Història i dinàmica ciutadanes

Introducció

Les ciutats catalanes medievals eren nuclis densament edificats i habitats per un important nombre de persones. Podien tenir dimensions diverses, des de les petites poblacions que no superaven el miler d’habitants, com Amer o Cardedeu, fins a una urbs com Barcelona, que arribà a tenir 40 000 ànimes. L’origen també podia ser diferent: algunes, com Barcelona o Girona, havien estat fundades pels romans i s’havien mantingut al llarg de les èpoques visigòtica i carolíngia; d’altres, com Lleida o Tortosa, veieren el seu passat romà i altmedieval profundament alterat durant l’època musulmana; finalment, les anomenades viles, com Montblanc o Perpinyà, eren creacions pròpiament medievals. Hi hagué ciutats que exerciren una capitalitat eclesiàstica o política: algunes foren seu episcopal, com per exemple Vic o Elna, mentre que d’altres esdevingueren caps de vegueria, com fou el cas de Cervera o Besalú.

Malgrat aquesta diversitat de dimensions, orígens i funcions, les ciutats catalanes medievals compartien un seguit de trets comuns. En primer lloc, totes presentaven una estructura topogràfica semblant: estaven articulades per carrers i places, posseïen algun edifici públic, civil i eclesiàstic (castell, palau, casa de la ciutat, hospital, església parroquial, catedral i monestirs), i eren envoltades per muralles que les protegien dels perills exteriors. Més enllà dels murs, sobre els rius, les rieres o els recs s’emplaçaven diverses instal·lacions, com els molins fariners i drapers, les basses dels blanquers i tintorers o els forns de calç; era als afores on també s’acostumaven a localitzar les leproseries i els convents dels mendicants. La progressiva urbanització d’aquesta zona perifèrica acabà creant nous barris i, a la llarga, la possibilitat d’emmurallar-los.

En segon lloc, totes les ciutats disposaven d’un mercat permanent i periòdic, que centralitzava els intercanvis locals i regionals. Fou l’existència d’aquest mercat, que cal considerar un element definitori de la ciutat medieval, el que va permetre la difusió d’un ampli ventall d’activitats manufactureres i comercials, establertes també al nucli urbà.

Finalment, totes les ciutats originaren una cultura particular i desenvoluparen unes formes de govern específiques. En principi, com passava al món rural, qualsevol nucli urbà tenia un senyor feudal que percebia rendes i exercia la jurisdicció sobre el conjunt dels ciutadans. Ara bé, amb el temps i gràcies a les franqueses i llibertats atorgades pel senyor, es crearen originals formes de govern, en virtut de les quals s’assolí una participació activa dels habitants en el regiment de les seves comunitats. La definitiva institucionalització d’aquesta col·laboració donà lloc a la creació de consells municipals, que passaren de cooperar amb el senyor i els seus oficials a convertir-se, des del final del segle XIV, en la institució clau del govern de les ciutats.

L’evolució del món urbà entre els segles XI i XV fou una història d’esplendor i de promeses compartides de benestar material i moral; però també fou de reptes culturals, de discriminacions socials i d’abusos polítics d’aquells qui governaven i de persecucions d’aquells qui creien posseir la veritat religiosa i les virtuts morals. Les greus dificultats experimentades a tots els nivells per la societat catalana al final de l’edat mitjana marcaren els límits d’unes ciutats que havien crescut espectacularment des del segle XII, però també provocaren un seguit de transformacions que posaren les bases de la ciutat moderna. Aquesta història d’alts i baixos o de clarobscurs no és gaire diferent de l’evolució d’altres ciutats d’Occident: a tot arreu foren un tret original de la societat feudal.

Les estructures urbanes

Les activitats econòmiques

Els focs de les ciutats catalanes segons el fogatjament del 1378. Manquen les ciutats i viles dels comtats d’Empúries i de Prades i dels vescomptats de Cabrera, Rocabertí i Castellbò. S’han considerat ciutats els nuclis, independentment del nombre de focs, que tenien mercat o que exercien alguna capitalitat política o religiosa.

FGC - V. Farías i P. Ortí

La ciutat medieval era fonamentalment un centre d’activitats econòmiques, que es desenvolupaven a les places del mercat i als recintes de les fires. Les primeres eren sempre plenes de taules i bancs, situats sota els pòrtics que envoltaven el mercadal. Al mateix lloc i al llarg dels carrers que es dirigien del mercat als portals de la vila s’emplaçaven els obradors dels menestrals, molts dels quals acabaren agrupant-se per oficis en determinats sectors urbans i, sovint, donant el nom als carrers i les places de la ciutat. Als obradors solien treballar el mestre de l’ofici i la seva família, ajudats per un oficial, un aprenent i, a vegades, un esclau. La bona marxa d’aquests obradors depenia tant de la producció de mercaderies com de la seva venda a l’engròs i al detall. En aquest sentit, en el món urbà medieval és impossible establir una separació clara entre activitats comercials i manufactureres. A més, molt sovint els menestrals feien de petits empresaris i d’especuladors que invertien els seus beneficis i estalvis en operacions mercantils i financeres alienes al seu ofici, o en l’adquisició de solars urbans o de camps als voltants de la ciutat.

De la mateixa manera que és difícil separar comerç i manufactura, també és impossible separar economia urbana i rural perquè, tant a la gran ciutat com a la petita vila, sempre hi va haver persones que es dedicaven a l’agricultura a temps parcial. A l’entorn més proper de cada nucli urbà es configuraren sectors d’hortes, reservades al conreu d’hortalisses i fruita. Més enllà d’aquesta anella s’emplaçaven els camps de conreu pertanyents als seus habitants. Aquests camps, dedicats als cereals, a la vinya i a diverses cultures arbustives, acostumaven a formar conjunts homogenis i ben individualitzats de la geografia periurbana. La gran majoria dels predis havien anat a parar a mans de la gent de la ciutat mitjançant diferents contractes i en canvi d’exigències diverses. La dedicació dels ciutadans a l’agricultura ha de considerar-se, en part, com una activitat econòmica complementària, realitzada per homes i dones que exercien un ofici no agrícola però que aspiraven a produir, per ells mateixos, si més no una part de les primeres matèries vegetals i animals necessàries per a la seva subsistència domèstica i per al treball als obradors. Però a la ciutat hi va haver també una agricultura especulativa, orientada de manera primordial a la comercialització de les collites. En aquest sentit, almenys una part dels productes dels horts, els camps i la vinya es devia destinar ja des d’aviat a ser exposada al mercat de la ciutat. Entre els indicis que permeten constatar aquesta agricultura especulativa cal destacar la configuració a la plaça d’un sector reservat exclusivament a la comercialització de les collites dels horts i, a més, la constitució d’un ofici que suposava la dedicació, especialitzada i plena, a una agricultura orientada vers el mercat: el dels hortolans.

Pel que fa a la manufactura, la varietat i especialització dels oficis era clarament més alta a les grans ciutats que a les viles. Malgrat això, a tots els nuclis urbans apareix sempre un conjunt d’oficis bàsics (carnissers, sabaters, flequers, sastres, ferrers, ollers…) que garantien una oferta permanent tant de primeres matèries com d’articles i aliments quotidians. També solia haver-hi menestrals relacionats amb la construcció (mestres de casa, manobres i fusters). En canvi, només als nuclis més importants es troben, a més, altres oficis que corresponien a una demanda més especialitzada, com són argenters i daguers, guanters i giponers, naipers i vidriers. L’intens tràfic portuari de les ciutats marítimes requeria oficis com els dels barquers, mariners, bastaixos i carregadors, i, també, altres relacionats amb la reparació i construcció de vaixells. Fou així mateix en aquest últim tipus de ciutats on es consolidaren els oficis vinculats a la pesca i a l’extracció de la sal marina a les salines propietat del senyor.

D’altra banda, el desenvolupament dels intercanvis portà a la difusió d’oficis com els dels corredors i regaters, canvistes i banquers. El negoci del diner i l’economia del crèdit havien estat controlats principalment pels jueus, instal·lats tant a les grans ciutats com en un nombre considerable de viles: Perpinyà, Castelló d’Empúries, Besalú, Manresa, Montblanc, Peralada, Santa Coloma de Queralt… Ara bé, a poc a poc anà creixent la participació dels cristians, tot responent a una demanda cada cop més important de crèdit per una economia en expansió. Vers el final del segle XIII, aquesta demanda donà lloc al naixement de les primeres grans banques en mans de cristians, dedicades al crèdit però també a la gestió especulativa dels dipòsits. Com a centres bancaris destacaren Barcelona, Girona i Lleida.

Vista aèria del barri de la Ribera de Barcelona, amb tres dels espais més rellevants de la ciutat de l’època del gòtic: Santa Maria del Mar, el Born –plaça d’actes cívics– i el carrer de Montcada, amb grans casals patricis.

ECSA – J.Todó

Mercaders i menestrals es beneficiaren de les millores tecnològiques que els mitjans de treball i de transport experimentaren al llarg dels segles XIII-XV: el teler horitzontal de pedal i el torn accionat amb els peus incrementaren la productivitat de teixidors i ollers; les primeres matèries pogueren ser reelaborades amb una creixent productivitat gràcies a la multiplicació dels diversos tipus de molins (drapers, paperers, per a moldre els minerals i triturar la sal) i forns (de vidre o de calç), i la difusió de les fargues possibilità que els menestrals del ferro disposessin d’una primera matèria de major qualitat. Per altra banda, l’extensió de l’ús del carro tirat per bous i mules com a mitjà de transport contribuí a accelerar el tràfic terrestre, i les embarcacions de major capacitat i millor equipament (des de les barques i els llenys a les galeres, les coques i les naus) permeteren sostenir el comerç marítim mediterrani. La construcció d’aquests vaixells impulsà la instal·lació de drassanes: a les antigues barcelonines, herència del període altmedieval, s’hi afegiren les drassanes reials des del final del segle XIII, i n’aparegueren de noves en altres viles marítimes (durant el dos-cents, les de Sant Feliu de Guíxols, i més tard, al segle XV, les dels ports de Blanes, Mataró, Arenys de Mar i Calella). Però el progrés del comerç, la manufactura i l’economia urbana catalans en el seu conjunt no s’aconseguí únicament gràcies a les diverses millores tecnològiques i al recurs a nous mitjans de transport, sinó també pel desenvolupament de nous mètodes mercantils, el perfeccionament de les tècniques de comptabilitat i la difusió de coneixements de geografia i aritmètica –indispensables per a mercaders que viatjaven per terra i per mar a llocs llunyans i que havien de portar els seus comptes de manera rigorosa–. Gràcies també a l’expansió del notariat públic, els mercaders i menestrals pogueren disposar d’una varietat de contractes (canvis, comandes, societats, nòlits, assegurances) que els permetien sostenir unes operacions cada vegada més variades i complexes, en les quals s’implicaven un nombre creixent d’individus que es trobaven en llocs diferents.

L’activitat comercial i menestral estava sempre condicionada per la protecció, promoció i regulació que li dispensaven els poders locals i reial. Des de molt aviat, les franqueses atorgades pel senyor afavoriren l’activitat econòmica de les seves ciutats, per exemple eximint els seus habitants del pagament de les lleudes i dels mesuratges que es cobraven a les places i als portals. Des de la primera meitat del segle XIV, l’activitat econòmica començà a regular-se sistemàticament de ciutat a ciutat per mitjà de les ordinacions promulgades conjuntament pel senyor i els consells municipals. Aquest tipus de legislació local evidencia l’esforç per supervisar les activitats econòmiques urbanes més diverses, per exemple fixant normes detallades per a tot el circuit econòmic –des de l’arribada de la llana a una ciutat fins a la comercialització dels draps–. Al sobirà, per la seva part, li corresponia protegir els mercats i les fires i tots aquells que transitaven pels camins amb les seves bèsties i mercaderies. Li pertocava també regular una qüestió tan sensible per a la marxa de l’economia com era la moneda. El desenvolupament de l’economia dels intercanvis depenia de l’existència de mitjans monetaris adequats, i els reis n’eren molt conscients des de mitjan segle XII. Per aquest motiu, des del 1258 Jaume I garantí una moneda de billó estable (el diner de tern), encunyada a la seca de Barcelona. Les creixents necessitats del comerç mediterrani exigiren al monarca crear l’any 1272 una bona moneda de plata (el croat), i el 1346 aparegué el florí d’or, que per ordre de Pere el Cerimoniós s’havia d’encunyar a la seca de la vila de Perpinyà. Amb el florí s’instaurà un sistema bimetal·lista poc abans que l’economia de les ciutats catalanes es veiés greument compromesa per les epidèmies i les fallides.

A la intervenció local i reial s’afegí, a partir dels segles XIV i XV, la generada pels mateixos mercaders per tal de regular en conjunt la seva activitat comercial. La base legal d’aquesta regulació la proporcionaren els costums, que es posaren per escrit, primer en l’obra Costumes de la Mar (v. 1260) i més tard en el Llibre del consolat de mar (v. 1370). L’autonomia judicial de l’estament mercantil en matèria de dret mercantil s’institucionalitzà amb la creació dels consolats de mar com a tribunals particulars que assumiren la tramitació de les causes pròpiament mercantils. Al primer tribunal, creat a la ciutat de Barcelona l’any 1282, s’hi afegiren al llarg dels segles XIV i XV els de Girona, Perpinyà, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona i Tortosa.

Els ciutadans i el seu senyor

Fruit de l’intens procés d’urbanització que caracteritza el període comprès entre els segles XII i XIV, la Catalunya del tres-cents podia tenir una població urbana que s’acostava al 40% del total que abans de l’arribada de la Pesta Negra podia haver assolit un màxim de 500 000 habitants. Aquest alt percentatge de ciutadans es repartia entre un gran nombre de nuclis urbans que, en termes absoluts, estaven poc poblats. Això vol dir que la Catalunya medieval desenvolupà una notable xarxa urbana, formada com a tot arreu per nuclis menors, mitjans o grans, però tots amb una feble densitat demogràfica. Hi ha dues raons fonamentals que permeten explicar aquest tret bàsic de la geografia urbana catalana: d’una banda, en moltes zones el poblament rural tenia un caràcter dispers (el món dels masos), i, de l’altra, els termes municipals eren extremament petits, tot incloent-hi sovint poc espai més que la ciutat emmurallada i una petita part del seu entorn rural. Així, per exemple, el terme de la ciutat de Barcelona quedava reduït a la perifèria rural d’algunes de les set parròquies urbanes. En canvi, l’espai densament poblat, comprès entre el Besòs i el Llobregat i on s’alternaven masos i petits nuclis rurals desenvolupats majoritàriament al voltant de les esglésies parroquials, quedava fora del terme de la Ciutat Comtal. Entre aquests nuclis destaquen, pel volum demogràfic i per la proximitat a Barcelona, les parròquies de Sant Vicenç de Sarrià i de Sant Andreu de Palomar, que mai no en formaren part del terme municipal.

D’aquesta manera, a excepció de Barcelona, sempre per sobre dels 6 000 focs, i de Perpinyà, aproximadament amb la meitat, la resta de les ciutats més importants ratllaven els 1 000 focs (Lleida, Girona, Tortosa i Tarragona). Les seguien una desena de ciutats que acostumaven a superar els 400 focs (Cervera, Puigcerdà, Vilafranca del Penedès, Manresa, Montblanc, Vic, Valls i Cotlliure) i un centenar de petites ciutats que difícilment arribaven als 2 000 habitants (entre d’altres, Castelló d’Empúries, Tàrrega, Solsona, Berga, Reus, Ripoll, Olot, Banyoles i Sant Feliu de Guíxols). D’aquestes últimes, n’hi havia fins i tot que no superaren el miler d’habitants (per exemple, Torroella de Montgrí, Vilafranca del Conflent, Tuïr, Figueres, Hostalric, Mataró, Sant Cugat del Vallès i Sant Coloma de Queralt). A aquestes dades, procedents dels fogatjaments, que incloïen els focs cristians i els musulmans de les poques ciutats de la vall de l’Ebre dotades d’aljames sarraïnes (Lleida i Tortosa), caldria afegir-hi el nombre d’habitants de la tercera comunitat religiosa de la Catalunya medieval: la jueva. La població total d’uns 10 000 jueus durant la primera meitat del segle XIV es repartia entre diverses aljames urbanes, les dimensions de les quals eren proporcionals a la importància demogràfica de les respectives ciutats: molt probablement només la de Barcelona superà els 4 000 habitants, dues en vorejaven els 1 000 (Girona i Perpinyà), tres se situaven entre els 500 i els 300 (Lleida, Tortosa i Cervera) i la resta es trobava per sota dels 150 habitants (Balaguer, Besalú, Solsona i Tarragona, entre d’altres).

Parella noble, potser la representació dels comtes d’Empúries, en una mènsula de l’embigat de la cúria de Castelló d’Empúries.

SCRBM – C.Aymerich

Aproximadament el 80% de la població de cada nucli urbà es dedicava a l’activitat artesana, repartida en una llista d’oficis més o menys llarga. La resta d’habitants s’ocupaven preferentment en activitats comercials i de serveis. Però la situació laboral i econòmica no era la mateixa per a tothom, ni per a totes les ciutats. Hi havia notables diferències de nivell de vida entre els grans mercaders, banquers i especuladors, que arribaren a acumular fortunes impressionants, i els oficials, aprenents i jornalers, que rebien un sou o un tant per peça o que treballaven per dies o hores. A més, mentre que a les petites ciutats un ofici era exercit per dues o tres famílies al marge de qualsevol organització corporativa, a les urbs hi havia un nombre més elevat d’oficis propis de col·lectius progressivament més reglamentats per ordinacions i organitzats en corporacions i en confraries vinculades als altars de les esglésies i dels convents. Així, per exemple, Barcelona tenia setenta-tres oficis d’aquestes característiques al final del segle XV.

Però les creixents diferències entre els diversos estrats urbans no quedaven reflectides únicament en el nivell de vida i en el tipus d’activitat, sinó també en el protagonisme creixent en la vida social i política de les ciutats, circumstància que era afavorida a més per la manca, a Catalunya, d’una noblesa urbana. A poc a poc s’anaren constituint unes elits ciutadanes, provinents bàsicament dels sectors mercaders, a les petites i mitjanes ciutats, mentre que a les grans acabà formant-se un grup social urbà, el dels ciutadans honrats, desvinculat gradualment de tota activitat mercantil o menestral directa, però que es dedicava a invertir en el comerç, en la manufactura i en el mercat del crèdit, finançant amb els seus préstecs tant les operacions a petita escala com les grans empreses de la noblesa i de la monarquia. L’èxit dels seus negocis permeté a aquest patriciat adquirir, primer, extenses propietats rurals i, més tard, senyories senceres amb els drets jurisdiccionals inclosos.

Ara bé, tota ciutat tenia també el seu senyor. Podia ser el rei (com en el cas de totes les grans ciutats), un noble (Castelló d’Empúries, Sabadell o Cardona) o una institució eclesiàstica, fos un bisbe (la Seu d’Urgell o Bàscara) o un monestir (Sant Feliu de Guíxols, Ripoll o Sant Llorenç de Morunys). La senyoria es podia manifestar, en primer lloc, per la possessió del sòl urbà, especialment a les viles noves, emplaçades en un alou del senyor, el qual atorgava l’espai parcel·lat als nous pobladors “ad construendum domus” en canvi d’un cens en diners, de lluïsme i de fadiga, o sigui, segons les clàusules pròpies de l’establiment emfitèutic. En el cas de les ciutats d’origen antic, la propietat immobiliària podia estar molt més repartida. Tant el senyor jurisdiccional de la ciutat com els castlans dels castells urbans, les diverses institucions eclesiàstiques i algun ric ciutadà tenien diversos alous que foren urbanitzats. Però en tots els casos la gran majoria dels ciutadans havien de pagar censos, progressivament més alts, per les cases on vivien i pels obradors i les taules on exercien el seu ofici.

El senyor podia reservar-se també l’exercici de determinades activitats econòmiques en règim de monopoli, com la cocció del pa i d’altres aliments (forn), el sacrifici del bestiar i la venda de la carn (maells i carnisseries), la venda del peix (peixateria) o la mòlta dels cereals (molins), activitats que explotava directament o que cedia en canvi d’un cens. El senyor també es beneficiava de l’activitat comercial del mercat mitjançant la percepció d’un conjunt d’impostos indirectes que podien gravar la comercialització de les mercaderies (lleudes i mesuratges) o el seu trànsit per una determinada ciutat (passatge). Exigia també als habitants de les seves ciutats que l’hostatgessin quan hi feia residència (dret de cena) o que li lliuressin conjuntament una quantitat quan no ho feia. Finalment, podia reclamar també que el conjunt de ciutadans li paguessin anualment determinades quantitats de diners, progressivament fixades (quèstia), o negociar determinats subsidis degudament justificats. En el cas de la cena, la quèstia o els subsidis, la quantitat que cada ciutat havia de pagar al seu senyor era posteriorment repartida entre els habitants del nucli urbà pels seus representants segons la riquesa moble i immoble de cadascú (talles).

Però el senyor no solament obtenia rendes sobre les seves senyories, també li corresponia regular la vida urbana per mitjà dels seus oficials. Era a través de la cort senyorial, dirigida pel batlle o veguer, assistits almenys per un saig, un crida, un jutge i un escrivà, que es garantia la pau pública, es resolien els conflictes entre els veïns i s’assegurava el manteniment de l’ordre social i moral. Aquest model de senyoria amb les seves rendes i impostos i amb les corts dels seus oficials quedà ben definit a partir de la segona meitat del segle XII. Les noves elits locals, generades pel ràpid creixement econòmic que experimentaren les ciutats des de mitjan segle, participaven de diferents maneres en la senyoria: invertint en la construcció d’infraestructures senyorials, exercint el càrrec de batlle o de veguer i finançant els negocis del senyor. Però la comunitat urbana també exercia un paper important en aquest entramat institucional. Per exemple, com en tota senyoria feudal, contribuïa al manteniment de les muralles i participava en la vigilància del terme, en la resolució de conflictes o en la percepció de certs impostos. Aquestes formes d’autogovern, però, no implicaven autonomia, cosa que vol dir que no eren instruments nascuts de la mateixa comunitat i al seu servei sinó institucions absolutament controlades pel senyor, a través dels seus oficials i dels notables locals, els prohoms. Aquestes activitats “informals” s’anaren institucionalitzant a poc a poc per mitjà de privilegis i franqueses, que alhora anaven configurant jurídicament la comunitat urbana (universitas) i, també, limitant l’arbitrarietat del règim senyorial.

Fou en aquest moment que aparegueren els representants de les ciutats, escollits anualment per l’assemblea general de veïns i que podien rebre noms diversos segons els llocs (paers, jurats, consellers, cònsols). Normalment, el costum acabà establint la forma d’elecció (sovint amb una primera tria d’una comissió electora per l’assemblea general) i les funcions d’aquests representants. Les eventuals disputes entre els ciutadans pel que feia a les funcions i a l’elecció dels jurats eren arbitrades pel senyor, i el nou marc legal quedava fixat per escrit mitjançant un privilegi a perpetuïtat. A poc a poc, començant per les grans ciutats, l’assemblea general de veïns fou substituïda per un consell més reduït, institució que no tan sols representava la ciutat en general, sinó també els diferents sectors de la societat urbana, i que pretenia ser el canal a través del qual se’n resolguessin els conflictes interns. Així, el municipi nasqué com a reconeixement i institucionalització, per part del senyor, de la personalitat jurídica de la comunitat de veïns, la qual es dotà d’uns organismes de representació i d’unes mínimes competències: en primer lloc, de representativitat de la comunitat davant el senyor; en segon lloc, de col·laboració amb els oficials d’aquest, especialment en el camp normatiu, i, en tercer lloc, de participació en el repartiment i la recaptació dels impostos directes del senyor.

Taula central del retaule de la Paeria de Lleida, obra de Jaume Ferrer II, amb els quatre paers que l’encarregaren agenollats davant la Mare de Déu (mitjan segle XV). La inscripció del filacteri diu: “Benaurats els que fan justícia”.

ECSA – G.Serra

Aparentment, aquest marc institucional, creat a partir de la segona meitat del segle XII i desenvolupat al llarg del XIII, es mantingué estable fins més enllà de l’època medieval. Però aquesta immutabilitat amaga un llarg procés en què s’invertí la correlació de forces entre les diferents institucions. Si fins ara s’ha parlat d’una senyoria amb els seus oficials i un municipi que era una peça més dels seus engranatges, al final del segle XIV fou el municipi qui articulà les restants institucions. Això fou el fruit d’una llarga etapa que començà al final del segle XIII i no culminà fins a l’últim terç de la centúria següent. Fou aleshores que les elits urbanes aspiraren a promocionar-se socialment a través de l’exercici del poder a la ciutat i començaren a tenir la capacitat per a fer-ho; que el municipi començà a controlar directament o indirectament la major part dels ressorts de poder urbà; que fou capaç de generar riquesa i distribuir-la gràcies a la consolidació d’un sistema fiscal i financer pròpiament municipal, i que, com a estructura de poder d’un grup social urbà, s’inserí dins l’entramat polític català tal com ho feien la resta dels poders feudals del Principat. Entre aquests processos, el més il·lustratiu és el desenvolupament fiscal i financer dels municipis: durant la segona meitat del segle XIV, els jurats i consellers començaren a recaptar lliurement nous impostos indirectes (les anomenades imposicions), se sofisticà la tradicional percepció d’impostos directes proporcionals a la riquesa de cada veí (talles) i es perceberen per primer cop, encara que fos temporalment, impostos sobre la renda (onzens o milenars); i, sobretot, en aquest moment feu la seva espectacular aparició el deute públic a llarg termini, a través de la venda, pel municipi, de censals i violaris. Si, per exemple, el monarca, com a senyor de la ciutat de Barcelona, podia percebre durant el segle XIII entre 100 000 i 140 000 sous, el municipi de la Ciutat Comtal al final del XIV podia recaptar anualment més de 700 000 sous i podia tenir un deute de més de 7 milions de sous.

El rebuig a les ciutats

Vers el final del segle XIV el frare franciscà Francesc Eiximenis, en el llibre dotzè de Lo Crestià, inclogué la mercaderia entre els oficis que calia promoure, “car terra on mercaderia corre e abunda, tostemps és plena e fèrtil e en bon estament”; d’aquesta manera, els mercaders “deuen ser afavorits sobre tota gent seglar del món perquè els mercaders són vida de la terra on són, e són tresor de la cosa pública, e són menjar dels pobres, e són braç de tot bon negoci, de tots afers compliment i sense els mercaders les comunitats caen, los prínceps tornen tirans, los jóvens es perden, los pobres se’n ploren”. Aquesta visió de l’estament mercantil com el més dinàmic de la ciutat no té res d’evident, com pot semblar a primera vista: tot al contrari, fou el resultat d’un llarg esforç per tal d’integrar el fet urbà en una societat que en termes de moral, pietat i saber estava dominada per l’ideal cortesà i l’ascetisme benedictí. Enfront d’aquestes cultures tradicionals, la ciutat va representar un repte sense precedents, per tal com difongué nous valors i nous sabers.

Gravat de l’edició de València del 1499 de l’obra Regiment de la cosa pública, de Francesc Eiximenis. L’autor ofereix el llibre als jurats d’aquesta ciutat davant el portal de Serrans.

RCP

La cultura urbana havia sorgit com una cultura profundament laica. La instrucció dels homes de negocis tenia, en bona part, continguts i objectius profans: el comerç era fet de raonament, de càlcul i de mètode; l’ètica del mercader era una ètica dels negocis, que prioritzava l’interès particular, la prudència, la desconfiança envers els altres i el temor de perdre els diners. Els representants de la societat tradicional –sobretot el clergat, però també la noblesa–, imbuïda de l’esperit de la cavalleria, menyspreaven i rebutjaven aquesta cultura urbana i els seus sistemes d’idees i de valors. Aquest rebuig tenia per objecte tant els mercaders com la ciutat en ella mateixa, considerada un lloc de perversió moral i de corrupció política. A la ciutat, segons els religiosos conservadors, hi regnava la mentida, l’adulteri, el sacrilegi i el furt; no s’hi podia caminar de nit sense ser assaltat i sense trobar-se amb individus àvids de diversió; la ciutat deixava perplex qualsevol per l’existència de persones procedents de llocs diversos i que parlaven llengües estranyes; era plena d’obscenitats i d’espectacles protagonitzats per joglars, ballarins i actors. Aquest rebuig s’estenia a l’economia del benefici i a l’ànsia dels mercaders per fer fortuna i per omplir les seves arques de monedes, una ànsia que quedava assimilada als vicis de la cobdícia i l’avarícia. El rebuig s’estengué al diner, considerat com una brutícia repugnant i desagradable, associat al vòmit i als excrements, i com un element corruptor que invertia la naturalesa de les coses i l’estat dels homes. Els representants de la tradició refusaven, per tant, la ciutat i les formes de vida que hi estaven associades i, sobretot, negaven als homes de negocis, pel sol fet d’exercir el seu ofici, la possibilitat de viure com a cristians i de salvar la seva ànima: “un mercader rarament o mai pot complaure Déu”, havia sentenciat el monjo Gracià en el seu Decret. Així, els homes de negocis quedaven exposats a la condemnació eterna.

Aquesta incapacitat per a acceptar les noves realitats, per a oferir una resposta a les necessitats espirituals dels habitants de les ciutats i per a donar la possibilitat de viure-hi cristianament manifestava no sols una resistència a apreciar l’abast de les noves realitats econòmiques i socials, sinó també una incapacitat dramàtica a l’hora d’oferir fórmules per a incorporar els canvis socials resultants de la urbanització. Sovint, l’única alternativa que s’oferia era la fugida al desert, lluny de la ciutat i dels seus vicis. Aquest atzucac únicament començà a superar-se amb l’aparició dels ordes mendicants, sobretot el dels franciscans, fundat per Francesc d’Assís –ell mateix, significativament, fill d’un ric draper–. Aquests ordes donaren a la pobresa una dimensió moral fins aleshores desconeguda, i es plantejà per primera vegada la possibilitat i la necessitat d’integrar els habitants de les ciutats en la societat cristiana. L’objectiu era trobar una manera de viure enmig –no lluny– de les realitats urbanes i fer compatible la dedicació als negocis i l’existència religiosa. Els ordes es caracteritzaren per una vocació específicament urbana, ja que, a més de viure a les ciutats, hi actuaven. Així, a partir del segle XIII els mendicants (franciscans, clarisses, dominicans, mercedaris) s’instal·laren a totes les grans urbs, com Barcelona, Girona, Lleida i Perpinyà, però també en un notable nombre de viles, com Montblanc, Tàrrega, Castelló d’Empúries, Peralada, Cervera, Balaguer o Vilafranca del Penedès. Establerts als nuclis urbans, van formular un ideal intel·lectual i espiritual adequat a les noves realitats socials i econòmiques, que va permetre superar la crisi espiritual provocada per la cultura urbana. Aquesta superació es portà a terme, d’una banda, mitjançant la justificació ètica de la societat urbana i de les activitats que es feien a les ciutats, i, de l’altra, mitjançant la creació d’una nova religiositat i de noves pautes de moral i pietat que impulsaven, entre d’altres, la constitució de confraries vinculades als frares i de noves formes de participació en la caritat organitzada. Per tal d’assolir aquests objectius es recorregué als avenços intel·lectuals aconseguits a les noves universitats, entre les quals destaca l’Estudi General de Lleida, fundat per Jaume II l’any 1300 a instàncies dels paers i dels frares mendicants. L’escolàstica es va posar al servei d’un projecte integrador. Això va permetre afrontar diversos problemes fins llavors controvertits: per exemple, la licitud del benefici. De la mateixa manera s’abordaren altres qüestions, com la propietat privada, el preu just, la naturalesa del diner o la licitud de l’interès. Per transmetre aquesta renovació de les pautes del saber, de la moral i de la pietat s’establiren noves tècniques de comunicació pastoral amb l’objectiu principal d’arribar a un auditori que anés més enllà de les aules dels estudis. Així, el sermó es convertí en l’element central d’una predicació que s’exigia senzilla, planera i didàctica, feta en llengua vulgar, perquè pogués ser entesa i assimilada pels habitants de les ciutats. A part els sermons, alguns membres dels nous ordes mendicants també es dedicaren a redactar tractats amb el mateix objectiu de divulgar la nova doctrina, com els que escriví Francesc Eiximenis, les obres del qual arribaren a formar part de nombroses biblioteques de ciutadans honrats i de mercaders.

Les activitats i els valors dels homes de negocis quedaren justificats i el mercader cristià passà a formar part de la societat cristiana. Però les activitats dels ciutadans no es justificaren en el seu conjunt i de manera absoluta. El límit el posaren criteris com la finalitat cristiana i el bé comú. El que restà, tanmateix, fou una ambigüitat moral de la riquesa: la riquesa sempre seria sospitosa, i els predicadors com el dominicà Vicent Ferrer feren del menyspreu per les riqueses d’aquest món un tema predilecte dels seus sermons. Cal ressaltar, però, que aquesta moral econòmica pessimista estigué estretament associada a la creació d’una profunda i sincera religiositat urbana, que es manifestà cada any a les grans processons de la Passió i del Corpus i que quedà simbolitzada pels convents i per les esglésies gòtiques, com Santa Maria del Mar, a Barcelona. Aquesta nova religiositat va expressar la possibilitat de viure cristianament a la ciutat. El repte cultural plantejat per l’urbs i l’esforç per la seva integració representaren un estímul espiritual que donà lloc a una nova cultura i que explica en bona part l’esplendor intel·lectual i la renovació de la ciència, de la teologia, de la literatura i de l’art dels segles XIII-XV, renovació que personificaren homes com Ramon Llull, Arnau de Vilanova o Bernat Metge.

Les dinàmiques urbanes

El procés d’urbanització

Pont de Monistrol de Montserrat, sobre el Llobregat, fet bastir a la primera meitat del segle XIV pel prior Bernat Esquerrer per a facilitar l’accés de pelegrins a aquesta vila i al monestir.

ECSA – G.Serra

L’embranzida de les ciutats que es detecta a la Catalunya dels segles XII-XIV no es pot entendre plenament si no es tenen en compte els dos elements que la caracteritzen: en primer lloc, des de mitjan segle XII, l’espectacular creixement físic i el desenvolupament sense precedents de la seva activitat econòmica, tant a les ciutats d’origen romà (Barcelona, Girona, Tarragona), com a les d’origen altmedieval (Vic, Elna) i musulmà (Lleida, Tortosa, Balaguer); en segon lloc, la creació i multiplicació de nuclis urbans petits i mitjans per tot el territori català a partir del final del mateix segle. Algunes d’aquestes noves ciutats nasqueren sota la senyoria d’un bisbe (Granollers, la Bisbal o Bàscara) o d’un noble (Sabadell, Hostalric o Peralada); d’altres es desenvoluparen com a elements annexos dels dominis monàstics (Amer, Arles, Banyoles, Camprodon, Sant Cugat del Vallès o Sant Joan de les Abadesses). Finalment, n’hi hagué que foren el resultat d’un acte de fundació deliberada dels sobirans (Figueres o Palamós) amb la finalitat de posar un límit al poder de grans senyors feudals. Algunes d’aquestes noves ciutats assoliren una importància econòmica i demogràfica similar o superior a la d’algunes de les antigues, com fou el cas de Perpinyà, Montblanc, Vilafranca del Penedès o Balaguer. En total sumen gairebé un centenar de noves ciutats, que constituïren un dels elements decisius del desenvolupament econòmic local i regional i que caracteritzaren més pròpiament la urbanització medieval. Però la seva importància va més enllà del nombre de fundacions i de la seva contribució a l’evolució econòmica general: gràcies a la seva disseminació per tot el territori eren el nexe d’unió entre els espais locals i regionals, rurals i urbans, i un factor fonamental a l’hora de configurar una xarxa urbana pròpiament medieval.

Les ciutats, grans i petites, de Catalunya estaven connectades les unes amb les altres i constituïen en el seu conjunt una xarxa jerarquitzada per la qual circulaven mercaderies, homes i, també, idees. Aquesta malla urbana recolzava en una nova xarxa viària, fruit d’una reordenació a gran escala de les vies i dels camins altmedievals per tal d’adaptar-los a la nova geografia urbana i reforçar les funcions de centralitat de les ciutats i les viles. La importància d’aquests eixos viaris era molt gran, tenint en compte que l’única via fluvial transitable era l’Ebre, navegable des del delta fins a Tudela. Aquesta xarxa viària es complementava amb un conjunt de nous ports que permetien connectar els circuits terrestres als circuits del comerç marítim. Alguns d’aquests ports s’associaren en termes topogràfics a les ciutats i viles, com és el cas de Tortosa, Tarragona, Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Cotlliure; però la resta de ports no eren sinó petits emporis que permetien la connexió de les ciutats i de les viles de l’interior amb els circuits del comerç marítim (Blanes, Roses, Tossa, Cadaqués, Salou, Tamarit). En un cas i l’altre, els ports consolidaren uns circuits que acabaren vinculant el Principat amb les ciutats i viles dels regnes de Mallorca i de València i amb els ports italians i francesos, andalusos i magribins, orientals i bizantins. Per aquests circuits marítims i per les rutes terrestres, que es dirigien cap a les terres castellanes, navarreses i occitanes, circulava una varietat immensa de mercaderies: des de les espècies, la seda i les drogues procedents d’Orient fins a la cera de la Romània i els esclaus del Magrib.

Entre aquestes mercaderies cal destacar els draps, per la rellevància que adquirí el seu comerç per a l’economia regional en el seu conjunt. Aquest comerç estava controlat en bona part per drapers i per altres homes de negocis catalans, que importaven draps de qualitat des dels centres del Llenguadoc, com Narbona o Montpeller, i des dels grans centres de producció tèxtil flamencs, com Bruges o Ieper. Però el dinamisme d’aquest comerç del drap estimulà també una indústria local, que produïa sobretot draps bastos i senzills, de bon preu i àmplia demanda a totes les ciutats catalanes. L’existència d’obradors de teixidors, paraires i tintorers pot ser constatada tant a les grans ciutats (Barcelona, Girona, Lleida o Perpinyà) com a les viles (Banyoles, Martorell, Peralada, Sabadell, Terrassa, Berga, Besalú, Camprodon, Olot, Puigcerdà). La implicació dels mercaders, drapers i paraires resultà decisiva per a consolidar i expandir aquesta nova economia del drap, en la mesura que eren aquests individus els qui traficaven amb els draps importats, els qui proporcionaven als menestrals la llana comprada als ramaders aragonesos, els qui realitzaven les inversions per a mantenir els obradors on es reelaboraven els draps i els qui contractaven les societats per a conservar, per exemple, els molins drapers. L’èxit d’aquesta nova draperia permeté, al segle XIV, exportar els draps catalans a França i Castella, València i Aragó. Ara bé, cal remarcar que la gran massa dels draps traficats pels drapers, tant els d’importació com els de producció local, eren venuts a una clientela local, formada pels habitants de les ciutats i, sobretot, pels habitants de l’àmbit rural.

Mènsula d’embigat de la cúria de Castelló d’Empúries amb una escena que segurament representa un notari o notable que dicta un document al seu escrivà.

SCRBM – C.Aymerich

Aquesta darrera constatació destaca un altre dels aspectes fonamentals de la urbanització medieval: el seu impacte a escala local. En aquest sentit cal ressaltar que l’embranzida urbana medieval fou un procés rellevant no sols per la creació d’una xarxa urbana, sinó també pel seu paper a l’hora de possibilitar la creació, en l’àmbit local, d’espais que integraren “ciutat” i “camp”. Aquesta integració s’assolí en bona part gràcies a la multiplicació de les viles, però també per la creació d’institucions urbanes que oferien a l’entorn rural béns i serveis dels quals no disposava. Entre aquestes institucions sobresurt la notaria, que oferia uns serveis essencials per a gestionar diversos assumptes, com la successió de les famílies pageses o la gestió dels patrimonis camperols.

Una altra institució que exercí un paper integrador bàsic fou el mercat, que se celebrava una vegada per setmana a la plaça de la vila. Creat sempre per voluntat expressa del senyor, prèvia autorització escrita del sobirà, aquest mercat permeté mantenir unes relacions econòmiques locals que integraren l’assentament on s’emplaçava amb els nuclis rurals del seu entorn. Entre els béns i els recursos que els habitants d’aquests assentament rurals necessitaven però no podien produir, o els resultava més econòmic comprar, podrien citar-se el peix i una primera matèria bàsica com és la sal. Els habitants rurals també hagueren de buscar al mercat els productes elaborats i semielaborats, la fabricació dels quals resultava una càrrega massa feixuga per a la família i implicava un grau massa elevat de perícia manufacturera, com podien ser els utensilis de metall per a la llar (calderes, paelles, cadenes, brasers, claus), les eines, o les seves parts metàl·liques, necessàries per al conreu de la terra i per al treball de la fusta (relles, destrals, serres, falçs, aixades), articles de cuir (sabates), fusta treballada per a la construcció de cases i de tines (dogues, bigues, cabirons), artefactes de pedra i terrissa per a la cuina (cassoles, morters, escudelles, olles), menuderies (agulles, cinyells, botons, cintes, joies) i els draps. La moneda, finalment, era un altre dels béns que els habitants rurals havien d’aconseguir al mercat: mitjançant la venda de part de la seva producció agropecuària o gràcies a la contractació de préstecs. Entre els qui proporcionaven aquest crèdit destaquen els jueus instal·lats a la vila. Així, per exemple, s’ha pogut calcular que vers el 1300 aproximadament el 68% dels préstecs atorgats pels jueus de la vila de Peralada eren contractats per habitants de diferents llocs de l’entorn rural. Es tracta d’una proporció realment important, que permet afirmar amb certa seguretat que la clientela dels prestadors jueus de la vila de Peralada era majorment pagesa.

La integració entre la “ciutat” i el “camp” així assolida permeté una major cohesió social i possibilità la bona marxa de les economies rural i urbana, i, amb això, un notable creixement del benestar material i moral per a una àmplia part de la població.

Els segles difícils

Plànol de la vila de Torroella de Montgrí i restitució del recinte emmurallat del final de l’edat mitjana.

SPALDB, 1918

Tot començant per Perpinyà al març del 1348 i procedent d’Orient, la gran Pesta Negra s’estengué ràpidament per tot el Principat durant l’estiu d’aquell malaurat any, des del nord i des dels principals ports com Barcelona, Cotlliure i Sant Feliu de Guíxols. Les ciutats en foren especialment afectades, ja que la concentració demogràfica afavoria el contagi. Cases segellades de famílies completament aniquilades a l’espera d’un parent llunyà o d’un marmessor especial nomenat pel bisbe que es fes responsable del patrimoni i dels deutes; notaris redactant diàriament els testaments dels moribunds, primer, i els inventaris dels béns dels difunts, després; jutges dedicant-se quasi exclusivament al nomenament de tutors per als nombroses orfes; senyors a la recerca de nous batlles, saigs i notaris; consells municipals amb un únic jurat, són algunes imatges que la documentació notarial dels últims mesos del 1348 i dels primers del 1349 ofereix del dramàtic impacte d’aquella epidèmia.

Ara bé, la mortaldat provocada per la pesta no fou un fet episòdic, sinó que era una més –la més espectacular– d’una llarga sèrie de calamitats que s’esdevingueren durant els segles XIV i XV. Les dificultats havien començat algunes dècades abans amb l’aparició periòdica de males anyades i de fams, i continuaren amb successius rebrots de la pesta, noves mortaldats i desastres naturals com les plagues de llagosta i els terratrèmols, alguns dels quals enrunaren viles senceres, com fou el cas d’Olot.

Als estralls demogràfics, provocats per aquests fenòmens, s’hi afegí la guerra, que es feu molt més present i destructiva en comparació amb les centúries anteriors. Així, des de mitjan segle XIV, Catalunya –i la resta de països de la Corona d’Aragó– hagué de fer front a una llarga i dura guerra contra Castella, i es veié obligada a preparar armades per a mantenir les posicions catalanoaragoneses a la Mediterrània (principalment a Sardenya i a Sicília) i a organitzar la defensa del Principat davant les amenaces de les companyies mercenàries procedents de l’altra banda dels Pirineus. En ple segle XV, Catalunya hagué de patir la dura guerra civil dels anys 1462-72 i la consegüent ocupació francesa dels comtats de Rosselló i de Cerdanya. El caràcter omnipresent de la guerra es reflectí tant en periòdics assalts i destruccions com en freqüents mobilitzacions generals i en la formació d’exèrcits amb un equipament militar cada cop més complex i sofisticat per tal de fer front a les noves tàctiques de combat, com l’ús de l’artilleria amb pólvora. A les ciutats, la difusió de les noves tàctiques de setge obligava a destinar nombrosos recursos municipals a la reforma i construcció de les defenses urbanes. Testimonis d’aquest important procés d’emmurallament es poden contemplar encara avui en llocs com Montblanc, Cervera i Girona.

Òbviament, tot això feu incrementar de manera espectacular el capítol destinat a les despeses bèl·liques que no podien ser cobertes amb els limitats recursos patrimonials de la Monarquia. Com a tot arreu, fou necessari bastir un sistema fiscal d’estat, desconegut fins aleshores, que anés més enllà dels habitants de les terres de reialenc i gravés tots els súbdits, fossin de la jurisdicció que fossin. Però els mateixos fenòmens provocaren també el desenvolupament de les activitats fiscals i financeres dels municipis. La Corona sovint utilitzà les ciutats com a instruments a través dels quals poder establir la punció fiscal i aconseguir recursos financers, una circumstància que acabà consolidant un nou sistema fiscal de base municipal.

Principals governs municipals (segles XIV-XV). 1 Maçanet de Cabrenys; 2 Sant Llorenç de Cerdans; 3 Cantallops i Recasens; 4 Sant Climent; 5 Rabós; 6 Mollet; 7 Cabanes; 8 Peralada; 9 Garriguella; 10 Marza i Pedret; 11 Fortià i Fortianell; 12 Siurana; 13 Sant Miquel de Fluvià; 14 Bàscara; 15 Sant Mori; 16 Camallera; 17 Sant Jordi; 18 Colomers; 19 la Tallada; 20 Verges; 21 Ultramort; 22 Rupià i Parlavà; 23 Madremanya; 24 Monells; 25 Corçà; 26 Ullastret; 27 Peratallada; 28 Puigdelfi; 29 Codony; 30 Constantí; 31 Vinyols; 32 Riudoms; 33 les Borges; 34 els Banys; 35 els Domenys; 36 Riudecanyes; 37 Vilagrassa; 38 Vilafranca de Conflent; 39 Bula; 40 Illa; 41 Corbera; 42 Castellnou; 43 Millars; 44 Sant Feliu d’Amunt; 45 Cometia de la Ribera; 46 Sant Feliu d’Avall; 47 Pesillà; 48 el Soler; 49 Bao; 50 Baixis; 51 Perestortes; 52 Ribesaltes; 53 Pia; 54 Vernet; 55 Sant Hipòlit; 56 Clairà; 57 Sant Llorenç de la Salanca; 58 Tuïr; 59 Terrats; 60 Trullars; 61 Pontellà; 62 Perpinyà; 63 Tesi; 64 Bages; 65 Sant Cebrià; 66 Elna; 67 la Torre d’Elna; 68 Palau del Vidre; 69 Vilaclara; 70 Brullà; 71 Tresserra; 72 Sureda; 73 la Roca d’Albera; 74 Sant Genís de Fontanes; 75 Vilallonga; 76 Montesquíu; 77 el Voló; 78 Sant Joan de Pladecorts; 79 la Clusa; 80 Morellàs; 81 Montalbà.

F. Sabaté

La pesta, la fam, la guerra i l’elevada pressió fiscal constitueixen els senyals més clars de la nova conjuntura que patia Catalunya, com la resta de les societats feudals de l’Occident europeu. Es tancava així, durant les primeres dècades del segle XIV, una llarga etapa de tres centúries de creixement i d’expansió i s’obria un període de profunda crisi que afectà tots els estaments de la societat. A la depressió econòmica, que es manifestà, entre altres factors, en l’abandonament dels masos, la fallida de les grans banques i la ruïna de certs sectors manufacturers, s’hi afegí l’agreujament de les tensions socials i polítiques entre els diversos estrats de la societat catalana baixmedieval. El món urbà no se n’escapà: les lluites de bàndols, les disputes entre els diferents grups socials amb interessos contraposats, els esclats de violència contra les minories religioses, especialment els assalts dels calls del 1391, esdevingueren episodis cada cop més habituals. L’enfrontament violent que es produí durant les dècades centrals del segle XV entre els partits de la Biga i la Busca a la ciutat de Barcelona representa un dels moments culminants d’aquestes lluites.

La crisi, però, no únicament comportà desgràcies i calamitats i significà l’enfonsament total d’una societat, sinó que a més implicà canvis, remodelacions i noves iniciatives. D’aquesta manera, el conjunt de transformacions experimentades durant els segles XIV i XV per les societats feudals –Catalunya entre elles– posà les bases per a una renovada expansió durant l’època moderna. Per exemple, fou precisament durant els dos últims segles medievals que la draperia prengué un nou impuls amb la producció de draps de qualitat a les ciutats catalanes. Fins aleshores aquest tipus de drap s’importava des de Montpeller, procedent dels grans centres de la producció tèxtil de Flandes, França i Occitània. Una part d’aquests draps es destinava a l’abastament del mercat català i la resta era reexportada a Llevant, Berberia i els diversos regnes d’Itàlia. Aquest circuit comercial i el paper preponderant que hi tenien els mercaders catalans, especialment els barcelonins, es veieren alterats des dels últims anys del segle XIII per diversos fets. Per una banda, la Corona francesa intentà controlar aquests circuits comercials mitjançant el bloqueig dels graus melgoresos, que obrien el pas al mercat de Montpeller, i el desviament del tràfic marítim al port d’Aigüesmortes, unes mesures que pretenien gravar amb nous impostos el comerç del drap. Per l’altra, els enfrontaments socials que esclataren a les ciutats flamenques reduïren de manera sensible les seves capacitats productives. Aquests fets comportaren l’encariment dels draps de luxe i dificultaren l’abastament satisfactori dels mercats. Les dificultats del comerç del drap, que es perpetuaren al llarg del segle XIV amb els desastres de la guerra dels Cent Anys, obligaren els mercaders catalans a invertir i promoure el desenvolupament d’una draperia de qualitat autòctona, tot afavorint l’arribada de llanes de qualitat i incentivant la immigració de mà d’obra qualificada ultrapirinenca. Però, com tot mercat medieval, aquesta nova draperia necessitava també una expressa tutela del poder reial, que permetés crear un espai protegit, adoptant mesures proteccionistes i gravant la importació de draps amb aranzels de nova creació. La definitiva aposta per aquesta última via no arribà fins el 1363, any en què s’establí una nova fiscalitat duanera a Catalunya i a la resta dels estats de la Corona d’Aragó (les generalitats, el conjunt d’impostos més característic de la nova fiscalitat d’estat) per finançar la guerra contra el Regne de Castella, i que quedà definitivament fixada gràcies a l’assignació d’aquestes generalitats a l’emissió de deute públic de la Diputació del General de Catalunya. Entre les mercaderies que aquest impost gravava especialment hi havia els draps de qualitat procedents de l’estranger.

Els importants canvis econòmics poden ser entesos com una adaptació a una conjuntura difícil i com una resposta a uns reptes molt greus. Aquesta adaptació, en qualsevol cas, feu possibles altres canvis encara més rellevants, que afectaren les ciutats en l’àmbit polític i institucional i que no solament convertiren el municipi en la instància clau del govern de les ciutats sinó que a més li atorgaren un paper destacat en la vida política de la Catalunya baixmedieval, com posa de manifest la constitució dels carreratges i veïnatges a partir de ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Cervera. Des del final del segle XIV el municipi autònom s’acabà desenvolupant com l’instrument d’una oligarquia urbana gelosa dels seus privilegis i conscient dels seus poders. D’aquesta manera, el municipi acabà dominant els diferents ressorts del poder urbà: participà activament en la política econòmica urbana, controlà les diferents institucions eclesiàstiques i caritatives de la ciutat i, per acabar, culminà el procés de construcció d’un sistema fiscal i financer pròpiament municipal. Gràcies a aquestes polítiques, les elits urbanes, almenys a les grans ciutats, esdevingueren protagonistes clau de la vida política del Principat, en el mateix moment en què l’estat monàrquic experimentava importants transformacions, es descobrien nous mons i es difonien noves formes de viure la fe cristiana arreu de l’Occident llatí.

Bibliografia consultada

Emery, 1958; Treppo, 1967; Usher, 1967; Freitag, 1968; Font i Rius, 1969-83; Abadal, 1972; Batlle Gallart, 1973; Bonnassie, 1975; Sayous, 1975; Carrère, 1977-78; Bonnassie, 1979-81; Little, 1980; Guilleré, 1984; Font i Rius, 1985; Brodman, 1986; Garcia Espuche – Guàrdia, 1986; Riera Melis, 1986; Le Goff, 1987; Assis, 1988; Adroer – Feliu, 1989; Turull, 1990; Banks, 1992; Hilton, 1992; Riera – Feliu, 1992; Guilleré, 1993-94; Abulafia, 1994; Fernández i Trabal, 1995; Sánchez Martínez, 1995; Assis, 1996; Bensch, 1996; Jaspert, 1996; Menjot – Sánchez, 1996-2002; Assis, 1997; Pujol i Canelles, 1997a; Sabaté, 1997b; Brodman, 1998; Ortí, 2000; Webster, 2000; Morelló, 2001; Niremberg, 2001.