Santa Maria de Puigcerdà

Notícies històriques

Portalada de la façana de ponent, precedida per l’atri que constitueix la part baixa del campanar.

ECSA - G.Serra

L’església de Santa Maria de Puigcerdà, antiga parròquia de la vila, fou enderrocada l’any 1936 per la CNT-FAI. Només n’ha restat l’atri campanar i la porta de ponent. La darrera missa hi tingué lloc el dia 22 de juliol, i a partir de les sis de la tarda començaren a cremar objectes i imatges. El 1940, acabada la Guerra Civil Espanyola, hi hagué un intent de reconstrucció segons un projecte que suposava bastir una nova església que no era ni de bon tros semblant a l’edifici destruït, ni de la mateixa grandària. Finalment, però, es va decidir rehabilitar l’antiga església de Sant Domènec del desaparegut convent del mateix nom, el qual havia estat desamortitzat el 1833. Per aquest motiu, l’ajuntament i el bisbat d’Urgell permutaren aquesta església pel solar corresponent a l’antic emplaçament de l’església de Santa Maria.

La primera notícia sobre Santa Maria de Puigcerdà la proporciona Jaume Martí tot citant un document transcrit en el Dietari de Puigcerdà, del segle XVI, manuscrit dit d’Ortodó perquè fou aquest notari qui va iniciar-lo. Hi ha una segona transcripció d’aquest document, en català, del 1674, en el llibre Ca de Mostra de Puigcerdà. En ambdós s’esmenta, de manera semblant, que Alfons I el Cast, a instàncies del bisbe d’Urgell Arnau de Preixens i amb l’assessorament de l’arquebisbe de Tarragona i altres bisbes, així com de barons notables, concedí, el 16 de març de 1178, els terrenys per a construir l’església i altres dependències en aquella nova vila anomenada Montcerdà, fruit del trasllat de la població d’Ix.

Planta de l’església, dibuixada a partir d’un croquis d’Albert Salsas, del 1884, que es conserva a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals. Escala no coneguda.

AHCP

Aquest document també ha estat considerat com el de la fundació de Puigcerdà. Malgrat això, hom creu que la població ja existia anteriorment, com bé apunta el mateix Martí arran de la citació del castell de Montcerdà del 1095, o perquè en el text ja es parla d’una “vila”, tot indicant una concentració de població important. Un altre aspecte a comentar és que en el Dietari d’Ortodó es titula el document “Trasllat de l’església de Santa Maria d’Ix a Puigcerdà”, fet impossible perquè a Ix només es documenta una església sota l’advocació de sant Martí. Per això, Jaume Martí interpreta la notícia com una referència a l’entitat espiritual i no al temple material, vinculant-ho al nou edifici a construir sota l’advocació mariana. En qualsevol cas, però, tots els autors accepten aquella data de març del 1178 com a punt de partida de l’església de Santa Maria de Puigcerdà, motiu pel qual sembla, i seria lògic pensar, que fou a partir d’aquest moment que es començà a construir el temple, de tal manera que ja l’11 d’octubre de 1178 el papa Alexandre III va poder confirmar al bisbe Arnau la possessió de l’església de Montcerdà.

El primitiu edifici romànic devia ser reformat i ampliat al final del segle XIII en estil gòtic. Sabem que, el 8 de maig de 1290, Bernat Pellicer de Puigcerdà i Ramon Moner de la Tor de Querol es van comprometre a esculpir la porta petita de l’església, és a dir, la porta gòtica que fins el 1936 s’obria a la façana de la nau lateral de migdia i que donava al Carrer Major (antigament de Santa Maria).

L’església de Santa Maria de Puigcerdà fou obtentora de diversos beneficis que s’anaren incrementant al llarg del temps. A fi de regular el compliment dels oficis dels diversos beneficiats, el 1320 el bisbe Ramon d’Urgell creà uns estatuts anomenats Societas presbiterorum, precedent del que havia de ser el Col·legi de Preveres fundat el 1350 pel bisbe Nicolau Capocci en donar unes noves ordinacions. El Col·legi era presidit per un cabiscol i quatre presidents, a més d’altres càrrecs. Atès el desordre en la celebració de les hores canòniques, el bisbe Galceran de Vilanova donà unes noves ordinacions el 1406, mentre que el 1503, per tal d’evitar les discòrdies que hi havia entre el Col·legi i el rector, el papa Alexandre VI va unir aquell amb la parròquia tot redistribuint feines i competències.

El Col·legi va ser afavorit amb nombroses rendes per tota la Cerdanya i actuà com a senyor jurisdiccional de molts pobles cerdans, com Guils de Cerdanya, Queixans, Palau, les Pereres, Urtx i el Vilar d’Urtx, entre d’altres.

L’edifici

Segons un aixecament d’Albert Salsas de vers el 1899, conservat a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals (Perpinyà), i el que es pot apreciar en fotografies anteriors al 1936, l’església de Puigcerdà, de tres naus i un atri campanar als peus, era un edifici configurat a partir d’un procés de construcció complex, que comportà successives ampliacions i remodelacions.

Jaume Martí suggereix, tot i no tenir-ne constància, que el temple primitiu puigcerdanenc podria haver estat construït pel mestre d’obres Ramon Llambard, si es té en compte que aquest fou contractat pel bisbe Preixens per a reconstruir la catedral d’Urgell en la mateixa època que s’endegava l’església de Puigcerdà. A més, afirma que ambdós temples tenien alguns trets estilístics semblants. Comenta que, a la nau gran central –tota ella de carreus–, la cornisa de doble bordó que es veia tallada per les modificacions posteriors donava a entendre que el temple primitiu “comprendía una sola nave, cúpula, crucero, [i] absis”. A més, encara s’hi observaven els arrencaments superiors de “los arbotantes” del costat nord, la cornisa exterior al migdia i “dos ventanas con sus escaleras en los dos ángulos extremos correspondientes a las torres” (Martí, 1925). És per aquest darrer motiu que associava a representacions de l’església uns dibuixos que hi ha en algunes cobertes de llibres notarials de Puigcerdà. En aquests es veu una torre central i dues de més baixes, una a cada costat. Amb tot, aquesta associació no resta clara si es consideren dues coses: primera, que els dibuixos són de després de la segona meitat del segle XIII; segona, que la part baixa de l’actual campanar és coincident en amplada amb la nau central, única en aquell moment segons diu ell mateix. Per tant, l’existència de tres torres implicaria la de les naus laterals, la qual desestima en aquests inicis. En el cas d’existir les torres, però, hom hauria d’entendre que, aleshores, el frontis de l’església era més ample. Cal dir que, avui, davant del campanar mateix es pot observar l’arrencada de dos dels vuit pilars –quatre per banda– que sostenien la nau central.

Al campanar, actualment es constata que la seva part baixa, fins el primer pis, és feta de carreus ben escairats que es corresponen amb la construcció més primitiva. Amb tot, a banda i banda hi ha les restes de les arrencades dels arcs que suportaven les naus laterals. Es pot veure amb claredat que aquests estan, en part, integrats i lligats tot aprofitant els mateixos carreus originals, però fent palès que l’estructura de la paret és distinta, la qual cosa dona a entendre que les naus laterals són una reforma posterior. La de migdia, del final del segle XIII –segons la notícia de la construcció de la seva portalada el 1290–, i l’altra, del mateix moment o, com a màxim, del principi del segle XIV.

Les naus laterals, amb voltes de creueria, acollien diferents capelles entre contraforts també cobertes amb volta de creueria, fins a catorze al final del segle XIX, moment en què, com diu Albert Salsas, no hi havia a l’interior res de remarcable, llevat d’algunes pintures gòtiques sobre fusta distribuïdes per l’església. En canvi, fa menció especial de distintes làpides sepulcrals, d’entre les quals en destaca la de Margarida de Cadell, esposa de Guillem de Cadell, morta el 1308. Aquesta peça és avui dia al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

L’església primitiva canvià notablement la seva fesomia original al llarg del temps, de tal manera que al segle XIX va arribar sense l’absis, amb les naus laterals i amb edificis adossats a la seva capçalera que servien de sagristia i casa rectoral. A més, hi havia adossada la capella de la Mare de Déu de la Sagristia. Molt probablement, les reformes més importants tingueren lloc als segles XIV i XVIII. En el darrer cas, molt possiblement arran de l’incendi que sofrí l’1 de juny de 1785, el qual va afectar tota l’església: altar major, presbiteri, sagristies, arxiu i orgue.

Del conjunt en destacava la portalada d’entrada de ponent, que encara es conserva a la part baixa del campanar, la qual actuava com a atri. Indret, aquest, on hi havia distintes làpides a terra, com es pot veure en alguna fotografia antiga. La portalada, feta amb l’anomenat marbre vermell d’Isòvol, donava pas al cor i a la nau central del temple. Del segle XIV, té cinc arquivoltes ogivals on s’alternen motllures rodones i pentagonals. Les arquivoltes se sostenen sobre deu columnes rodones culminades pels respectius capitells, decorats amb motius vegetals finament esculpits, entre els quals hom troba dues pinyes. A la seva dreta es conserva, en força bon estat, el baix relleu d’un traginer.

Pel que fa a la porta de migdia, amb el mateix tipus de pedra que l’anterior, tenia uns esglaons que baixaven fins al nivell del pis interior del temple, que era, aproximadament, el de l’actual campanar, de tal manera que el nivell de l’actual plaça és sobrepujat amb les runes de la mateixa església. Aquesta portalada constava de cinc arquivoltes ogivals de motllura rodona suportades per columnes del mateix estil, mentre que els capitells estaven esculpits amb caps semblants a gatons que s’allargaven, a tall de fris, a banda i banda de la portalada. Cal dir que una d’aquestes arquivoltes es va poder conservar i reinstal·lar a l’església de Sant Domènec de la mateixa vila, al costat de la portalada principal, tot donant pas al baptisteri.

El campanar primitiu era quadrat i ample, tal com explica Joan Trigall al principi del segle XVII, i tenia una coberta també de planta quadrada amb acabament piramidal de grans planxes de plom, l’arranjament de les quals degué ser la causa d’un greu incendi el 6 de juliol de 1650, que va malmetre l’estructura i va fondre les campanes i el rellotge. En aquells moments, la coberta era coronada per un motiu daurat. S’hi accedia per una estreta escala de cargol feta tota ella de granit, com encara es pot observar en pujar fins al primer pis. Aquí, es conserven sengles obertures originals i ogivals a banda i banda vers on hi havia les naus laterals. A les altres dues parts, l’exterior i la que donava a la nau central, hi ha sengles grans rosasses de granit. D’ací en amunt, el campanar canvia d’aspecte i d’estructura: passa a tenir una forma octagonal i deixa de tenir carreus, excepte als angles del polígon. Aquest tros, el més llarg, és fruit de les reformes del segle XVIII i el seu coronament és del XIX. A la part baixa hi ha una petita volta de creueria amb una clau de volta on hi ha representades les armes de Puigcerdà: un mont floronat.

A la darreria del segle XX el campanar va ser rehabilitat per a fer-lo accessible al públic en general.

Bibliografia consultada

Trigall, 1603; Salsas, 1899; Martí, 1925 i 1926-28; Galceran, 1977; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. VII, pàg. 49; Baraut, 1990-91, doc. 1747, pàg. 263-264; Balañà, 1991; Bosom – Solé, 1998.