Els castells de l’Empordà

Corsera, església de Sant Martí del Far d’Empordà. L’ampli procés de fortificació de poblacions i d’edificis, tant civils com religiosos, iniciat des del final del segle XIII a tot Catalunya, també va abastar les esglésies parroquials, moltes de les quals van esdevenir veritables temples fortaleses o s’integraren plenament als recintes urbans o castellers a manera de torrasses o bastions. Així va passar a l’església del Far d’Empordà, que es convertí en part del castell del Far, acabat pel comte d’Empúries el 1299, en un moment de fort enfrontament entre aquest noble i el rei Jaume II. Al voltant de l’absis carrat de l’església s’ha conservat aquesta magnífica corsera d’arquets apuntats sobre cartel·les. Sota seu hi ha una renglera d’espitlleres, ara aparedades.

ECSA - G. Serra

L’Empordà és un pas natural, una terra oberta al mar i ben comunicada per terra. El seu sector pirinenc, travessat des de sempre per camins de fàcil trànsit, no és una barrera natural, però en canvi ha esdevingut frontera administrativa en diferents etapes històriques. El territori ha patit els efectes de nombroses guerres i moments de friccions polítiques, que foren de gran intensitat a l’època baixmedieval: invasió de Felip l’Ardit; incursions de Jaume II de Mallorca i posterior annexió del Rosselló; guerra entre el comte rei Jaume II i el comte d’Empúries; presència de companyies armades durant la guerra dels Cent Anys; revolta del comte Joan I d’Empúries contra Pere III; invasió del comte de Foix; guerres dels remences i guerra civil contra Joan II; atacs diversos de pirates i corsaris, etc. D’aquí la densitat de fortaleses i l’important procés de fortificació en el món rural empordanès als segles XIII-XV: castells i cases fortes, muralles, esglésies i celleres fortificades, torres de guaita i defensa, etc.

Els castells fortalesa o castells roquers

Les noves tècniques militars que es començaren a emprar en època gòtica van fer necessari adaptar o reconstruir les fortificacions d’alguns castells enlairats romànics. També els pocs castells roquers que es construïren de bell nou adoptaren una disposició per a fer front al nou tipus de guerra. Dos exemples són ben significatius: el castell de Sant Salvador de Verdera i el castell de Montgrí.

El castell de Sant Salvador de Verdera, sobre el monestir de Sant Pere de Rodes, ja documentat al segle X, va rebre aquest nom en fundar-s’hi una església al segle XI. El domini del castell de Sant Salvador originà disputes entre els abats de Sant Pere i els comtes d’Empúries. L’any 1283 un pacte va permetre’n la reconstrucció pel comte Ponç V. Al mes de juny del 1285 l’ocuparen els invasors de Felip l’Ardit durant sis mesos. Tots aquests fets els explicava una làpida, desapareguda, que era al castell. La fortalesa del darrer quart del segle XIII abraça a força distància les ruïnes del castell primitiu i l’església del cim del puig. Malgrat la destrucció per l’exèrcit francès durant la guerra de Successió, subsisteixen parts importants del recinte, en realitat una muralla frontal o de barrera, ja que pel costat de ponent l’alt cingle la feia innecessària. En queda una torre portal rectangular i els llenços amb torres baluard o bestorres molt juntes, amb llargues espitlleres i restes de merlets. Al nord-oest destaca una torre molt més gran i massissa. És poligonal, en esperó, i l’única que manté la seva volta de mig punt. De les altres, quatre són semicirculars i quatre, rectangulars, amb la particularitat que al llenç més llarg sis d’aquestes torres es disposen en alternança. S’ha dit que aquesta cortina dentada respon a tècniques adoptades després de les croades.

El castell de Montgrí va ser bastit per ordre del rei Jaume II al cim del massís del mateix nom, dominant les terres del comtat d’Empúries, amb Torroella de Montgrí –vila reial des del 1273– als seus peus. S’emmarca en el moment àlgid de la confrontació entre Jaume II i el comte Ponç V d’Empúries al final del segle XIII (“la guerra emporitana”). El rei n’ordenà la construcció cap a l’any 1294. Vers el 1301 quedà inacabat; només es van aixecar els murs perimetrals, amb carreus escairats: un quadrilàter de 31 m de costat amb torres cilíndriques als quatre angles que s’havia d’estructurar al voltant d’un pati central. Els murs emmerletats de 13 m d’alt presenten un predomini absolut del ple sobre el buit: a migdia hi ha la porta defensada per un matacà, i repartits per les altres façanes trobem altres matacans i quatre finestres coronelles geminades. L’interior és un espai buit on s’identifica el paviment del pati amb la cisterna, i als murs, encaixos i arrencades de nerviacions i voltes que determinen la disposició dels cossos no construïts. Les restes de murs i una cisterna exterior fan suposar que la part edificada hauria estat el nucli sobirà d’un complex més extens. El castell reial de Montgrí es podria considerar, en certa manera, un precedent del castell de Bellver de la Ciutat de Mallorca, aixecat poc més tard, al primer decenni del segle XIV.

Altres castells de temps anteriors, més o menys enlairats, presenten només algunes parts afegides o renovades en època gòtica. A l’Alt Empordà, les pervivències del castell de Calabuig (Bàscara) es troben integrades a l’església parroquial, amb altres romanalles a l’entorn (segles XIV-XV). El castell de les Escaules (Boadella) té planta esquemàtica: una torre cilíndrica dels segles XIII-XIV és circuïda per un recinte de muralla posterior (segles XV-XVI?). A les extenses ruïnes del castell de Mont-roig (Darnius), documentat des del segle X, hi predomina la construcció posterior a l’edat medieval, que va patir els efectes de la Guerra Gran. Alguns murs poden datar d’època baixmedieval. El castell de Requesens (la Jonquera) va ser reconstruït entre el 1893 i el 1899 pels comtes de Peralada amb caràcter escenogràfic, però respectant força les importants preexistències, en bona part dels segles XIII i XIV; una torre d’angle no reconstruïda recorda la que hem esmentat del castell de Sant Salvador. A les ruïnes del gran castell de Pontós s’identifica el recinte dels segles XIII-XIV, sobre vestigis anteriors. Les ruïnes del castell de Quermançó (Vilajuïga) mostren sectors de cronologia diversa; les parts situades més al nord i les dues torres barranes poden datar dels segles XIII al XV. El castell d’Escales o dels Moros (Vilanant) té planta esquemàtica amb torre cilíndrica (segles XIII-XIV).

Al Baix Empordà, el Castell d’Empordà (la Bisbal), erigit pel comte d’Empúries al final del segle XIII, mostra avui un conjunt residencial dels segles XVII-XVIII. Al costat de tramuntana resta la torre portal i finestres gòtiques i renaixentistes (segles XIV-XVI). El castell de Foixà, documentat des del segle XII, és un gran casal del segle XVI amb reformes posteriors. La torre angular del sud-est és alhora absis de la capella i pot datar del segle XIII, com altres restes i part del recinte sobirà. Al vessant de ponent del turó hi ha el barri de la Vila, defensat per un albacar o recinte jussà amb portal adovellat i restes de murs i torres (segles XIV-XV). A les ruïnes del castell de Vila-romà (Palamós), sobre d’una fortalesa altmedieval es detecten ampliacions diverses dels segles XIII al XV, que confirmen alguns documents. Dins del mateix municipi, el castell de Sant Esteve de Mar conserva murs que poden datar dels segles XIII al XVI.

Els castells residencials i les cases fortes

Vista aèria del castell de Bellcaire, bastit per iniciativa del comte Ponç V d’Empúries a la fi del segle XIII.

ECSA – J.Todó

A partir del segle XIII es consolida el castell residencial (dit castell palau en diferents estudis) i la casa forta, que s’organitzen a l’entorn d’un pati central. Ja havia aparegut en època anterior, en ple romànic, com ho demostra el castell de la Bisbal d’Empordà en el mateix territori. Aquest tipus també és present en castells més defensius, com el de Montgrí, ja comentat. La seva distribució d’espais i volums perdura i evoluciona fins als segles XV-XVI i més enllà. La majoria dels castells palaus o les més modestes cases fortes es troben al centre dels actuals nuclis de població. En aquest moment també es produeix la transformació d’antics castells purament militars en residències senyorials fortificades, un fet habitual arreu per l’evolució de la societat feudal.

Al Baix Empordà, el castell de Bellcaire, aixecat pel comte Ponç V d’Empúries a la darreria del segle XIII al peu del Montgrí, n’és el paradigma. De planta quadrada, té un recinte de muralla exterior amb sis torres cilíndriques, que encercla el palau distribuït a l’entorn del pati central, amb la sala major sobre arcs de diafragma (després modificada per a església parroquial), la façana principal amb finestres coronelles i, a llevant, la capella de Santa Maria (amb volta apuntada, sense creueria), mostra del gòtic més primitiu.

Planta del castell de Bellcaire, amb un recinte exterior que encercla un palau o cos residencial. En destaca l’absis poligonal de la capella, a manera de baluard.

SPAGC – A.Pla, 1983

A Peratallada, al peu del nucli defensiu altmedieval, el castell palau de planta trapezial s’organitza al voltant del pati interior, amb un altre cos que l’uneix al dit recinte. Al voltant del pati, sobre murs romànics, destaquen, al nord, l’aula major amb arcs de diafragma apuntats; al sud, la sala dita “el parlador”, amb arcs de diafragma de mig punt, i a ponent, al pis, estances amb enteixinats amb decoració pintada. A la part alta del sector nord hi ha la “sala nova pintada”, amb un gran arc de diafragma, que posseïa pintures i decoracions de guix d’influència mudèjar (amb restes in situ i d’altres al MNAC). La façana principal i els murs interiors tenen obertures decorades, amb predomini de les finestres coronelles gòtiques. El conjunt és excepcional dins del panorama de l’arquitectura civil catalana, amb construccions des del segle XII fins al XV i refaccions posteriors. El triple recinte de muralles que encercla la població, amb els valls profunds excavats a la roca, és un conjunt peculiar que hom considera dels segles XII-XIII, potser amb un origen anterior i elements posteriors.

El castell de Calonge, fonamentat en una gran torre dels segles XII-XIII, adoptà un pla rectangular segurament a partir del segle XIV, amb un sector residencial de la primera meitat del XV, elements defensius del XVI i ampliacions posteriors.

El castell de Púbol (la Pera) integra també l’església parroquial de Sant Pere i el recinte de muralla. A més de la dita església fortificada, al casal són d’interès les estances de la planta baixa i el pati amb obertures gòtiques i renaixentistes (segles XIV-XV).

El castell episcopal de Rupià, erigit per Arnau de Mont-rodon (1335-48), canonge i després bisbe, fou seu d’una pabordia de la catedral i residència dels bisbes de Girona. Resta part de l’edificació, ara casa de la vila, de dues plantes amb finestres coronelles i una sala amb arcs de diafragma, i vestigis considerables dels altres sectors a les cases veïnes (segles XIV-XV). Els elements més clars de fortificació pertanyen al recinte muralla, a l’entorn del poble.

El conjunt del castell de Vulpellac, de planta trapezial, és tancat a migdia per l’església parroquial. Algunes estructures daten de la segona meitat del segle XIII, i la torre mestra rectangular és d’origen altmedieval, però reformada en alçat. Al segle XVI Miquel Sarriera, senyor de Vulpellac, el convertí en un palau, si bé fortificat amb merlets. És notable el pati amb finestrals gòtics i renaixentistes, la sala major amb arcs de diafragma i diverses estances amb enteixinat pintat, així com les restes de paviments de rajoles de decoració blava amb els escuts dels Sarriera, Rocabertí i Biure i la famosa llegenda “Ego sum qui pecavi-1533” repetida en altres indrets, juntament amb diverses inscripcions i el nom de Miquel Sarriera. Ha donat peu a la llegenda de la mort de l’esposa de Sarriera en mans del marit, el qual l’hauria emparedada al castell. A l’entorn del castell, entre la població, hi ha restes del recinte dels segles XIII-XIV amb una torre portal quadrada que té l’accés excepcionalment en angle recte.

El castell de Boadella –dels Rocabertí i després dels Vilamarí– manté dues ales a l’entorn del pati i restes de les altres dues, amb finestres coronelles i els arcs de diafragma de mig punt de l’aula major. L’edifici fou fet per Bernat de Vilamarí el 1458, segons una làpida amb escuts que és sobre el portal adovellat de la façana.

El castell de Vilarig (Cistella), que té pervivències altmedievals, és un edifici gran i massís (segles XIV-XV) amb un petit pati central, defensat amb merlets, espitllerat i restes del fossat i del recinte exterior. Al segle XVI una reforma n’afectà l’interior i la façana amb finestrals renaixentistes.

El castell de Vilajoan (Garrigàs), senyoria dels Pontós, és en realitat un gran casal defensat amb merlets i matacà a l’entorn del petit pati i entrada a la base d’una torre quadrada. A la façana i al pati s’obren finestres coronelles, i a l’interior hi ha restes dels arcs de diafragma de la sala major. Pot datar de la segona meitat del segle XIV o del XV. Recorda, si bé en unes dimensions més reduïdes, el palau abacial de Vilabertran.

Altres castells o restes es poden considerar d’aquesta època del tot o en part, per exemple els d’Avinyonet, Cinclaus, Empúries, Marzà, el Mont (restes a l’entorn del santuari), Navata, Palau-saverdera, Palau-surroca, Vallgornera i Vilarnadal, a l’Alt Empordà; i els de Castell d’Aro, Jafre i Vilopriu, al Baix Empordà, així com el palau reial (el Mirador) de Torroella de Montgrí.

Podem adscriure a aquest mateix tipus dos castells més que s’han de considerar, més aviat, grans casals residencials. Pertanyen a un moment força tardà: el castell o palau de Sant Mori, construït sobre la fortalesa anterior, és una obra de la segona meitat del segle XV o ja del XVI, que ha perdut els principals elements defensius, les garites dels angles superiors i els merlets. A les façanes hi ha finestres gòtiques coronelles i al petit pati central i a l’interior, decoració renaixentista. La sala major té un enteixinat i una altra sala, arcs de diafragma en una singular disposició.

Una estructura semblant presenta el castell palau d’Orriols (Bàscara), amb restes de les garites. És un edifici plenament renaixentista amb notable decoració (segle XVI), que ja s’aparta de l’època que aquí estudiem.

El castell de Vilajoan, a Garrigàs, un notable casal que té el portal a la base de la torre que s’alça a l’angle nord-oest.

ECSA – G.Serra

Les cases fortes, forces, domus, estades o sales, d’unes dimensions i importància inferiors, tant des del punt de vista del poder dels seus senyors com arquitectònic, tenen la seva representació, per posar alguns exemples, en l’anomenat castell de Canadal (la Jonquera), les ruïnes de la Masó o casal dels ardiaques, a Palau Sardiaca (Palau de Santa Eulàlia), el castell d’Arenys d’Empordà (Garrigàs), molt reformat, el Mas Savalls, a Planils (Corçà), i el castell de Valldavià (Vilopriu), molt reconstruït. Hi podríem afegir alguns palaus dels dominis monàstics: el de l’abat de Sant Pere de Rodes a Llançà, del qual resta la torre gòtica, o el de la mateixa abadia a Vila-sacra, un edifici dels segles XV-XVI al costat de restes del castell més antic.

Altres castells i fortaleses

El castell episcopal de Bàscara, en realitat una força o recinte sobirà, és singular pel seu emplaçament intramurs de la població, de manera que dos dels seus costats són configurats pels murs i una torre angular de la muralla. A l’interior la força quedava tancada per altres dues façanes amb una torre cilíndrica a l’angle: la torre de la Presó. Sobre el portal adovellat hi ha l’escut del bisbe Berenguer d’Anglesola (1384-1408), que s’ha identificat com a obra de l’escultor Pere Oller, a qui s’atribueix també –i ara amb més fonament– el sarcòfag del mateix bisbe de la catedral de Girona.

El castell del Far d’Empordà, dels comtes d’Empúries, era centrat en la seva església fortalesa de Sant Martí del final del segle XIII, encara de tradició romànica, amb una destacada corsera a l’absis.

Cal esmentar alguns castells d’èpoques anteriors i els que no han conservat restes, o molt poques, del nucli sobirà, però on, en canvi, subsisteixen parts dels recintes de muralla a l’entorn dels nuclis de població, normalment dels segles XIV-XV: Albons, Corçà, Cruïlles, Monells, Palau-sator, Pals, Regencós, la Tallada, Torrent, Ullastret, Verges i Torroella de Montgrí, al Baix Empordà; i Cantallops, Castelló d’Empúries, Maçanet de Cabrenys, Peralada, Sant Llorenç de la Muga i Sant Martí d’Empúries, a l’Alt Empordà.

Les celleres i les esglésies fortificades

A tot l’Empordà hi ha certa densitat d’edificis religiosos encastellats: els monestirs i també les celleres amb el temple fortificat i un recinte defensiu (Campmany, Colomers, Vilacolum, Vilaür, etc.). Les esglésies fortalesa de vegades formen part de muralles o castells (Cantallops, Sant Llorenç de la Muga, Sant Iscle, la Tallada). A la segona meitat del segle XIV l’abat de Colera va fortificar l’església de Sant Julià de Rabós, on també hi havia un fossat. Així mateix, els veïns de la Selva de Mar l’any 1397 demanaren fortificar l’església (avui capella de Sant Sebastià) per defensar-se de pirates i corsaris. Altres esglésies amb defenses afegides són les parroquials d’Albanyà, Borrassà, Llampaies, Saus i Vila-sacra, a l’Alt Empordà; i Fonteta, Maranyà i Parlavà, al Baix Empordà, on també en podem trobar de gòtiques tardanes, com les de Mont-ras i Sant Feliu de Boada.

El santuari de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell), en un punt elevat sobre el mar molt apte per a la vigilància de la pirateria, ha conservat la torre capella. És ben representativa, per la seva construcció dins del segle XV, de les guaites i defenses que s’expandiren principalment en temps posteriors.

Bibliografia consultada

Pella, 1883; Martorell – Amades, 1933; Pla, 1953; Monreal – Riquer, 1955-65, vol I; Cirici, 1968; Oliva, 1967-69; Els castells catalans, 1967-79, vol. II; Badia, 1982; Caner, 1983; Badia, 1985; Delcampo, 1989; Álvarez, 1994; Badia – Rocas, 1994; Castells, 1994; Margall, Mundet, Roviras, 1994; Diversos autors, 2000c; Pladevall, 2001, pàg. 118-119; Bosch – Egea, 2002.