Santa Maria de Cervera

Els antecedents

Vista aèria de l’església, amb el característic campanar, símbol de la ciutat de Cervera.

ECSA - J.Todó

Les primeres referències documentals del temple parroquial cerverí són del segle XI, quan era sota l’advocació de sant Martí i formava part del bisbat de Vic. Algunes notícies del segle XII (1133 i 1147) mostren que ja aleshores l’església havia canviat la dedicació original per l’actual de Santa Maria, bé que conservant un altar dedicat a aquell sant, un culte que perdurà als segles següents. No sabem res de l’edifici o edificis dels segles XI i XII, perquè és clar que el portal de tradició romànica que es conserva obert en un lateral de l’edifici gòtic, i que, sobre la base del sant Martí del seu timpà, fou datat per autors antics en moments molt primerencs, ha de ser una realització ja del segle XIII (Sabaté, Puigferrat, Rueda, 1997; Beseran, 2000), relacionable potser amb les obres incertes esmentades el 1235 en el testament de Joan de l’Hospital i la seva muller Ermessenda, on es fa una donació a les “operi Sancte Mariae Cervarie” (Duran i Sanpere, 1977, pàg. 213; Sabaté, Puigferrat, Rueda, 1997). No degué ser fins a la primera meitat del segle XV que el progrés de les obres del temple gòtic va provocar l’enderroc de sectors subsistents de l’edifici primitiu i la recol·locació del vell portal de Sant Martí en el seu actual emplaçament, encarat a l’antic fossar i precedit per una volta de creueria que trepitja l’arquivolta externa i les impostes esculpides de la porta. No coneixem cap altre vestigi de l’antiga construcció, ja que, en contra del que s’ha dit, no creiem que la porta interior d’accés a la sagristia s’hagi de valorar semblantment com una part de l’obra romànica pel simple fet d’obrir-se per mitjà d’un arc de mig punt.

L’edifici gòtic i els seus inicis

L’edificació del nou temple cerverí no es pot relacionar amb cap de les referències del segle XIII. És fet en un llenguatge gòtic perfectament assimilat i articulat en una construcció de dimensions considerables –21 m d’alçada, 50 de llarg i 22,5 d’ample a les naus, sense comptar les capelles (Razquín Fabregat, 1932, pàg. 11-12)–. Seguint un esquema ambiciós, el temple s’organitza a partir d’una capçalera amb deambulatori envoltat de capelles que, un cop traspassat el transsepte, desemboca en un temple de tres naus. La central és lleugerament més alta que les laterals i el doble d’ampla, de tal manera que els seus tres trams són pràcticament quadrats. El transsepte, igual d’alt que la nau central i el presbiteri, té els extrems poligonals a manera d’absis, semblants al principal. En cada un d’ells s’obren tres capelles, encara que la central del costat sud desaparegué en construir-se la capella del Santísssim Misteri al segle XVII. Al costat nord s’afegí ben aviat el gran campanar de planta octagonal, en part penjat damunt les capelles d’aquesta banda. A les cinc capelles supervivents del transsepte i a les vuit del deambulatori cal sumar-hi les tres abocades a les naus laterals. Al flanc septentrional s’obre, a més, la porta de les Núvies, precedida d’un porxo barroc, mentre que al sud hi ha l’esmentat portal de Sant Martí. La porta occidental, així com el cor damunt seu, les capelles que la flanquegen i tota la façana són fruit, com es veurà, d’una reconstrucció del segle XIX, la darrera fase d’edificació de l’actual temple, si deixem de costat les restauracions i remodelacions contemporànies.

Més difícil resulta precisar en quin moment es va començar la reedificació de l’actual temple gòtic, atès que no es coneix cap document que en faci esment explícitament. El fonamental estudi de Duran i Sanpere parlava d’un inici per la capçalera fet al mateix segle XIII (Duran i Sanpere, 1922, pàg. 295), un parer que, sovint matisat tot precisant la fi del segle, ha estat moltes vegades recollit. Alguns autors, però, troben més ajustat que aquesta arrencada hagués tingut lloc ja a l’inici del segle XIV (Torres Balbás, 1952, pàg. 203; Catàleg de monuments…, 1990, pàg. 154). A favor d’aquesta opinió hi ha els nostres coneixements sobre la dinàmica general de l’arquitectura gòtica catalana, que fins a la primeria del tres-cents no començà a versionar estructures complexes apreses del gòtic septentrional, en edificis iniciats cap al 1300 o alguns anys després, entre el quals és innegable el protagonisme de les catedrals de Barcelona i Girona.

D’altra banda, Pere Verdés crida la nostra atenció sobre una altra dada important fins ara passada per alt. I és que, si bé no ens consta la col·locació de la primera pedra del nou edifici, gràcies a la transcripció d’un document que al segle XIX va publicar J.Franquesa d’una anotació llegida en un volum ara desaparegut dels Llibres de Consells cerverins sabem que el 1306 es constituí l’obreria del temple, l’organisme municipal encarregat de gestionar econòmicament l’empresa “aitant com la obra durarà de la església de nostra dona Sancta Maria de Cervera” (Franquesa, 1891-95, vol. II, pàg. 10-11; Verdés, 2003). Si ens refiem d’aquesta notícia, podem creure que fou pels volts del 1306 que es plantejà l’inici de la reconstrucció, encara que no gosaríem afirmar que no hagués ja tingut lloc la col·locació d’una primera pedra ni, tampoc, que a partir d’aleshores la fàbrica estigués ja en plena activitat i progressés ràpidament. Ens consta que el 1327 hi hagué entrebancs econòmics. Sabem que aleshores els jurats i prohoms de Cervera ja havien començat la reedificació de la parroquial (“incipierint augmentare ecclesiam majorem ville predicte”) i que, mancats de diners i sabedors de les donacions fetes “pro opere ecclesie supradicte” en els testaments d’alguns cerverins, reclamaren al rei que ordenés l’execució d’aquests llegats per part dels hereus i marmessors que defugien pagar-los. El 27 de maig d’aquell any Jaume II ordenà als notaris de Cervera mostrar als jurats i als obrers del temple els llegats testamentaris fets en favor de l’obra de Santa Maria (Barcelona, 1991, doc. 473, pàg. 469), que no devia estar gaire avançada.

No va ser fins el 1359 que tingué lloc una consagració de l’església, o que almenys aquesta sembli possible, ja que no ens consta explícitament la celebració de la cerimònia, ans només el fet que el 5 de març d’aquell any els consellers manaren pagar un drap blanc fet per a la solemnitat (Villanueva, 1821, pàg. 18). Però no hem de fer-nos il·lusions sobre la significació constructiva d’aquesta referència: la consagració no significa, ni de bon tros, que l’edifici fos acabat, sinó que el presbiteri que acollia l’altar major era ja cobert. Podem suposar també amb algunes garanties que aleshores ja es devia haver conclòs el deambulatori que envolta aquest espai, així com les capelles que s’hi obren, i poca cosa més.

Deixant de banda l’al·lusió del 1327, del període 1306-59 no tenim cap dada constructiva explícita. La visita pastoral del 1331, que deu ser la mateixa que Duran i Sanpere situava el 1334 (Duran i Sanpere, 1922, pàg. 291; Junyent, 1967, pàg. 222), no és una revisió completa de l’església parroquial, i només s’hi esmenten les capelles de Sant Vicenç, Sant Andreu, Sant Esteve i Santa Tecla. Però algunes de les citades podrien ser encara les capelles del temple romànic i no necessàriament les que al gòtic recuperaren velles advocacions. De fet, un cop enllestit, l’edifici nou no tenia cap capella dedicada a sant Vicenç.

La comparació entre les visites pastorals successives, del 1395, 1399, 1425, 1428 i 1447, així com les imatges d’algunes claus de volta permeteren a Duran i Sanpere establir l’advocació original de les diferents capelles de l’edifici gòtic (vegeu el quadre adjunt). Però per la seva cronologia tardana no podem usar-les per a constatar la marxa de les obres durant el segle XIV. En el seu lloc podem utilitzar, però, la llista dels beneficis que el 1366 tributaven a Cervera la dècima eclesiàstica (Bertran, 1986, pàg. 71-72), que ens permet saber les capelles que aleshores hi havia a Santa Maria. Comprovem d’aquesta manera que el 1366 ja existien i eren en culte no tan sols les vuit capelles radials, sinó també les tres situades a l’extrem de cada un dels braços del transsepte, cosa que ens permet datar abans d’aquest any la definició completa de tot el perímetre de la capçalera i el transsepte del temple. Faltaven aleshores, com veurem, bona part de les voltes majors, així com, segurament, el gros de l’obra de les tres naus que prolonguen l’edifici fins a la façana dels peus, encarada a ponent.

Per bé que aquesta orientació és l’habitual, la col·locació de l’edifici amb relació a l’estructura urbana és prou particular i obliga a tenir en compte, entre altres qüestions, les característiques topogràfiques del lloc on s’assenta l’església. Aquesta s’aixeca sobre un extrem del coll de les Sabines, el promontori allargat que el Carrer Major cerverí recorre de cap a cap vertebrant l’estructura urbana medieval. Aquest carrer desemboca a la Plaça Major, centre tradicional de la vila, però allí no trobem, com fóra d’esperar, la façana del temple, sinó que l’edifici central és la paeria, per damunt de la qual emergeix la gran mola del campanar de Santa Maria. Cal recordar que, encara que d’esquena a la Plaça Major, el temple mirava aproximadament vers la que el 1332 ja es coneixia com la Plaça Vella, l’antic centre urbà emplaçat entre el castell, l’església parroquial i el convent de Sant Domènec, aproximadament on hi ha ara la plaça davant d’aquest darrer. Devia haver estat una zona destacada, on convergien les principals vies de comunicació, però fou desplaçada per la que el 1360 encara s’anomenava la Plaça Nova, l’actual Plaça Major.

Un altre element que no es pot menystenir és el protagonisme de la paeria o casa del consell, que ja era a l’actual emplaçament al segle XIV i que es devia configurar arquitectònicament cap als anys trenta, mentre l’església era en la seva fase constructiva inicial. L’estret lligam físic entre la seu del govern municipal i la parròquia és simptomàtic de la relació entre ambdós, atès que, com ja hem vist en els acords del 1306 i el 1359, la iniciativa en la construcció de l’edifici recaigué completament en la universitat cerverina, responsable tant del finançament i de la gestió econòmica com de totes les decisions formals i tècniques relatives a l’empresa (Turull, 1990, pàg. 292; Verdés, 2003). Quan a partir de la darreria del segle XIV i, sobretot, des del XV la documentació sobre les obres es féu més abundosa, quedà palesa l’amplitud d’aquesta tutela municipal, davant la qual l’estament eclesiàstic tenia un protagonisme molt limitat.

Seccions longitudinal i transversal.

SPAGC - A.Navarro i E.Solsona SPAGC - E.Solsona

Encara que Cervera fou sempre una vila reial, tampoc no ens consta cap mena de participació directa de la Corona en la iniciativa reedificadora. Tot i així, cal recordar que Jaume II, dins el seu programa per a erigir Saragossa en seu metropolitana, va plantejar al papa la possibilitat de crear una nova diòcesi amb seu a Cervera, a més d’altres nous bisbats a Besalú, Jaca, Terol i Xàtiva. Així, el 22 de novembre de 1317 el rei suggeria a Joan XXII que “erigi potest novus episcopatus et nova cathedralis ecclesia in villa Cervarie, que est infra Cathaloniam in diocesi Vicensi, que villa locus magnus est, nobilis et bonus”, un bisbat que es formaria en detriment dels de Vic i Urgell i per al qual proposava com a candidat a bisbe Ponç de Vilamur, que era aleshores “archidiaconum pauperem in ecclesia Ilerdensis, personam bonam et nobilis generis” i que el 1322 esdevingué bisbe de Lleida (Vincke, 1936, pàg. 217, doc. 318). El curs de les negociacions permet endevinar que al gener del 1318 ja no es tenia en compte el projecte d’un bisbat cerverí (Mansilla, 1965, pàg. 251-253), i això faria plausible deduir que, en algun moment lleugerament anterior al 1317, quan encara es cobejaven unes expectatives d’ascens eclesiàstic que no sabem quan havien estat ideades, ja s’havien iniciat les obres d’un nou edifici que adoptava un model arquitectònic més propi de les catedrals que no dels temples de convents o parròquies (Bracons, 1999, pàg. 209). Perquè Santa Maria de Cervera no és, com acostumen a ser aquests darrers, una església de nau única amb capelles obertes a la nau o directament a l’absis, sinó que, com hem vist, és de tres naus, amb transsepte i un deambulatori envoltat de capelles radials, un esquema ambiciós que es va continuar tot i haver-li estat desestimada l’elevació al rang de catedral, un fet que es pot interpretar com a símptoma que aleshores les obres eren ja prou avançades per a no permetre’n el replantejament.

Una capçalera singular

Planta de l’església. La capçalera presenta una estructura singular, perquè cada tram de volta del deambulatori correspon a dues capelles radials, excepte els trams extrems.

SPAGC - A.Navarro i E.Solsona

L’edifici de Santa Maria de Cervera no tan sols és singular per la mera presència del deambulatori o del transsepte, sinó que les formes de l’un i l’altre són especialment originals i significatives. Així, el presbiteri de cinc costats genera un deambulatori format per cinc trams que no es corresponen, com fóra d’esperar, amb cinc capelles radials, sinó que el nombre d’aquestes es dobla, amb dues capelles abocades a cada tram, separades pel pilar que recull el cinquè nervi de cada una de les cinc voltes del deambulatori. El nombre de capelles no és, però, de deu sinó de vuit, ja que en els trams extrems –els que limiten amb l’accés al transsepte i que, per això, adopten una forma més irregular– només hi ha una capella al costat més interior del pilar central, mentre que al costat contrari, més estret, hi ha les portes que comuniquen amb la sagristia a migjorn i amb l’escala del campanar al costat nord. Un dels efectes que comporta aquesta particular configuració és que, atès el nombre parell de les capelles, no n’hi hagi cap de col·locada axialment, sinó que l’element que ocupa aquest emplaçament focal és el pilar que separa les dues capelles del tram central del deambulatori. Aquesta organització, tan insòlita que no reapareix en cap altre edifici català, fa especialment significativa la seva ajustada coincidència amb aquella que adopten les capçaleres de la catedral de València i de l’església de Santa Caterina de la mateixa ciutat. Una tal coincidència, observada ja per Lavedan (Lavedan, 1935, pàg. 191-192; Torres Balbás, 1952, pàg. 203 i 281; Zaragozá, 2000, pàg. 68), no pot ser casual, ja que afecta no sols l’esquema genèric sinó també detalls com el de la irregularitat de les voltes extremes, que a la seu valenciana acollien també els accessos a la sagristia i a una escala de cargol (Zaragozá, 2000, pàg. 65 i 68). A l’hora d’explicar l’elecció del model per part de l’anònim autor del projecte de Cervera, Lavedan recorda que, de les tres catedrals properes obrades dins el segle XIII, Lleida, Tarragona i València (aquesta darrera iniciada el 1268 i amb un procés constructiu de cronologia problemàtica), només la tercera posseïa una capçalera amb deambulatori, sempre que admetem, com fan els autors més recents, que aquesta ja era feta cap al 1300. Això incidiria en la cronologia primerenca del disseny cerverí, que no hauria tingut encara en compte les capçaleres de les seus barcelonina i gironina, una i altra en construcció al llarg del primer quart del segle XIV.

A Cervera, la planta pràcticament quadrada de les capelles obliga a prendre en consideració altres referents a més de la catedral valenciana, dotada de capelles poligonals. A València mateix és prou notable el paral·lelisme amb l’església de Santa Caterina, un altre cas similar de temple parroquial de tres naus condicionat per la imitació de la propera catedral. Millor que les d’aquesta, les seves capelles rectangulars recorden les cerverines, i ho fan també els contraforts de planta aproximadament triangular que les separen i que s’integren en una capçalera que exteriorment apareix contínua, sense que les capelles es facin visibles en la seva volumetria. Aquest disseny de capçalera resseguida per capelles radials quadrades o rectangulars, encabides entre contraforts triangulars i sense projecció externa, coincideix amb el d’altres edificis catalans iniciats dins el primer terç del segle XIV, com Santa Maria de Montblanc, la Seu de Manresa (amb una primera pedra del 1328) o l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt (començada cap al 1330), tots tres dins d’una òrbita propera a Cervera.

L’absis del temple segarrenc només es pot veure en part des de l’exterior, ja que hi té adossats la paeria i alguns edificis particulars. El breu tram visible, abocat cap a la plaça i baixada de la Sebolleria, permet copsar les senzilles finestres de les dues capelles centrals, enquadrades entre tres dels massissos contraforts, amples, plans i poc prominents. Per tal de significar aquest discret frontis posterior, damunt dels esmentats tres contraforts s’encastaren imatges sota dosser, afegides segurament al darrer quart del segle XIV, en què diversos particulars arranjaren l’interior d’algunes de les capelles. Ara només resten, molt malmesos, els dossers i una part de les peanyes, ja que el 1785 les deteriorades imatges foren eliminades pel perill que suposaven per als vianants. Exteriorment també es pot percebre l’esglaonament dels volums, ja que capelles, deambulatori i presbiteri són a alçades diferents, cosa que permet obrir finestres als dos desnivells. Les del deambulatori, parcialment tapiades fins a la recent restauració dels anys 2001-02, són una curiosa combinació alternada de finestres apuntades i petites rosasses, mentre que les del cor són cinc finestrals de majors dimensions, però tampoc no gaire grans. Per a unes i altres construïa vitralls entre el 1413 i el 1426 el vitraller francès establert a Barcelona Colí de Maraia.

A la zona de la capçalera cal assenyalar encara alguns trets destacables. D’una banda, l’interès dels elements escultòrics visibles, especialment als capitells a l’entrada de les capelles, amb vegetació, animals i algunes escenes de lluita que, tot i els enguixats i repintats, es poden datar pel seu estil dins el segon quart del segle XIV. En el mateix sentit s’haurien de valorar les poques claus de volta no refetes, especialment a les capelles de Sant Miquel, Sant Martí i Santa Tecla, però el seu estat de conservació no permet afirmar gran cosa més que el seu aspecte primerenc. Destaquem també el particular motllurat dels arcs apuntats que donen accés a les capelles, una bona part del qual no arriba fins als capitells de les columnetes que emmarquen l’obertura (els arcs es fonen directament amb el mur llis al lloc on comença la capella). Així mateix és singular la manera com els arcs que separen les voltes del deambulatori no arriben als respectius capitells, ja que desapareixen darrere dos nervis, recursos de disseny que pervisqueren en etapes posteriors de l’edifici.

Tot i que aquestes capelles foren adquirides per diversos prohoms que s’hi feren enterrar i que van aconseguir el dret d’exhibir els seus escuts a les tombes, als retaules i als mateixos murs del recinte, cal subratllar que, aquests patrons, sembla que no hi intervingueren fins que l’arquitectura no va ser enllestida. No podem dir el mateix quan passem al transsepte o als sis pilars que envolten el cor. Aquests darrers recullen els nervis provinents de les voltes tant del deambulatori com del presbiteri. La seva planta poligonal varia segons l’emplaçament i segons el nombre d’aquests nervis, que als dos pilars extrems s’incrementa amb els procedents de les voltes del creuer. A Cervera no es configura un capitell homogeni per a tot el pilar, sinó que cada columneta disposa el seu a una alçada que varia segons l’origen de l’arc que recau damunt seu. Aquests capitells mostren diversos escuts que Pere Verdés (Salat – Cuñé, 1998, pàg. 34-35) ha interpretat com a al·lusions a les diferents confraries i gremis cerverins que devien sufragar corporativament aquelles parts de l’obra (Dalmases, 1890, pàg. 120-121).

Un transsepte d’extrems absidats

Trobem més escuts a les capelles del transsepte. Es tracta d’escuts familiars, i la seva col-locació no merament sobreposada a l’arquitectura, com a les capelles del deambulatori, sinó imbricada en els elements constructius, fa pensar que la tutela econòmica dels particulars en aquest àmbit ja va ser efectiva abans de la seva conclusió. És el cas dels Serra, l’escut dels quals és a la clau de volta de la capella de Sant Felip i Sant Jaume, al transsepte nord i al costat de la de Sant Esteve, en la qual els escuts amb cérvol dels Gili figuren ara als capitells de les arcades. Idèntic emplaçament correspon a les armes de propietaris incerts, unes amb aus i les altres amb quadrúpedes rampants, que apareixen, respectivament, als petits capitells de les capelles de Sant Mateu i Sant Bartomeu, ara al transsepte sud.

Mentre que les capelles del braç oposat són de planta rectangular, adaptant el disseny de les de la capçalera a una profunditat menor, les dues capelles del costat sud són poligonals, com ho devia ser també la que, entre ambdues, havia estat dedicada a la Santa Creu, enderrocada al començament del segle XVII per construir al seu lloc l’accés a la nova capella del Santíssim Misteri, inaugurada el 1633. Aquesta diferència fa pensar en la prioritat cronològica de les més fidels al disseny inicial sobre les de la banda sud, fetes segurament més tard, en tot cas abans del 1366, en què totes ja existien en l’ordre actual.

Però allò més notable d’aquest transsepte és la seva configuració general, amb els extrems dels seus braços disposats de manera absidal, cada un acabat en un polígon de cinc costats equivalent al de l’absis major per dimensions i alçada. En tres dels seus cinc costats, s’hi encaren les referides capelles, mentre que als altres dos s’obren respectivament els passos vers el deambulatori i les naus laterals del temple. Aquest transsepte és probablement el tret més original de tot el disseny arquitectònic de l’església parroquial cerverina, fins al punt que és difícil establir-ne fonts i paral·lels. Encara que Lavedan invocava la tradició del segle XIII, és més fàcil remuntar-se al segle XII, tant pel que fa als models romànics locals com als prototips del primer gòtic septentrional, amb les catedrals de Noyon i de Soissons al capdavant. Cal no oblidar tampoc la contundència de certs exemples romànics alemanys, especialment de les esglésies de Colònia, l’esquema triabsidat de les quals influí en el temple de Santa Elisabet de Marburg, una obra de ple segle XIII ja completament gòtica. Però cap d’aquest referents –com tampoc l’església de Sant Feliu de Guíxols, un altre cas català amb transsepte gòtic d’extrems poligonals (Catàleg de monuments…, 1990, pàg. 287)– no inclou la característica cerverina d’obrir capelles radials als extrems dels braços absidats. Respecte d’aquest tret, l’únic paral·lel invocat (Torres Balbás, 1952, pàg. 204) és l’església arruïnada de l’abadia cistercenca de Notre-Dame de Châalis, a l’Illa de França, bastida al començament del segle XIII (Bideault – Lautier, 1987, pàg. 127-135), per bé que caldria recordar també la capçalera tricora de la florentina Santa Maria del Fiore, en la primera versió projectada hipotèticament per Arnolfo di Cambio pels volts del 1300 (Romanini, 1980, pàg. 103-132). És, però, ben improbable la relació directa d’aquests edificis amb Cervera, i més aviat hauríem de pensar en solucions similars a un mateix problema, el de multiplicar el nombre dels altars disponibles, que a l’església parroquial catalana eren assignats a particulars o a confraries que els convertien en àmbits propis després de contribuir econòmicament al progrés de les obres (Bracons, 1999, pàg. 209-210).

El que potser no ha estat prou subratllat i que singularitza encara més el funcionament del transsepte cerverí és el fet que les dues conques absidals no estan precedides de trams rectangulars que les connectin amb els espais adjacents i, seguint el procediment normal, donin autonomia espacial als dos hemicicles. Contràriament, les dues voltes radials connecten amb el creuer pràcticament quadrat de la mateixa manera que la volta similar del presbiteri, i cobreixen alhora el sector de planta poligonal del davant de les capelles i l’àmbit allargat que relaciona la girola amb les naus laterals, unificant-los espacialment. La col·locació d’aquestes tres voltes a l’entorn del creuer seria la normal si l’edifici fos d’una sola nau i sense deambulatori; però l’aparició d’aquest i de les col·laterals confereix a la zona aquesta curiosa ambigüitat, que no sempre va ser feliçment resolta des del punt de vista constructiu, ateses les anomalies i els desajustos que s’observen en diferents punts. No descartaríem que la solució construïda no fos la plantejada en el disseny inicial, que potser preveia voltes rectangulars a banda i banda del creuer, davant d’unes voltes absidals d’un abast molt menor. D’altra banda, en la posterior continuació de les obres a la zona de les naus es va augmentar l’amplada de les col·laterals, i això va comprometre la regularitat i la simetria dels dos polígons absidals.

L'edifici

Santa Maria de Cervera. Les referències numèriques corresponen a: naus i transsepte (en blau), deambulatori (en groc), capelles i portals (en taronja).

Santa Maria de Cervera
NÚM.	ADVOCACIÓ/ DENOMINACIÓ1	CRONOLOGIA	AUTOR	PROMOTOR	CLAU DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS
Presbiteri major
1	Santa Maria	1300-50		Municipalitat de Cervera	Escut de la vila de Cervera (un cérvol)	Talla de la Mare de Déu del Coll de les Savines, del segle XIII Vitralls absidals de Colí de Maraia, del 1413, amb reparacions posteriors Probablement, taula de la Mare de Déu de la Llet de Ramon de Mur, de v. 1420 que hauria format part del retaule major (→MNAC)
Naus i transsepte
2		1400-10	Pere Perull?		Anunciació
3		1400-10	Pere Perull?		Naixement
4		1400-10	Pere Perull?		Epifania
5		1400-10	Pere Perull?		Presentació de Jesús al temple
6		1400-10	Pere Perull?		Entrada a Jerusalem
7		1400-10	Pere Perull?		Sant Sopar
8		v. 1820			Noli me tangere
9		v. 1820			La Trinitat
10		v. 1820			Aparició de Crist als apòstols
11		v. 1820			Assumpció de la Mare de Déu
Deambulatori
12		Moderna			Sense figuració
13		Segle XIV			Mare de Déu amb àngels
14		Moderna			Sense figuració
15		Segle XIV			Sant diaca
16		Moderna			Sense figuració
Capelles i portals
17	Sant Andreu	Mitjan segle XIV			Sant Andreu
18	Sant Esteve	Mitjan segle XIV		Família Gili	Sant Esteve	Sarcòfag de la família Gili, del segle XIV Caixa funerària de fusta pintada de Jacmó Gili (→Museu Comarcal de Cervera)
19	Sant Felip i Sant Jaume	Mitjan segle XIV		Família Serra	Sant Felip i sant Jaume	Sepulcre de Ramon Serra el Vell († 1355), atribuït a Pere Moragues
20	Sant Simó i Sant Judes	1300-50			Desapareguda
21	Santa Anna	1300-50			Destruïda
22	Sant Miquel	1300-50			Sant Miquel
23	Sant Martí	1300-50			Sant Martí	Sepulcre de Ramon Serra el Major († 1382), de Jordi de Déu, de v. 1378-80 Retaule de Sant Martí, de Jordi de Déu, en part conservat (predel·la→Museu Comarcal de Cervera)
24	Corpus Christi	1300-50			Calze, moderna (segle XX)	Sepulcre de Bernat Major, de v. 1350
25	Sant Jaume	1300-50			Destruïda	Sepulcre de Berenguer de Castelltort († 1389), de v. 1390-92
26	Sant Pere i Sant Pau	1300-50			Sant Pere i sant Pau, moderna (segle XX)	Sarcòfag de la família Tornabous, del segle XIV
27	Santa Tecla	1300-50			Crist en Majestat?
28	Sant Mateu	Mitjan segle XIV			Sant Mateu
29	La Santa Creu (pas cap a la capella del Santíssim Misteri)					Sarcòfag de Ramon Guillem dels Arcs
30	Sant Bartomeu	Mitjan segle XIV			Sant Bartomeu
31	Sant Nicolau	v. 1405-10	Pere Perull		Sant Nicolau, del 1407, de Francesc Marata	Retaule de Sant Nicolau, de Lluís i Lluc Borrassà, del 1417 (desaparegut) Creu de Sant Nicolau, de Bernat Llopart, de 1435-37 (→Casa de la Caritat de Cervera)
32	Capella sobre l’accés al portal de Sant Martí, del segle XIII	v. 1405-10	Pere Perull		Sant Abdó i sant Senén?, del 1407, de Francesc Marata
33	Sant Jordi o Sant Jordi i Sant Miquel	1484	Joan Barrufet
34	L’Àngel Custodi (baptisteri)	1484	Joan Barrufet			Retaule de l’Àngel Custodi, del Mestre de Cervera (Pere Girard), del final del segle XV (→Museu Comarcal de Cervera)
35	Portal de les Núvies					Rosassa amb vitralls de Colí de Maraia, del 1416, reparats per Gil Fontanet el 1489-90
1 Entre parèntesis es donen les denominacions posteriors a l’original. També s’indica el desplaçament dels objectes gòtics.  [Pere Beseran i Ramon]

Les voltes majors i l’inici del campanar. La intervenció de Pere Perull

Tant si les voltes del creuer van ser fetes tal com les havia imaginat el primer arquitecte com si no, és ben probable que no fossin construïdes fins força temps després que s’hagués acabat el perímetre del transsepte amb les seves capelles, per a l’execució de les quals era possible comptar amb aportacions econòmiques particulars. La construcció de les voltes majors, en canvi, a càrrec de les finances públiques, va ser ajornada, i l’espai degué ser cobert provisionalment. Això explica que el 1388 fos necessari fer col·lectes per a reparar l’església, que es trobava en un estat vergonyós, “plovent-hi quan al carrer hi plovia” (Turull, 2000, pàg. 23). Sembla com si al llarg del darrer quart o el darrer terç del segle XIV, les obres s’haguessin interromput o, si més no, concentrat al campanar.

És sorprenent constatar que el campanar presumiblement no havia estat previst en el disseny inicial del temple, almenys en el seu actual emplaçament. Així ho fa pensar el fet que el 1358 el consell deliberés sobre la seva construcció, en considerar que l’absència del cloquer era una “gran minva e vergonya de la vila”. Per a fer possible la construcció de la torre li assignaren unes rendes i obtingué aquell mateix any l’autorització reial per a expropiar els terrenys sobre els quals edificar-la (Verdés, 2003). Es tracta d’una zona entre la girola i el braç nord del transsepte, en la qual, efectivament, la base del campanar s’incorpora de forma poc ajustada. Ho proven el fet que la seva planta octagonal no pugui completar-se a la base, que no preservi les ortogonals del disseny preexistent, que el seu alçat provoqui el cegament de dues de les finestres altes del transsepte i que la seva escala d’accés –un element que en principi sembla ben integrat al projecte de la capçalera– alteri la regularitat d’una de les capelles. En tot cas, algunes referències econòmiques indiquen que s’hi treballava el 1360, el 1363 i el 1373. Encara que no era enllestit, el 1377 el campanar era prou avançat perquè ja poguessin instal·lar-se al seu damunt les campanes que havia fet el mestre Teobald Reard (Verdés, 2003). Amb aquesta posada en funcionament, l’obra del campanar s’interrompé fins al segle següent.

Amb relació a les voltes del temple, fins el 1398 no es decidí reprendre l’obra, i fins el 1401 no consta la intervenció del primer arquitecte documentat en l’edifici cerverí, el mestre d’obres de Montblanc Pere Perull, la participació del qual, coneguda des d’antic, ha estat estudiada recentment en un treball de Llobet i Portella, del qual extraiem les nostres referències. És clar que Pere Perull va ser qui va fer bona part de les restants voltes majors del temple, designades com a croerades o arcades, un terme aquest darrer que podria dur a equívocs d’interpretació si Llobet no hagués demostrat convincentment que s’usa com a estricte sinònim del primer (Llobet, 1999, pàg. 32, doc. 21-22). Part important de la seva activitat va ser el desenvolupament del temple més enllà del creuer, organitzant un esquema de tres naus, en què les laterals no respecten l’alçada del deambulatori sinó que són força més altes, poc menys que la central, el sobrealçament de la qual deixa espai només a òculs circulars. Coincideix en això amb Santa Maria del Mar, com també en el ritme espacial, amb trams que són quadrats a la nau central, i que a les laterals veuen la seva amplada reduïda a la meitat. El fet de ser esglésies parroquials que, insòlitament, tenen deambulatori i capelles radials que no sobresurten, així com la planta octagonal dels seus pilars –a Cervera resseguits per columnetes que prolonguen fins a terra els nervis de les voltes– són altres aspectes que, com ja va observar Lavedan, apropen els dos edificis i, sobretot, les seves naus. Això no exclou evidents diferències tant pel que fa a les dimensions com a la qualitat del disseny, que a Cervera té sovint problemes per a articular harmònicament les parts, com es pot veure en la manera com les diferents arcades descansen damunt dels pilars.

Pere Perull va tenir un paper destacat en aquesta part de l’obra. Al febrer del 1401 es comprometé a fer una volta “devers lo fossar”, per a la qual cosa calia enderrocar la capella de Sant Llorenç, pertanyent sens dubte al temple romànic. A l’inici del 1402 el trobem treballant en “l’arcada del mig de l’església”, i el 1403 contractà l’execució de tres croerades més del temple. És clar, doncs, que la seva participació fou essencial a l’hora de cobrir una part important de l’edifici, però ni podem precisar amb certesa quantes voltes va fer ni podem assegurar quines són. En l’elaboració d’un esquema del progrés de l’empresa cal tenir en compte, a més de les precisions documentals, tant la coherència constructiva com l’estil de les diferents claus de volta, indicatiu de la datació de les voltes respectives. Això darrer no es té gaire en compte quan s’afirma que a la darreria del segle XIV el transsepte ja era cobert. Les claus de volta dels seus braços amb l’Anunciació i l’Epifania són perfectament coherents com a producció dels primers anys del segle XV, i es fan molt més inversemblants a mesura que retrocedim dins el tres-cents. Així, és ben possible que la volta encarregada el 1401 no fos, com l’esment del fossar pot fer pensar, la volta del primer tram de la nau lateral sud, encarada al portal que mena a l’antic cementiri, sinó la volta del tram anterior, és a dir, la volta del braç sud del mateix transsepte.

Això concorda, d’altra banda, amb la certesa que al començament del 1402 Perull estava treballant, sempre amb greus entrebancs econòmics, en l’arcada del mig de l’església, una designació que, a falta de més precisions, faria referència sobretot a la volta del creuer, la gran volta quadrada amb un Naixement força malmès a la clau, feta just després de les dues del transsepte, per bé que cap document no fa referència a la del costat nord. És difícil pensar que encara no fos feta i que calgués comptar-la com una de les tres croerades que Perull pactà construir el 1403. El número tres podria fer pensar en una al·lusió a les voltes del primer tram de la nau, i això és versemblant respecte de la central i la del davant del portal nord, però respecte de la sud la dificultat està en el fet que les capelles que limiten aquell tram de la nau lateral, especialment la de Sant Nicolau, no van ser construïdes fins uns quants anys després, i trobem improbable la realització de la volta sense definir el perímetre en què aquesta reposa.

És curiós que els documents exhumats ens parlin només dels encàrrecs fets a Perull per a bastir voltes, sense esmentar ni els pilars que les sostenen ni tampoc la continuació del perímetre del temple, vinculat igualment a aquestes voltes. Només de forma indirecta sabem que fou també ell qui, en aquest perímetre, va aixecar la capella de Sant Nicolau i, amb tota probabilitat, la que li fa parella i que allotja a la part baixa l’accés al portal de Sant Martí. Sabem que el 1407 l’escultor barceloní Francesc Marata cobrava les respectives claus de volta –sobre la base d’això podem atribuir-li alguna altra clau cerverina i començar a reconstruir la seva personalitat creativa–, però no fou fins el 1411 que els preveres de la confraria de Sant Nicolau adquiriren la capella que, edificada per l’obreria, prendria aquesta advocació. Al davant, a l’altra banda del mateix tram del temple, hi ha la porta d’accés habitual, coneguda com a portal de les Núvies, en el qual treballava Pere de Vall-llebrera el 1435 i que el 1475 fou precedit d’un porxo. Però res no sabem de l’aspecte gòtic del portal, completament remodelat al segle XVIII segons un projecte de Jaume Padró que incloïa l’actual atri d’entrada. Ha sobreviscut, en canvi, la rosassa col·locada damunt seu, que ha conservat la traceria flamígera i, sobretot, una part dels vidres encarregats el 1416 al vitraller francès Colí de Maraia, autor també entre el 1412 i el 1426 d’altres vitralls de l’edifici, destinats al presbiteri, el deambulatori i altres finestres de mal precisar.

L’obra del campanar i Pere de Vall-llebrera

En la següent etapa de l’obra, la tasca principal torna a ser el campanar. Des del 1420 es decidí fer-ne la part alta, que els documents antics anomenen “la casa dels senys”, ja que fins aleshores les campanes eren “a descubert a sol, pluya e vent”. Pel desembre del 1423 s’encarregaren alhora quatre noves campanes i la conclusió del campanar, tasca aquesta que recaigué en el mestre Pere de Vall-llebrera, amb qui es pactà un minuciós contracte que assenyalava com a model explícit de la torre cerverina la de la seu de Lleida (Gómez, 1946).

Capelles de Sant Nicolau i de sobre l’accés al portal de Sant Martí, del principi del segle XV.

BS - G.Serra

El campanar és una construcció que en gran part segueix el model del cloquer de la Seu Vella de Lleida.

ECSA - G.Serra

L’acord preveia una execució en sis anys, però Pere Verdés ha documentat un progrés força més lent de la construcció, que encara no era voltada el 1438 i que no fou conclosa en la part essencial fins l’any 1442, que els mestres d’obra de Lleida Ramon Batlle i Joan de Medina certificaren la solidesa i la qualitat de l’estructura feta. Tot i així, el 1455 l’obra encara no era enllestida i els consellers, descontents amb Vall-llebrera, acordaren que també fos revisada pels mestres forans que venien a inspeccionar la construcció de l’església. Malgrat que el 1457 s’afirma encara “que la obra del cluquer stà molt malestrugament, que gran temps ha que stà per acabar” (Verdés, 2003), és possible que la queixa fos motivada pel fet que no s’haguessin construït les claraboies de les finestres, els pinacles i els gablets previstos en el contracte a imatge dels de Lleida i, de fet, mai no completats. El cert és que la seva imatge imponent difereix força de la torre lleidatana, tot i ser ambdues octagonals i tenir prominents vèrtexs aguts.

Els mestres Polo, Ibar i Barrufet i la conclusió de les obres

Contemporàniament a l’obra del campanar, la construcció del temple sembla que restà aturada. Tot i que el 1426 hi havia la intenció d’emprendre l’edificació del darrer tram de la nau construint les dues capelles següents per la banda del fossar, el projecte no es dugué a terme fins força després, ja que hem d’identificar-les amb les dues que el 1447 estava enllestint el mestre Guillem Polo –una de les quals seria dedicada a sant Joan (Verdés, 2000 i 2003)– i que desaparegueren en les reformes del segle XIX.

A partir d’aquest moment la construcció no progressà feliçment. Entre el 1448 i el 1454 diverses deliberacions municipals i queixes de la comunitat de preveres ens mostren el mal estat de l’obra de l’església. Als problemes de manteniment de l’obra nova inacabada i de la part subsistent de la vella fàbrica, s’hi afegiren els endèmics entrebancs econòmics. El 1455 es demanà el parer sobre l’estat de l’obra a mestres vinguts de fora, i d’aquell mateix any consta l’adquisició de cases i solars destinats a continuar-la, però res no sabem sobre noves edificacions. A aquesta situació se sumà al cap de poc l’inici de la guerra civil (1462-72), que no solament degué suposar una completa aturada de tots els treballs sinó que podria tenir alguna cosa a veure amb alguns danys en l’edifici. Un cop acabat el conflicte, el 1476 el mestre de la seu de Lleida visità les obres per a revisar l’estat del pilar de la trona i aconsellar sobre les mesures a prendre, i aquell mateix any vingueren pel mateix motiu dos mestres de cases de la ciutat de Tarragona i es va acordar fer-ne venir un altre de Barcelona (Verdés, 2003). Encara el 1481 tenim notícia d’una altra inspecció de l’obra per part de Bertran de la Borda, mestre de la seu lleidatana (Balasch, 1996).

No sabem ni quin era el problema ni com es va resoldre, però el 1482 el mestre Joan Barrufet enderrocava parts de l’edifici romànic i bastia murs imprecisos. Al desembre del 1483 es comprometia a edificar les dues capelles del costat nord del darrer tram de l’edifici (Verdés, 2000), enfrontades a les del mestre Guillem Polo. El minuciós contracte especifica, entre altres coses, que a les claus de volta de les capelles es representin respectivament l’àngel custodi i sant Jordi. De la primera prové el retaule amb la mateixa advocació conservat al Museu Comarcal de Cervera (Alcoy, 2001), mentre que la segona apareix dedicada a sant Jordi i sant Miquel quan el 1513 fou assignada a Joan Eimeric (Verdés, 2003). L’any 1485, a l’hora de construir les voltes d’aquest darrer tram, la tasca de fer les dues laterals fou confiada al mestre bretó aleshores establert a Lleida Martí d’Ibar, per bé que finalment hagué de compartir l’encàrrec amb Barrufet. Aquest mestre local, malgrat les reclamacions del seu col·lega, obtingué també aquell mateix any l’execució de la volta central, que s’havia de concloure per Tots Sants del 1486. El termini es va complir i, tot i les disputes respecte al fet que la clau fos “tova” (és a dir, oberta, per la qual cosa l’acusaven que era poc segura i que permetia que entrés “demesiadament claror e encara vent, pluga e broma”), el cert és que el 1488 els consellers donaren per acabada l’obra de l’església (Verdés, 2003).

Vegeu també Capítols de l’obra de dues capelles de l’església parroquial de Santa Maria de Cervera

Els afegits moderns i la reconstrucció del segle XIX

L’afirmació anterior no significa, és clar, que no s’hi fes res més. Més enllà de les nombroses reparacions de teulades i altres punts i d’obres menors com les de pavimentació, es van dur a terme reformes i afegits importants als segles XVI (cripta sota el presbiteri, ara parcialment tapiada, de 1587-88), XVII (l’esmentada capella del Santíssim Misteri, de 1630-33) i XVIII (capella dels Dolors, de 1724-34). Però fou la intervenció del segle XIX la que més va incidir en la forma del temple gòtic, ja que va haver d’abordar la reedificació de tota la zona dels peus (Salat, e. p.).

Es constaren problemes estructurals de les voltes d’aquest sector, al llarg del darrer quart del segle XVIII, sense que s’arribés a acordar cap solució definitiva. Malgrat les obres de reparació documentades la darrera dècada del segle XVIII, no fou fins després de la guerra del Francès, entre el 1817 i el 1821, que es dugué a terme una remodelació general de l’edifici, la part més notable de la qual consistí en la reconstrucció del darrer tram de voltes i la reedificació de la façana, així com, probablement, la consolidació de tot el sector entre aquesta i el portal nord, incloent-hi la reforma de les capelles d’aquesta banda, que han perdut les voltes de creueria originals. L’obra havia estat projectada per Tomàs Soler i Ferrer, de qui es coneixen plànols signats el 1806, però l’absència d’altres dades explícites durant els primers anys del segle no permeten saber en quines circumstàncies es desenvolupà la seva actuació. En tot cas, la intervenció d’aquest arquitecte, fill de Joan Soler i Faneca i continuador de la seva obra en la reconstrucció de la Llotja de Barcelona, ens posa davant d’un cas singularíssim, en què un mestre de formació absolutament acadèmica és capaç, en unes dates i unes coordenades culturals força anteriors al fenomen d’arrel romàntica que anomenem neogòtic, de reprendre el llenguatge gòtic quan del que es tractava era de completar harmònicament l’edifici medieval. Tot i els problemes de les juntes de les dues parts, les incorreccions formals i les hibridacions lingüístiques –especialment manifestes a la gran capella del Santíssim, bastida també en aquest moment prop de la façana, en el lloc on presumim que hi havia hagut les capelles fetes per Guillem Polo a mitjan segle XV–, el cas és molt interessant dins el panorama català de la supervivència i la recuperació del gòtic després de la fi de l’edat mitjana.

Bibliografia consultada

Villanueva, 1821, pàg. 11-19; Dalmases, 1890, pàg. 113-135; Franquesa, 1891-95; Duran i Sanpere, 1922; Street, 1926 [1865], pàg. 481 i 491; Razquín Fabregat, 1932; Lavedan, 1935, pàg. 50 i 190-192; Gómez, 1946; Torres Balbás, 1952, pàg. 203-204 i 281, fig. 165; Junyent, 1967; Cirici, 1977, pàg. 92, fig. 287; Duran i Sanpere, 1977; Dalmases – José, 1984, pàg. 36, 44, 55 i 57; Bertran, 1986; La España gótica, 1987; Catàleg de monuments…, 1990, pàg. 154-155; Propostes per al centre històric…, 1991; Español, 1994a; Balasch, 1996; Sabaté, Puigferrat, Rueda, 1997; Salat – Cuñé, 1998, pàg. 30-38; Balasch, 1999; Bracons, 1999, pàg. 203-204, 209-210 i 222-223; Cardona – Pujol, 1999; Llobet, 1999; Beseran, 2000; Turull, 2000; Verdés, 2000; Zaragozá, 2000, pàg. 68; Turull, 2001, fig. 39 i 136-148; Verdés, 2003; Salat, e. p.