Portada de Santa Maria, la seu de Manresa. El millor testimoni de l’embranzida de la ciutat de Manresa a la primera meitat del segle XIV és l’antiga església canonical de Santa Maria, coneguda des d’aquesta mateixa centúria com la Seu a causa de les seves dimensions catedralícies. En va ser el tracista i primer mestre major Berenguer de Montagut, que també va projectar el convent del Carme de Manresa i, amb Ramon Despuig, l’església de Santa Maria del Mar. La traça d’aquesta portada, oberta al mur nord, segueix un patró que retrobem a les portades laterals de Santa Maria del Mar.
ECSA - G. Serra
La Seu de Manresa, oficialment Col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu i també parròquia del mateix nom, exemplar rellevant de l’arquitectura gòtica catalana, és el temple principal i el monument cabdal i més representatiu de la capital del Bages. Situada a l’extrem meridional de l’ampli territori urbà, senyoreja el Puigcardener, un espadat turó testimoni de 40 m d’alçada a la riba esquerra del riu homònim. La imatge del Puigcardener, afaiçonat per l’erosió fluvial i amb el temple de la Seu –que n’ocupa l’altiplà, d’uns 5 000 m de superfície, presidint el panorama més típic de la Manresa històrica–, fa bona la comparança amb l’Acròpoli i el Partenó atenencs. De fet, una situació tan pintoresca suggeria a escriptors romàntics –Piferrer, Pi i Margall– el record d’antigues ciutats homèriques arraulides entorn dels temples dels déus, i que l’església de la Seu construïda en un cim era “com un símbol de la unitat religiosa predominant” (Pi i Margall, 1842, pàg. 258).
El temple gòtic de la Seu ocupa l’espai d’esglésies anteriors de l’època preromànica i la romànica –documentades del segle IX al XIV i titulades igualment de Santa Maria– i del nucli originari de la ciutat medieval.
La denominació de l’església
Els manresans, amb total unanimitat i, almenys, des del segle XIV, anomenen llur temple principal la Seu. I amb aquest nom és conegut arreu. Qualsevol altra denominació –Santa Maria de l’Aurora, per exemple, o simplement Santa Maria– és postissa, pretesament erudita, en tot cas obsoleta i desconeguda pel comú de la gent. Tampoc, en el llenguatge corrent, a Manresa ningú no en diu “la catedral”; si algú l’anomena així, deu ser un foraster.
És freqüent de dir que el nom de Seu que hom dona a aquesta església manresana, encara que antic i popular, és, més que oficiós, totalment impropi. Motivat, s’explica, per la gran categoria arquitectònica del temple –de dimensions certament “catedralícies”–, per la presència multisecular d’un capítol de canonges al seu servei, i per l’abundor d’obres d’art que conté i l’esplendor del culte que tradicionalment s’hi ha celebrat. Cal remarcar que de les nombroses canòniques augustinianes i col·legiates seculars que existiren a Catalunya, només la de Manresa disposà d’una basílica tan monumental. Essent, altrament, aquesta l’única col·legiata catalana restablerta després del concordat del 1851, que feu taula rasa de totes.
D’altres, no pas precisament manresans, hi han volgut veure unes aspiracions o reivindicacions de seu episcopal, manifestades de tant en tant des de segles antics fins a èpoques més recents. L’historiador Jaume Villanueva ho tenia més clar: en la dotació de la seu de Vic l’any 889 s’evidenciava, segons ell, l’existència de dos temples catedralicis d’una mateixa i única diòcesi: Sant Pere de Vic i Santa Maria de Manresa. El savi Jaume Caresmar opinava igualment en afirmar que les esglésies de Vic i Manresa han d’ésser considerades cocatedrals; com ho són per exemple, escrivia, les de Sant Joan del Laterà i Sant Pere del Vaticà o les del Salvador i el Pilar de Saragossa.
Vista aèria de l’església, el monument cabdal de la Manresa medieval, que s’alça damunt un turó a la riba esquerra del Cardener.
J.Todó
I diguem de passada que, en temps del bisbe Francesc Robuster (1598-1607), absent de Vic i barallat amb els seus canonges, la Seu de Manresa exercí funcions de catedral diocesana. En època més recent i en circumstàncies tanmateix diferents, el venerable bisbe de Vic Josep Torras i Bages proclamava en una carta al·locució del 1915, amb èmfasi pontifical: “La Seu de Santa Maria, mare espiritual de Manresa, la considerem també catedral nostra.”
El gran segle manresà
La Seu és el principal monument que proclama la glòria de l’anomenat gran segle de la història manresana, el segle XIV. Projectada, iniciada i realitzada, essencialment, durant aquesta centúria, la seva construcció és l’exponent dels millors moments de la història medieval de la ciutat –títol que li fou oficialment confirmat per Jaume II l’any 1315–, d’uns moments d’esplendor interromputs per períodes difícils, que alteraren i condicionaren el ritme de l’obra; cal només recordar uns anys de greus secades com el del 1333 (el “mal any primer”) i el 1337, el sever entredit imposat pel bisbe Galceran Sacosta a causa de la construcció de la sèquia (1341-45) i el cruel flagell de la Pesta Negra, del 1348, de funestes conseqüències també a Manresa i al Bages.
Amb l’increment demogràfic i l’expansió urbana dels dos segles precedents com a fruits evidents del progrés econòmic, el segle catorzè manresà es manifestà especialment ric a través de noves construccions religioses com, deixant de banda la Seu, els temples de Sant Pere Màrtir (1321) i el Carme (1322), de monumentalitat catedralícia, i altres esglésies gòtiques (Sant Miquel, Santa Llúcia, Sant Andreu i Sant Pau) i les fundacions monàstiques de Santa Clara (1322) i Valldaura (1398), a més de les susdites dels frares predicadors i carmelitans. A aquests monuments de caràcter religiós cal afegir-hi encara l’obra importantíssima de la sèquia que condueix l’aigua del Llobregat a Manresa, a part altres construccions d’utilitat pública: tres ponts i dos hospitals, per exemple.
La Seu, obra de la ciutat
Hom situa a l’any 1301 l’inici de la construcció de la Seu, basant-se en un acord del consell general de la ciutat, reunit com de costum a l’església de Sant Miquel, “que fos feita obra en l’esgleia de Santa Maria”, i interpretant, potser erròniament, que l’obra que es volia fer era un edifici nou i més gran. Segurament, cal endarrerir uns vint anys la formalització d’aital propòsit. Exactament fins el 10 de juny de 1322, data d’un acapte general o inici de subscripció per a l’obra de la nova Seu.
En efecte –ho traduïm del Llibre III del Paborde, folis 39-48–, “el dijous quatre dels idus de juny de l’any del Senyor mil tres-cents vint-i-dos i celebrant-se la festa del Cos de nostre Senyor Jesucrist, les persones infrascrites van prometre donar, a llaor de nostre Senyor Jesucrist i per a remei de llurs ànimes, a l’obra de l’església de Santa Maria de Manresa, les quantitats de diner que es consignen més avall i prometeren lliurar-les en la forma que es diu”.
La nòmina és llarga: hi figuren 417 persones. Hi són representats tots els estaments ciutadans. Els donatius són diversos, com ho són els terminis que s’especifiquen per a fer-los efectius. La Seu no és, doncs, l’obra dels canonges o dels consellers, ni d’un bisbe o uns magnats. És obra de la ciutat i de tota la ciutat.
Els arquitectes
El 30 del mateix mes de juny de 1322, el paborde Guillem de Poal i els síndics dels consellers contractaren Berenguer de Montagut, lapicida, ciutadà de Barcelona, com a mestre major i director de la nova església de Santa Maria de Manresa. A ell cal atribuir, per tant, el disseny del temple i la responsabilitat de la construcció en la seva primera etapa.
Rosassa de la façana de ponent, del segle XV. En segon terme, el baptisteri neogòtic dels anys 1915-34.
BV - G.Serra
Gran mestre de l’arquitectura catalana, Berenguer de Montagut és famós per l’obra de Santa Maria del Mar, de Barcelona, que projectà i construí juntament amb Ramon Despuig. A Manresa, a més de la Seu, bastí el temple conventual del Carme i l’anomenat Pont Nou; aquest, del 1318, significà tal volta la primera presència professional de Montagut en aquesta ciutat.
No fou, però, Berenguer de Montagut l’únic “arquitecte” de la Seu. Una obra tan llarga, del 1322 al 1488 essencialment, molt més extensa que la vida de qualsevol dels que hi treballaren, motivà la intervenció d’altres mestres que hi trobarem presents.
Molt aviat, ja l’any 1352, foren contractats els mestres manresans Ramon Prat i Jaume Figueres, qui sap si només a títol de subalterns de Montagut, que devia estar ocupat en altres obres importants. El 1396, ho era Arnau de Vellers –o de Valleres, Velleres, Vallers…–, mestre lapicida de la vila d’Igualada. I, passat encara no mig any, el manresà Pere Ermengol en concepte d’auxiliar de Vellers. És bo de recordar que el mestre Vellers fou un dels dotze convocats al cèlebre congrés d’arquitectes del 1416-17, per dictaminar sobre la continuació de la catedral de Girona amb una o tres naus.
El 1486, Martí d’Ibar assumia la construcció de les dues últimes tramades de la volta principal de la Seu. Poc abans, l’obra de les capelles que restaven per fer havia estat confiada als mestres Arnau de la Blatte (o de la Blada) i Esteve Brueil (o Brull), oriünds de Clarmont d’Alvèrnia, del regne de França.
Uns altres arquitectes o mestres d’obres dugueren a terme algunes de les construccions complementàries. Jaume Alfonso de Baena, andalús, rebé el 1489 la comanda de construir el cor canonical al mig de la basílica. I entre el 1584 i el 1592, els occitans Joan Font i Guerau Cantarell foren autors de l’obra del campanar.
| Mestres d’obres de la Seu de Manresa (segles XIV-XV) | |
| MESTRE D'OBRES | ANY |
| Berenguer de Montagut | (1322-…) |
| Ramon Moragues | (v. 1345) |
| Ramon Prat | (1352) |
| Jaume Figueres | (1352) |
| Bartomeu Ladernosa | (v. 1353-1357) |
| Arnau de Vellers | (1396-…) |
| Pere Ermengol | (1396-1397) |
| Arnau de la Blatte | (1480-1486) |
| Esteve Brueil | (1480-1486) |
| Martí d’Ibar | (1486) |
| Jaume Alfonso de Baena | (1489) |
| Joan Font | (11584-1592) |
| Guerau Cantarell | (1584-1592) |
Una història en quatre etapes
El segon diumenge d’octubre del 1328 tingué lloc la benedicció de la primera pedra de la Seu. Començades per la banda de llevant, en la seva etapa inicial les obres consistiren en la construcció de les set capelles absidals, la volta de l’ample espai circumdat per aquelles i el tram de nau comprès entre els portals del nord i del migdia de la basílica. Circumstàncies adverses, com la de l’entredit episcopal de què s’ha fet esment i algunes greus calamitats públiques, allargaren notablement el període que culminà amb l’habilitació per al culte públic pels volts del 1353.
En l’etapa següent, del 1353 al 1425, hom procedí a la demolició de l’església romànica de Santa Maria, que impedia la continuïtat de les obres del nou temple vers ponent. El 7 d’abril de 1371, el bisbe Ramon de Bellera en consagrà l’altar major. I, un dia del mes d’octubre del 1425, els administradors de l’obra organitzaren el que en deien “la cabrada”, o àpat en obsequi de mestres i operaris per haver arribat a cloure la gran volta basilical.
Restaven encara per fer, no obstant aquella celebració, dues tramades de la volta, les quatre capelles corresponents a banda i banda i el mur ponentí que havia de ser façana principal de la Seu, obres que es dugueren a terme durant la tercera etapa de la construcció, els anys 1480-88.
Unes altres edificacions complementàries del temple gòtic s’escapen de l’època d’aquest estil: la cripta oberta el 1577, el campanar que data del 1584 i la capella fonda o del Santíssim, acabada el 1657, són obres renaixentistes.
Complement o acabament modern de la basílica és el pòrtic de la façana major i el baptisteri situat a l’angle sud-oest, conjunt neogòtic, dels anys 1915-34. El triple pòrtic i el baptisteri foren projectats per l’arquitecte Alexandre Soler i March, segons normes imposades per Gaudí, convocat expressament per Torras i Bages perquè hi digués la seva. El mecenatge de l’obra anà a càrrec del patrici Prudenci Comellas.
Destruccions i restauracions
Malfats diversos i de signe diferent produïren danys importants a l’obra de fàbrica de la Seu des de poc després de la seva construcció. Les causes tècniques i la problemàtica –consegüent o concomitant– del deteriorament de l’edifici s’exposaran més endavant.
Recordem solament que ja l’any 1548 –segons el cronista Canyelles– succeí un enderroc no prou especificat, la reparació del qual durà gairebé mig segle. Que, una nit del començament de maig del 1734, s’enfonsà el primer tram de la volta principal; cabalment la més moderna. I que l’esclat revolucionari del juliol del 1936 es rabejà en la destrucció de la sagristia gòtica situada a l’exterior de l’absis i costà molt d’impedir el propòsit manifest d’arrasar totalment l’edifici sagrat.
Interior del temple. Es tracta d’un projecte del mestre d’obres Berenguer de Montagut, el mateix que, juntament amb Ramon Despuig, va fer la traça de Santa Maria del Mar.
BV - G.Serra
Uns altres fets deplorables (l’incendi perpetrat a les acaballes de la guerra de Successió i la utilització militar en les lluites civils del segle XIX) malmenaren sobretot l’interior del temple. Les obligades restauracions posteriors revelen el moment històric i estilístic de la seva realització. Així, podem parlar de l’obra barroca, neogòtica i moderna de la Seu, potser no sempre ben reeixides, i dels artífexs que hi intervingueren.
Les característiques del monument
L’aspecte exterior
Situada la Seu, com hem dit, en un extrem del nucli edificat de la ciutat, al planell d’un turó que es dreça vora un riu, desembarassada de construccions paràsites o excessivament properes, gaudeix de la vistositat que manca a algun dels grans temples gòtics, immersos en el bigarrat conjunt dels nuclis urbans medievals.
Vista des del Cardener o dels seus camins paral·lels, hom s’adona del predomini dels eixos horitzontals de l’edifici, que evidencien una estructura per quadratum, estil propi del gòtic català. D’altra part, la sèrie de grans arcs boterells dobles que circumden la nau, singularitat notable en el conjunt de la nostra arquitectura, li donen una fisonomia més propera a l’art d’altres regions europees.
Equidistant de l’absis i de la façana principal, el prisma quadrangular del campanar que s’eleva fins a més de cinquanta metres introdueix un referent vertical en la llarga massa aplanada del bloc arquitectònic. Situat al costat nord del temple, la part més baixa és una resta de l’antic cimbori de l’anterior església romànica. Un campanaret hexagonal, dit “cargol de Sant Pere” (perquè coincideix al mateix indret de la capella d’aquest nom, al centre de l’absis), és la prolongació d’un dels contraforts integrat en l’arcbotant de l’angle sud-est, tot monumentalitzant-lo.
Pel que fa a l’entrada de llum, 18 grans finestrals de 10 m d’esqueixada, separats pels arcbotants de la nau, i 13 de més curts entre els contraforts de les capelles, a més de la rosassa que presideix la façana de ponent, amb notables calats decoratius, fan bonic per fora i transparent per dins el llarg perímetre basilical. Val a dir, però, que els dos grans finestrals de la tramada de més a ponent han estat sempre aparedats.
Portal de la façana sud, dit de Sant Antoni o del Fossar.
ECSA - G.Serra
Els portals anomenats de Santa Maria i de Sant Antoni, vulgarment de la Plaça i del Fossar –o del Lledoner o Llironer–, situats respectivament al nord i al migdia, són l’accés més habitual i tradicional al temple; el primer d’aquests és més freqüentat per la seva situació de cara al centre de la ciutat històrica. Tots dos pertanyen a la primera etapa de construcció de la Seu, però, quant al disseny, són ben diferents. El portal de Santa Maria és coronat per un agut gablet, diríem que d’un estil no pròpiament catalanesc, motiu ornamental que veiem també a Santa Maria del Mar, obra del mateix arquitecte. El portal de migdia és en aquest sentit més ortodox, ja que el seu disseny s’assembla més al d’altres monuments del país. Molt més diferent i aberrant és, de totes maneres, el pòrtic de tres arcs, que, per un prejudici liturgista, Gaudí suggerí de construir a la façana de ponent, en comptes del portal que, amb criteri arqueologista, havia estat previst d’antuvi.
L’interior
Planta de l’església i de l’antic conjunt canonical, situat al costat nord.
F.X.Asarta
George-Edmund Street, que visità Manresa i la seva Seu poc després del 1860, escriví, referint-se a aquesta basílica, que “el seu interior impressiona poderosament per l’enorme amplitud i la gran alçada del conjunt” (Street, 1926, pàg. 362).
La Seu és una església de planta de saló, sense creuer i amb absis heptagonal. Un exemplar clàssic de l’arquitectura gòtica catalana, creadora d’amplis espais equilibrats, eludint la tendència a construir plantes de traçat complicat o esglésies corredor, predominants en monuments del mateix estil d’altres indrets.
L’amplada és certament notable: 33 m. També ho és l’alçada de la volta: 35 m. La longitud total, proporcionalment, no ho és tant: 68 m. Però el que més sorprèn és la gran amplària, 18,5 m, de la nau central (o única, si voleu), superior a qualsevol dels altres temples gòtics catalans, a excepció del cas realment extraordinari de la seu de Girona.
Els 18 pilars vuitavats, que s’eleven fins a un terç aproximadament de la volta principal, configuren l’interior del temple, diferenciant bé l’espai de la nau central del de les naus laterals, capelles o corredor que crea un deambulatori dins del perímetre absidal. Hom s’adona de l’abundor i les notables dimensions dels finestrals, a la part més alta de la nau i als espais entre els contraforts, amb els quals Berenguer de Montagut reduí fins a un mínim indispensable la superfície contínua dels murs de pedra de l’edifici.
Centrant la capçalera de la basílica, el presbiteri i el cor canonical –traslladat aquí en la restauració posterior al 1939– deixen tot al voltant un passadís que els separa dels pilars de la nau menor o capelles. A banda i banda, dues escales donen accés a la cripta renaixentista situada sota l’altar major, lloc de veneració dels sants patrons de Manresa.
La tipologia
Des del punt de vista de la tipologia arquitectònica, la Seu planteja un problema de classificació, ja que no se sap si cal considerar-la una església d’una sola nau o de tres. Tradicionalment hom l’havia tinguda com de tres naus (i en el lèxic corrent dels habituals d’aquest temple sempre s’ha fet distinció entre la “nau central” i les “naus laterals”). Però l’observació atenta de certes particularitats de la disposició interior ha introduït el criteri d’estudiar-la com un temple d’una sola nau, amb capelles laterals d’extraordinària elevació, les quals, comunicades les unes amb les altres i amb la nau a través d’uns arcs igualment amples i alts, produeixen la impressió de naus pa-ral·leles i circumdants. Això no obstant, hi ha qui continua considerant-la com un exemple d’església de tres naus de diferent alçària, en la qual els espais entre els contraforts interiors fan les funcions de capelles.
Interior de la capçalera, amb la volta del presbiteri major i les de les capelles que formen el corredor que l’envolta.
BV - G.Serra
Seccions longitudinal i transversal de l’església.
F.X.Asarta
Si ens fixem en el sistema de cobertes, la Seu es mostra com un temple de nau única amb capelles laterals, ja que una mateixa volta cobreix el que en diem capelles i el corredor que es desenvolupa davant seu. En canvi, si ens fixem en els pilars i arcs –realment impropis, de tan exagerats, per a unes simples capelles– cal dir que és una església de tres naus. Per als qui sustenten la primera interpretació, els arcs que separen i ensems comuniquen les capelles no són altra cosa que una atrevida esqueixada dels contraforts, que haurien fet imprescindibles els arcbotants exteriors per a apuntalar el cos central de l’edifici. Els arcs que s’obren vers la nau serien una reducció al mínim del mur de separació de les capelles, substituït pels 18 pilars prismàtics de secció octagonal i de poc més d’un metre i mig de diàmetre.
En resum, la singularitat de la Seu és mèrit del mestre Berenguer de Montagut, singularitat que no repetí en altres obres seves conegudes. Un assaig molt reeixit d’estructures d’una i de tres naus en la mateixa construcció, per bé que les solucions tècniques no acompanyin l’audàcia de la seva concepció, a causa dels defectes de sustentació que s’estudien en l’apartat següent. Amb tot, cal destacar el mèrit d’aixecar un temple de dimensions relativament reduïdes amb l’aparença de tres naus que li donen més monumentalitat. Un edifici complex i, també per això, interessant.
L'edifici
La Seu de Manresa. Les referències numèriques corresponen a: les capelles laterals (en taronja) i deambulatori i nau (en blau).
| La Seu de Manresa | ||||||
| NÚM. | ADVOCACIÓ / DENOMINACIÓ1 | CRONOLOGIA | AUTOR | PROMOTOR | CLAU DE VOLTA | OBJECTES GÒTICS |
| Capelles laterals | ||||||
| 1 | Sant Antoni Abat (Sant Josep) | 1328 | Berenguer de Montagut | Gremi de sabaters | Sant Antoni Abat | Retaule de Sant Antoni, de Lluís Borrassà, del 1410, perdut (taula del plany sobre el cos de Crist mort → capella 17) |
| 2 | Les Onze Mil Verges (sagristia) | 1328 | Berenguer de Montagut | Pere Saera | La Transfiguració | Dos sarcòfags ossera Quatre escuts dels Saera |
| 3 | Sant Joan Baptista (Sant Nicolau) | 1345 | Romeu Moragues | Arnau Fontanet | Baptisme de Crist | Retaule de Sant Miquel i Sant Nicolau, de Jaume Cabrera, del 1406 Imatge (sant Agustí?) de pedra policromada |
| 4 | Sant Pere (orgue) | Família Eimeric | Anunciació | Dos escuts dels Eimeric? o dels Rigolf? | ||
| 5 | Sant Joaquim i Santa Anna (Sant Marc) | 1337-41 | Ramon Sesiglésies | Santa Anna? | Retaule de Sant Marc i Sant Anià, d’Arnau Bassa, del 1346 (⃖catedral de Barcelona) | |
| 6 | Sant Jaume (Mare de Déu de Montserrat) | Jaume Desfar | Sant Jaume i sant Joan apòstol | Dos escuts del llinatge Desfar | ||
| 7 | Tots els Sants (Sant Crist) | Confraria de Tots els Sants | Maria i àngels ceroferaris | |||
| 8 | Sant Nicolau (Mare de Déu del Pilar) | Confraria de canonges i doctors | Sant Nicolau | |||
| 9 | Sant Bernat (Sant Isidre) | Ramon Sescomes | Sant Mateu | |||
| 10 | Sant Francesc (Sant Honorat) | Bernat Iglésies | Sant Sebastià i un sant bisbe | |||
| 11 | La Santíssima Trinitat | Arnau de la Blatte i Esteve Brueil | La Santíssima Trinitat | Retaule de la Santíssima Trinitat, de Gabriel Guàrdia, del 1501 | ||
| 12 | La Flagel·lació (Mare de Déu dels Dolors) | Arnau de la Blatte i Esteve Brueil | Original desapareguda (escut del gremi de paletes, de fusta, del segle XVIII) | |||
| 13 | Sant Salvador (Maria Assumpta) | Arnau de la Blatte i Esteve Brueil | Original desapareguda (escut de la confraria de la Preciosa Sang, de fusta, del segle XVIII) | |||
| 14 | Sant Agustí (Santa Llúcia, ara Immaculada Concepció) | Arnau de la Blatte i Esteve Brueil | Original desapareguda (monograma marià, del segle XX) | |||
| 15 | Santa Magdalena (Mare de Déu de Lorda) | Sant Eloi, santa Magdalena i una santa màrtir | ||||
| 16 | Sant Bartomeu (Sant Antoni Maria Claret) | Família Peguera | Sant Bartomeu | |||
| 17 | Esperit Sant | v. 1330 | Confraria de blanquers | Pentecosta | Retaule de l’Esperit Sant, de Pere Serra, del 1393 (taula del plany sobre el cos de Crist mort, ←capella 1) Dos escuts del gremi de blanquers |
|
| Deambulatori i nau | ||||||
| 18 | 1328-53 | Escut dels Saera | ||||
| 19 | 1328-53 | Escut dels Fontanet | ||||
| 20 | 1328-53 | Escut dels Eimeric | ||||
| 21 | 1328-53 | Escut de Ramon Sesiglésies | ||||
| 22 | 1328-53 | Agnus Dei | ||||
| 23 | 1328-53 | Escut de Manresa | ||||
| 24 | Sarcòfag ossera de Berenguer, prevere, obra de Berenguer Ferrer, del 1384 | |||||
| 25 | Sarcòfag ossera d’Arnau de Rialbes i Bernat Vidaló, del segle XIV | |||||
| 26 | Sarcòfag ossera d’una dama de la família Calders, del segle XIV | |||||
| 27 | Sarcòfag ossera d’una dama no identificada, obra de Berenguer Ferrer, de la fi del segle XIV | |||||
| 28 | Sarcòfag ossera de Guillem de Fontanet, de v. 1340 | |||||
| 29 | Sarcòfag ossera de Bernat de Manresa, del 1339 | |||||
| 30 | Imatge policromada d’un sant apòstol (Pere?) o d’un bisbe, del segle XIV | |||||
| 31 | 1353-1425 | Anunciació, desapareguda (Crucifixió de fusta, del segle XVIII) | ||||
| 32 | 1353-1425 | Nativitat | ||||
| 33 | 1353-1425 | Epifania | ||||
| 34 | 1353-1425 | Resurrecció | ||||
| 35 | 1353-1425 | Ascensió | ||||
| 36 | 1353(1425 | Pentecosta | ||||
| 37 | v. 1350 | Coronació de la Mare de Déu | ||||
| 38 | Paret del rerecor (traslladada) | 1489 | Jaume Alfonso de Baena | Gabriel Gomar | ||
| 1Entre parèntesis s’indica l’advocació o funció actual de les capelles i altars. També s’indica el desplaçament dels objectes gòtics. [Josep M. Gasol i Almendros] | ||||||
Patologies de la construcció
Els problemes estructurals
Desgraciadament, la Seu de Manresa fa molts anys que pateix patologies que afecten la seva estructura i, per tant, la seva estabilitat. Les deformacions de nervis, arcs o murs de coronament són ben visibles. Com ja s’ha dit, el primer sobresalt del que es té notícia fou el 1548; no se sap exactament què va passar, però sembla que es va enfonsar la bastida mentre es construïa el campanar.
L’incendi del 6 de setembre de 1714, durant la guerra de Successió, va afectar com és lògic el mobiliari i l’aspecte interior de la Seu. Hi ha qui opina que va causar també danys importants a l’edifici. El 1721 van aparèixer unes esquerdes a l’última volta de la nau central, que es van atribuir al possible moviment dels pilars del sector sud més pròxims al final de la nau. Es va sol·licitar un informe a l’arquitecte Josep Juli, però se’n desconeix quin va ser el dictamen i quines mesures es van adoptar, tot i que sembla que cap.
L’any 1734 es va produir l’enfonsament de l’esmentada volta, i se’n va iniciar la reconstrucció abans de l’any 1738. Es considera fruit d’aquesta obra la clau barroca de fusta policromada que representa Jesús crucificat entre Maria i sant Joan.
L’any 1774 es va reforçar el pilar on recolzava aquesta volta, a la cara sud, buidant les tombes que hi havia al voltant, a terra, i massissant-les amb morter de calç i pedres. L’any 1833, es va repetir l’operació en els pilars corresponents a les capelles de Santa Magdalena i Santa Llúcia, perquè en la volta es van apreciar esquerdes que van aconsellar reomplir les sepultures.
L’any 1862 Francisco de Paula del Villar, arquitecte diocesà de Barcelona i membre de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, va redactar un projecte de reparació, però s’ignora si es va portar a terme alguna actuació.
A partir de l’any 1882 es va procedir a l’obertura dels finestrals de l’absis i a l’enderroc de les golfes que existien sobre les capelles laterals. El 1891 es van fer obres importants de reforç: es va construir el segon nivell dels arcbotants, corresponent als trams rectes paral·lels a la nau central, i es van col·locar uns tirants de ferro des del parament de la nau central a la façana exterior del sector sud. També es va tornar a consolidar la fonamentació de les columnes d’aquest sector i es van tapar amb morter les esquerdes de les voltes i de la paret oest.
En executar-se la fonamentació de la nova façana principal es va manifestar un moviment a la paret anterior i als arcs de les capelles pròximes, sempre a la façana sud. El morter de segellat d’algunes esquerdes va caure en algun sector. Es va atribuir a la gran excavació feta per a fonamentar la façana nova.
El bisbe de Vic, Francesc Muñoz Izquierdo, encomanà el 1922 a l’arquitecte diocesà Josep M. Pericas i a Jaume Bayó, professor de resistència de materials de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, un estudi del problema i les possibles solucions. En les conclusions de llur estudi, els dos arquitectes indicaren com a causes de les patologies observades:
“1. La poca consistència de les terres on gravita el pes dels contraforts a l’indret de la façana lateral sud.
2. L’adopció des del principi d’una estructura en certa manera falsejada, perquè la planta del temple correspon a l’ordre de les esglésies d’una sola nau, però se li volgué donar l’aparença de tres naus, obrint desmesuradament els murs entre capelles amb uns arcs de gran alçada.
3. La deficiència del pes en les claus dels arcs torals i diagonals, agravada amb l’excés del mateix en els terços de dits arcs.
4. L’excés i el descentrament del gruix dels murs on s’obren els finestrals de la nau respecte al que presenten els arcs de separació de les naus, o millor dit, els arcs d’entrada a les capelles.
5. La col·locació, poc afinada en altura, dels arcbotants.”
En l’informe no es feia referència a les obres de la nova façana com a causants dels problemes apuntats. D’acord amb el dictamen dels arquitectes, hom procedí a recalçar els contraforts de l’angle sud-oest amb filades de carreus de pedra, però no van arribar a executar-se totes les propostes suggerides.
Corredor o nau lateral sud, un dels sectors més afectats pels problemes estructurals que presenta l’edifici.
BV - G.Serra
Al mes de maig del 1999, es va desprendre morter d’alguna junta de la volta de l’últim tram de la nau central, el qual va caure a terra i va provocar la consegüent alarma. Va poder apreciar-se l’existència d’unes esquerdes al parament de la volta i entre el nervi i la volta, i així mateix es va observar una deformació en un dels nervis de pedra.
També es va veure que aquestes juntes ja havien estat emmorterades, en una operació de maquillatge, potser l’any 1956, quan es va netejar l’església de la pintura de calç que la cobria, o fins i tot anteriorment.
En fer una cala sota teulada, es va veure que la coberta original de l’edifici havia desaparegut, i que únicament en restaven marques a les parets i runes acumulades sobre les voltes. Sembla que l’actual coberta de teula àrab, en aquest sector, correspon a una reforma, feta el 1963, d’una teulada probablement del segle XVIII. Aquesta coberta tenia bigues de fusta, que aquí s’havien canviat per bigues de formigó, que recolzen en una paret de càrrega, construïda sobre l’arc transversal i uns pilars de fàbrica de maó que suporta la mencionada volta. En la volta s’apreciaven dues esquerdes, una en sentit vertical i una altra de longitudinal que coincidia sensiblement amb la línia de pilars.
Tots els indicis apunten que el col·lapse que, anys enrere, va sofrir aquesta part de la basílica fou degut a la pèrdua de verticalitat de les columnes principals a conseqüència de les deformacions provocades per l’empenta dels grans arcs transversals. Si s’afegeixen a aquest problema els efectes d’una disposició asimètrica de les masses estabilitzadores (campanar, claustre, baptisteri,…), comprendrem que els arcs hagin estat històricament sotmesos a l’aparició de flexions, amb les consegüents tensions de tracció, que, especialment en un dels costats, han acabat trencant un d’aquests arcs i lesionant-ne algun altre. L’aparició d’esquerdes a la cara inferior de la meitat de l’arc més afectat en va provocar el trencament en un moment donat, amb la caiguda de cinc o sis dovelles i el desenganxament de les restants respecte a les voltes que suportaven, que, en tenir una certa inèrcia, van resistir la caiguda de l’arc sense precipitar-se, però provocant una important esquerda, tot i haver reconstruït l’arc i disposat un petit muret de connexió que l’uneix a les voltes.
La reconstrucció de l’arc es va portar a terme posant més cura a recompondre’n la linealitat que no mirant de trobar el traçat ideal perquè aquest treballés únicament a compressió. El nou traçat, del tot incorrecte, provocà les últimes patologies, que han ocasionat una raonable preocupació entre les entitats interessades en l’edifici.
L’aparició de noves esquerdes, acompanyada de la caiguda de morter, no va fer sinó revifar la preocupació, cosa que comportà que s’adoptessin unes mesures d’emergència per a evitar un col·lapse parcial immediat.
La situació actual, un cop fetes les primeres reparacions, és encara preocupant, raó per la qual es considera necessari, després dels estudis pertinents, la construcció d’una xarxa de nervis de formigó armat, emplaçats per damunt dels actuals arcs, encreuant-se en diagonal, i també tangencialment als quatre límits de cada crugia (paret de façana, dues parets laterals i grans arcs transversals), reforços de formigó que cal ancorar als elements petris que acompanyen mitjançant els oportuns connectors. Els arcs diagonals s’uniran, tanmateix, verticalment amb els vells arcs petris lesionats, per tal de subjectar-los i evitar una nova caiguda. Per a realitzar aquesta xarxa de reforços cal desmuntar la teulada, cosa que es pot aprofitar per a recuperar les traces i el sistema constructiu de la coberta original.
El mal estat de la pedra
Un altre dels problemes fonamentals de l’església és la conservació i restitució dels elements de pedra. Si analitzem l’estat actual de la façana nova de Soler i March, del principi del segle XX, ens adonarem que el problema de conservació de la pedra sorrenca a Manresa és tan greu que en menys de cent anys ja manifesta problemes.
Arcbotants de l’angle sud-est de la girola, completats al segle XIX.
BV - G.Serra
Les causes de la deterioració són l’antiguitat de l’edifici –majoritàriament construït als segles XIV i XV– i, el tipus de pedra que s’emprà –pedra sorrenca de baixa qualitat–, el clima de Manresa, continental i rigorós, amb descens important de les temperatures en un mateix dia i amb gelades freqüents a l’hivern, i la pol·lució existent a la ciutat. Per aquestes raons no és estrany el mal estat general que presenten els elements estructurals, contraforts i arcbotants, els elements ornamentals i fins i tot els paraments en general. Això fa que els elements més fràgils, com les traceries dels finestrals i dels rosetons, el gablet i les motllures en general, estiguin clarament descompostos i que en alguns llocs n’hagi desaparegut gairebé el relleu. Per aquest motiu, en determinats punts, la interpretació de les formes originals per a la restauració és difícil. Així mateix, els pinacles i les magolles de coronament es troben en molt mal estat de conservació: algunes estan trencades, d’altres han caigut o estan a punt de caure. Aquest perill s’aguditza perquè les esmentades magolles, per defecte de projecte, no tenen suficient peu d’ancoratge. Atès que al voltant de l’església existeixen uns jardins públics, la caiguda d’alguna d’aquestes magolles o de qualsevol altre element ornamental podria ser la causa d’un lamentable accident.
Si bé l’arquitecte que va projectar la Seu havia previst els arcs botarells dobles, únicament es van arribar a construir al segle XIV a la zona de l’absis. A les dues façanes laterals, només es bastí l’arc inferior. Al final del segle XIX es construïren els arcs superiors, completats amb les gàrgoles i les magolles corresponents i alhora es col·locaren noves gàrgoles i magolles en alguns dels arcs i pilastres que els havien perdut. D’aquests arcs superiors 8 són del segle XIX i 8 de la fàbrica original, incloent els arcs que uneixen el cargol de Sant Pere a l’absis. D’aquesta informació es desprèn que el problema de les magolles i les gàrgoles a la Seu de Manresa és antic.
Atès que al segle XIX es feu una operació important de reparació de magolles i que al segle XX se’n tallaren 12 de noves en pedra, se’n substituïren 5 per una reproducció de formigó i en caigueren o se’n desmuntaren més de 20, de les 11 que resten, ens atrevim a dir que en l’actualitat no n’hi ha cap d’original.
Respecte a les gàrgoles del primer nivell, únicament en queden restes, molt erosionades, en cinc contraforts. Les del segon nivell són totes del segle XIX, excepte potser dues. Totes responen a una sèrie que es repeteix ordenadament: àliga, lleó i bou, símbols de tres evangelistes.
Bibliografia consultada
Támaro, 1884; Canyelles, 1896; Torres Argullol, 1899; Sarret, 1924; Gasol, 1978; Asarta – Brufau, 1999; Español, 2001.