L’evolució del retaule durant el segon gòtic internacional

Tot i que els canvis estructurals més significatius que experimentà el retaule en temps de l’internacional es donaren durant la primera etapa, també n’hi va haver en 1425-50, aproximadament. Consistiren sobretot en la substitució de les redortes per pilars i en una certa tendència a incloure-hi menys escenes, però força més grans. Tanmateix, els testimonis de retaules dels diferents indrets del territori català ofereixen una gran diversitat tant pel que fa a l’estructura com a la tècnica emprada.

Els canvis estructurals del període anterior es consolidaren plenament durant aquesta segona època de l’internacional. Concretament, les taules annexes que ja apareixeren als retaules de Sant Martí de Palafrugell i de Sant Andreu de Gurb, pintats ambdós per Lluís Borrassà; i la presència de portes, les quals ja eren al retaule de Sant Antoni de la catedral de Barcelona, conjunt dut a terme per Lluís Borrassà a l’inici del segle XV. El principal avantatge dels retaules que incloïen taules annexes era la d’acoblar-se amb facilitat a les antigues estructures romàniques. Doncs bé, durant el segon internacional els retaules amb taules annexes esdevingueren una solució que permetia acoblar el moble amb facilitat tant a arquitectures romàniques com gòtiques i també que les escenes fossin força grans, molt més que les dels retaules de cinc carrers. Consegüentment, a causa d’aquests acoblaments, es consolidà la presència de les portes. Com passà abans, les taules annexes esdevingueren un suport complementari de figuracions addicionals als compartiments amb episodis narratius. El retaule de Sant Pere de l’església de Púbol (1437-42), obra de Bernat Martorell, o el retaule de Santa Clara i Santa Caterina de la catedral de Barcelona (1454-58), obra de Miquel Nadal i Pere Garcia de Benavarri, entre d’altres, són exemples clars de l’evolució que tingueren les taules annexes en temps del segon internacional.

A partir del segon terç del segle XV el guardapols també fou una alternativa o un complement de les taules annexes a l’hora de representar figures de la Vella i de la Nova Aliança. El retaule de la Transfiguració de la catedral de Barcelona inclou en la decoració del guardapols imatges de sants i àngels portadors dels atributs de la Passió, aspecte aquest que té alguns precedents en la pintura del primer internacional valencià. Precisament fou en aquestes terres on el guardapols es desenvolupà més, i sovint arribà a fer un mig metre d’amplada. Poc abans del 1440, el guardapols també començà a incloure decoració i imatges escultòriques. Per exemple, el del retaule de Sant Marc de la catedral de Barcelona –conjunt encarregat pel gremi de sabaters– havia d’incloure una bella “serment ab fulles seneses embotides” (1437), mentre que el del retaule de la casa de la Ciutat de Barcelona era tot ell de talla i havia d’incloure dos àngels amb l’escut reial d’Aragó (1443).

Cal destacar que en alguns conjunts de Lleida, Morella o el Rosselló les redortes no s’arribaren a substituir plenament als antics muntants trescentistes. El retaule de Sant Andreu del Mestre del Rosselló presenta una solució mixta, amb petites redortes a tots dos costats del muntant, solució similar a la que presenta el retaule de la Mare de Déu de l’Escala de Banyoles, pintat per Joan Antigó (1437-39). Tot i així, les redortes perderen vigència en el decurs del segon internacional i foren substituïdes per pilars plans o triangulars principalment. Un exemple de pilars plans és el retaule de Santa Clara i Santa Caterina de la catedral de Barcelona (v. 1454-58), mentre que els triangulars es poden veure en el retaule de Sant Cosme i Sant Damià de la catedral de Barcelona i en obres de l’àrea gironina i rossellonesa, com el retaule de Sant Miquel de Castelló d’Empúries (1448) o bé el retaule de Sant Miquel i Sant Hipòlit de Palau del Vidre, pintat per Arnau Gassies (1454).

És a Girona i a la Catalunya del Nord on gaudí de més èxit el canvi de tècnica al final del període internacional: la incorporació de l’oli a la pintura el tremp, procediment que es coneix amb el nom de tècnica mixta. Tot això a banda del coneixement de les tècniques flamenques que Lluís Dalmau va poder adquirir gràcies al seu viatge a Flandes, aprenentatge que es palesa en el seu retaule de la Mare de Déu dels Consellers de la casa de la Ciutat de Barcelona (1443-45). Altres canvis dels retaules d’aquest període es poden constatar en les capitulacions del retaule la Mare de Déu que Mateu Ortoneda pintà per a l’església de Sant Pere de Reus (1423), on s’indica que els campers de les escenes anirien picats “segons vuy se acostuma en València i en Barcelona”. Progressivament, els fons de les escenes, els nimbes, les corones, les joies i també les parts més decoratives del retaule es fan destacar de la resta de l’obra fent-los en mig relleu, a base de gruixos de guix (estofa).

Les obres mestres del segon internacional

En el decurs del segon període del gòtic internacional excel·liren un seguit d’obres que, per la seva transcendència, van afavorir els canvis. Són conjunts singulars en què el comitent no mirà prim a l’hora de pactar el tipus de fusta que havia de fer de suport a la pintura i els materials de recobriment del guardapols, i en què s’exigia, per descomptat, la intervenció total de l’artista en l’obra. El primer dels conjunts que cal destacar és el retaule de Sant Jordi que presidia la capella de la Diputació del General a Barcelona, una de les joies de l’art gòtic català i europeu en què es fa palesa l’elevadíssima qualitat assolida per Bernat Martorell els anys trenta del segle XV. En correlació amb la característiques excepcionals d’aquesta obra, el comitent exigí que la fusta escollida fos roure de Flandes, la qual, pel seu elevat preu, no fou utilitzada en gaires ocasions en la realització de retaules. Es va fer servir també en el retaule de Sant Marc de la catedral de Barcelona i probablement en el retaule major de l’església del convent dels predicadors de Barcelona, ambdós pintats per Martorell, i també en el retaule de la capella de la casa de la Ciutat de Barcelona. El conjunt pictòric més singular d’aquest període a Barcelona, després dels retaules que presidien els oratoris de les dues institucions civils barcelonines més importants, va ser el retaule major de l’església de Santa Maria del Mar.

El retaule major de Santa Maria del Mar

Aquest retaule, el degueren encarregar a Martorell poc abans del 1435. La comanda del conjunt fou per a la realització del total del moble, d’un elevat cost econòmic però sense termini de lliurament, ja que depenia de l’efectiu de què els obrers del temple podien disposar. Així, es té notícia que el 1435 encarregaren a Martorell la pintura i el daurat de dues taules del retaule major, tasca que no acabà fins el 1447. La visita pastoral que es feu a aquest temple el 1548 informa que era una obra mixta de pintura i d’escultura, en la qual la Mare de Déu ocupava la posició central, amb les escultures de sant Andreu i sant Joan Evangelista al peu. Als costats d’aquest grup escultòric s’emplaçaven diverses taules pintades en què eren representats els Set Goigs de la Verge. A partir de l’esmentada visita i d’una àpoca signada el 1447 pel daurador Alard Plaça, es pot deduir que cadascuna de les figures centrals eren coronades de pinacles o espigues. Finalment, per mitjà d’un contracte al pintor Domènec Sanç, se sap que les escenes de la predel·la, dedicades a la Passió de Crist, eren acabades per elements de cresteria. Per fer-nos una idea de les dimensions del retaule, cal tenir present que cadascuna de les escenes feia 360 cm d’alt i 175 cm d’ample, raó per la qual el conjunt tenia gairebé 11 m d’alt per 11 m d’amplada, sense comptar les tubes que coronaven les imatges centrals.

Propers al conjunt de la Ribera eren el retaule major de l’església del convent de Santa Caterina de Barcelona i el retaule major de l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols. El 1413 s’encarregà al pintor Ponç Colomer la tuba de tabernacle de la imatge de santa Caterina que presidia el primer altar, conjunt que finalitzà Bernat Martorell poc abans del 1436. El retaule de Sant Feliu de Guíxols era probablement de doble advocació, una part dedicada a sant Feliu i l’altra a la Mare de Déu, i les imatges centrals, com a mínim la de la Mare de Déu, eren de talla i també estaven coronades per tubes de tabernacle daurades amb or. Sortosament s’ha conservat gairebé íntegre un dels conjunts pictòrics més bells d’aquest període: el retaule de la Mare de Déu de l’Escala de Banyoles.

El retaule de la casa de la Ciutat de Barcelona

Un retaule del mateix període d’estructura singular és el que presidí la capella de la casa de la Ciutat de Barcelona, contractat al pintor Lluís Dalmau. Les capitulacions del retaule de la Mare de Déu dels Consellers diuen que les dimensions del conjunt havien de ser segons la “forma, mesura e manera de la paret interior de la dita capella vers lo altar”. Aquesta referència informa que l’amplada de la capella havia de ser, com a màxim, de 4 m, i que, probablement, el sostre de l’oratori estava sustentat per arcs de diafragma, la qual cosa justificaria l’estructura peculiar de l’obra. S’ha conservat al Museu d’Història de la Ciutat el dibuix del retaule que s’adjuntà al contracte (1443). Poc després de pactar amb Dalmau, els consellers acordaren amb l’imaginaire Francí Gomar l’estructura del conjunt i també l’obra del guardapols. Tant el suport com el guardapols del retaule havien de ser de fusta de roure de Flandes.

Gràcies a la conservació de bona part del guardapols i del dibuix preparatori fet per Dalmau, que ens informa de quina era l’estructura total d’aquesta part del moble, es pot constatar el lligam fort que hi ha entre el guardapols de fusta de Gomar i els treballs llavorats en pedra per diversos escultors i arquitectes en una cronologia força propera. Ens referim al nexe, prou evident, que hi ha entre el guardapols del retaule consistorial i l’emmarcament en pedra llavorat per Marc Safont en l’arc d’ingrés i en els finestrals de la capella de la Generalitat de Catalunya, entre el 1432 i el 1434, i la decoració de la porta de l’Àngel dels Mercaders de la llotja de Mallorca, feta per Guillem Sagrera, probablement al llarg dels anys quaranta. Excepcionalment, en el retaule de la Mare de Déu dels Consellers el guardapols també s’havia de daurar amb or fi. Anys més tard, en contractar el retaule major de l’església del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona (1452), es diu que el daurat havia de ser d’or fi “e bella color e bona finor e preu com aquell or de les copades e guardapolsos del retaule de la casa de la Ciutat de Barcinona” (Duran i Sanpere, 1975, pàg. 172, n. 16). El preu de la fusteria i la imatgeria d’aquest conjunt, contractat pel gremi dels blanquers de Barcelona a Macià Bonafè, fou de 8 000 sous, xifra prou significativa de l’embranzida que tingué el retaule aquestes dates, malauradament truncada a causa de la guerra civil.

Bibliografia consultada

Duran i Sanpere, 1975; Grizzard, 1983; Gudiol – Alcolea, 1986; Berg-Sobré, 1989; Ruiz, 1997a, 1998b i 2001d.