Tipus i evolució dels castells

Torre mestra, castell de Claramunt. Durant els segles del gòtic les antigues fortaleses de l’alta edat mitjana perderen el protagonisme en la defensa del país, assumit aleshores pels principals nuclis urbans, que van construir grans recintes emmurallats i esdevingueren així veritables places fortes. Excepte en alguns pocs casos, els antics castells romànics no es renovaren, sinó que només s’ampliaren parcialment o afegiren algun element. Fou el cas del castell de Claramunt, en el qual es bastí, a l’angle nord-est, aquesta torre poligonal de deu costats i d’uns 16 m d’alçada, un tipus de torre que, amb diferents variants, retrobem en altres castells de l’Anoia, com als d’Òdena i Orpí, també sota domini dels Cardona. La torre poligonal de caràcter militar és una innovació típica del gòtic, que no es pot deslligar dels campanars coetanis de planta semblant.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Els castells feudals

Al segle X i, sobretot, al llarg de la centúria següent, la Catalunya Vella, com tants altres països de l’occident d’Europa, es va poblar d’una infinitat de fortaleses de natura mai vista anteriorment. Abans, fins a la conquesta carolíngia, se n’havien bastit per a controlar territoris i vigilar-ne els límits, però sense superar el caràcter de reductes guerrers d’una autoritat política. Contràriament, l’essència dels castells feudals i la seva singularitat històrica fou la de ser l’indret des d’on l’aristocràcia exercia la seva senyoria sobre districtes jurisdiccionals, les castlanies o termes castrals, dins dels quals extreia rendes i dominava les relacions socials. És a dir, aquest castell no responia a l’imperi d’un poder sobirà o estat centralitzat, sinó a la dominació social militarment exercida per una infinitat de membres de la classe feudal, enfrontats a més entre ells. D’aquí la proliferació i autonomia d’aquestes fortaleses, que no van seguir mai estratègies planificades de defensa territorial ni de control fronterer exterior, atès que només les podien assumir circumstancialment, sense ser-ne mai la funció primordial.

Val a dir que l’estudi arqueològic i arquitectònic de la plètora de castells feudals en terres catalanes és, encara ara, un camp poc fressat, més enllà de la notícia monogràfica o el recull regional. El castell feudal primigeni va sorgir a l’entorn de l’any mil i fou un complex arquitectònic molt simple. Era constituït, fonamentalment, per la suma de tres elements diferents. En primer lloc hi havia la torre mestra exempta, alta i de planta circular o quadrangular, d’accés elevat i horitzontalment dividida en diferents nivells. En segon lloc, la cinta murada –dins la qual hi havia la torre–, feta d’un simple llenç continu, molt excepcionalment flanquejat per bestorres o torres menors. L’entrada al recinte era un portal obert al pla del mur, sense cap mena de dispositius defensius específics. Finalment, a banda de la torre i la muralla –bastides generalment d’obra de pedra i calç o tàpia–, a l’espai intern del recinte s’alçaven diferents construccions destinades a habitació i serveis, com la capella; sovint eren molt senzilles, exemptes i de disposició irregular, i constituïen el tercer element del castell. Entre les dependències, podia trobar-se la peça singular de la sala, formada per un bloc rectangular de planta baixa i un pis amb l’ambient residencial o representatiu. En alguns castells es va establir un doble recinte jerarquitzat, en el qual el sobirà va incloure la torre mestra i la sala, separat del clos jussà, ocupat per dependències de menor entitat i on, a la llarga, es podia arribar a desenvolupar un barri d’habitatges. En determinades circumstàncies, aquests petits nuclis encastellats cresqueren i es convertiren en viles autònomes, un cop decaiguts els recintes feudals superiors. Ara tenen l’aparença de viles closes, com molts poblets emmurallats de l’Empordà, on aquesta obra de clausura no és el producte d’una iniciativa d’autodefensa sinó l’herència de la pressió senyorial sobre la població.

Principals castells i cases fortes amb vestigis rellevants d’època gòtica (segles XIII-XV). Aquest mapa és el primer intent, certament incomplet, de censar els principals castells i cases fortes que es bastiren o es renovaren profundament en època del gòtic i dels quals ens han arribat vestigis remarcables.

A. Pladevall i E. Riu-Barrera

A aquest primer tipus poden ser adscrits molts castells d’ençà del segle XI, alguns dels més destacats dels quals són probablement els de Mur, Farners o el vell clos de Peratallada. Pel que sembla, no sofriren grans transformacions al segle XII, quan els elements de jerarquia i construcció diversa que poblaven l’interior dels recintes servaren encara l’heterogeneïtat i la falta d’articulació. Entre els canvis, es pot assenyalar que al perímetre murat, inicialment mancat de defenses, s’hi inclogueren progressivament successions de bestorres, cubs o torres; a més, per un procés d’evolució, la torre mestra i la sala residencial s’uniren en un cos únic o torrassa –compacte i dotat de diverses plantes, tot i que encara d’accés elevat–, com s’esdevingué als castells de Barberà de la Conca, Calonge d’Empordà, Mediona o Riner en obres de cronologia desigual entre els segles XII i XIV. A les regions de la Catalunya Nova, ocupades a mitjan segle XII, es poden trobar exemples de torrasses a la Carrova ampostina, al castell de Gardeny, a Lleida, o al d’Ulldecona, construccions que oscil·len entre la segona meitat d’aquesta centúria i l’entrada de la següent. El model es va estendre a les terres de nova conquesta de Mallorca amb la magnífica torre de Canyamel a Capdepera o, potser, la part més arcaica de la torre dels Enagistes a Manacor.

Justament aquestes darreres obres de nova planta, de traça i execució unitàries, foren força minoritàries, perquè als enclavaments castellers predominaren els processos de transformació llargs i poc ordenats. Sovint, en aquesta evolució, l’espai del clos murallat, originàriament ocupat per algunes peces aïllades, es va poblar progressivament d’edificacions que arribaren a omplir-lo en gran part. Freqüentment s’adossaren a la torre i esdevingueren un conglomerat continu fet de cossos de cronologia, morfologia i entitat divergents, dominat per la peça vertical de la vella torre. Aquest és el cas dels castells de Boixadors, Guimerà o Gotmar de Callús, tots ells recentment excavats, o el de les Sitges, d’edificació més regular i descrit en l’apartat de les fortaleses de la regió lleidatana. Entre els segles XIV i XV, aquests complexos foren sotmesos a reformes ennoblidores que els dotaren de sales representatives, amb el recurs arquitectònic al cos amb arcades de diafragma.

El castell de les Sitges, a la Segarra. La torre mestra, de vers el segle XIII, és envoltada per un clos murallat del segle següent, que és alhora la façana de les dependències residencials.

ECSA

Altres castells van mantenir a l’interior del clos murallat el caràcter autònom i desarticulat de les diferents construccions, encara que renovades arquitectònicament o substituïdes per altres de noves, més grans i més elaborades, però sempre amb poca o cap articulació entre elles. En lloc de constituir un sol conglomerat, les diverses peces formaren agrupaments discontinus que sovint s’integraren perimetralment a la muralla. Per la seva pròpia natura, els exemples d’aquest tipus són ben heterogenis. Entre els castells notables que s’hi poden adscriure, cal esmentar els de Calonge d’Empordà, Santa Coloma de Queralt, Peratallada o Verdú, amb la presència de fàbriques gòtiques importants. Es tracta de blocs exempts o integrats a la muralla, fets d’una planta o de dues, amb grans sales nobles, amb una seqüència d’arcades de diafragma i coberta plana o de doble vessant, usualment amb embigats policromats i amb pintura mural en el cas de Peratallada. Un exemple de reformes d’un reducte militar foren les efímeres, però importants, obres d’embelliment i refortificació empreses el 1464 pel rei Pere IV, dit el Conestable de Portugal, al castell de Centelles, que feu anomenar Castellreal per tal d’indicar-ne la transformació residencial.

La transformació de les fortaleses andalusines

De forma independent, a partir de la segona meitat del segle XII s’havia encetat un altre procés de configuració castellera, que correspon a l’ocupació feudal de les fortaleses ḥuṣūn andalusines de la Catalunya Nova, que eren de natura divergent de la del castell feudal i més pròximes a les fortaleses de l’antiguitat, pel fet d’estar sota el control de les forces guerreres dels estats andalusins i acollir les seves guarnicions o, molt més sovint, ser refugis militars associats a una població rural dotada de capacitat d’autodefensa. Arquitectònicament es tractava de recintes murallats o albacars de gran extensió, flanquejats per torres i a la part superior dels quals hi havia un reducte amb una torre o celòquia i també aljubs, graners o sitges. La seva abundosa presència fa evident la natura conflictiva de la societat que les va alçar, perquè –com en el cas dels castells feudals– aquestes fortaleses responien poc o no gens a línies de defensa encarades a un enemic extern, fruit d’una planificació militar centralitzada, i obeïen molt més a causes socials internes.

La conquesta de les regions nord-orientals de l’Àndalus, peninsular i insular, entre mitjan segle XII i la meitat de la centúria següent, va fer que un ingent nombre de ḥuṣūn de la Catalunya Nova, les Balears i el País Valencià passés a domini feudal. Només una petita quantitat fou convertida en enclavaments senyorials o castlanies, perquè la colonització de terres mallorquines, primer, i valencianes, després, no va tenir en compte aquestes fortaleses ni l’establiment del castell feudal com a forma d’enquadrament i assentament de la població, ni indígena ni colonitzadora. Aquesta darrera es va fer, sobretot, a partir de pobles o viles agrupats i murallats, generalment de nova creació, on establiren la seva residència, a voltes encastellada, els llinatges que les senyorejaven.

L’arquitectura de transformació dels ḥuṣūn, un cop assajada a la regió de l’Ebre com en el cas de Miravet, obrat als segles XII-XIII, es va prosseguir en terres valencianes. La fortalesa de Xivert, ocupada el 1234, també fou convertida com l’anterior en domini templer i al seu capdamunt es va disposar un recinte fortificat i aïllat de la resta de l’albacar, com en la mateixa carta de capitulació es va pactar que es faria. Una altra implantació radical es va dur a terme a la fortalesa marítima de Peníscola, conquerida el 1233 i atorgada per la reialesa al Temple a la fi del dos-cents. Just al tombant del segle i fins a la dissolució de l’orde el 1307, sobre la fortificació anterior de traça desconeguda es va alçar un complex imposant. Es tracta d’un recinte ben clos, murat pels mateixos cossos de dependències de disposició trapezoïdal o quasi triangular al voltant de la plaça d’armes. S’hi arriba per una sola entrada, que protegida per dues torres presenta un passatge intern en colze. Les rectilínies i gairebé cegues cortines de les façanes exteriors estan ritmades per torres quadrades que sobresurten dels vèrtexs. Per tal d’adaptar-se al fort pendent del penyal on s’eleva, cada cos presenta una alçada diferent i un nombre variable de plantes, que es coronen en terrasses esglaonades en un joc volumètric de gran plasticitat.

L’obra és d’extrema contenció ornamental, amb paraments llisos de carreus d’excel·lent talla, trencada únicament pels frisos amb senyals heràldics dels promotors, que, a més, permeten datar-la amb precisió. La fàbrica va mantenir-se de ple en la tradició pregòtica, com ho fa evident l’ús general de les voltes seguides i lleugerament apuntades. La similitud arquitectònica amb Miravet és molt gran, malgrat la cronologia convencionalment força més reculada atribuïda a aquest, sense proves arqueològiques o d’altra índole. No hi ha dubte que Peníscola fou una de les més potents i elaborades fortaleses catalanes del seu temps, en la qual la constitució en polígon, en lloc d’imposar-se impertèrrita a la topografia, com en els nous castells de tipologia compacta, encara va voler emmotllar-s’hi per produir una forma irregular en planta i alçada.

Al País Valencià, com abans a la Catalunya Nova, la falta de congruència de la xarxa castral andalusina amb l’ordenament feudal va fer que en fos abandonada i desmantellada una part important. D’una banda, perquè, atesa la seva extensió, era impossible de mantenir pels reduïts contingents ocupants, i, de l’altra, per evitar que se n’emparés altre cop la insurgent població indígena, com va succeir durant la revolta d’al-Azraq. Només un petit nombre de fortaleses fou convertit en estatges senyorials, mentre que aquelles altres que dins l’ordre nou adquiriren un especial valor estratègic passaren a domini reial amb la presència més o menys permanent de guarnicions. Tant en el segon cas com en el tercer van ser objecte de reformes de major o menor entitat, que només excepcionalment donaren lloc a la construcció dins les velles fortaleses de nous complexos de caràcter residencial i senyorial concentrat. A més a més, un cert nombre de fortificacions assumiren un paper nou pel seu emplaçament a les fronteres del regne. Així, a la vall del Vinalopó, que va restar pròxima a la frontera amb Castella per la concòrdia de Torrellas (1304), algunes de les velles fortaleses andalusines foren remodelades sota Jaume II, cosa que va donar lloc a alguns dels més imposants castells del reialme catalanoaragonès.

Els més destacats d’aquests castells foren els de Biar, la Mola de Novelda i Petrer, caracteritzats, malgrat les divergències particulars, per estar dominats per superbes torres rectangulars de gran volum i alçada, envoltades amb un o més recintes murallats de cortines interrompudes per cubs o torres de planta quadrada i semicircular. Es tractava de fortaleses de tradició arcaica i certa pobresa poliorcètica, la potència de les quals residia en el seu gran volum i desenvolupament. Hi destaca l’extrema singularitat de la torre de planta triangular de la Mola de Novelda, d’excel·lent fàbrica de la primera meitat del segle XIV. Per contra, un castell fronterer arquitectònicament molt elaborat és el de Bunyol, a l’interior de les terres centrals del País Valencià i, com els anteriors, dominador d’una regió de majoria morisca. Es tracta d’una obra del tres-cents i ocupa dos turons. Un pont arriba a la torre portal del primer recinte, flanquejada per dues torres integrades a la muralla que clou l’elevació. Un altre pont condueix fins a l’altre recinte, on s’alça la torre mestra trapezoïdal, un bloc segurament ocupat per la sala i un petit temple. A l’altre extrem d’aquest segon clos hi ha una altra torre portal amb entrada en colze.

Abans, però, de l’ocupació de les terres valencianes, la conquesta de l’illa de Mallorca per Jaume I tampoc no havia comportat cap augment de la curta nòmina de fortaleses del país, que es reduïa als tres castells forans d’Alaró, del Rei a Pollença i Santueri a Felanitx. Cap d’ells no fou convertit en enclavament senyorial i tots mantingueren, encara que completament reformats arquitectònicament al llarg dels segles XIII-XIV, el caràcter de castells roquers sota control de l’autoritat sobirana, parats per acollir forces guerreres de forma més o menys estable. Es tractava de recintes murallats molt ben adaptats a la topografia i que encerclaven una àmplia superfície amb llenços emmerletats, flanquejats per torres de lleugera elevació i amb un simple portal d’accés, obert al llenç i sense cap defensa especial. Unes poques i aïllades edificacions al seu interior estaven destinades al servei de la guarnició i al seu avituallament, sobretot d’aigua mitjançant aljubs. Es tractava, per tant, de castells reials encarregats d’imposar el seu domini i control a l’interior i de la vigilància de la frontera marítima de l’illa, sense cap monumentalitat residencial i de formulació poliorcètica molt elemental.

Els nous castells dels segles XIII i XIV

L’estabilització del nou regne català de Mallorques a cavall dels segles XIII i XIV, després d’un inicial període de turbulències, va comportar la constitució d’uns equipaments per al naixent aparell monàrquic que, atesa la seva independència respecte a tot precedent, degueren tenir un caràcter netament innovador. D’aquest singular context va sorgir un castell també excepcional que, situat a ponent de Ciutat, sobre el seu port i dalt del puig de la Mesquita, fou batejat amb el nom de Bellver, nom que ha perviscut. El seu caràcter d’enclavament regi imposat a una ciutat i la seva dinàmica portuària l’allunyaven de la natura del castell feudal i l’acostaven a les fortaleses de l’antiguitat. Si bé pel caràcter dominador i alhora residencial que el monarca va voler donar-li es relaciona amb el coetani castell reial de Perpinyà, va separar-se’n per l’autonomia respecte del nucli urbà. L’autoritat omnímoda que el castell de Bellver pretenia exercir es va correspondre arquitectònicament amb una planta i un desenvolupament anulars.

Aquesta fortalesa rotonda, des d’on la ciutat, la mar i l’illa es dominaven en una envoltant projecció circular, no solament va esdevenir la peça més elaborada de l’arquitectura militar catalana medieval, sinó que també resultava del tot extraordinària en el context europeu. Morfològicament es relaciona amb el castell del Monte a la Pulla, en terres continentals del reialme sicilià, que, bastit cap a mitjan segle XIII, és de planta octagonal, flanquejat als vèrtexs per torres d’idèntica secció i ordenat a l’entorn d’un pati central. La historiografia, àvida d’autories ben personalitzades, dona per fet, encara que sense cap prova fefaent, que el castell de Bellver fou projectat per Ponç Descoll, a qui fins i tot titlla a voltes d’enginyer militar, com si tal cosa fos possible en la seva època. Qualificat al seu dia de “maestre de les obres del senyor rei”, resulta impossible saber si aquest ofici era de caràcter executiu o comportava el traçat de fàbriques, o si combinava ambdues dedicacions. Segons una divisió del treball gens contrastada, hauria estat assistit per Jaume Salvat en qualitat de contractista de l’obra.

El castell de Bellver, a Palma, un extraordinari exemple de fortalesa de planta anular aixecat al primer decenni del segle XIV.

ECSA – J.Vidal

El castell va alçar-se durant el primer decenni del segle XIV, en un treball ben acordat amb un projecte de traça rigorosa i d’eficaç simplicitat, que es va enllestir ràpidament, per bé que alguns anys després, cap al 1330, encara se n’excavava el vall. Es tracta d’un cos perfectament circular, d’una crugia amb corredor perimetral de dues plantes obertes al pati central, amb cisterna soterrada al mig. La façana externa de l’anell és alhora la muralla, d’on en surten tres torres semicirculars a cada quart de cercle. Al mig de cada sector hi ha unes talaies que s’elevaven sobre contraforts circulars i sobresortien del nivell de la terrassa, escapçades en adaptar-la als requeriments de l’artilleria, una adaptació que també va fer desaparèixer l’ampit emmerletat. Al lloc on correspondria la quarta torre, aquesta va separar-se de la rotonda per constituir-se en un cos cònic autònom, amb quatre plantes d’elevació, que, a més de vigilar el portal d’accés, era el reducte dominant del complex i recordava les antigues torres mestres. La crugia circular de dependències és coberta a la planta alta per voltes de creueria amb nervadures sobre mènsules, agrupades segons l’entitat dels àmbits que configuraven i entre els quals es trobaven les estances destinades als monarques i una capella. La galeria del pati és d’arcades de mig punt a la planta baixa, d’un model propi de l’arquitectura coetània mallorquina i rossellonesa, mentre que al pis principal s’entrecreuen dos ritmes de robustes arcades ogivals, en una composició de gran originalitat. La comunicació vertical es feia per escales de cargol. El vall que l’envolta és d’un profund talús obrat amb pedra de bona talla, com la resta de la fàbrica.

Aproximadament entre mitjan segle XIII i l’entrada del XIV, als Països Catalans es bastiren, a més de Bellver, altres fortaleses de nova planta. De tipologia innovadora, eren equiparables a les d’altres terres d’Europa que havien soldat en un sol cos els antics elements castellers de la torre mestra, les dependències exemptes i les muralles. El resultat foren uns complexos compactes i regulars, generalment poligonals, els costats dels quals eren alhora cortines murades i façanes de les ales, on s’havien integrat les dependències abans autònomes. Les ales fetes de cossos homogenis donaven al pati d’armes central, que ordenava el conjunt, i als vèrtexs externs se situaven torres de dimensions i formes similars, de tal manera que desapareixia l’hegemònica torre mestra, que només en ocasions va subsistir convertida en una torre reducte relativament deslligada del conjunt. Per la seva elaboració arquitectònica, es tractava d’edificacions que havien de ser fixades per traces precises i seguides d’obres rigorosament executades. Tot plegat revelava sempre l’existència, rere seu, d’unes sòlides i sobiranes autoritats promotores.

Aquest tipus fou adoptat, més o menys escrupolosament, per un nombre respectable de fortaleses, entre les quals, a banda de l’esmentada de Bellver a Mallorca, destaquen a Catalunya les de Bellcaire d’Empordà, Llívia, Montgrí i Perpinyà, a més, potser, de la Suda lleidatana, així com també l’aragonesa de Mequinensa o la valenciana de Peníscola. Realitzacions més secundàries foren el castell de Balsareny i, potser, el Castellvell de Solsona i el petit castell del Brull, mentre que una part del creixement gòtic de Montsoriu va seguir el model compacte d’ales emmurallades amb pati, com s’explica en l’apartat corresponent d’aquest mateix volum. Les formes adoptades foren diverses, majoritàriament rectangulars, però també n’hi ha de circulars i poligonals irregulars, que contribuïren a la preponderància en l’arquitectura gòtica catalana del rigor en les masses i la puresa d’espais obtingudes per la sàvia i, aparentment, simple combinació de geometries elementals. Respecte a l’origen del castell compacte i homogeni, que en terres catalanes sembla retardat respecte d’altres països europeus, sovint s’ha esmentat l’exclusiu referent francès en el tipus anomenat de Felip August, del tombant del segle XII al XIII. Si bé la identitat amb aquesta fórmula resulta evident, cal dir, però, que no fou pas exclusiva del reialme francès, sinó que es troba en altres contrades i també a Sicília, on sota el govern de l’emperador Frederic II s’alçaren cap a mitjan segle XIII alguns castells equiparables, com ara el d’Augusta o el d’Ursino a Catània i el Maniace a Siracusa, així com l’anteriorment esmentat de Monte a la Pulla. És evident que les relacions del reialme sícul amb els regnes del casal barceloní fan força versemblant un influx d’aquesta direcció sobre les obres catalanes, especialment en un context de creixent italianisme en totes les arts, i que caldria explorar també en l’arquitectura, almenys la militar.

Dels castells compactes de planta rectangular, el més ben conservat és l’empordanès de Montgrí, a sobre de Torroella. Es tracta, potser, de l’obra millor datada entre les de la seva mena, perquè se sap que s’hi treballava els anys 1294-1309 i en fou obrer, que no vol dir pas arquitecte, el procurador reial Bernat de Llabià, membre del llinatge que uns quants anys després va encarregarse’n de la custòdia. Bastit pel rei Jaume II en ple conflicte amb el casal comtal emporità, va restar inacabat en esmorteir-se aquest. La curta conjuntura bèl·lica només va donar temps a alçar el perímetre amb les torres angulars, obrir el vall exterior i foradar la cisterna central, mentre que tan sols es feren els fonaments de les quatre ales interiors i es deixaren les lligades a l’intern de la muralla. L’excavació ha permès comprovar que a dins s’hi allotjaren d’ençà del segle XIV construccions simples i de poca entitat que concorden amb la notícia d’una presència militar relativament continuada. L’edificació, alçada amb pedra local extreta del mateix entorn, presenta una extrema coherència i detalls remarcables com són els merlets cúbics de capçada piramidal, similars als coetanis mallorquins, i els matacans d’enmig de les façanes, que llavors eren un element defensiu innovador. Un aspecte significatiu és la filiació netament pregòtica dels components amb elaboració artística, com ara les finestres coronelles i els seus capitells, cosa que contrasta amb la resta de l’obra d’aire gens romànic, però que cal vincular a l’esmentada autonomia, si es vol retardatària, observada en l’arquitectura militar.

Un castell molt semblant a l’empordanès devia ser el de Llívia, per bé que gairebé només en queden els fonaments. Tanmateix, aquests vestigis fan possible la seva restitució i, així, se sap que tenia una planta sensiblement quadrada amb torres circulars de petit diàmetre als angles. La seva disposició revela no pas una adaptació al terreny –cas dels anteriors castells roquers–, sinó que, contràriament, aquest va ser força modificat per imposar la seva rigorosa configuració. Malauradament, no s’han conservat notícies documentals de la seva construcció i, encara que arqueològicament s’ha datat al segle XIII, podria també correspondre a l’entrada del XIV, la qual cosa vol dir que s’ha d’enquadrar dins les estratègies militars de la monarquia mallorquina que en aquell període dominava la regió cerdana. Envoltat d’un respectable vall tallat a la penya, el castell presentava a l’interior certes desviacions del model descrit, pel fet de tenir només dues ales i mitja de dependències perimetrals al voltant del pati central amb cisterna. L’angle nord-est constituïa un reducte autònom, configurat per la suma a la torre circular externa d’una altra de planta rectangular i majors dimensions adossada a l’intern, amb aljub propi per a augmentar-ne la independència, que es reforçava amb un fossat obert als seus peus i que l’aïllava de la resta del recinte. Després d’un llarg setge el 1477 pel rei Lluís XI de França, en la seva lluita per apoderar-se dels comtats de Rosselló i Cerdanya, aquest el va ocupar i el feu enderrocar pocs anys més tard. Altres castells veïns de la mateixa tipologia són els d’Évol i la Bastida d’Oleta i el triangular de Queralbs, a la Vall de Ribes.

Vista aèria del castell reial de Montgrí, del tombant del segle XIII al XIV, de perfecta planta rectangular amb torres cilíndriques als vèrtexs.

ECSA – J.Todó

Enfrontat al castell fronterer de Montgrí, el comte Ponç V d’Empúries alçava pels volts del 1294 una gran força, que va anomenar Bellcaire, al cim d’un pujol enmig de la plana baixa empordanesa i a tocar d’un estany, dessecat al segle XVIII. Aquest castell fou una causa més en la confrontació entaulada ben a la darreria del segle XIII amb Jaume II, el qual a les corts de Girona del 1303 al·legava, per aquest motiu, que la construcció de noves fortaleses només era potestat del monarca. Aquí, la imposició del nou castell va anar paral·lela, com en el cas del mallorquí de Bellver, a la invenció d’un topònim nou i d’aire semblant, probablement en referència a la geomètrica bellesa del caire o figura angular que descrivia l’edifici. Era constituït per dos recintes sensiblement quadrats inscrits l’un dins de l’altre, essent l’extern un recinte murallat amb torres angulars circulars, d’uns 12 m d’alçada amb dues plantes. Les cortines eren interrompudes a la meitat per bestorres semicirculars que es conserven en dos costats, mentre al centre del llenç llevantí arribava i sobresortia l’absis poligonal de la capella, a manera de baluard. Dins el primer clos murat i separat ben poc d’ell s’alçava el cos del castell, de planta també quadrada i amb la façana principal a migdia.

Les seves quatre ales eren de longitud desigual, com al castell del Montgrí, per a poder-se encavalcar entre elles, i deixaven enmig un petit pati quadrat; la més important era l’occidental, ocupada a la planta principal per una sala major d’arcs de diafragma, des de segles convertida en temple. Més curtes eren les ales nord i sud, que tenien estances nobles amb finestres coronelles al pis principal, mentre que el tram est de davant de la capella era el més curt i devia tenir una cambra que per un finestral triforat mirava des de dalt l’interior del temple casteller, disposat axialment. No és que la força de Bellcaire no estigui relacionada amb el coetani castell reial de Perpinyà, com sempre s’ha dit, sinó que les diferències no són de dimensions sinó d’articulació arquitectònica, evidents en l’ordenació de les ales i el temple, i això fa que en lloc d’un parentiu directe hi hagi un grau menor de familiaritat, de manera que s’han de vincular a d’altres models comuns per a totes dues fortaleses.

Els castells de la monarquia absoluta

Façana principal del castell de l’Espluga Calba.

ECSA – G.Serra

Més enllà de les iniciatives sobiranes de nous castells del tombant del segle XIII al XIV, no s’implantaren fortaleses de nova planta fins a la plena emergència de la monarquia absoluta amb la unió de les corones de Castella i catalanoaragonesa. Entrat el segle XIV i durant el XV la reialesa havia desenvolupat programes de renovació dels seus castells, sobretot els fronterers d’Aragó, Catalunya i el País Valencià, segons el curs de les conjuntures bèl·liques, però mai no va ser capaç d’emprendre operacions d’envergadura superior a la reforma de les places existents. Així, al Principat hi ha constància d’obres al castell del Rei o torre de Pilat de Tarragona, la Suda de Lleida o la de Tortosa, especialment importants sota Jaume II i sovint de caràcter residencial. Pel que fa pròpiament al castell feudal, d’ençà del segle XIII es pot intuir que havia començat a deixar de ser la forma eminent de domini sobre l’espai social, fins al punt que, en l’expansió continental i insular catalana, aquests enclavaments havien esdevingut secundaris en la imposició de l’ordre feudal. Així, les velles fortaleses andalusines que s’aprofitaren ho foren més per raó de la frontera o el control sobre la població morisca que no pas com a residència i centre d’una senyoria, com ja hem dit. No obstant això, a Catalunya la permanència i la constant reforma dels castells feudals és prou evident en la incorporació de fàbriques gòtiques, per bé que des de feia molt de temps el nombre de castells havia quedat estabilitzat.

Vista aèria del castell de Salses, bastit a cavall dels segles XV i XVI a la ratlla fronterera entre Catalunya i França.

ECSA – J.Vidal

Els nous castells del final del segle XV i inici del XVI foren enclavaments destinats a afermar militarment el domini polític, del tot diferents dels castells feudals, i això no tan sols perquè la pirobalística havia capgirat la poliorcètica, com diu cert discurs reductiu i mecanicista. En la frontera estabilitzada al segle XIII entre Catalunya i el reialme de França, on les Corberes arribaven a la mar, hi havia dalt d’un turó el castell de Salses. Les seves restes, potser dels segles XII i XIII, permeten saber que es tractava d’una fortalesa rectangular amb torres quadrades als angles. El 1496 fou ocupada i malmesa per la força del rei francès, de manera que en la seva retirada el monarca hispànic va creure convenient substituir-la per un castell completament nou i situat a la plana, que fou projectat el 1497 pel comandant i mestre Francisco Ramiro, ben experimentat en la guerra de Granada. L’obra va avançar amb prestesa i el 1502 estava proveïda d’armament, encara que s’hi feien treballs complementaris un any després, quan la plaça va ser sotmesa a la primera prova de foc pel setge infructuós de l’exèrcit francès. La fortalesa constitueix un gran recinte rectangular amb quatre torres d’angle circulars i una potent torre mestra de comandament al centre del llenç de ponent. Aquesta s’envolta del reducte que concentrava els serveis i se separava de la resta del castell per un vall. Les altres tres cortines tenien ales de dependències perimetrals i deixaven al mig una àmplia plaça d’armes. Finalment, quatre obres en forma d’escut apareixien destacades del cos principal i relligades amb passatges coberts. L’envoltava un fossat de potents talussos.

La plaça va saber conjuminar les innovadores contribucions italianes i castellanes fins a constituir una obra mestra de les fortaleses de transició, elogiosament comentada per Albrecht Dürer en el seu tractat de fortificacions del 1527. Encara posseïa caràcters dels antics castells compactes, com ara l’associació perimetral de les dependències amb el recinte murat o la torre mestra. És a dir, una formulació arcaïtzant, completament diferent de les adoptades en les fortificacions només mig segle posteriors. El castell de Salses fou el primer enclavament militar de la naixent corona hispànica als Països Catalans, a les fronteres terrestres i marítimes dels quals havia d’emprendre, a partir de mitjan segle XVI, vastes operacions de construcció de noves fortaleses i muralles urbanes, que aviat es convertiren, bàsicament, en mecanismes d’ocupació. Cal tenir present que la consolidació de la monarquia absoluta comportava el control progressiu de l’ús de la força militar dels antics senyors feudals, per la qual cosa els castells feudals esdevenien gradualment anacrònics. Al Principat es transformaren en residències de natura guerrera cada cop més remota o foren substituïts en la senyoria per les cases fortes, amb una morfologia arquitectònica de gènesi netament gòtica i generalitzada d’ençà del segle XIV, com s’explica en l’apartat corresponent. Es tractava de casalicis de planta rectangular i ales perimetrals amb pati central, directament emparentades amb les cases urbanes de similar configuració i independents de les tipologies castelleres, encara que sovint s’hi confonguin arquitectònicament i històricament. De manera que la morfologia d’un casal castell com el de l’Espluga Calba no es diferencia, llevat potser d’una més notable grandària, de la d’una casa forta senyorial com l’osonenca de Mont-rodon.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III. 2, pàg. 625-644; Alós, 1910; Habsburg-Lorena, 1910; Duran, 1912; Beti, 1914; Filangieri, 1935; Monreal – Riquer, 1955-65; Florensa, 1960a; Durliat, 1962; Els castells catalans, 1967-79; Guitart, 1979; Giuffré, 1980; El castell de Florejacs, 1983; Catàleg de monuments…, 1983; Carafí – Mauri, 1984; Catalunya Romànica, 1984-98; Badia, 1985, vol. I-IIA i IIB; Castells, guaites…, 1986-87; Mazaira i altres, 1987; Bazzana, Cressier, Guichard, 1988; Rovira, 1993; Vila, 1993; Bolòs, 1994; Garcia – Oliver, 1994; Cabestany i altres, 1994; Almuni, Benet, Curto, 1995; Bella pedra vella, 1995; Companys – Montardit, 1995; Llorens – Mitjavila, 1995; Rocas – Roviras, 1995; Español, 1996a; Padilla, 1996; Bayrou, Fucherre, Quatrefages, 1998; Benaiges i altres, 1999; Miquel, Santesmases, Saumell, 1999; Riu i altres, 1999; Bolòs, 2000b; López, 2000; Diversos autors, 2001c; Lacuesta, 2001; Bolòs, 2002; Codina – Medina, 2002; López, 2002; Rosselló, 2002; Torró, 2002; Aliaga, Caballé, Subirana, 2003; Caixal, López, Pancorbo, 2003; Caixal – Pancorbo, 2003; Chirra, 2003; Mauri, Menchon, Teixell, 2003; Menchon, 2003; Moret, Valdenebro, Vila, 2003.