La gènesi i l’evolució de la casa pagesa o mas

La casa pagesa isolada, masia o mas segons el terme al qual dona preferència la historiografia, va esdevenir la forma hegemònica de la tinença camperola al camp català, especialment a la Catalunya Vella, a partir de la feudalització plena dels segles XI i XII. Des de llavors, aquestes regions es caracteritzaren per un intens poblament dispers fet d’establiments d’aquesta índole, alhora residència i centres de treball agrícola. La dita configuració de l’espai rural va tenir una durada multisecular, com també va succeir amb la casa pagesa que en constituïa la peça nuclear, cosa que no vol pas dir que amb el pas del temps ambdós no estiguessin sotmesos a significatives modificacions en la seva natura històrica que afectaren també la pròpia morfologia dels masos, de forma independent i més profunda que els simples canvis estilístics en les formulacions ornamentals. De fet, malgrat que aquest estat de coses va subsistir fins força després de la fi de l’antic règim, les grans transformacions socials contemporànies, amb el despoblament rural i els canvis en les activitats agropecuàries, n’han comportat la radical alteració.

Com que l’estudi del feudalisme català, de gruix i importància prou considerables, no s’ha acompanyat de l’examen arqueològic aprofundit dels establiments pagesos ni del seu espai agrícola, a hores d’ara encara se sap ben poca cosa de l’origen dels masos i l’evolució de les seves característiques abans dels segles XV i XVI, és a dir, fins a l’adopció del tipus conegut per la masia clàssica, formalitzat aleshores i ben aviat generalitzat. Perquè, en contra d’allò que sovint s’ha donat per tan evident que no calia ni verificar o argumentar, aquesta edificació de tres crugies paral·leles –presidida per una sala elevada al cos central– no és ni de bon tros pròpia dels segles gòtics i, encara menys, una herència de la romanitat, com també s’ha volgut presentar equivocadament.

Perquè si la masia clàssica fou un producte gòtic tardà o posterior, les diferències i la novetat de la qual evidencia l’incipient coneixement arqueològic sobre la casa pagesa dels segles precedents, també la mateixa excavació aplicada a les vil·les romanes fa palesa la disparitat amb aquesta mena d’establiments. Encara que un vell discurs de fortes connotacions ideològiques hagi transformat el mas clàssic en una categoria atàvica i intemporal, de forma i caràcter idèntics als assentaments rurals romans, no hi ha res d’això. La manca de monumentalitat i les reduïdes dimensions de moltes vil·les romanes catalanes per comparació a les d’altres regions de l’Imperi, ha servit per a fonamentar-ne l’assimilació i la tesi continuista. L’objectiu d’aquesta identificació era el propi del corrent pairalista, que volia imaginar un país dotat històricament d’una immutable propietat agrària petita i mitjana, de mesura harmònica i sense extrems desestabilitzadors o conflictius, que hauria arribat del període romà fins a l’actualitat, només alterada d’esquitllada pel curt episodi feudal que, reductivament, s’hauria acabat amb la conclusió de les guerres dels remences.

Entre el mas feudal o feudal tardà i les vil·les sorgides de la colonització de les terres ibèriques d’ençà de la darreria de la república romana i l’arribada de l’Imperi, no hi va haver cap mena de relació. Aquestes constituïren l’essència de l’espai rural fins a la dissolució de l’ordre social romà entre els segles V i VI, quan s’extingiren completament després d’un procés llarg d’abandó progressiu. Es tractava d’uns establiments des d’on s’exercia a l’ensems el domini i l’explotació de la terra, per la qual cosa comprenien una part rústica i una altra d’urbana, destinades, d’una banda, a l’habitatge dels servents, conreadors i l’equipament agrícola, i de l’altra a acollir de forma més o menys magnificent el possessor i els seus agents. Majoritàriament eren uns complexos notables de desenvolupament poc regular, fets de l’agregació de peces heterogènies articulades per corredors, patis o peristils, sempre amb els espais nobles a planta baixa, a cops profusament decorades, acompanyades d’instal·lacions d’emmagatzematge i transformació dels productes del terrer. Per tant, aquestes vil·les es troben ben allunyades del caràcter exclusivament camperol del primitiu mas feudal, que no fou mai coincident amb l’exercici de la senyoria de la terra. A més, va dotar-se sempre d’una arquitectura molt simple, gens solemne i estilísticament molt poc elaborada, feta d’una o poques més peces de dimensions reduïdes, homogènies i de desenvolupament compacte sobretot en alçada. Es tractava de l’estatge exclusiu de la família pagesa, des d’on desenvolupava el seu treball, per bé que usualment es trobava molt minvat de la capacitat d’emmagatzematge i transformació dels fruits de l’explotació, perquè aquests estadis de la producció agrícola es trobaven usualment sota el control dels senyors.

El singular i antiquíssim mas del Puig de la Balma, a Mura, encara amb parts d’època gòtica, sota una espluga o balma que l’aixopluga.

ECSA – G.Serra

Ara bé, el primitiu mas o casa pagesa tampoc no va succeir directament a la vil·la romana, sinó que en el llarg període que abasta des de la fi de l’Imperi fins a l’any mil es crearen nous tipus d’assentament pagès que encara resten pràcticament desconeguts. La transformació no va afectar simplement l’estatge camperol, sinó també la configuració global de l’espai rural, atès que al llarg del mateix període es va produir la gran expansió del poblament sobre territoris poc o gens ocupats en època romana, arran de la qual van ser colonitzades moltes terres de la muntanya mitjana i alta fins llavors de caràcter marginal. L’arqueologia encara no ha aportat prou llum en aquest sentit i tan sols se sap, per les escriptures de la Catalunya carolíngia i comtal, que un ampli poblament camperol s’agrupava i enquadrava en unitats conegudes per vil·les, però que no tenien res a veure amb els seus homònims precedents romans. Justament de la seva dissolució en el procés de feudalització, entre els segles X i XI sorgiren els primers masos, la caracterització dels quals resulta encara molt difícil per la falta d’informació documental precisa i de prou treballs d’excavació. Tanmateix, sembla fora de dubte que el seu origen és indestriable de la imposició de l’ordre feudal i que dins seu va esdevenir una peça fonamental del creixement agrícola.

Com s’explica en els propers capítols, la casa pagesa tal com es va constituir d’ençà de l’any mil i fins a la crisi del feudalisme dels segles XIV i XV no va arribar a esdevenir una tipologia arquitectònica definida, per falta d’entitat constructiva i regularitat compositiva. Sempre foren fàbriques molt senzilles i de dimensions ben reduïdes, fortament adaptades als paratges on s’alçaven i als seus recursos constructius, que estaven constituïdes per molt poques peces de primària especialització funcional, que tant podien ser de disposició horitzontal com també vertical. El mas primitiu no va arribar a configurar-se per la suma de crugies, sinó més aviat per l’agregació orgànica de peces o cossos sense gaire regularitat. La seva arquitectura a penes ha perdurat, i només excepcionalment en resta en peus alguna part diluïda o integrada dins de construccions posteriors, per la qual cosa el seu estudi només es pot dur a terme mitjançant l’excavació arqueològica. La feblesa arquitectònica que va conduir a la desaparició general dels masos anteriors al cinc-cents s’ha de veure històricament com un producte de la condició pagesa durant el feudalisme ple, que va fer molt difícil l’erecció de fàbriques amb capacitat de llarga durada. Val a dir, però, que enmig de l’àmplia obsolescència, també han perviscut algunes edificacions singulars, especialment del tipus de mas torre, que, amb una morfologia ben diferent de les cases més comunes, són un indicador de l’estratificació dins de la classe pagesa, i en més d’una ocasió correspondrien als llocs de residència dels agents senyorials que dins d’ella mateixa sorgiren, com foren batlles o d’altres oficials.

En contraposició a la desaparició dels masos primitius o preclàssics, dins dels quals no cal oblidar una diversitat tipològica i una evolució encara en bona part per conèixer, hi ha la llarga durada de l’arquitectura pagesa sorgida entre els segles XV i XVI i constituïda pel nou tipus de la masia clàssica. Aquest s’ha d’entendre com la manifestació monumental de l’ordre sorgit de la crisi del feudalisme, per la qual cosa cal considerar que el canvi morfològic en l’establiment camperol també s’havia d’aparellar amb una transformació d’importància en l’espai rural. Aquest fet, que no ha estat encara estudiat arqueològicament a partir de les traces paisatgístiques que havia de deixar, només es reconeix en les conegudes mencions de masos rònecs o abandonats en les escriptures, que informen del despoblament i la reducció dels conreus. En aquest sentit, seria convenient una extensa recerca per a avaluar el grau i les característiques de les modificacions experimentades i que van portar a la creació de l’espai agrícola del feudalisme tardà.

Val a dir que l’arquitectura pagesa configurada llavors, malgrat les seves arrels als segles precedents i tal com s’explica en el capítol específic, va esdevenir profundament renovadora i va possibilitar la configuració d’una tipologia que, tot i les seves variants internes, presenta una gran homogeneïtat formal i una extensa permanència temporal. Cal remarcar la seva autonomia respecte de les formes de l’arquitectura senyorial del mateix període, atès que en cap cas la nova casa pagesa va acostar-se a la tipologia de les cases fortes o castells dels segles XV-XVII, constituïts per edificis de volum cúbic amb pati intern i quatre crugies a l’entorn. Per contra, el mas clàssic no va fer mai ús del pati per a articular-ne les crugies, que en lloc de voltar un espai obert de comunicació vertical s’ajuntaren paral·lelament i deixaren la centralitat a la sala representativa de la planta noble. Aquesta peça primordial sembla desprendre un aire d’arcaisme, perquè recorda fortament la de les cases aristocràtiques rurals i urbanes romàniques i gòtiques de crugia única. Una de les diferències fou, però, el fet de disposar-se perpendicular a la façana principal i de sumar a banda i banda unes crugies menors, que produïren un frontispici ben diferent del rectangular de les cases senyorials, atès que habitualment era coronat pel frontó triangular dels dos vessants de la teulada, generats pel carener transversal a la planta de l’edifici. En resum, la nova casa pagesa va constituir una tipologia innovadora, singular de determinades regions dels Països Catalans i autònoma dels corrents dominants en l’arquitectura europea coetània.

Façana principal de can Feu, a Lliçà d’Amunt, dels segles XV i XVI i reformada posteriorment.

ECSA – G.Serra

Els nous masos de tipus clàssic van emprar durant els segles XVI i XVII, o fins i tot més enllà, un seguit d’elements de morfologia gòtica tardana. Es tracta de portals de punt rodó amb un dovellatge de gran desenvolupament, així com finestres coronelles, de creu o creuades d’influx septentrional, d’arcs conopials i flamígers sovint lobulats, amb freqüents exemplars de motlluratge elaborat i fins afinada obra escultòrica. Mai abans del quatre-cents, o molt excepcionalment, no havien tingut càrrega ornamental significativa i, encara menys, havien estat obrats per artesans especialitzats. Però justament fou a partir d’aquell segle que una part significativa de les noves construccions es va dotar d’aquests components amb la intervenció de constructors d’ofici. Dins del mateix procés cal entendre l’esclat de l’epigrafia rústica que datava les construccions i en perpetuava els qui les alçaven. Perquè la monumentalització, la decoració artística i l’epigrafia commemorativa present en la masia clàssica són, sens dubte, expressions d’una pagesia que, com a conseqüència dels canvis socials, havia passat de la subordinació a la plena consciència de la seva nova situació de subjecte històric, que es manifestava vigorosament de molt diverses formes i, sobretot, en l’arquitectura.

Bibliografia consultada

Llobet, 1959; Camps, 1969; Vilà Valentí, 1973; Diversos autors, 1978; Chapelot – Fossier, 1980; Llobet, 1990; Bolòs, 1995; Barbany i altres, 1996; Salrach, 1997; El mas medieval a Catalunya, 1998; Congost – To, 1999; Ferrer, Mutgé, Riu, 2001; Congost, Jover, Biagioli, 2003; Riu-Barrera, e.p.