Santa Maria del Mar

Làpida fundacional de Santa Maria del Mar encastada al costat dret de la porta del Fossar de les Moreres. És escrita en català i diu que l’obra es va començar el dia de Santa Maria del mes de març de l’any 1329.

ECSA - G.Serra

L’església de Santa Maria del Mar és considerada una de les obres mestres del gòtic català i de tota l’arquitectura europea. Situada vora la mar, constitueix el nucli del barri barceloní de la Ribera (antic quarter del Mar) i un magnífic testimoni monumental de la seva puixança en el moment culminant de l’expansió catalana per la Mediterrània.

No és en absolut casual que la làpida que commemora l’inici de la seva construcció (1329) faci esment de la conquesta de l’illa de Sardenya pel rei Alfons el Benigne, perquè durant la baixa edat mitjana el barri de Santa Maria girava fonamentalment al voltant del port i de tota l’activitat econòmica que s’hi desenvolupava.

Segons els fogatjaments dels segles XIV i XV, la població del quarter del Mar era majoritàriament composta per gent dedicada a oficis i activitats relacionades amb la mar. Després venien els mercaders i gent d’altres oficis del ram tèxtil i de la pell. El barri s’havia anat densificant des del segle XIII a causa de la prosperitat generada per la nova orientació geopolítica del país vers la Mediterrània i va arribar a ser un dels principals nuclis residencials de la Barcelona medieval i moderna, constituït pels nombrosos palaus i residències senyorials agrupats entorn del carrer de Montcada.

L’existència d’una església en aquest lloc, coneguda en un primer moment amb el nom de Santa Maria de les Arenes, és documentada des de l’any 998. Però la tradició parla de la presència de culte cristià des de l’antiguitat tardana: una prou coneguda llegenda situa l’enterrament de santa Eulàlia en aquest lloc al segle IV, i la invenció del cos de la santa màrtir barcelonina pel bisbe Frodoí, l’any 877. Tanmateix, l’excavació de la necròpoli de l’antiguitat tardana que s’estén per tot el barri de Santa Maria no ha aportat cap testimoni explícit de culte cristià.

La denominació Santa Maria de les Arenes respon a la situació de la primitiva església vora la sorra de la mar, tal com especifica usualment la documentació. Aquesta església restà vinculada a la canonja de la catedral en temps del bisbe Aeci (995-1010) i esdevingué parròquia de la Vilanova del Mar (amb una jurisdicció que es va arribar a estendre fins al Vilar de Sant Pere i Sant Martí de Provençals). No hi ha elements per a intentar una aproximació a la seva forma arquitectònica, que pressuposem senzilla però complementada amb nombroses reformes i afegits a causa de totes les fundacions que hi afluïren durant el segle XIII. Al final, acollia fins 38 beneficis.

La substitució de l’antiga església romànica de Santa Maria de les Arenes per la nova Santa Maria del Mar, un temple de dimensions quasi catedralícies que avalen la tan estesa denominació de catedral de la Ribera, s’inscriu, doncs, en el procés d’expansió urbana de la Barcelona gòtica i de la intensa activitat constructiva desplegada a la ciutat durant les primeres dècades del segle XIV, conseqüència a la vegada de l’impuls econòmic del segle anterior.

A tots aquests estímuls i condicionants, en bona part relacionats amb l’expansió catalana per la Mediterrània, cal afegir encara la creació de l’ardiaconat del Mar, que comportà l’elevació del rang de l’antiga església parroquial i li donà la primacia entre les parròquies barcelonines. L’any 1324 el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba va instituir els ardiaconats del Penedès, del Vallès i de Santa Maria del Mar. El primer dels ardiaques del Mar fou Arnau Sescomes, posteriorment bisbe de Lleida i de Tarragona. L’any 1327 li succeí el canonge Bernat Llull († 1348), vicari general de la diòcesi, doctor en lleis i personatge molt influent que va assumir un destacat protagonisme durant la fase inicial de la construcció, fins al punt que va ser ell, i no pas el bisbe Ponç de Gualba, qui va posar la primera pedra de la nova església.

Inicialment es van plantejar nombrosos conflictes d’interessos entre els ardiaques –canonges de la catedral, al cap i a la fi– i la comunitat de capellans i beneficiats de Santa Maria. S’intentà de resoldre’ls mitjançant sengles concòrdies els anys 1338 i 1341, però els conflictes s’anaren reproduint cíclicament fins que no s’assolí una major estabilitat gràcies a una nova sentència arbitral emesa el 1413 pel patriarca Sapera. La figura de l’ardiaca fou suprimida arran del concordat del 1851.

L’entorn urbà de Santa Maria del Mar és constituït per una trama de carrers molts dels quals tenen el nom dels oficis que s’hi feien: Abaixadors, Agullers, Argenteria, Carders, Calderers, Esparteria, Espaseria, Flassaders, Mirallers, Tapineria, Vidreria… Dins d’aquesta trama són vies principals els carrers de l’Argenteria i de Montcada. L’actual carrer de l’Argenteria (originalment anomenat carrer del Mar) correspon al camí que conduïa a l’antic port des de la ciutat antiga (més concretament des del portal major de la muralla, obert a la plaça del Blat o de l’Àngel). El carrer de Montcada derivava d’un antic ramal de la Via Augusta que portava de Barcelona al Maresme o al Vallès Oriental i desembocava a la part de la capçalera de Santa Maria. A aquesta part posterior hi dona també l’esplanada del Born, lloc on es feien fires i mercats i se celebraven parades i esdeveniments importants: torneigs, juraments reials, cavalcades, actes de fe.

Al voltant de Santa Maria s’obren unes places que corresponen a antics fossars o cementiris parroquials. Davant de la façana principal hi ha la plaça de Santa Maria, on hi havia el fossar major de la parròquia. També s’hi va construir la font pública que encara subsisteix (1383-1403). La mateixa plaça va ser escenari d’actes solemnes, com el protagonitzat per Pere el Cerimoniós abans de partir cap a Sardenya, el 1354, que el mateix monarca descriu en la seva Crònica (capítol 5, 33). El fossar menor era el tan conegut Fossar de les Moreres, la forma del qual ha sofert moltes transformacions des dels temps medievals fins avui.

L’entorn monumental de Santa Maria el constituïen als segles XIV i XV una sèrie d’edificis situats entre l’església i la muralla del Mar. De tots, l’únic que sobreviu parcialment és la llotja, però també hi sobresortien el General (la casa de la Bolla), la duana o la peixateria. Ha de ser igualment consignada la proximitat de les voltes dels encants i la capella de Sant Sebastià. Una representació esquemàtica del barri de Santa Maria i dels seus monuments es pot trobar en un plànol de la demarcació parroquial contingut en el Llibre del llevador del plat dels pobres vergonyants de Santa Maria del Mar (1579, Institut Municipal d’Història de Barcelona).

El procés de construcció

“En nom de la Santa Trinitat, a honor de Madona Santa Maria, fo comensada la obra d’aquesta esgleya lo dia de Santa Maria de Mars en l’ayn de MCCCXXIX, regnant n’Amfós per la gràcia de Déu rey d’Aragó, qui conqués lo regne de Cerdenya.”

Aquest és el text de la làpida que recorda l’inici de l’obra gòtica, l’any 1329, situada al costat dret de la porta del Fossar de les Moreres. Noteu el joc de paraules Santa Maria del Mar / Santa Maria de Març (o sigui, la festa de l’Anunciació, que s’escau el 25 de març, primer dia de l’any segons el còmput de l’Encarnació).

Al costat esquerre de la mateixa porta de les Moreres hi ha una segona làpida redactada en llatí que té un contingut equivalent: “In nomine domini nostri Jhesu Christi ad honorem Sanctae Mariae fuit inceptum opus fabricae Ecclesiae Beate Marie de Mari die Anuntiationis eiusdem VIII Kalendas aprilis anno domini MCCCXX nono.” A diferència de l’anterior, però, aquesta làpida llatina –força malmesa– omet la referència al rei i tampoc no conté, com aquella, l’escut de la ciutat i el senyal reial. En canvi, inclou la representació dels símbols dels evangelistes, un a cada angle.

Vint-i-tres dies abans del començament de les obres, el 2 de març, es registrava el contracte entre els administradors de l’obra de Santa Maria del Mar i els mestres de cases Ramon Despuig i Berenguer de Montagut, ciutadans de Barcelona, pel qual aquests dos es comprometien a:

– construir la nova església amb una forma i unes dimensions que plaguessin als parroquians,

– romandre contínuament (tots dos o un dels dos) a peu d’obra mentre aquesta durés,

– no començar cap altra obra ni assumir cap altre afer mentre treballessin per a Santa Maria del Mar.

Per la seva feina, cadascun dels dos mestres havia de rebre un jornal de 2 sous i 6 diners diaris més la quantitat de 100 sous anuals “pro vestibus”. Això pot equivaler a 15 sous setmanals (si es pressuposa que el diumenge no es treballava i per tant no es cobrava) o bé a 17 sous i 6 diners (si es computen els diumenges). Observem, a tall de comparació, que quan el mateix Montagut va fer-se càrrec de l’obra de la Seu de Manresa (1322) cobrava 4 sous diaris, però cal tenir en compte que aquesta quantitat era a repartir amb el seu ajudant. Un altre referent poden ser els 18 sous setmanals (més un complement anual de 200) que rebia Jaume Fabre a la catedral de Barcelona.

Les comparacions fan evident que la retribució dels dos mestres suma gairebé el doble de la que correspondria a un sol mestre, la qual cosa pot significar que els treballs respectius i la categoria professional de tots dos eren bastant ben individualitzats.

Berenguer de Montagut és prou conegut per la seva obra a la Seu de Manresa, suara esmentada. Per la seva banda, Ramon Despuig era mestre major del claustre de la seu de Vic abans d’intervenir a Santa Maria. No hi ha elements per a explicar les causes de l’associació entre Montagut i Despuig, però podríem apuntar que, tractant-se de professionals amb obres importants al seu càrrec assumides abans de ser contractats per a Santa Maria (remarquem que el contracte els impedia assumir nous compromisos, però no excloïa explícitament els que ja tenien assumits d’abans), la seva participació conjunta podria obeir a una doble voluntat: la de fer de Santa Maria del Mar un edifici singular (una obra d’autor, podríem dir-ne) i la de garantir en tot moment la continuïtat de les obres sota una direcció qualificada.

A l’hora de destriar les aportacions individuals d’ambdós mestres hi ha hagut una certa tendència a ressaltar el protagonisme de Montagut en detriment del de Despuig, sobretot a causa de les afinitats entre els projectes arquitectònics de Santa Maria del Mar i de la Seu de Manresa, com es comentarà més endavant. Però, tot i que això és ben cert, cal tenir en compte que els documents no atribueixen en cap moment a Despuig un paper secundari d’ajudant o d’assistent, sinó que li donen sempre un tracte d’igual amb Montagut. Tampoc no es pot passar per alt la rellevància del cognom Despuig, posada de manifest, per exemple, en el fet que un dels notaris que va intervenir en la cerimònia de col·locació de la primera pedra es deia Pere Despuig. Uns altres Despuig apareixen entre els fundadors d’altars i capelles a Santa Maria del Mar (Bassegoda i Amigó, 1925-27, vol. II, apèndix VI).

Els vint-i-tres dies que separen la contractació de Montagut i Despuig de l’inici de les obres de Santa Maria del Mar no constitueixen un marge de temps suficient per a fer possible la planificació d’un edifici de tanta envergadura. Hem de creure, per tant, que devia haver-hi hagut contactes previs.

Segurament la decisió de construir la gran església gòtica de Santa Maria del Mar s’ha de remuntar a uns quants anys abans del seu inici, molt probablement cap al 1324, arran de la creació de l’ardiaconat del Mar. O potser cap al 1327, quan Bernat Llull n’esdevingué ardiaca.

Mestres d’obres de Santa Maria del Mar (segle XIV)
MESTRE D'OBRES	ANY
Ramon Despuig	1329
Berenguer de Montagut	1329
Pere Oliver (o Olivera)	1336
Guillem Metge	a. 1381

La puixança del barri del Mar, sostinguda durant tot el segle XIII i els primers anys del XIV, generava contínues fundacions d’altars a l’interior de l’església vella, que va esdevenir insuficient. Aquest va ser el principal motiu adduït per a renovar-la totalment: la incapacitat de l’antiga estructura per a acollir les nombroses donacions i fundacions que hi afluïen de resultes de la prosperitat del barri i dels seus habitants, coincident des del segle XIII amb el cicle d’expansió marítima de Catalunya. Però també s’han de tenir en compte altres motivacions implícites, com l’esperit d’emulació o la voluntat d’autoafirmació de la població.

L’acta de col·locació de la primera pedra recollia l’argument de la insuficiència de l’església vella –el més habitual quan es tractava de justificar la renovació de les grans esglésies gòtiques– i confiava la viabilitat de l’obra a la pietat i la devoció dels parroquians (Bassegoda i Amigó, 1925-27, vol. II, apèndixs III i IV).

Efectivament, sembla que durant la primera fase de construcció, els treballs es van alimentar amb els diners aportats pels parroquians, més que no pas amb un fons dinerari prèviament acumulat. El gran nombre de capelles incloses en l’obra nova té una relació directa amb el seu finançament, de manera que cada capella conté l’escut de la família o de la persona que la patrocinà (la taula adjunta en conté la relació detallada.) Fins i tot en una de les claus de volta majors, la de l’Anunciació, hi trobem un escut familiar, el dels Bertran. També hi ha una gàrgola amb l’escut dels Cardona.

Malgrat que s’hi ha al·ludit sovint, l’aportació dels gremis a la construcció de Santa Maria del Mar va tenir una importància menor comparada amb la de les aportacions particulars. Només sobresurt de forma especial la contribució dels macips de ribera, o bastaixos de capçana, la feina dels quals consistia a transportar mercaderies. Segons s’afirma tradicionalment, hi van traslladar de manera gratuïta tota la pedra necessària per a l’obra i el cert és que tenen un protagonisme destacat a la façana principal, on es veu doblement representada la seva feina: en capitells de l’arqueria inferior i als batents de la porta, on destaquen els aplics metàl·lics que figuren uns bastaixos o macips. També tingueren capella pròpia a l’interior i gaudiren de certs privilegis.

Arran de la pesta i de les crisis de mitjan segle XIV les condicions del mecenatge van variar sensiblement: va declinar el mecenatge privat mentre que les aportacions del rei van esdevenir decisives per a facilitar l’acabament de les obres. Pere el Cerimoniós va contribuir de forma molt important a l’obra de Santa Maria del Mar cedint-hi una pedrera (1368) i fent donació de l’elevada suma de 10 000 sous (1373) i, més endavant, de 100 florins, aquests destinats a la restauració d’una clau de volta malmesa (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. II, doc. CCXXIX).

L’administració de l’obra de Santa Maria del Mar era a càrrec d’una junta d’obres escollida pel consell general de parroquians o vint-i-cinquena. Al començament componien la junta quatre membres. Quatre són els obrers que signen el contracte amb Montagut i Despuig (1329), especificant-se que es tracta de ciutadans de Barcelona. Al segle XV el nombre d’obrers va augmentar fins a cinc, que usualment representaven diversos estaments socials: militars, ciutadans, mercaders, artistes i menestrals.

La paternitat del projecte arquitectònic de Santa Maria del Mar s’atribueix sense discussions a Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, que també foren els responsables de l’engegada de les obres. Tanmateix, la seva vinculació a Santa Maria no va ser gaire prolongada: el 1336 ja s’esmenta Pere Oliver com a mestre major.

La notícia relativa a Oliver, poc divulgada, arriba mitjançant la recensió d’un document perdut de l’arxiu antic de Montserrat on es fa referència a la construcció d’un pont sobre el Llobregat a Monistrol: Pere Oliver, mestre major de Santa Maria del Mar, i Jaume Fabre, mestre major de la catedral de Barcelona, van ser designats supervisors d’aquesta obra (Baraut, 1983).

És molt probable que aquest Pere Oliver sigui el mateix Pere Olivera o Sa Olivera esmentat sis anys abans, el 1330, en ser nomenat mestre d’obres del palau reial de Barcelona. Si fos així, no s’hauria de passar per alt la vinculació d’un arquitecte reial amb Santa Maria del Mar, per tot el que podria significar.

L’any 1339 es va celebrar la solemne cerimònia de translació de les relíquies de santa Eulàlia al nou sepulcre de la catedral i amb aquest motiu es va organitzar una processó que va passar per diversos llocs eulalians de la ciutat, entre els quals, inevitablement, Santa Maria del Mar. Segons l’acta de l’esdeveniment, l’arquebisbe de Tarragona (que no era sinó Arnau Sescomes, el primer ardiaca del Mar) va dir missa a l’interior de l’església en construcció mentre se’n feien també a l’exterior, davant de la façana principal i a la plaça del Born. Altres fonts confirmen que a partir del 1341 ja se celebraven habitualment actes litúrgics a l’interior de la nova església.

Segons les informacions del Llibre de les Llunes o Registrum Beatae Mariae de Mari interpretades per Bassegoda i Amigó, el 1341 ja eren enllestides totes les capelles laterals de les naus, des de la de Tots els Sants (núm. 15) fins a la de Sant Pau i Santa Pràxedes (núm. 24).

Una observació atenta dels beneficis instituïts a les capelles de Santa Maria del Mar permet extreure diverses conclusions sobre el plantejament i el desenvolupament del procés de construcció: s’observa, per exemple, que quan foren traslladats els altars de l’església vella (els dedicats als sants Jaume, Magdalena, Joan, Margarida, Gabriel, Anna, Miquel, Llorenç, etc.) no es van situar a la capçalera de la nova (com va passar, per exemple, a la catedral de Barcelona), sinó que van ser distribuïts per la part de les naus, tendint a concentrar-ne la majoria prop dels peus (es pot comprovar mitjançant la taula adjunta).

Aquesta situació denota amb claredat que la construcció no avançava per trams, des de la capçalera fins als peus, sinó més aviat de fora cap a dins: primer, els murs perimetrals amb les capelles corresponents, i després, les voltes. Crida l’atenció que la dotació de les set capelles del deambulatori sigui força tardana, dels anys seixanta i setanta, és a dir, bastant posterior a la dotació de la majoria de capelles de la part de les naus. Aquest és un fet difícil d’explicar, atès que pressuposem que les capelles del deambulatori es devien haver construït, si més no, al mateix temps que la resta. Podria ser que s’haguessin reservat per a acollir serveis.

L’examen de les mènsules dels arcs que emmarquen els finestrals de les capelles permet diferenciar clarament entre la tipologia dominant a la part de la capçalera i les capelles adjacents (entre les capelles 12 i 30), on es representen caps humans, i la tipologia que s’estén pels murs laterals i la part de la façana principal (entre les capelles 31 i 11), on es representen motius vegetals.

Tot i la manca d’elements que permetin precisar-ho, ens atreviríem a situar el tancament de la volta del presbiteri i de les dues primeres voltes majors de les naus vers els anys 1339-41, coincidint amb la translació de les relíquies de santa Eulàlia i les primeres notícies relatives a la celebració d’actes litúrgics. Altres autors situen el tancament d’aquestes voltes cap als anys seixanta d’acord amb les dates de fundació de les capelles de la capçalera. En qualsevol cas, aquestes tres primeres claus de volta presentaven unes característiques formals i estilístiques bastant unitàries, perceptibles en les fotografies anteriors al 1936. La del presbiteri evoca la Coronació de la Mare de Déu, com era acostumat. La del primer tram de la nau representa el Nadal, i la del segon tram, l’Anunciació.

El tercer tram de volta es va tancar poc abans del 1379, quan les obres avançaven en gran part gràcies al mecenatge reial. Per això la clau de volta corresponent representa el rei Alfons el Benigne, algunes vegades confós amb sant Jordi.

El dia de Sant Esteve d’aquell any 1379 es va produir un incendi que va adquirir enormes proporcions a causa de la gran quantitat de fusta acumulada a l’interior de l’església, sobretot la de les bastides. El foc va afectar els altars, el cor i la sagristia i fins i tot va fer témer per l’estabilitat de les voltes. També va malmetre la clau de volta reial, que va haver de ser restaurada. Pere el Cerimoniós se’n va fer càrrec i va contribuir-hi amb 100 florins “pro reparacione cuiusdam clavis” (1380), com ja hem esmentat anteriorment.

Per aquells anys devia ser mestre major de Santa Maria del Mar Guillem Metge, a qui coneixem per una menció documental de l’any 1381, posterior a la seva mort.

L’última de les voltes majors, la clau de la qual representa l’escut de la ciutat, es va tancar al mes de novembre del 1383.

D’aquesta manera, cinquanta-quatre anys després del seu començament, es donava per acabada la construcció de l’església gòtica de Santa Maria del Mar. No hi va haver consagració, sinó celebració d’una missa solemne amb motiu de la festa de la Mare de Déu d’Agost de l’any següent (1384).

Tot i això, encara restaven inconclusos els coronaments de les torres. L’any 1496 es registra un pagament al mestre de cases Pere Oliva per a la realització del campanar del costat de migjorn. Els dibuixos d’Antoon van den Wijngaerde mostren que a mitjan segle XVI el campanar de la banda de mar assolia més alçada que el de la banda de muntanya. Aquest restà inacabat, i fou August Font, l’any 1902, qui l’igualà amb l’altre.

El terratrèmol del 2 de febrer de 1428 afectà Santa Maria del Mar i causà l’esfondrament de certa part de la O o rosassa major, de resultes del qual van morir més de 20 persones, ja que hi havia molta gent a l’església celebrant el dia de la Candelera. El terratrèmol també va afectar la volta de la capella de Sant Jaume i Sant Martí, propera a la façana principal (núm. 4). La reparació d’aquesta volta va ser confiada, l’any següent (1429), al mestre de cases Jaume Albiol.

En canvi, la reconstrucció de la rosassa es va ajornar fins el 1459, any en què es van encomanar els treballs a Andreu Escuder, mestre de l’obra de la seu de Barcelona, juntament amb el seu nebot Bartomeu Mas, Pere Joan i Bernat Nadal. La reparació va tenir un cost de 550 lliures, i va anar seguida, el 1460, de la contractació dels vitralls, encomanats a l’artista Antoni Lonyi (1460).

L'edifici

Santa Maria del Mar. Capelles i àmbits perimetrals. La numeració és referida a la taula.

Santa Maria del Mar
NÚM.	ADVOCACIÓ / DENOMINACIÓ1	CRONOLOGIA	AUTOR	PROMOTOR	CLAUS DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS
Capelles i àmbits perimetrals
1	Portal major				Malmesa
2	Sant Simeó i Santa Apol·lònia v. 1341 (Sant Vicenç Ferrer, Mare de Déu dels Desemparats; actualment, Santa Apol·lònia)			Saurina Durfort	Malmesa
3	Sant Esteve (Ecce Homo, Mare de Déu del Pilar; actualment, Mare de Déu del Carme)	1379		Ramon Savall, mercader	Sant Esteve
4	Sant Jaume i Sant Martí (Sant Jaume, Mare de Déu de la Llet; actualment, Mare de Déu de l’Olivera)	1347-54, reparada el 1429		Francesc Grunyí	Motius vegetals
5	Sant Salvador o la Transfiguració (Sant Pancraç)	1329		Arnau Sescomes, primer ardiaca de Mar i futur bisbe de Lleida i Tarragona	Crist Salvador	Plafons de vitrall amb escenes de la vida de Crist (Lavatori i Ascenció), del segle XIV (→Museu Parroquial)
6	Santa Maria Magdalena (Sant Isidre)				Santa Maria Magdalena
7	Sant Pere Màrtir i Sant Domènec (Sant Pere Apòstol; actualment, Sant Josep i Santa Eulàlia)	1347		Pere Poc	Sant Pere in cathedra	Plafons de vitrall amb la Mare de Déu i sant Miquel, del segle XV
8	Portal del Fossar de les Moreres o de la Passioneria				Motiu heràldic	Imatge de la Mare de Déu, del segle XIV (→altar major, núm. 39)
9	Sant Joan (Immaculada Concepció de Maria)	v. 1341		Jaume d’Olzet	Sant Joan Baptista
10	Sant Bartomeu (Sagrat Cor de Jesús; actualment, Sant Magí i Santa Tecla)	1359		Bartomeu Monjo, mercader	Malmesa	Pintura mural a la manera d’un retaule, del segle XV?, destruïda i perduda
11	Santa Eulàlia de Barcelona (Mare de Déude l’Amor Formós; actualment, la Cort de Maria)	1331		Berenguer Raudors o Roudors, ciutadà	Santa Eulàlia?
12	Santíssima Trinitat (Mare de Déu de la Mercè; actualment, Sant Domènec)	1339-43		Guillem Alomar, vicecanceller reial Arnau Burgués, canonge de la Seu d’Urgell	La Trinitat?
13	Sant Tomàs (Mare de Déu del Carme; actualment, Mare de Déu dels Desemparats)	1340		Francesc Gener, mercader	Sant Tomàs	Làpida sepulcral del conestable Pere de Portugal, del darrer terç del segle XV (←presbiteri)
14	Sant Francesc i Santa Clara (Mare de Déu del Remei)	1338-41		Bernat Sabastida, mercader	Dos sants, un d’ells màrtir
15	Tots els Sants (Cor de Maria)	1346-49		Francesc Cestrada Jaume Gràcia, argenter	Diversos sants
16	Sant Mateu i Santa Marta (Mare de Déu dels Dolors; actualment, Sant Crist Crucificat)	1349		Família Gualbes	Escut dels Gualbes
17	Les Onze Mil Verges i Sant Rafael (Mare de Déude l’Esperança; actualment, Mare de Déu dels Dolors)	1339		Arnau Dusai	Un sant i una santa
18	Sant Felip i Sant Jaume (Sant Sepulcre, actualment, Santa Maria de Cervelló)	1363		Jaume Solà, mercader	Escut dels Solà
19	Portal del Born	1542-46	Bernat Salvador		Inferior: Crist portant la creu Superior: escut dels Torroja
20	Sant Lluc i Sant Agustí (accés a la capella del Santíssim)	1363		Gilbert de Fàbrega, paraire	Escut dels Fàbrega
21	Sant Mateu, Santa Tecla i Santa Caterina (Corpus Christi, Exaltació de la Santa Creu; actualment, sagristia)	1366		Gremi de macips de ribera	Desapareguda
22	Sant Julià, Mare de Déu de les Neus (sagristia)	1363		Bonanat Descoll Arnau d’Alòs, mercader	Escut dels Descoll
23	Sant Jordi i Santa Helena (Mare de Déu del Roser; actualment, Sant Crist Crucificat)	1362		Jaume Cavaller	Escut dels Cavaller
24	Sant Pau i Santa Pràxedes (Sant Pau; actualment, Sant Antoni de Pàdua)	1342-45		Bernat de Pera o Sapera, conseller reial	Escut dels Sapera
25	Santa Margarida (Sant Aleix, Sant Josep; actualment Sant Aleix)			Famílies Dusai i Durfort	Santa Margarida
26	Sant Iu, Santa Eulàlia de Mèrida (Mare de Déu dels Àngels; actualment, Mare de Déu del Pilar)	1341-63		Bernat Sabater, vicari perpetu de Santa Maria del Mar	Escut de Barcelona	Làpida i sepulcre de Bernat Sabater († v. 1372), destruïts Làpida sepulcral d’A. de Castellet, del segle XIV, malmesa Estàtues jacents de Francina Ros († 1490) i Sibina Miquel († 1476)
27	Sant Honorat i Santa Oliva (Sant Josep Oriol; actualment, Santa Cecília, Sant Josep Oriol)	1348		Arnau Ballaró, draper	Inscripció moderna
28	Sant Marc, Santa Bàrbara (Sant Josep, Sant Miquel dels Sants; actualment, Sant Judes Tadeu, Sant Antoni Maria Claret)	1349		Maria, filla de Bernat Serra, mercader	Escut inidentificable
29	Sant Gabriel i Santa Caterina (Mare de Déu de l’Esperança)	1365			Sense motiu
30	Sant Nicolau (Sant Antoni de Pàdua; actualment, Sagrat Cor de Jesús)	1367		Guillem Rovira, escrivà reial	Sense motiu
31	Corpus Christi (Mare de Déu de Montserrat; actualment, Mare de Déu de Montserrat, Sant Jordi, el Sant Àngel Custodi)	1352		Marmessors de Bernat Llull, segon ardiaca de Mar	Al·legoria eucarística	Sepulcre de Bernat Llull († 1348) i de la seva mare
32	Portal dels Sombrerers				Escut reial
33	Santa Anna i Santa Agnès (Mare de Déu de Lorda; actualment, Sant Ignasi de Loiola)	1344-48		Pere Guardiola, mercader	Malmesa
34	Sant Andreu (Mare de Déu de la Columna; actualment, Sant Joan ante Portam Latinam)	1332		Guillem de Preixana, mercader	Malmesa
35	Sant Miquel (Santa Bàrbara)	1339			Malmesa
36	Sant Antoni i Sant Bernat (capella baptismal; actualment, Mare de Déu del Roser)	1337		Joan Geltrú	Sant Antoni i sant Bernat
37	Santa Llúcia, Sant Vicenç (Ànimes del Purgatori; actualment, Santa Marta)			Arnau de Busquets, ciutadà de Barcelona	Sant Vicenç	Làpida sepulcral d’Arnau de Busquets († 1328) Retaule pintat, de Joan Alsamora, del 1494, perdut
38	Sant Llorenç (Santa Rita)	1339		Família Marcús	Martiri de sant Andreu?	Retaule pintat, de Miquel Nadal i Francesc Bergés, del 1445, perdut
1 Entre parèntesis es donen les advocacions o denominacions posteriors a l’original. També s’indiquen el desplaçament dels objectes gòtics i les restauracions de les claus.  [Josep Bracons] Clapés

Santa Maria del Mar. Les referències numèriques corresponen a: presbiteri i naus centrals (en blau) i naus laterals i deambulatori (en groc).

Presbiteri i nau central
NÚM.	ADVOCACIÓ	CLAUS DE VOLTA	OBJECTES GÒTICS
39	Altar Major: Maria Assumpta	Coronació de la Mare de Déu (malmesa el 1936, restaurada el 1971-73)	Imatge de la Mare de Déu, del segle XIV (←portal del Fossar de les Moreres o de la Passioneria, núm. 8) Retaule major, dels segles XIV-XV, desaparegut Làpida sepulcral del conestable Pere de Portugal, del darrer terç del segle XV (→capella 13)
40		Naixement de Jesús (malmesa el 1936, restaurada el 1985)
41		Anunciació (malmesa el 1936, restaurada el 1985)
42		El rei Alfons el Benigne (malmesa per un incendi el 1379, restaurada el 1380; novament malmesa el 1936 i restaurada en 1971-73)
43		Escut de Barcelona (restaurada en 1971-73)	Rosassa major, de mitjan segle XIV (destruïda el 1428 i reconstruïda en 1459-60 amb vitralls d’Antoni Llonyi)
Naus laterals i deambulatori
44		Malmesa o inidentificable
45		Malmesa o inidentificable	Vitrall dels Apòstols, del final del segle XV, restaurat
46		Malmesa o inidentificable
47		Malmesa o inidentificable
48		Malmesa o inidentificable
49		Malmesa o inidentificable
50		Malmesa o inidentificable
51		Malmesa o inidentificable
52		Malmesa o inidentificable
53		Malmesa o inidentificable
54		Malmesa o inidentificable
55		Malmesa o inidentificable
56		Malmesa o inidentificable
57		Malmesa o inidentificable
58		Malmesa o inidentificable	Vitrall del Judici Final, de Severí Desmasses, del 1494
59		Malmesa o inidentificable
60		Malmesa o inidentificable
1 Entre parèntesis es donen les advocacions o denominacions posteriors a l’original. També s’indiquen el desplaçament dels objectes gòtics i les restauracions de les claus.  [Josep Bracons] Clapés

Formes i significats del programa arquitectònic

El concepte arquitectònic de Santa Maria del Mar és relativament simple: una carcassa compacta que delimita un espai interior de gran amplitud.

Aquesta amplitud de l’espai interior és un dels trets més característics de l’arquitectura gòtica catalana. En esglésies de tres naus com Santa Maria s’assoleix mitjançant la reducció de la diferència d’alçada entre la nau central i les laterals, que aquí és d’uns 5 m.

També potencia la sensació d’amplitud interior el considerable espaiament dels suports a la part de les naus, de manera que aquestes consten tan sols de quatre trams. En canvi, al voltant del presbiteri el ritme columnari es fa molt més dens i agut per a proporcionar-li el necessari teló de fons. Des de la porta principal de l’església es té la sensació visual d’una progressió continuada dels pilars en direcció al presbiteri. Manca un bon aixecament actual de Santa Maria del Mar, però sospitem que s’hi podrien haver introduït correccions òptiques per a potenciar aquest efecte.

La renúncia a un transsepte –fins i tot a un pseudotranssepte com el de la catedral de Barcelona– és una altra de les opcions en benefici de l’amplitud i la unitat de l’espai interior, perquè no s’estableix solució de continuïtat entre naus i capçalera.

També és molt important la manera de tractar la llum. Malgrat que els arquitectes de Santa Maria no renunciaren a dotar el presbiteri d’una corona de llum (o de finestrals), ni tampoc a l’entrada de claror “des de dalt”, que són les formes típiques d’il·luminació dels temples, la corona de llum de la capçalera no resulta excessivament potent i fins i tot queda compensada per la llum que al costat oposat de l’església deixa entrar la rosassa de la façana major. De manera semblant, els grans finestrals laterals anul·len pràcticament els possibles efectes de les rosasses superiors. L’efecte resultant de tot això és una il·luminació bastant uniforme i matisada de l’espai interior, que n’afavoreix la percepció unitària.

En el mateix sentit actua encara el predomini visual de les superfícies llises i contínues, a causa de la reducció del protagonisme dels nervis, tal com es comentarà més endavant.

En definitiva, l’ordenació interior de Santa Maria del Mar s’allunya voluntàriament de la típica configuració basilical per a donar lloc a un espai unitari, poc jerarquitzat, comparable a una llotja o a un espai cívic (una plaça, un fòrum…). És aquí on la denominació Hallenkirche, o església llotja (denominació que preferim a la d’església sala o de planta de saló), pren tot el seu sentit original.

Pot afirmar-se que a Santa Maria del Mar el sentiment religiós propi d’un temple es troba molt matisat per aquest espai “cívic” i per valors essencialment burgesos com el racionalisme o l’austeritat.

El contingut artístic de la Santa Maria gòtica també reflectia molt bé aquesta condició burgesa. Pel que sembla, no era una església dotada amb abundància de retaules o de sepultures notables a la manera de les esglésies conventuals o episcopals. Podia haver tingut el sepulcre monumental del conestable Pere de Portugal, però la seva realització es va frustrar i només se’n conserva la llosa sepulcral. També es va conservar fins el 1936 la decoració mural, a la manera d’un retaule, de la capella de Sant Bartomeu.

Els vitralls devien tenir un paper molt important a Santa Maria del Mar, atès que cada una de les capelles laterals era presidida per un gran finestral. Tanmateix, són pocs els testimonis conservats de vitralls dels segles XIV i XV (Ainaud, Vila-Grau, Escudero, 1985).

Del mobiliari gòtic de Santa Maria del Mar sobresortien el retaule major (existent ja al segle XIV i substituït al segle XV pel que contractà Bernat Martorell), el cor (també del segle XIV, però renovat i ampliat a partir del 1421) i els orgues.

Un dels elements principals (o fins i tot el principal) del programa arquitectònic de Santa Maria del Mar és el sistema de capelles laterals, disposades sense solució de continuïtat seguint el perímetre interior de l’església. A diferència de l’arquitectura gòtica septentrional, aquí els murs perimetrals actuen com una estructura de suport sòlida i compacta segons una manera de construir directament derivada de la tradició romànica. Les capelles laterals s’hi integren, encaixant-se en els contraforts, cosa que constitueix una altra de les característiques arquetípiques de l’arquitectura gòtica catalana.

Disposar d’una àmplia oferta de capelles era molt necessari per al sosteniment econòmic de l’obra. Ja s’ha comentat que la fundació dels corresponents altars o beneficis constituïa una de les principals formes de mecenatge. Per això Santa Maria del Mar va ser dissenyada per a acollir el màxim nombre possible de capelles laterals, i fins i tot el procediment constructiu sembla haver-se adaptat a aquest requeriment. Recordem que no es tracta d’una construcció resolta per trams en sentit longitudinal, sinó d’una obra realitzada de fora cap a dins, donant prioritat a la resolució de tot el sistema de capelles laterals.

La invisibilitat, a conseqüència d’això, de l’evolució longitudinal de l’edifici reforça encara més la percepció unitària del conjunt, cosa que moltes vegades s’ha atribuït en exclusiva a la “rapidesa” de la construcció: 54 anys.

Descripció del monument

El pla de Santa Maria del Mar no sembla condicionat per cap estructura preexistent, sinó que respon a una concepció de nova planta, absolutament coherent i unitària en els plantejaments. Malgrat l’existència de restes medievals a sota del presbiteri actual (descobertes arran de les excavacions realitzades per Marià Ribas), sembla que l’antiga església de Santa Maria de les Arenes no va restar dins el recinte de la nova Santa Maria del Mar, condicionant-la, sinó que aquesta es va bastir cap al nord-oest de l’antiga, “a parte circii”, tal com es diu en l’acta de col·locació de la primera pedra. És molt probable que una de les raons d’aquest hipotètic desplaçament fos la voluntat d’assegurar la fonamentació de la nova església, allunyant-la dels sorrals.

Planta de l’església.

SPAGC - J. Bassegoda

La planta és la d’una església de tres naus sense transsepte. Les naus laterals circumden el presbiteri dotant-lo de deambulatori i, tal com hem comentat, tot el perímetre interior de l’església és encerclat amb 35 capelles laterals, disposades sense solució de continuïtat.

La capçalera adopta la forma d’un semipolígon de set costats i continua amb un tram recte, d’una llargada equivalent a la meitat de les grans tramades de la nau. L’existència d’aquest tram obeeix a la més elemental lògica estructural: és l’espai necessari per a tancar equilibradament la volta del presbiteri.

Les naus són de quatre trams, de planta quadrada els centrals i rectangular els laterals. El considerable espaiament dels suports permet englobar fins a sis capelles laterals per tram (tres a cada costat).

Un total de setze pilars vuitavats constitueixen els suports interiors de les voltes. N’hi ha vuit que corresponen a la corona del presbiteri i els altres vuit (lleugerament més gruixuts) delimiten els trams de la nau. Bassegoda i Amigó remarca que el seu gruix correspon a 1/8 de l’amplada de la nau. La seva proporció és molt esvelta (el diàmetre equival a 1/13,5 de l’alçada) i això també contribueix a augmentar la sensació de lleugeresa i espaiositat de l’interior. Antecedents remots d’aquests pilars vuitavats es podrien trobar en l’arquitectura cistercenca (a la sala capitular de Poblet, per exemple) i també en un edifici mendicant tan significatiu com l’església de Santa Croce de Florència.

Els arcs torals o doblers (els disposats transversalment a la nau central) i els arcs formers (els que separen la nau central de les laterals), així com els nervis de les voltes, no es projecten fins a terra sinó que arrenquen de les impostes dels pilars, situades just a mitja alçada de l’edifici. Això fa que els arcs torals de la nau central hagin de ser considerablement peraltats, ja que, tal com explica Bassegoda i Amigó (1925-27, vol. I, pàg. 194-195), per a garantir un equilibri perfecte calia respectar un dels principis fonamentals de les estructures de tres naus: que l’empenta dels arcs torals de la nau major descarregui a la mateixa alçada que les claus de volta de les laterals. Altrament, les esclafaria.

La forma prismàtica dels pilars també serveix per a atenuar el protagonisme dels nervis i de la component lineal i afavoreix, en canvi, la ja comentada percepció unitària de l’interior, on visualment predominen les superfícies llises i contínues.

D’acord amb això, la presència de l’ornamentació escultòrica també és molt limitada, i es concentra principalment a les impostes i les claus de volta. Ja s’ha explicat quins són els temes que representen les claus de la nau major, totes reconstruïdes (llevat de la que ostenta l’escut de la ciutat) i amb la decoració policroma recuperada. En canvi, la iconografia de les claus de les naus laterals i el deambulatori és actualment molt difícil d’identificar, ja que es troben seriosament desfigurades o ennegrides. L’incendi del 1936 va danyar-les de tal manera que es va fer aconsellable que se’n repiquessin moltes per evitar despreniments. La iconografia de les claus de volta de les capelles laterals, menys deteriorades, coincideix substancialment amb les advocacions. A les claus d’algunes capelles del deambulatori també hi apareixen els escuts de les famílies promotores (vegeu la taula adjunta).

La bellesa de Santa Maria del Mar és racional, abstracta. Té molt més a veure amb les arts liberals que componien el quadrivi que no pas amb la component discursiva o narrativa de les arts pròpies del trivi. És una bellesa de caràcter numèric o geomètric. Musical, potser. Basada en els ritmes, la composició i la sàvia modulació de tots els elements per a obtenir l’harmonia de les proporcions, que tant al món antic com al món medieval era considerada la principal font de bellesa.

El mòdul o unitat bàsica de mesura per a tota la composició arquitectònica de Santa Maria és el peu de 33 cm, el mateix que adoptaren els constructors de la Seu Vella de Lleida, per exemple. Deu d’aquestes unitats determinen la profunditat de les capelles laterals. L’amplada de les naus laterals fa just el doble (20 peus) i la de la central el quàdruple, o sigui 40 peus. Per tant, l’amplada total del conjunt és de 100 peus (33 m) o, si es vol, 10 vegades la profunditat de les capelles laterals. L’alçada màxima de l’edifici és exactament la mateixa, de manera que les proporcions de Santa Maria del Mar tendeixen a la quadratura (100 × 100 peus).

L’alçada de les capelles laterals (o, més exactament, de l’arc que hi dona accés) és de 40 peus, nombre que equival a 4 vegades la seva profunditat, a la mateixa amplada de la nau central o a la meitat de l’alçada de les naus laterals.

Secció transversal del temple.

SPAGC - J. Bassegoda

Com és natural, un estudi metrològic acurat revelaria molts altres aspectes del sistema de proporcions que regeix a Santa Maria del Mar i possiblement confirmaria la impressió que hem obtingut arran de les nostres observacions: que l’estructura presenta lleugers desajustos (correccions òptiques?), de manera que, per posar un exemple, els trams de la nau central no són quadrats perfectes.

El traçat de Santa Maria del Mar és, doncs, el resultat d’una sàvia combinació geomètrica basada en el cercle i el quadrat, és a dir, en relacions de proporcionalitat simples a base de nombres sencers i fraccions elementals (vegeu el text adjunt: Com va ser traçada la planta de Santa Maria del Mar). Tot això, unit a les seves mides extremes (en secció) de 100 × 100 peus o 10 × 10 vegades la profunditat de les capelles laterals, fa pensar en Vitruvi, el qual –citant “els antics”– considerava el 10 el nombre perfecte, ideal per a modular els temples. No es pot afirmar que Montagut i Despuig fossin coneixedors directes de Vitruvi –cosa força improbable–, però la saviesa clàssica que acrediten els arquitectes de Santa Maria del Mar fa evident que la lliçó de l’arquitectura clàssica havia estat assumida i incorporada a la tradició constructiva medieval i concretament al gòtic català. No oblidem tampoc que la mesura de 100 peus –l’hecatompedon– ja era la preferida en els temps grecs.

Secció longitudinal i del temple. La cripta sota el presbiteri major es va construir els anys seixanta del segle XX.

SPAGC - J. Bassegoda

A l’exterior, la composició dels volums reflecteix l’estructura amb absoluta claredat i també fa ben visible l’harmonia rítmica de Santa Maria del Mar suara comentada. Visualment hi predominen les superfícies contínues amb textura de llamborda i, com passa a l’interior, el protagonisme de l’ornamentació és reduït. Destaca tan sols la que és pròpia de les obertures (portades i finestres) i el repertori animalístic de les gàrgoles.

La volumetria exterior de Santa Maria del Mar s’escalona en tres nivells corresponents a les capelles, el primer, a les naus laterals, el segon, i a la nau central, el tercer. El més visible és el primer, damunt del qual es disposa com un terrat on es fan visibles els contraforts. Aquests són tan massissos que fan pràcticament innecessaris els arcs boterells.

Els terrats de Santa Maria del Mar subratllen el predomini de les línies horitzontals, contrapuntades per la verticalitat dels contraforts i de les llancetes dels finestrals de les capelles. Confirmant aquesta horitzontalitat, fins i tot la presència de les torres és discreta: Santa Maria del Mar no presenta grans elements de desenvolupament vertical, com un cimbori o un campanar adossat, a la manera dels de la catedral o el Pi. Les torres són de proporcions lleugeres i s’alcen als flancs de la façana com torres angulars. Tenen la planta octagonal i un acabament pla, sense coronament agut. Com era acostumat, una de les torres havia de servir de campanar i l’altra era per al rellotge.

Façana principal del temple, amb una única portalada monumental i flanquejada per dos gràcils campanars octagonals.

ECSA - G.Serra

Santa Maria del Mar té quatre portes: la principal, dues de laterals i la que s’obre a la capçalera. La façana principal és una de les poques obres d’aquestes característiques que, a Catalunya, conserva sense alteracions importants la seva configuració gòtica original. La composició és absolutament fidel a l’harmoniosa proporcionalitat del conjunt i reflecteix l’estructura arquitectònica de l’edifici malgrat que no té tres portes, com normalment correspondria a una església de tres naus, sinó una única porta central en la qual es concentra tota la decoració.

Hi ha dos arguments per a justificar l’existència d’una sola porta a la façana principal. En primer lloc, la importància concedida a les capelles laterals, ja comentada, que determina l’obertura de capelles a la part interior de la façana. L’existència d’aquestes capelles impedia l’obertura d’una portada triple.

En segon lloc, observem que les portes laterals de Santa Maria del Mar són molt més properes a la façana que a la capçalera, de manera que podria dir-se que allò que es va produir en realitat va ser un desglossament de la portada triple mitjançant el desplaçament de les portes laterals. Aquesta disposició té conseqüències subtils en la configuració de l’espai interior: si la porta principal confirma l’eix longitudinal, les dues portes laterals estableixen un eix transversal que en certa manera trenca la direccionalitat única de les naus i reforça la percepció d’aquesta part de l’església com un espai cívic. Sembla particularment escaient i a propòsit la comparació amb un fòrum, situat a la cruïlla del cardo i el decumanus de les ciutats romanes.

Horitzontalment, la façana és dividida en dos pisos. L’inferior es correspon amb el nivell de les capelles laterals i, a causa de la seva continuïtat per la part interior de la façana, se situa en un pla més avançat que el pis superior.

Verticalment, la façana és emmarcada per les dues torres angulars que la flanquegen i pels contraforts que contraresten l’empenta de les grans arcades interiors.

El cos central superior és dominat per la gran rosassa, la traceria flamígera de la qual correspon a l’obra reconstruïda al segle XV. La traceria de la rosassa original, destruïda pel terratrèmol del 1428, obeïa a un disseny radiant com les del Pi, Sant Cugat o Tarragona.

El centre del pis inferior conté la portada pròpiament dita. Es tracta d’una composició a base d’arcs cecs i de motllures acompanyada d’una representació figurativa molt sintètica. Als dos costats de la porta hi ha les figures de sant Pere i sant Pau. El timpà és ocupat per la dèisi: Crist entronitzat, mostrant les ferides de la Passió, i als seus peus la Mare de Déu i sant Joan Evangelista com a intercessors.

Completen l’element figuratiu de la portada de Santa Maria del Mar dues figures d’àngels portant insígnies de la Passió situades a la part alta i els vint-i-quatre petits capitells de marbre de l’arqueria inferior, ara força malmesos. Ja s’ha assenyalat la inserció, als extrems d’aquesta sèrie de capitells, de la representació de la feina dels macips o bastaixos. La resta de capitells contenen motius vegetals o faules animalístiques, llevat d’un –molt malmès– que potser representa la llegenda dels tres vius i els tres morts.

Com hem dit, les dues portes laterals no es troben a l’alçada d’un hipotètic creuer, o sigui, més a prop de la capçalera que dels peus, sinó a la inversa. Ja s’ha comentat la incidència que això té en la configuració espacial de l’interior. Així mateix cal tenir-ho en compte com a expressió clara de la renúncia explícita al transsepte i com a confirmació de la simetria que regeix tota la planta, ja que la seva posició és simètrica respecte de la capçalera.

Les dues portes laterals són la dels Sombrerers o Mirallers –al costat de muntanya– i la del Fossar de les Moreres o de la Passioneria –al costat de mar–. La Passioneria, situada al davant d’aquesta porta, era la casa on es reunia la comunitat de beneficiats de Santa Maria del Mar.

Totes dues portes són del mateix estil, però la dels Sombrerers mostra detalls de caràcter més arcaïtzant. En general presenten una composició de motllures en gradació que descriuen un arc ogival. Contenen dintell i timpà, i l’extradós de l’arc és complementat amb traceries cegues a la manera d’un fals gablet.

Hom ha assenyalat els paral·lelismes d’aquestes portades amb les de la Seu de Manresa i el monestir de Pedralbes. La del Fossar de les Moreres també ha estat comparada amb la de Sant Iu de la catedral, entre altres raons per la presència de les làpides commemoratives de l’inici de les obres. Pere Beseran ha proposat la comparació entre el fals gablet d’aquestes dues portes i el de la porta de la sala capitular de la catedral de Vic, recordant amb tota la raó la doble vinculació de Ramon Despuig a Vic i a Santa Maria del Mar. En aquest sentit, però, l’afinitat amb Manresa seria donada per l’activitat de Montagut.

La quarta porta de Santa Maria del Mar és la del Born, que ocupa l’espai d’una de les capelles del deambulatori, a la dreta de la capella axial. Es tracta d’una obra afegida, no prevista en el projecte original. La raó de l’afegit rau en la voluntat de facilitar l’accés a l’església pel passeig del Born i també la circulació de les processons.

La porta pròpiament dita ja era oberta a la fi del segle XV, però la construcció del portal de pedra picada actual data del XVI. La seva realització fou encomanada l’any 1542 al mestre de cases Bernat Salvador. Es van posar per models el de Santa Eulàlia del claustre de la catedral i el del convent de Sant Agustí.

La pedra utilitzada per a la construcció de Santa Maria del Mar provenia de les pedreres de Montjuïc. La junta d’obres en tenia algunes i, com s’ha comentat anteriorment, el rei Pere el Cerimoniós va cedir-ne una altra el 1368. Aquesta pedrera, situada al lloc anomenat la Roca, era propera a les altres que s’explotaven per a la construcció de Santa Maria.

L’aparell constructiu és constituït per llambordes lligades amb morter de calç i carreus o peces de pedra tallada. Les primeres predominen als grans panys de mur i als contraforts, mentre que la pedra ben tallada es va fer servir per a les parts estructurals: pilars, arcs, nervis, portes i finestres, etc.

Les voltes són quadripartides i presenten l’aparell de cadascun dels panys disposat en el sentit de la clau. Damunt la volta pròpiament dita hi ha un farciment de gerreria compost per peces de ceràmica acuradament disposades, tal com es va poder estudiar arran d’una recent intervenció als terrats (1989-92). Algunes d’aquestes peces es troben al museu parroquial. Gràcies al farciment ceràmic era possible omplir un volum considerable sense augmentar substancialment la càrrega, proporcionant alhora el llit necessari per a la solera del terrat i la capa de formigó que la suporta.

Un exercici d’estil

En el projecte arquitectònic de Santa Maria del Mar es pot reconèixer una decidida voluntat d’estil que la consagra com una fita cabdal per a la definició d’una arquitectura gòtica catalana. No debades n’és considerada una de les expressions canòniques.

Els referents que n’emmarquen la concepció remeten directament als tres components bàsics de la cultura arquitectònica del gòtic català trescentista: el model catedralici francès, les experiències dels ordes mendicants –sobretot pel que fa a la manera de tractar l’espai interior– i la tradició derivada de les formulacions arquitectòniques del segle XIII català, en gran part influïdes pel Cister i concretades en el sentit de l’ordre racional i l’austeritat decorativa.

Santa Maria del Mar integra de forma sàvia, equilibrada i madura totes aquestes referències culturals. Com a precedents més directes i immediats té la catedral de Barcelona i, molt especialment, la Seu de Manresa.

Alguns cronistes antics, com Puiggarí, afirmaven que Santa Maria era un intent de plagi de la seu episcopal barcelonina. Aquesta és, evidentment, una afirmació exagerada que sens dubte subestima la seva forta personalitat arquitectònica. Bassegoda i Amigó (1925-27, vol. I, pàg. 180-182) la matisava afirmant que la catedral i Santa Maria acusen una planta pariona, però que els impulsors de Santa Maria del Mar van voler anar mes enllà. En efecte, Santa Maria recull algunes propostes elaborades pels arquitectes de la catedral i les desenvolupa amb originalitat. En són un exemple la minimització del transsepte o el protagonisme del sistema de capelles laterals, que ja es feien notar a la seu però que aquí es van resoldre amb molta més coherència. També quedava apuntada a la catedral la voluntat d’unificar l’espai interior, minimitzant les jerarquies espacials i reduint al màxim la diferència d’alçada entre les naus central i lateral.

Capçalera del temple. L’actual portada que dona al Born és obra del mestre de cases Bernat Salvador, a qui li fou encomanada el 1542.

ECSA - G.Serra

Això últim, a la catedral, no era altra cosa que una solució enginyosa per a donar resposta a la necessitat de construir l’obra gòtica damunt de la romànica. A Santa Maria del Mar, en canvi, es va assumir la igualació de l’alçada de les naus sense aquest condicionant tècnic, lliurement, com una proposta innovadora i amb valor estètic. D’aquesta manera es feia un pas decisiu cap a la seva consagració com un dels principals trets definidors més característics de l’arquitectura gòtica catalana.

Les estretes relacions formals de Santa Maria del Mar amb la Seu de Manresa (molt especialment manifestes en el disseny i les funcions atribuïdes als pilars) van ser reconegudes i estudiades per Bassegoda i Amigó amb tanta precisió, que li va ser possible arribar a una de les conclusions més clarividents de la seva monumental monografia sobre Santa Maria del Mar: l’atribució d’ambdues esglésies a un mateix autor, Berenguer de Montagut: “La meva hipòtesi es donchs qu’en Montagud féu la mostra de la Seu manresana trayentla de Santa Caterina y d’altres models extrangers com Mans y Noyon; que després féu la de Santa Maria, perfeccionant aquella y inspirantse ab la Seu de Barcelona, en la part dels absis especialment…” (Bassegoda i Amigó, 1925-27, vol. I, pàg. 207).

Això que Bassegoda plantejava com a hipòtesi sobre la base d’una minuciosa anàlisi tipològica va trobar confirmació documental arran de la troballa a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona del contracte amb Ramon Despuig i Berenguer de Montagut. El document va localitzar-lo Francesc Martorell i Trabal abans de la Guerra Civil Espanyola, però va ser Agustí Duran i Sanpere qui el recuperà després de la guerra i qui el va donar a conèixer.

Si els antecedents més immediats de Santa Maria del Mar són la catedral de Barcelona i la Seu de Manresa, entre els seus consegüents més directes destaquen la catedral de Mallorca i l’església de Santa Maria de Sagunt.

A la catedral de Mallorca el ressò de Santa Maria del Mar és nítidament perceptible en els pilars octagonals i en l’agosarat desenvolupament d’algunes de les propostes contingudes en el plantejament de l’església barcelonina, com ara allò que fa referència a la unitat i l’esveltesa de l’espai interior. Deia Rubió i Bellver (1912) que ambdós temples eren “los dos edificios de organismo constructivo más simple de todo el arte gótico y los que con menor complicación y menos materiales han logrado construir las dos salas proporcionalmente más espaciosas y desembarazadas de toda la cristiandad”.

Portades del Fossar de les Moreres i dels Sombrerers, que són coronades per un fals gablet semblant al d’altres portades d’edificis traçats per Berenguer de Montagut i Ramon Despuig.

ECSA - G.Serra

A partir de les afinitats entre l’església barcelonina i la seu mallorquina alguns cronistes antics, com Street, van arribar a creure que els dos edificis podien tenir el mateix autor. No cal que sigui així, tanmateix. Potser no és una qüestió d’autor, sinó que té relació amb la intervenció de Pere el Cerimoniós. Sobretot si es té en compte la ferma voluntat unificadora d’aquest rei, que va comportar la fixació d’uns referents i unes opcions estètiques molt concretes.

Al País Valencià es pot trobar un altre testimoni eloqüent de la influència de Santa Maria del Mar i del seu valor referencial. Es tracta de l’església de Santa Maria de Sagunt, iniciada l’any 1334. Consta de tres naus amb capelles laterals entre els contraforts. Com a l’església barcelonina, hi trobem pilars vuitavats i trams de planta quadrada. Però on la interrelació resulta més patent és en la distribució dels volums en alçat, que comporta un suau escalonament de la nau central i les laterals.

Pel caràcter canònic de la seva arquitectura, Santa Maria del Mar també ha tingut repercussions evidents en el neogoticisme català. Esmentem, per exemple, l’església de Sant Pere de Ribes o els ecos de la seva façana en la de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, projectada per F. de P. del Villar.

La fàbrica trescentista de Santa Maria del Mar no ha sofert alteracions, reformes o modificacions substancials al llarg dels segles, de manera que pot ser apreciada en la seva pràctica integritat. També ho afavoreix el despullament de l’interior, tràgica conseqüència de l’incendi i la destrucció del patrimoni moble que contenia, l’any 1936.

Ultra la reparació de la gran rosassa i d’altres elements danyats pels terratrèmols del segle XV, l’acabament dels campanars i l’obertura del portal del Born a mitjan segle XVI, la transformació més important que tingué lloc a l’interior va ser la divisió horitzontal de les capelles de l’absis en època renaixentista i la modificació barroca del presbiteri.

Exteriorment, l’edifici és gairebé tot exempt, llevat d’una part de la capçalera que té adossat un bloc d’edificacions entre les quals hi ha la sagristia, altres dependències parroquials com la majordomia o la vicaria i també la capella del Santíssim, obra d’estil neoclàssic deguda a l’arquitecte Francesc Vila (1831-34).

Al segle XVII es va construir la tribuna reial, unida al palau virregnal mitjançant un pont que constituïa una imatge molt característica. Aquest pont fou enderrocat l’any 1986 a causa d’un pla de reforma urbanística que incloïa la dignificació del fossar de les Moreres. Completada aquesta, ha estat possible obtenir una àmplia perspectiva d’aquell flanc.

Santa Maria del Mar ha patit els estralls dels bombardeigs dels anys 1691, 1694, 1705 i 1714, especialment del primer i de l’últim. També va afectar-la el bombardeig d’Espartero (1842), però, en canvi, se salvà dels saqueigs i les revoltes del segle XIX i de la Setmana Tràgica. Declarada monument historicoartístic d’interès nacional el 1931, al juliol del 1936 sucumbí a l’incendi que destruí gairebé tot el patrimoni moble que contenia. L’arxiu parroquial també va sofrir pèrdues importants, però no la destrucció total.

Immediatament després de la guerra es va emprendre la restauració de l’interior, que va avançar lentament, capella per capella, i no es va enllestir fins l’any 1969. Durant aquest període tingué lloc la reforma del presbiteri, que el va situar a un nivell més alt que l’original tot permetent la construcció d’una cripta al dessota. Aquests treballs també van fer possible excavar la necròpoli de l’antiguitat tardana existent al subsòl de l’església. Durant les últimes dècades s’han dut a terme nous treballs de restauració i neteja de diferents parts i elements, com les claus de volta reial i de la Coronació (1971-73), les claus de l’Anunciació i el Naixement (1985), els terrats de les capelles (1987-89), el terrat principal i els vitralls (1989-92) i la façana principal (1998-99).

Bibliografia consultada

Ayats, 1647; Flórez, 1775; Capmany, 1779; Ponz, 1788; Piferrer – Parcerisa, 1839; Pi i Margall, 1842; Piferrer – Parcerisa, s.d. [1843]; Mirambell, 1849; Villanueva, 1851b; Pi i Arimon, 1854; Roca i Corí, 1861; Street, 1865; Puiggarí, 1879; Olivó, 1881; Aymar i Puig, 1900; Dehio – Bezold, 1901; Casellas, 1910; Rubió i Bellver, 1912; Alós, 1915; Carreras i Candi, s.d. [1916]; Bassegoda i Amigó, 1920, 1921 i 1922; Alós, 1923; Bassegoda i Amigó, 1925-27; La basílica…, 1929; Lampérez, 1930; Lavedan, 1935; Bassegoda i Musté, 1944 i 1946; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Pijoan, 1948; Garrut, 1952; Torres Balbás, 1952; Verrié, 1952 i 1957; Voltes, 1958; Duran i Sanpere, 1959; Lavedan, 1959; Duran i Sanpere, 1960; Mayer, 1960; Ribas, 1967; Cirici, 1968; Ribas, 1968; Duran i Sanpere, 1972a, 1973 i 1975; Bassegoda i Amigó, 1976; Cirici, 1977; Marès, 1977; Pintó, 1977a i 1977b; Cirici, 1979; Bassegoda i Nonell, 1977; Ribas, 1977; Bassegoda i Nonell, 1978a; Riu – Pintó, 1980-82a; Buxadé, 1981; Riu, 1982; Riu – Pintó, 1982-83; Baraut, 1983; Bassegoda i Nonell, 1983b; Dalmases – José, 1984; Ainaud, Vila-Grau, Escudero, 1985; Bassegoda i Nonell, 1987; Catàleg del patrimoni…, 1987; Bassegoda i Nonell, 1990; Catàleg de monuments…, 1990; Hernández-Clos i altres, 1990; Tort, 1990; Erlande-Brandenburg, 1992; Barral, 1994b; Beseran, 1994; Bassegoda i Nonell, 1998; Bracons, 1999; Cubeles, 1999; Carreras i altres, 2000; Manote, 2000; Morer – Badia, 2000; Ruiz, 2000; Taulé, 2000; Barral, 2001; Figueras, 2002.