El bloc romànic del Tinell, bastit pel comte barceloní al segle XI, fou durant els quatre segles següents la peça nuclear i primordial del Palau Reial Major de Barcelona. Les reformes gòtiques en canviaren la fesomia i en feren créixer la complexitat per extensió, però mai no alteraren la seva natura essencial presidida per la gran aula elevada. Aquest caràcter es va reforçar amb la construcció de la sala major del segle XIV i el trasllat de les funcions residencials a peces secundàries al damunt o a l’entorn. Les noves i heterogènies dependències que combinaren funcions de residència, esbarjo i administració del creixent aparell regi s’agregaren successivament, sense planificació, i només a la banda nord-oest s’organitzaren al voltant d’un pati. La falta de definició convertí el creixement en una suma d’operacions de poca connexió i abast, que va fer del palau un cos monumental sempre molt modelat per les construccions i la trama urbana precedents. Sembla evident que la monarquia no va poder –o no va voler– fer del Palau Reial Major un cos arquitectònic i polític estrany o antagònic a l’ordre urbà de Barcelona.
Vista aèria del palau fortalesa de l’Aljafería, a Saragossa, exemple de palau andalusí remodelat pels reis catalanoaragonesos en època del gòtic.
ECSA – J.Todó
Fora del Palau Major barceloní, no hi ha testimonis d’altres edificis àulics d’època comtal a la Catalunya Vella, i no fou fins a l’ocupació feudal de Balaguer el 1105 que un dels estatges bastits pels governants de les taifes al segle XI va passar a ser residència dels comtes d’Urgell. Així s’iniciava en terres catalanes un procés general derivat de l’expansionisme pel qual als països mediterranis i no exclusivament peninsulars, senyors i monarques s’apoderaren de palaus i fortaleses andalusís o islàmics. Els sobirans de les diferents branques del Casal de Barcelona obtingueren l’Aljafería saragossana, l’Almudaina de Ciutat de Mallorca, el Real valencià o el palau normand de Palerm, on desenvoluparen arquitectures d’adaptació i limitada contundència.
D’ençà del segle XI hi ha un silenci documental i arqueològic d’uns 200 anys d’actuacions palatines, que tan sols es trenca sota Jaume I amb algunes notícies sobre la nova capella que es va obrar cap als anys 1246-54 al palau de Montpeller, del qual no sembla quedar res. En aquest temps la Corona havia esdevingut una potència mediterrània i el 1276 es dividí en dues monarquies que requerien equipaments regis adients amb les seves noves entitats polítiques, per la qual cosa tant Jaume II de Mallorca com el seu homònim nebot barceloní emprengueren importants operacions constructives o monumentalitzadores en palaus i castells reials, integrades en uns programes molt més amplis de renovació de molts aspectes dels aparells monàrquics respectius. Els canvis en totes aquestes esferes afavoriren la renovació de l’expressió artística amb la plena adopció del llenguatge gòtic, que de ben segur era un reflex perifèric de l’ús magnificent que en feia la monarquia feudal francesa, la més poderosa d’Europa i referent cultural a escala gairebé continental.
A Balaguer, les excavacions han descobert que la residència andalusina bastida cap a mitjan segle XI tenia un pati ordenador d’un entorn de pavellons oberts amb porxades molt decorades, d’acord amb el model desenvolupat al complex califal de Mad¯ınat al-Zahr¯a’. Per tant, la seva divergència era total respecte de l’arquitectura palatina de l’Occident feudal, feta de grans aules en edificis exempts i closos a la manera dels palaus de la Cité a París o Westminster a Londres. Un complex àulic andalusí combinat també amb la condició de fortalesa va ser l’Aljafería de Saragossa, que revertí als reis aragonesos arran de l’ocupació de la ciutat el 1118 i al sobirà barceloní des del segon terç del segle XII. L’Aljafería consistia en un vast recinte fortificat de planta rectangular, subdividit a l’interior en tres llenques, de les quals tan sols la central era constituïda per una seqüència de pavellons i patis, bastida pels governants taifes saragossans a la segona meitat del segle XI. El palau fou reformat per Jaume II i sobretot per Pere III, de manera que al llarg del tres-cents i sense modificar gairebé l’arquitectura precedent s’alçaren noves edificacions als sectors fins aleshores no construïts, com l’església de Sant Martí i les grans sales del peu de la torre mestra, al mateix temps que se sobrealçava aquesta i un pavelló andalusí es convertia en capella de Sant Jordi.
Dibuix del palau de l’Almudaina, a Palma, Mallorca, en la Carta llarga de la sèquia de la Vila, de vers 1344-45.
FBM
A Palma, Jaume II de Mallorca va convertir en palau el nucli principal de l’alcassaba d’origen califal de l’Almudaina. Es tractava d’un recinte emmurallat rectangular presidit per la gran torre de l’Àngel, dins del qual el nou palau només va ocupar inicialment la meitat meridional situada al peu de la torre. Aquí es desenvoluparen tres ales de dependències adossades perimetralment a la murada i un quart cos exempt que tancava transversalment el recinte andalusí pel mig. Aproximadament al centre del pati quadrat que en resultava es va situar la capella de Santa Anna, que el subdividia en dos recintes asimètrics, el més petit dels quals va centrar les cambres de la reina. Les estances del sobirà ocupaven l’interior de la torre de l’Àngel. Als seus peus i a la banda meridional es va aixecar l’aula o gran sala a doble alçada i amb arcs de diafragma. Els treballs s’iniciaren vers el 1305 i duraren uns deu anys, per bé que posteriorment les reformes foren continuades.
El castell palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà, amb un gran pati central i una capella axial de dos nivells. Fou començat vers el 1270 i acabat a l’inici del segle XIV.
ECSA – G.Conte-Pomi
Al darrer quart del segle XIII degué començar l’edificació de la fortalesa palatina que el mateix rei de Mallorques va alçar de nova planta a Perpinyà i que al llarg del primer decenni de la centúria següent devia quedar prou enllestida. Aquesta va adoptar la convencional disposició dels castells quadrangulars amb torres cantoneres, dependències perimetrals a l’interior de la muralla i un pati central. Una capella axial a dos nivells separava dos recintes que acollien, respectivament, les dependències del rei i de la reina, agrupades cadascuna d’elles per un pati del tot independent del central. Aquest bloc de llevant diferia completament de les altres tres ales, una de les quals, la de migdia, era ocupada a la planta noble per la gran sala de representació. La morfologia de l’enclavament s’acorda força amb altres castells destinats a senyorejar sobre les ciutats, com feren la Torre de Londres o els castells parisencs de la Bastilla i el Louvre, sempre associats al sistema general de fortificació urbana pel seu caràcter defensiu i dominador alhora. La imposició en terres rosselloneses d’una sobirania nova com era el reialme mallorquí degué ser la responsable de la producció d’aquesta mena de fortalesa, d’una superba i bella arquitectura.
València el 1563 segons un dibuix d’Antoon van den Wijngaerde. A la riba esquerra del Túria, el Real o palau reial, envoltat d’un gran verger.
ÖN
L’altra gran peça del patrimoni palatí català fou una important almúnia periurbana de València a la riba esquerra del Túria, que d’ençà de la conquesta del 1238 fou coneguda pel Real. Un llarg procés constructiu durant els segles XIV i XV el convertiren en una baluerna tan complexa que una tradició li atribuïa tantes cambres com dies té l’any, envoltada de jardins amb estanys i feres. Malauradament enderrocada cap al 1810, les excavacions de 1986-89 al carrer del General Elío i la informació arqueològica, juntament amb l’abundosa documentació escrita i gràfica, en permetrien un estudi a fons que encara no s’ha fet. Resta la incògnita del grau d’aprofitament de l’almúnia andalusina i de la manera com la seva preexistent arquitectura hauria modelat el Real gòtic, per bé que en la petita part excavada sembla haver-hi una absoluta solució de continuïtat entre ambdós establiments. Com als altres palaus, al Real les notícies d’obres no comencen fins al regnat de Jaume II, segurament tant per falta de rigor en l’administració precedent com per absència de programes de reformes ben definits. Durant el primer quart del segle XIV els treballs foren constants i de difícil avaluació, encara que tradicionalment es considera que modificaren del tot el complex andalusí. Més endavant, els anys 1342-45 hi ha constància de la compra de columnes de Girona, cosa que va repetir-se entre el 1421 i el 1423 per a destinar-les a la “gran sala”; a banda d’aquests materials, però, l’excavació realitzada al cos de la façana oriental de l’hort o verger al segle XIV va constatar la presència de cambres d’ambientació mudèjar amb guixeries i columnes de marbre andalús de Macael aprofitades d’edificacions d’època califal o taifa. Bona part de la fortificació d’aquest palau sembla haver-se produït entre els anys trenta i quaranta del quatre-cents, quan diferents ambaixades a Nàpols portaren al rei Alfons IV maquetes de fusta de les torres que s’hi havien de bastir.
Aquest rei s’havia instal·lat al Castell Nou napolità després de la conquesta de la ciutat el 1442. Es tractava d’una fortalesa angevina dos segles anterior que, entrada gairebé dins del mar, presenta una planta trapezoïdal flanquejada per torres cantoneres cilíndriques i organització interior al voltant d’un pati amb capella axial. Profundament reformada entre la darreria dels anys quaranta i els cinquanta del segle XV, ni la intrusió de la gran sala dels Barons alçada per Guillem Sagrera, ni l’obra renaixentista de l’arc de triomf del portal major, no alteraren per res la natura intrínseca de l’edifici. Com a instrument de dominació de les potències foranes sobre el regne napolità era, fonamentalment, una fortalesa, i la seva morfologia, ben pròpia del dos-cents; el caràcter més palatí li va venir afegit només per la ineludible sala de representació, que aquí va adoptar una formulació totalment nova, per la seva planta quadrada i coberta de volta estrellada sorgida de vuit sectors.
A més d’aquestes fàbriques, s’han de tenir en compte els projectes de nous palaus, sense traça coneguda i que no s’arribaren a executar mai, a part les escasses realitzacions de residències palatines secundàries de relativa nova planta a Barcelona, com la torre de Bellesguard, el palau de Valldaura o el Palau Reial Menor, que s’estudia en aquest mateix volum. Tingueren una autonomia arquitectònica relativa els estatges associats a un monestir, com les “cambres nostres” de Poblet amb una sala de representació aixecada sobre una ala del claustre, com també s’exposa en un altre capítol d’aquest volum. Finalment es troben els casals o castells del patrimoni reial, entre els quals destaquen les sudes de Lleida o Tortosa, i que, a voltes, són abusivament tractats de palaus.
Per a concloure, cal insistir només en el fet que les principals residències reials no tingueren cap tipologia uniforme gòtica sinó una notable heterogeneïtat de solucions, sovint donades per les preexistències romàniques o islàmiques. Hi va haver des d’edificacions presidides per la sala i amb una corona de peces juxtaposades, fins a complexos amb pavellons i patis de model islàmic i, finalment, les fortaleses àuliques dins d’un quadrilàter emmurallat i flanquejat per torres angulars. Aquesta situació fou el resultat no tant d’uns programes artístics ideats per la reialesa com, més aviat, dels diferents resultats històrics de la seva expansió geogràfica i la seva articulació o imposició sobre societats diverses.
Bibliografia consultada
Guiraud, 1907; Madurell, 1935; Rubió i Balaguer, 1943, pàg. 71-132; Martínez Ferrando, 1945 i 1948; Durliat, 1962; Alomar, 1970; Duran i Sanpere, 1972b, pàg. 251-278 i 710-715; Adroer, 1979; Rosselló, 1985; Sastre, 1989; Adroer, 1990; Badia, 1990; Barceló, Cressier, Lerma, 1990; Lerma, 1990; Riu-Barrera, 1992; Adroer, 1994; Español, 1996a; Cid, 1997; Beltrán, 1998; Giralt, 1998; Lerma, 1998; Expósito, Pano, Sepúlveda, 1999; García, 1999; Zaragozá, 2000, pàg. 210-217; Español, 2001, pàg. 7-105; Franco – Pemán, 2001; Sastre, 2001.