El castell de Montsoriu corona un turó de 640 m que fa de partió dels termes d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu (la Selva). El castell, assentat damunt d’una antiga ocupació ibèrica, ja devia existir al segle X, si tenim present la referència al topònim Montsoriu que es fa en l’acta de consagració de l’església d’Arbúcies de l’any 923, on apareix com a delimitació d’uns masos cedits a la parròquia, i com constata l’estudi arquitectònic i arqueològic. En una donació de terres de Giscafred al monestir de Sant Cugat del Vallès de l’any 1002 s’esmenta el “locum que dicunt Monte Suriz, vel in eius apendicio sive infra eius terminis”. Aquest esment podria donar peu a pensar en l’existència d’un castell termenat.
El castell conserva encara bona part de la seva monumentalitat. L’element més antic és la torre de l’homenatge, que articulà un primitiu recinte que perdurà fins a la darreria del segle XII. Aquest constava d’aquesta torre, una petita capella sota l’advocació de sant Pere –amb un absis d’arc de ferradura i pintures murals romàniques– i una torre lateral que flanquejava l’accés principal, situat a la cara nord. Arran de les reformes dels segles XIII-XIV el castell adquirí la fesomia actual, amb tres recintes emmurallats: el sobirà, amb la torre de l’homenatge que presideix el conjunt; un segon recinte amb el gran pati d’armes i el sector residencial, i un tercer recinte o recinte jussà que mig envolta el castell a llevant i migdia.
La fortalesa del segle XIII
Al segle XIII el castell va patir una gran transformació. La descripció que en fa Bernat Desclot en la seva Crònica de l’any 1285 –“E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món”– fa referència a un castell certament diferent al del segle XII. No hi ha dubte que aquest cronista va veure un castell de grans dimensions, compost per un recinte sobirà, un pati d’armes i un tercer clos emmurallat, que avui no es conserva, annex a la cara nord del recinte sobirà, de forma trapezial, en el qual hi devia haver els serveis del castell. Entre el recinte sobirà i aquest nou clos hi havia un fossat. El recinte sobirà estava compost per la torre de l’homenatge i per una sala coberta amb terrat (l’anomenada “sala gòtica”), bastida just davant de l’entrada principal del primitiu castell roquer del segle XII. El segon recinte amb el pati d’armes ja tenia el perímetre que actualment es pot veure. La seva muralla disposava d’una filada d’espitlleres. La porta d’accés era la mateixa que ara es conserva i estava flanquejada per una torre quadrada. A l’interior d’aquest recinte hi havia un seguit d’edificacions, que seguien la topografia del terreny. D’aquestes construccions, les excavacions arqueològiques n’han posat al descobert algun mur, una llar i una estructura de combustió que podria anar lligada a una ferreria.
Aquest nou castell del segle XIII devia tenir una presència aclaparadora en el seu territori per l’extraordinari volum i per la resplendor blanquinosa que devia difondre l’arrebossat que cobria totes les parets.
El castell gòtic del segle XIV
Vista aèria del castell, en un contrafort del Montseny, un dels principals centres dels dominis dels vescomtes de Cabrera.
ECSA – J.Todó
Tanmateix, l’esplendor de Montsoriu es va produir al segle XIV, quan la nissaga dels vescomtes de Cabrera, a qui pertanyia, assolí el seu màxim apogeu (vers el 1360 els dominis dels Cabrera tenien 4 071 focs, que podien equivaler a unes 20 455 persones). En consonància amb el seu estatus –Bernat II fou privat del rei Pere III–, els Cabrera van transformar Montsoriu en un magnífic castell palau. Les reformes van ser molt considerables, especialment al pati d’armes. A més a més, però, van bastir el recinte jussà, que substituïa l’antic clos situat a redós de la cara nord del recinte sobirà.
El recinte sobirà
Les reformes en aquesta part del castell van ser molt importants. Es va redistribuir tot l’interior i es definiren les dependències que es conserven actualment i que s’articulen a banda i banda d’un pati axial. Així, les peces situades a l’esquerra del passadís, en sentit nord, corresponen molt probablement, com a mínim a la seva planta baixa, a un menjador i una cuina. Segurament, aquesta àrea fou ampliada ja al segle XIII, tal com ho indicaria la plataforma que es troba per sota els paviments del segle XIV. A la banda dreta hi ha uns grans dipòsits verticals, que només tenien obertura per la part superior, que era utilitzada de pas de ronda de la muralla del recinte sobirà. Com a mínim, un d’aquests dipòsits sembla que era d’aigua, si s’ha de jutjar per la presència d’un vessador prop de la seva base.
Aquesta redistribució va afectar la circulació del recinte. A partir del segle XIV, s’anul·là l’antic accés, que es feia per l’espai conegut com la “sala gòtica”. Del XIV deu datar la torre de la cantonada nord-est de la sala i també la dependència superior d’aquest espai. La nova porta d’accés es va fer al peu de la torre de l’homenatge, en un pany de paret que s’hi adossa. Igualment, tots els talussos de les torres i les muralles del castell són d’aquesta època.
El segon recinte i el pati d’armes
Estructuralment i urbanísticament és l’espai que patí una reforma més radical, la qual el convertí en l’àmbit residencial i senyorívol del castell. Així, el pati d’armes es transformà en un pati porxat de forma trapezial, amb una gran cisterna al bell mig, i tot un seguit d’habitacions adossades a la muralla que donaven a les galeries d’aquest porxo. La part central del pati estava pavimentada amb lloses de marbre. Per a dur a terme aquesta obra va caldre una planificació general de tot l’espai, ja que no es tractava de construir adaptant-se al terreny, sinó d’adaptar el terreny al disseny prèviament preconcebut. Per tant, la roca mare es va rebaixar al sector nord-oest i el sector sud-est es va farcir amb abocaments. D’aquesta manera, el pati d’armes es va situar en un mateix pla, marcat a partir de la cisterna.
Restitució hipotètica de l’estat de la fortalesa a mitjan segle XIV, quan s’havia transformat en un castell residencial.
ECSA – J.Sagrera
Tanmateix, el perímetre del recinte no va patir cap modificació en relació amb el segle XIII. Tan sols es va doblar la muralla i alguna torre, tapant tota la línia d’espitlleres de la muralla del XIII.
Un dels elements més interessants d’aquest sector del castell és el complex i perfeccionat sistema de recollida i eixida d’aigües pluvials, que consta d’una gran cisterna central rectangular –d’11,75 m de llargada, 4,55 d’amplada i 5 de fondària i una capacitat de 268 000 l–, dos pous de decantació, sistemes de drenatge i una completa xarxa de canals.
Del conjunt d’habitacions, se n’han excavat només quatre. Al costat de la porta hi ha una torre del segle XIII, de planta quadrada i amb una filada d’espitlleres. Aquesta torre va ser modificada al segle XIV, en què s’aixecà el nivell del sòl d’habitació i se’n modificà l’accés. Per la seva part externa va ser doblada amb un mur, que la transformà en una torre rodona. Annex a aquesta torre hi ha el cos de guàrdia, que era una dependència de planta rectangular coberta amb volta de creueria que sostenia una terrassa feta amb opus signinum. Aquest espai custodiava el pas d’accés al pati central del recinte en el seu punt més estret.
Un altre aspecte interessant del castell és l’evolució de l’emplaçament de la capella. Com hem dit, fins al segle XII la capella castral era al recinte sobirà. Al final d’aquest segle o a la primera part del XIII se’n construí una altra al segon recinte, adossada a la muralla. Aquesta construcció romànica era de planta rectangular i amb coberta de doble vessant. L’església, que tenia una capella lateral a la banda oest, disposava de dos bancs d’obra laterals, d’un presbiteri amb l’altar i d’una porta d’accés orientada a l’oest, que conserva part dels graons originaris. En una de les seves parets es poden veure encara grafits que formen grups de tres creus i una figura humana. Aquesta església, adaptada a la topografia del turó, no tenia cabuda en la nova planificació del XIV, que buscava un mateix nivell per a tot el recinte. Per això es va decidir anul·lar-la i pujar el nivell del terra fins arribar al pla de la cisterna, aixecar el teulat i construir-hi una dependència residencial, amb un gran finestral amb festejadors. Aleshores l’emplaçament de l’església passà a la dependència contigua. L’església del XIV era també de planta rectangular i teulat de doble vessant, amb presbiteri i altar i un campanar d’espadanya. En aquesta església s’obre un finestral gòtic, conegut popularment com “el mirador de la comtessa”. L’entrada continuava orientada a ponent.
A la banda nord del pati d’armes hi havia una aula i la cuina. El menjador és la dependència més àmplia i constava d’un portal i dos finestrals, a més d’una llar de foc. La cuina és una peça de dimensions més reduïdes, amb una campana, que ocupava tota l’amplada de l’habitació.
El recinte jussà
Al segle XIV es va decidir eliminar el clos emmurallat que era al peu del recinte sobirà, fins a la torre de les Bruixes, i bastir l’espai que actualment anomenem recinte jussà, que es troba a redós de la muralla sud i sud-est del segon recinte i el pati d’armes. Aquest nou recinte devia tenir la mateixa funcionalitat que l’anterior, però segurament tenia millors condicions de defensa. La manca visible d’estructures d’habitatge fa pensar en la utilització de materials peribles.
A partir del segle XV es va iniciar la decadència inexorable del castell, que havia estat el nucli de la força militar dels Cabrera, especialment en la rebel·lió de Bernat III, entre el 1364 i el 1370, contra el rei Pere III, qui preparà una tropa de 1 200 homes per a assetjar el castell. Entre els anys 1833 i 1840, amb motiu de la primera carlinada, el castell va acollir entre les seves parets la darrera guarnició militar. En l’actualitat és en procés de restauració. La història recent de la recuperació del castell comença amb l’acció de conscienciació ciutadana endegada per l’Associació d’Amics del Castell, fundada el 1993. L’any següent es va crear un patronat per a la gestió, conservació i millora del castell de Montsoriu, presidit pel Consell Comarcal de la Selva i amb participació de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, els ajuntaments d’Arbúcies, Breda, Riells i Viabrea i Sant Feliu de Buixalleu i l’Associació d’Amics del Castell. L’any 1998 el monument passà a ser propietat del Consell Comarcal de la Selva, gràcies a la donació del seu propietari, Josep Maria de Ribot.
Bibliografia consultada
Monreal – Riquer, 1955-65, vol. I, pàg. 244 i 247-251; Els castells catalans, 1967-79, vol. III, pàg. 338-352; Monreal, 1971; Pladevall, 1972b; Coll, 1994; Font i altres, 1998 i 2000.