Introducció
Durant els segles XI i XII les terres de l’antiga diòcesi d’Urgell havien experimentat el desplegament d’una intensa activitat artística, fins a assolir un nivell particularment brillant dins l’àmbit de l’arquitectura. Però, si ja a la tretzena centúria aquesta empenta es veié reduïda, al llarg dels dos segles següents, mentre el gòtic català arribava a la màxima esplendor, el bisbat d’Urgell perdé definitivament la seva antiga preeminència en el món de les arts. La producció arquitectònica urgellenca a l’època en què dominaren les solucions estilístiques del gòtic es limità a seguir els models formulats pels principals centres creadors, localitzats a les ciutats catalanes més importants del moment, amb una escassa capacitat innovadora i un volum de producció molt inferior al del període romànic.
Per a conèixer les causes del particular comportament d’aquesta regió en l’àmbit de la creació arquitectònica, cal tenir presents una sèrie de canvis estructurals que afectaren les terres de la diòcesi a partir del segle XIII i que incidiren en la progressiva pèrdua del seu protagonisme polític i del seu pes socioeconòmic dins el conjunt català. La conquesta definitiva de les terres de la Catalunya Nova a mitjan segle XII posà fi a una dinàmica expansiva que generava grans beneficis per a les classes dirigents, eclesiàstiques o seculars, de la Catalunya interior, dinàmica que obria nous espais de repoblament amb unes necessitats infraestructurals pròpies i específiques derivades de l’establiment de nous pobladors. Per això el final de la conquesta de les terres musulmanes del sud de Catalunya perjudicà la capacitat inversora dels principals promotors en les grans empreses arquitectòniques del bisbat, privats d’una font tradicional d’ingressos, i estancà el panorama constructiu a les antigues terres de repoblament. A partir d’aquest moment, les noves empreses foren dictades per la dinàmica de creixement dels principals centres urbans, els antics temples parroquials dels quals van esdevenir insuficients davant l’empenta demogràfica, de manera que es va fer necessària la seva reforma o la construcció d’edificis de nova planta en els nous ravals que sorgien vora les antigues poblacions.
En la baixa edat mitjana, el creixement urbà a les terres del bisbat d’Urgell tingué un ritme molt inferior al d’altres zones del país. Fou especialment baix a les àrees de l’alt Pirineu, amb un poblament distribuït habitualment en nuclis d’escassa entitat, dotats de poca capacitat per a promoure grans empreses constructives.
A més, els promotors de les grans construccions, particularment la noblesa i l’alta clerecia, també van acusar en les seves hisendes la crisi econòmica de la baixa edat mitjana, a la qual s’afegí el progressiu intervencionisme dels poders externs, principalment la monarquia i el papat. El resultat va ser un augment de la pressió fiscal, que va sostreure recursos de les arques dels potentats locals per tal d’alimentar les hisendes reials i pontifícies.
Periodització de les obres
Les manifestacions més antigues d’arquitectura gòtica al bisbat d’Urgell daten dels volts de l’any 1300. Fins aleshores, a les principals edificacions s’havia continuat emprant el llenguatge propi de l’art romànic, en unes modalitats evolucionades conegudes amb el nom genèric de romànic tardà. A la primeria del segle XIV, el pes de l’activitat constructiva es concentrà a les terres del sud del bisbat, on encara es conservava amb una certa vitalitat la dinàmica demogràfica que s’havia iniciat amb la conquesta cristiana. Aquest comportament demogràfic permeté el manteniment d’una activitat constructiva de certa intensitat, que, en el cas de l’arquitectura eclesiàstica, es manifestà preferentment en la reforma o l’ampliació d’antics temples més que no pas en l’erecció de grans edificis de nova planta.
Nombroses parròquies de les terres baixes de la diòcesi havien iniciat la reforma dels seus temples al segle XIII en estil romànic tardà, i a mesura que s’anaven allargant les obres agregaren, sense una clara solució de continuïtat, elements propis de l’estil gòtic. Aquests canvis estilístics, però, foren més evidents en les empreses arquitectòniques de més envergadura, vinculades principalment als medis urbans, ja que les petites esglésies rurals acostumaven a mantenir una línia molt més conservadora, profundament arrelada en l’art de la construcció local. En definitiva, aquesta primera etapa del gòtic en terres urgellenques, que perdurà fins a la segona o la tercera dècada del segle XIV aproximadament, es caracteritza per la simbiosi entre un estil romànic ja tardà i les noves solucions estructurals gòtiques.
En un moment més avançat, ben entrat el segle XIV, començaren a aparèixer projectes concebuts dins un estil gòtic ple, coincidint amb les principals empreses desenvolupades durant la baixa edat mitjana al bisbat d’Urgell: Santa Maria de Balaguer, Sant Miquel de Cardona, Sant Esteve de Bagà i Santa Maria de Puigcerdà.
Finalment, ja cap a les darreres dècades del segle, es posà de manifest un nou alentiment de la construcció, coincidint amb els inicis del període més dur de la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana. Alguns dels grans projectes engegats en el període anterior s’aturaren per manca de finançament, i se n’emprengueren pocs de nous. La crisi s’agreujà durant el segle XV, època en què s’aguditzaren els efectes de la depressió demogràfica i econòmica, als quals s’afegiren noves tensions polítiques i socials. L’activitat constructiva gairebé es paralitzà, i només s’aixecaren obres de caràcter menor, particularment capelles vinculades a temples antics, com la capella de la Pietat del monestir de Sant Llorenç de Morunys, o altres edificis de petites dimensions. No fou fins al segle XVI que les arts de la construcció tornaren a experimentar una certa revifalla, seguint encara les línies d’un estil gòtic tardà.
La distribució geogràfica
Tal com s’ha indicat anteriorment, el major nombre d’esglésies d’estil gòtic dins el bisbat d’Urgell són a les terres de la meitat meridional de la diòcesi, beneficiades per la continuïtat de la dinàmica expansiva que havia començat amb la conquesta i la repoblació d’aquests territoris. Una segona àrea que es pot individualitzar en aquest conjunt és una ampla franja oriental, esquitxada amb un enfilall de viles i ciutats que mantenien una certa prosperitat durant la baixa edat mitjana, animades per la seva avantatjosa situació sobre rutes de comunicació de primer ordre. Aquestes viles es podien permetre el luxe d’emprendre obres d’una certa envergadura, especialment al llarg de l’eix Puigcerdà-Berga-Cardona, amb alguna ramificació cap a les terres solsonines. A la resta de contrades de la diòcesi, coincidint amb les regions pirinenques de l’Urgellet, el Pallars i les valls d’Andorra, les manifestacions del gòtic en l’arquitectura es limitaren pràcticament a la presència d’elements estructurals o només ornamentals afegits a edificis de factura romànica.
El deganat d’Urgell
Interior de l’església parroquial de Sant Vicenç d’Àger.
BL - F.Fité
Aquest deganat, el més meridional i extens de la diòcesi, es corresponia en bona part amb l’actual comarca de la Noguera, penetrant cap a ponent dins les terres aragoneses de la Llitera. Durant la baixa edat mitjana, després de la crisi política dels segles XII-XIII, l’autoritat dels comtes d’Urgell quedà pràcticament restringida a aquesta regió, en la qual es veieren obligats a conviure amb la pressió cada cop més sentida de la presència reial, centrada al voltant dels antics dominis de Camarasa i Cubells. Fou en aquests territoris del sud del bisbat on el gòtic urgellenc assolí la seva màxima expressió, amb un nombre considerable de construccions que, totalment o de forma parcial, assumiren en el seu plantejament els criteris d’aquest estil. La complexitat de la xarxa urbana i el manteniment d’una relativa prosperitat a les ciutats i viles de la zona feren possible una certa continuïtat de la capacitat constructiva que ja s’hi havia manifestat en èpoques anteriors.
Dins els dominis dels comtes d’Urgell, la viva rivalitat per la capitalitat política entre la ciutat de Balaguer –principal població del comtat i on s’allotjaven les principals institucions de govern– i la vila de Castelló de Farfanya –capital de l’antic vescomtat d’Àger, d’on provenien els comtes d’Urgell de la segona dinastia– explica la localització de dos dels exponents més interessants del gòtic de tota la diòcesi: Santa Maria de Balaguer i la canònica de Santa Maria de Castelló de Farfanya, construïdes totes dues durant la segona meitat del segle XIV i analitzades en les seves corresponents monografies dins aquest volum.
Darrer cos del campanar de Santa Maria d’Agramunt, decorat amb traceries cegues i amb una coberta troncopiramidal.
ECSA - G.Serra
La meitat oriental del deganat tenia la capital econòmica a la vila d’Agramunt, capital de la Ribera de Sió, que s’havia consolidat ja al segle XII com el centre financer del comtat d’Urgell, factor propiciador del seu ràpid creixement. Aquest creixement obligà a edificar una nova església parroquial vora el raval que s’havia desenvolupat a llevant del primitiu clos emmurallat. Les obres del nou temple de Santa Maria d’Agramunt s’havien iniciat a la segona meitat del segle XII segons les concepcions estilístiques del romànic tardà. La relativa lentitud dels treballs provocà un continu ajornament de la culminació de l’obra i endarrerí la construcció del campanar, el qual no es bastí fins ben entrat el segle XIV, seguint un plantejament ja plenament gòtic. Es tracta d’una torre adossada al costat esquerre de la façana occidental del temple. Aquesta torre, de planta quadrangular, presenta uns murs massissos que donen pas a un pis superior amb un parament articulat per un parell de finestrals geminats a cada façana, de format rectangular, els quals estan incorporats dins un programa decoratiu de traceries cegues. Una coberta troncopiramidal corona el conjunt.
A la capçalera de l’antic vescomtat agerenc, al peu del Montsec, la vila d’Àger, que dona nom a tota aquesta demarcació jurisdiccional i que fou seu d’una important canònica durant els segles XI i XII, perdé durant la baixa edat mitjana part de la seva influència a favor de Castelló de Farfanya, que esdevingué la veritable capital del vescomtat. La principal empresa constructiva d’aquesta vila al segle XIV és el claustre gòtic de la canònica de Sant Pere, al qual es dedica també un article monogràfic en el present volum. Però a més cal recordar una altra empresa remarcable, com fou la reforma de les antigues esglésies romàniques de Sant Vicenç i Sant Salvador. Concebudes inicialment com dues esglésies independents adossades, durant la primera meitat del segle XIV foren objecte d’una profunda transformació que es materialitzà en l’obertura del mur que les separava mitjançant dos grans arcs ogivals, de manera que l’antiga església de Sant Salvador esdevingué la nau lateral esquerra de la de Sant Vicenç, mentre es construïa una nova nau a la dreta, es remodelava la capçalera de Sant Vicenç bastint al damunt de l’obra romànica un cos poligonal amb finestrals ogivals amb traceria, i s’aixecava la seva nau, que es cobrí amb tres trams de volta de creueria.
A la regió del Segre mitjà, la vila de Ponts també emprengué al segle XIII les obres del nou temple parroquial de Santa Maria i Sant Pere, situat vora el clos de la vila, al nord de la població. Iniciats seguint un plantejament romànic, els treballs foren interromputs a causa de les crisis bèl·liques del segle XIII i no foren represos fins al segle XIV, segons els nous models del llenguatge gòtic. L’església, destruïda en bona part pels carlins l’any 1839, fou reconstruïda posteriorment seguint una línia neogòtica.
A les terres del Marquesat, al voltant dels antics dominis reials de Cubells i Camarasa i força ampliades arran dels conflictes del segle XIII a costa de les terres veïnes del comtat d’Urgell, el nucli urbà principal era la vila de Camarasa. La seva antiga església parroquial de Sant Miquel, actualment en ruïnes, és una obra d’estil romànic tardà, bastida entre el final del segle XII i mitjan segle XIII. Ja entrat el XIV, fou objecte d’una ampliació que afectà la cara nord de la nau central, amb l’obertura de dues capelles laterals amb volta de creueria precedides per un arc de mig punt, la capella més pròxima a la capçalera, i per un arc ogival, la capella ponentina.
L’església parroquial de Sant Pere de Cubells és un altre exemple d’edifici que combina el llenguatge estilístic del romànic tardà i el gòtic. Substituta d’un primitiu temple d’època romànica, l’església de Sant Pere fou construïda a cavall dels segles XIII i XIV. Amb una planta i certs elements estructurals tractats encara segons el llenguatge romànic, incorporà decididament elements de factura gòtica en els moments més avançats de la seva construcció. És una església d’una sola nau, coberta amb una volta de canó apuntada i amb capelles laterals de traceria gòtica obertes entre el mur i els contraforts, les quals presenten volta de creueria.
Absis de Sant Salvador de Vilanova de Meià.
ECSA - A.M.Vilarrúbias
A Vilanova de Meià, incorporada a aquests dominis l’any 1312 juntament amb la resta de la seva vall, s’emprengué cap al principi del segle XIV una reforma del temple parroquial de Sant Salvador que consistí a sobrealçar l’absis mitjançant l’addició d’un nou cos poligonal que recorda el de Sant Vicenç d’Àger. Aquesta capçalera presenta un gran finestral central d’arc apuntat amb traceria gòtica i una coberta amb volta de creueria. La reforma del temple de Sant Salvador comportà també l’obertura d’una nova porta al mur de ponent, emmarcada per sis arquivoltes ogivals i amb una extraordinària ornamentació de traceria gòtica, actualment malmesa en part.
Els deganats del Berguedà i la vall de Lord
L’antic deganat del Berguedà abraçava el territori centrat en la pròspera vila de Berga, el principal nucli urbà d’aquesta contrada, i s’estenia per bona part de l’actual comarca homònima i per una llenca de terra formada per la franja nord-occidental de la comarca del Bages. Durant els segles XIII i XIV, Berga gaudí d’un període de prosperitat que es reflectí en el desplegament d’una notable capacitat constructiva. Precisament del segle XIII són les esglésies de Sant Joan, d’un estil romànic tardà, i de Sant Pere de Cohorts, destruïda al segle XVII. L’antiga església parroquial de Santa Eulàlia de Berga, situada al recinte del castell i originàriament romànica, fou profundament restaurada durant la primera meitat del XIV. És probable que el temple resultant fos un edifici gòtic, o almenys amb un predomini d’elements formals i estructurals d’aquest estil, com corresponia a aquell moment històric, però la destrucció de l’església, a conseqüència de l’ampliació del recinte fortificat del castell a la segona meitat del segle XVII, no n’ha deixat cap testimoni.
Durant el període baixmedieval, la vila de Bagà, convertida pels barons de Pinós en la capital dels seus dominis, es va consolidar com la principal població de les terres de l’alt Berguedà. El nou impuls que havia pres la població posà de manifest la insuficiència de l’antiga església parroquial per a cobrir les necessitats espirituals dels seus habitants. L’església quedava fora de la vila de Bagà, a l’antic emplaçament originari d’aquesta població, abandonat al segle XIII. Per tots aquests motius, els barons impulsaren la construcció d’un nou temple parroquial al centre de la vila, en una gran empresa que ocupà bona part del segle XIV. Tot i que de l’any 1316 ja trobem notícies del projecte d’una nova parròquia a l’interior de la població, l’inici de les obres s’endarrerí almenys fins el 1326, data en què els cònsols de la vila compraren unes cases situades al futur emplaçament de la nova església amb la intenció d’enderrocar-les per poder-hi emprendre els treballs. El gros de les obres, finançades en gran part pels mateixos baganesos incentivats per alguns ajuts dels barons de Pinós, es perllongà durant tota la dècada següent i el temple no s’inaugurà de forma solemne fins el 1339, malgrat que encara era inacabat. Les obres continuaren al llarg de les dècades següents, concentrades en la portalada i en la coberta, la qual no rebé un impuls definitiu fins ben entrat el segle XV.
Església parroquial de Sant Esteve de Bagà, començada a construir vers el 1326.
ECSA - F.Tur
L’església de Sant Esteve de Bagà és un nou exemple de convivència d’un romànic ja crepuscular amb el nou llenguatge gòtic. El temple és d’una sola nau, tot i que les capelles laterals són prou amples per a definir en planta un temple basilical. La nau es cobreix amb una volta de canó de perfil apuntat, i les capelles laterals, comunicades entre elles a través d’obertures molt simples, presenten volta de creueria i s’obren a la nau central a través d’arcs ogivals. L’església és capçada a llevant amb un absis semicircular a l’interior i poligonal a l’exterior, amb finestrals de factura romànica. Només el finestral de l’arc presbiterial i els de la façana de ponent mostren una línia plenament gòtica. Les portes, la de ponent i la de tramuntana, són també gòtiques, amb arquivoltes ogivals en gradació.
Al sud de Berga, la vila de Gironella passà a formar part dels dominis dels Pinós el 1369 i, tal com demostren els treballs arqueològics, amb posterioritat a aquesta data emprengué la construcció d’un nou temple parroquial en substitució de l’antic. La nova església de Santa Eulàlia de Gironella fou concebuda com una església de nau única, coberta amb volta de canó apuntat i capçada a llevant amb un absis poligonal que presenta una coberta de volta de creueria. Possiblement tenia la portalada principal a la façana de ponent i una capella a tramuntana. Al segle XVII el temple fou objecte d’una profunda reforma que n’alterà notablement l’estructura gòtica. Després de diverses vicissituds viscudes durant els segles XVIII i XIX, el 1907 l’església de Santa Eulàlia de Gironella fou dessacralitzada i venuda, i s’adaptà tot seguit a diversos usos civils. L’any 1971 esdevingué propietat de l’Ajuntament de la vila. Des d’aleshores, ha estat objecte de diverses campanyes de rehabilitació.
Limitant amb el deganat del Berguedà, l’antic deganat de la vall de Lord abraçava totes les terres circumdants a la vila de Solsona, aproximadament aquelles que avui formen la comarca de la qual és la capital, incloent-hi la vall de Lord pròpiament dita, situada al nord d’aquesta demarcació, i una petita porció de l’actual comarca del Bages, centrada en la vila de Cardona. De la baixa edat mitjana trobem notables manifestacions de l’art de la construcció al voltant de la canònica de Solsona i, en un grau més modest, al monestir de Sant Llorenç de Morunys, seus d’una comunitat canonical i monàstica respectivament. Però la gran construcció parroquial del deganat fou l’església de Sant Miquel de Cardona, destacat edifici del segle XIV que responia al creixement de la vila originària d’aquest poderós llinatge vescomtal, i que s’estudia en una monografia específica en aquest mateix volum.
El deganat de Cerdanya
El panorama arquitectònic a les terres del deganat de Cerdanya –més o menys coincident amb els dominis de l’antic comtat, que incloïa els termes de l’Alta i la Baixa Cerdanya– presentava al segle XIV una activitat notable al voltant de les empreses desenvolupades a Puigcerdà, vila fundada el 1178, i a Bellver de Cerdanya, fundada el 1225. El notable dinamisme econòmic assolit per Puigcerdà, que esdevingué la capital del comtat i el principal centre urbà del Pirineu català durant la baixa edat mitjana, comportà un creixement que forçà l’ampliació de l’antiga església parroquial de Santa Maria, construïda al final del segle XII, la qual s’havia vist desbordada per les necessitats d’una vila d’aquella magnitud. Els treballs, que es desenvoluparen des de la fi del segle XIII i al segle següent, transformaren l’antiga església romànica en un gran temple gòtic de tres naus, destruït l’any 1936, durant la Guerra Civil Espanyola. La seva concepció monumental feia de la nova església de Santa Maria de Puigcerdà un dels projectes més ambiciosos empresos al bisbat d’Urgell durant el període estudiat, segons s’explica en la monografia corresponent a aquest edifici.
L’església de Santa Maria i Sant Jaume de la vila de Bellver és esmentada per primera vegada l’any 1271. Tot i que no es coneixen les circumstàncies concretes de la seva construcció, sembla que almenys una part fou obra del segle XIV, tal com es desprèn d’alguns elements estructurals gòtics. L’església, que fins al segle XVI depenia de Santa Maria de Talló, presenta una sola nau, coberta originàriament amb una teulada de fusta recolzada sobre arcs de diafragma de perfil apuntat. La nau és flanquejada per petites capelles laterals, de les quals les dues de llevant, adossades a l’altar major, presenten volta de creueria. El temple en el seu conjunt fou objecte d’una profunda reforma durant el segle XVIII.
El deganat de l’urgellet i els deganats pallaresos
Les terres muntanyenques del nord-oest del bisbat d’Urgell, repartides entre el deganat de l’Urgellet, que englobava la meitat nord de l’actual comarca de l’Alt Urgell i les valls d’Andorra, i els petits deganats pallaresos, distribuïts per les actuals comarques del Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça, tingueren als segles XIV i XV una activitat constructiva bastant pobra. La manca d’una xarxa urbana desenvolupada, amb un petit nombre de viles disperses enmig d’un entorn rural d’escàs dinamisme, feu d’aquesta zona la menys emprenedora de tot el bisbat, cosa que contrasta vivament amb la realitat dels períodes anteriors.
Portalada de Santa Maria de Castellbò.
ECSA - F.Tur
L’única església secular de tot aquest territori que presenta una etapa gòtica de certa envergadura en el seu procés constructiu és Santa Maria de Castellbò, l’antiga església parroquial d’aquesta vila, capital d’un extens vescomtat governat pels comtes de Foix durant la baixa edat mitjana, que fou erigida en collegiata pel papa Eugeni IV l’any 1436. La lectura dels murs i els paraments del temple evidencia una llarga història marcada per diverses reformes estructurals de difícil interpretació que han amenaçat la mateixa estabilitat de l’edifici fins a temps ben recents, tal com es desprèn dels afegits per a reforçar els contraforts laterals. Malgrat el desconeixement de les circumstàncies concretes que n’envolten la construcció, se sap que Santa Maria de Castellbò fou concebuda inicialment com un temple romànic, amb una sola nau capçada per un gran absis semicircular amb dues petites absidioles laterals que atorguen a la seva planta una aparença trilobulada. En algun moment de la baixa edat mitjana, la nau fou coberta amb volta de creueria, potser culminant un antic projecte inacabat o en el context d’un projecte de reforma d’un temple preexistent. Encara es conserven a l’interior de l’església dues de les claus d’aquestes antigues voltes de creueria, subtituïdes en època barroca per voltes de llunetes. També la façana de ponent experimentà una profunda transformació en el període baixmedieval amb la substitució de l’antiga portalada romànica, de la qual encara queden traces a la façana principal, per l’actual, d’estil gòtic. Es tracta d’una gran portalada amb tres arquivoltes ogivals en gradació i un fris recte a la part superior decorat amb flors, pans de vida i dos caps humans que flanquegen la clau de l’arc exterior de la porta. La resta de la façana, coronada per un imponent campanar d’espadanya, mostra un parament llis només alterat per la presència, a mitja alçada, d’una rosassa contornejada amb boles, evocant un motiu ornamental força característic de la catedral de la Seu d’Urgell. Al mur lateral de tramuntana fou oberta, en un moment posterior a l’obra romànica, una altra porta amb arquivoltes ogivals en gradació.
A la resta d’aquest territori, tret d’alguna empresa tardana –per exemple, l’actual església de Santa Maria de Tremp, aixecada al segle XVII seguint la línia d’un gòtic tardà–, l’activitat constructiva es limità en gran part a reparacions o a modificacions d’abast limitat d’antics temples romànics. En aquest sentit, podem destacar el cas de Santa Maria d’Àneu, a l’antic comtat de Pallars Sobirà. Construïda al segle XI, fou reformada al XVI amb la unió de les tres naus en una de sola amb capelles laterals, la qual fou coberta amb una teulada de fusta de doble vessant sostinguda per mitjà de grans arcs de diafragma apuntats. A Vilamur, capçalera política de l’antic vescomtat homònim, també trobem el cas d’un antic temple romànic, Santa Maria de Vilamur, que fou objecte d’una reforma durant el segle XIV, possiblement, amb el resultat de la substitució de l’antiga volta per una coberta sostinguda per arcs de diafragma apuntats i l’obertura d’una nova porta al mur meridional, amb arquivoltes ogivals i ornamentada amb motius zoomòrfics i geomètrics. Un altre exemple d’ús d’elements constructius gòtics en operacions de reforma d’antics temples romànics es troba a l’església de Sant Joan d’Isil, a les valls d’Àneu. Estructuralment romànica, presenta dos grans finestrals apuntats amb traceria gòtica a la seva façana meridional.
Bibliografia consultada
Serra i Vilaró, 1950; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. VI, VII, XII, XV, XVII i XXIV; Dalmases – José, 1984; Plunes, Pedrals, Quintana, 1988; Catàleg de monuments…, 1990; Gran geografia comarcal…, 1991-96, vol. 9, 10, 14 i 15; Inventari del patrimoni…, 1994; Argentí, Caixal, López, 1995; Fité, 1995b; Sabaté, 1995 i 1997b; Villaró, 2000.