Els antecedents
AjB – DA, 1992
La casa de la Ciutat barcelonina no és un edifici gòtic sinó el resultat d’un gran nombre de transformacions que, des del segle XIV, han configurat l’actual conjunt com una suma d’elements en constant evolució, una petita part dels quals és d’origen medieval. Tot i el seu gran interès, els manca la coherència orgànica pròpia d’un projecte unitari. Això té a veure amb els canvis, però també amb el mateix procés constructiu de l’edifici, que mai no va ser bastit com un tot ex novo, sinó que des del principi sembla gestat com una suma de parts.
Tot i que els orígens de la institució municipal barcelonina es remunten al 1249, la necessitat d’una casa pròpia no es féu palesa fins al segle XIV. El 1369, un conflicte amb els dominicans, al convent dels quals tenien lloc les reunions del Consell General dels Cent Jurats, provocà el trasllat immediat al convent de Sant Francesc i la decisió de tenir casa pròpia. Aquell 7 d’octubre s’acordà comprar una casa del carrer del Regomir contigua a l’església de Sant Jaume; es tractava de la casa de Simó Rovira, escrivà del Consell, als baixos de la qual ja es reunien els consellers des de feia alguns anys. Segons el cronista Esteve Gilabert Bruniquer (1561-1641), al novembre següent ja hi tenien lloc reunions del Consell de Cent, però fins el 5 de març de 1372 no consta la compra als hereus d’en Rovira de la casa que havia estat del difunt escrivà i que s’adquiria “a obs de tenir lo Consell de Cent Jurats i del offici dels racionals de la ciutat” (Damians, 1903; Bruniquer, 1912-16, I, pàg. 82-83, III, pàg. 12 i IV, pàg. 23).
AjB – DA, 1992
Però és clar que no cal esperar a l’acte formal de la venda de l’immoble per a imaginar l’inici de les obres, que devien començar, si no a la fi del 1369, sí el 1370, any en què ja es plantaren tarongers al pati de la casa (Duran i Sanpere, 1975, pàg. 235 i 255). Al llarg del 1371 la municipalitat rebé quantitats a compte del donatiu reial de 1 500 lliures “per raó de la obra de la dita casa”, i al juny del 1372 es pintaren els sostres de la nova sala de reunions del Consell de Cent, o Saló de Cent. Queda clar, doncs, que, tot i que no s’expressa així d’entrada, l’objectiu dels consellers no era només el de tenir la propietat de l’edifici on es reunien, sinó també de fer-hi obres per tal d’adaptar-lo a les necessitats de la institució pública. No es tractava de la radical substitució de la casa preexistent per un edifici monumental de nova planta, sinó de la seva remodelació i de la construcció d’un gran edifici de reunió i representació i altres dependències.
El Saló de Cent i Pere Llobet
ECSA – G.Serra
La inauguració del Saló de Cent, la peça emblemàtica de la nova casa, fou el 17 d’agost de 1373, com explica la làpida que aleshores s’hi adossà. De fet, totes les informacions sobre la nova casa són força indirectes perquè no n’han pervingut els llibres d’obra. Tot i així, sabem el nom del responsable tècnic de l’obra, l’arquitecte Pere Llobet, citat com a “mestre de la obra de la casa del Consell de la dita ciutat” i conegut també per altres tasques municipals.
De la seva actuació d’aquest moment només podem fer-nos càrrec del Saló de Cent, que avui ens apareix, a més de reformat, completament segregat del context original, atès que l’envolten per totes bandes espais i edificacions posteriors. En tot cas, ja d’origen era una cambra especial per les formes i dimensions, erigida a la part interior de l’edifici, sense cap façana abocada al carrer. Així, el Saló de Cent és sobretot un contenidor girat cap endins i és des de l’interior des d’on es perceben les característiques que en fan una obra notable. La comparació amb les seves semblants coetànies és inevitable, ja que coincideix de manera prou sensible amb la sala del Tinell, acabada el 1364, i amb el saló del desaparegut Palau Reial Menor, construït en 1376-78. Tots tres són espais quadrangulars coberts amb embigats plans que recolzen damunt arcs de diafragma de mig punt o, fins i tot, lleugerament rebaixats. Es tracta d’una estructura simple i eficaç, extremament funcional i molt més barata i ràpida de construir que les voltes de pedra. Originalment era pràcticament quadrat, ja que constava només de tres trams separats per dos arcs de diafragma, acuradament mimetitzats, juntament amb la resta de detalls, en l’ampliació projectada per Francesc Daniel Molina el 1853, que va dotar l’espai de dues tramades més. La llum natural arribava per una rosassa oberta als peus de la sala i per d’altres tres de més petites, sobreposades a tres finestres triforades (una ha desaparegut i les restants són imitacions fetes en reformes del segle XIX). Inicialment aquestes obertures eren només al costat sud, encarat vers un hort o jardí interior, un d’aquells patis dels tarongers característics dels edificis públics i que en aquest cas –com en d’altres de la ciutat– s’aixecava sobre un terraplè.
Sovint s’ha assegurat que també l’elevació del saló era motivada per la seva construcció damunt un terraplè, que només modernament seria excavat amb el pas actual. Però malgrat la configuració recent d’aquest espai inferior d’aspecte neogòtic, cal donar per segur que ja en origen existia una planta baixa sota el saló, encara que segurament amb una alçada menor que l’actual. Ho proven la configuració dels contraforts laterals, amb un nivell de fonamentació molt inferior al del paviment del saló, i que aquesta planta baixa va arribar fins al segle XIX compartimentada en moltes estances, segons es veu en planimetries antigues de la casa. Podem així prendre consciència del fet, pràcticament mai no contemplat, que el Saló de Cent forma part d’un cos construït a diferents nivells. A més de la planta baixa, amb dependències d’ús desconegut, hi havia la planta noble, amb la sala de reunions, i un tercer nivell de golfes, sobre l’embigat pla que es pintà el 1372 i sota una teulada de dos vessants. Aquestes golfes encara existeixen, amb arcs de diafragma com els del saló, per bé que les destrosses provocades pel bombardeig del 1842 i les reconstruccions i ampliacions subsegüents fan problemàtica la identificació de vestigis de l’estructura inicial.
Dades i incerteses al darrer quart del segle XIV
Tot i que podem diferenciar l’etapa constructiva de 1369-73, dirigida per Pere Llobet, de la que a l’entorn del 1400 projectà Arnau Bargués, resultaria erroni creure que només s’hi va treballar en aquests dos moments. També ho seria, com dèiem, interpretar les obres inicials com la substitució d’una residència privada per un nou edifici complet, per bé que tampoc no les podem descriure com la mera construcció del nou saló a l’interior d’una illa de cases preexistents. Tot i l’evident protagonisme de la sala en l’empresa del moment, ja aleshores o poc després existiren un seguit de dependències que obliguen a imaginar una construcció més complexa i més prolongada en el temps, de la qual no sembla haver sobreviscut cap altre vestigi clar. Sabem que el 1377 s’estaven fent pagaments imprecisos per les obres de la casa de la Ciutat, i al novembre del 1379 els consellers adquiriren dues “botigues” contigües a la casa de la Ciutat, que havien estat d’en Rovira i que es “compraren a obs de fer casa per al Consell de la ciutat” (Bruniquer, 1912-16, IV, pàg. 24).
No tenim dades per a saber amb certesa on eren aquests espais. Una font d’informació indirecta és el relat de l’elecció de consellers feta el 1388, que enclou una descripció dels moviments dels protagonistes per l’edifici, que permet conèixer l’existència i l’emplaçament relatiu d’algunes dependències. Els elegidors baixaren a deliberar des del Saló de Cent a l’arxiu, i després l’escrivà i el notari sortiren “de l’arxiu i del portal de la casa per lo qual se entrava al verger de la casa de la Ciutat” i els elegidors sortiren “a la lotja que era en dit verger”, votaren i entraren a la casa del Consell de Trenta. Acabat el procés pujaren “dalt al Consell de Cent”, on es féu públic el resultat (Bruniquer, 1912-16, I, pàg. 84-85). Així doncs, veiem que el 1388 ja hi havia, a un nivell inferior al del Saló de Cent, una sala d’arxiu, un portal comunicat amb el verger i una sala del Trentenari, espais tots ells que només gosaríem situar tenint en compte el lloc on foren més tard espais amb funcions anàlogues. El verger deu ser l’esmentat pati dels tarongers, que devia tenir un porxo, immediat segurament a la sala del Trentenari, elements tots ells renovats al segle XVI i que devien ser a la part més allunyada del carrer del Regomir, que aviat seria anomenat en aquest tram carrer de la Ciutat.
Sembla lògic pensar que ja devia existir un pati central entre el Saló de Cent i l’església de Sant Jaume, al lloc on hi ha encara el pati. L’actual, mutilat en la reforma dirigida per Josep Mas a partir del 1830, no fou fet fins el 1577, tot i que la seva galeria claustral, que com ara recorria tres dels seus costats, s’amotlla a un disseny arquitectònic essencialment gòtic. Podem veure’n l’aspecte complet en un dibuix fet el 1790 per un viatger anglès (Història de Barcelona…, 1975, pàg. 359), l’única font per a conèixer l’aspecte del quart costat del pati, en el qual hi havia l’escala d’accés a la planta noble, adossada al mur cec que feia de mitgera amb la veïna església de Sant Jaume. L’obra cinccentista devia modificar i, segurament, ampliar un pati més antic, amb la construcció del qual s’ha relacionat l’aparició d’un mestre procedent de Narbona i anomenat Joan Verger, que abans del 1391 havia fet “lo pati”, sense més precisions. Si Verger va treballar en aquest distribuïdor central, tal com creia Duran i Sanpere, és clar que, pel que diuen els documents, no va concloure la seva obra, que es va refer o completar al segle XVI (Duran i Sanpere, 1975, pàg. 254-256).
També els anys noranta es treballava a les escrivanies; el 25 d’abril de 1398 els consellers es planyen de la manca d’una dependència en què les escriptures “puxen estar tancades e guardades […] la qual bonament no·s pot fer en ço qui vuy és de la ciutat […] sens fer gran deformitat a la casa de la Ciutat”, per la qual cosa decideixen “comprar l’alberch del honrat en Berenguer dez Cortey contiguu a la dita casa de la Ciutat” i manen, si la compra arriba a bon termini, que “en lo pati d’aquell fasin-sse fer una bona casa per a ops d’escrivania, en la qual l’escrivà del Consell de la dita ciutat pogués tenir, conservar e tancar les dites escriptures, e tenir son offici segons era necessari”, i que més endavant es facin altres obres per a dur “la dita casa del Consell a la perfecció e bellesa d’aquella degudes e rahonables, majorment en la entrada, qui és fort trista e leja attesa la condició de la ciutat e la bellesa de la dita casa a part de dins, la qual no·s mostre de fora” (Carreras i Candi, s.d., pàg. 428). La citació revela molt bé com havia anat el procés de construcció, menat de dins enfora, i quin era l’estat de l’edifici llavors: un conjunt heterogeni mancat d’una façana de qualitat que fes de rostre del conjunt i de la institució municipal que allotjava.
La façana gòtica i la intervenció d’Arnau Bargués
ECSA – G.Serra
Aquesta façana s’emprengué tot seguit, i és, amb el Saló de Cent, la joia gòtica de la casa. Estrictament, de la seva edificació només es coneix el contracte pel qual el 3 de setembre de 1399 Arnau Bargués es va fer càrrec de bastir “lo portal que és ordenat fer en la entrada de la casa de la Ciutat, tan bell com se puxa fer” (Terés, 1987, doc. 7). A partir d’aquesta informació, l’autoria de Bargués, l’arquitecte català més destacat a l’entorn del 1400, s’ha fet extensiva –amb raó, però no sempre prou justificadament– al conjunt de tota la façana. Ho proven altres dades, tan documentals com estilístiques. En una anotació municipal del 1402, Bargués, “qui fo maestre major de la obra de la casa del Consell de aquesta ciutat feta en los anys MCCCC e MCCCCI e la partida final a conclusió d’aquella en l’any MCCCCII”, rep per acord dels consellers un pagament suplementari, en reconeixement que “lo dit Arnau molt bé e profitosament envers la ciutat s’és haüt en la dita obra e per ço com ha feta molt bé, sobtilment e prima a gran noblesa d’aquesta ciutat, més qui no era arbitrat” (Duran i Sanpere, 1975, pàg. 259). Si això no fos suficient, comptem també amb les característiques formals de la façana, relacionable amb altres construccions de Bargués, particularment el palau del rei Martí a Poblet.
La construcció de la façana no és aliena, com veurem, al que passa a l’edifici rere seu, però tampoc al viari del davant, ja que va ser plantejada reculada respecte de l’alineació del carrer per configurar una placeta que afavorís la visió sobre l’obra nova. Això provoca que el frontis municipal tingui tres cares, un esquema tripartit subratllat per tres estàtues exemptes: el sant Rafael damunt l’eix de la porta i un sant Sever i una santa Eulàlia als dos extrems. La façana, però, ens ha arribat amputada i modificada. Ja el 1550 s’hi havien afegit les esmentades estàtues laterals, que probablement eren previstes d’origen: la santa reposa sobre una peanya gòtica i tenia al costat una làpida amb el seu nom semblant a les de sant Rafael, tot i que aquella desaparegué quan el seu tram fou escurçat en les reformes del segle XIX. En aquestes es perdé el sant Sever –que fou reemplaçat el 1878 per una imatge nova–, juntament amb tot el seu tram curt, aquell que s’adossava a l’absis de l’església de Sant Jaume i que el 1550 havia estat completament tractat d’una forma que ens és desconeguda, però que suposem plantejada a imitació del disseny original.
Les obres promogudes per l’arquitecte municipal Josep Mas a partir del 1830 pretenien, de fet, suprimir tot vestigi de l’edifici antic. Quan la pressió de certs intel·lectuals va conseguir frenar l’enderroc, no només havien desaparegut la majoria de les dependències primitives, sinó també una part important de la façana, que va haver de ser parcialment refeta, reduint-ne les dimensions inicials i reedificant-ne un dels extrems, aquell que inclou el curiós plegat d’elements com el dovellatge i el guardapols del portal. Val a dir que no coneixem cap representació del natural de la façana completa, i que totes les publicades són reconstruccions que, en tot cas, permeten veure que, fonamentalment, ens manca a la dreta del portal un gran finestral alt com els dos de la banda contrària.
La façana era, doncs, asimètrica ja d’origen, amb el portal i tots els elements que l’envolten desplaçats cap a la dreta. Això s’ha de vincular a un tipus de disseny racionalista en què Bargués resulta un mestre. Les obertures i altres elements ocupen el seu lloc fonamentalment en raó de les necessitats funcionals de la construcció, i el projectista troba la manera de distribuir-les i lligar-les en un tot harmònic mitjançant un disseny acuradíssim, on podem fer notar tant els valors característics del gòtic català –predomini de la composició horitzontal i del ple sobre el buit– com els mèrits altíssims i els recursos propis del seu arquitecte. Sub-ratllem el paper determinant d’uns elements aparentment tan superficials com les motllures que, tot i la seva dimensió estrictament gràfica, són bàsiques per a lligar i equilibrar tot el conjunt, unificat pel coronament homogeni de l’arcuació cega i la barana calada, amb pinacles i gàrgoles. Tampoc no podem obviar el paper de l’escultura, fonamental i d’una qualitat singular, distribuïda també amb cura i contenció. Només els escuts del rei i la ciutat es documenten l’any 1400 com a obra de l’escultor Jordi de Déu, dit aquí Jordi Joan. Ell i el seu taller intervenen en altres indrets de la façana, però ho fa també un escultor més jove i innovador, Pere Sanglada, probable autor de l’extraordinari sant Rafael i també, segurament, d’altres parts del conjunt, a destriar d’entre les que executà un equip relacionat amb ell (Terés, 1987; Beseran, 2003).
ECSA - J.Sagrera
Les dramàtiques amputacions patides per l’edifici al segle XIX no solament són responsables de la desaparició d’algunes d’aquestes escultures i d’una part de la façana sinó que, a més, han afavorit una visió distorsionada de l’abast de les obres fetes cap al 1400. Podem compensar-ho mínimament tenint present les dades sobre la pintura dels sostres de diverses dependències de l’edifici en aquest moment. No ha estat prou remarcada la dimensió arquitectònica d’aquesta tasca: si es pinten embigats és perquè són nous, perquè pertanyen a estructures construïdes en el mateix moment que la façana i que, per tant, han de formar part d’un mateix programa de renovació arquitectònica del conjunt, dirigida sens dubte per Bargués.
Les notícies sobre la pintura dels sostres són totes, exceptuant les del Saló de Cent, del 1401 (Duran i Sanpere, 1929a i 1975, pàg. 232-247). Aleshores es treballava en “lo sostre faedor sobre lo portal major de la casa del Consell”, un lloc que es correspon amb l’entrada de l’edifici, just darrere la nova façana i, per tant, lligat a la seva edificació, així com en “lo claustre qui és sobre lo portal major ara novellament construhit”; en “lo sostre faedor sobre la casa o escrivania que […] era feta en la casa del Consell, baix prop l’entrada de la dita casa”; en “lo sostre sobirà faedor […] en la qual casa que es fabricava entenia lo dit Consell que’s faessen totes eleccions que lo dit Consell hagués a fer” i que més tard ja és clarament designada com “la cambra apel·lada de les Eleccions novellament construïda”; en “dos sostres d’una tra cambra que és al costat de la cambra novellament feta”; en “un claustro e mig, qui en lo dit any [1401] de nou fo fet sobre lo primer sostre de la casa del Consell, e an[y]a dit a altre claustro e mig qui era en la dita casa, per los quals tres claustros la dita casa se pot passejar sobre lo dit primer sostre”; finalment, en “la casa apel·lada de XXX”, és a dir, a la sala del Trentenari.
Seguint la interpretació de Duran d’aquestes dades, endevinem que aleshores es renoven les dependències rere la nova façana, que en planta baixa són l’entrada i l’escrivania col·locada a la seva esquerra, amb una entrada i una finestra pròpies encara conservades, així com l’escut municipal envoltat amb la inscripció “ES-CRI-VA-NIA” i alguns vestigis de l’embigat que aleshores pintava Pere Arcaina. Al pis superior es feien tant el claustre damunt l’entrada com altres parts de les tres ales claustrals que configuraven el pati inicial, ampliat al segle XVI i mutilat al XIX, però que és mínimament evocat per la forma actual d’aquesta galeria. També era al pis superior la nova sala d’Eleccions, que no podem emplaçar amb certesa, però que podríem imaginar potser arrenglerada just rere la façana i relacionada amb alguns dels seus grans finestrals, igual que la recambra veïna a una cambra nova, potser la mateixa sala d’Eleccions. L’erecció de la façana probablement no era, doncs, només la configuració d’una epidermis monumental, sinó que aquesta devia recobrir un cos pràcticament nou. Però també es treballava a la zona més allunyada del carrer, si és cert que ja era allí la sala del Trentenari que, com hem vist, ja existia però que ara es refeia, igual com es renovaria altre cop al segle XVI. Sembla que s’hauria de situar prop del Trentenari una capella de la qual també es parla ara; tot i que no és clar si “la obra de la capella” al·ludeix al nou mobiliari d’un espai preexistent o a una construcció completament nova, sembla que deu tractar-se d’això darrer si és cert que el 3 d’abril de 1401 es deia la primera missa en la capella novament construïda, encara que és possible que s’hi treballés fins el 1409. S’hi relaciona un portalet que ha canviat diversos cops d’emplaçament i que a la clau del seu dovellatge mostra en relleu l’escut barceloní sota l’anagrama de Crist.
A la resta del segle XV sovintejaren les dades sobre la dotació de l’edifici de mobiliari i altres complements ornamentals, però no tornem a trobar intervencions arquitectòniques importants fins ben entrat el segle XVI. Feren aparició aleshores els nous repertoris renaixentistes, però el que ens interessa subratllar és la continuïtat del llenguatge gòtic en algunes parts, singularment en les que s’encaraven al pati, l’element que posava en contacte les diferents zones del conjunt. És fonamentalment gòtica la seva galeria alta, que es renovà el 1577, i al portal híbrid fet el 1580 per al Trentenari les referències gòtiques resten ben visibles, encara que, singularment, només a la banda encarada al pati. El llenguatge gòtic fou reprès en diversos episodis ja neogòtics al llarg dels segles XIX i XX, no sempre menats amb criteris idèntics, per bé que tots semblaven assumir que, en certa manera, el gòtic havia esdevingut el llenguatge de la casa (Beseran, e.p.); si més no, del sector antic, aquell al qual hem volgut ara aproximar-nos.
Bibliografia consultada
Pi i Arimon, 1854, pàg. 401-408; Puiggarí, 1874 i 1879, pàg. 114-119; Gispert, 1888; Damians, 1903; Bruniquer, 1912-16; Carreras i Candi, s.d. [1916], pàg. 425-430 i 1917; Duran i Sanpere, 1927, 1928, 1929a i 1929b; Florensa, 1935a, pàg. 8-17; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 264-270; Verrié, 1947; Florensa, 1949b; Duran i Sanpere, 1951; Florensa, 1959b i 1960b; Duran i Sanpere, 1972b, pàg. 279-323; Hernández-Cros, Mora, Pouplana, 1973, pàg. 51; Duran i Sanpere, 1975, pàg. 279-323; Història de Barcelona, 1975; Cirici, 1976, pàg. 50-57 i 1977, pàg. 82-83 i làm. 248-249; Catàleg del patrimoni…, 1987, fitxa 737, pàg. 410-411; Terés, 1987, pàg. 75-84; Alcolea, 1988; Bassegoda, 1992; Dalmases, 1998, pàg. 141-143; Beseran, 2003, pàg. 235-246 i e.p.