La catedral de Solsona

La conclusió de la nau gòtica de Santa Maria de Solsona, començada als segles XIII-XIV, fins a cobrir el presbiteri amb un nou absis, no es va fer efectiva fins al primer quart del segle XVII, en què l’antiga canònica ja havia esdevingut catedral. El 29 de desembre de 1622 es va signar un contracte entre el capítol i el mestre de cases barceloní Claudi Casals –que també treballà a Calaf–, en compliment del qual ho havia de portar a terme. Casals havia de fer, en primer lloc, “los dos pilars de la iglésia”, és a dir, fer pujar els dos pilars actuals de traça gòtica corresponents al cap de la nau on són situats l’altar i el presbiteri, els quals havien de substituir els dos del segle XII. El que es conservava de la nau romànica s’havia d’enderrocar i, al seu lloc, construir-hi “un cruzer en lo lloc davant la capella de Sant Pere, posant-lo a tirada dels altres cruzers vells hi són ya fets”. El contracte és molt explícit en el sentit que el mestre només havia de fer un creuer nou, la qual cosa indica que els quatre restants ja eren fets. L’altra part d’envergadura de l’obra consistí a fer una nova capçalera, encara que sense suprimir els tres absis romànics, que restaren més endavant que el nou. L’absis o cap de l’altar havia de ser setavat “pujant los panys des de baix fins a livell de la iglésia, fent en cada pany una vidriera o una O”. Havia d’aixecar, “a cada racó de pany, un bordó ab sa vassa y capitell modern, conforme la obra vella que vuy està feta, y, desobre del capitell en amunt, fer los archs seran menester fins a la clau y cobrir lo cap de l’altar”. A “cada clau”, és a dir, a la de l’absis i a la de la nova ogiva, s’hi hauria d’esculpir “una figura, la que gustarà lo il·lustre Capítol”. Claudi Casals també havia de “pujar les parets del campanar des de baix, fent-hi los fonaments necessaris, fins alt a livell de la iglésia”. El campanar romànic, que resultava baix en relació amb la nau gòtica, ja havia sofert algunes reformes al segle XVI. El preu de les obres contractades fou de 4 000 lliures, 3 000 de les quals les aportà el bisbe. El 4 de desembre de 1627 es van tornar a posar a l’altar major les relíquies que hi havia trobat Claudi Casals en desfer-lo arran d’aquestes obres. L’acabament de la nau gòtica, però, degué ser força anterior perquè el 1625 el mateix mestre de cases va portar a terme l’obra d’allargament de la nau gòtica pel mur de tancament, on havia estat traslladada la rosassa romànica. Aquesta part o vestíbul del temple no es va construir reproduint el gòtic, sinó que ja es van seguir esquemes estilístics aleshores vigents, amb arcs i volta en semicercle i una portalada de formes clàssiques. Aquest portal avui no existeix, però sabem que era idèntic al que el mateix Claudi Casals va fer l’any 1639 a l’hospital de Pere Màrtir Colomers de Solsona perquè així es va estipular contractualment. L’any 1769 aquest portal del 1625 fou substituït per l’actual portalada barroca, que és coronada per una imatge de la Mare de Déu. Aquesta obra ja forma part del cicle setcentista d’obres a la catedral, que deixà molta empremta en l’edifici, encara que sense alterar la fesomia de la nau gòtica. A les acaballes del segle XVII, emperò, encara es va portar a terme la construcció de la capella del Santíssim Sagrament, una obra d’embalum dins el conjunt catedralici.

També d’aquest mateix moment constructiu és l’edificació d’una nova capella de la Mare de Déu del Claustre, més gran que la consagrada el 1428. L’arquitectura d’aquesta nova capella conservà la traça gòtica, malgrat una data tan tardana de construcció. En el contracte corresponent, signat l’any 1600, es va encomanar al mestre de cases d’“obrar les claus conforme són les que vuy estan en la capella vella”. La sagristia hauria de ser “tant ampla y tant llarga com la amplària y llargària que té la capella vella, posant-y lo mateix cruser de una clau” i, finalment, hauria d’“assentar lo portal ho arcada que vuy és en la capella de nostra senyora de la Claustra, so és, lo que és junt al raxat de dita capella, y assentar-la de punt a punt en la mateixa nova capella”. També hi fou traslladada la làpida del mercader Pere Cirera, el fundador de la capella, que hi romangué fins el 1781. El 1659 la sagristia que havia de reproduir les dimensions de la capella del segle XV fou engrandida i a partir del 1701 novament es construí una altra capella del Claustre, al seu indret actual. La de 1600-06 correspon a l’espai que avui, des de la nau de la catedral, dona accés a la capella dels Sants Màrtirs, el qual, malgrat les reformes incorporades posteriorment, conserva bona part de l’estructura arquitectònica original.

Les transformacions de l’edifici gòtic

A cavall dels segles XVII i XVIII es va incorporar a la catedral el transsepte actual, mitjançant la construcció, primerament, de la capella del Santíssim Sagrament, situada al seu braç esquerre, i, uns quants anys després, de la de la Mare de Déu del Claustre, situada al braç dret. Es tractava, en ambdós casos, de capelles d’arquitectura barroca, l’erecció de les quals comportà la supressió de les capelles de traça gòtica situades en aquells dos indrets.

Vista aèria de l’església catedral i dels altres edificis que constitueixen el nucli de la seu.

ECSA - J.Todó

L’any 1675 el bisbe Lluís de Pons i el mestre de cases manresà Gaspar Roca signaren el contracte de construcció de la capella del Santíssim Sagrament. S’havia de bastir al lloc ocupat en aquells moments per la capella de Sant Sebastià, però guanyant molt d’espai nou per a la catedral a partir de l’esquena d’aquesta capella mitjançant la incorporació del solar on havia estat, fins aleshores, la casa de la ciutat. El mestre va rebre l’encàrrec explícit de bandejar el gòtic a l’hora de fer l’arcada de la nova capella corresponent a la nau de la catedral. En la clàusula del contracte que aquí més ens interessa es diu que “en la paret de la cathedral se té de obrir obertura per la comunicació de la capella, la qual obertura se farà per medi de un arch de pedra picada, alvertint que dit arch se farà circular perfet, y no·l fassen apuntat com lo que vuy està fet en dit puesto, que ya no úsan semblants archs”. L’any 1680 el mestre de cases va concloure aquesta capella, que alguns documents esmenten com la nova de Sant Pere pel fet d’haver-se inclòs també, dins aquest nou espai de la catedral, aquesta altra capella, situada anteriorment enfront, on més tard es va construir l’actual capella del Claustre.

L’any 1701 es va signar el contracte de construcció d’una nova capella del Claustre al seu indret actual, a càrrec dels Garriga, mestres de cases d’Ivorra (Segarra). S’havia de situar “a la part de la capella vella de Sant Pere”. L’enrenou de la seva construcció va fer que el 1702 s’haguessin de traslladar el retaule de Sant Sebastià i Santa Magdalena, el de Sant Pau, les fonts baptismals, l’estança del campaner i l’estudi de cant. També es va haver de demolir una part de “la obra vella de dita cathedral iglésia”. L’arcada d’aquesta capella nova situada al mur de la catedral tampoc no seguí el gòtic sinó que es va fer “a correspondència de la altra part, de la capella nova de Sant Pere, ab cordó, y tancar ab pedra picada fins a l’arch més amunt”.

Inaugurada el 1727, aquesta nova capella del Claustre fou la primera de tot un seguit d’obres i reformes importants dutes a terme a la catedral durant el segle XVIII, que anaren des de l’enderrocament del claustre del segle XII fins a la construcció de la nova portalada de la plaça del palau episcopal, ja esmentada. El 1780 també fou substituïda la portalada lateral romànica per l’actual, que conté un grup escultòric que representa sant Agustí en èxtasi.

L’impacte més gran que rebé la catedral al segle XIX fou l’incendi del 1810. La nit i matinada del 25 al 26 d’octubre d’aquell any, en abandonar la ciutat, l’exèrcit napoleònic la incendià. A més de desaparèixer la majoria dels retaules, el cor i altre mobiliari, segons el notari Tomàs Jalmar “una tercera part de sa bòveda principal en la part del presbiteri estaba cayguda y arruhïnada”. La seva reconstrucció definitiva no es va portar a terme fins els anys 1833-35.

Al llarg d’aquell segle la reposició del mobiliari destruït el 1810 obrí camí a la introducció del neogòtic. L’obra, en aquest sentit, més destacada fou la del retaule major, dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu. El va projectar l’arquitecte Josep O. Mestres el 1851, amb la idea de fer una obra “el caràcter de la qual pertanyi al segle XIV”. Tota la decoració inferior fou en relleu, amb una ogiva central en forma d’absis ocupada per l’Assumpció. Al costat se situaven quatre quadres amb escenes de la vida de la Mare de Déu. Posades en cinc peanyes, finalment, hi havia les estàtues dels quatre evangelistes i, en una de central, la de sant Agustí. La seva construcció era molt avançada o conclosa el 1854. Fou cremat l’any 1936. Durant la guerra el temple serví de mercat. Gairebé tots els seus elements mobles foren cremats i també desaparegueren els vitralls.

L’any 1951 fou inaugurada la restauració de l’edifici, portada a terme per l’organisme franquista Regiones Devastadas. Una restauració d’una amplitud semblant no s’ha tornat a fer fins a l’actualitat, en aplicació del pla de restauració de les catedrals catalanes formalitzat el 1997.

Bibliografia consultada

Villanueva, 1821, pàg. 40-88 i 217-240; Riu i Cabanas, 1891; [Benet], 1904; Serra i Vilaró, 1910; Solemne inauguración…, 1951; Sarthou, 1952; Costa i Bafarull, 1959; Llorens, 1966; Planes, 1985, 1986a, 1986b i 1987; Llorens, 1987, pàg. 65-94; Catàleg de monuments…, 1990, pàg. 312; Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 1990; Barral, 1994, pàg. 144-161; Planes, 1994 i 1997; Padullés – Cuadrench, 2000.