Santa Maria de Montblanc

Façana de migdia, plenament característica del gòtic català, modificada amb una portada dels segles XVI-XVII.

ECSA - J.Farré

La història de Montblanc comença al segle XII, en el moment que el rei Alfons el Trobador, l’any 1163, va decidir que el primer nucli de població, anomenat Vilasalva, situat a poca distància de l’actual, a la confluència dels rius Francolí i Anguera, fos traslladat per motius de seguretat al tossal de Montblanc. El canvi de situació tingué lloc, doncs, per iniciativa reial i va anar acompanyat d’una carta de franqueses atorgada pel mateix monarca: des dels orígens, Montblanc fou una vila reial. Al llarg de l’edat mitjana (sobretot durant els segles XIII i XIV), la població experimentà un creixement més que notable, de manera que esdevingué una de les ciutats més pròsperes de Catalunya. És probable que, en potenciar Montblanc, la Corona volgués contrarestar l’enorme poder que els ordes religiosos havien adquirit a la Conca de Barberà.

Entre el notable conjunt monumental de Montblanc destaca l’església arxiprestal de Santa Maria la Major. De set temples gòtics que posseeix la vila, aquest és l’únic voltat de pedra, ja que els altres tenen (o tenien) coberta de fusta sobre arcs de diafragma. Malgrat les dificultats que la manca de documents ha comportat per a l’estudi d’aquesta església (els estudiosos han hagut d’espigolar notícies indirectes), el cert és que, a hores d’ara, tenim un coneixement històric plausible sobre la construcció de Santa Maria.

Planta de l’església, originalment projectada amb un tram més de volta de creueria al sector de ponent.

J.Figuerola

Al marge d’alguns articles puntuals publicats en la premsa local o comarcal durant les primeres dècades del segle XX (Queralt, Sabaté, Toda…), devem a Palau i Dulcet (1931) el primer intent descriptiu i cronològic del temple, i a Pierre Lavedan (1935), la primera anàlisi arquitectònica de l’edifici en el context del gòtic català. Més recentment, a les darreres dècades del segle XX, Santa Maria ha merescut una relativa atenció en tots els tractats generals publicats sobre l’arquitectura gòtica catalana, els quals, llevat d’algun comentari original de Cirici (1977), han anat repetint les aportacions anteriors. Tanmateix, cal remarcar que durant els darrers anys, gràcies a treballs puntuals de diversos autors, però sobretot de J. Felip i J. Bosch, el coneixement sobre la cronologia i l’autoria de les diferents parts del temple ha progressat substancialment.

L’edifici

Santa Maria fou construïda al peu del turó que presidia el castell de Montblanc, al lloc on hi havia la primera església parroquial, un temple romànic del segle XII la pedra del qual es degué aprofitar en la nova construcció i que probablement romangué dins el perímetre de la nova nau mentre durà la construcció nova. L’església gòtica és de nau única amb absis poligonal de set panys, ample i alt com la nau i orientat a sol ixent. La coberta és un conjunt de voltes de creueria que divideixen la nau en tres trams rectangulars; el del mig és doble per a poder allotjar, al costat sud, un atri i la porta principal.

La nau fa 24 m de llargada (més 14 m que té la capçalera) per 16,5 m d’amplada i 26 m d’alçada. La llargada no és la que s’havia previst en el projecte; probablement, si s’hagués completat (restà interrompuda definitivament al segle XVII), la nau hauria tingut un tram més. No creiem que en aquest cas (com va succeir a Vilafranca del Penedès, a Granollers i a tants altres llocs) s’hagués previst aquell cànon clàssic que determinava tants trams a la nau com panys tenia l’absis.

Absis poligonal amb contraforts foradats, per permetre un pas de ronda, i coronats per pinacles piramidals.

ECSA - G.Serra

Els arcs, nervats, de la creueria carreguen en columnes adossades als contraforts mitjançant capitells esculturats situats a 15 m del sòl. Entre els contraforts, que es distribueixen rítmicament per tot el perímetre de la nau i la capçalera, s’allotgen capelles quadrades també voltades de creueria, que s’eleven fins a mitja alçada de la fàbrica. Tots els panys de mur de la nau per damunt de les capelles estan perforats per alts finestrals ogivals amb traceries i vitralls de colors. Al peu d’aquestes finestres, una motllura horitzontal ressegueix el perímetre interior assenyalant ostensiblement els dos nivells que determinen les capelles i la nau a l’espai interior del temple. També les capelles reben llum de finestrals semblants, però més curts. El ritme que marquen els dos nivells de finestres s’altera al tram central de la nau i a la capella axial de l’absis: en el primer cas, per la presència de l’atri i la portalada, i en el segon, perquè l’espai de la capella fou dividit en dos pisos, destinats a sagristia i arxiu, il·luminats per una finestra, l’inferior, i per una rosassa, el superior.

Les capelles del darrer tram, en tancar-se definitivament la nau per ponent, van rebre un tractament especial. La de migdia fou destinada a baptisteri i en la de tramuntana s’hi començà a bastir un campanar que, però, no s’acabà mai. En aquest mateix tram, al mig de la nau, es va construir un cor tancat. Finalment, al segle XVIII, es va obrir el mur de la penúltima capella del costat nord per a edificar una capella amb cúpula per al Santíssim.

Exteriorment, un mur perimetral tanca les capelles deixant sortir mínimament els contraforts, que s’eleven per damunt d’aquelles fins a l’alçada dels finestrals superiors. En aquest nivell, els contraforts estan foradats per a permetre un pas de ronda, i els de l’absis tenen forats més grans en quart de cercle que en certa manera recorden el perfil d’un arcbotant. Tots estan coronats per pinacles piramidals amb fronda a les arestes i floró al cim.

El procés de construcció

Tot i que no hi ha documentació directa sobre la construcció de l’edifici, tenim arguments suficients per a pensar que fou començat per la capçalera a l’inici del segle XIV, finançat per les principals famílies de la vila. Amb labor pacient, J. Felip (1987) establí la cronologia de les diferents parts del temple. Ho aconseguí en contrastar diverses fonts d’informació relatives a les capelles: les relacions antigues de capellanies (on figuren la data de fundació, l’advocació i el propietari), les visites pastorals, l’heràldica que decora les parets i la iconografia dels relleus que ornen les claus de volta. De tot plegat va concloure que entre els anys 1313 i 1343 les famílies Colom, Marc, Forès, Ambler, Anglesola i Alenyà fundaren les capelles de l’absis. Efectivament, la decoració de cadascun d’aquests àmbits mostra escuts dels benefactors i les claus de volta indiquen les corresponents advocacions a qui eren dedicades. Poc després es van anar fundant i construint les capelles laterals de la nau, amb les quals es devien anar cobrint les corresponents navades de la fàbrica central: els anys 1339 i 1340 es fundaren les capelles del primer tram; al sud es bastí la dels Marçal, dedicada als sants Bernat i Bernabé (on efectivament encara es pot veure el magnífic retaule de pedra policromada dedicat a aquests sants, la clau de volta amb la mateixa advocació i l’escut de la família), i al nord, la dels Guillerm, dedicada a sant Pere i sant Pau, com també es pot llegir als escuts i a la clau de volta.

Entre el 1352 i el 1359 es documenta la presència de Reinard Fonoll dirigint l’obra de Santa Maria. A aquest mestre anglès (o a la seva escola) s’han atribuït els capitells de la capçalera, on es representa un cicle bíblic, i les portes de la sagristia (un dels elements més reeixits de tota l’església). Si aquesta atribució fos certa, voldria dir que la capçalera es va cobrir sota la direcció de Fonoll.

La construcció de les dues capelles al costat nord del tram doble va tenir lloc els anys 1356 i 1359. Després d’aquesta intervenció, les obres quedaren interrompudes –segurament a causa de la pesta– fins a la darrera dècada del mateix segle, en què es documenten novament treballs sota la direcció de Pere Ciroll, actuació que s’aturà en acabar la centúria. Aquest cop, la interrupció –que deixà sense fer les voltes de les darreres navades i la portalada– es prolongà més de cent anys.

Pels volts del 1543 sembla que es devia reprendre l’obra, perquè és d’aquest any una deixa testamentària “per a l’obra de l’església”. Aquests treballs podrien haver significat el cobriment del tram doble de la nau.

Una portalada principal, a manera de façana, s’obre i decora exteriorment el costat sud del tram doble de la nau. El conjunt presenta una fórmula típica de retaule de dos ordres arquitectònics superposats (corinti i compost), amb fornícules que aixopluguen un apostolat presidit per la figura central del Salvador. A partir d’un document del 1653 (publicat per Queralt) i d’unes dates (1668 i 1684) que figuren a la portalada, Palau i Dulcet interpretà que havien existit dues façanes: la “gòtica”, destruïda en la guerra dels Segadors (de la qual només s’haurien salvat dues figures sota dosserets que decoren els contraforts laterals) i la “barroca”, construïda immediatament després (entre el 1653 i el 1684).

La teoria de les dues façanes fou mantinguda per la historiografia posterior. Els darrers anys, Felip, basant-se en documents indirectes, ha intentat atribuir noms i dates a la primera portalada. Segons ell, un grup de mestres de cases (Pau Martí, Pere Viana i Antoni Gibert) haurien construït la portalada durant la segona meitat del segle XVI, la qual fou destruïda l’any 1651. Aquesta suposició (no prou sòlida, perquè només Martí figura relacionat amb l’església) es veia reforçada pel treball de la reconstrucció (aquesta ben documentada) duta a terme entre el 1668 i el 1685 pels mestres Miquel i Jaume Massalvà, que haurien estat els autors de la portalada que coneixem.

Darrerament la hipòtesi tradicional de les dues façanes ha estat refusada per J. Bosch, el qual ha demostrat que la façana retaule de Santa Maria de Montblanc és d’un tipus cinccentista semblant al que hi havia a l’antiga església del monestir de Montserrat, i que l’escultura (els apòstols, si més no) és obra del tortosí Agustí Pujol I. Això voldria dir que la voladura del 1651 no afectà tota la façana sinó tan sols la part central de la porta i el coronament, presidit per l’escut de la vila, el qual va quedar tan destrossat que calgué fer-lo de nou. Conclou Bosch que la intervenció dels Massalvà no hauria estat per a fer de nou la façana, com s’ha suposat fins ara, sinó únicament per a restaurar les parts afectades per la voladura, que no foren tantes.

Bibliografia consultada

Q.[ueralt], 1927; Palau, 1931, pàssim i pàg. 80; Lavedan, 1935; Altisent, 1968; Batlle i Huguet, 1970; Cirici, 1977; Liaño, 1983-84; Felip, 1987; Bosch, 1994.