Els pintors del Bages i Osona

En el decurs del primer període internacional hi ha constància de diversos pintors actius a Manresa i Vic que van tenir un àmbit de treball que anà més enllà dels límits de les actuals comarques del Bages i Osona.

La informació sobre els pintors manresans és força rica. Es tenen referències de diversos pintors, entre ells Bernat de Montflorit, Francesc Feliu I i II, i Berenguer Bertran. També se sap que treballà al Bages, Pere de Mer, pintor de Berga, que signà un rebut de 45 florins, preu d’un retaule de Sant Andreu que havia pintat per a l’església de Sant Miquel de Cardona (1402). En canvi, dels artistes que treballaren a la capital d’Osona només es tenen referències documentals de la presència de Nicolau Verdera, artista que no ha pogut provar-se que correspongui a l’anònim Mestre de Fonollosa.

Les pintures de Pere Vall i el Mestre de les Figures Anèmiques, que treballarem per a poblacions d’ambdues comarques (Cardona i Sant Martí Sescorts), s’estudien en sengles capítols específics d’aquest mateix volum.

Els pintors manresans

Bernat de Montflorit ja era a la ciutat de Manresa el 1388, data en què manà fer l’inventari dels béns relictes de la seva esposa Caterina, anteriorment vídua de Francesc Fontanet (Torras, 2004, doc. 182). El 1390 signà un rebut corresponent a una part del dot de la seva esposa. Un any més tard, al gener del 1391, es comprometia a enllestir un retaule per al cavaller Mateu de Calders abans del mes de setembre següent, sota pena de 1 100 sous. Poc després, el 1392, ja consta que havia estat enterrat a l’església de Sant Miquel de Manresa, a la qual havia deixat la quantitat de 26 florins que l’honorable Mateu de Calders li devia per raó d’un retaule “dels quals volgué comprar un censal a ops de dit aniversari, per a que ell i els seus poguessen construir, en las parets de dita iglésia, una volta i dessota un carner ab llosa de pedra”. L’inventari dels béns relictes de Bernat de Montflorit es dugué a terme el 29 de desembre de 1392 a instàncies d’Hug Nicolau, tutor de Joan de Montflorit, fill del difunt. S’hi fa constar que el retaule de Mateu de Calders ja era acabat i també es fa esment d’un tabernacle “de fust no acabat ab son retaule que fahia fer mossèn Johan dez Far” (Torras, 2004, doc. 220) i de diverses obres de pedra.

De Francesc Feliu I, pare del pintor Francesc Feliu II, se sap que era originari de Camprodon i que el 1382 vivia a Sant Feliu Sasserra, tot i que pel seu matrimoni amb Elisenda, filla de Manresa, tenia interessos econòmics en aquesta ciutat. Uns quants anys més tard, el 1393, consta que era a Cervera, moment en què va poder pintar un retaule dedicat a la Mare de Déu (vegeu el capítol “Altres obres de Lleida i de la conca del Segre” en aquest mateix volum). L’única dada relativa al seu quefer artístic és del final del 1404, en què, com a pintor de Manresa, contractà un retaule dedicat als sants Pere i Joan Evangelista per a l’església de Santa Maria de Bell-lloc, que havia de ser similar al de Santa Anna de l’església de Santa Coloma de Queralt. Tanmateix, probablement per problemes de salut, no el va poder enllestir i se signà un nou compromís (1405) segons el qual el seu fill Francesc, pintor de Solsona, es comprometia a acabar, tot sol, o amb l’ajut del seu pare, l’esmentat retaule. Aquest mateix any, Francesc Feliu II demanà la ciutadania de Cervera.

No se sap res més de Francesc Feliu II fins el 1412, any en què ja apareix com a pintor de Manresa i contracta la pintura de la capella de la confraria de Sant Nicolau a la Seu, el retaule de la qual l’havia fet el pintor Jaume Cabrera. A més a més, contractà els rètols de les campanes de l’església de Sant Martí de Correà i es comprometé a restaurar el retaule de la confraria del Sant Esperit de la Seu, conjunt pintat per Pere Serra. També per a la Seu contractà un any després la pintura de la capella de la confraria de Sant Antoni, el retaule de la qual havia estat pintat per Lluís Borrassà.

Francesc Feliu II era un pintor modest que atenia tot tipus d’encàrrecs relacionats amb el seu ofici. Així, al març del 1413 s’associà amb Joan Pere, pintor de Tremp, per fer una creu de pedra de 15 pams d’alt, igual a la que hi havia al “camí de Bon Jornal” del terme de la ciutat. A més, Joan Pere prometia a Feliu “que estarà ab ell fins a la Mare de Déu d’Agost, per exercir l’art de la pintura, que serà bo i fidel i creyent tan en dit ofici com en obrar i fer casullas, canuts i estolas i altres panyos de iglésia ab condició que li donarà dit Feliu de menjar, veurer, calsat i vestit i que li fassi una imatge de sant Pere i un tabernacle per el qual el dit Joan Pere li donarà deu canas panni de fusta neo virgato”.

Temps més tard, el 1417, pinta el retaule de la capella de la Mare de Déu del Pla. Les seves darreres notícies són del 1418, quan cobra 2 lliures i 11 sous a compte del preu pactat per pintar el retaule de la capella de Sant Jaume de Marganell, al terme de Castellbell; liquida l’esmentat retaule de la Mare de Déu del Pla i rep diners a compte del preu del retaule major de l’església parroquial de Santa Maria d’Oló.

Un altre pintor i escultor documentat a Manresa és Berenguer Bertran, que hi residí del 1397 al 1438, si bé era oriünd de Martorell. Es té notícia que feu un retaule dedicat a sant Ponç per a l’església del dit sant del terme de Sallent (1398) i que dugué a terme diversos treballs per a l’església del convent del Carme de Manresa: el 1408 pintà la capella de la confraria de Sant Eloi i Sant Mateu, el retaule de la qual era de Joan Mates; i el 1410 contractà el retaule de la capella del Corpus Christi, conjunt que havia de fer 16 pams d’alt i 12 d’ample i que havia estat encarregat pel donzell Francesc de Manresa.

Nicolau Verdera i el Mestre de Fonollosa

Les notícies dels artistes actius a Vic són força escasses ja que es limiten a tres referències relatives al pintor Nicolau Verdera, artista que s’ha apropat al Mestre de Fonollosa. La manca d’artistes a la ciutat a l’inici de l’any 1405 potser fou un dels motius pels quals el clavari de la ciutat de Vic concedí aleshores un préstec de 110 sous a Verdera, pintor ciutadà de Girona, per a afrontar les despeses que havia de fer per canviar el seu domicili a la ciutat de Vic. Verdera es comprometé a tornar l’esmentada quantitat en el termini de quatre anys, o bé immediatament en el cas que se n’anés de la ciutat abans d’aquest termini (Ginebra, 1998).

El 12 de setembre de 1405 contractà un retaule dedicat a sant Pere i sant Pau per a l’església parroquial de Sant Pere de Valldaneu, per 220 sous; i el dia 29 d’agost de 1406 en contractà un altre, amb les advocacions de sant Lluís i santa Llúcia, destinat a l’església dels framenors de Vic.

No sabem donar raó del motiu pel qual el conjunt de Valldaneu va tenir un preu tan baix, tenint en compte les dimensions del moble, 12 pams d’alt i 10 d’ample. El fet que a cadascun dels carrers laterals només s’haguessin de representar dues escenes no és suficient per a poder justificar una taxació que escassament garantia les despeses del fustam i dels materials, raó per la qual pensem que el pintor delegà totalment l’obra a un possible col·laborador seu o bé que acceptà la comanda per donar-se a conèixer a Vic.

El contracte del segon retaule, pactat per 1 100 sous i que havia de fer 15 pams d’ample × 20 d’alt, indica que els comitents tingueren molta cura dels materials i també de la supervisió i l’acabament de la pintura. El preu del retaule no fou gens baix, la qual cosa respon a les exigències del client. Les escenes que s’havien de representar al bancal no eren mitges figures sinó que l’artífex signà el compromís de figurar cinc composicions senceres dedicades a la Mare de Déu.

La comparació d’ambdues obres evidencia diferències molt importants. Per fer-nos una idea del desfasament econòmic que hi ha entre els dos retaules farem notar que la superfície del de Valldaneu era aproximadament la meitat del retaule dels framenors, mentre que el preu del primer amb relació al segon era gairebé cinc vegades més baix.

De les comarques del Bages i Osona es conserven diverses obres que han estat atribuïdes a l’anònim Mestre de Fonollosa: el retaule de Santa Margarida de l’església de Santa Creu de Fonollosa (MEV, núm. inv. 46), obra que li dona nom; tres compartiments d’un retaule provinent de Centelles (MEV, núm. inv. 7036 i 7037 i MNAC/MAC núm. inv. 64035); dos compartiments d’un retaule dedicat a santa Magdalena provinents de la capella del monestir de Santa Maria Magdalena de Conangle (MEV, núm. inv. 14 i 18); i la predel·la d’un retaule de l’església parroquial de Sant Martí Sescorts. A partir d’aquest catàleg d’obres també li han estat atribuïts un retaule dedicat a sant Martí de Tours (MEV, núm. inv. 10736) i un retaule de sant Pere custodiat en una col·lecció privada de Banyoles (Gudiol - Alcolea, 1986, pàg. 100-101 i 209).

Aquestes pintures palesen diferències remarcables entre elles, les quals podrien constatar que es tracta d’un grup d’obres que engloba la personalitat de diversos pintors o bé que l’artista principal va donar a fer alguns encàrrecs a altres artistes més modestos, com es pot sospitar respecte al retaule de Valldaneu. En aquest sentit, n’hi ha que palesen una certa ingenuïtat, com per exemple les taules de Conangle o el retaule de Santa Margarida de Fonollosa (obra en què la imatge principal recorda la Santa Caterina de la predel·la del retaule del Salvador d’Albatàrrec), mentre que d’altres tenen un fort lligam amb l’art de Lluís Borrassà, com els tres compartiments del retaule de Centelles. Cal advertir el parentiu que hi ha entre el compartiment central d’aquest darrer conjunt i una taula que va ser vinculada per Gudiol i Ricart al retaule major de l’església parroquial de Seva, obra pintada per Lluís Borrassà aproximadament en 1415-18, la qual havia format part de la col·lecció del comte de Centelles, abans de passar a la col·lecció Hartmann i de ser robada el 1936.

Com hem vist, les dades documentals de Nicolau Verdera a Vic només permeten afirmar que era a la ciutat entre el 1405 i el 1406 i, probablement, el 1407 per acabar el retaule dels framenors. Aquesta manca d’informació, lligada al fet que les taules de Centelles devien ser pintades en 1415-25, aproximadament, no afavoreix gaire la plausible identificació del Mestre de Fonollosa a favor de Verdera, raó per la qual caldrà esperar l’aparició de noves notícies que ajudin a destriar l’autoria de les pintures osonenques esmentades i a definir la personalitat artística de Nicolau Verdera. En aquesta recerca s’ha de tenir present que Verdera era pintor ciutadà de Girona el 1405, aspecte especialment interessant si s’observa que una de les obres atribuïdes per Gudiol i Alcolea al Mestre de Fonollosa es conserva en una col·lecció privada de Banyoles. A més a més, també cal tenir en consideració una taula de triple advocació en què apareixen un sant bisbe, sant Jaume i santa Llúcia, obra conservada en una col·lecció privada, i diversos fragments d’un retaule provinent de l’església parroquial de Sant Julià de Vilatorta, els quals havien estat considerats per Gudiol i Ricart una de les primeres obres de Lluís Borrassà.

Bibliografia consultada

Sanpere, 1906a, vol. II, doc. IV; Sarret, 1916; Gudiol i Cunill, s.d. [1924]; Gudiol i Ricart, 1953; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 100-101 i 209; Webster, 1997; Alcoy, 1998; Ginebra, 1998; Ruiz, 1999d; Museu Episcopal…, 2003; Orriols, 2003; Torras, 2004.