Sant Llorenç de Lleida

Escut de la família Gallart a la llinda del portal de migdia.

ECSA - G.Serra

L’església de Sant Llorenç, per la conjunció i integració dels seus llenguatges arquitectònics, és un dels edificis més singulars i interessants de Lleida i del seu territori; alhora, el seu patrimoni i el seu protagonisme en la història de la ciutat en fan el segon temple més important de Lleida després de la Seu Vella. I és que, a banda de ser-ne l’únic edifici medieval conservat que continua acomplint la funció per a la qual va ser creat, Sant Llorenç s’ha utilitzat dues vegades com a catedral: al segle XVIII, quan la Seu Vella va sofrir el destí fatal de ser convertida en caserna militar, i al segle XX, després de l’incendi de la Catedral Nova el 1936.

L’alteració de la planta i de l’estructura originals que s’ha produït en diferents períodes ha fet que, actualment, l’arquitectura de Sant Llorenç estigui definida per ampliacions i additaments, els quals, juntament amb la manca de documentació relativa a l’obra de l’església i d’estudis monogràfics, comporten una seriosa complexitat a l’hora d’analitzar els processos constructius i d’intentar una aproximació cronològica a les diferents parts.

A grans trets podríem dir que Sant Llorenç és el resultat de la integració de diferents conceptes arquitectònics, els quals, reflectits a l’exterior, constitueixen un joc de volums que ha esdevingut una de les imatges visuals més característiques de la part històrica de la ciutat de Lleida. Avui, l’església és un edifici estructurat en tres naus –quatre, si es pot considerar així un nou àmbit obert a la banda meridional–, a les quals s’obre un absis a llevant, a excepció de la nau del costat de l’evangeli, en què es disposà una conca absidal en cadascun dels seus extrems; presenta, també, una cripta sota l’absis major, capelles obertes a l’absis central i algunes a les naus laterals; un portal obert al bell mig de cadascuna d’aquestes i als peus de la nau central, i una torre campanar adossada a la nau meridional. Aquesta estructura, però, no és res més que el resultat d’una juxtaposició de diferents ampliacions dels espais de Sant Llorenç: una nau originària i dues de laterals que s’afegiren posteriorment a banda i banda d’aquella i amb la qual es comunicaren esventrant-ne els gruixuts murs.

L’obra romànica

La parròquia de Sant Llorenç apareix esmentada ja en l’Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, el document emès pel bisbe Guillem Pere de Ravidats el 1168 i mitjançant el qual s’estructurava l’organització parroquial de la ciutat i de la canonja de la seu (Villanueva, 1851a, pàg. 252-259). Per bé que l’esment de la parròquia no ha d’equivaler forçosament a l’existència real de l’església que ens ha pervingut, la construcció de l’edifici inicial, per la morfologia arquitectònica de la nau central de l’església, no s’allunya gaire d’aquella data de promulgació de l’Ordinatio. El temple es va aixecar en un raval, al lloc que la documentació medieval anomena “planell de Sant Llorenç” i en un espai a l’extrem occidental del qual hi havia el barri andalusí (Lladonosa, 1961, pàg. 85).

Façana sud del temple, amb el portal, el porxo i el magnífic campanar octagonal, que li confereix una gran personalitat.

ECSA - G.Serra

Originàriament l’edifici es va concebre amb una nau única capçada per un absis semicircular, una porta als peus de la nau i, probablement, una altra oberta a migdia, si ens atenim als paral·lels més immediats, que hauria desaparegut amb les transformacions del segle XIV. La nau es va cobrir amb volta de canó lleugerament apuntat, articulada en tres tramades suportades per dos arcs perpanys, els quals són recolzats en un sistema de semicolumnes adossades, amb un basament llis i capitells troncocònics. Sota l’absis s’hi va disposar una cripta, estructurada amb una volta de quart d’esfera lleugerament deprimida o, si es vol, de mig forn, la qual abraça tota la conca absidal. L’existència d’aquesta cripta, l’única coneguda de tots els monuments cristians medievals de Lleida, fa que el presbiteri estigui elevat respecte de la nau. L’absis s’il·luminava mitjançant tres finestres d’arc de mig punt, de les quals sols s’ha conservat la central. Les altres dues es van cegar al segle XIV en obrir-se la capella de Sant Pere i Sant Salvador, a la banda septentrional, i la de Sant Esteve, Sant Bernat i Santa Margarida a la meridional. Això no obstant, encara es poden veure per l’interior els carreus cegats d’una part de la finestra del costat nord que la capella de Sant Pere i Sant Salvador no va acabar de tapar del tot.

La nau es desenvolupa a partir de l’arc triomfal i s’organitza en tres tramades, per bé que la dels peus està fortament alterada per les obres que al segle XVII s’hi van realitzar en construir-se el cor. Al XVIII s’hi va adossar una part del mur de la que fou la gran capella neoclàssica del Sant Crist Trobat, pràcticament enderrocada durant els fets bèl·lics del 1936 (Lladonosa, 1972, pàg. 75), la qual es va sobreposar damunt la part lateral de la porta dels peus que, actualment sense ús i gairebé desconeguda, encara es conserva. Aquest portal, auster, sobri i descentrat respecte de l’eix de la nau, s’estructura en tres brancals i arcs adovellats lleugerament apuntats. Els batents originals del portal, que encara es mantenen, estan decorats amb les típiques traceries mudèjars.

La volta arrencava d’una línia d’impostes, en forma de mig bossell, la qual va ser sistemàticament repicada durant les ampliacions gòtiques, per bé que encara en queden fragments que permeten resseguir-la. A la darrera tramada de la nau i a l’altre costat del mur meridional es conserva una cornisa amb mènsules que Lladonosa interpreta com una part de l’antiga portada lateral de la nau romànica (Lladonosa, 1961, pàg. 243, i 1972, pàg. 21). Això no obstant, la morfologia de la cornisa –amb motllures poligonals i sis mènsules decorades amb escuts que flanquegen la central i en la qual es representa una figura de sant Miquel– indica que es podria tractar d’un element més de l’ornamentació de la capella gòtica que, dedicada a santa Llúcia, la família Montsuar va erigir al segle XIV.

Tot i que estructuralment Sant Llorenç, a l’igual del temple de Sant Ruf de Lleida, s’ha interpretat com una obra bastida sota la influència de la Seu Vella (Adell, 1997), entenem que, a diferència del que representen aquestes fàbriques, és un edifici típic de l’arquitectura més tradicional utilitzada al territori al final del segle XII i el principi del XIII i de la qual, a Lleida, n’han romàs altres exponents: des de la nau inferior de la canònica de la Seu Vella fins a l’església romànica de Sant Martí, passant per Santa Maria de Gardeny. Es tracta d’edificis coberts amb volta de canó apuntat, la qual arrenca de la línia d’impostes o bé s’articula en tramades definides per arcs perpanys que descansen en capitells de semicolumnes adossades; molt diferents, en definitiva, de la tipologia que s’inaugurà a Lleida amb l’església de Sant Ruf, basada en la volta de creueria, i que culminà amb la Seu Vella.

Les ampliacions del segle XIV

Durant els primers anys del segle XIV la nau romànica de Sant Llorenç es va començar a transformar: dos particulars van escollir la zona absidal per a fundar i erigir les seves capelles privades. Així, Simó Grassa va obrir una capella al gruix del mur de la zona de l’evangeli, la qual es va cobrir amb una volta apuntada i, després d’il·luminar-se amb una rosassa, es va destinar a lloc de sepultura, tal com encara ho testimonia la figura jacent del propietari i una làpida molt mutilada que ho commemora, ambdues encastades al mur de la capella. L’altra banda de l’absis va ser alterada quan les famílies Rodera i Vilanova hi van construir la capella dedicada a sant Esteve, sant Bernat i santa Margarida, les dimensions de la qual superen amb escreix el gruix del mur. Aquesta capella, fundada l’any 1296 (Lladonosa, 1991, vol. II, pàg. 396), es va cobrir amb una volta de creueria, avui molt deteriorada, i es va il·luminar amb una senzilla finestra apuntada. Entre l’arc d’ingrés d’aquesta capella i l’arc triomfal de l’absis es va obrir també una altra finestra, la qual va quedar tapiada amb la construcció de la nau de Santa Llúcia. A l’exterior de l’absis central la família Rodera hi va col·locar una ossera que encara es conserva avui, per bé que molt deteriorada.

Aquestes capelles absidals van inaugurar una època de grans transformacions. Així, la creixent importància de la parròquia de Sant Llorenç durant el tres-cents va comportar que dins d’aquesta centúria tingués lloc una gran ampliació del temple, consistent en l’erecció, a banda i banda de la nau original, de les naus laterals conegudes com de Santa Llúcia, a la banda de l’epístola, i de Santa Bàrbara, a la part de l’evangeli. Aquestes naus es van comunicar amb la romànica mitjançant l’obertura d’arcs apuntats esventrant els murs per les zones compreses entre el sistema de perpanys i contraforts.

La riquesa i, fins i tot, l’elegància constructiva de la nau de Santa Llúcia respecte de la de Santa Bàrbara va comportar que Lladonosa, l’únic autor que ha dedicat una monografia a Sant Llorenç, la considerés com una obra tardana inscrita dins el segle XV (Lladonosa, 1972, pàg. 23). Això no obstant, tant per l’escultura arquitectònica –sobretot les claus de volta, algunes d’una qualitat considerable i entre les quals es troben exemplars que palesen les fórmules estilístiques del taller de Bartomeu de Robió– com pel tipus de motllures dels nervis de les voltes i, fins i tot, per la morfologia del finestral de l’absis poligonal (molt proper als de Santa Maria de Cervera) i per la data de fundació d’alguna de les capelles –a tall d’exemple, la de Santa Llúcia es va fundar el 1344 (Lladonosa, 1991, vol. II, pàg. 502)–, es pot considerar que la nau meridional és una obra que s’ha d’emmarcar dins la primera meitat del segle XIV.

Lladonosa va interpretar que la nau de Santa Llúcia, com la de Santa Bàrbara, devia presentar un absis en cadascun dels seus extrems; l’absis occidental, ocupat per la capella de Santa Llúcia fundada per la família Montsuar, hauria desaparegut en construir-se, al principi del segle XVIII, la capella del Sant Crist Trobat (Lladonosa, 1991, vol. II, pàg. 501). A banda d’això, durant la segona meitat del segle XIV la nau lateral sud va patir una ampliació mitjançant l’additament de capelles laterals sota la morfologia d’un espai unitari longitudinal, per la qual cosa s’ha interpretat com una nova nau lateral, coneguda com la nau de Berenguer Gallart pel mecenatge d’aquest ciutadà de Lleida en el portal de migdia i de la torre campanar (Lladonosa, 1972, pàg. 24). Per bé que és complex aportar una datació clara, la lectura dels murs permet afirmar que algunes d’aquestes capelles, obertes entre els contraforts de la nau de Santa Llúcia i reforçant-los, s’adossen a l’obra de la primera meitat del XIV; aquest és el cas de les capelles de Sant Joan Evangelista i Sant Joan Baptista i de Sant Jaume, la construcció de les quals obligà a tapiar part de la rosassa de la nau de Santa Llúcia. Cal esmentar que la capella de Santa Úrsula, situada a l’extrem occidental d’aquesta nau, va ser fortament mutilada en bastir-se la del Sant Crist Trobat, la construcció i posterior destrucció de la qual provocà el fort desplom que presenta actualment aquella capella.

La nau de Santa Bàrbara, considerablement més malmesa que la de l’epístola, és una obra l’ambició i, doncs, la qualitat de la qual no són equiparables a les de la seva homòloga: els arcs de comunicació amb la nau romànica no guarden cap simetria ni proporció d’alçada, que varia en cadascun d’aquests; el reforç dels contraforts romànics està fet d’una forma una mica maldestra i, alhora, l’escultura de les claus de volta no presenta el nivell de qualitat de les de l’epístola. Tot i així, cal dir que aquesta nau disposa d’una esplèndida i singular rosassa, oberta al mur septentrional, i en la qual es representa el Calvari. Al tram que va de l’absis est a la porta d’accés, situada al bell mig de la nau, s’hi obriren posteriorment capelles cobertes amb volta apuntada, l’espai de les quals supera el gruix del mur. L’extrem occidental de la nau va ser clos amb un altre absis poligonal, a la clau de volta del qual es representa la figura de la santa titular de la nau.

Campanar de Sant Llorenç de Lleida. La parròquia de Sant Llorenç ha estat històricament l’església més important de Lleida després de la Seu Vella. Durant els darrers segles de l’edat mitjana era el centre d’un dels barris més dinàmics de la ciutat. L’edifici actual és fruit d’una història constructiva llarga i enrevessada. Una de les darreres peces que el va completar és aquest esvelt campanar octagonal, de la primera meitat del segle XV, obra que va comptar amb el mecenatge del prohom Berenguer Gallart. Els escuts de la parròquia de Sant Llorenç i de la família Gallart són representats sota la cornisa que marca la separació entre el primer i el segon cos.

ECSA - G. Serra

El portal d’accés a la nau de Santa Bàrbara és resolt amb un arc apuntat emmarcat per un de conopial. La senzillesa d’aquesta porta contrasta amb la riquesa i, fins i tot, la sumptuositat amb què es va bastir el portal i el porxo meridional que dóna accés a la nau de Santa Llúcia. Aquesta part, conjuntament amb la torre campanar, es va construir amb el patrocini de la família Gallart, tal com recorden encara els signes heràldics d’aquesta nissaga a la llinda de la porta. El portal s’estructura en un arc exterior o guardapols, també conopial i que descansa en dues mènsules figuratives, el qual emmarca una arquivolta profusament ornamentada amb un fris de fulles vegetals, una decoració que es desenvolupa també a les dues antes. La resolució d’aquesta decoració no s’allunya gaire de la que guarneix la tomba de Berenguer Gallart, al mur septentrional de la Seu Vella.

El porxo es va cobrir amb una volta de creueria, a la clau de la qual s’esculpí la imatge del sant titular de l’església. El portal, emmarcat perfectament dins els cànons artístics de la primera meitat del segle XV, s’adossa a la torre campanar, el volum de la qual dóna singularitat a la façana meridional. Aquesta torre, de planta octagonal i fisonòmicament molt propera a la de la Seu Vella si a aquesta se li treu el volum del coronament, s’estructura en tres cossos ben diferenciats: un primer nivell absolutament llis, alterat solament per algun relleu amb l’escut de Berenguer Gallart; un segon pis, coronat amb una esplèndida arcuació cega, en el qual s’obrí una finestra apuntada en cada cara de l’octàgon, i un tercer nivell que, a manera de balconada, s’ornamentà amb una sanefa d’arcuacions. La restauració arquitectònica d’aquesta torre ha permès recuperar-ne petits fragments de la policromia original, els quals fan possible afirmar que algunes juntes dels carreus exteriors del campanar de Sant Llorenç eren policromades.

L’església de Sant Llorenç, en definitiva, esdevé un model on queden integrades les tipologies arquitectòniques que defineixen Lleida i el seu territori: les fórmules més tradicionals del final del segle XII i el principi del XIII i els llenguatges constructius més purs del segle XIV.

Per altra banda, és possible copsar encara tota la complexitat del seu procés evolutiu fins a la forma actual, ja que, ultra la composició de la planta en tres naus i la juxtaposició dels dos estils, romànic i gòtic, s’hi poden distingir cinc unitats d’obra prou diferenciades i fins i tot identificar, com a mínim, vuit fases constructives, la més tardana de les quals, l’extrem occidental de la nau de Santa Bàrbara o de l’evangeli, potser del segle XVI avançat.

Evidentment, la importància artística, històrica i social de l’església de Sant Llorenç i dels béns mobles que aixopluga reclama un estudi integral i aprofundit que, amb l’ajut dels seus paral·lels més immediats, permeti conèixer-ne més bé els elements i els models, així com aquells que el van fer possible: els seus artistes.

L'edifici

Sant Llorenç de Lleida. Les referències numèriques corresponen a: capçalera i capelles (en taronja), naus laterals (en groc) i porxo meridional (en blau).

Bibliografia consultada

Villanueva, 1851a, ap. XIII, pàg. 252-259; Lladonosa, 1961 i 1972; Dalmases – José, 1985, pàg. 46; Lladonosa, 1991, vol. II; Adell, 1997.