, corresponent actualment a l’edifici del temple, devia estar ocupat als segles XIV i XV per algunes de les capelles que la documentació indica que s’obrien al claustre, flanquejant la porta romànica d’accés a l’interior de l’església.
Finalment, al flanc occidental de l’espai claustral, entre la galeria d’aquest i el palau episcopal romànic, conservat encara avui en part, hi havia la casa del prior major, l’únic habitatge de les dignitats que connectava directament amb el recinte comunitari. Va ser enderrocada al segle XVII per a poder aixecar la capella de la Mare de Déu de la Cinta.
A més dels dos palaus episcopals, els edificis esmentats relacionats amb la vida comunitària i els espais auxiliars o de serveis imprescindibles en qualsevol assentament comunitari –cuina, cellers, forn, etc.–, altres edificis situats al voltant del recinte descrit completaven el conjunt catedralici. Entre els més importants cal destacar les cases de les diferents dignitats de la seu –infermer, cabiscol, hospitaler, etc.– i l’hospital de pobres de Santa Maria. L’hospital, institució benèfica dependent de la seu, es va situar durant tot el període medieval enfrontat al mur septentrional de la seu. Va ser renovat i desplaçat cap al turó de la Suda a la meitat del segle XV, ja que entorpia l’avenç de les obres de la nau catedralícia.
Aquestes edificacions i el palau episcopal gòtic formaven una mena d’anella concèntrica al recinte canonical, delimitant el perímetre del sector concedit a l’Església arran de la conquesta cristiana de la ciutat al segle XII i resseguint aproximadament la línia de la muralla interior romana.
Conclusió
Antiga porta de la sala capitular.
BT - G.S.
El sector gòtic de la catedral de Tortosa i el projecte que defineix el conjunt de l’edifici són un exemple d’arquitectura de transició entre els segles XIV i XV. El disseny de la seva estructura va ser definit durant el curs del darrer quart del tres-cents, possiblement sobre la base del model pensat durant els anys quaranta del mateix segle pel primer dels mestres majors de l’obra, Bernat Dalguaire. Tot fa pensar que la participació de Pere Moragues en l’obra al principi dels anys vuitanta va ser definitiva per a la fixació del model actual de l’edifici. Atenent les conclusions a què permet arribar l’estat actual de la recerca, aquest mestre i Joan d’Eixulbi van ser els grans protagonistes de la fàbrica per al període gòtic. Aquesta afirmació no pressuposa una minimització del paper exercit per la resta de mestres majors que hi van participar. La personalitat i trajectòria artística de la majoria d’ells resta encara actualment per definir. És per això que cal considerar amb prudència les hipòtesis actuals i continuar la recerca per a poder consolidar i matisar els actuals coneixements sobre la història constructiva de l’edifici.
La diversitat en la procedència dels mestres i pedrapiquers que van treballar en l’obra és un fet comú en la majoria de grans obres baixmedievals, però no per això el fet és menys interessant de remarcar. L’alternança o coexistència, segons els casos, de mestres valencians, catalans i vinguts de més enllà de les fronteres septentrionals del Principat enriqueix la història de l’edifici i el seu resultat final. La mateixa situació geogràfica de Tortosa converteix la catedral en una obra a cavall entre el món valencià i el català, afirmació en aquest cas extensible al seu contingut artístic.
La diversitat de mestres i pedrapiquers, d’altra banda, no va suposar grans canvis de projecte en l’edifici. Les variacions són subtils per a tot el període gòtic i renaixentista, testimoni de la cura amb què cada professional tractava l’obra dels seus antecessors i de l’interès dels promotors per mantenir l’esperit inicial.
Finalment, volem destacar en l’edifici tortosí el manteniment de l’esperit medieval d’arquitectura concebuda com a integradora de les arts. L’escultura decorativa omple impostes i claus de volta, al mateix temps que la pintura, poc abundant, se centra a fer-ne ressaltar la volumetria i conferir-li una major força expressiva. Fins i tot el sentit decoratiu i preciosista de l’orfebreria és palès en l’estructura i en el ric joc de traceries de la capçalera.
Bibliografia consultada
Ponz, 1785; Villanueva, 1803-51, vol. V; Fernández, 1867; O’Callaghan, 1886 i 1890; Mestre, 1898; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III; O’Callaghan, 1911a i 1911b; Solé, 1919; Pastor, 1922b; Solé, 1923; Mestre, 1925; Tortosa y su comarca, 1928; Sedó, 1928; Villar, 1928; Gudiol, 1930; Matamoros, 1932; Bayerri, 1948-60, vol. VI, VII i VIII; Solà, 1951; Torres, 1952; Querol, 1966; Cirici, 1968; Miravall, 1969, 1970a i 1970b; Jover, 1973; Liaño, 1978; Cirici, 1979; Beguer, 1980; Despuig, 1981; Castell, 1983; Liaño, 1983a, vol. III; Dalmases – José, 1984; Abril, 1985; Massip, 1986; Miravall, 1986; Clarà – Alarcia, 1988; Carbonell, 1990; Diversos autors, 1990; Querol, 1990; Almuni, 1991; Querol, 1992; Almuni, 1994; Barral, 1994a, pàg. 187-203; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. XXVI, pàg. 117-122 i 150-159; Lluís – Almuni, 1997; Alanyà, 1998; Eixarch, 1998; Almuni, 1999; Baila, 1999; Eixarch, 1999; Ripollés, 1999; Almuni, 2000; Almuni – Lluís, 2000.