El claustre de la canònica de Sant Pere d’Àger

El claustre de Sant Pere d’Àger se situa com la darrera obra important que es portà a terme en aquest monestir de la Noguera, seu d’una comunitat regular de canonges augustinians i també lloc de residència dels comtes d’Urgell, que passaven llargues temporades al monestir perquè dins del seu recinte hi havia encara l’antic castell d’Àger, del segle XI, esdevingut una residència seva. El comte Pere d’Urgell, el promotor del projecte del claustre, hi féu estades sovintejades.

La manca gairebé absoluta de documentació no permet oferir gaires dades concretes sobre el seu procés constructiu. Quant al promotor, tenim l’única notícia que publica Monfar (1853, II, pàg. 270), en referir-se al testament d’aquest comte –data del 20 de maig de 1408–: “…dejó fundadas misas perpetuas: en el monasterio de Nuestra Señora de Monserrate fundó ciento, en el monasterio de Ager otras tantas, celebradoras cada año el dia que muriese. Edificó á su costa, de labor muy curiosa y pulida, mucha parte del claustro del monasterio de San Pedro de Ager, y se conoce en los escudos de sus armas, que están en muchas paredes de aquel claustro…” Com s’hi indica, el claustre no fou construït plenament en temps del comte Pere. Tot fa pensar que es féu en dues etapes, una primera que es devia iniciar a les darreres dècades del segle XIV i es prolongà fins el 1408, any de la seva mort, i una segona, dins la primera meitat del segle XVI, en què era abat comendatari de l’abadia Llorenç Peris, que degué ser-ne el promotor. D’aquesta segona etapa tenim com a única dada documental la làpida dedicatòria que presideix el portal de l’aula capitular que sufragà també aquest abat, la qual transcriu Villanueva (1821, pàg. 149): “Est locus hic pacis, tractant ubi provida rerum / Fratres consilia, et relligionis opus. / Vos ergo, furie, rixe, discordia, lites, / Ite foras toto limine, et este procul. / Sic pater Antistes statuit Nicopolitanus, / Cum sacram hanc edem condidit. Ite foras.”

Cal afegir que, tradicionalment, es creia que l’obra promoguda pel comte Pere havia quedat interrompuda a la seva mort i sense finalitzar –concretament al darrer tram de l’ala de ponent–. Tanmateix, la neteja del pati, a l’inici dels anys noranta del segle XX, arran de les tasques de restauració, i una anàlisi més atenta de les restes ens han permès veure que la fàbrica es continuà fins a acabar l’ala nord, tot i que molt possiblement ja al segle XVI, època en què també es construí l’aula capitular, durant el regiment de l’abat Llorenç Peris (1502-42).

Avui dia poc queda en peu del claustre i en un estat bastant precari, tot esperant una restauració que no arriba. Resta, concretament, part de l’ala sud, on s’obre el portal d’accés, i gairebé tota l’ala de ponent, a la qual s’adossa l’aula capitular. També es mantenen vestigis de les arcades de les voltes i les mènsules corresponents –en bon estat– a la façana de ponent del temple, pertanyents a l’ala est. Coneixem bastant bé, per altra part, quin ha estat el procés de la seva destrucció. Tot el sector septentrional fou destruït en el bombardeig francès del 1645 –guerra dels Segadors–, sobre el qual han deixat testimoni Zamora i Villanueva, que visitaren el monument entre el 1788 i el 1806. Quedaren en peu, després d’aquest fet luctuós, part de les ales est i oest i l’ala sud completa, les arcades de les quals foren cegades per murs, al cap de pocs anys dins el procés de reformes que s’emprengueren per convertir tot el monument en caserna militar carlina, entorn del 1829. En aquest sentit, l’ala de ponent fou adaptada per a sala de malalts de l’hospital, mentre que l’aula capitular es convertí en el centre de cures. Pleyan de Porta edita una fotografia en el seu Álbum històrich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa província, del 1880 –pàg. 382–, on es pot veure encara en peu part de l’ala est del claustre. D’altra banda, s’han conservat fotografies del 1912 corresponents a vistes interiors de les sales sud i oest, quan encara restaven senceres. Els trams de l’ala sud, actualment ensorrats, sembla que s’enderrocaren vers la segona dècada del segle XX. Quan Puig i Cadafalch visità el monument (1912) i n’endegà la restauració –dissortadament estroncada per la Dictadura de Primo de Rivera– estava encara tot en peu. Calgué arribar al 1975 perquè s’hi intervingués per primer cop i es pogués aturar la degradació i l’enderroc que patia des de feia anys; aleshores es restauraren les voltes que es mantenien en peu i la teulada del conjunt, inclosa l’aula capitular. Malauradament, la mà d’obra que participà en la restauració no era especialitzada, motiu pel qual, durant el procés de consolidació de les voltes de l’ala de ponent, s’esmicolà una clau de volta, que ja no fou reinstal·lada –era afegida i de guix, del segle XVI–, i una altra es desprengué i es trencà en part, tal com es pot percebre actualment.

Ja hem dit que no tenim dades concretes sobre la seva construcció, ni tampoc sobre el mestre d’obres que el dissenyà i, pel que fa a la pedra emprada, no sabem la seva procedència exacta. Es tracta d’un tipus de pedra calcària de gra molt fi i d’una accentuada tonalitat blanca, que l’apropa al marbre, molt apta per al treball escultòric –anàlisis efectuades ens situen davant un tipus de calcària nummulítica de les que s’explotaven en pedreres especialitzades, com les gironines–, que segurament fou escollida pel mateix mestre d’obres. D’altra banda, aquesta pedra sembla que coincideix amb la d’uns finestrals d’un mirador d’època del comte Pere descoberts al Castell Formós de Balaguer, que són part de les obres d’embelliment que hi promogué i que sembla molt probable que no es van concloure –segons comunicació de Josep Giralt, antic director del Museu de la Noguera–. No obstant això, hi ha dues referències sobre picapedrers, que tot i no poder-les relacionar amb l’obra del claustre, interessa tenir en compte, ja que testimonien l’activitat constructiva que aleshores es portava a terme a la vila. La primera data del 1377 i surt ressenyada en el testament de Brunissenda d’Alentorn (Arxiu Històric d’Àger, perg. 1 848), on figuren com a constructors de la seva casa els “magistris de pedra” Pere Albi i Bernat Solà. L’altra ens l’ofereix Pierre Ponsich en el seu treball sobre Sant Joan de Perpinyà (Ponsich, 1953a, ap. IV), en què figura un picapedrer de nom Joan Eimeric “loci de Ager, comitatus Urgelli”, fent testament el 23 de setembre de 1410, cosa que ens permet plantejar la hipòtesi que el seu desplaçament a Perpinyà podria tenir a veure amb la paralització de l’obra del claustre d’Àger a la mort del comte Pere. Com a marmessor testamentari hi figura, d’altra banda, Guillem Sagrera, una dada que no volem negligir i que, per tant, deixem apuntada. També disposem d’una referència que aporta Caterina Argilés (Argilés, 1996, pàg. 235). En aquest cas es tracta d’un mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida, que ho era a la vegada del claustre d’Àger i que per manca de llibres d’obra resta anònim en la documentació lleidatana. El seu ofici durà del 1405 al 1408. Tenim sospites, per raons d’estil, que pot tractar-se de Pere de Santjoan, el qual més endavant trobem a la Seu Vella, entre altres consideracions pel fet que aquest mestre és documentat treballant a Elna fins el 1404 i no torna a aparèixer exercint de mestre d’obres fins el 1410 al cor de la catedral de la Seu d’Urgell.

El claustre calgué integrar-lo en un espai existent, on ja n’hi havia hagut un de romànic, documentat des del segle XI, segurament només amb dues ales, seguint una tipologia semblant a la que s’ha proposat per a Sant Sebastià dels Gorgs. L’arranjament de la seva fàbrica respon al sistema habitual de voltes, arqueries apuntades i grans contraforts per a contrarestar l’impuls de les voltes de creueria dels trams de les ales, que en el nostre cas, de forma molt enginyosa i elegant, foren aprofitats per a disposar tot un seguit d’ales més estretes, adjacents, que els foraden, proveïdes també de voltes de creueria, més estretes, que donen a tot el conjunt una gran elegància. Si ho comparem amb els claustres que es feien durant el segle XIV, com el de Vic, el de Santes Creus o el de la Seu Vella de Lleida, advertim la manca de claraboies i traceries i, d’altra banda, una disposició per a la qual no hem trobat paral·lels. Crida l’atenció també la riquesa de l’escultura, que es concentra bàsicament en les mènsules i les claus de volta, en les quals predomina per sobre de tot l’heràldica del promotor –escuts de pal partit alternant les armes del casal d’Aragó, d’or i dos pals de gules, amb les pròpies del comtat d’Urgell, els escacs, i les de la baronia d’Entença, or i cap de sable.

Originàriament les quatre ales eren integrades per cinc trams dobles. D’aquests, a l’ala est se’n conserven vestigis actualment de quatre, a més de quatre mènsules in situ, inclosa la de l’angle meridional. L’ala sud, per la seva banda, conserva sencers dos trams, amb les voltes de creueria i les claus de volta corresponents, i vestigis de dues voltes més, incloses les mènsules. L’ala de ponent conserva dos trams, a més de la sala capitular, coberta amb una complexa volta estrellada, en aquest cas decorada amb l’heràldica del seu promotor, l’abat Llorenç Peris.

Vista de l’angle sud-oest del claustre, on encara és ben perceptible l’original disposició arquitectònica de dues galeries en paral·lel a cada ala.

ECSA - G.Serra

Estilísticament i referint-nos en primer lloc a la fàbrica pertanyent a la primera etapa, podem advertir que ens trobem davant un taller renovador que començà a introduir elements del gòtic internacional, que podem fer correspondre a obres com les que es duien a terme en aquell moment a Barcelona (a la façana de l’ajuntament, al claustre de l’hospital de la Santa Creu, al claustre de la catedral) o al palau del rei Martí, a Poblet. Fins i tot podem distingir entre una primera fase, corresponent a l’ala est i part de l’ala sud –per on es continuà l’obra–, i una segona que es devia iniciar en el quart tram meridional, a l’altura del portal d’accés al claustre des de l’exterior. La decoració de les mènsules es caracteritza, al primer sector, per l’ús de les típiques fulles de cardina, combinades amb formes faunesques o d’animals, alternant amb l’heràldica esmentada, sostinguda per àngels, en un cas desapareguda i en un altre ostentant l’escut de pal partit amb les armes del casal d’Aragó i dels Entença. Al costat de la porta d’accés hi figura l’heràldica d’Urgell, combinada amb els dos pals del casal d’Aragó, suportada per dos lleons rampants. Quant a les claus de volta, se’n conserva una –a la cripta de la col·legiata–, amb la mateixa heràldica descrita, sostinguda per dos àngels tinents, que podria pertànyer a l’ala est, mentre que les altres dues, –una conservada al MNAC, amb una bella traceria que emmarca l’heràldica descrita del comte Pere d’Urgell, i l’altra a la cripta de la col·legiata, amb una representació d’una figura entronitzada flanquejada als angles per cans i als costats per sengles àguiles– semblen procedir de l’ala sud. La que es guarda a Àger es pot situar, gràcies a una fotografia antiga, al tram de l’angle sud-est i pensem si no podria tractar-se d’una representació del mateix comte, ja que, malgrat l’actitud, s’allunya de les representacions religioses. A l’església parroquial de Sant Vicenç, d’altra banda, es conserva una clau de volta, circular i figurada, reaprofitada com a pica beneitera des del 1784, que bé podria haver format part d’un dels trams de l’ala est, curiosament amb la representació d’una escena igualment profana, formada per dos personatges asseguts a banda i banda d’un arbre, un de masculí i un altre de femení que sosté en una mà el que podria ser un recipient o un fruit. Un tipus de composició i temàtica profana que recorda d’altres de l’època, com les que il·lustren la cadira d’Alfàbia (Mallorca). El fet que apareguin de forma predominant temes heràldics i, a més, motius profans pot sorprendre en un claustre de caràcter monàstic. Tanmateix, hi ha un fet que cal tenir en compte: la singularitat de l’edifici, que allotja una abadia i alhora el castell palau comtal. Com s’esdevé en altres obres de la seva promoció, com l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya, no hi ha dubte que darrere de l’obra hi ha la voluntat de prestigi i perpetuació de la memòria del llinatge de la casa comtal de la branca d’Aragó i alhora l’interès per embellir una de les seves residències.

Al darrer tram meridional es conserva una clau de volta in situ, amb l’heràldica descrita –pal partit amb les armes dels Entença–, de factura molt senzilla, que contrasta amb la que se situa al tram anterior, el del davant de la porta d’accés, on hi ha representada, dins una riquíssima traceria calada, una possible figura d’una santa, ara decapitada. Una altra clau conservada in situ, a l’ala de ponent, mostra una traceria calada semblant a l’anterior, amb un esquema quadrilobulat, dins el qual es representa un pantocràtor. La clau que venia a continuació, afegida al segle XVI, mostrava l’heràldica dels Heredia, dins un emmarcament circular, a manera de tondo, apetxinat, i un escut heptagonal amb les cinc torres de les seves armes.

Voltes de l’ala meridional.

ECSA - G.Serra

Les claus de volta de la segona galeria, conservades in situ, són en total quatre. Dues a l’ala sud, en una de les quals s’adapta, dins un triangle de traceria calada, l’heràldica comtal descrita de pal partit, mentre que en l’altra es desenvolupa un motiu purament decoratiu de traceria a base de formes lacrimals o de veixiga de peix, precisament les que difongué el gòtic internacional. Les altres dues es troben a l’ala de ponent. La corresponent al tram coincident amb el de la clau descrita amb el pantocràtor porta les armes d’Urgell i Aragó, encabides en un marc de traceria en creu, molt sumptuós, mentre que la següent torna a mostrar les armes d’Entença i Aragó, enmig d’una clau de volta circular amb rosques de fulles de cardina. A aquestes, cal afegir-ne una altra que es conserva a la cripta, també amb les armes d’Entença i Aragó, entre un doble lòbul de traceria, que podria haver pertangut al primer tram de l’ala est. Cal fer esment, així mateix, d’una petita mensuleta in situ, amb la representació d’una testa femenina.

De les mènsules de l’ala oest ha desaparegut tot rastre d’heràldica; la decoració és bàsicament vegetal i solament al tram de l’angle sud-oest n’apareixen dues de figurades, una mostrant un àngel amb un filacteri i una altra, mig tapiada, amb la representació de dues figures afrontades, de cos sencer, probablement profetes, que palesen la segona fase estilística, entre el 1405 i el 1408 i relacionada amb el mestre anònim que hem identificat com Pere de Santjoan.

Finalment cal referir-nos a la sala capitular. Hi destaca el portal d’accés, d’estil renaixentista, i la volta de la sala d’estil gòtic; una volta estrellada que cobreix un espai de planta quadrada de 5,30 m de costat, els nervis de la qual arrenquen de quatre mènsules d’angle, decorades amb àngels de mig cos que sostenen filacteris, actualment molt deteriorades. Es tracta d’un tipus de volta molt pròpia del moment final del gòtic, de disseny complex, per al qual no hem trobat cap paral·lel en l’arquitectura gòtica catalana, que inclou un total de nou claus de volta, decorades amb motius heràldics, de tipologia semblant a la descrita al darrer tram de l’ala de ponent del claustre. Es tracta de claus de volta de guix que combinen alternadament les armes dels Heredia amb un escut de barra –de bastardia– i un altre amb la tau de l’arquebisbat de Tarragona, mentre que al centre se situen les claus de sant Pere, l’heràldica pròpia de la canònica. D’altra banda, cal afegir que aquesta combinació heràldica s’ha de relacionar amb el parentiu de bastardia que mantenia Llorenç Peris amb l’arquebisbe de Tarragona d’aleshores, Gonzalo Fernández de Heredia, de qui era bisbe auxiliar. Aquesta mateixa combinació heràldica la trobem en dues de les obres fetes fer per aquest bisbe abat a la catedral de Tarragona, la cadira episcopal del cor i les planxes de bronze del portal de ponent del temple, que foren sufragades per l’arquebisbe esmentat.

A més de l’obra del claustre, després del 1377 es construí una capella dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança, la fàbrica de la qual encara subsisteix, promoguda per l’abat Francesc de Montllor (1348-91), que féu d’aula capitular fins que no es bastí la que hem descrit al claustre. Es tracta d’una sala gairebé quadrada, coberta amb volta de creueria simple, sense cap mena de decoració escultòrica, adossada als peus de la nau col·lateral de migdia del temple. A banda, presidint el portal d’accés a la cripta, cal fer esment d’una escultura de pedra calcària, mig mutilada, que la presideix, en què es representa sant Pere, que pot datar-se gràcies a l’heràldica policromada pròpia dels Cervelló que figura a la peanya, “d’or e un servo d’atzur”, tal com es descriu en els armorials. Per l’estil, pot relacionar-se amb l’abat Hug de Cervelló (1333-41), que abans d’ostentar la dignitat d’Àger fou canonge a la seu de Tarragona. El lloc que ocupa actualment no és pas l’original. És possible que presidís l’altar major, tot i que el retaule, ara desaparegut, no és documentat fins al final del segle XIV.

Bibliografia consultada

Villanueva, 1821; Monfar, 1853, vol. II; Pleyan de Porta – Renyé, 1880; Ponsich, 1953a; Sanahuja, 1961; Zamora, 1973; Riquer, 1983; Fité, 1985; Terés, 1988; Fité, 1991, 1993 i 1995a; Argilés, 1996; Fité, 1997.