Santa Coloma de Queralt

Al llarg del segle XIII, sota la protecció dels barons de Queralt, la vila de Santa Coloma de Queralt, centre del sector oriental de l’actual comarca de la Conca de Barberà, llavors integrat al bisbat de Vic, experimentà una considerable puixança. En la documentació colomina de les primeres dècades del segle XIV s’entreveu un ambient procliu a la construcció d’un temple més gran que l’anterior, romànic. En un article publicat fa alguns anys, E. Liaño dóna compte d’unes deixes testamentàries de l’any 1320, condicionades a “si es construeix de nou” l’església. L’obra va començar cap als anys trenta del segle XIV.

L’edifici

Portada principal oberta a la façana nord. Era flanquejada per les estàtues de sant Pere i sant Pau, ara desaparegudes, dins sengles fornícules amb dosserets.

ECSA - G.Serra

La nova església, que va ser dedicada com l’anterior a santa Coloma, és un edifici gòtic del tipus més corrent a la Catalunya del segle XIV: nau única amb capçalera poligonal, cobertes de creueria i capelles entre els contraforts. La nau fa interiorment 21 m de llarg (més 8,5 de la capçalera) per 8,75 m de llum i 15,86 m d’alçada, i és dividida en tres trams, iguals els del mig i més curt el del peu. La capçalera té set capelles, cinc de radials més dues de transició amb la nau, que són més grans, totes elles comunicades per passadors que travessen els contraforts. Les capelles laterals són força més grans que les de la capçalera; la del mig, al costat nord, és ocupada per la porta principal. Els arcs de la creueria són motllurats i tenen la secció típica de bossell central llistonat. Només un minúscul capitell, situat a l’arrencada de l’arc, interromp la baixada dels nervis fins a terra. Les capelles de l’absis s’eleven fins a la meitat de la nau, mentre que les d’aquesta pugen una mica més; en aquest cas, tots els nervis de les voltes carreguen en mènsules situades a l’arrencada dels arcs. A tot el perímetre de la nau, per damunt de les capelles, hi ha grans finestrals ogivals amb traceries i vitralls de colors que n’il·luminen l’interior. Les capelles també tenen finestres, però són petites i amb doble esqueixada. El seu aspecte exterior, amb l’arc decorat per una mena de traceria sobreposada d’indubtable bellesa, no és ni de bon tros la “convencional claraboia postissa” de què parla A. Cirici (1977). Dos altres elements particulars del temple que van merèixer pel mateix Cirici el qualificatiu d’excepcionals (en el context català del XIV) són els contraforts esglaonats i una torrella que hi ha a la coberta damunt la clau de l’absis, ambdós d’influència francesa. La curiosa torrella de secció octagonal, estreta i alta, amb vuit finestres, bé podria tractar-se d’un tipus de comunidor. Amb relació als contraforts, avui podem afirmar que no són tan excepcionals com pensava Cirici, ja que els de les esglésies parroquials d’Horta de Sant Joan i Ulldecona tenen la mateixa factura.

Com sol ser habitual, en aquestes esglésies no hi ha frontispici sinó una portalada, més o menys sumptuosa, que ocupa l’espai d’una capella lateral. En aquest cas, omple el tram central del costat nord i forma una arquivolta motllurada ogival, amb fornícules laterals amb dosserets (un a cada contrafort) on hi havia les escultures de sant Pere i sant Pau, avui desaparegudes. La porta, amb llinda, té al damunt una imatge de santa Coloma (procedent, segons mossèn Joan Segura, del retaule trescentista de l’altar major).

El procés de construcció

Per a l’estudi d’aquest temple disposem d’un ric corpus documental –fet no gaire habitual– que donà a conèixer in extenso l’erudit sacerdot colomí Joan Segura i Valls en dues monografies històriques de la seva vila –sobretot en la segona, publicada el 1953, quaranta anys després del seu traspàs– i en un opuscle manuscrit redactat el 1898 amb motiu d’una restauració del temple i publicat l’any 1994 en facsímil. Joan Segura, però, es limità a presentar i comentar els documents sense fer cap valoració arquitectònica o estilística de l’edifici. Malgrat els anys passats des que fou publicada aquella documentació, no es pot dir que la historiografia l’hagi aprofitat gaire. Fins el moment present només ho ha fet E. Liaño; la major part d’obres generals sobre el gòtic català, publicades abans o després del seu article, ni tan sols no esmenten l’església parroquial de Santa Coloma, i les que ho fan (Cirici, 1977) ignoren Joan Segura.

Alguns anys abans de començar a bastir el temple, s’havia formalitzat en un llibre (El llibre de la perferta o de l’oferta) una subscripció pública entre la gent principal de la vila disposada a sufragar la construcció de les capelles i altres parts i elements de l’edifici. El projecte preveia utilitzar la pedra i l’espai de la primitiva església romànica, més altres patis del costat. Això s’infereix d’un document del 1332 que explica l’adquisició d’una casa situada entre l’església vella, la plaça i el vall, que havia de permetre construir-ne la capçalera.

L’obra començà, com d’habitud, per la capçalera. El primer document que s’hi refereix explícitament és del 1331, on es diu que un dels principals benefactors, el prevere Jaume Ferrer, havia lliurat una quantitat promesa per a fer una capella de l’absis. Signaven el protocol, a més dels comissionats (obrers i jurats), el rector Pere Saornosa i el director de l’obra, mestre Guerau Comí. Per l’interès que, en aquest context, té el document pot ser oportú extreure’n un paràgraf que explica com s’havia de fer: “[…] bona e bela de volta ab croer e bé complida de pedra picada, de dins e de fora, ab sitis de pedra e grases [de pedra] aytantes com mester ni aye, ab finestra de canadeles e armari de pedra avestiments a tenir, e ab capitels de pedra fermats en la paret, en que sigue una tombeta ab son cobertor als ossos del cos, dins la capela, la hon mils serà vist faedor, si vos aquí sepultura elegir volrets. E farem encara fer lo pedró ho peu de l’altar ab la pedra de l’altar bona e bela, larga e ambla, de bona forma e prim picada, e finestre o finestres en la paret per claror a rebre dins, e la tomba e totes altres coses necessàries de pedra en la dita capela”.

Planta del temple, amb capelles radials entre contraforts a l’absis poligonal.

E.Solsona

Malgrat l’exhaustiva exposició que féu Joan Segura de la construcció de les capelles, en cap moment no li preocupà situar-ne l’emplaçament. Avui, amb les claus de volta i l’heràldica dels murs deteriorades pel foc de dos incendis (un de fortuït, el 1731, i l’altre intencionat, el 1936), resulta molt difícil de fer-ho.

Per la documentació i per alguns indicis observables, creiem que la capella de Jaume Ferrer és la que, al costat sud, fa la transició de la nau a l’absis i comunica amb la sagristia. Era acabada el 1338, any en què el mateix prevere Ferrer la dedicà al Corpus Christi. Conserva les mènsules amb els relleus del tetramorf, que són habituals a les capelles dedicades al Corpus Christi, i la clau amb dos sants, un dels quals –pels atributs, sobretot pel capell– sembla sant Jaume, patró del fundador.

Mentre es construïa la capella del Corpus es devien anar bastint, sota el patrocini de gent notable de la vila, les altres capelles de l’absis. L’any 1333 es documenta la capella pariona de la del Corpus, és a dir, la del davant, dedicada a sant Pau i patrocinada per Pere Miró, un altre personatge il·lustre de la vila. Se’n conserva en bon estat la clau de volta, que representa un cavaller amb les armes dels Miró.

Exterior de l’església, envoltada de contraforts esglaonats. L’obra era ja començada el 1331.

ECSA - G.Serra

La clau de volta del presbiteri mostra la santa patrona coronada per dos àngels. Just es devia acabar la construcció del presbiteri quan l’any 1337 la universitat contractà per 1 600 sous amb l’escultor i pintor veí de Santa Coloma, Guillem Ginebrer, la confecció del retaule de l’altar major, dedicat a santa Coloma, que posaren a la capella central.

Pel que fa a les quatre capelles restants de l’absis, resulta difícil aclarir-ne el patronatge i la dedicació. El 1338 se’n documenta una de dedicada a sant Martí, propietat de Bonanat Muntanyola; el 1347, una altra a sant Andreu, fundada per Andreu Contijoc; el 1353, la de Sant Bartomeu, patrocinada per Pere Borràs. Finalment, tenim referències confoses de la capella de la Santa Creu (que en temps de mossèn Segura era la dels sants pagesos Abdó i Senén): podria ser una de les del costat sud que té una creu a la clau i els evangelistes a les mènsules. Seguint les notes de Segura, és possible que fos en aquesta capella on Berenguer Gomar fundà l’altar de la Santa Creu, i Pere Ferrer, el dels Quatre Evangelistes.

Poc després, al final de la dècada dels seixanta, començà la construcció de la nau i les capelles laterals. El 1369, el matrimoni Guillem i Gueraldona de Comabella patrocinaren la de Sant Nicolau i, dos anys després, el mateix Pere Ferrer, juntament amb la seva muller, fundà la de Sant Llorenç, sens dubte la capella més important de l’església, tant per les mides (és més gran i alta que les altres) com per la complexitat arquitectònica (té planta poligonal amb contraforts esbiaixats). Per a aquesta capella, en 1386-87 Jordi de Déu esculpí en alabastre l’esplèndid retaule de Sant Llorenç, que s’ha conservat. Durant aquesta etapa, que va dels anys quaranta als vuitanta, l’obra restà pràcticament acabada sota la direcció del mestre de cases Andreu Copons.

Després d’un temps d’inactivitat, cap als anys noranta es registrà una important subscripció popular, encapçalada pel baró, que permeté cobrir-ne el darrer tram. El 1411 un vidrier francès, Colí de Mora, féu els vitralls de colors de les finestres, que foren destruïts per l’incendi del 1731 (els actuals daten del final del XIX). Aquests primers anys del segle XV, sota la direcció d’Arnau de Solsona, s’intentà començar el campanar, però només s’aconseguí bastir la capella del peu.

El projecte d’aixecament de la torre del campanar passà per diverses vicissituds. Cap al 1587 va tenir lloc una campanya important que, malgrat tot, no aconseguí d’acabar-la. Ho va fer, amb penes i treballs, el mestre de cases colomí Magí Pejoan entre el 1622 i el 1649.

Bibliografia consultada

Segura, 1879 i 1953; Cirici, 1977; Liaño, 1980b; Segura, 1994.