La llotja de Barcelona

L’antiga llotja de comerç gòtica de Barcelona és un edifici que actualment roman amagat enmig d’altres dependències aixecades al segle XVIII amb motiu d’una reforma de gran abast que seguí criteris neoclàssics. Sortosament, les transformacions preservaren els dos espais superposats que constituïen el cor del conjunt: el saló de Contractacions, al nivell de terra, i el saló dels Cònsols, al damunt. Tots dos espais comparteixen característiques que s’acostumen a acceptar com a signes d’identitat de l’arquitectura gòtica catalana, com ara la simplicitat estructural, la disminució dels suports interiors i la unificació de l’espai.

La llotja de Barcelona es pot considerar –malgrat les dificultats d’interpretació que presenten la part conservada i la documentació que s’hi refereix– el primer exemple madur de la tipologia arquitectònica que va ser habitual en aquests edificis de destinació mercantil, basada en una gran sala amb columnes, més o menys oberta a l’exterior, acompanyada d’espais complementaris superposats i/o adjacents. Construïda a partir de la dècada del 1380, la llotja barcelonina manifesta una fórmula molt més elaborada que qualsevol altre edifici català contemporani de destinació comercial. Forteza ja va localitzar alguns antecedents funcionals i tipològics de les llotges: les places públiques, els alfòndecs, els porxos de l’arquitectura popular i fins i tot alguns espais de l’arquitectura religiosa (sales capitulars, dormitoris). Però la manca de referents més concrets per a la llotja de Barcelona, juntament amb el desig explícit dels seus impulsors de disposar d’infraestructures comercials semblants a les d’altres indrets, avalen la proposta que l’edifici s’inspirés en construccions italianes i dels Països Baixos que també reflecteixen el progrés del poder civil –sovint relacionat amb la preeminència del comerç– als centres urbans. Habitualment aquestes disposen d’una planta baixa porticada, que de vegades té funcions comercials, i d’un nivell superior, destinat als serveis municipals, que sol tenir una galeria que s’obre a la façana (el Broletto de Como, 1215; el palau municipal de Bruges, v. 1280).

L’emplaçament

La llotja de Barcelona es va construir a la plaça dels Canvis, al costat del puig de les Falsies i sobre la sorra de la platja. L’emplaçament era d’allò més avinent, a l’extrem del tram de costa que funcionava com a port (entre l’esmentat puig i el convent de Santa Clara), un lloc que s’havia convertit en centre dels negocis marítims. La plaça dels Canvis era a tocar de la Ribera –el districte econòmicament més actiu de la ciutat–, i mitjançant el carrer de la Mar i el carrer dels Canvis es comunicava directament amb el centre del comerç terrestre, la plaça del Blat. A més, des de feia algunes dècades, la Ribera disposava d’un bon nombre d’instal·lacions i serveis complementaris a aquesta activitat (alfòndecs, canviadors, drassanes velles…).

La construcció de la llotja va tenir conseqüències urbanístiques. S’hi deu relacionar l’eixamplament del carrer dels Canvis (1383), referit pel cronista Esteve Gilabert Bruniquer (1561-1641), que va millorar els accessos i va proporcionar espai per als canviadors fins que es van traslladar a l’interior de l’edifici (1396). D’altra banda, el fet que la llotja representés el poder econòmic de la ciutat explicaria l’interès dels seus representants per endreçar-ne l’entorn, la façana marítima de la ciutat. Per això s’hagueren de desplaçar algunes activitats i instal·lacions considerades inadequades (forques, pescateria, fusters), tot deixant lloc a infraestructures i serveis propis del món comercial (Cubeles, 2001). Les Ordinacions Originals del Consell de Cent del 26 d’octubre de 1400 confirmen aquesta voluntat i organitzen el desenvolupament de les activitats comercials as porxos i les places del sector mitjançant limitacions espacials (fites) i temporals.

El procés constructiu al segle XIV

La seqüència de les obres de la llotja resulta força desconeguda, si bé alguns estudis recents han contribuït a avançar en el coneixement d’aspectes i etapes concrets (Domínguez – Cañellas, 2001; Torras Tillo, 2001). Tanmateix, es tracta d’una qüestió difícil de resoldre, ja que, a la pèrdua parcial i la dispersió de la documentació que s’hi refereix, cal sumar-hi la remodelació neoclàssica del segle XVIII. Així i tot, les grans fases cronològiques semblen prou clares.

La iniciativa de construir un centre de contractació comercial a la plaça dels Canvis es deu a l’estament de la mercaderia. De la mateixa manera que els armadors i mercaders que vivien vora el port havien promogut la creació de la Universitat de Prohoms de la Ribera per promocionar i defensar el barri portuari de Barcelona (1258), gairebé un segle més tard van fer arribar al rei la proposta d’aixecar una llotja on poder-se reunir (1339). Pere el Cerimoniós va autoritzar imposicions sobre el comerç aplicables a l’obra, i, amb l’argument de la utilitat pública, va permetre l’expropiació dels solars necessaris a la plaça dels Canvis. El govern municipal es va fer càrrec de la construcció, i s’ha repetit que tot seguit va adquirir amb aquest fi unes cases dels Montcada en aquell indret. Ara per ara no s’ha identificat cap resta segura d’aquesta hipotètica primera construcció i no tenim arguments prou sòlids per a esbrinar si el projecte va tirar endavant. En qualsevol cas, Bruniquer es refereix a “la obre de la Lotge nova començada en lo Porxo nou de la Ciutat” l’any 1352, expressió que deixa implícit que n’hi havia una de vella o anterior que fou substituïda. Tot fa pensar, doncs, que una estructura –potser porxada– acomplia a partir de l’any 1339 la funció de centre de contractació comercial o llotja.

Ens podem referir a la campanya d’obres iniciada el 1352 amb més proves. Encara que cap notícia no ens parla del mestre que hi havia al capdavant, s’ha suggerit el nom de Pere Llobet, probablement perquè alguns anys més tard seguia treballant per al municipi tot dirigint les obres de la nova casa de la Ciutat. L’embranzida constructiva es deu, potser, a la creació del Consolat de Mar de Barcelona (1348). Sigui com vulgui, l’any 1357, els escrivans de les obres van liquidar amb els racionals de la ciutat els comptes corresponents als anys 1353-54. Aquest darrer any s’havia aturat la construcció i es va vendre el material sobrer. Alguns indicis suggereixen que l’obra no es va arribar a acabar o que es va deteriorar molt ràpidament: tenim notícia de “la lotge que és començada en la ribera de mar de Barcelona” (1357), i de la prohibició, el mateix any, de fer foc dintre “les parets” de la llotja nova. La guerra amb Castella permet explicar tant els desperfectes com els trabucs que, al juliol del 1358, es van instal·lar davant “la lotge nove de la ciutat”. El 1376 es feien treballs a la teulada de l’edifici, no sabem si de reparació o amb la intenció de continuar les obres.

Encara que no podem indicar l’emplaçament concret d’aquestes construccions dins la plaça dels Canvis, l’excavació del saló de Contractacions va permetre descobrir dos fonaments de murs anteriors al paviment del final del segle XIV (Bernaus – Caballé, 2003). En sentit contrari, el llibre de la talla del 1363 indica que, mirant a mar, a la dreta del puig de les Falsies, hi havia la llotja i que a la plaça dels Canvis hi havia un porxo. Bruniquer també assenyala que l’any 1362 es va iniciar la capella de la llotja “devant lo porxo de Mar”. Cal recordar, però, que a l’àrea de la Ribera les referències a porxos són en aquestes dècades nombroses i, de moment, poc clares.

Sigui perquè no s’aconseguia acabar, perquè estava molt deteriorada o perquè resultava insuficient, l’any 1380 Barcelona no disposava encara d’una llotja apta per al desenvolupament de les funcions comercials. Així ho afirma Pere el Cerimoniós en un document on –com quaranta anys enrere– autoritza la construcció d’una llotja i permet carregar un impost sobre les mercaderies aplicable bé a la compra de solars i la construcció d’una nova fàbrica, bé a la compleció del “porxo nou”. Sembla que es va preferir la segona opció, ja que l’any 1382 es treien les forques del puig de les Falsies, que eren “…propter opus lotgie, que in civitate predicta juxta mare noviter edificatur, in loco videlicet ubi jam antiquitus fuerat incohata…”, i el nou projecte va comerçar a fer-se realitat l’any 1384. De moment, els documents no són prou eloqüents per a escatir l’abast d’aquestes obres en relació amb l’estructura preexistent. Així i tot, podem afirmar que aleshores es van plantejar els dos cossos superposats que formen el nucli del conjunt. L’enigmàtic mestre Pere Arvei, conegut només per la seva presència a la primera consulta de la seu de Girona, dirigia l’avenç de les obres (1386).

Malgrat que Bruniquer situï el final de les obres l’any 1392, es té constància que durant aquesta dècada i la següent se seguia treballant en la conclusió del cos de l’edifici. Se sap que l’any 1398 el saló inferior no estava del tot cobert, que no s’acabà d’empedrar fins el 1403 i que el 1409 mancava una tercera part de la coberta de la sala superior. Potser la notícia del 1392 es refereix en realitat només a una liquidació de comptes (Domínguez – Cañellas, 2001). També és possible que la prolongació de l’activitat es relacioni amb l’increment de les activitats vinculades al Consolat de Mar: el 1394 es creà el Consell de la Mercaderia, representat per les figures dels defenedors, que facilitava la intervenció del Consolat en els afers comercials ciutadans, i el 1401 Martí I amplià la jurisdicció del Consolat de Barcelona a tots els actes mercantils no marítims. A més a més, es va instaurar el dret del pariatge, impost que dotà aquestes institucions de recursos propis. Sigui com vulgui, el 1397 la llotja ja estava en funcionament i l’home de la companyia Datini a Barcelona afirmava que “…qui no si tiene fondachi aperti, anzi si sta in Logia, dove sono gl’altri mercatori…” (Carrère, 1977-78).

Les ampliacions i les reformes al llarg del quatre-cents

Restitució hipotètica de la llotja al segle XVI, amb el cos principal, l’hort, la capella i altres dependències.

ECSA - J.Sagrera

Com altres edificis medievals, la llotja és un complex que es va anar expandint a mesura que va aparèixer la necessitat d’incorporar espais complementaris. Al començament del segle XV ja estaven acabats els dos nivells que configuraven el nucli funcional del conjunt, però al llarg de tota la centúria es van fer addicions i modificacions. Entre els mestres d’obres que hi van participar d’una manera més o menys rellevant s’hi compten Antoni Orriols i Joan Safont. Molt més transcendent va ser el paper de Marc Safont, citat com a “mestre de cases i de l’obra de la llotja” (1424). Entre altres coses, es va ocupar d’obres de manteniment i addicions a l’edifici (la coberta de la casa nova de la llotja, 1422-24; obres al terrat i a la font, 1425; reparacions de les destrosses ocasionades pel terratrèmol, 1428; manteniment de la teulada i del terrat, 1432) i va prendre a escarada l’obra de la casa dels preveres que es va construir dins de l’hort de la llotja (1453) i la dels merlets, l’entaulament i l’emblanquinat del front del cos de la duana (1454).

Els espais que es van afegir a la llotja durant el segle XV es disposaren en la seva major part al voltant de l’hort, el qual ja estava delimitat l’any 1399. Situat a la banda de ponent del saló, s’hi accedia des d’aquest o des d’un portal que s’obria a la plaça de l’Encant, construït el 1399 per Pere de Talavera. L’hort seguia una ti-pologia propera a exemples italians medievals i al mateix temps s’inseria en la tradició ibèrica del verger purament ornamental: fileres de tarongers i llimoners amb canalitzacions per facilitar-ne el rec, terra pavimentat, pedrissos al voltant i una font al mig. Aquesta s’havia encarregat a Girona (1408) i estava esculpida amb imatges d’àngels, d’animals i d’altres motius; a la part superior s’hi va encastar un sant Miquel (1450), després substituït per una nau de coure pintada i daurada (1471), que deixava rajar l’aigua. La documentació també dona notícia de l’existència a l’hort de diversos cancells, els quals eren utilitzats a l’estiu.

Entre els espais que van ampliar la llotja al segle XV, alguns acomplien funcions eminentment pràctiques, com ara les latrines, la casa de l’arxiu, la casa del Consell de Vint o la casa dels capellans (més tard usada pels verguers). D’altres, a més, responien per la seva finalitat i la seva preeminència visual a una voluntat més representativa. És el cas del cos que es va adossar al saló de Contractacions per la banda de mar, segurament a la segona dècada del segle XV. En un primer moment tenia una sola planta i va funcionar com a magatzem, duana i mercat de draps setmanal; després s’hi va afegir un pis al damunt (1456-59).

La documentació es refereix a una “botiga o casa nova” de la llotja, és a dir, un magatzem, que entre el 1421 i el 1423 es va dotar d’una coberta de pedra i fusta; entre els artífexs que hi van treballar figuren Marc Safont i Antoni Claperós, el qual hi va esculpir capitells. És possible que aquesta “casa nova” sigui en realitat la planta baixa del cos adossat al saló de Contractacions per la banda de mar; si fos així, el capitell i l’arrencada d’un dels arcs que encara es conserven datarien d’aquest moment. No es pot descartar, però, que la “botiga o casa nova” sigui un edifici aïllat, potser aquell que hi havia davant la llotja, més endavant conegut com a General.

L’obra del pis superior del cos adossat al saló de Contractacions, dirigida per Marc Safont (1456-59), s’obria a l’exterior mitjançant finestres fabricades a Girona per Bernat Vicenç, cinc de les quals donaven a mar i eren un mirador privilegiat en ocasions festives. No hi mancaven, a la part alta, quatre gàrgoles obrades per Antoni Claperós, ni, a la coberta, teules envernissades de diversos colors que culminaven amb cavallets i poms de color verd. El “front de la duana” va ser emblanquinat a partir del 1454.

Al costat de mar de l’hort s’aixecà, al segle XV, la capella. La intenció de construir-la es documenta des del 1357, quan els consellers de Barcelona van enviar un emissari a Avinyó per tal d’obtenir el permís papal. L’any següent, en el seu testament, Pere de Montcada va instituir tres capellanies, va disposar la construcció d’una casa per als preveres i d’una capella a la llotja, i va atorgar el patronat als consellers de Barcelona. Si fem cas de Bruniquer, la capella es va iniciar el 1362. Però les primeres notícies de la seva construcció –i de la casa dels preveres– es remunten a mitjan segle XV. Fou aixecada dins l’hort al llarg de 1452-53 i devia ser de mida discreta, si bé amb molta decoració. Les parets i cobertes anaven recobertes amb quasi 200 rajoles de terra cuita amb roses i senyals reials, de la llotja i dels Montcada, executades per Antoni Claperós. Completaven el conjunt rajoles de paviment valencianes i altres elements policromats, així com un retaule obrat pel fuster Macià Bonafè. Aquesta capella medieval s’enderrocà amb motiu d’una obra que s’afegí a la llotja pel costat de mar (1564). El 1574 es va acordar la construcció de la nova capella que havia de substituir-la (Torras Tillo, 2001).

A més a més dels afegits i construccions que feien la llotja més funcional o la dignificaven, altres adobs foren motivats per desastres naturals. El terratrèmol de l’any 1428 va ocasionar danys importants als “arquets dalt la lotja” i a la coberta, i abans de reparar-los es va demanar el parer de diversos mestres (Bartomeu Gual, Martí Tomàs i Pere Llobet). Cal recordar també que la situació de l’edifici davant de la mar, sense la protecció d’una muralla, l’exposava directament als temporals, els quals van ocasionar algunes destrosses puntuals. L’erosió de la costa al tram entre la llotja i el convent de Framenors, causada pel nou port iniciat el 1477, va agreujar la situació, i el 1483 es va construir una palissada per protegir-la.

Secció longitudinal i transversal de l’edifici neoclàssic de la Llotja.

J. Benedito i A. Mateos

En època moderna l’edifici continuà funcionant com a centre comercial, però esporàdicament va tenir finalitats diverses (pallol, escenari de representacions operístiques, etc.). Després del 1714 va ser confiscat i transformat en caserna militar. L’any 1771 la Reial Junta Particular de Comerç, hereva dels antics organismes comercials, va aconseguir prendre novament possessió de la totalitat de l’edifici, i va emprendre’n la remodelació, en la qual va intervenir l’arquitecte Joan Soler i Faneca. El nou edifici neoclàssic va ser solemnement inaugurat l’any 1802.

L’arquitectura

Planta baixa de l’edifici neoclàssic de la Llotja, amb indicació de l’àmbit del saló de Contractacions de la llotja medieval. Planta a escala 1/800.

J. Benedito i A. Mateos

El saló de Contractacions s’estructura ara –com al segle XV– en tres naus definides per dues sèries d’arcades semicirculars, sostingudes per quatre columnes motllurades. L’espai està cobert per un enteixinat pla de fusta que, malgrat haver estat repintat en diverses ocasions, encara manté al dessota la policromia vermella original. El nivell del sòl primitiu es trobava uns 50 cm per sota de l’actual i les proporcions de la sala resultaven, consegüentment, més esveltes. El paviment original, conservat en part sota les peces de marbre, és de lloses rectangulars de pedra de Montjuïc, disposades en filades regulars. Defineixen una compartimentació transversal a la de les arcades i donen lloc a subdivisions que no podem descartar que responguin a la delimitació de diferents espais. Sabem, en efecte, que a l’edifici original hi havia des d’un bon principi cancells, taules de canviadors, la taula de canvi oficial de la ciutat, la taula del dret del pariatge…

L’aspecte del saló en època gòtica roman alterat fonamentalment per la incidència que la reforma neoclàssica va tenir als murs de tancament. Dibuixos i descripcions, juntament amb l’estudi documental, permeten reconstruir-ne alguns trets originals. La façana principal de l’edifici, que donava a l’actual carrer del Consolat, s’obria mitjançant grans arcades amb brancals, coronades per petits òculs o rosasses. El costat llarg de la banda marítima del saló quedava originalment perforat per tres grans finestres coronelles trífores i rosasses al damunt. Durant el segle XV van quedar encastades al mur a causa de la nau que s’afegí pel costat de mar i per aquesta raó s’han conservat parcialment. Les façanes menors d’aquest cos –una donava a l’actual pla de Palau, i l’altra, al jardí– tenien una porta i dues finestres de perfil apuntat cadascuna, i els seus murs eren extraordinàriament gruixuts per tal de contrarestar les empentes procedents de les arcades del saló. Totes les obertures es protegien en un principi amb draps encerats, però el 1435 es va proposar instal·lar-hi vidrieres i es van arribar a pagar alguns treballs al mestre alemany Joan Apar. Tanmateix, no va ser fins al final del segle XV que s’emprengué un projecte sistemàtic per dotar la llotja de vidrieres de qualitat. Entre els anys 1494 i 1515 van intervenir en aquesta empresa Gil Fontanet i Bartolomé Bermejo, el qual s’encarregà de l’execució d’algunes traces (Domínguez – Cañellas, 2001; Torras Tillo, 2001).

Sobre el saló de Contractacions hi ha el dels Cònsols. En repeteix la distribució, però té menor alçada i els arcs recolzen sobre paretons baixos en comptes de columnes. Encara que tenia usos diversos (reunions, magatzem), no és gaire clar com s’hi accedia i, per bé que plànols previs a la reforma del segle XVIII mostren l’escala de comunicació en un racó de la sala, no se n’ha trobat cap resta. Com en el cas del saló de Contractacions, l’addició de la nau adossada al saló per la banda de mar al segle XV va amagar la façana original d’aquest sector. El nou cos s’obria a l’exterior amb finestres de Girona obrades per Bernat Vicenç i adquirides a Marc Safont. Hom suposa que la part alta del mur perimetral original tenia una estructura bastant oberta, potser fins i tot a manera d’una galeria contínua de finestres.

…

La comprensió de la llotja com a obra representativa del gòtic català es veu limitada pel coneixement parcial de la seva forma original i per les restauracions i reformes que ha patit al llarg dels segles. Per bé que es tinguin expectatives d’arribar-la a conèixer amb més profunditat, encara no estan del tot clares qüestions com el paper dels patrons, l’aportació concreta dels artistes que hi intervingueren o l’ús específic que en feien els destinataris. És clar, però, que la tipologia arquitectònica de les llotges en general i de la llotja de Barcelona en particular és el reflex d’algunes condicions polítiques i econòmiques pròpies dels segles del gòtic, particularment del progrés del poder cívic als centres urbans i de l’empenta de l’activitat comercial. La llotja de Barcelona es manifesta com una fórmula que reflecteix en l’àmbit arquitectònic i visual la puixança de la classe mercantil. Solucionava la necessitat de disposar d’un espai útil per al desenvolupament de les activitats pròpies de la mercaderia i al mateix temps constituïa el símbol de la solidesa i del poder de l’estament dels mercaders.

Bibliografia consultada

Cervera, v. 1633-38; Capmany, 1779 [1961-63], vol. I, pàg. 341-342, i vol. II-1, pàg. 216-218, 314-316, 324-325 i 393-394; Pi i Arimon, 1854, pàg. 409-417; Sanpere i Miquel, 1905, pàg. 638-642; Riera, 1909; Bruniquer, 1912-16, vol. III, pàg. 71 i 193-198, vol. IV, pàg. 270, i vol. V, pàg. 5-6 i 25; Moliné, 1914, pàg. 318-333 i 348-350; Riera, 1914; Soler i Faneca, 1914; Carreras i Candi, s.d. [1916], pàg. 393-394 i 431-432; Forteza, 1934 i 1935; Madurell, 1935; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, vol. I, pàg. 282-291; Serra i Ràfols, 1947-51; Madurell, 1948, pàg. 141-142 i 169-171; Cid, 1951; Münzer, 1951, pàg. 5; Carrera, 1953; Cabestany, 1964a; Voltes, 1964; Madurell, 1970; Duran i Sanpere, 1973, pàg. 346 i 455-458; Cirici, 1976, pàg. 197, i 1977, pàg. 79-80; Carrère, 1977, vol. I, pàg. 48-51; Garcia i Sanz, 1981-87, vol. III-1, pàg. 10-12, 73-81 i 100-108, i vol. III-2, pàg. 25; Bassegoda, 1986; Kagan, 1986, pàg. 166-173; Mutgé, 1996, pàg. 97; González, 2000; Conde, 2001, pàg. 13-19; Cubeles, 2001, pàg. 135-136; Domínguez – Cañellas, 2001; Torras Tillo, 2001; Mateos, 2002; Bernaus – Caballé, 2003; Bernaus, e.p.