El sever i compacte edifici de l’hospital, vora la Seu Nova.
ECSA – J.Todó
Al llarg de l’edat mitjana la ciutat de Lleida mostrà una gran preocupació per l’atenció i l’acolliment de pobres, malalts i desvalguts. Bona prova d’això és l’elevat nombre d’institucions assistencials que s’hi erigiren d’ençà del segle XII. Amb tot, la mala gestió i les dificultats per a obtenir rendes precipitaren la progressiva desaparició de la majoria d’aquests centres, mentre la resta subsistia en unes condicions força lamentables. A mitjan segle XV, la situació devia ser especialment dramàtica, de manera que sorgí la necessitat d’unificar-los, a fi de crear un hospital general. Aquest mateix procés, semblant en moltes altres ciutats d’arreu d’Europa, s’havia donat uns quants anys abans a Barcelona i, poc després, a Tarragona i Montblanc. La primera referència documental que palesa la voluntat de dur a terme aquesta unió data del 24 de maig de 1435. La iniciativa, però, no va reeixir, i no fou fins el 1447 que la seu de la nova institució quedà establerta en un dels hospitals fusionats, situat al barri del Cappont. Tanmateix, les contínues crescudes del Segre van aconsellar-ne el trasllat i la construcció d’un nou edifici dins l’entramat urbà. La col·locació oficial de la primera pedra va tenir lloc el 13 d’abril de 1454, en presència de representants del municipi, el bisbat i el rei. De fet, l’hospital va comptar des d’un principi amb el vistiplau d’Alfons el Magnànim, a través de la seva esposa, la reina Maria de Castella, que el 1453 ja havia expedit un privilegi al seu favor. Igualment, el 1455, el papa Calixt III, que du-rant la seva joventut havia estat alumne de l’Estudi General de Lleida, va emetre dues butlles pontifícies que li atorgaven alguns drets i beneficis. Malgrat aquests esforços inicials, ben aviat aparegueren els primers problemes econòmics, circumstància que obligà a buscar alternatives de finançament, provinents en molts casos dels fons obtinguts de les multes municipals.
Des del punt de vista arquitectònic, l’hospital de Santa Maria de Lleida és un dels testimonis més destacats del gòtic civil català. D’entrada s’optà per un model allunyat de l’esquema seguit en la majoria d’institucions hospitalàries dels països de la Corona d’Aragó fins al primer quart del segle XV. S’hi observa un evident canvi conceptual en la solució, la disposició i les dimensions dels espais. Així, les grans naus resoltes amb arcs de diafragma apuntats, característiques dels hospitals del segle XIV i de l’impressionant conjunt de la Santa Creu de Barcelona –iniciat el 1401–, donaren pas a dependències i crugies més baixes i petites, organitzades en edificis més senyorials i de proporcions més modestes. Els centres de Sant Joan de Jerusalem a l’Espluga de Francolí (segle XIV o XV), Sant Pere a Vilafranca del Penedès (fundat el 1401) i d’en Llobera a Solsona (instituït el 1411) havien estat els primers de recollir aquesta nova tendència, que donà com a resultat establiments amb una aparença certament propera als palaus aristocràtics erigits a l’interior de les ciutats més importants del Principat.
Dintre d’aquest grup d’hospitals, el de Lleida és el més significatiu. La seva austeritat i senzillesa estan perfectament sintetitzades al pati, presidit per una imposant escala i per galeries volades, on es produeix una simbiosi entre l’essència de l’arquitectura gòtica civil catalana i una sèrie de matisos que l’aproximen a les fórmules del que es coneix com a primer Renaixement. L’aspecte actual, tot i que conserva l’esperit original, és fruit en part de les restauracions fetes al llarg del segle XX i de la seva adequació com a seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Figures tan rellevants com Cèsar Martinell o Adolf Florensa signaren alguns d’aquests projectes de reforma i millora del conjunt.
El pati central, que segueix el model dels patis amb galeries dels casals bastits per l’aristocràcia en aquell mateix moment.
ECSA – G.Serra
Es tracta d’un edifici exempt, de tres nivells i estructurat entorn de l’esmentat pati central, que en planta dibuixa un quadrat de 32,5 m de costat. Les quatre crugies inferiors estan cobertes per voltes de creueria articulades sobre nervis de pedra motllurats que arrenquen directament de mènsules adossades a la paret. Són voltes molt rebaixades, de manera que exerceixen una important força d’empenta cap a fora, i és per aquest motiu que fou necessari un bon sistema de reforç que en garantís l’estabilitat. En aquest sentit, en lloc de recórrer a l’ús de contraforts exteriors, que haurien alterat la visió unitària de les façanes, es preferí aixecar murs gruixuts, capaços de suportar-ne les tensions i les pressions. Pel que fa als pisos superiors, en canvi, aquest gruix es disminuí considerablement, ja que els sostres es resolgueren mitjançant bigues horitzontals de fusta, menys pesants que les cobertes de pedra. Però sens dubte fou al pati on es dugué a terme la intervenció més reeixida. Es trià la fórmula de galeries volades, desenvolupades sobre voltes rebaixades sostingudes per cartel·les esglaonades invertides, que li confereixen un aspecte aeri força atrevit. A l’angle nord-est, per la seva banda, se situà l’escala, recolzada damunt d’una volta rampant. Aquesta, que queda integrada en una de les quatre crugies de la galeria, permet la comunicació directa entre el nivell inferior i la planta noble. En canvi, l’accés al segon pis es devia fer en un principi mitjançant escales secundàries, probablement de fusta.
A l’exterior del conjunt destaca la porta principal de mig punt, situada a la façana septentrional. És composta per dovelles de dimensions desmesurades, les més grans de les portes d’aquest tipus conservades en l’àmbit dels països de la Corona d’Aragó. Al damunt s’obre una fornícula presidida per una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, flanquejada per dos escuts de la ciutat de Lleida. Aquesta figura es devia executar al voltant del 1460, segurament a càrrec de Bertran de la Borda, escultor i mestre de cases actiu a la ciutat entre el 1443 i el 1485, però no hi ha cap document que ho certifiqui.
La construcció de l’hospital devia avançar al principi amb una certa rapidesa, atès que un any després de la seva fundació oficial, el 1455, ja es parla de l’hospital nou i el 1457 se sap que hi eren atesos els primers malalts. No obstant això, no es tenen notícies de cap mestre fins al gener del 1457, quan Andreu Pi acceptà fer-se càrrec de l’obra de la Seu Vella, amb la condició que no hagués d’abandonar la de l’hospital que llavors estava dirigint. La seva tasca es perllongà fins el 31 de desembre de 1460, data en què abandonà la ciutat. Durant el mestratge d’Andreu Pi es feren probablement els nivells inferiors de l’ala septentrional, i també la major part de la crugia oriental. En aquests moments inicials també es devia habilitar algun espai on es poguessin celebrar els oficis litúrgics, encara que amb caràcter provisional.
Secció de l’edifici i planta del primer pis. Escala 1/500.
FPIEI – I. de Villalonga
De tota manera, i malgrat la manca de dades concloents, no sembla que Andreu Pi hagués estat al capdavant de l’hospital des d’un primer moment. El 1452, quan es veié la conveniència de construir-lo en un indret intramurs, Lleida comptava amb un artífex força rellevant, especialment conegut per la seva habilitat escultòrica. Es tracta de Jordi Safont, antic esclau del prolífic Marc Safont, amb el qual es va formar com a escultor i, versemblantment, com a mestre d’obres, atès que d’ençà del 1441 va desenvolupar el càrrec director de la Seu Vella. És probable que en aquell moment s’hagués encarregat a Jordi Safont el disseny del projecte de l’hospital. De fet, era la persona més idònia, no sols per capacitat, sinó també perquè havia sabut integrar-se perfectament en el teixit social i en els circuits artesans urbans, tot assolint un gran prestigi i benestar econòmic. Sigui com vulgui, però, és convenient insistir en el fet que tan sols se li podria atribuir la traça de l’edifici, ja que va morir dos anys més tard, el 1454. Llavors, o poc temps després, es degueren contractar els serveis d’Andreu Pi.
Arran de la marxa d’Andreu Pi al desembre del 1460, s’inicià un període d’inactivitat constructiva, motivat en gran part per la guerra civil catalana (1462-72) i que es perllongà fins al començament de la centúria següent. Les obres foren represes a la fi del 1506, quan el mestre de cases Antoni Gondàngels va iniciar la fonamentació de la cantonada sud-occidental. Amb tot, ben aviat hagué d’aturar les obres, ja que alguns dels seus obrers i un grup de mestres de cases de Lleida desconfiaven de la validesa dels criteris seguits en la seva execució. Davant d’aquest fet, al febrer del 1507 el mestre de Barcelona Joan Safont es personà a l’hospital per tal d’avaluar l’obra en qualitat de jutge. La seva sentència fou contrària a Gondàngels, de manera que aquest fou obligat a desfer tot el que havia realitzat i a començar de nou, d’acord amb els criteris establerts pel mateix Safont. Els treballs es degueren fer novament sota la direcció de Gondàngels, entre el 1507 i el 1510, però amb la supervisió del mestre major de la Seu Vella, Antoni Queralt.
No obstant aquesta represa de les obres, el cert és que per aquestes dates, tot just seixanta anys després del seu inici, l’edifici estava encara molt endarrerit. La situació començà a canviar a partir del 1517, perquè les autoritats municipals i el capítol de la catedral van unir els seus esforços i perquè el bisbe Jaime Conchillos (1513-42) n’esdevingué el principal impulsor. Bona mostra d’això són les nombroses referències documentals que exalcen el protagonisme i la importància de la seva contribució, que fins i tot s’estengué al control personal de les auditories o revisions anuals dels comptes.
L’any 1517 s’encomanà la finalització de l’hospital al llavors mestre major de la Seu Vella, Jaume Borrell. La seva actuació es va centrar, bàsicament, a l’interior de l’edifici, i de forma molt especial al pati i les galeries. Comptà amb la col·laboració del ja esmentat Antoni Gondàngels, que, pel que sembla i malgrat els errors comesos en el passat, continuava gaudint de la confiança del municipi. El 10 de setembre de 1517 es lliurà una primera part de l’obra, però el pati no quedà completament enllestit fins el 1519. A partir d’aquest moment, no hi ha cap més notícia on es constati la realització d’obres a l’hospital. És cert que la Paeria, al llarg del 1519, va continuar proporcionant-hi diners provinents dels bans municipals, i es conserven àpoques de petites quantitats en benefici de l’hospital, però segurament estaven destinades al servei dels pobres malalts i de la institució en general.
En qualsevol cas, cal tenir present que la documentació consultada només dóna a entendre que l’hospital estava enllestit fins a l’alçada de la teulada de la galeria del pati, i no hi ha cap indici que permeti pensar que ja s’havia fet el segon pis. Per tant, aquest sector es va construir després del 1519, sigui al mateix segle XVI o fins i tot en èpoques més tardanes.
Bibliografia consultada
Villanueva, 1803-51; Pleyan, 1873, 1877 i 1882; Prim, 1891 i 1893; Arderiu, 1903-04; Rocafort, s.d.; Roca, [1910]; Lampérez, 1922; Serra i Ràfols, 1926; Prim, 1928 i 1929; Martinell, 1935b; Sanahuja, 1944 i [1944-58]; Rius, 1948; Lladonosa, 1961-78; Leistikow, 1967; Lladonosa, 1972-74, vol. I, i 1974; Tarragó, 1975; Alonso, 1976; Lara – Trenchs, 1976; Olives, 1976; Tarragó, 1976, 1977a, 1977b i 1977c; Milà, 1984; Argilés, 1992; Bertran, 1992; Barral, 1994; Busqueta, 1994; Conejo, 1998, 1999 i 2002.