L’arquitectura civil gòtica a Barcelona té unes característiques, quant als materials constructius i al projecte arquitectònic, que la identifiquen amb el panorama de l’arquitectura baixmedieval catalana i fins i tot continental. Aquest fet s’origina, en part, per la proximitat de les pedreres de Montjuïc, però bàsicament per la tradició constructiva que, com a conseqüència, s’esdevé de l’ús sistemàtic de carreus en qualsevol tipus de construcció. Altres materials del moment són el morter argilós de calç, probablement una de les principals aportacions d’aquesta arquitectura històrica; la tàpia, emprada bàsicament en reformes i refeccions, i, lògicament, la fusta, usada en bastides, forjats i altres elements.
Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 23 del carrer de Montcada (casa Finestres), ara part del Museu Picasso, abans de la restauració de la dècada del 1960. Escala 1/500.
Veclus
La gran majoria de les construccions civils no neixen espacialment unitàries quant al seu projecte arquitectònic, atès que acostumen a ser resultat de diferents adquisicions, vendes i, fins i tot, lloguers de parts d’altres finques. Aquest fet es referma en part per la reutilització dels materials constructius, però de manera especial per l’existència d’un sistema constructiu basat en la permeabilitat de circulació entre les plantes baixes de propietats dissemblants. Aquest sistema es basa en la construcció d’arcs a les mitgeres, els quals poden ser oberts o cegats en funció de les necessitats de circulació o ús. Són arcs de dovelles de pedra, sovint de mig punt o de punta d’ametlla, que poden disposar de muntants i que mostren unes dimensions força notables tant d’amplada (gairebé mai inferior als 40 cm) com de llargària (és corrent un màxim de 4 m). Els seus exemples són força nombrosos i s’identifiquen en la pràctica totalitat de les edificacions que mostren un substrat medieval i medieval tardà. Cal assenyalar, entre d’altres, la finca núm. 5 del passeig de Colom o bé els núm. 23, 33 i 35 del carrer dels Carders. També en trobem en cases més senyorials, com els núm. 1 i 23 del carrer de Montcada o el núm. 4 del carrer dels Vigatans. Es fa difícil cercar l’adscripció cronològica originària d’aquest sistema constructiu, per bé que està absolutament contrastada la seva presència a Barcelona entre mitjan i la segona meitat del segle XIII.
Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 4 del carrer dels Vigatans de Barcelona. Escala 1/500.
Pel que fa a la seva fesomia, els edificis barcelonins acostumen a mostrar una planta generalment regular –sovint rectangular– amb tres o quatre nivells d’alçat, amb planta baixa, entresòl (més corrent a partir del segle XV i sobretot a l’inici del segle XVI), pis principal i un segon pis que es corona amb un darrer nivell de coberta. Aquesta es defineix per l’existència d’una galeria porxada coneguda com a solana, sobre la qual se sosté una estructura de fusta de dos vessants. És corrent també la presència d’un cos edificat (a manera de torre lateral) que tanca un dels extrems del nivell de coberta, tal com podem observar a la finca núm. 4 del carrer de les Basses de Sant Pere. Es tracta de construccions definides per crugies rectangulars que, en els edificis més complexos, es desenvolupen tot circumdant un gran pati central descobert. Aquest és l’eix vertebrador de les zones de circulació, ventilació i il·luminació de l’edifici, i encara més quan les crugies laterals tenen les parets mitgeres com un dels seus límits. Val a dir que, a vegades, és el mateix pati descobert el que limita amb una mitgera i, per tant, organitza la circulació i el volum construït de la finca pel costat contrari (finca núm. 23 del carrer de Montcada). També és habitual que la finca disposi d’un altre pati posterior, que la documentació identifica com a hort o jardí (hortus o retrocurtalis), el qual pot tenir algunes parts construïdes –especialment les crugies laterals–, malgrat que sovint només disposa d’una tanca que el separa de la parcel·la veïna o del carrer.
Un dels aspectes més interessants d’aquest projecte constructiu medieval tardà és l’existència d’una mesura constant en les dimensions de les crugies: el que podríem denominar com a mòdul edificatori. Aquest es defineix pel fet que la distància entre dues parets mestres no pot superar mai els 5 m d’amplada. Es tracta d’una limitació determinada per les característiques físiques de les bigues de fusta que han de sostenir els forjats i paviments dels pisos superiors de l’edifici, ja que aquesta és la distància màxima que poden suportar sense trencar-se o corbar-se perillosament. Així doncs, l’edifici era aixecat sobre la base d’aquest mòdul constructiu, tot adaptant i combinant les mesures dels seus espais a distàncies sempre relacionades amb l’esmentada mesura màxima de 5 m. Això no obstant, quan era necessària una major amplada de les crugies es recorria a les voltes o sistemes d’arcs de diafragma.
Les façanes
Alçat de la façana principal, planta baixa i secció longitudinal de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria de Barcelona. Escala 1/500.
És corrent que la finca mostri diferents façanes, les que afronten amb el carrer i les que donen al pati central; aquestes darreres acostumen a tenir un major nombre d’elements arquitectònics. La façana principal, que s’obre al carrer i dóna accés a l’interior de la finca, disposa de tres registres d’obertures (un per a cada nivell residencial d’alçat), amb una planta baixa on hi ha els portals i uns nivells superiors (primer i segon pis) configurats sempre per finestres. Vers la segona meitat del segle XIII, al mateix nivell de la planta baixa acostumen a localitzar-se, a més del gran portal que dóna pas al pati central, una altra porta de menors dimensions –que condueix a una de les crugies laterals– i sovint encara un altre accés que comunica amb obradors o petites botigues independents espacialment de la resta de la finca. Cap a la fi del segle XV i durant els primers decennis del XVI, a aquesta configuració de la planta baixa de la façana principal s’afegí la presència d’una o diverses finestres com a resultat de l’aparició sistemàtica del nou nivell d’entresòl, tal com podem veure, per exemple, a la finca núm. 7 del carrer de Lledó.
A excepció de les esmentades finestres d’entresòl, tots els portals de la planta baixa estan constituïts per arcs de dovelles del tipus rebaixat o de mig punt, que carreguen sobre muntants que, com la resta de la façana, estan realitzats amb pedra de Montjuïc. Es tracta d’uns elements arquitectònics que no disposen de cap decoració escultòrica, tot i que es diferencien de la resta del parament del mur gràcies a l’acabat en escaire dels angles i a un millor poliment de les cares externes de les peces de pedra, com el nivell de planta baixa de la finca núm. 11 del carrer del Pi.
Els nivells superiors de les façanes, tant la principal com les que configuren el pati central i les que s’obren a l’hort o jardí posterior, mostren un tipus d’obertura que es coneix com a finestra coronella o de mainells. Aquest tipus de finestra és probablement un dels elements més significatius de l’arquitectura medieval tardana urbana, tant pel fet que a través d’ella podem observar els canvis en els nivells de confort i valor jeràrquic de l’arquitectura medieval com perquè es tracta d’un element de primer ordre a l’hora de conèixer l’adscripció cronològica relativa d’una construcció del període. En línies generals, es pot definir com una obertura en el mur que sosté les llindes exteriors (les que es veuen a les façanes) a través d’un o un màxim de quatre mainells i que disposa d’ampit. A l’interior de la finestra, la llinda pot ser de fusta o bé pot ser substituïda per un arc escarser.
Finestres coronelles del segle XIII a la façana de la finca núm. 12 del carrer del Correu Vell.
ECSA – G.Serra
Els mainells disposen d’una base, sovint esculpida de manera sumària, que descansa sobre l’esmentat ampit i que suporta una columna monolítica, la qual, vers la primera meitat del segle XIII, mostra un fust també monolític de secció circular coronat per un capitell troncocònic, amb decoració geomètrica o floral (vegeu les finestres de la façana del núm. 12 del carrer del Correu Vell). Cap a la fi del segle XIII o l’inici del segle XIV aquesta fesomia es transformà, tot canviant la secció circular del fust per la forma lobular, i alhora les decoracions de les bases i dels capitells s’estandarditzaren (núm. 5-7 de la Baixada de Viladecols). Aquests darrers models es mantingueren vigents, amb una major o menor complexitat dels acabats, fins a la fi del segle XV i els primers decennis del XVI.
Les llindes exteriors també són monolítiques i responen a dos tipus clarament diferenciats: la llinda de mig punt, originària del segle XII, i la llinda trilobada, que apareix cap a la segona meitat del segle XIII i que amb certes variacions, descrites més endavant, es manté fins a la fi del segle XV. Malgrat la dissemblança de l’acabat, el funcionament arquitectònic és similar, ja que es tracta de llindes de petites dimensions els extrems de les quals descansen, bé en el mur de la façana, bé en l’àbac dels capitells que coronen els mainells. El conjunt es clou a vegades amb la presència de falses impostes (de fet són carreus més treballats) que decoren ambdós extrems de l’obertura i que també poden disposar de decoració escultòrica en relleu, com ara escacats (a l’inici del període gòtic; núm. 12-12 bis del carrer dels Carders) o bé elements florals a partir del segle XIV. Atesa la seva fesomia, és evident que la finestra coronella és hereva de les obertures coronades en arcs que ja apareixien als segles anteriors. Això no obstant, l’originalitat del seu disseny medieval tardà rau en la substitució dels arcs per llindes, tot transformant l’estructura de les càrregues del coronament de les finestres i, consegüentment, de la pròpia construcció del mur on s’han de situar. Malgrat tot, com ja s’ha esmentat, en un primer moment (d’ençà probablement del segle XII) i per tal de mantenir una semblança amb la forma d’arc, les llindes de pedra són treballades de manera que la part central mostra un acabat proper a la fesomia d’un petit arc de mig punt. És a dir, es tracta d’un element que funciona arquitectònicament com una llinda (de fet ho és), tot i que de manera intencionada presenta una forma d’arc. Referma aquesta voluntat la presència –com ja hem esmentat– de carreus decorats com a impostes als extrems de les finestres, els quals aparenten ser els punts de descàrrega d’aquests falsos arcs. La progressiva substitució de la llinda de mig punt per la llinda trilobada (segle XIV) no representà, però, cap canvi en la concepció arquitectònica d’aquests tipus d’obertures.
Cap al segle XV l’evolució de la finestra coronella arribà al punt més àlgid amb l’aparició del guardapols, el qual resseguí les llindes i els muntants de l’obertura, com es pot veure a la façana posterior de la finca núm. 12-12 bis del carrer dels Carders. També se n’incrementà el nombre de mainells, tot passant d’un o dos inicials (segles XII i XIII) als quatre d’aquests moments. Lògicament aquest fet representà una major amplada de l’obertura, cosa que facilità l’aparició d’un nou model cap a la segona meitat del segle XV i, especialment, durant el primer quart del XVI. Es tracta d’una obertura sense mainells que sovint es corona amb llinda i que disposa de traceria als angles superiors, tal com podem observar al nivell del pis principal de la façana de la finca núm. 11 del carrer del Pi.
La resta d’obertures dels nivells superiors de les façanes mostren el mateix tipus de finestres, per bé que és freqüent una reducció tant de les mesures com del nombre de mainells. Les solanes –les galeries porxades que clouen la coberta dels edificis– també presenten una certa evolució cronològica en la seva configuració. Així, cap al segle XIII eren constituïdes per pilars de secció quadrada que es coronaven amb mènsules, sobre les quals requeien les jàsseres de fusta que suportaven la teulada de dos vessants. Tot i que parcialment perduda, es pot identificar un exemple d’aquests tipus de solana a la finca núm. 12 del carrer del Correu Vell. També se’n descobrí una altra, per bé que molt malmesa, al primer pis de la finca núm. 35 del carrer dels Carders. Les bases dels pilars carreguen sobre una àmplia barana de carreus que és habitual que tingui la mateixa amplada que la paret de la façana. Aquest model es manté amb petites variacions al llarg de tot el període baixmedieval, amb canvis que només afecten l’acabat dels pilars. Efectivament, aquests foren progressivament substituïts per columnes de secció hexagonal que disposaven de base i capitell, treballats amb motllura seca, sense decoració escultòrica.
El pati central
És al pati central de les cases gòtiques on es localitzen alguns dels elements més característics del període: la gran escala monumental, la llotja o galeria porticada del pis principal i, al mateix nivell, la tribuna (balconada o naia). També s’hi troben altres elements de menor entitat, com ara el pou d’aigua o bé diferents tipus d’arcs arran de planta baixa que permetien la comunicació del pati cap a les quadres, els cellers i altres parts de la finca de caràcter menys residencial; és el cas, per exemple, del pòrtic d’arcs apuntats que es descobrí a la planta baixa de la finca núm. 1 del carrer de Montcada.
L’escala monumental acostumava a desenvolupar-se en un dels angles del pati central, tot utilitzant com a suport dues de les seves façanes. Evolucionà verticalment només fins al pis principal i disposava de dos trams de volta (sovint de dovelles i carreus) separats per un replà intermedi situat sempre a l’angle de les dues façanes a les quals s’adossava. Aquest disseny constructiu determinà una mida diferent dels trams de volta, el primer dels quals era més petit. Normalment, tot el conjunt estava fet íntegrament de pedra, tant els graons i la barana com el passamà. Cal fer esment que aquest darrer element podia tenir un acabat en forma de motllura. Cap al segle XIII, però, el conjunt era força auster, sense cap voluntat decorativa, situació que varià poc al llarg dels segles següents, tot i la progressiva presència d’uns minsos elements decoratius situats sempre a la barana. Un dels millors exemples conservats d’aquests moments és l’escala monumental del pati del núm. 23 del carrer de Montcada (antiga casa Marimon). Val a dir que en el cas barceloní, aquest model d’escala d’accés al principal es mantingué amb diferents variants de materials i dimensions pràcticament fins a la fi del segle XVIII.
El pati quatrecentista amb galeries i naia de la casa Berenguer d’Aguilar, part de l’actual Museu Picasso, al carrer de Montcada núm. 15.
ECSA – Rambol
Pel que fa a la llotja o galeria porxada, acostumava a bastir-se força a prop de l’escala o a continuació, atès que, de fet, és el vestíbul o primer distribuïdor del pis principal. Era habitual que la galeria també es desenvolupés parcialment per altres façanes del pati, malgrat que no el cobria mai en la seva totalitat. Vers el segle XIII, probablement com a hereves de les galeries romàniques, les llotges estaven configurades mitjançant arcuacions de mig punt que carreguen sobre pilars de secció quadrada, coronades amb àbacs que sobresortien del plom del pilar en forma de permòdols. Actualment només disposem de dos exemples coneguts d’aquest model: la recentment descoberta llotja de les finques núm. 33 i 35 del carrer dels Carders –que es troba pràcticament completa– i la del núm. 4 de la plaça de l’Oli, de la qual només es conserven dos pilars. A partir del segle XIV, però, els arcs de mig punt foren substituïts per arcs apuntats de dovelles motllurades que descansen sobre altes columnes lobulars amb capitells i bases decorats. Aquest model de galeria amb arcs apuntats es mantingué pràcticament fins a la fi del segle XV, moment en què les arcuacions laterals (que donen al mur) o les dels angles carreguen sobre impostes amb decoració escultòrica sovint figurativa, tal com posa de manifest la llotja de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria. Val a dir que és en aquests moments –entre la fi del segle XV i la primeria del XVI– que aparegueren altres dissenys constructius per a les llotges del pis principal. Destaca en aquest sentit una variant que substituí les arcuacions i columnes per un ampli arc rebaixat de dovelles motllurades, els extrems del qual descarreguen sobre impostes que sobresurten del plom de l’obertura i que tenen decoració escultural també figurativa. Un dels exemples més reeixits d’aquests nous models de llotja el podem observar a la finca núm. 4 de la plaça de l’Oli.
L’altre element característic dels patis gòtics és la tribuna, naia o balconada. Situada sovint a la façana oposada al cos d’edifici que té façana al carrer, la tribuna normalment era adjacent o en angle a l’escala i la llotja del pis principal. Es tracta d’un element en volada que recolza sobre dues voltes de carreus o grasses, tot i que a partir de certes dimensions requereix la presència d’una mènsula central de suport o bé de pilastres laterals o centrals on descarreguen els extrems de les voltes, com al pati de la finca núm. 11 del carrer del Pi. Les tribunes no tenen tan sols una funció de balcó o lloc per on abocar-se al pati, sinó que són, de fet, corredors exteriors que permeten la circulació per diferents zones de la finca sense necessitat d’accedir a l’interior, qüestió força important quan es tracta d’edificis entre mitgeres, com és el cas de la finca núm. 27 del carrer de l’Argenteria. Aquesta és en part la raó per la qual algunes de les tribunes poden estar cobertes o bé plantejades fins i tot amb aparença de galeria.
Els interiors
Com ja s’ha assenyalat anteriorment, els pisos es configuren a través de forjats de fusta que mai no superen els 5 m de llum. Les bigues són gairebé sempre de secció rectangular i acostumen a descansar en permòdols encastats als murs. Sobre les bigues –que poden mostrar decoració pictòrica–, s’hi col·loquen cabirons que les enllacen i subjecten i sobre els quals se situen planxes o llates de fusta, que també poden estar decorades i que defineixen el nivell del paviment del pis superior. Els paviments amb replè o peces ceràmiques són excepcionals i poc corrents. Hi ha documentada, però, la presència de terres de llosanes tant a la planta baixa com a la solana, i és versemblant suposar que també al primer pis o principal. Entre els forjats gòtics conservats a Barcelona cal destacar, tant per l’extensió com pel programa decoratiu, els del pis principal de la finca núm. 15-17 del carrer de Lledó, probablement el millor exemple civil de la ciutat.
Actualment no tenim constància material de la presència d’envans, ja que només s’han conservat els paraments de carreus de les parets mestres. Aquesta mancança no ha de ser entesa, però, com a senyal de la seva inexistència, tenint en compte, a més, que la documentació de l’època ens parla de curioses compartimentacions interiors amb nombroses i diferents estances. És lògic suposar, doncs, que els envans eren fetes majoritàriament amb estructures de fusta.
Els acabats exteriors i interiors
Alçat de l’estat previ i el projecte de restauració de les Cases dels Canonges al carrer de la Pietat de Barcelona.
SPALDB – J.Martorell, 1927
Els testimonis sobre els acabats dels edificis gòtics que han arribat als nostres dies són més aviat escassos. Als murs exteriors, a més dels encintats –el seguiment dels junts dels carreus amb un morter de calç més ric–, sembla que hi ha alguns testimonis que permeten suposar l’encalcinament amb brotxa d’algunes parets o parts d’aquestes, tant al pati central com a les zones obertes de la planta baixa. També hi ha evidències materials de revestiments decorats a portes i finestres i a l’intradós dels arcs, especialment a les obertures de les àrees residencials, com és el cas de la porta descoberta al pis principal de la finca núm. 45 del carrer dels Carders o bé les finestres de la torre de la finca núm. 8-10 del carrer de Basea. Pel que fa als interiors, a més de la decoració de les bigues dels forjats, sembla que com a mínim a les zones d’habitatge els paraments de pedra eren recoberts amb revestiments. Aquests arrebossats devien cobrir la totalitat del mur, i els testimonis de pintura mural que s’han conservat mostren decoracions que combinen els motius heràldics o geomètrics amb escenes figuratives de tipus al·legòric, èpic, literari o religiós. Sembla probable, però, que a altres parts de la casa o en aquelles d’un origen més humil els revestiments no tinguessin cap mena de decoració figurada. Són pràcticament inexistents els exemples conservats in situ, i més si tenim en compte que cada vegada més es tendeix a arrencar les pintures i a traslladar-les als museus. A aquest últim cas pertanyen els revestiments decorats descoberts recentment al núm. 8-10 del carrer de Basea, avui al Museu d’Història de la Ciutat, i els de la finca núm. 6 del carrer de Lledó, exposats al MNAC. Resten, però, alguns testimonis molt escadussers i perduts al núm. 15-17 del carrer de Lledó i en algunes zones dels pisos superiors de les Cases dels Canonges.
Bibliografia consultada
Carreras i Candi, 1913; Batlle Gallart, 1983; Caballé, González, Navas, 1990; González, Nahm, Piquer, 1990; González – Navas, 1990; González, 1994; Roca i Blanch, 1994; González, 1996; Caballé – González, 1998a, 1998b, 1998c, 1998d i 1998e; Caballé, González, Redondo, 1998; González, 1998; Caballé – González, 1999a i 1999b; Caballé, González, Nolasco, 1999; Caballé, González, Redondo, 1999; Caballé, González, Nolasco, Ortega, 1999; Caballé – González, 2000; Caballé, González, Nolasco, 2000a i 2000b; Caballé, González, Nolasco, Ortega, 2000; Caballé – González, 2001; Caballé, González, Nolasco, 2001a i 2001b; González, 2001; Caballé – González, 2002; Caballé, González, Nolasco, 2002a i 2002b; Caballé – González, 2003.