Santa Maria de Rubió

Escut dels Castellolí sobre el portal principal.

ECSA - G.Serra

Tal com s’exposa en la introducció general d’aquest apartat, la diòcesi de Vic, molt afectada pel despoblament dels segles XIV i XV i per les guerres remences, està pràcticament mancada de gòtic rural.

L’etapa d’esplendor o enfortiment del feudalisme, amb el notable augment de població rural que es va produir al llarg dels segles XI al XIII, va fer que es renovessin en aquells temps, els d’esplendor de l’art romànic, gairebé totes les esglésies rurals del país i de les viles i ciutats. Al camp, l’esmentat despoblament del final de l’edat mitjana, que en molts indrets va suposar la pèrdua de la meitat i fins els dos terços dels habitants, va fer innecessària la renovació dels sòlids edificis romànics i fins i tot molts foren abandonats o passaren de parròquies a la categoria de sufragànies.

Les ciutats i viles també experimentaren una etapa de crisi, però moltes ja havien iniciat la construcció de noves esglésies gòtiques abans de la Pesta Negra del 1348 i es van poder refer un parell de generacions més tard, moment en què moltes d’aquestes obres foren completades. Les viles reials o que pertanyien a famílies senyorials importants referen o ampliaren les seves esglésies, com ara Santa Coloma de Queralt, Sant Martí de Tous, Vilagrassa, Cervera, etc. Altres indrets, com Pujalt, referen les seves fortificacions i ho van aprofitar per a aixecar al final del segle XIV una capella, la de la Puríssima, dins el clos murat.

Però no fou realment fins al final del segle XV i l’inici del XVI que es reprengué de manera més general la construcció o ampliació d’edificis religiosos, com els de Jorba, Rajadell, Sant Pere de Castellfollit del Boix, etc.

Una excepció del que ara hem exposat, per ser un cas d’església gòtica bastida en una parròquia rural, és Santa Maria de Rubió, construïda a partir del final del segle XIII o primers anys del XIV.

Una església fortificada

La parròquia de Rubió, al costat de les ruïnes del castell homònim, és al nord-est de la comarca de l’Anoia, en contacte amb els Prats de Rei, la capital històrica de l’antiga Segarra, i amb la comarca del Bages.

Sector nord de l’església, un veritable temple fortalesa.

ECSA - G.Serra

El castell de Rubió és documentat des del 1065. Va pertànyer inicialment a la família Rubió, refosa al final del segle XIII amb la dels Castellolí. Foren els Castellolí els qui al final del XIII o l’inici del XIV aixecaren la nova església sobre l’indret d’una d’anterior, de la qual han aparegut els basaments dintre de l’actual.

L’església és situada als peus del petit puig on hi ha les restes del castell i sobre un petit barranc o lloc escarpat. Això i el fet que es trobava integrada a les defenses del castell li confereixen un aspecte i caràcter de fortalesa. L’edifici –en realitat, doncs, una església fortalesa– constava inicialment d’una nau única, sense absis ni presbiteri diferenciat, coberta per dues tramades de volta de creueria amb nervadures que arrenquen de mènsules adossades als murs laterals. Les dues tramades són separades per un petit arc toral en ogiva, que reposa sobre mènsules ornades amb l’escut dels Castellolí.

És un edifici alt, d’estructura cúbica i severa, el caràcter de fortalesa del qual és remarcat per la manca d’obertures a la part baixa, els contraforts dels angles i del centre dels murs laterals i el campanar quadrat adossat a la part sud de la façana de ponent. A la part superior, emmarcat per una petita cornisa que envolta l’edifici, hi ha un terrat rodejat de murs amb espitlleres i petits baluards amb merlets sobre els contraforts dels angles i dels murs laterals. El terrat és cobert per un llosat i l’edifici té gàrgoles per a evacuar les aigües pluvials. És probable que el campanar, abans de la seva modificació i aixecament en 1635-36, també acabés amb merlets.

Planta i secció longitudinal de l’església (escala 1/500).

SPALDB - F.X.Asarta

L’església té dos portals: el principal a la part nord, que donava al recinte o sector del castell, i un altre, més reduït, a la façana meridional. El portal principal és de tradició romànica, amb arquivoltes sostingudes per columnes i capitells, tot decorat segons la tradició romànica de l’anomenada “escola de Lleida”, per la qual cosa sovint ha estat considerat romànic tot i ser fet en època ja gòtica o de transició. Sobre aquest portal campeja el senyal dels Castellolí. El portal de la part de migdia és molt més simple i petit, d’arc de mig punt i amb amples dovelles emmarcades d’una petita arquivolta o guardapols.

Cal destacar de l’obra, feta tota de pedra ben tallada i disposada en filades, la decoració de la clau de volta del tram ponentí amb un Crist sedent o Pantocràtor, que recorda encara la tradició romànica. També tenen decoració, aquesta ja plenament gòtica, dues mènsules que sostenen els arcs diagonals del presbiteri, amb un oferent a cada banda, i unes altres mènsules amb l’escut dels Castellolí i un ocell amb les ales obertes. A banda de les dues portes, l’església rep claror per dos petits finestrals allargats de punt ametllat, amb un calat d’ogives omplint l’arc apuntat i partits per una fina columneta, l’un al mur de llevant i l’altre al de migdia, tots dos a gran alçada, com també per la petita rosassa del mur de ponent situada a tocar de la volta.

Inicialment la nau original tenia només afegida una capella al mur nord i una petita sagristia a l’angle nord-est, però al segle XV s’hi va obrir una nova capella al mur meridional, enfront de la del nord. Les transformacions més importants, però, les va experimentar a partir del segle XVI quan perdé el seu caràcter de fortalesa; aleshores s’hi van obrir dues capelles més, la primera entre els contraforts de la façana meridional i l’altra, més tard, al seu davant, al mur de la part nord. També entre els anys 1593 i 1596 es va afegir un cor elevat a l’extrem sud de la nau, sostingut per una retícula de nervadures (o per nervadures reticulades), obra del mestre de cases Miquel Novell.

La terrassa de la coberta fou reparada en diverses ocasions, singularment l’any 1568, fins que entre el 1617 i el 1620 es va protegir amb una teulada de quatre vessants i per això s’aparedaren els merlets i s’inutilitzaren els baluards dels contraforts. L’obra de modificació de la coberta es va completar amb l’esmentat aixecament d’un nou pis al campanar en 1635-36.

Al segle XVIII se’n va arrebossar tot l’interior, es va construir una nova sagristia adossada a la part sud-est i es feren altres modificacions que emmascaraven l’obra original.

Avui dia l’edifici ha recuperat la fisonomia original, tant interior com exterior, i es mostra auster i amb els murs nets que fan de digne marc al seu gran retaule de pintura gòtica, també en part restaurat i completat modernament. La restauració ha estat feta en diferents etapes pels serveis tècnics de la Diputació de Barcelona. La primera campanya es dugué a terme entre el 1955 i el 1957 sota la direcció de Camil Pallàs (es restaurà el terrat superior i es netejaren els murs), l’any 1965 s’aterrà la rectoria que tenia adossada i finalment entre el 1986 i el 1989 es completà l’obra amb la consolidació de l’edifici i un acurat estudi històric, arqueològic i arquitectònic sota la direcció de l’arquitecte F.X. Asarta Ferraz.

Bibliografia consultada

Asarta, 1989; González, Lacuesta, López, 1990, pàg. 251-260; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. XIX, pàg. 486-489.