Barcelona entre el segon gòtic internacional i les primeres influències flamenques

Els anys que van seguir a la mort de Lluís Borrassà despuntà a Barcelona la nova variant de l’estil gòtic internacional de la mà de molts dels artistes que havien format part del taller del mestre gironí, entre els quals hi hagué, potser, Bernat Martorell, el màxim representant del segon internacional català. És un període de continuïtats i de canvis en què destacaren artistes afermats als postulats del primer internacional, com Jaume Cirera, i d’altres que obriren nous camins i esdevingueren un dels punts més àlgids de l’art català i de la Mediterrània, com Bernat Martorell i el seu company d’ofici gironí Joan Antigó. A Barcelona, el canvi es vertebrà inicialment de manera tímida, ja que els primers anys encara persistí un arrelament a la tradició del primer internacional, però aquesta tendència es capgirà totalment gràcies a l’arribada de dos artistes florentins, Dello Delli i Julià Nofre, la influència dels quals tingué la millor acollida en la pintura de Bernat Martorell dels anys trenta.

L’èxit del nou corrent coincidí amb una conscienciació més gran envers l’obra d’art per les persones, els gremis o les entitats que encarregaven pintura. És en aquesta nova valoració de l’obra artística que cal emmarcar comandes com la del retaule major de la capella de la casa de la Diputació del General, el retaule de Sant Marc de la catedral de Barcelona –encarregat pel gremi de sabaters– o els retaules majors de les esglésies del convent de Santa Caterina i de Santa Maria del Mar, ambdues a Barcelona, entre altres obres. Totes aquestes comandes, ateses per Bernat Martorell, el millor pintor del moment, constaten que els seus comitents volien un conjunt pictòric que fos, sobretot, una obra mestra. Aquest alt nivell d’exigència dels comitents i l’èxit de la pintura de Martorell motivaren l’arribada a Barcelona de bons artistes que engruixiren el seu taller, un dels més importants i alhora més desconeguts de l’art gòtic del Principat.

Van ser molts els pintors formats a Barcelona a l’entorn de Martorell, entre ells, Pere Escaparra, artista sicilià que anà a Puigcerdà i el Rosselló; Miquel Rovira, que partí a Castelló d’Empúries i després anà a Girona, on es casà amb la filla de Ramon Solà I; Jaume Romeu, Joan Rius i Salvador Reig, que optaren per les terres d’Aragó, i Guillem Martí, que primer viatjà a Mallorca i després d’un sojorn a Barcelona se n’anà a Girona i Perpinyà. Procedent de Mallorca arribà a Barcelona el pintor Antoni Font. De Saragossa vingué el pintor Lluís Marc, i de la Franja, Pere Garcia de Benavarri. De València arribaren els Sanxes de Ceresola, artistes que des de Barcelona es traslladaren a Girona. En el camp del vitrall, treballaren a la Ciutat Comtal els alemanys Joan Apat (Happad?), que ajudat pel seu deixeble Galter realitzà diferents tasques per a la seu i la llotja de Barcelona entre els anys 1434 i 1435, i Thierry de Metz; així com el mestre de vidrieres de Tolosa Antoni Tomàs, autor que ja havia fet el vitrall dels apòstols de la nau de la catedral de Girona (1437-40).

Més enllà de l’art de Martorell, destaca Rafael Destorrents, àlies Gregori, artista del qual ja s’ha parlat en tractar del primer internacional barceloní.

Rafael Destorrents, àlies Gregori

Nascut el 1375, Rafael Destorrents, fill del miniaturista Ramon Destorrents II i de Llorença, és un dels principals artistes de l’internacional català. La seva millor obra és el Missal de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona (1403). El 1405 va ser ordenat sotsdiaca, diaca i prevere i esdevingué beneficiat del monestir de Pedralbes, i a partir de l’any següent començà a utilitzar el sobrenom de Gregori. El 1419 traslladà la seva residència a la ciutat de Lleida, on apareix com a beneficiat de la catedral. Tanmateix, Destorrents no perdé els contactes amb Barcelona, ja que el 7 de juliol de 1425, com a prevere de Barcelona, contractà la pintura d’un retaule dedicat a les Onze Mil Verges i santa Úrsula que havia de ser destinat a l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat. El 1442 col·laborà amb Martorell en la pintura de la Mare de Déu del retaule major de la Seu Vella de Lleida i poc després atorgà testament a la ciutat de Barcelona. La seva mort se situa entre els anys 1443 i 1445. Bernat Martorell va ser-ne marmessor testamentari juntament amb el prevere Antoni Sauleda, beneficiat de Santa Maria del Mar. La vinculació estilística de Rafael Destorrents amb la producció d’artistes com Guerau Gener, Joan Mates, Lluís Borrassà i Ramon de Mur obre un ampli ventall de possibilitats pel que fa a la desconeguda obra pictòrica d’un dels millors artistes del període gòtic internacional català.

Dues pintures excel·lents

Al Museu Diocesà de Barcelona es conserva una taula de la Mare de Déu de la Humilitat que havia estat atribuïda a Ramon de Mur, una pintura que es pot datar a la dècada del 1430 (MDB, núm. inv. 12). L’obra en qüestió palesa una cultura figurativa pròpia del segon internacional, malgrat que presenta fortes reminiscències de l’etapa anterior. A l’hora d’esbrinar els referents més immediats d’aquesta pintura, la presència dels lliris podria fer pensar en una possible ascendència valenciana, però detalls com aquests ja havien estat assumits per la cultura figurativa catalana en les dates en què ara ens movem i tampoc no es detecta cap filiació directa amb la producció valenciana coetània. En canvi, en observar les característiques formals dels rostres de Maria i dels àngels de la taula barcelonina, es fan evidents certs punts de contacte amb alguns dels rostres de pintures de Jaume Ferrer –per exemple, l’àngel de l’Anunciació del retaule de Verdú– i això pot fer pensar si, rere de la taula mariana, no podria amagar-se la personalitat artística de Rafael Destorrents. L’única obra documentada de Destorrents que s’ha conservat, el Missal de Santa Eulàlia, no desmenteix la possible evolució d’aquest artista envers un concepte estilístic com el d’aquesta taula de la Mare de Déu de la Humilitat del Museu Diocesà de Barcelona, feta trenta anys més tard. L’estada a Lleida de Destorrents i les seves visites a Barcelona de ben segur van poder tenir algun tipus de ressò, principalment a la Lleida de Jaume Ferrer, més si es té en compte que treballà fins el 1442, poc abans de la seva mort. Amb tot, més enllà de si la taula de la Mare de Déu de la Humilitat és obra de Destorrents com si no ho és, l’inici pictòric de Jaume Ferrer és força desconegut i podria ser que, emmascarat sota la influència del nou esquema flamenc, hi hagués un possible influx de l’art de Destorrents.

Una esplèndida taula que es conserva al Museu de la Catedral de Barcelona, un coronament lateral d’un retaule de la seu barcelonina, l’autor del qual es desconeix, mostra unes característiques que l’emplacen també a l’inici del segon internacional i esdevé una petita mostra de la importància del patrimoni perdut. La Mare de Déu apareix asseguda en el tron assistida per un àngel en el moment de tallar un bolquer, mentre que dos éssers angèlics més distreuen el Nen Jesús i li ensenyen a caminar. La pintura constata el coneixement de l’artista d’una temàtica mariana poc sovintejada a l’època, i alhora palesa l’excepcionalitat del seu creador, el qual podia haver influït en artistes tant catalans com aragonesos. En observar la disposició dels àngels en l’escena del Naixement del retaule de Sádaba (Saragossa) es fan evidents els deutes de l’artista d’aquest conjunt envers aquesta pintura de la catedral de Barcelona.

Una nova etapa: l’arribada a Barcelona de Lluís Dalmau

El nou esquema flamenquitzant no trigà gaire a arribar a Barcelona i aviat es consolidà un nou tipus de pintura vinculada a Flandes, tot seguint la bona acollida que la pintura iniciada per Robert Campin, els germans Van Eyck i Rogier van der Weyden va tenir arreu d’Europa. El principal introductor a Barcelona del nou esquema flamenc fou el pintor valencià Lluís Dalmau, artista que conegué de primera mà la producció dels germans Van Eyck, ja que el rei Alfons el Magnànim li finançà una estada a Flandes amb l’objectiu de conèixer de prop el nou paradigma figuratiu septentrional, o ars nova. L’arribada de Lluís Dalmau a la Ciutat Comtal es produí a l’entorn del 1440, any en què la Ciutat de Barcelona li encarregà el retaule que havia de presidir la capella del consistori barceloní, una obra mestra de l’art català, sortosament conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A Barcelona, l’impacte de la pintura de Lluís Dalmau a la dècada dels anys quaranta fou força singular, fins al punt que el gran Martorell hagué de modificar el seu repertori formal més característic en funció del nou esquema flamenc. En aquest context artístic no es pot oblidar que fou aleshores que es consolidà la formació de Jaume Huguet, artista nascut cap al 1412 i que amb el pas dels anys es convertí en el millor pintor català de la segona meitat del segle XV. La seva activitat a Barcelona començà el 1448.

Van ser uns anys en què València tingué de nou un pes important en el panorama artístic dels països de la corona catalanoaragonesa, tant per l’excel·lent pintura de Gonçal Peris i Jaume Mateu com per l’estada d’artistes flamencs a la capital del Túria –entre d’altres, Lluís Alincbrood– o també pels vincles entre Jacomart, pintor del rei Alfons el Magnànim, i la cort napolitana. El bon moment artístic i econòmic de Barcelona i València fomentà novament els viatges en ambdós sentits. Lluís Dalmau s’instal·là a Barcelona, moment en què és molt probable que també hi fos el pintor valencià Jaume Mateu. Poc després Mateu i Huguet apareixen a la ciutat de València (1445) (Ferré, 2003), on més tard anirà Jaume Vergós II per acabar d’aprendre l’ofici al costat de Jacomart (1448).

De pare valencià, Pere Arnau desenvolupà la major part de la seva carrera artística a Barcelona, on col·laborà amb el pintor valencià Joan Mateu (1437). Un any després també es té constància del pintor valencià Joan Saera, artista que treballà per a Manresa (1438) i que morí a Barcelona vers el 1452. Cap al 1438 vingué a Barcelona Arnau Gassies, fill del pintor de Perpinyà Joan Gassies, originari de Gandia, el qual havia treballat a la catedral de València. Pere Estopinyà, també de València, atorgà poders al pintor Antoni Salvanes el 1445, any en què apareix per primera vegada a Barcelona el pintor valencià Miquel Nadal contractant amb el també pintor Francesc Vergers el retaule de la capella de Sant Llorenç de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Poc després Lluís Dalmau treballarà amb Bartomeu Almenar, artista valencià, en el retaule major de l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat (Ainaud, 1968; Ruiz, 1997d i 2000d), i Miquel Nadal constituí una societat amb el també valencià Gaspar Gual. En aquest context del primer flamenquisme hi ha ben documentats l’esmentat Francesc Vergers, diversos membres de la nissaga dels Vergós i Guillem Martí, la majoria pintors poc coneguts perquè no se’n conserva cap obra que se’ls pugui atribuir.

Francesc Vergers

Fill del sastre barceloní Joan Vergers i Agnès, la primera referència que se’n té és del 17 de març de 1445, en el document de contractació –conjuntament amb el pintor Miquel Nadal– de l’esmentat retaule per a la capella de Sant Llorenç de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Un any després, el 1446, signà els capítols matrimonials amb Elionor Santfeliu, filla del fuster i assaonador de pells Guillem Santfeliu i de Coloma, moment en què el pare ja era mort i la seva mare s’havia tornat a casar amb el sastre Joan de Fratisa. El matrimoni vivia al quarter de Framenors, a la dinovena illa de n’Arnau Guitard, sastre (1448). Dos anys més tard pintà un retaule per a l’església parroquial de Sant Sebastià de Montmajor pel preu de 30 florins. També treballà per a la Diputació del General de Catalunya, ja que el 1458 feu de pèrit en la taxació d’uns draps amb l’escut de la Generalitat, juntament amb Gabriel Ballester; un any després ell i Joan Ballester dugueren a terme uns patrons per a la fabricació de quatre tapissos i quatre parells de bancals per a l’ornament de la sala major del palau de la Diputació del General i el 1460 feu uns patrons de draps de ras amb la història de sant Jordi perquè fossin tramesos a Flandes i un drap de pinzell amb figures d’homes, dones i arbres per a la decoració de l’esmentat palau, obres que Jaume Huguet i Antoni Dalmau peritaren.

En la nòmina d’artistes que pintaren al Palau Reial Major de Barcelona en temps del rei Pere de Portugal figuraren, entre molts altres, Francesc Vergers i el gironí Martí Lluc. Aquest darrer pintor, avalat per Ramon Solà I, signà un contracte d’aprenentatge per un període de dos anys i mig amb Francesc Vergers, que Pere de Portugal considerava com a “feel pintor nostre”. Entre els artistes que treballaren per al monarca també hi havia el pintor Jaume Vergós.

Els Vergós

En el decurs del segon internacional, Jaume Vergós I fou nomenat pintor oficial de la ciutat, raó per la qual sovint apareix com a conservador dels entremesos del municipi. Tot i així, a l’inventari dels seus béns, fet poc després de la seva mort (1460), consta un retaule complet només dibuixat, una taula devocional amb la Mare de Déu i tres sants, un díptic amb la Mare de Déu i el Crist de la Pietat, unes altres taules amb la Mare de Déu, amb un bisbe, amb tres dames i amb cobles i altres pintures sobre llenç. En destaca una amb figures jugant a escacs. El seu fill Jaume Vergós II, nebot de Francesc Vergós I i cosí de Francesc Vergós II, també pintors, signà un contracte de perfeccionament per dos anys amb Jacomart, justament quan aquest darrer acabava d’arribar de Nàpols (Gómez-Ferrer, 1994). Gràcies a aquesta notícia, que el situa a València el 22 de juny de 1448, se sap que aleshores tenia més de 20 anys. Les primeres referències documentals de Jaume Vergós II a Barcelona són dels anys 1459 i 1460 i corresponen a la redacció de les darreres voluntats del seu pare, que nomenà marmessor seu el pintor Jaume Huguet. En aquestes dates encara era fadrí i heretà les mostres de pintura, els colors i tot el que esqueia a l’ofici de pintor. A l’agost del 1460 els consellers de Barcelona el nomenaren successor del seu pare en el càrrec de pintor de la ciutat. Francesc Vergós I, germà de Jaume Vergós I, formà el pintor Francesc Llunell (1417) i tingué un fill, Francesc Vergós II, artista que morí molt jove.

Francesc Vergós II va néixer el 1417, i sovint col·laborà amb altres artistes, com Joan Cabrera i Pere Terrers. La seva mort sobtada a l’edat de 36 anys, i la poca fortuna pel que fa a la localització de documents que informin sobre la seva activitat, han estat els motius principals pels quals ha passat gairebé desapercebut. Tanmateix, a partir del contracte del retaule de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, obra que contractà conjuntament amb Pere Terrers, cal tenir-lo molt present. El preu que s’havia d’abonar a Francesc Vergós II i Pere Terrers per fer el conjunt de la Santa Creu, 800 florins, és el d’un encàrrec molt important i, per tant, no s’adiu amb el fet que tots dos pintors sovint són esmentats com a artistes menors ocupats en feines de caràcter decoratiu. D’acord amb les notícies d’ambdós artistes, sembla ser que Francesc Vergós II tingué el paper principal.

El 4 d’agost de 1435 els pintors Pere Terrers, Joan Cabrera i Francesc Vergós II signaren una treva amb el brodador de Saragossa Pedro de Gracia. Quatre anys més tard, el 16 de setembre de 1439, Pere Terrers i Francesc Vergós II es van fer càrrec de pintar i folrar un drap imperial, el qual Jaume de Tagamanent donà a l’orde de frares predicadors. El 10 de setembre de 1446 cobrà dels marmessors testamentaris d’Antoni Tallander, àlies mossèn Borra, la quantitat de 17 florins per pintar un escut, banderes i els senyals heràldics a la tomba del difunt, situada al claustre de la catedral de Barcelona. Dos mesos després, Francesc Vergós II i Joan Cabrera s’associaren per dur a terme unes pintures al portal major de l’església de Santa Martia del Mar de Barcelona. El 13 de març de 1448 Francesc Vergós II es comprometé a fer un cortinatge al mercader Manel de Vilaplana, pel preu de 22 florins. Un mes més tard, el 9 d’abril de 1448, apareix a Castelló d’Empúries (vegeu el capítol “Els pintors de l’Empordà” [del segon internacional], en aquest mateix volum) i el 16 de desembre d’aquest any nomenà un procurador per a liquidar tots els assumptes que tenia pendents a Tarragona.

Les referències relatives a Joan Cabrera l’emplacen dins el terreny decoratiu. El 20 de juliol de 1450 Joan Cabrera cobrà del procurador de Sança Ximenes de Foix la quantitat de 55 florins per la pintura de les reixes de la capella de Santa Clara de la catedral de Barcelona, i 2 florins i mig per pintar de diversos colors una columna de pedra que hi havia en aquest oratori, per al qual també treballaren Miquel Nadal, Pere Garcia de Benavarri i, possiblement, Lluís Dalmau.

Guillem Martí

Possible membre del taller de Bernat Martorell, les primeres notícies d’aquest artista l’emplacen a l’illa de Mallorca, on col·laborà amb el pintor Joan Rosató (vegeu el capítol “La difusió dels nous esquemes visuals als països de la Corona d’Aragó”, en aquest mateix volum). Al setembre del 1453, l’imaginaire Jaume Reig, el ballester Pere Triter i l’esposa de Guillem Martí, Joana, pactaren la pintura d’un retaule amb la confraria de Sant Sebastià de la vila de Solsona concertat amb Martí. Al març de l’any següent, Pere Saclosa i Guillem Martí apareixen com a cònsols dels pintors barcelonins, i foren els àrbitres que actuaren en el conflicte entre la vídua i el fill de Bernat Martorell i els marmessors del pintor Ramon Isern, antic col·laborador de Martorell. La importància dels contractes signats per Guillem Martí no minorà gens, ja que al principi del 1456 signà el retaule de Sant Donat de Sedó amb els prohoms de Sedó i Riber, la pintura del qual –el fustam ja era fet– es pactà pel preu de 150 florins. Amb l’assistència del pintor Joan Oliver, Martí devia pintar gairebé alhora el retaule de Sant Donat i un altre que els prohoms de Sant Fost de Campsentelles li havien contractat, ja que el primer conjunt fou liquidat al desembre del 1457 i un mes abans cedí al notari Joan Montagut l’import que li devien els prohoms de Sant Fost. Aquesta darrera notícia sembla indicar que Martí deixava Barcelona i coincideix amb la presència a Girona d’un Guillem Martí el 1458. Aquestes dates fan pensar en la mort d’Honorat Borrassà, esdevinguda poc després del febrer del 1457, moment en què Martí va atorgar poders a un tal Gaspar Martorell, causídic, molt probablement el fill de Bernat Martorell, perquè cobrés tots els deutes que el pintor tenia pendents. Temps més tard, entre els anys 1463 i 1470, Guillem Martí va esdevenir un dels millors pintors de Perpinyà, col·laborant aleshores amb el barceloní Rafael Tomàs.

Bibliografia consultada

Sanpere, 1906a; Rubió i Lluch, 1908-21, vol. I, pàg. 139-141, doc. CXLI; Carreras i Candi, 1913; Post, 1930a, pàg. 388-389; Ainaud – Verrié, 1942; Gudiol i Ricart, s.d. [1944], pàg. 37, fig. L; Madurell, 1946; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Madurell, 1949-52, 1953 i 1954-55; Duran i Sanpere, 1975; Freixas, 1983; Gudiol – Alcolea, 1986; Alcoy, 1996a; Fité – Berlabé, 1996; Webster, 1997; Alcoy, 1998, pàg. 252-253 i 281.