Afinitats i disparitats amb Castella i Portugal

En intentar establir les possibles connexions o afinitats entre l’arquitectura gòtica catalana i les construccions que durant aquest període es realitzaren als antics regnes de Castella, Lleó i Portugal, en lloc d’influències i intercanvis s’aprecia com a valor més destacable la disparitat, fruit de la utilització de diferents models arquitectònics. Mentre que Catalunya es mantingué dins l’àrea del gòtic meridional i creà un estil amb personalitat pròpia, tot i que en clara sincronia amb el migdia francès i la resta dels països de la Corona d’Aragó, als territoris de Castella dominaren els patrons importats del nord de França i només al final del període foren substituïts per les formes del gòtic flamíger desenvolupades a Flandes i als països germànics.

A més, en coexistència amb el gòtic, l’arquitectura mudèjar tingué un important paper a Castella, Lleó i Andalusia. Bé que en l’àmbit religiós es pot delimitar una diferència bastant notòria entre les catedrals, les grans construccions parroquials i gran part dels monestirs, que segueixen els models gòtics, i les esglésies dels petits nuclis rurals, que segueixen l’estil mudèjar, en l’arquitectura residencial succeeix el contrari i es fa evident la preferència dels reis i els nobles de viure en palaus mudèjars, hereus de la tradició hispanomusulmana. Això representa una altra diferència a l’hora de comparar aquests edificis amb l’arquitectura civil del gòtic català, que, juntament al patronatge reial, reflecteix l’important paper de la burgesia mercantil de Barcelona i d’altres viles i ciutats del Principat.

Dins aquest plantejament general definit per la disparitat entre l’arquitectura gòtica catalana i la castellana, es poden matisar alguns aspectes a través de les diferents etapes en què habitualment es divideix el període gòtic.

El Cister i l’escola hispano llenguadociana

A Europa, l’expansió de les fundacions de l’orde del Cister coincidí amb l’aparició dels elements que caracteritzen l’arquitectura gòtica –l’arc apuntat i la volta de creueria–. Al marge de la qüestió de defensar per a aquestes construccions cistercenques un estil arquitectònic propi, s’ha d’acceptar l’adscripció de molts d’aquests edificis a un grup que E. Lambert va proposar d’anomenar “escola hispanollenguadociana”. Aquesta escola o grup, la nota més destacada de la qual és l’ús de pilars amb dobles columnes adossades als fronts, assolí una gran difusió a Catalunya, on, a més dels monestirs cistercencs, es manifesta en altres obres com les catedrals de Tarragona i Lleida. A Castella, responen a aquest tipus el monestir de Santa María de Valbuena (Valladolid), sota el patronatge d’Estefania Ermengol, néta del comte Pedro Ansúrez, el de Palazuelos (Valladolid), el de San Andrés del Arroyo (Palència), i el de Bujedo de Juarros (Burgos), fundats tots en l’últim terç del segle XII, i el de Matallana (Valladolid), l’església del qual es va començar a aixecar el 1223. En la primera meitat del XIII, la mateixa influència hispanollenguadociana es donà en diversos monestirs premonstratencs, com el de Retuerta (Valladolid), Santa María de Aguilar de Campoo (Palència) i Santa María la Real de Villalcázar de Sirga (Palència).

Al marge de la penetració a Castella de les traces llenguadocianes, cal recordar entre les possibles connexions amb Catalunya la capçalera del monestir de Santa María de Moreruela (Zamora), obra pionera del gòtic castellà, amb deambulatori i capelles al voltant, la similitud de la qual amb l’església de Poblet ja fou destacada per E. Lambert i Torres Balbás.

La irrupció del gòtic de la França del nord

A partir del 1230, sota el regnat de Ferran III de Castella i Lleó, es detecta a Castella la influència dominant de l’arquitectura del nord de França representada per les catedrals dels anomenats Dominis Reials. En aquesta zona, durant la segona meitat del segle XII i la primera del XIII, es configurà el prototip de catedral gòtica que a partir dels exemples de Laon i Chartres culminà el període radiant amb la catedral d’Amiens, on el mur fou substituït per grans finestrals amb vidrieres, un model que assolí la versió més perfecta a la Sainte-Chapelle de París. Evidentment, a les construccions castellanes, per la cronologia més tardana, manca l’evolució lineal que es pot apreciar a França, i diferents solucions arquitectòniques es barregen en un mateix edifici, com es pot comprovar en analitzar els precedents de les catedrals de Burgos, Lleó i Toledo. En qualsevol cas, resulta indiscutible l’acceptació i consolidació d’una arquitectura dependent dels models francesos. Així ho confirma la comparació entre les catedrals de Lleó, la nau central de la qual és una rèplica reduïda de la d’Amiens, i de Barcelona, on l’esquema tradicional francès de trifori i finestra gairebé no és perceptible a causa de la gran alçària de les arqueries de les naus laterals, necessària per a aconseguir a l’interior l’efecte d’unitat espacial que resulta obligat en l’arquitectura catalana, a diferència de les naus escalonades del gòtic francès i, en conseqüència, del castellà.

Aquesta arquitectura d’influència francesa, a penes modificada per certs localismes, persistí durant tot el segle XIII i gran part del XIV, encara que en aquesta darrera època la menor activitat constructiva contribuí a prolongar per inèrcia les formes de l’anomenat “gòtic clàssic” de la centúria anterior i fou freqüent la presència d’arcaismes propis del focus burgalès, com el traçat de voltes de creueria senzilla lligades amb un nervi longitudinal, a manera d’espina dorsal, i el tipus de suport circular amb columnes adossades. La projecció de l’escola burgalesa formada entorn de les obres de la catedral no es limità a edificis de la ciutat –parròquies de San Gil, San Esteban– o de la província –Sasamón, Grijalba, col·legiata de Covarrubias–, sinó que es difongué des del final del segle XIII per Andalusia, sobretot a les esglésies parroquials de Còrdova i Sevilla, on l’anomenat “gòtic de la reconquesta” es barreja amb importants elements propis del mudèjar.

L’aparició d’aquest model derivat del gòtic francès, present en catedrals i esglésies parroquials, coincidí amb les primeres fundacions dels ordes mendicants, el paper dels quals fou fonamental per a la creació d’un tipus de temple adequat a la predicació: preferentment d’una única nau, amb capelles entre contraforts. El seu èxit a Catalunya ha portat a identificar el model com a propi del gòtic català, transcendint així els límits de les edificacions dels franciscans i dominicans. Com en el cas dels monestirs cistercencs, aquest és un nou punt de coincidència entre Catalunya i Castella. Aquí, segons el testimoni de Lucas de Tuy, els ordes mendicants esmentats ja s’havien establert durant el regnat de Ferran III, si bé no hi ha restes arquitectòniques d’aquests anys, possiblement perquè es tracta d’edificis reconstruïts després, i els exemples conservats són ja del segle XIV. Abunden a Galícia, mentre que a Castella sovint es troben vinculats al patronatge de l’alta noblesa, com Santa Clara, a Palència, panteó familiar dels Enríquez, i Santa María la Real de Nieva (Segòvia), fundació d’Enric III i Caterina de Lancaster.

Claustre del convent dels jerònims, a Lisboa, exemple arquetípic de gòtic manuelí.

ECSA - B.Llebaria

Al segle XV, en la darrera etapa del gòtic, les diferències entre Castella i Catalunya són encara més paleses. Mentre que en la primera l’arquitectura rebé la potent irrupció de les formes del gòtic europeu del nord –Flandes i els països germànics–, aquesta influència gairebé no es constata en el gòtic català, tot i que excepcionalment hi ha exemples tan exquisits del gòtic flamíger com la portada de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat de Catalunya. Per contra, Burgos i Toledo es convertiren llavors en importants focus creadors d’un estil que barrejava les noves aportacions del gòtic tardà europeu –els arcs conopials i les voltes estrellades– amb certes notes de tradició hispanomusulmana, fet que ha portat a la denominació d’art hispanoflamenc com a indicador de la seva hispanització. Aquest estil mostra una clara tendència a exagerar l’ornamentació, fins a convertir-la en un valor arquitectònic. Precisament, és la decoració la que permet en gran part establir les diferències entre el gòtic toledà i el focus burgalès, o els més tardans de Valladolid i Palència.

El regne de Portugal

Tampoc no es poden establir contactes entre Portugal i Catalunya més enllà de determinades construccions dels ordes mendicants, que mantenen la fórmula habitual d’una única nau i finestrals llargs i estrets, encara que sembla més probable que la seva introducció es fes des de Galícia. La persistència dels models romànics va endarrerir l’aparició d’obres pròpiament gòtiques fins al segle XIV, i només al final de la centúria, després de la batalla d’Aljubarrota (1385), és possible definir un “gòtic portuguès”, que reflecteix una clara influència de l’estil perpendicular anglès, com es pot veure a la façana del monestir de Batalha. La fase amb més personalitat se situa, com a Castella, en els últims anys del segle XV i els primers del XVI, durant el regnat de Manuel I de Portugal, cosa que justifica la denominació de gòtic manuelí. Entre els exemples més representatius hi ha les capelas imperfeitas del monestir de Batalha, el monestir dels jerònims i la torre de Belém a Lisboa i algunes obres al convent dels Cavallers de Crist, a Tomar.

Bibliografia consultada

Azcárate, 1958; Santos, 1960; Cómez, 1974; Lambert, 1978 [1931]; La España Gótica, 1987-95; Casaseca, 1988; Dias, 1988; Karge, 1995; Martínez Frías, 1995; Vallejo, 1995.