Les esglésies de la diòcesi de Tortosa

Els límits històrics de la diòcesi de Tortosa, configurats arran de la reconquesta dels segles XII i XIII, comprenien l’actual regió de Castelló de la Plana i també un sector aragonès de parla catalana, al límit meridional de les actuals províncies de Terol i Saragossa. Algunes parròquies i comarques d’aquests sectors li foren segregades entre el 1957 i el 1960 a causa de l’intent d’adaptar les demarcacions eclesiàstiques al mapa provincial espanyol.

En aquestes parts històricament de la diòcesi tortosina, com també a la zona castellonenca que encara hi roman vinculada, hi ha importants exemples d’arquitectura gòtica religiosa. Les esglésies de Morella i Sant Mateu en són els més destacats, però també són dignes d’esment, entre d’altres, l’església parroquial de Peníscola, Santa Maria de Castelló o la parròquia d’Arenys de Lledó, aquesta última al Matarranya.

Aquest article no estudia monogràficament aquests destacats monuments de l’arquitectura gòtica catalana situats fora dels límits de la Catalunya històrica, tot i que són presos en consideració en el capítol introductori, d’acord amb el plantejament global de la col·lecció.

Al nord de la diòcesi, a les Terres de l’Ebre, hi ha també exemples notables d’esglésies d’estil gòtic no catedralícies. Se n’estudien a continuació les més importants, els temples parroquials d’Horta de Sant Joan i d’Ulldecona, l’un i l’altre pertanyents a poblacions que havien estat senyorejades pels ordes militars. Ambdues esglésies foren bastides per a substituir temples anteriors de menor capacitat a causa del creixement que experimentaren les respectives poblacions a les acaballes del segle XIII i durant la primera meitat del XIV. Ni l’una ni l’altra no foren acabades segons un suposat projecte inicial. Tanmateix, la d’Horta, encara que en dues o tres etapes, fou completada, mentre que la d’Ulldecona restà a mig fer.

Ambdues foren començades també, com d’habitud, per les capçaleres, que en els dos casos són poligonals (de set cares la d’Horta, de cinc la d’Ulldecona) i de la mateixa amplària que la nau; l’una i l’altra tenen contraforts, que formen a l’exterior plans esglaonats, com a les esglésies franceses. També els són comuns els finestrals, alts, estrets i amb traceries, i la creueria de les capçaleres amb diagonals i formerets que baixen fins a terra. Només hi veiem una diferència remarcable: la presència de capelles radials entre els contraforts a Sant Lluc d’Ulldecona.

En planta, els projectes de l’una i l’altra devien ser bastant semblants. Això no obstant, la diferència en el nombre de cares dels absis i la major llum de la nau d’Ulldecona fan pensar que, d’haver-se acabat les naus, haurien resultat de proporcions diferents: més allargada la d’Horta (a l’estil de Santa Maria del Pi de Barcelona) i més ampla la d’Ulldecona (de proporcions com l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona). Tanmateix, no sabem si aquests projectes “clàssics” del XIV, que normalment s’acabaven en ciutats com Barcelona, s’haurien culminat en aquests pobles, ja que les naus haurien resultat excessivament grans per a les seves necessitats. D’altra banda, com assenyala Lavedan (1935), foren moltes les excepcions que trencaven aquella regla ideal.

La parròquia d’Horta de Sant Joan

Horta de Sant Joan, a l’extrem occidental de la Terra Alta, restà de la reconquesta ençà vinculada a l’orde del Temple, que tingué cura de repoblar-la. Els templers establiren un convent a Horta, dependent de Miravet en els primers temps i autònom a partir del 1236. Al llarg del segle XIII, en iniciar-se el desenvolupament del municipi medieval, la vila d’Horta mostrà una puixança considerable, palesa en l’actitud col·lectiva que reivindicà insistentment l’observança de les consuetuds ilerdenques. Fruit d’aquesta inquietud fou l’obtenció, l’any 1296, d’uns usos i costums privatius per a Horta. Des de l’inici del segle XIV Horta fou un domini de l’orde de l’Hospital.

És probable que al final del segle XIII l’església parroquial construïda els primers temps de la repoblació resultés insuficient, la qual cosa hauria obligat a fer-ne una de més gran. El nou temple s’havia de construir tot de pedra picada segons el model gòtic d’aleshores: nau única i capçalera poligonal cobertes amb volta de creueria. El temple està orientat canònicament amb l’absis a llevant, i les mides interiors –la nau amb l’absis– són de 31,5 m de llarg per 11 m d’ample i 14,5 m d’alt.

No hi ha constància de cap document sobre la construcció d’aquesta església. Els arxius locals d’Horta foren destruïts en les guerres civils dels darrers segles. Tanmateix, a cop d’ull es pot veure que l’obra del temple es començà per la capçalera i que el pla inicial de fer una nau de trams rectangulars iguals (potser quatre) només es respectà en una primera etapa, que devia tenir lloc entre les acaballes del segle XIII i el primer quart del XIV. En aquest primer període es construïren els set costats de l’absis (cinc de radials i dos de laterals) i el primer tram de la nau. La resta del temple (dos trams més de la nau, el cor elevat i la façana de ponent) es devia bastir entre els segles XV i XVII. Aquests dos trams de la nau són rectangulars com el primer, però més llargs. Un detall constructiu, que es pot apreciar a la volta del tram central, delata la modificació del projecte inicial de fer trams iguals: en començar, els arcs diagonals d’aquesta navada segueixen la mateixa direcció o angle dels de la navada veïna de l’absis, però, sobtadament, canvien la direcció per esdevenir diagonals d’una navada més llarga. Aquest penediment constructiu prova que en reprendre l’obra, després d’una llarga inactivitat, decidiren fer dues navades en lloc de tres o més.

La capçalera és la part més esvelta del conjunt, tant a l’interior com a l’exterior. Els contraforts són excepcionalment gruixuts i d’una plàstica exterior molt reeixida, que, sens dubte, es deu a la utilització d’una estructura de plans esglaonats de filiació francesa. A l’interior, els nervis de la creueria descansen en columnetes que pugen des de terra i tenen capitells amb motius florals a l’arrencament dels arcs; els vuit arcs es troben en una clau circular que presenta la imatge de la Mare de Déu asseguda amb el Nen a la falda. A totes les cares de l’absis hi ha grans finestrals ogivals geminats amb traceries i vitralls de color.

Els contraforts de la nau (llevat dels del primer tram, que són com els de l’absis) no tenen l’estructura de plans esglaonats i entre ells s’allotgen capelles laterals i una porta que obre al costat nord. Els arcs de la creueria de la nau, en trobar-se al costat, formen un feix de cinc nervis que recolza, com a l’absis, en capitells florals i columnes adossades de secció tòrica amb llistó ressaltat que pugen de terra. En el darrer tram (el que toca al peu), al segle XVI es construí un cor elevat sobre una volta estrellada, molt rebaixada, típica del gòtic tardà. Les columnetes que aguanten els arcs d’aquest darrer tram (damunt del cor) tenen capitells esculturats amb temes florals, motius heràldics i testes, al costat de les quals hi ha tres escuts, el primer carregat amb una figuera –és el de la vila–, el segon, amb una creu de l’orde de Sant Joan, i el tercer, amb una rosa que deu referir-se al comanador hospitaler, senyor d’Horta.

Les capelles laterals arriben a mitja alçada de la nau i també estan cobertes de creueria. Les del primer tram, vora l’absis, semblen construïdes al mateix temps que la capçalera.

A més dels finestrals de la capçalera hi ha una obertura semblant, menys alta, al costat de migdia del primer tram, i òculs al frontispici i al costat de migdia del tram central.

S’entra a l’església per dues portes foranes, l’una a la façana, amb arc carpanell que forma quatre arquivoltes amb capitells i bases molt simples i geometritzants, que, com el cor, és de factura tardana. L’altra, oberta entre dos contraforts del costat nord, és de factura semblant a la de la façana però amb l’arc apuntat.

Una cornisa amb permòdols molt simples, sense cap mena de relleu escultòric, dona la volta a tota l’església i corona les parets i els contraforts. La volta va coberta amb lloses de pedra sobreposades, que avui estan amagades per una teulada de construcció tardana.

Una altra particularitat d’aquesta església és, sens dubte, el frontispici, tan poc freqüent als temples gòtics catalans. Fou obrat a les acaballes del gòtic, al segle XVI o més tard. Destaca per la simplicitat; forma un gran pany de paret rectangular, que es correspon amb la nau, emmarcat lateralment per dos contraforts esbiaixats que surten de les cantonades i un timpà triangular. A l’eix de la façana, la porta i un òcul foraden tímidament l’ample parament. Corona el frontispici una gran espadanya de tres pisos, la qual, malgrat la important remodelació que va sofrir en època moderna, segueix un esquema del romànic tardà. En les esglésies catalanes gòtiques és més freqüent la torre que no pas el campanar de cadireta.

La parròquia d’Ulldecona

Ulldecona, al Montsià, fou senyorejada des del segle XIII fins a la fi de les senyories per l’orde de l’Hospital. Al primer quart del segle XIII s’inicià la repoblació, a la falda del turó que defensava el castell d’Ulldecona, del nucli que s’anomenà durant molts anys Ulldecona la Vella. Vers els anys setanta del mateix segle, allunyat el perill d’incursions andalusines, alguns veïns d’Ulldecona la Vella mostraren interès per traslladar-se al pla, a 1 km del castell, vora el camí de València. El castellà d’Amposta autoritzà el trasllat i atorgà carta de poblament al nou indret. Naixia així l’actual població d’Ulldecona. Va ser tan important el creixement de la novella població que cent anys després calgué construir una muralla més ampla i una església més gran, l’actual parroquial de Sant Lluc.

El dia 2 de maig de 1373 el comanador hospitaler d’Ulldecona, Berenguer de Montpaó, va posar la primera pedra del nou temple, que s’aixecava al mateix lloc del primer, segons un projecte que seguia la fórmula del gòtic meridional aleshores en voga arreu del país: planta d’una sola nau amb capçalera poligonal coberta de creueria i capelles entre els contraforts tant a la nau com a l’absis. Tota la nova fàbrica es construí de bona carreuada. L’any 1421, el bisbe Enric Gravinonense, quan encara no era conclusa la nau –no ho fou mai–, va consagrar l’altar major.

Portalada de Sant Lluc d’Ulldecona, aixoplugada per un porxo cobert amb una volta de creueria.

ECSA - G.Serra

Fou plantada seguint l’orientació canònica, amb la capçalera poligonal de cinc cares mirant a llevant. A l’interior fa 14 m de llum i 17 m d’alçada. La llargada es reparteix entre l’absis, de 10 m, i tres trams molt regulars de 7 m. Del nombre de trams construïts es pot deduir que el temple restà inacabat (a partir de la seva mida es pot suposar que hauria fet 45 m de llargada). És evident que, segons l’esquema clàssic –nombre de costats de l’absis igual a nombre de trams–, li manquen un parell de trams per a igualar el nombre de costats del polígon absidal.

La volta presenta característiques diferents a la nau i a la capçalera. La creueria de la nau té els arcs carregant en culdellànties situats a mitja alçada del contrafort, els doblers amples, de secció rectangular i amb les arestes arrodonides per un boet com si fossin faixons, les ogives normals pel que fa al motllurat, i no té formerets. En canvi, la creueria de la capçalera té els doblers, els diagonals i els formerets amb un motllurat normal i perllongats fins a terra; només s’interrompen aquestes nervadures per capitells florals en els punts d’arrencament dels arcs.

Tant a la nau com a la capçalera les ogives convergeixen en sengles claus de volta circulars amb relleus al·lusius a sant Lluc i a l’orde de l’Hospital. Hi ha també una motllura carenera horitzontal que, des de la capçalera fins als doblers de la nau, uneix les claus de volta i els vèrtexs.

Exterior del temple, en el qual destaquen els massissos contraforts i els esvelts finestrals.

R.Manent

Les cinc cares de l’absis estan perforades per finestrals d’arc apuntat i traceries. Hi ha també finestres al costat de migdia dels dos trams del mig: la més occidental, situada damunt de la porta, és una rosassa de doble esplandit motllurada; l’altra, de factura semblant, té forma de triangle equilàter curvilini.

Entre els contraforts, a la nau i a l’absis, s’allotgen capelles que arriben a mitja alçada de la nau. Cal advertir que la capella central de l’absis era originàriament una peça tancada pel davant (la irregularitat de l’arc ho palesa) a la qual s’accedia per la capella del costat. Segurament feia les funcions de sagristia, com encara podem veure a la capçalera de Sant Joan d’Ascó (Victòria Almuni –1990– ha detectat altres imitacions de la fórmula en temples més tardans del Montsià). Totes les capelles tenen cobertes de creueria, algunes amb finestres de la mateixa factura que les de la nau. La capella del costat de l’epístola (o dret) del presbiteri té les impostes decorades amb relleus florals i senyals heràldics relatius a l’orde de l’Hospital (una creu) i al comanador d’Ulldecona, la qual cosa en confirma la propietat.

Des del carrer s’accedeix al temple per una portalada situada a migdia, en el segon tram del costat de ponent. Ocupa el mateix espai que una capella i és l’element més notable de l’església. Exteriorment forma un pòrtic cobert amb una volta de creueria d’arcs molt rebaixats que arrenquen de mènsules raconeres; l’arc de l’exterior té l’intradós lobulat. De la coberta sobresurt un ràfec de teules d’on emergeixen, simètricament, tres figures de pedra que podrien formar part d’un tetramorf: el bou de sant Lluc a la dreta, l’home de sant Mateu al mig i el lleó de sant Marc a l’esquerra.

La portalada, d’arc apuntat, està emmarcada per una ampla arquivolta que acaba amb un graciós guardapols amb fronda i floró, que recolza en mènsules raconeres esculturades amb bustos no identificats. L’arquivolta té tres arcs amb motllures que es perllonguen a les columnes fins a les bases. El lloc dels capitells és ocupat per un fris amb fullatges i figures de difícil interpretació a causa de les mutilacions que presenten, sobretot les de l’esquerra. Les figures de la dreta podrien representar alguna escena del cicle de Nadal. Entre aquestes es conserva en bon estat una Mare de Déu entronitzada portant Jesús al braç. Al contrafort de l’esquerra hi ha una pedra amb una inscripció, amb data, que commemora l’inici de l’obra, de la qual Ferré (1983) fa la següent transcripció: “En l’any 1373 fo comançada la església a 2 de maig, e posà la primera pedra Berenguer de Monpaó; eren jurats en G. de Prades, en Thomàs Albiol…”

Exteriorment els contraforts són molt ressaltats i formen, com els de Sant Joan d’Horta, plans esglaonats a l’estil francès. Un xic més amunt que els contraforts, el parament està coronat per una cornisa motllurada que dona la volta al perímetre.

A l’angle sud-oest, damunt la darrera capella, s’aixeca una torre campanar de dos cossos, el superior de construcció tardana.

Bibliografia consultada

Lavedan, 1935; Ferré, 1983; Almuni, 1990; Almuni, Bonet, Curto, 1995; Fuguet, 1995 i 1998.