La Seu Vella conserva encara avui part de la seva decoració mural més antiga. Gràcies a aquestes pintures i a altres de fragmentàries, com les arrencades dels murs de la catedral de la Seu d’Urgell, podem apropar-nos al panorama pictòric del segle XIII català, assolat per grans pèrdues, com ja s’ha fet notar en el capítol introductori d’aquest apartat.
La capella de Sant Tomàs de la Seu Vella de Lleida, que conserva els murals més antics de la catedral.
ECSA – T. Duran
Les restes de la seu lleidatana pertanyen a la capella de Sant Tomàs, la més propera al transsepte de les situades a la nau lateral del costat de l’epístola. Són l’obra d’un taller de cultura i estil filobizantí, orientació que caracteritzà el període a l’entorn del 1200 i que, a Catalunya, es projectà sobre tota la primera meitat del segle XIII. Encara que la certesa no pot ser absoluta, és probable que aquestes pintures siguin el vestigi d’una actuació més general sobre els murs de l’antiga catedral. En aquest sentit, sembla viable pensar que va existir una campanya primitiva que va comprendre la decoració dels absis de la capçalera de la catedral. Aquesta fase correspondria a un moment prou anterior al 1278, en què el bisbe Guillem de Montcada consagrà el nou temple. També pot ser indicatiu de l’existència de pintures anteriors a la consagració del 1278 l’esment que fa Roca i Florejachs de la imatge jacent d’un bisbe pintat que decorava el sepulcre de Berenguer de Peralta, mort a l’octubre del 1256 (Roca i Florejachs, 1881, pàg. 33-34).
Generalment, però, la cronologia de les pintures de la capella de Sant Tomàs s’ha fixat a la fi del segle XIII o a l’entorn del 1300. Una etapa massa avançada que desdibuixa la seva importància. A Navarra i Aragó, altres cicles, analitzats com a ramificacions del taller anglès que decorà la sala capitular del monestir de Sixena i una part de la Bíblia de Winchester (Oakeshott, 1972; Borrás – García, 1978), són objecte de polèmiques similars que afecten la seva cronologia (Lacarra, 1974).
Les remodelacions del segle XIV desfiguraren des de molt aviat la imatge de la primitiva capçalera lleidatana. Tanmateix, la importància de l’escultura arquitectònica conservada i el disseny majestuós dels hemicicles absidals oberts al transsepte confirmen les sospites sobre la prioritat que devien tenir per al bisbe i el capítol els acabats pictòrics que degueren emmarcar el presbiteri. Un cop desaparegut tot rastre dels murals de les conques absidals s’ha anat repetint que els primers projectes pictòrics de la Seu Vella s’haurien concretat pels volts del 1300. Tanmateix, sembla força inversemblant que calgués esperar tot un segle per a intervenir pictòricament en un edifici iniciat poc després del 1200. És possible, doncs, imaginar l’existència d’una primera sèrie de murals perduts que, d’una manera o altra, es devien relacionar amb els de la capella de Sant Tomàs, obra dependent del patrocini directe del bisbe i del capítol. La porta esculpida de l’Anunciata podia ser l’entrada a un programa mural d’ordre mariològic, que podem imaginar determinat pels vincles simbòlics entre Maria i l’Església (Thérel, 1984). En aquest sentit, el programa dels absis s’acordaria amb la dedicació de la catedral a la Mare de Déu i amb el seu caràcter de canònica. No deixa de ser versemblant la inclusió d’una coronació de Maria a la conca absidal de l’altar major, tema que es devia introduir a Catalunya poc després del 1200 i que és acollit en una de les taules laterals de l’altar de Santa Maria de Lluçà.
Les pintures de la capella de Sant Tomàs, datades a la primera meitat del segle XIII. La Mare de Déu amb l’Infant i el col·legi apostòlic, a la volta, i l’Anyell sostingut per una parella d’àngels en la paret del fons.
ECSA – T.Duran
De fet, les pintures de la capella de Sant Tomàs ens apropen al temps en què es trobava actiu el taller del Mestre de Lluçà, per bé que els murals lleidatans no encaixen del tot amb l’estil de les taules de Santa Maria de Lluçà. Els murals descoberts al castell de Gardeny, a Lleida, relacionats amb aquest cercle actiu al Lluçanès, són, de fet, una de les ramificacions d’un estil que començà a trencar el motlle bizantí del 1200. La coronació de Lluçà, com a tema adscrit al naixement del gòtic, plasma un episodi que hauria pogut tenir també una projecció monumental a Catalunya. Cal no oblidar que els mosaics més antics de la conca absidal de Santa Maria in Trastevere, a Roma, il·lustren la coronació de Maria. Un tipus d’emplaçament per a la coronació que es retroba, a més, en murals d’àmbit hispànic com els de Santa Lucía de Osia, avui al Museo Diocesano de Jaca (Cook – Gudiol, 1980, fig. 104).
Tant la Seu Vella a Lleida com la catedral de Tarragona es degueren trobar en condicions de desenvolupar la nova temàtica, que, un cop incorporada a la cultura parabizantina del 1200, s’hauria reflectit en els seus programes pictòrics desapareguts. La imatge de la Mare de Déu coronada, símbol de l’Església sota la protecció de Crist, assolí un especial protagonisme a les canòniques, incloses, en primer terme, les catedralícies, en què es fixaren les primeres plasmacions d’una temàtica cabdal que es desenvolupà al llarg de tot el període gòtic (Alcoy, 2000c). Els murals de l’església de Santa Maria del Bruc (Sureda, 1981a, fig. pàg. 80) combinen l’apostolat amb la coronació de Maria, i exemplifiquen, ja en dates avançades, la pervivència d’una visió eminentment eclesiàstica de la temàtica mariana.
Deixant de banda hipòtesis massa agosarades sobre l’organització concreta del programa lleidatà, el cicle devia adaptar els seus continguts a una visió mariològica que, amb un vessant sacerdotal i dogmàtic notable, s’adequaria als temps posteriors al 1200 i a la funció de la catedral. No cal menystenir tampoc les figuracions dels absis laterals, que podrien correspondre als cultes que els pertocaven: sant Pere, sant Miquel, sant Jaume i, potser, sant Llàtzer i sant Antoni.
La pèrdua d’altres decoracions murals obliga, però, a concentrar l’atenció en les pintures de la capella de Sant Tomàs. El petit ambient és dominat per l’Anyell encerclat, que compareix, sostingut per una parella d’àngels, com a símbol del Crist triomfant i de la Jerusalem celestial. L’Agnus Dei és una visió velada de la divinitat, que triomfa sobre la mort. La imatge reflecteix la idea de la redempció encarnada en Crist per la via eucarística. L’Anyell assenyala el futur de l’Infant, que compareix isolat amb la seva Mare a la volta de la capella i sembla vetllar la vocació i missió dels deixebles, els quals, entronitzats als espais laterals, s’arrengleren com a membres del col·legi de l’Església i futurs consellers en el Judici Final. Tant des d’un punt de vista gràfic com temàtic, la imatge sembla arrelada en el 1200 i en les grans preocupacions eclesiològiques que ompliren el període i que són presents també en els treballs escultòrics realitzats a la catedral. El pensament teocràtic del papat d’Innocenci III perdurà encara en temps d’Honori III i dels seus immediats successors. En aquestes coordenades, la dimensió bizantina de les imatges resol el protagonisme de la Mare de Déu sense fer una aposta decidida per la visió més humanitzada i anecdòtica que s’anirà imposant en temps posteriors. L’Anyell, consagrat pel culte altmedieval, esdevé aquí un símbol escaient que augura els temps del retrobament amb Maria-Església com a futura esposa de l’Anyell. La solemnitat del programa escau als temps de renovació del bisbe Berenguer d’Erill (1205-35) o al dels seus immediats successors amb el límit que permet fixar la consagració del temple. La socolada dels murals de la capella de Sant Tomàs, amb ornamentació d’entrellaços d’aspecte islàmic, introdueix una nota de color local i permet evocar, a més, elements pictòrics equiparables als conservats fragmentàriament a l’antiga capçalera de l’església del convent trinitari de Vinganya, en obra al segle XIII.
Bibliografia consultada
Abad, 1979, pàg. 46; Cook – Gudiol, 1980, pàg. 74; Sureda, 1981a, 1987, pàg. 296, i 1991, pàg. 94; Fité, 1996, pàg. 76-77; Macià, 1997, pàg. 49-50; Berlabé, Fernández, Fité, 2001, pàg. 17-18; Alcoy, 2003b, pàg. 68-70, i 2003g.