La casa o palau de la Generalitat a Barcelona

Figura d’un porter de la casa en la clau d’una porta del carrer de Sant Honorat.

ECSA – G.Serra

La definició inicial de l’edifici

La casa de la Diputació del General o palau de la Generalitat a Barcelona es va constituir ben al principi del segle XV a partir d’uns albergs de l’extingit call jueu. Passats nou anys de l’assalt del 1391, els diputats hi adquiriren una finca força notable, producte de transaccions i agregacions. El conjunt que sorgia de la reparcel·lació de l’aljama tenia portal al carrer de Sant Honorat o de la Font del Call, on termenava pel sud-oest. Al nord-est limitava amb el carrer del Bisbe, també dit de la Diputació o Major de la Diputació, que s’havia obert uns setanta anys abans. A la banda nord-oest, llindava amb un alberg de Pere Pascàs, un carreró sense sortida i unes cases dels canonges, a l’indret del posterior pati dels Tarongers. Finalment, al sud-est hi havia la casa dels successors d’Esteve de Torre o Satorre, on va alçar-se el cos renaixentista del saló de Sant Jordi. La finca tenia tres parts. La principal havia estat dels successors de Bonjuha Cabrit, una altra, de la sinagoga del carreró proper, i una darrera havia estat un pati de l’hereu de Pere Terrer. No hi ha certesa que amb la seva adquisició els diputats tinguessin per objectiu convertir-la en residència estable del General; fins i tot insinuaren la intenció de revendre-la. En qualsevol cas, si això fou mai cert, aviat degueren canviar de parer, perquè la funció política la tenia, almenys, el 1406, quan deien que era on “exercim los actes e negocis de la Deputació”. Com que per l’activitat de l’organisme s’hi guardava notable i delicada documentació, hi havia el perill de robatori en quedar buit el casal, i per això, aquell mateix any, s’hi va posar un porter, al qual s’atorgava el dret d’habitar amb la família les tres botigues que devien ser a la planta baixa.

Respecte a la ciutat, la seu de la Diputació del General va tenir una posició central, acostada al barri eclesiàstic i l’àrea àulica, i també a la seu del govern municipal, al carrer de la Ciutat, que és continuació del carrer del Bisbe. La implantació coincidia casualment, en part, amb el fòrum romà.

Pati de la Casa o Palau de la Generalitat a Barcelona. Poques imatges tenen tanta força evocadora com aquest pati gòtic. Al principi del segle XV els diputats del General de Catalunya decidiren bastir una nova seu per a la seva institució damunt el solar d’uns habitatges que havien comprat al sector de l’antic Call Major. Van encarregar l’obra al mestre Marc Safont, que organitzà la casa en dos grans blocs, el del carrer de Sant Honorat i el del carrer del Bisbe, i entremig hi disposà aquest pati, en construcció vers 1420-26. Es tracta d’un espai envoltat de quatre galeries al nivell de la planta noble, amb una esvelta arqueria. Damunt seu s’aixequen unes golfes amb porxos d’arquets d’ansa de paner i gàrgoles esculturades i agulles. Marc Safont va complir perfectament amb les intencions dels diputats, que es volien dotar d’un edifici de gran monumentalitat que expressés en pedra el poder d’una institució que va passar a tenir un paper cabdal en la història de Catalunya a partir d’aquells moments.

ECSA - G. Serra

La conversió del complex preexistent en seu permanent d’un aparell polític va conduir, indefectiblement, a una ràpida adaptació a les noves funcions. Si en un primer moment podien haver estat intervencions menors, a partir de la segona dècada del segle XV tingueren gran ambició i obeïren a la intenció de convertir-lo en un edifici de representativa magnificència. Sense que això vulgui dir l’existència, d’entrada, d’un projecte altament definit, el lligam entre les diferents parts obrades posa de manifest que hi hagué una prefiguració coherent del nou edifici. Ho demostra el fet que, lluny de les sincopades i atzaroses notícies documentals que poden crear una falsa impressió d’accidentalitat, l’edifici mateix no és pas una venturosa juxtaposició de treballs incoherents, sinó una obra planificada amb rigor.

Val a dir que la gran superfície de la finca no corresponia a una sola casa, sinó a un nombre indeterminat d’albergs, en els quals els espais oberts i construïts no havien de coincidir mecànicament amb els del nou casal. De fet, les modificacions introduïdes són molt difícils d’avaluar i gairebé no se sap res de les construccions precedents, que només s’intueixen en la traça parcel·lària. El nou edifici es va constituir amb dos cossos de planta sensiblement rectangular, d’una sola crugia i tres plantes d’alçada, disposats en paral·lel i separats per un pati intermedi. Un dels cossos tenia la façana alineada a l’eix del carrer de Sant Honorat, i l’altre era enretirat respecte del carrer del Bisbe, del qual el separava un hort clos amb una tanca. Ambdós blocs s’uniren mitjançant un pati intermedi, on es va establir l’única escala de comunicació de la planta baixa amb els nivells alts. A la planta noble es disposaren quatre galeries, tres de les quals adoptaren una inusual amplària que feia que, a més d’espais de circulació, esdevinguessin grans sales obertes. Ni aquest nivell de galeries ni les golfes superiors no tingueren per missió articular unes dependències rere seu. D’aquestes, només n’hi havia als trams paral·lels del sud-oest i nord-est, mentre que els altres dos limitaven amb les parets mitgeres de les finques veïnes. De fet, al quatre-cents el casal va adoptar una disposició totalment allargassada a partir d’un eix nord-est/sud-oest, que guiat pels portals de Sant Honorat i del Bisbe travessava el pati i els dos blocs longitudinalment. No fou fins gairebé passats dos segles que el pati va esdevenir realment la peça ordenadora de les ales desplegades als seus quatre costats.

Façana del bloc del carrer de Sant Honorat, amb una elegant sèrie de finestres coronelles als dos pisos.

ECSA

De l’obra del segle XV, se’n saben algunes coses, i se’n poden entrellucar d’altres, a partir d’unes escriptures que tenien per objectiu servar memòria excepcional d’algunes despeses, però en cap cas de recollir-les exhaustivament, ni descriure el curs dels treballs ni menys tota l’obra. Per això mateix, la identificació de cada boirosa notícia amb una part concreta de la construcció ha portat a cronologies tan rígides com insegures i a identificacions prou dubtoses. A la segona dècada del quatre-cents el bloc del carrer de Sant Honorat, o “devers el Call”, era en obres que el devien refer notablement. Llavors es parla d’actuacions a la Cambra Nova o del Consell, que és la principal de la planta noble, i també a la casa o arxiu de comptes, que, en contra d’allò que s’ha dit, s’havia de trobar aquí, perquè el 1426 consta que l’òcul que es va obrir per fer-hi més llum donava a l’alberg d’Esteve Satorre, que no hi ha dubte que era al sud, al carrer de Sant Honorat.

Precisament, la paret mitgera amb aquesta casa s’havia alçat o reformat l’any 1417 i anava des del carrer del Bisbe fins al porxo, el qual no s’ha de confondre, com s’ha fet, amb les galeries del pati, sinó que es tracta de la golfa o “porxo o cobriment del terrat” del bloc de Sant Honorat, on el 1424 es va construir una cuina. Això, després d’uns quants anys d’obres seguides a les teulades i els terrats, i en una torre que cal situar també en aquesta banda i no pas on després hi va haver la capella de Sant Jordi, com s’ha afirmat alguna vegada. Del 1420 ençà els apuntaments mostren que també era en obres el pati, i s’hi feia referència a la remodelació de l’entrada que hi portava des del carrer de Sant Honorat, en concret al sostre, els pedrissos i la residència que hi havia a la planta baixa. El 1425 s’executava l’obra del pati, segons s’entén d’un conjunt de notes de treballs a les seves parts, com ara les referències a les agulles i mitges agulles que s’hi feien, així com a adobar “l’arch dejús la naia”, que deu correspondre a la galeria sud-oest. Així mateix, es bastia l’escala nova en substitució d’una d’anterior, i un any després devia estar prou enllestit perquè s’empedrava l’entrada i el pati, tot a càrrec de Marc Safont. En aquest mateix sentit, les finestres coronelles de la cambra del Consell es dotaren de vidrieres el 1427, en una mostra més d’avançament de les obres.

Algun temps abans s’havia fet l’ambiciosa intervenció del portal i la tanca ornamentada del carrer del Bisbe, segons decisió solemne presa pels diputats el 1416. El fet que el 1417 s’hi treballés simultàniament al bloc de Sant Honorat i a la paret mitgera que des d’ell arribava fins “lo cel o entrada devers la seu”, reforça la impressió d’extensió i imbricació de les obres. Se sap, per una retribució extraordinària pagada un cop enllestida la feina el 1418, que l’imaginaire autor de l’escultura principal fou Pere Joan. Aquell mateix any també es feu un pagament excepcional a Marc Safont, per a remunerar genèricament la seva tasca i dedicació, però sense fer cap referència al frontis del carrer del Bisbe, com s’ha volgut llegir. Tampoc no hi ha constància fefaent que hi treballés Aliot de la Font, a qui anacrònicament la historiografia qualifica d’aparellador i que potser també era membre del prolix llinatge dels Safont de professionals de la construcció. A ell se li remunerava el 1419 el treball en “claraboies i membredures” sense localitzar i que podrien ser de diferents parts de la casa.

Les escriptures fan de la capella de Sant Jordi la darrera etapa dels treballs. Els diputats requeriren l’autorització a les Corts dels anys 1431-34 perquè “de les peccúnies del dit General puxen fer construir e obrar la dita capella”. A l’entrada del 1433 “començaven la obra del General, ço és, de mesclar lo alberch qui fonc de micer Pere Paschal ab la Diputació”, que, situat cap a tramuntana, havia estat adquirit tant “per mudar en alguna part separada e remota les latrines” com perquè havien “cogitat los dits diputats que seria molt propi e decent que en lo dit alberch fos construhida e edificada una capella”. Per altra banda, se sap que el dit Pere Pasqual, segurament el mateix Pere Pascàs esmentat en la compra de la finca el 1400, posseïa en aquell temps diverses cases al carrer de Sant Honorat i en un carreró sense sortida. En aquest darrer hi havia hagut l’escola o sinagoga menor, de la qual els diputats tornaren a comprar el 1434 una casa o part. Amb la finalitat d’instal·lar latrines i basses, en 1434-37 adquiriren també els darreres de l’alberg de Guillem Borrull, que podria coincidir amb la casa que ell mateix posseïa el 1400 al carrer de Sant Honorat davant de la font, és a dir, cap on hi ha la Cambra Daurada.

Enmig del procés d’adquisicions i creixement, el 1433 l’enderroc de la casa de Pere Pasqual devia respondre al replanteig de la capella, que passat un any i mig estava conclosa quan, per aquest motiu i d’acord amb el costum antic que ells mateixos llavors recordaren, els diputats concediren una nova gratificació a Marc Safont. D’ençà de la darreria dels anys trenta no hi ha més notícies d’obres; simultàniament a l’alentiment o plena conclusió dels treballs, potser fins i tot en una clara dependència causal, l’any 1437 els diputats cregueren convenient proveir Joan Safont, fill de Marc Safont, mestre d’obres del General, i adjunt al seu pare, del càrrec d’aquest, de forma que a la seva mort el “succehesque en lo dit offici”. Encara aquell mateix any es va adquirir una petita peça de la casa d’Esteve Satorre, situada al carrer de Sant Honorat i que termenava “de part de tramontana e de sol ponent ab l’alberch del dit General”, de ben segur destinada a ampliar les dependències cap a aquesta banda, on es devia traspassar l’actual límit entre la fàbrica gòtica i el cos renaixentista, per més que aquesta darrera construcció les fes desaparèixer més tard.

La capella de Sant Jordi i el seu trasllat

Fins fa ben poc, l’edifici gòtic es considerava només modificat posteriorment per reformes menors, decoracions o intrusions de serveis nous sempre ben reconeguts. Aquesta idea, però, ha trontollat en ser donada a conèixer la capitulació del 1545 entre els diputats i el mestre fuster Antoni Carbonell per a mudar la capella de lloc. Dos anys i mig després, una comissió de professionals va comprovar els treballs fets i només va trobar diferències menudes amb allò pactat d’abans, de forma que l’execució és indubtable. Aquesta capitulació detallava el moviment, però no explicava res de l’estat previ de l’edificació, que tan sols s’intueix en certs detalls del text i per la contrastació amb l’arquitectura. El primer indici el dona el fet que l’actuació anava lligada a la del capdamunt de l’escala del pati, on els dos arcs gòtics de les respectives galeries que es troben a l’angle nord foren substituïts per altres dos de carpanells en escaire que se sostenen per una clau i que alhora recullen dos arcs més que fan de contraforts interiors. En aquest indret, la capitulació estipulava que s’havien de fer dos arcs nous a partir dels salmers d’aquells arcs que “hu de sa y l’altra de lla que vuy apunten ab dita capella”. És a dir, fins llavors, els arcs de cada costat de la cantonada nord no s’unien en una columna angular, sinó que anaven a trobar la pròpia capella.

Restitució hipotètica de l’estat del palau a mitjan segle XV, quan la capella de Sant Jordi encara era emplaçada a l’angle nord de les galeries del pati.

ECSA – J.Sagrera

Sembla evident, per tant, que la capella era llavors dins l’angle nord del pati, i cal assenyalar que les dimensions de la seva planta encaixen perfectament en aquest espai. La seva posició angular devia obstruir el recorregut de les galeries, de manera que el pas entre els trams nord-oest i nord-est, només podia fer-se pel replà alt de l’escala, a tocar de l’aresta de la capella. Resta incògnita la seva orientació i la disposició de la sumptuosa façana principal, que per la seva llargada es podria encabir i encarar a la galeria nord-est, de major amplària. A sota, a més, hi ha una sòlida construcció autònoma, també de planta quadrada i mides idèntiques. La coberta és de creueria i presenta al mig una clau amb les armes reials sostinguda per un peu amb les imatges de la Mare de Déu, sant Francesc, sant Marc i probablement sant Bernat, que coincideixen, segurament no pas per casualitat, amb els sants patronímics dels diputats del trienni de 1431-34, durant el qual va ser bastida la capella. Cal entendre que aquesta peça configurava un sol bloc vertical amb la capella superior, a la qual faria de podi o basament. L’espai on ara hi ha la capella devia ser d’origen un pati, perquè la capitulació parla de reforçar-hi murs, aixecar-ne de nous enmig i obrar dues voltes, sense cap esment a modificar construccions existents o enderrocar-les. A aquest espai obert podria donar pas la gran arcada gòtica rebaixada davant de la qual hi ha la façana de les dues sales de voltes paral·leles que sostenen la capella, en un encontre del tot estrany.

La configuració definitiva

El complex arquitectònic establert a la fi dels anys trenta del segle XV va arribar gairebé íntegre als anys vint del cinc-cents. En aquest temps costa saber quina de les dues façanes quatrecentistes va tenir la preeminència, en un edifici tothora guiat per l’eix longitudinal, fins que amb l’adjunció del bloc renaixentista encarat a la plaça de Sant Jaume es va girar radicalment noranta graus. D’inici, no hi ha dubte que l’edifici s’orientava al carrer de Sant Honorat, d’acord amb l’antiga vinculació a l’aljama de la finca i d’esquena a l’encara recent carrer del Bisbe, on hi havia un hort als darreres. Així, al frontis del Call donava el portal principal amb arcada adovellada sòbria i contundent, a més de les botigues i la residència dels porters que guardaven la casa, mentre que als pisos superiors hi havia les dependències principals de la cambra del Consell o Sobirana i l’arxiu de comptes. La planta baixa es trobava dividida en quatre peces transversals, i les dues superiors, només en dues estances desiguals.

El bloc de Sant Honorat coincideix tipològicament amb els grans casals urbans, fets d’un cos rectangular paral·lel a l’eix viari, i s’alçava dos pisos sobre el carrer, amb un porxo o golfa sota teulada. La torre documentada i de la qual no queden vestigis l’acabaria de vincular amb el model residencial, que d’habitud presenta en un dels extrems un cos turriforme semiautònom. Tanmateix, la part alta de l’edifici ha estat objecte de transformacions importants, que deuen explicar-ne la desaparició. Respecte a la seva evolució constructiva, s’insinuen dos gran estadis: un d’inicial que remuntaria al segle XIV o més enrere encara, i un segon que seria producte del programa monumentalitzador del XV. Al primer es deuria la irregularitat de la implantació, l’armadura feta dels murs de càrrega i algunes subdivisions interiors. La reforma de la segona fase hauria tendit a una organització simètrica, en convertir la peça transversal i central de la planta inferior en accés principal i vestíbul de pas cap al pati posterior. Potser llavors s’hauria reordenat la façana amb l’excepcional alineació de dos pisos de finestres, trífores a la planta noble i bífores al pis superior, per bé que les últimes podrien estar molt refetes per una actuació vuitcentista.

Al frontis d’aquest cos que dona al pati es va afegir una crugia estretíssima de mera funció escenogràfica, per a fer joc amb les seves altres cares i crear un ambient monumentalment coherent a quatre bandes. La falta de concordança entre la planta d’aquesta crugia i la del bloc de Sant Honorat posa en evidència la seva desvinculació arquitectònica i que foren construïdes en moments diferents. En realitat, tot indica que d’inici el pati estava pensat i fet només per a les tres ales del nord-oest, nord-est i sud-est. D’aquestes, els dos trams longitudinals tenien sengles sales a planta baixa, mentre que el tram transversal era un espai de trànsit sostingut per unes belles i arriscades arcades escarseres, afegides al bloc del carrer del Bisbe. Sobre seu, tres galeries d’amplada excepcional i doble alçada s’obriren al pati central per una arcuació esvelta, afermada en una barana pètria calada per claustres. Damunt es troben les golfes amb porxos d’arquets d’ansa de paner sobre imposta seguida i traceria cega, sobremuntats per gàrgoles esculturades i agulles. No gaire temps després d’haver estat construïdes o encara en curs d’execució, es devia produir el canvi de projecte que va fer alçar l’esmentada quarta galeria. Aquesta va haver de sustentar-se en una naia per a no envair la planta baixa i deixar pas a l’escala. La presència del seu estret corredor va facilitar l’expressió de simetria en el frontis interior, on, entre dos finestrals triforats, es va obrir un sumptuós portal, idèntic al que hi ha a la naia del carrer del Bisbe.

Secció longitudinal del palau original i primera planta del palau actual amb indicació de l’obra gòtica. Escala 1/500.

J.Rodon i E.Riu-Barrera, 2000-01

Si en un claustre les galeries i les dependències fan dos cossos paral·lels, en aquest pati ambdues peces es van fondre en una de sola, de manera que esdevingueren espais de circulació i alhora sales. Així, l’ambient es convertia en una conjunció de pavellons oberts a l’aire lliure. Al seu angle nord, just on desemboca l’escala que feia d’accés principal i únic a tota la planta noble, hi devia haver la capella de Sant Jordi, constituïda per un cos vertical de dues plantes. A sota devia tenir l’estança descrita abans, i el pis alt era el santuari pròpiament dit. Es tractava d’una peça quadrada, de volta de creueria estrellada amb claus i mènsules profusament esculturades, precedida d’un frontis amb porta emmarcada per sengles finestres ogivals molt motllurades i amb traceries, guardapols canopials amb frondes i florons. Entre les obertures flanquejades per pinacles i el fris superior de falses gàrgoles es desenvolupa al llenç una prolixa ornamentació d’un entreteixit de traceries cegues. L’exornació que avui dia hi ha per damunt del fris és un treball neogòtic del segle XX. La sovint comentada insuficient capacitat de la capella, d’uns escassos 5 m de costat, respon al seu mer caràcter de santuari i tresor. Per això mateix es tractava d’una petita peça d’espai únic, autònoma i de sòlida construcció, que mitjançant una façana tan transparent com impenetrable exhibia graciosament i guardava ferrenyament la potència sagrada i terrenal de la institució. En conseqüència, la seva forma arquitectònica no estava feta per al culte públic, que si de cas es relegava a l’exterior, on l’àmplia galeria que hi donava podia fer d’aula, com tot el pati en general.

La galeria nord-est del pati va adossar-se a un cos anterior i orientat a l’eix del carrer del Bisbe. Com l’altre bloc que li és paral·lel, es tracta d’una construcció en bona part del segle XIV o anterior i alterada profundament pel programa quatrecentista. Era un simple cos rectangular amb planta baixa, pis a doble alçada i golfes sota teulada. Com a la resta d’edificacions, les seves parts més antigues són de carreuó amb junta ampla, ben diferent de l’aparell posterior de carreus rectangulars, llisos i ben escairats. La intervenció en aquest bloc va ser contundent a la planta baixa, on tres costats foren perforats per sengles arcades rebaixades, dues de paral·leles que s’obrien a l’eix longitudinal i una de transversal que donava pas al suposat pati, a la base de la capella posterior. Una escalinata vuitcentista es troba ara a la part dels baixos on hi havia segurament les escrivanies. La planta superior no sembla que acollís d’origen l’arxiu de comptes, com s’ha dit sovint.

Finalment, entre aquest bloc i la tanca del carrer del Bisbe hi havia l’hort, del qual avui resta un pati reduït, en haver estat ocupada la banda est per un cos del segle XIX. El petit verger tenia per tanca la façana on es va obrir un portal o se’n va magnificar un de preexistent, en ser dotat d’un ampli arc escarser, amb el qual se sancionava de ple l’eix longitudinal del complex. Per damunt seu es va bastir una barana de traceries calades interrompudes per pinacles, sobre falses gàrgoles figurades i de gran qualitat escultòrica la majoria, per sota de les quals hi ha un fris d’arquets ogivals cecs amb caps de mènsula. Damunt del portal i enmig de la barana hi ha un gran plafó petri amb un cercle inscrit on l’imaginaire Pere Joan va exhibir el seu do artístic en un alt relleu que representa sant Jordi i el drac i que constitueix una de les expressions de més tremp de l’escultura gòtica. Rere la barana de la tanca hi ha una naia que gira en angle recte per a continuar acostada al límit nord-oest i arriba a un portal d’agut guardapols canopial, idèntic al de la naia sud-oest del pati. No se sap si es tractava d’un balcó interior només comunicat amb el primer pis o si tenia un accés exterior directe per una escala dins de l’hort. La configuració d’aquest frontis en dos plans, la tanca avançada i el cos de darrere amb un pati enmig resulta molt inusual en l’arquitectura gòtica catalana, mentre que és ben present en edificis notables de països més septentrionals.

Fins on se sap, el programa monumental havia estat executat pel mestre major Marc Safont, a qui cal atribuir el projecte genèric i les traces particulars de les diverses operacions, només aparentment autònomes, en què la construcció devia ser subdividida. Cal considerar que fou aquest constructor qui va saber fer del projecte dels diputats del General d’afermar amb l’arquitectura el seu emergent aparell polític, una obra solemne i subtil. De fet, aquest programa arquitectònic va crear un model únic d’establiment polític de caràcter representatiu i administratiu, inspirat en la tipologia de casa senyorial amb pati del quatre-cents i alhora el seu inspirador.

Cap a la fi del segle XVI l’edificació gòtica havia perdut la preeminència i havia passat a ser una peça més d’un complex palau molt més gran. Però a banda de possibles destruccions d’algunes parts secundàries per alçar les obres renaixentistes, l’única modificació important fou el canvi de la capella i la seva ampliació posterior. Des d’aleshores no hi va haver canvis profunds fins al segle XIX, quan el pati del carrer del Bisbe fou parcialment ocupat per un nou cos i dins del bloc immediat es va instal·lar una gran escalinata. El bloc de Sant Honorat i el pati foren objecte d’una primera restauració a càrrec de l’arquitecte Manuel Garriga i Roca els anys centrals del vuit-cents. A la fi del segle es netejaren les façanes del pati central, i entre la segona i quarta dècades del XX va tenir lloc un ampli i contradictori procés de restauració iniciat sota el guiatge de Josep Puig i Cadafalch i executat pels arquitectes Josep Bori i Joan Rubió i Bellver, que va comportar la recuperació d’elements i àmbits originals, alguns reforços estructurals; reintegracions d’escultura ornamental i finalment va derivar cap una emfàtica creació neogòtica. Ben recentment, s’ha efectuat una nova i profunda intervenció de consolidació i restauració de paraments a les façanes exteriors i al pati, a càrrec del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Bibliografia consultada

Puiggarí, 1879, pàg. 120-149; Puig i Cadafalch – Miret i Sans, 1911; El palacio…, 1929; Serra i Ràfols, 1930; Folch i Torres, 1931; Rubio, 1950; Ainaud, 1988; Manote, 1994; Sans i Travé (dir.), 1994; Riera, 1997; Diversos autors, 1999; Estrada, 2000; Carbonell Buades, 2002; Pey, 2002; Carbonell Buades, 2003.