El pla de la Seu de Tarragona, amb l’antic casal del Degà a mà esquerra, ara coneguda com Casa Rectoral.
ECSA – G.Serra
Com ja ha estat observat en un altre lloc en el primer volum d’aquesta col·lecció, la catedral gòtica és el nucli al voltant del qual s’aglutina tot un sector de la seva ciutat, cosa que permet referir-se al complex catedralici com si es tractés d’un autèntic i extens organisme arquitectònic. Al seu centre hi ha el temple catedral en sentit estricte, envoltat per una primera corona de construccions que formen part del mateix cos i on s’especialitzen funcions menys sagrades, com ara la sagristia, l’arxiu, la sala capitular, els campanars o el claustre, convertit ell mateix en centre d’un enfilall de dependències i funcions. El claustre de la catedral fa sovint el paper d’intermediari entre el temple i el carrer, el teixit urbà transitable que voreja o envolta la catedral entesa com un cos arquitectònic que, en l’època del gòtic, tendeix a presentar-se amb un aspecte més o menys heterogeni però essencialment aglutinat. Els baptisteris o els campanars exempts, així com la multiplicació dels temples que formen els anomentats conjunts catedralicis, no són propis d’aquests temps ni dels nostres territoris.
Una segona corona arquitectònica envolta la catedral; es tracta d’un conjunt de satèl·lits de diversa entitat que eventualment poden acabar adherint-se al mateix cos del temple. En general, però, són edificis separats, on s’emplacen els serveis d’ordre no estrictament espiritual lligats al personal i les funcions catedralícies. D’una banda, hi ha les residències del clergat, des del bisbe fins a les distintes dignitats canonicals i la resta dels canonges, que han abandonat ja la vida col·lectiva i disposen de residències particulars en sectors propers a la catedral. De l’altra, hi ha els edificis destinats a acomplir funcions assistencials tradicionalment lligades a l’Església; en un temps en què els nombrosos i petits hospitals anteriors tendeixen a aglutinar-se en institucions i edificis posats sota la tutela civil, ara destaquen especialment en l’entorn catedralici les seus de les institucions de caritat dedicades a distribuir la pia almoina, la beneficència que, fonamentalment en espècies i en forma d’aliments, es distribuïa quotidianament als necessitats.
Aquest conjunt d’edificis, tot i estar estretament lligats a la catedral amb vincles jurídics i físics, són, però, tant per la funció a què se’ls destina com per la seva configuració arquitectònica, construccions d’un caràcter essencialment civil, amb independència de l’ordenació dels seus propietaris, usuaris i gestors. És precisament aquest caràcter civil dels palaus episcopals, les cases canonicals i les pies almoines el que justifica la seva aparició dins aquest volum. I és també aquest seu caràcter utilitari el que fonamentalment en dificulta l’estudi. A diferència de la continuïtat de les pràctiques religioses a què es destina la catedral —que garanteixen el manteniment de l’edifici mentre qüestions d’estabilitat, de capacitat o de moda no obliguin a renovar-lo—, el caràcter marcadament utilitari d’aquests edificis civils serà la causa de les seves freqüents remodelacions i transformacions, cercant sempre la seva adaptació a diferents maneres de viure i als gustos més variables, tal com succeeix, de fet, amb tota l’arquitectura civil d’una certa complexitat.
Aquesta adaptabilitat és perceptible tant si ha sobreviscut la funció original com si no. En el primer supòsit hauríem d’esmentar la majoria dels palaus episcopals, renovats per satisfer les necessitats canviants de bisbes i cúries, tant en l’ordre pràctic com en el simbòlic. En el segon cas, gairebé la resta de les construccions, en erosionar-se les funcions originals van caure en l’abandonament o en l’assumpció d’usos radicalment distints (arxius, museus, seus d’altres institucions…) que exigiren noves transformacions més o menys radicals de la seva canviant configuració. D’altra banda, l’eventual desvetllament de la memòria sobre el seu caràcter d’edificis amb valors històrics i artístics singulars ha motivat que, tant en el passat com en el present, s’hagin dut a terme restauracions d’abast i interès variable que, lligades a l’actualització dels nous funcionaments, sovint han enterbolit i complicat la interpretació històrica i arqueològica dels conjunts, mancats gairebé tots dels estudis monogràfics que facilitarien ara la tasca de síntesi.
Dibuix de Vicent Roig de l’alçat i la planta, abans de la seva voladura el 19 d’agost de 1813, del castell palau del Patriarca o de l’Arquebisbe, a Tarragona, avui completament desaparegut. Escala gràfica en peus.
MHT
Tot això és fàcilment comprovable si, d’entrada, fem un repàs del que sabem dels distints palaus episcopals medievals. Només en el cas de Tortosa s’ha conservat un edifici gòtic amb una notable entitat i coherència arquitectònica, cosa que en justifica l’estudi per separat en el capítol següent. L’antic palau episcopal de Lleida era un edifici situat dalt del turó de la Seu Vella, a l’extrem de llevant, prop de la capçalera de la catedral i adossat a un angle de la muralla que tancava la part alta de la ciutat. Desaparegut del tot al segle XVIII en esdevenir la seu una caserna militar, no tenim per a imaginar-lo gairebé cap més dada que la seva imatge en el conegut dibuix d’Antoon van den Wijngaerde del 1563, que ens el mostra com un gran casalot abocat al buit i sostingut per grans contraforts. El palau de Tarragona va sobreviure fins al segle XIX i, a més de la seva aparició en un altre dibuix de Wijngaerde, ens n’han arribat més referències gràfiques, entre les quals destaquen els dibuixos de Vicent Roig del 1813-14, contemporanis a la voladura de l’edifici el 1813, a la fi de la guerra del Francès. Conegut com a castell de l’Arquebisbe o castell del Patriarca, només el seu nom ja és prou revelador del seu caràcter de fortalesa, lligada a la possible reutilització d’estructures romanes i, en qualsevol cas, a la peculiar configuració urbana tarragonina, en la qual el castell arxiepiscopal, en un angle de la plataforma alta i prop de la seu, tenia un paper ben remarcable. Tot i que en consta l’existència des del segle XII, la incorporació al seu nom de la referència al Patriarca suggereix el protagonisme de l’arquebisbe Joan d’Aragó (1328-34), si bé s’ha sostingut igualment que a qui s’al·ludeix és en realitat a Pero de Urrea (1445-89), també ell patriarca d’Alexandria. En qualsevol cas, sembla que ja a la darreria del segle XIII Bernat d’Olivella havia fet engrandir l’edifici, i és a Joan d’Aragó a qui s’atribueix la construcció de dues torres angulars de planta octagonal i alçada superior a la resta del palau, del qual eren l’element més atractiu. Altres reformes gòtiques ampliaren l’edifici amb el conegut procediment, constatat en altres indrets, de fer volar cossos nous —aquí amb vistoses finestres coronelles— sobre arcs col·locats entre torres preexistents amb el paper defensiu afeblit o anul·lat.
En els casos restants, els edificis no han patit destruccions tan traumàtiques, encara que les obres medievals han estat desfigurades o han desaparegut sota el pes de les reformes i les ampliacions posteriors. A Vic i a la Seu d’Urgell només alguns murs de les fàbriques actuals pertanyen a estructures d’època medieval. A Barcelona, el palau episcopal és un exemple simptomàtic del que esmentàvem: una gran construcció amb més de vuit segles de transformacions que dificulten ja no tan sols l’aïllament de les obres fetes amb criteris gòtics sinó, fins i tot, la interpretació dels sectors medievals anteriors, que diverses restauracions de la darreria del segle XIX i les primeres dècades del segle XX van posar en relleu, al mateix temps que enterbolien, amb les obres noves, la correcta interpretació de les antigues. No ens pertoca ara de fer lligar la cronologia de l’entorn del 1200 que reclamen les escultures de les galeries del claustre amb les notícies conegudes sobre el conjunt de les cases del bisbe, que van anar canviant gradualment de banda de la seu —del costat del carrer dels Comtes vers el del carrer del Bisbe— sota la pressió, sembla, de l’expansiu palau reial. En qualsevol cas, no es va perdre l’arrecerament a la vella muralla romana, que aquí com en altres llocs resulta una constant d’aquestes residències episcopals. L’organització del conjunt a l’entorn d’un gran pati resulta ben significativa, a desgrat de la dificultat per a datar-ne la configuració, que sembla posterior a l’edificació de les ales romàniques. Però els indicis que coneixem d’obres fetes en temps gòtics, com ara el finestral flamíger encarat al pati o la notícia de l’obertura de finestres a les antigues muralles del 1473 al 1482, són insuficients en l’estat dels nostres coneixements per a fer-nos càrrec d’una etapa clarament gòtica de la construcció, absorbida per les obres fetes en època moderna i contemporània.
Detall d’un teginat policromat d’una sala del segon pis del palau episcopal de Girona decorat amb escuts del bisbe Andreu Bertran (1419-31).
SCRBM – C.Aymerich
A Girona aquesta aportació gòtica és més identificable, malgrat que aquí el nombre de fases constructives perceptibles en la configuració del conjunt episcopal és més gran i el seu desenvolupament més complex, al llarg d’un lapse que va del segle XI al XVIII. Les recerques fetes sobre les estructures dels segles XII i XIII han permès suposar que les renovacions trescentistes es fonamenten en bona part en aquests elements preexistents. Aquests foren envoltats al segle XIV amb una muralla amb potents torres que definí el nou perímetre i la façana del conjunt, en el qual es constata, si més no a la segona meitat del segle, una activitat constructiva relativament important a través de documentació poc precisa que, a més del treball de diversos fusters, atesta el 1384 la intervenció del mestre d’obres Guillem Bofill. L’element més notable que correspon a les obres d’aquesta època és el saló principal, anomenat avui Saló del Tron i dit “saló major del tinel” el 1437. S’ha d’identificar amb l’aula nova esmentada el 1369, i era un espai rectangular cobert amb teulada plana sobre dos arcs de diafragma que ens ha arribat, però, amb la coberta substituïda per una volta de rajol enguixada del segle XVIII. La seva configuració original remet a altres salons civils bastits en dates molt properes al 1369, però cal fer notar que en aquest cas sembla que l’obra trescentista fou només la renovació d’una sala més antiga situada en el mateix indret i coneguda com a Sala de l’Arc. Al segle XV estan documentades noves obres, però encara és pendent aclarir-ne l’abast i l’emplaçament, que es complica a causa de les modificacions incorporades als tres segles següents.
La importància i l’autonomia adquirida gradualment pels organismes diocesans encarregats de vetllar per la distribució de la beneficència i l’administració de les rendes que les sufragaven feren sorgir a l’ombra de diverses catedrals les seus de les pies almoines, esdevingudes durant els segles XIV i XV grans casals comparables als palaus civils contemporanis. No fou així a Lleida, on la Pia Almoina funcionava en dependències de la mateixa catedral abocades al seu claustre, de tal manera que, des del punt de vista artístic, són més destacables les pintures trescentistes relacionades amb el seu menjador que no pas la seva arquitectura, adaptació d’antigues dependències canonicals. Així, i deixant ara de banda les cases de l’Almoina lligades a les seus de València i de Mallorca —aquesta darrera amb una façana del 1539 feta dins la tradició gòtica local—, les que han conservat una major entitat arquitectònica són les de Barcelona i Girona. Ambdues són formades per la suma de cossos d’èpoques diferents i han estat restaurades modernament per a adaptar-les a nous usos. No és el cas de la de Tarragona, que, just davant de la façana de la catedral, és encara un edifici vetust, amb evidents vestigis gòtics i d’altres de períodes posteriors, que espera el moment d’una restauració que ens permeti tenir-ne un millor coneixement.
Sector de ponent de la façana principal de la casa de la Pia Almoina de Girona. Durant la restauració dels anys 1921-26 s’hi afegí un tercer pis i es va sobrealçar la torre, entre altres modificacions.
ECSA – G.Serra
La casa de la Pia Almoina de Girona fou fundada al segle XIII i anà creixent amb la incorporació de diversos edificis veïns, entre els quals la capella de Sant Mateu i algunes construccions que havien format part del Call, adquirides al començament del segle XV. En aquesta centúria es va configurar una part important de l’edifici, per bé que el seu aspecte actual deu molt a la restauració feta el 1921-26. S’havien conservat les dues portades adovellades dels baixos, però va caldre reobrir les dues finestres coronelles de la planta noble i renovar les tres geminades del pis següent. Es van eliminar les restants obertures, fetes en temps posteriors, i es va afegir un pis més a l’obra, cosa que va fer desaparèixer la torre que remarcava la cantonada amb el carrer de la Força. El nou coronament, amb falses finestres gòtiques i uns inversemblants merlets esglaonats, determinà poderosament l’ordenació de la part oriental de la façana, separada de l’occidental per una torre que la restauració va haver de sobrealçar i renovar a imatge de la desapareguda. En qualsevol cas, el disseny tripartit de façana es correspon amb l’estructura de l’edifici, amb un sector de llevant fet en múltiples etapes dotat d’una façana senzilla allunyada de l’esquema de palau gòtic de l’altra meitat.
El cos de migdia de la casa de la Pia Almoina de Barcelona, de carener perpendicular a la façana principal.
ECSA – M.Catalán
Tot i els seus orígens més remots, que permeten retrocedir fins al segle XI, la Pia Almoina de Barcelona va adquirir l’actual emplaçament al segle XIV, quan va instal·lar-se en dependències que havien format part de la canònica, infrautilitzada des que els canonges abandonaren la vida comunitària. Si bé descriure la completa evolució, encara no esclarida del tot, del que fou el casal de la Pia Almoina, recolzat en un angle de la muralla romana, resulta una tasca ingent, sembla clar que durant la primera meitat del segle XV es va reedificar el sector meridional, un cos de tres plantes paral·lel a la baixada de la Canonja, amb coberta de dos vessants i façana al pla de la Seu, on s’obre el portal adovellat capçat amb escuts. Aquesta façana, amb frontó triangular, és un cas excepcional dins l’arquitectura gòtica catalana pel fet de tenir el carener perpendicular a la façana principal (com era habitual al nord d’Europa). Al seu costat es mantingué el cos conegut com a casa de la Canonja, que integra l’escala gòtica del conjunt i altres estructures de diferents èpoques, però que fou reformat globalment al segle XVI, quan va dotar-se de l’aspecte actual, amb la façana capçada per una extensa galeria de columnes toscanes.
La casa de la Canonja no es destinava ja, però, a les antigues funcions pròpies de la vida canonical, atès que des del segle XIV els canonges havien començat a comptar amb residències pròpies, que, això sí, es mantingueren properes a la catedral. En paraules de Duran i Sanpere, “les cases dels canonges es donaven les mans les unes a les altres, podríem dir, i cloïen el temple dins l’anella” (Duran i Sanpere, 1972b, pàg. 382). Enlloc com a Barcelona, dins el que hem acabat anomenant Barri Gòtic, es poden percebre els vestigis d’aquest tipus de residència canonical, en res diferent de les restants residències privades i, com elles, variades segons l’estatus, els interessos i les disponibilitats econòmiques dels diferents propietaris. Així, hem d’esmentar el conjunt anomenat Cases dels Canonges, suma de diferents residències al llarg dels carrers de la Pietat i del Bisbe, o les més destacades cases del Degà i de l’Ardiaca. El millor moment de totes aquestes, però, fou el segle XVI, en què es van reformar amb criteris ornamentals renovats els vells edificis gòtics. Això, sumat a les intenses i no sempre gaire afortunades reformes a què unes i altres foren sotmeses durant el segle XX, fa gairebé impracticable l’anàlisi de les seves pervivències trescentistes i quatrecentistes.
Bibliografia consultada
Font, 1895; Carreras i Candi, s.d. [1916], pàg. 432-433; Sabater, 1928; Sanahuja, 1944; Pla i Cargol, 1946, pàg. 120-121; Gudiol, Ainaud, Verrié, 1947, pàg. 32-34 i 308-311; Marquès – Marquès, 1960; Salvat, 1961; Serra i Ràfols, 1962; Duran i Sanpere, 1972b; Baucells, 1973; Cirici, 1976, pàg. 41-44 i 1979, pàg. 58-59, 78-81 i 85-86; Freixas, 1983, pàg. 30-31; Catàleg del patrimoni…, 1987, núm. 82, 83, 707 i 806; Hernández-Cros, Mora i Pouplana, 1990, núm. 27, 30, 31 i 62; Sanz – Adell, 1991; Pladevall, Adell, Lorés, 1992; Lorés, 1993; Morelló – Menchon, 1995; Guia d’arquitectura, 1996; Les fortificacions, 2000, pàg. 30-31 i 37-38.