Els castells del pla i de la regió de Lleida

El sector occidental de la Catalunya Nova correspon bàsicament a la regió de Lleida, integrada per aquesta mateixa ciutat i la seva zona d’influència, una gran planúria solcada pel Segre i els seus afluents. Aquest territori té, al nord, les primeres elevacions prepirinenques i la vall del Llobregós; a l’est, els altiplans segarrencs; la vall de l’Ebre, pel sud, i la vall del Cinca per l’oest. És a dir, inclou, totalment o parcialment, les actuals comarques de la Noguera, l’Urgell, la Segarra, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià, així com les del Baix Cinca i la Llitera.

Sala residencial del castell de Maldà. Era coberta amb un embigat que recolzava en arcs de diafragma que arrencaven de permòdols.

ECSA – G.Serra

L’evolució de la frontera cristianoislàmica condicionà el panorama dels castells d’època gòtica, i així la majoria de fortificacions construïdes a partir del segle XIII tenen un antecedent en les centúries anteriors. En algunes ocasions les restes islàmiques són ben notables, com al Castell Formós de Balaguer, les quals, tal com indica el mateix topònim català, van ser molt respectades i valorades pels comtes d’Urgell fins a la destrucció de la fortalesa l’any 1413. La influència del passat andalusí es va mantenir viva a Lleida en el topònim la Suda, que la nova denominació cristiana de castell del Rei no acabà de desplaçar del tot.

L’esquema evolutiu de les funcions que tingueren aquests castells és semblant al de la resta del país. Es va produir un abandonament progressiu dels elements defensius en canvi de potenciar-ne el confort, i un procés greu de destrucció d’aquestes fortaleses a conseqüència de les guerres, especialment durant la dels Segadors i les guerres carlines.

La funció defensiva i simbòlica

L’origen de la majoria dels castells va ser la necessitat de defensar un territori i simbolitzar el poder dels seus propietaris. El fet que la frontera s’allunyés amb rapidesa de la zona un cop conquerida Lleida l’any 1149 va fer que la probabilitat d’un atac andalusí fos pràcticament inexistent a partir del 1200. No obstant això, per prudència o per inèrcia, les fortificacions del segle XIII mantindran una funció defensiva. Les torres i els castells que es fan en la primera meitat de la baixa edat mitjana tenen, sobretot al principi, un cos massís i d’accés difícil, però també comencen a tenir més confort. La comoditat augmentarà progressivament, i a les acaballes del món medieval solament es mantindran alguns elements defensius, més per raons simbòliques que funcionals, i molts castells es convertiran en elegants cases senyorials.

Les torres aïllades que es fan al principi del període gòtic són l’herència directa de les guaites que es bastiren durant l’època de la conquesta. La seva planta sempre és quadrada o rectangular i mantenen l’entrada enlairada a nivell del primer pis amb una porta d’arc dovellat de mig punt, amb un cas excepcional de doble entrada a les Sitges (Torrefeta). Aquesta torre i d’altres seran la base d’un futur castell, resultat d’afegir edificacions que ampliaran notablement la superfície i el volum de la fortalesa inicial.

En un primer moment, per la seva massissa volumetria, alguns castells seran com grans torres; així, el castell templer de Gardeny sembla l’ampliació volumètrica de la torre de la Guàrdia de Tornabous, datable al segle XII, i manté la porta d’accés a nivell de la primera planta. No obstant això, el fet de tenir una església a la vora va obligar a construir un recinte que protegís els dos edificis: el militar i el religiós. Més evolucionat era l’edifici primitiu del castell de Maldà, amb la seva peculiar planta pentagonal i les portes motllurades situades a la planta baixa. La més exterior té en la dovella central una inscripció commemorativa de l’inici de l’obra: “Andreas Fili/pus Incepit O/peram Castr/i Guilelmi Ca/rdone Ano Do/mini M CC XII” (“Andreu Felip començà l’obra per a Guillem de Cardona l’any del Senyor de 1212”). Tanmateix, el nou model de castell del segle XIII és el de la Suda de Lleida. Es tracta d’una edificació de planta quasi rectangular formada per quatre ales al voltant d’un pati. Exteriorment l’edifici era d’aparença massissa, sols trencada per l’alternança de les torres rectangulars que, a més d’augmentar la solidesa de l’estructura, n’afavorien la defensa. D’aquest mateix model és el castell de Mequinensa, que domina la confluència del Segre amb l’Ebre, amb l’única porta enlairada un parell de metres del terra i encaixada entre dues torres al mig del mur oriental.

Restes del castell de Sarroca de Lleida, amb la torre quadrada adossada al mur nord.

ECSA – J.Bolòs

Ja a partir del segle XIV es desenvolupa un altre tipus de castell que està format per un nucli massís, al qual hi ha adossada una torre, quadrada en general, com el cas del castell de Sarroca de Lleida, o més rarament rodona, com passa a Castelló de Farfanya. Aquest model pot tenir el seu origen en fortaleses nascudes a l’empara d’una torre més antiga, com per exemple el castell d’Alòs de Balaguer, el qual té una interessant part gòtica datable al segle XIII i formada per un cos cúbic de dos pisos amb quatre sales cobertes amb voltes de canó apuntades, que s’adossa completament a una torre cilíndrica del segle XI. Una variant d’aquesta tipologia s’esdevé quan les noves dependències del castell envolten la torre més antiga, com per exemple a Guimerà o també al castell de les Sitges, el qual manté la porta del recinte aixecada 2 m com és habitual. Aquesta fórmula constructiva farà fortuna i es mantindrà fins al segle XVI en castells ja del gòtic tardà com el de l’Aranyó (les Pallargues), i també en d’altres ja clarament postmedievals que tenen una esvelta torre circular, com el de Gospí (Sant Ramon de Portell) o el de Castellmeià (Torrefeta), i fins i tot en aquells plenament renaixentistes com el de Montcortès (les Pallargues), que mostra dues torres rectangulars formalment ja més integrades en l’edifici, però que no deixa de ser un acabat més elaborat de la fórmula “clàssica” de l’època gòtica.

El vell model de castell rectangular amb pati central es recuperà al segle XVI amb una aparença ja més de palau, de manera que l’aspecte defensiu gairebé es reduí a les torres, ara cilíndriques i de base atalussada, com passa a Arbeca, Aitona o Saidí. Una variant d’aquest model foren aquells edificis sense torres i que generalitzaren l’atalussament basal a tots els murs, com al castell de Bellpuig. Una segona variant és el tipus del castell de Barbens, on la fortificació amb torres rectangulars s’integrava plenament al recinte que protegeix la població, cosa semblant al que passa a Florejacs (Torrefeta).

Hi ha també el castell de Ciutadilla, més tardà, que representa un model que té una mica de tot: gran pati central, construccions que l’envolten a partir d’un nucli més antic i una gran torre que domina tot el conjunt i que exteriorment recorda el model massís amb el contrapunt vertical. El castell de l’Albi seria també d’aquest tipus, però sense torre.

Finalment, cal dir que en alguns castells es comencen a fer fortificacions adequades a les necessitats poliorcètiques que comportarà l’ús generalitzat de l’artilleria, com per exemple el baluard triangular i de parets atalussades que es construí a Guimerà, defensat en el mateix angle per una doble espitllera.

Planta del primer pis del castell de la Floresta.

J.A.Corbella, 2003

>En la defensa del coronament de les terrasses es bastien cadafals perimetrals, dels quals només resten els permòdols (les Sitges, l’Aranyó, la Floresta). A partir dels segles XV i XVI també hi ha el model de terrassa defensada per merlets, com la Figuera d’Algerri, la torre dels Frares de Fraga o la de Ciutadilla; precisament en cadascun d’aquests exemples podem trobar respectivament una tipologia diferent de merlets: rectangulars, piramidals i esglaonats. Al cos nord-est d’aquest darrer castell hi ha un altre tipus de merlet rectangular, datable a cavall dels segles XV i XVI, amb golfos per a posar-hi mantellets.

Un altre element lligat a la defensa són les espitlleres. El tipus bàsic és l’acabat en un estret forat rectangular vertical, que, com en el cas del cos primitiu de Maldà, no passa dels 10 cm d’amplada. El segle XVI afavorí la difusió del model circular, el qual pot estar complementat amb un trau vertical que pot formar una creu. Són especialment interessants les espitlleres del castell de Maldà, la majoria de les quals tenen als carreus dels muntants de la part interior uns curiosos grafits de ballestes que insisteixen en la seva funcionalitat. També són peculiars les conservades a la cara nord del castell de Bellpuig, on es feu un estret pas per arribar-hi tot excavant el terreny natural que envolta la fortalesa renaixentista. A la part baixa del cos primitiu del castell de Maldà hi ha vuit espitlleres distribuïdes segons la seva llargària en els gruixuts murs de la cambra pentagonal irregular; el cos rectangular adjunt té tres espitlleres en cadascun dels murs nord i sud, avui cegades per la runa i les construccions posteriors, la central perpendicular al mur i les laterals obertes obliquament per augmentar el camp de visió. Les del castell de Montclar (Agramunt) són especialment interessants, amb un cilindre giratori que permet tancar-les.

Segons s’avançava en el sentit de prioritzar el confort, es feren torres amb portes a la planta baixa, ja des del segle XIII, com la denominada Presó de l’Albi, i fins a les acaballes del segle XV, com la Torre Descàrrega (Seròs); també se n’obriren de noves en aquest nivell a les antigues torres, les quals podien estar protegides per un matacà, com passa a Fraga. Aquest element també el trobem en obres noves, com a la torre del castell de Ciutadilla, on protegeix l’entrada situada al nivell de la terrassa amb merlets del cos residencial. L’edifici, ja plenament renaixentista, de Montcortès té una sèrie de matacans al capdamunt de les torres i sobre la porta. Als castells de Montclar i de Maldà trobem també un matacà sobre les portes principals en un model constructiu força semblant que arriba fins al segle XVII en el cas del darrer.

Finalment cal parlar del fossat, un element defensiu molt mal conegut. A Ciutadilla va ser omplert en fer la reforma gòtica tardana. A Maldà es devia omplir després de la desamortització. Encara és ben visible pel nord i per l’oest el notable fossat del castell de la Guàrdia Lada (Montoliu de Segarra).

L’aparell dels murs més habitual en època gòtica és el construït a base de carreus grans ben esquadrats. N’hi ha alguns que tenen un acabat singular de coixí perquè la cara exterior no està totalment desbastada. Es documenten en la fonamentació de moltes construccions del segle XIII de la zona de Lleida, com a la mateixa Seu Vella o en allò que queda de l’absis de l’església de Sant Joan. Sembla que durant el segle XIV es generalitzà en tot el parament visible; així, a la Floresta l’encoixinat és sincrònic amb finestres coronelles d’arcs trilobulats, cosa que indica la seva utilització en un gòtic ja plenament adoptat. Aquesta tècnica la trobem des del reducte llevantí del castell d’Alòs de Balaguer, al nord, fins al de Torrebesses, al sud, passant per les reparacions d’època feudal del Castell Formós de Balaguer.

Hi ha també fortificacions, com la de Castelló de Farfanya, que són fetes amb un característic encofrat d’argamassa i maçoneria, el qual es pot datar al segle XIV si prenem com a referència la construcció de la muralla urbana de Balaguer. I també és present un material tan tradicional com la tàpia, documentada durant el segle XVI a Maldà i Barbens.

La funció residencial i econòmica

Al llarg de l’època gòtica les fortaleses tindran progressivament unes cambres més acollidores i uns accessos més fàcils, de manera que el confort d’un edifici serà inversament proporcional a la seva invulnerabilitat. Els castells tenien també una important funció d’explotació econòmica del territori immediat per a atendre la subsistència dels homes que hi vivien i també per a obtenir les rendes i els beneficis necessaris per a mantenir i augmentar la riquesa dels seus senyors. A partir de l’edat moderna l’abandó de la majoria de les fortaleses medievals serà la norma. Els propietaris dels castells els visitaven de manera esporàdica i vivien preferentment en palaus propers als centres de poder. Els vells edificis s’adaptaren cada cop més a l’explotació de les terres, amb el descuit dels senyors, els quals solament es recordaven del castell a l’hora de cobrar les rendes. Els pocs que reformaren les antigues construccions els donaren ja un aspecte bàsicament residencial, totalment diferent de la fesomia de les noves fortaleses adequades per a resistir la cada cop més eficaç artilleria.

L’habitual estat d’enderroc de moltes de les fortaleses i l’exclusiva conservació general de les habitacions inferiors fa que coneguem poc els pisos superiors, tot i que podem dir que la planta primera es reservava preferentment per a les cambres nobles, mentre que la planta baixa era la destinada a guardar la producció del camp i al llarg dels segles es modificà notablement amb la construcció de cups, trulls i dipòsits de gra.

Els pisos podien ser fets a base de bigues de fusta que recolzaven directament a la paret o en arcs de diafragma, però també n’hi havia sobre voltes. En algun cas una coberta d’embigat va ser substituïda per una altra de volta de creueria, com al castell de la Suda en època de Pere el Cerimoniós. Els sostres del segle XVI tindran sumptuosos enteixinats, com l’existent a la torre de Barbens, amb les plaques de guix decorades amb escuts o animals, o al castell de la Floresta, amb l’extraordinari paper pintat que recobreix les bigues amb típics motius renaixentistes. A Verdú els arcs de diafragma tenen una dimensió especial pel fet que estan sostinguts per robustes semicolumnes, amb base àtica i capitell troncocònic decorat amb motius florals; el més normal, però, és l’arrencament a partir de permòdols, com passa al castell de Maldà.

A les plantes nobles trobem xemeneies, que de vegades ja arrenquen de la planta baixa, on són les cuines, com passa a Gimenells o a Ciutadilla. Precisament en aquest darrer hi ha una notable xarxa de canalons de pedra que portaven l’aigua de pluja a cisternes, com també un magnífic i inhabitual exemple de latrina penjada en el primer pis de la torre.

Al segle XIV les finestres dels salons nobles solen ser coronelles i amb arquets trilobulats. Els pocs exemples conservats de finestres gòtiques del segle XV tenen unes magnífiques traceries, com passa a Verdú o més discretament a Sarroca de Lleida, i a partir del segle XVI s’imposarà la més austera moda de la llinda amb un discret arquet conopial que arribarà fins ben entrat el segle XVII. El gruix dels murs és utilitzat habitualment per a fer els coneguts festejadors.

L’arribada del llenguatge renaixentista va afavorir la construcció als patis de magnífiques escales amb galeries sostingudes per columnes estriades, de les quals solament s’ha conservat la de Verdú, ja que les més monumentals de l’Albi i de Ciutadilla s’han perdut, tret, en aquest darrer cas, d’algun element notable com la porta de frontó triangular de la planta noble.

L’estat de conservació

Actualment, la majoria dels castells de la zona del pla de Lleida són simplement ruïnes més o menys monumentals. En molt pocs s’hi han fet intervencions arqueològiques prèvies a la restauració (Maldà, Ciutadilla, Os de Balaguer, Guimerà) o tasques de consolidació, com a Gimenells o Guimerà. A Ciutadilla recentment s’ha fet accessible la monumental torre que domina tota l’edificació. Hi ha hagut altres intervencions que han estat mancades de l’imprescindible estudi històric i d’un projecte de recuperació, com és el trist cas del castell de l’Espluga Calba. Algunes fortaleses han estat rehabilitades com a residència particular dels seus propietaris (la Ràpita, Fonolleres, la Curullada), i n’hi ha d’altres que s’han obert a la visita pública (Montsonís, Montclar, Florejacs o les Pallargues). Molts castells han estat aprofitats per a funcions diverses: seu d’ajuntament (Barbens), escola pública i sala d’actes (Bellpuig), habitatges particulars (Concabella i part del de Verdú), magatzem i laboratori de la secció municipal d’arqueologia (la Suda de Lleida), hostatgeria particular (Mequinensa o la Floresta), restaurant (l’Espluga Calba), sala d’exposicions (Verdú, la Floresta, Arbeca), etc. Malgrat els casos d’oblit, la majoria d’aquests castells mantenen un important paper referencial per a les poblacions que han crescut sota la seva empara i cada cop s’integren millor en el creixent sentiment col·lectiu de valoració del patrimoni.

Bibliografia consultada

Monreal – Riquer, 1955-65, vol. III; Florensa, 1960a; Els castells catalans, 1967-79, vol. VI, pàg. 984-988; González i altres, 1986; Catalunya Romànica, 1986-98, vol. XVII, XXIV i XXVI; Gran geografia comarcal de Catalunya, 1991-96, vol. 10; García Biosca, González, Markalaín, 1994; Rodríguez – González, 1994; Fuguet, 1995; Español, 1996a; González – Medina, 1996; González, 1997; Eritja, Gené, Tartera, 1998; González, 2001a i 2001b; García Biosca, 2002a i 2002b; González, 2002 i 2003.