Detall de l’antiga capçalera de Sant Feliu de Sabadell, temple consagrat el 1488.
ECSA - G.Serra
La diòcesi de Barcelona, a semblança de les altres diòcesis més meridionals del país o properes al mar, va conèixer al llarg de l’època del gòtic una etapa de construcció de noves esglésies parroquials, generalment damunt l’emplaçament d’antics temples romànics. En primer lloc, des de l’inici del segle XIV, a la ciutat de Barcelona, que és sempre un punt obligatori de referència en tractar del gòtic català, s’aixecaren de bell nou les parròquies de Santa Maria del Pi, Sants Just i Pastor i Santa Maria del Mar, totes encara dempeus, i se’n renovaren parcialment les de Sant Jaume i Sant Miquel, destruïdes al segle XIX. A aquestes esglésies barcelonines cal afegir, com a exemples dels primers temples parroquials gòtics, Santa Maria de Vilafranca del Penedès, una de les parròquies més antigues del gòtic català, tot i que té modificacions tardanes. La majoria de les esglésies que acabem d’esmentar són estudiades en articles monogràfics en aquest mateix volum.
Portalada de l’antiga parròquia de Sant Martí de Provençals, ara al costat del barri de la Verneda de Barcelona.
ECSA - G.Serra
Però va ser sobretot a la segona meitat del segle XV, a partir del moment que l’economia donà signes de recuperació en amplis sectors de la diòcesi després de la llarga crisi econòmica i la guerra civil, que s’aixecaren nous temples d’estil gòtic o s’ampliaren antigues esglésies parroquials fora de la ciutat de Barcelona, algunes de les quals conserven encara notables elements gòtics. Dissortadament, d’alguna d’aquestes esglésies, com ara la de Sant Esteve de Granollers, edificada entre el 1480 i l’inici del segle XVI, només en podem oferir testimonis gràfics perquè fou destruïda, excepte el campanar, durant la guerra civil de 1936-39. Granollers era un important centre de mercat, com també Sabadell, vila que al llarg del segle XV va refer la seva església de Sant Salvador, on s’havia traslladat al final del XIV la parroquialitat del terme des de l’església de Sant Feliu, situada vers el castell d’Arraona. D’aquest temple del segle XV, consagrat el 1488, en resten alguns vestigis dins l’església neogòtica aixecada després dels fets de la Setmana Tràgica. L’antiga capçalera del segle XV, poligonal, és ara la capella del Santíssim.
Com veiem, durant el segle XV l’activitat fou especialment remarcable al Vallès, però també va afectar el Maresme i el mateix Pla de Barcelona, on sabem que el 13 d’octubre de 1432 el mestre d’obres barceloní Joan Aimeric va signar un contracte per a la realització del portal de l’església parroquial de Sant Martí de Provençals. Per aquests mateixos anys es devia renovar la totalitat de l’església.
El Maresme
Al Maresme, en concret, entre el 1454 i el 1463 s’edificà Sant Feliu d’Alella, bé que fou ampliada al segle XVIII i reformada després de la Guerra Civil Espanyola; conserva, però, la nau gòtica de 19 m de llargada per 6 d’amplada, amb capelles laterals. L’actual campanar, de forma quadrada amb tres obertures per a les campanes, fou construït també al segle XV. La part inferior correspon possiblement a una construcció anterior, ja que se sap que sobresortia molt poc de la coberta de l’església i fou aprofitat. Posteriorment se’n féu el coronament, de ferro, que sosté les campanes del rellotge.
Sant Andreu del Far (Dosrius) té una nau gòtica que pot datar-se al segle XV i altres reformes fetes en un edifici anterior, visibles sobretot als dos pisos inferiors del campanar, reformat al segle XVIII. Sant Andreu de Canyamars, també a Dosrius, té totes les característiques d’un edifici dels segles XIV o XV o bé les d’un edifici romànic refet en bona part en època gòtica. A partir del 1423 es va reconstruir l’església parroquial de Santa Maria de Mataró, ampliada a partir del 1685 i consagrada l’any següent, on són encara visibles alguns elements gòtics poc característics.
El Vallès
En aquesta comarca és ben visible la traça gòtica en molts edificis, com a l’antiga església de Sant Martí de Pertegàs, ara coneguda com Sant Erasme, primitiva parròquia del terme i de la vila de Sant Celoni. Va ser refeta en bona part a partir del final del segle XIV a semblança de la rectoria que té al costat. A l’església de Santa Maria de Palautordera, reconstruïda, es creu, sobre el palau que li donà el nom i del qual s’aprofità una torre com a campanar, la nau es va refer al segle XV i es va completar al segle següent quan es van construir la volta i la portalada esculpida.
Al gran terme de Sant Antoni de Vilamajor, consta que als segles XIV i XV es feren importants reformes a l’església de Sant Julià del Fou, segons es diu textualment en la visita pastoral del 5 de febrer de 1403. Avançat el segle XV es va refer en bona part la nau romànica i es construí el campanar, els dos pisos inferiors del qual són d’època gòtica. El segon cos té dos buits, d’obertura geminada, per a les campanes. La nau única fa 15 m de llarg per 5 d’ample. L’absis és quadrat. La porta romànica i gòtica que donava al cementiri fou tapiada l’any 1894 en construir-se el baptisteri. L’actual façana i la porta són del segle XVII.
La parroquial de Cànoves, dedicada a sant Muç, va ampliar-se al pas dels segles XV i XVI en la seva nau i es va refer al mateix temps la torre campanar. Dins del gran terme de la Roca, la parròquia de Santa Agnès de Malanyanes té una nau on es barreja una estructura gòtica i més tardana (segles XVI-XVIII) sobre una base romànica i capelles laterals que poden datar-se ja al segle XVI. El campanar, la part més genuïna, és del XV. L’església parroquial de Sant Esteve de Vilanova del Vallès va reformar-se totalment i es va consagrar el 1488, bé que fou ampliada al segle XVI, època en què es va fer l’altar de Santa Quitèria (1560), que passà més tard a ser titular de la parròquia. A les Franqueses, l’església de Santa Maria de Llerona va fortificar la seva nau romànica amb dues torres, una a cada banda de l’edifici, per a protegir-la durant les guerres remences.
Encara caldria afegir en aquesta llista Sant Esteve de Palaudàries (Lliçà d’Amunt), en la qual s’han conservat elements gòtics del final del XV i el principi del XVI. Aquestes reformes consten en les visites pastorals d’aquesta època; i Sant Julià i Santa Quitèria de Lliçà d’Amunt, temple fonamentalment romànic però que patí diverses reformes ja al segle XV. El campanar i la portada són del segle XVI.
Cal observar que la manca de datació exacta de moltes de les reformes que s’aprecien en aquests temples i el fet que la majoria no es completessin fins al segle XVI fan que en realitat algunes d’elles corresponguin al gòtic tardà i que s’estudiïn i esmentin també en l’article sobre les esglésies gòtiques del segle XVI que es publica en aquest mateix volum.
Sant Esteve de Granollers
L’església parroquial de Sant Esteve de Granollers abans del seu enderroc el 1936.
HMJMG
L’església gòtica de Granollers es va edificar damunt el mateix solar d’una església romànica anterior. Diverses notícies ens revelen que estava en construcció al final del segle XV i principi del XVI i que el campanar ja era del tot enllestit el 1508, segons es dedueix d’una visita pastoral. L’església parroquial granollerina era un temple de nau única capçat per un absis poligonal. Disposava de contraforts laterals on s’allotjaven capelles i d’un imponent campanar a l’angle nord-oest, únic vestigi que resta de l’església gòtica després de la reconstrucció dels anys quaranta del segle XX. En l’edifici destacava la portada de la façana de migdia, d’arquivoltes en degradació i amb un fals gablet. La coberta de la nau i de la capçalera era feta amb voltes de creueria.
La torre campanar té 34 m d’alçada i consta de tres cossos, el primer de base quadrada i els altres octagonals (el segon només en part). En destaca el pis superior, amb grans obertures per a les campanes i construït amb carreus perfectament treballats.
Entre el Llobregat i el Penedès
El sector intermedi entre el Llobregat i la comarca del Penedès és un altre territori on s’observa una notable activitat constructiva, fins i tot ja al segle XIV. Correspon bàsicament a l’antic deganat de Piera, creat el 1325 amb capital a l’església parroquial de Santa Maria de Piera, vila que era també seu d’una sotsvegueria. L’estructura primitiva de Santa Maria de Piera, romànica, ha estat refeta totalment al llarg dels segles. El 1260 el bisbe Arnau de Gurb consagrà de nou el temple després d’haver-se ampliat i reformat. Durant el segle XIV es documenten la fundació i construcció de nombroses capelles i altars (Sant Antoni, Corpus Christi, Santa Anna, la Santíssima Trinitat…).
A Sant Pere de Màger o de Vilademàger, dins el terme municipal de la Llacuna, l’edifici romànic original fou reformat radicalment en època gòtica, vers la segona meitat del segle XIV, reforma que li donà l’aparença actual, amb una capçalera amb absis pentagonal i capelles laterals quadrangulars, a més de la portalada i de la coberta, que fou completament renovada. Fa 22 m de llarg per 8 d’ample.
La petita església de Santa Càndida d’Orpí (Anoia), que té a la façana de migdia una portada del segle XV emmarcada per un elegant arc conopial.
ECSA - G.Serra
Dins el terme del castell d’Orpí, l’església parroquial de Sant Miquel es reformà al XIV, i a mitjan segle es començà a construir l’església de Santa Càndida, que es completà en dues etapes, una a la segona meitat del XV i l’altra al segle XVI. El darrer tram de la nau és datat a la segona meitat del cinc-cents. És un temple d’una sola nau d’uns 22 m de llarg per uns 7 d’ample i capçalera poligonal, cobert amb voltes de creueria. Té una magnífica portalada a la façana de migdia, emmarcada per un arc conopial i amb decoració típica del segle XV. Al timpà hi ha la imatge de santa Càndida, protegida per un dosseret. Fa pocs anys va ser reformada gràcies a l’ajut de la Diputació de Barcelona i sota la direcció de l’arquitecte Antoni Gonzàlez Moreno-Navarro.
El 1371 fou traslladat a l’església de Santa Maria de Mediona –ara convertida en santuari– el culte de l’església de Sant Miquel, que es trobava dins el recinte del castell i que havia estat capella castral. Llavors, o poc després, es devia reformar. La seva capçalera és semblant a la de Santa Càndida d’Orpí.
En ple Penedès cal destacar, a banda de la monumental església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, la capella de Sant Joan dels Hospitalers (vegeu el volum Arquitectura I de la present obra), a la mateixa ciutat, del principi del segle XIV, i algunes parròquies rurals, com Sant Sadurní de Castellví de la Marca, al veïnat de les Casesnoves de la Riera. Aquesta església és en part romànica (segles XI-XIII) i en part gòtica (segle XIV). De les dues naus, l’una és romànica i l’altra gòtica. En total, l’interior fa 13 × 13 m. Les dues naus es comuniquen per dos grans arcs del segle XIV de 5 m. Les tres capelles annexes són posteriors a aquest segle, però encara d’època gòtica.
Antiga parròquia i ara santuari de Santa Maria de Foix (Alt Penedès), un edifici consagrat el 1331.
ECSA - J.Todó
L’antiga parròquia de Santa Maria de Foix, ara santuari del mateix nom del municipi de Torrelles de Foix, és un edifici reconstruït al principi del segle XIV i consagrat de nou l’any 1331. Es tracta d’una església de nau única i capçalera poligonal de cinc costats. La nau és coberta amb volta de canó apuntada, i el presbiteri, amb una volta de creueria, en la clau de la qual hi ha la imatge de la Mare de Déu. La portada d’arc de mig punt s’obre a migdia. Amb posterioritat al 1331 l’església es completà amb capelles obertes al mur nord, un porxo i una sagristia. Saquejada el 1936, va ser restaurada per la Diputació de Barcelona a la dècada del 1980. L’església de Foix té algunes semblances amb altres de properes, com l’esmentada de Màger o la de Montagut (Querol, comarca de l’Alt Camp).
Bibliografia consultada
Puig, 1929; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Madurell, 1948, pàg. 163-164; Planas, 1948; Martí Bonet i altres, 1981, pàssim; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. XVIII, XIX i XX; Miret, 1987; Lacuesta i altres, 1990a; Vila i altres, 1990; Castellano i altres, 1995; Entra a l’església…, 1997; Diccionari d’història eclesiàstica…, 1998-2001; Diversos autors, 1999; Muñoz Martí, Catalán, 2002.