ECSA – G.Serra
Vic ha conservat refosa, en l’actual ajuntament, l’antiga casa del Consell de la partida reial o casa de la Ciutat, del final del segle XIV. En forma el cos de més a llevant, delimitat pel carrer de la Ciutat i les places del Pes i de Sant Felip Neri. Aquesta plaça és la successora de la Plaça Nova, que es va agençar al segle XIV en el límit entre les jurisdiccions reial i de Montcada. La profusió d’escuts reials i de la ciutat a les façanes de la casa no es pot deslligar d’aquest emplaçament “de frontera”.
Una seu privativa
Al final del 1382 el Consell de la partida reial, que fins aleshores s’havia reunit al convent de Sant Francesc, va prendre la decisió de construir-se una seu privativa a la Plaça Nova, a l’indret on hi havia la casa del ganiveter Pere Rovira, prop de les carnisseries de la mateixa plaça. Sobre aquesta casa gravava un cens que cobrava el capítol de la catedral i que els consellers i els jurats van permutar amb el capítol per un altre. La intenció, d’acord amb el batlle general de Catalunya, era comprar la casa de Pere Rovira per enderrocar-la i bastir al seu solar un edifici en el qual hi hagués la sala del Consell i les carnisseries, que es traslladarien a la part baixa. També es volia aprofitar l’avinentesa per a ampliar la Plaça Nova.
La fam i la pesta de 1384-86 i les dificultats econòmiques del Consell van fer que la compra de l’esmentada casa s’endarrerís fins al mes d’abril del 1386. La Ciutat va delegar tot seguit en els ciutadans Francesc de Terrers i Pere Franc la responsabilitat de portar endavant la construcció de l’edifici, que va patir encara altres endarreriments. Entre el setembre del 1386 i el maig del 1387 diferents pagesos de Sant Martí de Riudeperes van portar a la Plaça Nova les pedres que es tallaven a la pedrera de Cuniac de Sant Julià de Vilatorta (gresos o pedra de Folgueroles) i que havien de servir per a bastir l’edifici. Però aleshores encara no s’havia enderrocat la casa de Pere Rovira i això no va ser possible fins el 1388. El 19 d’abril d’aquest any el rei Joan I va donar permís a la partida reial per a destinar a la seva seu 1 200 lliures de les imposicions de la ciutat, diners que devien desencallar finalment les obres. Dos dies més tard, Pere Sacosta, batlle general de Catalunya, va atorgar llicència als consellers i els prohoms de l’esmentada jurisdicció per a enderrocar la casa que havien comprat a la Plaça Nova i per a aixecar la casa nova del Consell. Segons s’establí, el nou edifici havia de constar de dos nivells. A la planta baixa, una “plaça” o porxo, que seria en alou del batlle general i on aquest tindria dret a establir-hi taules de carn i de peix, i al damunt d’aquesta “plaça”, la sala del Consell, el qual seria propietari de l’edifici tan sols des del primer sostre cap amunt. Aquesta divisió vertical de la propietat és el que explica l’alternança d’escuts reials i de la ciutat a les façanes. Les obres es van allargar, pel cap baix, fins al setembre del 1389.
El 1450 l’edifici es convertí en seu del Consell unificat de la ciutat, i al final del segle XV i durant els primers anys del XVI va ser reformat i ennoblit fins a adquirir la fisonomia actual. Vers el 1493 s’hi afegí un segon pis o golfes sota teulada, amb una galeria simple de columnes, i es va construir l’actual enteixinat policromat del pis principal, obres a càrrec dels mestres Miquel Plantalamor i Jaume Brossa. També en aquests moments es dividí amb envans l’antic espai unitari de la sala del Consell. El 1509 els consellers van encarregar al mestre provençal Jaume Cavallers el magnífic finestral de la façana de llevant, que il·luminava l’estança on es reunia el Consell, i del 1511 és l’escon dels consellers, en part conservat. El 1541 s’habilità part de la sala com a capella, el presbiteri de la qual s’afegí al sector nord.
Les diferents reformes posteriors –com l’actual escalinata d’accés des del vestíbul– van emmascarar la configuració primitiva de l’edifici però no en modificaren l’estructura bàsica. La seva restauració, de la mà de l’arquitecte Josep M. Pericas, s’inicià el 1922 amb l’obertura del finestral gòtic de la sala del Consell, que havia estat tapiat, seguit de la restauració dels sostres i de l’alliberament dels arcs del porxo inferior, que es van tancar amb vidrieres i reixes. A la meitat dels anys vuitanta del segle XX, es restaurà la teulada, les golfes i les façanes.
L’edifici
AjVic, 1980 i 1985
Es tracta d’un exemple del tipus més corrent de casa de Consell municipal que s’aixecà als Països Catalans als segles XIV-XV. És un edifici de planta pràcticament quadrada (12 d 13 m) i de tres nivells d’alçat, amb planta baixa i dos pisos. La singularitat principal de la construcció és la gran columna octagonal que arrenca del centre de la planta baixa i puja fins al nivell del sostre del primer pis, tot delimitant dues crugies per planta.
La planta baixa, originàriament oberta, és una porxada o llotja formada per una successió de dos arcs apuntats a llevant, un altre del mateix tipus a migdia i un d’escarser al nord. El mur de ponent és cec. L’arc escarser de la façana de migdia es correspon a l’antiga porta que donava a l’escala que menava a la sala del Consell. L’actual sostre de la planta baixa és modern.
La planta principal o sala del Consell –dita ara sala de la Columna– és travessada per l’esmentada columna, que arriba fins a la jàssera de l’enteixinat. La seva policromia, amb motius vegetals i heràldics (escuts de la ciutat i reials), és en bona part encara l’original. L’element més remarcable de la sala és el finestral de la façana de llevant, que és fet de pedra de Sant Bartomeu del Grau –tal com s’establí en el contracte de construcció– i és coronat per un escut de la ciutat de Vic. Presenta tres arcs conopials recolzats sobre els dos muntants motllurats i dos esvelts mainells de pedra nummulítica de Girona amb capitells i bases. Damunt els tres arcs s’obren sengles rosasses calades pentalobulades. Les altres tres finestres de la sala deuen correspondre a una reforma del segle XVII (potser del 1645).
Les golfes o segon pis, sota una teulada de quatre aigües, actual seu de l’Arxiu Històric Municipal, és la part més reformada. En destaca una galeria simple amb columnes octagonals sota la cornisa de la façana de migdia, originàriament de guix i refetes en la darrera restauració amb pedra artificial.
Bibliografia consultada
Gudiol i Cunill, 1921 i 1922; Ràfols, 1945, pàg. 47 i làm. XIX; Junyent, 1964, 1969, 1971 i 1976a; Ordeig, 1989.