Finestra coronella de la Casa del Degà o Casa Rectoral de Tarragona. Les finestres coronelles, característiques pels esvelts mainells que les divideixen en diferents segments, de dos a quatre generalment, comencen a aparèixer al final de l’època romànica i arriben al màxim grau de popularitat en època gòtica. Els fusts són habitualment de pedra nummulítica de Girona, els capitells i les bases segueixen un tipus estàndard amb volutes i palmetes molt simples i les llindes per sectors són retallades a manera de petits arcs trilobats. La que aquí reproduïm s’obre al primer pis de la façana nord de l’antiga casa del Degà, ara Casa Rectoral, residència d’una de les principals dignitats del capítol catedral de Tarragona.
ECSA - G. Serra
La residència aristocràtica
Hi ha poques ciutats de l’antiguitat grecoromana on la combinació d’una remota desocupació i una àmplia excavació permeten conèixer la varietat d’edificacions que les configuraren. Un dels exemples més significatius en aquest sentit és Empúries. Lluny del clixé reductiu de l’antiga casa amb pati suposadament consubstancial a la Mediterrània, s’hi troben des de les grans residències monocèntriques amb atri o peristil fins a les més senzilles tavernes monocel·lulars amb taller i l’habitatge arran de carrer o al pis superior. Les cases grecoromanes amb pati desenvoluparen sempre les parts residencials principals a peu de carrer i el seu creixement fou preferentment horitzontal. Al seu interior, els atris o peristils, a banda d’actuar com a elements ordenadors, foren sobretot ambients representatius que no tenen res a veure amb el pati de la casa gòtica. Aquest era un buit central entre cossos verticals, gairebé tancats i on les parts residencials s’erigien a la primera planta, de forma que la seva funció era, en essència, de servei, ja que feien de caixa d’escala a cel obert. Tampoc no es tractava d’un espai de comunicació horitzontal entre les sales representatives del primer pis, que es trobaven juxtaposades, closes i sense connexió fluida i únicament comunicades de vegades, i només en part, per galeries exteriors.
De fet, les cases patrícies amb pati, baixes i extensives, van desaparèixer de bona part de l’Occident europeu a partir de l’ensulsiada de l’ordre romà. Seguidament es va començar a difondre un nou tipus de residència aristocràtica, indistintament urbana o rural, feta d’un sol bloc, de planta sensiblement rectangular i desenvolupament en alçada, i on la part noble se situava al primer pis. Les poques estances de què disposava, en lloc de tenir usos diversos i específics, eren de caràcter molt polivalent; així, mentre que a peu pla es combinaven funcions de magatzems, estables, cuines o d’altres serveis, la primera planta era sovint una sala única, de caràcter netament residencial i representatiu. De vegades tenia incorporades altres edificacions secundàries, amb les quals podia configurar un pati que no tenia res a veure amb els espais centrals dels casals antics. Als Països Catalans, no hi ha dubte de la desaparició de les cases patrícies i la seva substitució per altres de gran simplicitat durant el procés que, de la desurbanització de les antigues ciutats, va portar als nous nuclis urbans comtals. A les ciutats reurbanitzades de l’Àndalus va aparèixer, almenys a partir del segle X, la casa horitzontal i centrada pel pati, però es tractava d’un model generat a Orient i arribat per l’influx islàmic.
Restitució isomètrica, planta baixa i secció transversal de la casa dels Marc al Pati d’en Llimona (Barcelona). Escala 1/ 500.
E.Riu-Barrera i E.Adell, 2003
A Barcelona, els principals casals dels segles XII i XIII presentaven el model descrit de casa aristocràtica, per bé que en associació amb la muralla romanocomtal, cosa que els donava més solidesa i significació. D’aquesta, n’ocupaven un segment comprès entre dues torres, una de les quals almenys s’integrava a l’edificació. La planta noble se situava sobre el pas de ronda, on la superfície s’ampliava amb cossos afegits dins o fora de la muralla i sobre la qual s’alçava un pis o més. Pertanyen a aquest model la part romànica del palau del Bisbe i, segurament, també la casa de l’Ardiaca. Al pati d’en Llimona hi ha un casal del mateix caràcter en estil gòtic del segle XIV, ocult per modificacions barroques i l’obra nova de l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales, conclosa cap al 1992. La planta baixa tenia al frontis principal una tirada d’arcades de mig punt i la cobria un embigat pintat amb una combinació d’escuts reials i d’altres amb els marcs o ponderals propis dels Marc, que devia ser el llinatge que va bastir el casalici. Al pis noble hi havia una sala de gran alçada i amplada, amb finestres biforades i triforades, totes elles trilobades, a les façanes longitudinals. Els frontis de les golfes superiors eren fets de pilarets que sustentaven la teulada de dos vessants. La planta baixa es comunicava amb la principal per una escala interior, i els pisos d’una de les torres de la vella muralla s’integraven a l’edifici.
Restitució de l’estat originari de la sala del segon pis de la casa del carrer de Graells de Cardona, decorada amb pintures murals.
SPAGC - E.Adell
La casa dels Marc, que per sobre de la vella fortificació barcelonina guaitava el mar, era, de fet, una solemne sala aixecada damunt el pedestal de la murada, d’acord amb el model de residència aristocràtica i semblant al casal del carrer de Graells de Cardona, estudiat en aquest mateix volum. Aquest últim fou bastit en terrenys de nova urbanització i a l’inici era totalment exempt, de forma que constituïa un sol bloc autònom i segurament d’idèntic caràcter als casals bastits durant el segle XIII amb llenguatge romànic tardà, com el dels Sanaüja o casa de la Paeria de Lleida i el dels Ardèvol o dels marquesos de la Floresta a Tàrrega, dels quals avui dia només resten pròpiament les façanes. Una altra construcció semblant era l’antiga fonda de la Fontana d’Or al carrer de Ciutadans de Girona, restaurada pels arquitectes Joaquim M. Masramon, els anys 1942-45, i Josep M. de Ribot, en 1972-74. El solar que ocupa era fora de la Girona romanocomtal i en terrenys de nova urbanització, on el 1220 hi havia uns obradors que va adquirir Bernat Sitjar per a bastir la casa d’aquest poderós llinatge ciutadà. El bloc del segle XIII presenta una planta baixa amb una tirada d’arcades longitudinal al carrer, mentre que el pis superior és constituït per una gran sala amb finestres triforades de llinda d’arcs de punt rodó, sobremuntada per un pis superior. Entre els segles XIV i XV es va aixecar un cos paral·lel a l’anterior, amb façana al carrer de les Ferreries Velles, també sobre porxo d’arcades i planta alta amb finestres gòtiques. Enmig va quedar un pati, al qual donava una tercera crugia que unia perpendicularment els altres dos blocs. Per tal de relligar-los tots es va construir al pati una escala de pedra exterior, que amb dues tramades arribava a una naia i, d’aquesta, a una llotja d’arcades ogivals, adossada paral·lelament al cos primitiu.
Estat de la façana, el 1932, del casal dels Ardèvol i la seva capella, a Tàrrega, obra del segle XIII i un precedent clar dels casals gòtics urbans dels segles XIV i XV.
T – J.M.Sagarra
En la seva configuració gòtica, la Fontana d’Or sembla el resultat de la intrusió del pati gòtic en el conjunt precedent, del qual devia ser un apèndix posterior, de manera que no va assolir el caràcter d’interior central fins després d’un llarg procés. De fet, un repàs als casals gòtics més significatius fa palès que els elements genuïnament modeladors del pati es troben generalment incorporats a edificacions anteriors, en les quals aquesta peça no era el principi arquitectònic. Aquests elements, com s’explica en l’apartat sobre els casals barcelonins, eren l’escala descoberta, la llotja de recepció i la naia de circulació. El procés de configuració dels patis gòtics devia tenir el punt d’arrencada en les edificacions aristocràtiques d’un sol bloc, a les quals es degué sumar una cort o pati per simple agregació inicial de cossos diferents. Aquests últims haurien tendit a igualar-se amb el primer cos i a convertir-se en ales que arribarien a cloure el pati original. Aquest espai devia esdevenir, a partir del segle XIV, centre de comunicació vertical i ambient preeminent, fins a relligar horitzontalment a la planta noble algunes de les quatre ales, gairebé mai totes. De resultes d’aquest procés va sorgir un nou model de casa a partir del qual, d’ençà del tombant del segle XIV, s’alçaren noves edificacions que tingueren aquest tipus de pati per element propi de la seva morfologia.
Al casal barceloní dels Marc se li uní en escaire un altre edifici, actualment molt desfigurat, però que encara conserva una gran sala alta pintada amb els escuts del llinatge. Davant seu, una naia sostinguda per mènsules amb un bon treball d’escultura del segle XV podria formar un pati frontaler als dos blocs, disposat aquí per tal com no era possible un creixement posterior per la presència de la vella muralla. Aquesta probable solució davantera es podria relacionar amb la casa de l’Ardiaca, on enfront d’un edifici que també cavalca sobre la fortificació romanocomtal s’instal·là un pati d’estil gòtic tardà. En un costat de la seva façana es va afegir en perpendicular una escala descoberta i a l’altre es va disposar anàlogament una galeria d’arcades amb terrassa superior. Els dos elements quedaven closos al davant per una tanca baixa amb el portal, de forma que les peces pròpies dels patis interiors se situaven davant d’una façana retirada a un segon pla. En aquest cas, cal recordar que tant la resta de galeries del pati actual com la font són obres neogòtiques de mitjan segle XIX. La fórmula de precedir el frontis principal d’un pati a cel obert i clos amb una tanca baixa resulta força estranya als Països Catalans, on hi ha, però, l’esplèndid enfront del palau de la Generalitat pel carrer del Bisbe, obrat en 1416-19. Per contra, fou un recurs emprat sovint en grans casalicis gòtics dels països més septentrionals, com ho exemplifica el parisenc Hôtel de Cluny.
Alguns dels màxims exponents dels patis gòtics del Principat es troben a les cases barcelonines del carrer de Montcada. Cap d’aquests edificis no s’ha estudiat arqueològicament, i entre els anys cinquanta i principi dels setanta del segle XX foren objecte de restauracions intenses a càrrec dels arquitectes Adolf Florensa, Joaquim Ros i Ignasi M. Serra, intervencions a les quals cal afegir el brutalisme d’Enric Sòria i Jordi Garcés, d’ençà del 1981, als edificis del Museu Picasso. Es tracta d’un conjunt tan divulgat com mal conegut, on, en lloc de casals gòtics de natura unitària, són presents dilatats processos arquitectònics encetats, almenys, al segle XIII. Una de les cases més reconegudes és la dita de Berenguer d’Aguilar, al núm. 15 del carrer. Exhibeix un esplendorós pati quatrecentista, de l’època en què l’edifici va adoptar la forma arquitectònica que ha subsistit, feta de quatre ales de tres plantes més golfes a la crugia de la façana principal i només tres a la resta. L’escala del pati és de dues tramades i arriba a una galeria avançada a l’ala posterior i paral·lela al carrer, a la qual s’uní una naia sostinguda per grans mènsules i d’ampit petri calat, esveltes columnes i arcuació ogival, adossada a la crugia nord-oest. L’escala, la galeria i la naia són afegits que modificaren a fons l’arquitectura de l’immoble. D’abans d’aquesta radical reforma només se sap que, cap a la fi del segle XIII, existia el bloc rectangular de la crugia sud-est, perpendicular al carrer i que a l’extrem oposat integrava una torre. L’edifici quedava constituït a peu pla pel quadrat d’aquesta torre que amb una arcada s’unia a la planta rectangular de la peça adjunta, de sostre embigat i policromat. Al seu damunt hi havia la sala principal de la torre, de doble alçada i pintada amb un cortinatge. Al seu costat es trobava la peça noble, que amb frontis al pati tenia un portal elevat, al qual s’arribava per una escala exterior, i una finestra coronella d’arcs de punt rodó. La sala era pintada a la part alta amb un registre amb episodis de la conquesta catalana de Mallorca, i un dels panys de paret mostrava un estucat de franges en relleu. És a dir, al tombant del segle XIII hi havia un edifici perpendicular a la via pública fet d’un bloc, amb sala elevada i associat a una torre.
En canvi, de disposició paral·lela a l’eix del carrer era la part més antiga de la casa dels marquesos de Llió, al núm. 12 del mateix carrer. Es tracta d’una construcció ben unitària i d’una datació que oscil·la entre la fi del segle XIII i l’inici de la centúria posterior. A l’igual de la part vella de la casa Berenguer d’Aguilar, també estava constituïda per un cos rectangular i una torre quadrada a l’extrem que afronta amb el núm. 14 o casal Nadal. La planta baixa s’obria a l’interior per arcades de mig punt. El pis principal de doble alçada constituïa un àmbit únic amb la torre, lleugerament diferenciat per un arc travesser i il·luminat per finestres triforades. El bloc era cobert amb una teulada suportada per pilarets al carrer i arcades amb columnes de factura gòtica avançada a l’interior, i en un extrem s’elevava la torre. Des de molt antic s’afegiren sengles cossos perpendiculars a cada extrem del bloc primitiu, separats per un pati intermedi. Ambdós estan molt desfigurats, però sembla que és més antic el que té l’accés a la primera planta, on hi ha vestigis d’una galeria oberta a la façana de la gran peça quadrangular d’alçada doble i excepcional enteixinat dels segles XIII-XIV. No es pot saber si hi va haver una quarta ala gòtica que tanqués el complex per la banda posterior, i, de fet, la casa sempre va disposar d’un pati molt elemental.
Detall d’un teginat de la planta noble de la casa núm. 15-17 del carrer de Lledó de Barcelona.
ECSA – G.Serra
Els grans casals amb pati que prengueren forma d’ençà del segle XIV, i no pas abans –o molt excepcionalment–, presenten diferents models de complexitat i articulació, segons la disposició de les llotges receptores de l’escalinata i la seva continuació o no en passadissos fets de galeries cobertes o naies en balconada, que gairebé mai no arribaven a relacionar totes les ales. El pati va passar de tenir una posició posterior i secundària a guanyar preeminència, fins a esdevenir la peça central i ordenadora; alhora, de simple caixa d’escala oberta va arribar a connectar exteriorment algunes peces del pis noble. Això donà origen a la tipologia residencial que, amb formulacions gòtiques tardanes o barroques, és present a les grans ciutats catalanes i d’altres països mediterranis sota l’influx del Casal de Barcelona. Entre els més destacats dels segles XIV-XV hi ha els casals dels carrers barcelonins de Lledó i de Montcada o la casa Padellàs del carrer de Mercaders (ara situada a la plaça del Rei), la casa Julià de Perpinyà, l’anomenat Palau Reial de Vilafranca del Penedès, els casals de l’Almirall i d’en Bou a València, el palau Abbatelli de Palerm o el palau Bellomo de Siracusa.
Galeria i tribunes o naies del pati central de la finca núm. 11 del carrer del Pi de Barcelona.
ECSA – G.Serra
Totes les variants de residències aristocràtiques o patrícies, tant les cases amb pati com les fetes d’un sol bloc, paral·lel o perpendicular a la via, desenvoluparen gairebé sempre el mateix model de façana, que esdevingué consubstancial de l’arquitectura gòtica catalana. Formalment constituïa un rectangle apaïsat, subdividit entre el mur vertical i la llenca inclinada de la teulada. Al frontis dominaven els plens sobre els buits i la tendència a la simetria no arribava mai a imposar-se, mentre un rígid ordre jeràrquic de plantes s’expressava en registres horitzontals de finestres, algun cop remarcats per motllures. La pedra picada donava sumptuositat al mur, sovint sense més decoració que algunes peces lleugerament esculturades a les obertures. La planta baixa tenia el portal de punt rodó adovellat i les seves poques i menudes obertures es convertiren més endavant en finestres rectangulars. La planta noble presentava sempre un seguit de finestres coronelles de dos, tres i, excepcionalment, quatre falsos arquets tallats en una llinda amb columnetes. Per damunt i sota del teulat hi havia les golfes o porxada feta de pilarets lleugerament impostats, substituïts després per columnes i arquets d’ansa paner. Sovint, en un extrem sorgia el cos d’una torre un poc elevada per damunt del carener i dotada de finestres a la tercera planta, sota terrat. La coberta de teula àrab trencava, amb el seu cromatisme torrat, el domini dels tons petris del mur.
Models de Cases Urbanes.
E.Riu-Barrera
Les cases senzilles
Al costat de les excepcionals cases aristocràtiques i seguint una gradació tipològica, hi havia altres formes de cases més simples, que, òbviament, predominaven a les ciutats i exercien una hegemonia abassegadora en viles i pobles. Aquí, només de tard en tard es podia trobar alguna casa amb pati, com ho exemplifica la singularitat de la Pia Almoina enmig del nucli de Banyoles, constituït per una invariable successió de cases molt senzilles, com s’explica en un altre capítol d’aquest volum. Aquestes cases tingueren poca relació morfològica amb els grans casals, però es podrien emparentar perfectament amb la simplicitat de les tavernes romanes. Es tractava d’immobles d’una sola crugia que podien créixer per agregacions en paral·lel, de disposició perpendicular al carrer i que s’alçaven entre mitgeres cegues, amb una eixida o corral al darrere i, menys usualment, amb un petit pati lateral; així, en lloc d’un rectangle, la casa podia configurar una planta en angle recte. Aquesta tipologia pot ser perfectament reconeguda en infinitat de poblacions sota formes constructives ben diverses i, gairebé sempre, molt posteriors a l’època de la seva implantació als segles XIII-XV. En general, per la seva pobresa intrínseca, aquestes cases no conserven res de la construcció original; al llarg dels segles ha calgut substituir-les de cap i de nou, però això poques vegades ha comportat canvis substantius en la morfologia d’inici, que, juntament amb la implantació parcel·lària, és allò que permet reconèixer-les. Només en alguns casos, quan s’edificaren amb materials petris que permetien ser prou treballats o gaudiren de la rara presència d’elements artístics, poden ser fefaentment datades, sempre per l’existència a la façana del davant de portals dovellats o singulars finestres coronelles o d’arcs conopials, cosa que no passa en la gran majoria d’edificis, obrats amb senzilles maçoneries, tàpies o fustam del terrer més pròxim.
Si bé als Països Catalans no se sap res d’aquesta tipologia de casa més enrere del segle XIII, aleshores es trobava plenament afermada i es difonia arreu com a instrument fonamental del procés de creixement urbà. En realitat, aquest immoble, que sovint conjuminava l’habitatge amb el taller i que a voltes s’ha anomenat casa artesana o gòtica, fou, almenys des dels segles XII i XIII, l’habitatge urbà per excel·lència als països del sud-oest de l’Europa feudal, on ha tingut una llarga permanència històrica. Els exemples catalans són incomptables, coneguts tant per documents de l’època com pels vestigis que se’n conserven. N’hi ha un important conjunt al carrer dels Canonges de la Seu d’Urgell, format per edificacions d’una sola crugia entre mitgeres d’uns 3 a 5 m d’amplada per 10 a 15 m de profunditat, de planta baixa, pisos i golfes obertes, sota una teulada que vessa al carrer. La comunicació entre plantes sempre es fa per escales interiors adossades a les mitgeres i la il·luminació natural arriba pel frontis del davant. De vegades, la planta baixa constitueix una porxada arcada o llindada, sostinguda per columnes o pilars, que protegeix l’espai públic de circulació, mentre la façana domèstica s’enretira per deixar-li pas.
De tipus similar eren força cases d’un poble de la muntanya solsonenca com Sant Llorenç de Morunys, segons diuen les escriptures, mentre que l’actual parcel·lari en deixa testimoni al Carrer Major i a molts ravals de Cervera o a la vila valenciana d’Alcoi, al tombant del segle XIII al XIV, on la fundació feudal de nova planta era de parcel·les de 4 a 6 m d’amplada per uns 12 m de fondària, en immobles que podien agregar dues o tres crugies. A Barcelona se’n trobaven en illes de la Ribera i arrenglerades als antics camins esdevinguts vies del Raval. Una notable alineació d’aquesta mena d’habitatges va ser excavada fa alguns anys al solar de l’antic portal de la Magdalena, al carrer de Francesc Pi i Margall de Lleida. Es tractava d’una desena de cases, bastides entre els segles XIV i XV sobre construccions andalusines i del primer temps de la conquesta feudal, constituïdes per una o dues crugies, algunes extremament estretes i allargassades, dotades sovint de corrals o petits patis i que se sap que eren ocupades per pagesos i artesans. Com es veu, la rígida organització d’aquests immobles podia superar-se per l’agregació de crugies paral·leles, i amb la creació de patis laterals podien arribar a configurar dues ales en angle recte. Una altra solució fou girar-ne noranta graus l’orientació per tal de disposar-la paral·lela a l’eix del carrer, com la casa aristocràtica, per bé que, a diferència d’aquesta, s’hi sumava una segona crugia, de costat i aprofitant la profunditat del solar. Això comportava, a l’interior, la presència d’un mur de càrrega travesser a totes les plantes, que a Banyoles, lloc on aquest tipus fou hegemònic, era perforat per arcades que deixaven gran llibertat a l’hora d’organitzar les plantes, encara que sovint eren closes per envans (vegeu el capítol dedicat a les cases de Banyoles en aquest mateix volum). Tot i no ser una tipologia gaire estesa, poden trobar-se immobles semblants, per exemple, a Morella.
Finca núm. 4 del carrer de les Basses de Sant Pere de Barcelona, que conserva el cos lateral a manera de torre típic de moltes cases patrícies.
ECSA – G.Serra
Les petites cases de crugia perpendicular i entre mitgeres s’aixecaven sempre en fileres, perquè en això obeïen a la seva pròpia naturalesa, que les feia ineludiblement part d’un conjunt i no pas peces isolades. Per aquesta mateixa raó havien de sorgir d’operacions immobiliàries planificades i regulades. De fet, la seva mateixa morfologia i la dels conjunts als quals pertanyen demostren que gran part del desenvolupament urbà a partir dels segles XII i XIII va tenir poc de contingent i, per contra, va respondre a actuacions programades de més o menys envergadura, en què la mateixa parcel·lació prefigurava i obeïa a una tipologia concreta de casa, com ho denoten per exemple diferents illes de cases de Montblanc, tal com s’estudia més endavant. Val a dir que aquests aspectes de planificació urbanística i regulació morfològica dels immobles no es troben gairebé mai documentats explícitament, o ho són de manera molt lacònica i tangencial, atès que devien formar part de tot un complex de requeriments i costums essencialment orals. La seva existència, però, apareix fossilitzada en les trames urbanes actuals i en el parcel·lari. En definitiva, es pot dir que les cases urbanes més senzilles no foren el resultat aleatori de la creació arquitectònica ni de simples requeriments constructius, sinó el producte prefigurat i dirigit per les operacions immobiliàries senyorials sota les quals es va enquadrar bona part del procés de creixença urbana.
Bibliografia consultada
Viollet-le-Duc, 1854-68, vol. 6, pàg. 214-289; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III. 2, pàg. 583-590; Puig i Cadafalch, 1935a; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 331-344; Cirici, 1955; Florensa, 1956; Novell, 1958; Florensa, 1959a; Durliat, 1962, pàg. 218-223; Florensa, 1962a; Ainaud, 1969; Riu – Segret, 1969; Udina, 1969; Oliva, 1973; Linazasoro, 1978; Sanchis, 1981; Batlle Gallart, 1983; La Seu d’Urgell, 1984; Montaner, 1985; Vinyoles, 1985; Garcia Espuche – Guàrdia, 1986; Banks, 1990; Centre Internacional d’Estudis del Patrimoni Construït, 1990; Diversos autors, 1990; Loriente, 1990; Loriente – Oliver, 1992; Torró, 1992; Centre Internacional d’Estudis del Patrimoni Construït, 1993; Mar – Ruiz, 1993, pàg. 345-407; Esquieu, 1993-98; Soler, 1997; Canal i altres, 1998; Esquieu – Pesez, 1998; Bazzana – Hubert, 2000; Graus, 2001.