Relleu amb la cimera, l’elm i l’escut reials que flanqueja la porta del recinte emmurallat de Poblet i que ha estat atribuït a l’escultor Jordi de Déu.
ECSA – F.Bedmar
Els monestirs i les canòniques antics i potents, que s’havien fundat inicialment lluny de nuclis de poblament concentrat, encetaren o afermaren durant el segle XIV un procés de modificació notable. Als segles anteriors s’havia constituït la casa monàstica de tipus claustral, formada per l’església i les dependències comunitàries ordenades al voltant del pati o claustre. Constituïa una massa compacta, protegida i centrípeta, fora de la qual només apareixien aïllades algunes instal·lacions complementàries. A partir de llavors, i al voltant d’aquest nucli, es va configurar un nou recinte o segon clos per la coincidència de diversos factors. S’entrellaçava la progressiva dissolució de la vida comunitària per l’estratificació i autonomia dels seus membres, amb el fraccionament dels béns entre els càrrecs monàstics (abat, bosser, cambrer, cellerer, infermer, obrer o paborde), així com la creixent complexitat de l’administració dels patrimonis. Tot plegat va plasmar-se arquitectònicament amb compartimentacions i remodelacions de les parts velles, especialment amb la construcció de sobreclaustres com a Ripoll o Sant Cugat, a més del creixement a la part forana d’edificacions diverses seguint més o menys una ordenació. Entre elles hi havia les instal·lacions de servei (cellers, forns, trulls o molins), gestió (bosseria, pabordies), acolliment (porteria, hostatgeria) i residencials autònomes (cases dels monjos i abacials). El caràcter monumental d’aquestes últimes és tractat més endavant en un altre capítol, en aquest mateix volum.
Coetàniament, els cenobis s’emmurallaren per reforçar el seu caràcter senyorial i protegir-se de les turbulències bèl·liques. Les fortificacions, sovint, superaren de molt el vell nucli, per tal d’abastar el creixement perifèric i tancar-lo fermament. De fet, resulta difícil saber si els recintes murallats clogueren creixements precedents o si n’afavoriren el posterior desplegament a l’interior. Sigui com vulgui, el desenvolupament dels segons recintes fou de llarga durada, i no va estroncar-se fins a la crisi i definitiva dissolució de les cases monàstiques a partir del 1835. La seva màxima expansió es produí durant els segles XVII-XVIII, fins al punt que moltes de les arquitectures que els componen no són de la inicial etapa gòtica, sinó de posteriors fases barroques en què, a voltes, arribaren gairebé a suplantar el nucli primigeni.
Santa Maria de Ripoll fou un vell monestir benedictí de gran desenvolupament perifèric, per bé que l’assalt del cenobi el 1835, la pressió popular, el creixement urbà i la restauració reduccionista l’han circumscrit a una església i un claustre sense context aparent. Tanmateix, la cartografia de l’estat anterior al 1835 i els vestigis de la trama urbana fan possible restituir-ne la configuració, closa per un extens recinte murallat de torres o bestorres semicirculars, d’incerta cronologia medieval. A l’interior, a més del nucli romànic, hi havia l’església parroquial de Sant Pere, renovada amb obra gòtica, així com el seu cementiri, el molí abacial mogut per l’aigua d’una sèquia pròpia i la casa de l’abat i les dels monjos amb càrrecs específics (pabordes, cellerer…), amb les seves hortes. Tot i l’escassa informació documental i l’absència de dades arqueològiques, s’ha de suposar que la configuració d’aquest vast segon recinte es va produir entre l’entrada del segle XIII i la segona meitat del XV, en temps de l’abadia independent.
Ben oposat fou el cas d’un altre cenobi antic, el de Sant Pere de Rodes, que, entrat en crisi d’ençà del dos-cents, no va generar un segon recinte gòtic, de manera que a la perifèria del massís nucli dels segles X-XII només mostra el cos afegit de la casa de l’abat a septentrió i alguna altra edificació de menor entitat, englobada per un clos amb una torre portal a orient.
Restitució hipotètica de l’estat del monestir de Sant Cugat del Vallès després de la seva ampliació i fortificació als segles XIV i XV.
SPAGC – E.Riu-Barrera i E.Adell
En canvi, la canònica de Santa Maria de Vilabertran, també situada a l’Empordà però a la plana, sí que va afegir al nucli claustral dels segles XII-XIII un segon recinte gòtic a migdia, clos i ordenat per un ampli pati, dit de l’abadia. A l’indret, les primeres concessions als canonges per a bastir-hi residències autònomes són del segon quart del segle XIV i s’hi té constància d’edificis aixecats a partir del 1410. La muralla que els envolta s’ha considerat producte d’una disposició reial del 1377 de gran imprecisió. La fortificació no tan sols va abastar el recinte nou, sinó que alhora va protegir el nucli antic, en alçar-se sobre els frontis exteriors dels cossos romànics i de la mateixa capçalera del temple, convertida en un fort bastió i d’on la va desmantellar una malanada restauració de mitjan segle XX. L’emmurallament s’ha atribuït també a l’abadiat d’Antoni Girgós entre el 1410 i el 1430, com l’obra del gran casalici abacial que al sud tanca el segon recinte, sense proves fefaents, mentre que certs indicis fan suposar uns treballs temporalment força més dilatats. A la seva planta baixa i a través d’un gran portal adovellat controlava l’única entrada al pati intern. L’edifici de planta rectangular –pis noble a doble alçada amb elegants finestres coronelles i coronament emmerletat amb torre lateral sobrealçada– és una de les millors manifestacions del casal gòtic d’un sol cos. La seva isolada monumentalitat, com a Rodes i tants altres cenobis, remarcava la preeminència i l’autonomia assolides per la dignitat abacial en aquesta època.
L’abadia de Sant Cugat del Vallès fou una manifestació ben acomplida de la mateixa evolució, encara que d’ençà del 1835 les edificacions del segon recinte han desaparegut i ara només resten trossos de les muralles que les envoltaven. Al segle XIII les transformacions no passaren de la reforma del nucli claustral, amb la construcció de la nova sala capitular i l’inici de l’obra del temple que va prosseguir a la centúria següent, quan també es va voler substituir l’ala nord-est del claustre per una de nova. La fàbrica, començada a la primera meitat del segle, era de grans dimensions i havia de reemplaçar la nau preexistent del segle XI, que, molt reformada, encara subsisteix, perquè el cos gòtic no tan sols no es va concloure mai sinó que finalment es va enderrocar i colgar en bona part. Es tractava d’una nau amb una seqüència interna de contraforts que havien de desenvolupar, a partir d’unes pilastres d’extrem aixamfranades, els nervis de les arcades de diafragma de la coberta. Pels vestigis conservats a la planta baixa, es coneix que era una sala grandiosa i de notable alçada, obrada en una morfologia similar a la dels temples de nau única amb capelles entre contraforts, és a dir, un cos de tipologia arquitectònica del tot inusual per a ambients no destinats al culte, com era aquest –no podia ser-ho de cap manera, atesa l’obra simultània de l’església monacal.
Celler del monestir de Sant Benet de Bages, construït al segle XIV i reforçat posteriorment amb unes arcades longitudinals.
ECSA – G.Serra
A més d’aquestes reformes, al mateix segle –concretament durant l’abadiat de Pere Busquets, els anys 1351-85– se situa convencionalment la construcció de les dues peces essencials del segon recinte: la casa de l’abat i el recinte murallat, encara que potser només hi reberen una forta empenta. L’actual rectoria i antiga residència de l’abat és un edifici molt modificat i gens estudiat, d’origen incert però fonamentalment gòtic, format per dues ales a escaire, una de les quals s’adossava perpendicularment al temple i l’ala claustral del sud-oest. El tram de l’abadia més pròxim a l’església fou enderrocat a l’inici del segle XX i l’ocupava l’arxiu, amb una sala a la planta noble d’enteixinat pintat amb l’heràldica del dit abat, cosa que assegura el seu paper de promotor d’almenys una part de l’edifici. Al punt de trobada d’aquesta ala amb la seva perpendicular va generar-se una torre poligonal d’angle, d’acord amb un model ben propi de l’arquitectura militar del país. De fet, les façanes exteriors d’aquesta casa constituïen alhora llenços del perímetre murallat, de manera que el seu coronament es trobava emmerletat. Vers ponent, el frontis de la casa de l’abat s’uneix amb la torre portal que constituïa l’únic accés al complex monàstic i que enfortia el seu aïllament de l’entorn amb un vall obert davant mateix, salvat per un pontet petri d’arcs apuntats. La porta de la torre mostra un singular adovellat que descriu un arc de ferradura a l’extradós, i damunt seu hi havia un dissuasiu matacà. La muralla continuava i descrivia una figura irregular que deixava amplis espais lliures entre aquesta i el nucli arcaic pel costat nord-oest i rere la capçalera del temple al nord-est, mentre que anava a trobar l’església i aprofitava la seva fàbrica ferrenya a les façanes sud-est i principal. Les torres que ritmaven el recinte eren quadrades i d’altres formes poligonals de quatre, cinc i sis costats. La seva construcció se situa entre els segles XIV i XV i consta que durant el quatre-cents la població local fou constreta a fer-hi obres, perquè cal no oblidar que el monestir era alhora, jurisdiccionalment, castell termenat, almenys, des del segle XII. Dins el recinte fortificat es bastiren les pabordies, les cases dels monjos i moltes altres dependències de servei, totes de cronologia desconeguda per la falta de referències documentals i de recerca arqueològica.
Les grans cases cistercenques de Poblet i Santes Creus també es fortificaren durant la segona meitat del segle XIV, d’acord amb el procés general de militarització de tota mena d’enclavaments del reialme catalanoaragonès. En ambdós cenobis l’emmurallament va afectar, fonamentalment, el primer recinte claustral, que, a diferència dels antics monestirs de la Catalunya Vella, era de constitució força més recent i a més presentava una extensió i una complexitat molt superiors. A Santes Creus, l’obra era reclamada pel monarca des del 1346, per bé que no hi ha constància de treballs fins el període 1375-78 i cap a la darreria del segle XIV, quan va intervenir-hi fra Guillem de Guimerà, prior de l’orde de l’Hospital i expert en qüestió de fortificacions, que també va supervisar o dirigir les de Cervera, Lleida, Montblanc i Poblet. A Santes Creus es va sobrealçar el perímetre de les fàbriques del primer recinte amb murs emmerletats. El segon clos d’aquest monestir és d’amplitud i configuració notables, però sembla afaiçonat d’ençà del segle XVI, quan s’hi va bastir la casa nova de l’abat Jeroni Contijoc en 1560-93, encara que aprofitava construccions precedents. Igualment, a Poblet la fortificació és del darrer quart del segle XIV, com s’estudia més endavant, i tan sols va convertir en fortalesa el gran nucli claustral d’origen, en dotar-lo d’una muralla amb una organització jeràrquica de torres segons les dimensions i formes pentagonals o quadrades, d’acord amb la seva situació als respectius frontis del complex. El segon recinte del cenobi també és força tardà i només té algunes peces aïllades del darrer gòtic, com la mateixa Porta Daurada que el tancava, obrada a la segona meitat del XV i associada a la capella de Sant Jordi, a més de les cases que potser havien estat l’hostatgeria durant els segles XIV-XV, la bosseria i alguna altra construcció.
Val a dir que el caràcter en general secundari, artísticament, de les peces dels segons recintes i la seva funció sovint de servei, fora d’algun edifici residencial més singular, han fet que fossin historiogràficament poc considerades i, en conseqüència, oblidades també per les mesures de protecció monumental i les restauracions, restringides gairebé sempre al binomi de l’església i el claustre. Aquest reduccionisme ha facilitat la pèrdua de gran part d’aquestes corones perifèriques, i la seva ignorància ha afavorit la incomprensió històrica de l’evolució arquitectònica de les cases monàstiques.
Bibliografia consultada
Artigas, 1886; Domènech i Montaner, 1927; Martinell, 1927 i 1929; Altisent, 1974; Ambrós, 1974; Badia, 1985, vol. IIB, pàg. 383-404; Miquel – Morral, 1986; Riu-Barrera, 1996; Artigues i altres, 1997; Aguelo i altres, 2000; Cervera – Vila, 2000; Riu-Barrera, 2000; Adell – Riu-Barrera, 2000-01; Artigues, 2003; Riu-Barrera, 2003.