La capella reial de Santa Àgata de Barcelona

Capçalera de la capella Reial de Santa Àgata de Barcelona. Els anys del regnat de Jaume II són, en molts aspectes, un dels punts culminants de la Catalunya medieval. És un període d’enfortiment de l’autoritat del monarca, que va emprendre un ambiciós programa de renovació dels seus palaus. En el de Barcelona, Jaume II decidí bastir-hi una capella, inicialment i fins al segle XVII sota l’advocació de Santa Maria. Les obres van començar vers el 1302 i eren pràcticament enllestides del tot el 1311. Als murs de l’església hi ha esculpits molts escuts amb les armes reials, i a l’absis poligonal es poden veure també escuts amb el senyal de la primera esposa de Jaume II, Blanca d’Anjou, morta el 1310.

ECSA - G. Serra

L’aparell monàrquic i altres manifestacions de l’autoritat règia van ser renovats sota Jaume II i, així, es van emprendre amplis programes d’obres en palaus i castells patrimonials, sempre desenvolupats amb la nova expressió gòtica. Les empreses d’edificació reials sembla que havien estat força discretes al segle XIII, paradoxalment amb els creixents requeriments d’una reialesa que amb les conquestes continentals i insulars del segle havia augmentat molt la seva potència. Ni les grans fortaleses o residències andalusines de l’Aljaferia, l’Almudaina o l’almúnia del Real valencià, ni tampoc el vell palau reial barceloní no van ser objecte d’obres importants en el dos-cents, i només consta que sota Jaume I el palau de Montpeller va ser reformat i dotat d’una capella reial de nova planta cap als anys 1246-54, de la qual no queda res en peu. De fet, a la darreria del segle XIII cap dels regnes del casal barceloní, ni el catalanoaragonès ni el nounat de Mallorques, no disposava d’equipaments regis d’acord amb les seves entitats polítiques. Si hom ha volgut veure en les reformes polítiques ressons de les formes de regiment que Jaume II hauria conegut en el govern del reialme sicilià, per traslladar-les després als seus altres dominis, a uns influxos similars pot obeir la monumentalització règia. Dues de les seves grans iniciatives, la construcció d’una majestuosa capella palatina i la de les tombes reials, no tenen precedents catalans coneguts ni regionals pròxims, mentre que es poden relacionar de ple amb obres sicilianes. Cap dels comtes reis del casal barceloní no disposava de sepultures gaire monumentalitzades fins que amb Jaume II va adoptar-se a Santes Creus una disposició deutora de la de les tombes reials sicilianes, encara que sota una solució gòtica. L’expressió estilística separa també la capella reial palermitana, exuberant obra siculonormanda de la dècada del 1130, del temple àulic que va bastir-se a Barcelona a l’inici del segle XIV, però tampoc en aquest cas no hi ha precedents d’una capella reial de caràcter solemne, d’arquitectura exempta, elevada i autònoma que comparteixen ambdós temples i que fou propi d’aquestes peces arquitectòniques.

Sobre l’impacte de la sumptuosa capella de Palerm hi ha el testimoni coetani de Ramon Muntaner, home de guerra que en la seva Crònica no es va saber estar de dir que era “de les riques del món”. La seva fastuositat i morfologia singular no enfosqueixen les evidents concomitàncies amb la capella reial gòtica de Barcelona. Ambdues són fàbriques aïllades i exemptes, no integrades dins de cap altre edifici, és a dir, arquitectònicament independents i alhora amb un lligam orgànic molt lleuger respecte a la resta de components del complex àulic, amb el qual es relacionen des d’un nivell elevat que coincideix amb la planta noble del conjunt. Aquestes característiques de les capelles de Palerm i Barcelona es troben exactament en d’altres com ara la Sainte-Chapelle del palau reial parisenc, obra del gòtic radiant alçada en 1241-48, i també, en part, a la capella de Santa Anna del palau mallorquí de l’Almudaina, obrada simultàniament a la barcelonina, i, pel que se sap, a la més antiga i desapareguda de Santa Maria de la residència reial de Montpeller. D’aquesta mena de temples només hi ha escassos exemplars en els reialmes feudals més preeminents, i ni arquitectònicament ni sota cap altre concepte no poden equiparar-se amb les multiformes capelles o oratoris que sense autonomia orgànica ni constructiva són simples parts d’edificacions més complexes en fortaleses, residències senyorials i patrícies o en palaus corporatius.

El procés constructiu

Planta de l’església.

SPAGC

No se sap res, ni arqueològicament ni documentalment, del temple que va precedir en el Palau Reial Major de Barcelona l’edificació de la capella gòtica de Santa Maria, que ara es coneix per la seva dedicació a santa Àgata, sancionada el 1601. Sortosament les escriptures han deixat força detalls dels preparatius de la construcció i de les maniobres que el rei va haver de fer per a finançar-la, així com del curs dels treballs. Les primeres notícies són de les gestions fetes el 1302 per a adquirir la torre de na Palau a fi d’alçar-hi el campanar, cosa que vol dir que llavors el projecte arquitectònic es trobava definit i que potser se n’havia iniciat l’execució, perquè en aquell mateix any el monarca feia pagar les campanes del nou temple i es preocupava de les pintures que havien d’ornar-lo, mentre que el 1306 es referencia el treball d’una volta i de les vidrieres, a més d’un assentiment reial a la proposta de coronar amb sis puntes el campanar. El 1311, o a tot estirar l’any següent, estava habilitada per al servei religiós, cosa que lliga amb la presència als panys de l’absis del senyal de la reina Blanca d’Anjou, morta el 1310. L’autoria ha estat assignada de forma convencional a Bertran Riquer, mestre i obrer del palau des de la darreria del segle XIII fins a la tercera dècada del segle següent, i de qui se sap que també va estar a càrrec de l’actuació al panteó dinàstic de Santes Creus. Tanmateix, no hi ha cap testimoni fefaent de la seva intervenció directa en la fàbrica o traça de la capella. En lloc de conferir-li l’anacrònica categoria d’arquitecte, sembla força més prudent considerar-lo un oficial regi encarregat de les obres palatines i que podria haver pres part en l’edificació del temple, sense cap necessitat de ser-ne el projectista.

Les característiques del monument

La nova capella va resultar d’adaptar la incipient arquitectura gòtica catalana als específics requeriments d’autonomia i elevació d’un temple palatí, sota els rígids condicionants de la preexistent muralla romanocomtal, dins mateix de la qual va allotjar-se en un estret i llargarut edifici dels segles XII-XIII, bastit entre tres torres i sostingut per dues arcades. El nivell de la capella és el de la planta noble del bloc del palau comtal romànic i ara sala del Tinell, amb el qual es relacionava perpendicularment per un curt tram de contacte. De l’antic edifici de dalt de la muralla s’aprofitaren al nou temple les dues arcades, el frontis alçat damunt seu i part de les torres. Però, per a augmentar la migrada superfície edificable, va caldre regruixir lleugerament la muralla pel costat intern de la plaça del Rei. L’ampliació es trobava condicionada per la situació del portal d’accés a la planta noble del palau, que va obligar a una solució molt forçada de contacte amb la capella.

Secció transversal de l’església (a l’esquerra), que recolza sobre la muralla romanocomtal. Planta de l’església (a la dreta).

SPAGC

La nau i el creuer ocuparen el tram comprès entre dues torres, ambdues incloses, i constituïren un cos continu dividit en quatre trams per sengles arcs apuntats de diafragma que sustenten una teulada de dos vessants amb embigat de fusta. L’enteixinat que hi ha ara, de factura neogòtica i obrat en la restauració de mitjan segle XIX, no té cap relació amb la decoració antiga, que segons testimonis presentava el senyal dels pals del casal barceloní. Fora del tram dels peus de la nau, amb morfologia específica, en els altres els murs perimetrals tenen fins a mitjana alçada una considerable amplada i són de secció massissa, perforada tan sols per les escales que comuniquen la tribuna alta amb el creuer. A la part superior, on s’obren els finestrals de traceria, el mur disminueix de secció i recula lleugerament sobre la línia de façana. En aquest nivell i en coincidència amb els arcs de diafragma interiors hi ha una seqüència de contraforts que carreguen sobre el mur inferior i deixen unes terrassetes als espais intermedis. Aquests contraforts són pilars massissos amb un acabament piramidal coronat per uns brotons de fulles.

El cos de la tribuna reial als peus del temple se situa en bona part dins d’una torre i per expressar el seu caràcter específic i segregar-lo de la resta de l’edifici va configurar un volum prismàtic, que per fora manté la vertical en tota l’alçada, amb unes superfícies gairebé cegues amb petites obertures i un coronament de merlets d’estricte valor emblemàtic. Una volta de canó sustenta la tribuna, que, elevada a mitjana alçada, s’allarga fins a la meitat del tram i a la qual, per dues grans arcades, s’obren sengles àmbits laterals encabits dins dels murs perimetrals, a manera d’arcosolis i que tenen correspondència amb una tercera arcada més gran, adossada a la testera i que cobreix la part posterior de la tribuna. Aquesta es prolongava amb una plataforma de fusteria, sostinguda per mènsules, que arribava fins el primer arc de diafragma. Dins de la tribuna, l’arcosoli del costat nord-oriental era tancat per dues arcades ogivals, que formaven una mena de llotja o galeria amb els escuts del casal de Barcelona i de la reina Elionor de Sicília a més d’un anyell místic. El senyal heràldic de la tercera muller del rei Pere el Cerimoniós indica que la galeria no correspon a l’obra primigènia, sinó a una reforma feta en 1349-75.

Tant la plataforma de fusteria com la galeria arcada foren retirats en la restauració de mitjan segle XIX, per bé que elements arquitectònics i d’escultura d’aquesta última s’aprofitaren en una porta fictícia i de nova formulació, instal·lada sota la tribuna en coincidència amb un antic pas cegat al segle XVI i que, de fet, no va ser transitable altre cop fins a mitjan segle XX, després de les grans transformacions realitzades a l’edificació de rere seu. Els peus de la nau reuneixen ara, com en origen, les principals connexions de la capella. La tribuna s’enllaçava amb la part residencial del palau per dues portes secundàries en el nivell elevat i amb la planta noble pel portal central de la testera. En aquest darrer nivell també es troba la porta exterior de la plaça del Rei, que sembla un pas que havia d’estar definit en l’obra primigènia del temple, encara que l’actual no s’hi correspon atès que per la factura de les mènsules esculpides de la llinda es data al tombant dels segles XIV-XV i, per tant, es tracta d’una reforma de l’obertura inicial. La tribuna connecta amb el pla del temple per unes escales interiors amb sengles obertures a mig recorregut que s’havien mantingut tapiades fins a la restauració dels anys quaranta del segle XX, que foren formulades de nou amb llenguatge neogòtic.

Interior de la capella vers els peus, on hi ha la tribuna reial.

ECSA - G.Serra

El creuer era de principi molt escanyat, sense manifestació externa al volum de la nau, de forma que els seus braços es reduïen a simples entrants encabits dins dels murs perimetrals, tal com es manté a la banda de la plaça del Rei. A l’altre costat es va allargar amb l’afegit de la capella lateral de la Reina durant el tercer quart del segle XIV. Aquest cos de planta rectangular, que té dos arcosolis laterals i coberta de creueria, sobresurt de la façana posterior i se sustenta en una volta amb dos massissos peus drets. L’excavació arqueològica dels carcanyols d’aquesta volta va trobar-los farcits de grans gerres usuals entre la terrissa gòtica del país. El bloc absidal s’aixeca un xic damunt de la nau i forma un volum polièdric de cinc panys que és cobert amb volta pètria d’ogiva i, en conseqüència, es diferencia completament de la resta del temple. La capçalera està perforada a la part alta per finestrals a cada un dels cinc costats i en la intersecció d’aquests s’aixequen per la part de fora uns massissos contraforts similars als de la nau, que s’adossen sense lligam com si fossin una obra lleugerament posterior. La teulada que resguardava l’absis va ser retirada cap als anys quaranta del segle XX i substituïda per un terrat pla sense relació amb la solució original, que devia ser un teulat dividit en aiguavessos i aiguafons en coincidència amb les gàrgoles, envoltat per un muret o ampit amb merlets esglaonats. La unió del presbiteri amb la nau posa en evidència una certa inseguretat a l’hora de soldar estructures morfològicament diverses. Val a dir que la diferència arquitectònica entre la nau i la capçalera sembla obeir a raons constructives, atès que l’estretor i elevació de l’espai edificable només va permetre de bastir uns murs perimetrals de secció molt reduïda, que no podien absorbir l’empenta d’una volta pètria, i tampoc no es van voler o poder afegir uns contraforts laterals. Per tot plegat, es va triar una solució arquitectònica convencional, és a dir, una experimentada coberta amb arcs de diafragma i embigat llenyós, afegida a un absis que es va resoldre estructuralment amb una coberta pètria ogival.

Façana de migdia de la capella, amb l’esvelt campanar octagonal que fa d’aquest monument una de les estampes més característiques del gòtic català.

ECSA - G.Serra

Rere la capçalera i del tot independent s’aixeca el campanar, format per un volum octogonal generat damunt el cub de la torre de la muralla, transformada a l’interior en un sol espai amb una volta apuntada. El campanar de damunt seu només ocupa la meitat de la planta i deixa una terrasseta oberta a la plaça del Rei. Per una escala que puja des del creuer s’arriba fins al primer pis del cloquer, on arrenca l’escala que s’enfila fins a la cambra de les campanes. Entre el primer pis i el nivell superior hi ha un cos prismàtic sense compartimentar i definit pels murs perimetrals, dins el gruix dels quals hi ha l’escala helicoïdal d’accés a la part superior.

Una cornisa motllurada a l’exterior marca la diferència entre el cos i el pis superior de les campanes. En aquest darrer es juxtaposen dues fàbriques ben diferents, una de les quals consisteix en un prisma vuitavat que prolonga en alçada el cos inferior i té els seus costats perforats per una alternança de grans finestrals i finestrelles. Les obertures més grans tenen traceries i els mainells són de pedra nummulítica, que per una escriptura sense datar del regnat de Jaume II se sap que fou encarregada a Girona. Dins la cambra de les campanes hi ha l’altra obra, que a manera d’anella inscrita rere el mur perimetral i de planta octogonal en alçada arriba a cegar la part baixa dels grans finestrals. A dins, una paret transversal divideix el pis pel mig i presenta dues arcades apuntades. La presència anòmala d’aquesta fàbrica sembla ser el vestigi d’un primer coronament deixat a mig fer. La modificació del projecte hauria consistit a fer del pis de les campanes una neta prolongació del cos inferior, amb el mateix volum i un notable creixement en alçada. El projecte primitiu inconclús devia consistir en una torre força més baixa que l’actual, de la qual el pis superior seria en degradació, és a dir, lleugerament reculat respecte del cos baix, en una solució similar a la de les torretes de la façana principal de l’església barcelonina de Santa Maria del Mar. Les escriptures de la fàbrica del temple, tot i que no confirmen de ple aquesta suposició, sí que registren dubtes i modificacions en l’execució de la part alta del campanar. En un document que tampoc no porta data es proposava al rei Jaume II d’aixecar dotze filades més de les que llavors tenia el campanar i fer uns finestrals de divuit pams perquè “com més alta serà l’obra pus rica serà e de pus bella mostra”. Encara que no es coneix el dictamen reial, sembla evident que la juxtaposició d’obres a la part alta del cloquer seria el testimoni d’aquests canvis de projecte.

L’interior de la cambra de les campanes es clou amb una cúpula apuntada de vuit sectors i tancada amb una clau foradada en forma d’anella. El campanar és coronat per vuit frontons triangulars sobremuntats per unes creus de pedra i gàrgoles, entre les quals hi ha representacions força maldestres de porcs domèstics. Davant el peculiar coronament, únic a l’arquitectura gòtica catalana, algun autor ha insinuat que representaria una corona reial i que l’inspiraria el mateix Jaume II, tot i que aquesta interpretació sembla venir d’una lectura esbiaixada del document del 1306. Tanmateix, no resulta forassenyat pensar que amb la forma adoptada s’hagués volgut al·ludir al caràcter regi de l’edifici, perquè altres elements del temple també ho suggereixen, com ara els merlets de damunt la tribuna i l’absis, que semblen recursos per a assenyalar els àmbits de la capella destinats a rebre, respectivament, el monarca i la divinitat.

La capella, segregada de la resta del palau durant el segle XVI, en perdre aquest el caràcter residencial regi, va mantenir el culte fins al procés desamortitzador del segon quart del segle XIX. La governamental Comissió de Monuments va fer-hi importants obres de restauració a càrrec de l’arquitecte Elies Rogent durant el decenni dels anys cinquanta, segurament les primeres d’un edifici gòtic al Principat. Durant molts anys sense ús definit, fou convertida en estatge del museu constituït amb la fusió de les col·leccions de l’Acadèmia de Bones Lletres i la Comissió de Monuments cap al 1875. Les obres d’obertura de la Via Laietana comportaren l’enderroc de les cases adossades a la seva façana posterior i la constitució de la plaça de Ramon Berenguer III al llarg del tercer decenni del segle XX. El museu va restar a la capella fins el 1932 i, un cop desmantellat, l’edifici va quedar sense destinació i fou objecte d’un llarg i discontinu però important procés restaurador pels arquitectes Jeroni Martorell i Adolf Florensa entre aquell any i el 1942, en què fou oberta al culte. Posteriorment, els anys 1985, 1990-95 i 1999 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya hi va fer noves obres de restauració, acompanyades de l’excavació arqueològica.

Bibliografia consultada

Bassegoda i Amigó, 1895; Madurell, 1936; Martínez Ferrando, 1956; Durliat, 1964; Adroer, 1979 i 1989; Riu-Barrera, 1992; Español, 1996b; Billot, 1998; Riu-Barrera, Torra, Pastor, 1999.