Fou dins de la societat feudal que en les ciutats de la Mediterrània occidental emergiren sòlides formes d’autogovern, encapçalades per sectors patricis que en diferents correlacions de força s’imposaren als altres poders que hi senyorejaven. Aquest fou un llarg procés, a voltes conflictiu, que als Països Catalans es va desenvolupar al segle XIII i no va desembocar fins al segle XIV en governs municipals plenament modelats. A partir de llavors aquests bastiren seus estables, més o menys monumentals, amb les quals palesaren el seu afermament, al mateix temps que buscaren posicions de preeminència dins el context urbà a fi d’imposar-se sobre l’ordre social i espacial preexistent. L’arquitectura municipal es troba, per tant, en els estadis de maduració del procés, després d’etapes formatives durant les quals les seus foren eventuals, en espais oberts de places i fossars o supeditades a altres institucions, sovint religioses, fossin convents o parròquies.
Sense precedents institucionals a l’antiguitat, la solució arquitectònica adoptada també fou nova i va esdevenir comuna a bona part de l’Europa meridional. Aquí va prendre per model les residències aristocràtiques i palatines feudals fetes d’un sol cos, amb sala única de representació elevada a la primera planta que acollia i donava relleu a les reunions dels consells del comú o universitat. Tanmateix, es va diferenciar d’aquest precedent perquè la planta baixa va esdevenir una peça gairebé sempre oberta amb porxades, destinada al proveïment d’aliments. A Itàlia, on sorgiren els règims municipals més primerencs, es troba la plasmació arquitectònica més arcaica d’aquest tipus en el Broletto de Como, obra de la segona dècada del segle XIII, seguida per altres edificis similars de Bèrgam, Novara o Milà. Els estatges dels governs municipals catalans, anomenats cases del Consell, la Ciutat o la Vila, són trescentistes o posteriors, conforme al procés històric del règim municipal i s’acorden inicialment del tot amb la morfologia itàlica, adaptada al propi llenguatge gòtic, mentre que després, en casos de significació excepcional, prengueren el model de casa senyorial amb pati.
L’antiga casa del General o Generalitat de Catalunya, a Perpinyà, cap al 1835 en un gravat d’Adrien Dauzats.
VPRAF
La casa consular de Perpinyà sembla la més antiga de les catalanes. Era constituïda per una magnífica llotja gòtica a peu de carrer i un pis superior, ara d’antiguitat irrecognoscible, que d’origen devia acollir la sala de reunió i representació. Ambdues peces formaven el bloc únic inicial, segons la tipologia expressada. La planta baixa presenta les dues façanes longitudinals permeables, l’una oberta a la plaça i l’altra, al pati interior de la casa, constituïdes per dues grans arcades de mig punt, sostingudes per pilars elevats sobre un podi. En un dels frontis transversals s’obrien dues arcades ogivals que donaven a un carreró que ha desaparegut. L’embigat sostingut per mènsules esculturades que cobreix la peça és en part original. Si de l’inici de l’edifici hi ha constància en l’autorització del rei Sanç I de Mallorca el 1315 per a comprar unes botigues amb la finalitat de convertir-les en casa consular, la seva immediata edificació queda confirmada per una recent anàlisi dendrocronològica de les bigues del porxo, la qual ha determinat que es feren amb arbres tallats a l’hivern de 1317-18. El frontis principal del pis noble va ser remodelat el 1951, mentre que el posterior dóna al pati que va organitzar el casal, almenys, des del segle XVI.
Secció longitudinal i planta del primer pis de la casa de la Vila de Catí, amb la típica disposició de llotja comercial a la planta baixa i sala del consell al pis. Escala 1/500.
AGV – F.Grande
Cap altra casa consistorial del Principat no s’avé més al model descrit ni es conserva en un estat més pròxim a l’inicial gòtic que la de Vic, alçada a la fi del segle XIV i objecte d’una ennoblidora reforma uns cent anys després. L’edifici, com s’explica en el capítol de més endavant, de planta quadrada, disposa d’una llotja comercial d’arcs apuntats i escarsers sobremuntada per una sala amb columna central octagonal que sosté una gran jàssera on s’agreguen en paral·lel dos panys de bigam per a deixar lliure enmig un generós espai fet, en realitat, de dues crugies. Un edifici gairebé idèntic és la casa de la Vila de Morella al País Valencià –fronterer a un altre casal també quadrat de dues plantes amb una sala única de columna central a la planta noble i que sembla haver acollit la cort de justícia–. La seva datació arquitectònica s’ha de situar a cavall dels segles XIV i XV. Ben pròxim, a Catí, a la plana del Maestrat, hi ha un altre edifici consistorial de la mateixa morfologia, però de planta rectangular i de dimensions més grans, de forma que sobre la llotja (destinada a carnisseria i dipòsit de blat) hi ha una llarga sala obtinguda d’ajuntar tres trams de jàsseres que descansen sobre dues esveltes columnes de secció també octagonal. Les finestres d’ambdós edificis són coronelles amb festejadors. L’obra es va afectuar cap als anys 1428-37.
La fusteria ricament treballada del sostre de la casa del Consolat de Puigcerdà, destruïda per un incendi el 1938.
TAE, làm. XXXVII – F.Estorch
De l’adaptació d’aquesta arquitectura a l’alta muntanya va resultar la ben singular casa del Consolat de Puigcerdà, destruïda per un incendi fortuït el 1938. Constava d’un sol cos, de planta rectangular. Els baixos, segurament closos, estaven coberts per voltes d’aresta, de les quals resta un tram tancat per una clau amb l’escut de la vila. El pis superior constituïa una gran sala amb un sostre de fusta del tot excepcional en el gòtic català, que deixa entreveure la riquesa que podien haver assolit les arquitectures llenyoses dels Pirineus. Es tractava d’una teulada de dos vessants d’encavallades amb policromia heràldica i un fèrtil treball de talla amb motius figurats, vegetals i motlluració que s’estenia fora en la volada del ràfec, on cridava l’atenció un cap de biga que representava un elefant, tot plegat d’imprecisa cronologia entre els segles XIV i XV.
A més de les cases de nova planta conservades o ben documentades, hi ha altres ajuntaments amb vestigis gòtics menors o fragmentaris que no permeten conèixer l’edifici original. Aquest és el cas de la casa de la Ciutat de Girona, que disposa de detallats inventaris del segle XV. També s’ha de considerar aquells consistoris que s’acomodaren en vells albergs, com es va fer a Lleida amb l’adquisició el 1382 per a la Paeria del casal romànic tardà dels Sanaüja. En aquests casos, no sempre és possible saber si les parts gòtiques corresponen a l’estat de l’edifici d’abans o després de la seva conversió en seu municipal, com en el vell consistori de Tarragona. A Cervera la documentació i els vestigis arquitectònics integrats a la paeria barroca, recentment restaurada, podrien correspondre a un edifici de tipologia canònica. El 1332 hi ha constància d’una seu estable, dita la sala de la Paeria o del Consell, cosa que indica la preeminència que hi tenia l’espai de reunió. Poc després es feren reformes en el porxo que, segurament, constituïa una planta baixa oberta per arcades i d’ús comercial. El terratrèmol de la Candelera del 1428 la va deixar “tota consentida e oberta”. El 1490 el mestre bretó Martí d’Ibar i el cerverí Joan Barrufet pactaren la reforma de la part alta de la vella fàbrica, per bé que no es té constància de la realització de l’obra.
Làpida commemorativa de la construcció de la casa de la Ciutat de la Seu d’Urgell (1473).
A.Villaró
A la Seu d’Urgell el consistori es va emplaçar, singularment, damunt de l’Hospital Nou, bastit cap als anys 1458-60. Els magistrats en perpetuaren la memòria en fer esculpir l’epitafi: “Casa de la Ciutat d’Urgell feta l’any MCCCCLXXIII, essent cònsols Jacme Vallmanya, Nicolau Guilla, Pere Soler, Sabastià Prat”, que ara es troba a la façana de l’ajuntament que és hereu d’aquell vell edifici. L’ànim de perennitat donat a l’erecció d’un estatge propi va crear aquesta peça d’epigrafia cívica, un gènere poc usual; n’hi ha una altra mostra d’uns cent anys abans que commemorava la construcció de la sala del Consell de Cent barceloní. Aquesta majestuosa aula de reunions constituïa la planta noble d’un bloc quadrat i exempt d’acord amb el model explicat, encara que l’espai de sota seu no era públic ni comercial. Sobta la seva situació reclosa a l’interior d’una illa i, justament, la necessitat d’abocar-se a la trama viària i manifestar-s’hi explica la construcció els primers anys del segle XV del cos del carrer de la Ciutat, que va acollir la creixent complexitat de l’aparell municipal. L’articulació amb el bloc precedent del Saló de Cent segurament es va fer per un pati interior, anterior a l’obra gòtica del segle XVI actualment en peu.
La magnificència buscada en l’obra barcelonina també fou l’objectiu dels jurats valencians en la casa d’aquesta ciutat que, segons acord del 1416, havia de ser “bella e costosa com fer se puixa, a consell de savis experts maestres”. L’edifici, molt transformat al segle XVI i destruït cap al 1859, s’alçava al carrer de Cavallers, a tocar del palau de la Generalitat, on ara hi ha un jardinet. No sembla coneguda la seva forma arquitectònica gòtica, resultat d’un procés constructiu encetat al segle XIV i que va generar una fàbrica de notable complexitat. Hi ha notícies referents a la capella, les sales del Consell o dels Àngels, la del Racional i la Daurada, amb un molt sumptuós enteixinat d’inici del segle XV, ara instal·lat al Consolat de Mar de la Llotja.
Façana de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat a Barcelona, obra de Marc Safont, que destaca per la prolixa ornamentació de traceries cegues.
ECSA – G.Serra
A banda dels estatges dels organismes municipals, al llarg del quatre-cents es va desenvolupar una nova arquitectura governamental lligada a la Diputació del General, institució d’un inicial caràcter fiscal que aviat va assumir importants funcions militars i polítiques. Aquest nou aparell de govern territorial es constituïa en autoritat delegada i no pas de representació, per la qual cosa les seves seus no foren presidides, com les municipals, per espais de reunió amplis, sinó per un complex de cambres que acollien les magistratures i els oficials. Aquest fet i potser també el seu caràcter netament aristocràtic van facilitar l’adopció de la tipologia de la casa senyorial amb pati, que des del tombant del segle XIV al XV esdevingué hegemònica en el panorama català, en passar de l’estricta funció residencial i domèstica a acollir-ne d’altres (hospitals, governs municipals o seus de la Generalitat). A Barcelona, la casa del General és un edifici bastit de nova planta, resultat d’un projecte arquitectònic força unitari presidit per un pati ordenador i representatiu, d’una gran singularitat pel caràcter de pavellons oberts de les seves ales, obrat pel mestre Marc Safont. La mateixa tipologia, encara que en una fàbrica més simple i austera va ser adoptada a la casa del General de Perpinyà, bastida de nova planta cap als anys 1448-54 sota un projecte rigorós i d’excel·lent execució, que actualment conserva dues magnífiques façanes mentre que l’interior sembla molt desfigurat i es troba, encara, pendent d’estudi.
Bibliografia consultada
Viollet-le-Duc, 1854-68, vol. 6, pàg. 88-89; Carreras i Candi, 1917; Florensa, 1935a; Ràfols, 1945, pàg. 41, 47, 51-52, 67 i 69 i làm. XIX, XXIV-XXIX i XXXVII; Durliat, 1962; Batlle, 1964-65; Duran i Sanpere, 1972a, pàg. 243-246; Cirici, 1977, pàg. 81-83, i 1979, pàg. 16-19 i 21-24; Pevsner, 1980, pàg. 29-38; Sanchis, 1981, pàg. 137-138 i 267; Dalmases – José, 1983; Batlle Gallart, 1985, pàg. 152-161; Turull, 1993; Aldana, 1995; Villaró, 1995, pàg. 105-107; Brodogna, 2000; Poisson, 2000; Zaragozá, 2000; García – Díaz, 2001.