Ramon Solà I

Gràcies a les investigacions de Pere Freixas es coneixen un bon nombre de referències documentals de la vida privada i artística de Ramon Solà I. Nascut probablement els darrers anys del segle XIV, les primeres notícies d’aquest artista són del 1424, any en què policromà diverses obres de l’imaginaire Antoni Canet. Concretament, la clau de volta de la Mare de Déu amb el Nen de la catedral de Girona i un tabernacle per al convent gironí de Sant Domènec. Aquest mateix any, però anteriorment, Solà fou el responsable de policromar de nou l’esplèndida escultura d’alabastre de sant Carlemany, atribuïda a Jaume Cascalls. Poc temps més tard, el 1426, contractà la pintura del baldaquí de l’altar major de l’església parroquial d’Aiguaviva, amb les imatges de Déu Pare i dels quatre evangelistes sobre un firmament pintat amb blau d’Alemanya i amb estels d’or i de plata. A més, l’artista també es comprometé a pintar dues imatges a cada banda de la sagristia, treballs pels quals els obrers de l’església d’Aiguaviva li havien de pagar 30 florins. Una altra feina seva de caràcter ornamental fou la decoració d’una creu per a la catedral de Girona (1429).

Vers el 1430 Solà es devia casar amb Caterina, amb qui tingué cinc fills. El més gran de tots, Pere, naixé cap al 1431 i fou notari de Girona i Barcelona. El segon dels germans fou el pintor Ramon Solà II, artista no gaire més petit que Pere, i el seguiren Narcisa, Miquela i el pintor Esteve Solà, nascut el 1445. Les responsabilitats familiars són les que devien afavorir que Ramon Solà deixés les feines decoratives i es dediqués plenament a la pintura de retaules. De fet, el 1433 consta que en pintà dos. El primer, dedicat a sant Pere, li encarregà na Gueralda per a l’església parroquial de Torroella de Montgrí. El moble, que havia de ser de tres carrers i fer 13 pams d’alt per 10 d’ample, tenia un preu fixat en 75 florins. El segon li van encarregar els veïns de Vilanna, vila prop de Bescanó (Gironès): el retaule de l’altar major de l’església parroquial de Sant Mateu, que havia de ser també de tres carrers i fer 15 pams d’alt per 11 d’ample, amb la peculiaritat que s’havia de fer un sagrari al mig de la predel·la. Com en altres ocasions, Solà també pintà la sagristia i dues figures, tot plegat pel preu de 43 lliures.

Malgrat aquestes notícies que el presenten vinculat a la pintura de retaules, l’èxit de Joan Antigó tot just a partir d’aquest moment devia afavorir l’ingrés d’altres pintors al seu taller, entre els quals probablement hi hagué el mateix Ramon Solà. Per aquesta raó no és documentat des del 1433 fins al 1448, any en què apareix lligat a Antigó en l’encàrrec del retaule major de l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols i com a testimoni en un document relacionat amb Honorat Borrassà i el seu nebot Asbert Bor-rassà. En aquest sentit, cal tenir present la formació d’Honorat al taller del seu cunyat Joan Antigó, lloc on devia compartir els pinzells amb Ramon Solà I.

També connectat amb Honorat el 1446, cal esmentar el pintor Martí Lluc que el 1447, a setze anys, signà un contracte d’aprenentatge al taller barceloní de Francesc Vergers per un període de dos anys i mig, contracte avalat per Ramon Solà I. Més endavant, Martí Lluc formà part del ventall d’artífexs que treballaren al Palau Reial Major de Barcelona durant el regnat de Pere de Portugal. D’una edat força propera a la de Martí Lluc, el pintor Ramon Solà II també degué iniciar la seva activitat els anys previs a la meitat del segle XV.

El retaule major de l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols i la consolidació d’un taller propi

Joan Antigó i Ramon Solà I portaren a terme bona part del retaule de Sant Feliu de Guíxols, que fou acabat per Honorat Borrassà. Col·laborador en el taller d’Antigó, se sap que el 1452, una vegada mort Antigó, Ramon Solà I cobrà prop de 8 florins per ajustar una taula que havia estat pintada per Antigó. El retaule de Sant Feliu de Guíxols devia ser de doble advocació, una part dedicat a sant Feliu i l’altra a la Mare de Déu (Jiménez, 2001). A la mort de Joan Antigó, ja estava enllestida la part més important d’aquest conjunt doble. La taula abonada a aquest artista devia ser de característiques similars a una altra destinada al mateix retaule i contractada a Honorat Borrassà el 1453. Només cal fixar-se que el 1452 es liquidaren als hereus d’Antigó 22 florins, segurament el darrer pagament d’uns 65 florins, quantitat que coincideix amb el preu pactat amb Honorat Borrassà per a pintar dues escenes de la vida de sant Feliu. Per tant, la taula pagada a Antigó també devia incloure dues escenes de sant Feliu o bé de la Mare de Déu. Paral·lelament, els obrers de l’església pactaren amb Ramon Solà la tuba de tabernacle de la Mare de Déu, la qual havia d’acollir la imatge escultòrica de la Verge amb el Nen, que feia 6 pams d’alçada i havia de sobresortir 15 pams per sobre del retaule. Així doncs, el conjunt guixolenc era un conjunt mixt de pintura i escultura amb tubes de tabernacle, l’amplada del qual devia ser propera als 7,6 m.

Podria ser que, de la mateixa manera que el retaule major de l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols pintat per Joan Mates, que no durà gaires anys a causa d’un incendi, el nou retaule pintat per Joan Antigó, Ramon Solà i Honorat Borrassà tampoc no pervisqués gaires anys, ja que el 1478 tornà a haver-hi un incendi que provocà que l’ara de l’altar major es trenqués (Esteva, 1992).

Ramon Solà devia començar a contractar obres pictòriques de nou en solitari arran del traspàs de Joan Antigó, tot i que devia col·laborar amb Honorat Borrassà fins poc abans de la mort d’aquest artista (1457). Aquests anys, Solà policromà els escuts del sepulcre de Gregori de Caramany al convent de Sant Domènec de Girona (1453) i contractà un retaule dedicat a la Mare de Déu, sant Cugat i sant Jaume per a l’església parroquial de Fornells (Gironès). En aquest pacte, signat el 1456, es fa constar que la predel·la ja era a l’església i que la taula del mig havia de fer 11 pams i mig. El moble havia de ser similar al retaule de Santa Caterina que havia pintat Ramon Solà mateix poc abans per al convent de Sant Domènec de Girona i es donava permís al seu fill Ramon Solà II d’acabar-lo en cas de malaltia o mort del progenitor. A canvi, els síndics i prohoms de l’església de Fornells havien d’abonar a Ramon Solà I la quantitat de 41 lliures, en tres pagues. Es pot entreveure que un altre dels motius pels quals Solà I devia obrir de nou taller propi va ser l’ajuda proporcionada pel seu fill Ramon Solà II, una vegada finalitzada la seva formació. Les fortes despeses que devia tenir a l’inici del taller probablement motivaren la venda d’una casa que havia estat propietat de la seva difunta esposa Caterina, document en què figuren tots els fills del matrimoni i, com a testimoni, el pintor Bernat Vicenç, nebot de Joan Antigó. Aquest artista, que aleshores tenia quinze anys, va poder donar les seves primeres passes artístiques al costat dels Solà, però dos anys després signà un contracte d’aprenentatge amb el taller de Jaume Huguet, de la mateixa manera que anys més tard ho feu Esteve Solà (1467).

La mort d’Honorat Borrassà el 1457 afavorí la consolidació del taller dels Solà a Girona, la qual cosa sembla ser corroborada pel fet que Ramon Solà I contractà de bell nou algunes de les pintures que Honorat Borrassà no va poder enllestir a causa de la seva mort, com és el cas del retaule major de l’església de Sant Pere de Juià. En alguna de les àpoques d’aquest conjunt Ramon Solà apareix casat de nou amb una dona de nom Caterina, com la seva primera esposa, i es compromet a tornar les quantitats avançades en cas de mort. La pintura de grans retaules com el de Juià, la darrera part del qual cobrà Ramon Solà II el 1459, no impedí als Solà atendre altres tipus d’encàrrecs, ja que el 1458 Ramon Solà I pintà dos parells d’ales d’uns àngels de la catedral de Girona, mentre que Ramon Solà II cobrà 6 lliures i 12 sous del pintor Pere Terri corresponents a una “pàgina” –probablement la il·luminació d’un manuscrit (Ruiz, 2003c)– que aquest havia fet en lloc seu mentre era a la presó de Girona. També aquest any Solà I pintà un retaule dedicat a sant Miquel per a la capella de l’arcàngel al claustre de la catedral de Girona.

En el testament de Ramon Solà I, atorgat el 1459, l’artista decideix ser enterrat al convent de Sant Domènec de Girona i nomena hereu universal el seu fill Pere. Hi figura com a testimoni el pintor Martí Pagès i s’hi fa esment del seu fill Ramon Solà II i de Caterina, la seva esposa, així com dels fills de tots dos.

A partir d’aquesta notícia i de la dels retaules de Fornells i Juià, en què es preveia la malaltia o la mort de Ramon Solà I, es pot pensar que l’artista no gaudia de bona salut, fet que, tanmateix, no li va impedir continuar contractant nous retaules. El 1460 ell i el seu fill pintaven el retaule de Sant Quirze i Santa Julita de Verges (Baix Empordà), obra que acabaren de cobrar al final de l’any següent. Al mateix temps també pintaven el retaule de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista de l’església parroquial de Foixà (Baix Empordà), pel qual ja havien cobrat 103 lliures i 8 sous a l’agost del 1460 i en cobraren 80 lliures més l’any següent.

Ramon Solà I i Miquel Rovira

La importància dels encàrrecs rebuts durant la dècada dels anys cinquanta afavorí probablement l’entrada de nous artistes al taller dels Solà, entre els quals segurament hi hagué el pintor barceloní Miquel Rovira, fill de Pere Rovira i germà de Pere Joan Rovira, tots dos pintors també. En aquest mateix moment la fama del taller de Jaume Huguet havia arribat a Girona i motivà el trasllat a la Ciutat Comtal de Ramon Solà II i del seu germà Esteve Solà. A l’abril del 1462, Esteve Solà, pintor aleshores de Barcelona i fill de Ramon Solà I, signà una escriptura de revocació de poders i substitució de mandat al seu germà Pere Solà, notari de Girona. Aquest mateix any, Ramon Solà II atorgà poders al seu germà Pere per vendre o llogar una casa, horts, vinyes i altres béns, que posseïa a la ciutat de Girona.

No se sap la data concreta del viatge de Ramon i Esteve Solà a Barcelona ni tampoc si aquest fou el motiu pel qual Ramon Solà I i el pintor Miquel Rovira signaren, el 1461, un contracte d’associació segons el qual ambdós compartirien les despeses i els beneficis ocasionats per l’exercici de llur ofici. El fet és que el pintor Miquel Rovira arribà des de Barcelona a Castelló d’Empúries el 1453 i que poc després devia ingressar al taller de Ramon Solà I, atès que apareix casat amb Miquela Solà, filla de Ramon Solà I, en els documents relatius a l’herència de Ramon Solà I, lliurats el 1462.

El contracte d’associació tingué poca durada, però, tanmateix, cal destacar els nombrosos encàrrecs que Solà I i Miquel Rovira reberen. En la liquidació dels béns de Ramon Solà I, consta que Miquel Rovira es comprometia davant el seu cunyat Pere Solà, notari de Girona, a enllestir els retaules de Sant Esteve de Llémena, de Sant Martí Sarroca, de Santa Magdalena d’Olot, de Castanyet i de Santa Creu d’Horta, i també es comprometia a lliurar-li la quantitat que li devia l’abat de Sant Feliu de Girona, per raó del seu ofici.

Miquel Rovira, del qual no s’han conservat gaires notícies, es devia iniciar en l’ofici al taller del seu pare, el pintor Pere Rovira. El 1453 apareix documentat a Castelló d’Empúries, vila on vivien el seu germà Pere Joan, pintor com ell, i la seva germana Coloma (vegeu el capítol “Els pintors de l’Empordà” [del segon internacional], en aquest mateix volum). Després de la mort de Ramon Solà I, l’única notícia que fa esment a Miquel Rovira és del 1467, com a fiador del seu cunyat Esteve Solà, que aleshores tenia 20 anys, en el contracte de perfeccionament que aquest signà amb Jaume Huguet, per un període de tres anys.

Obres a l’entorn de Ramon Solà I

Malauradament no s’ha conservat cap obra documentada que faci referència a la pintura de Ramon Solà I, tot i que els contactes que mantingué amb Antigó i Honorat Borrassà fan pensar en algun tipus de vinculació estilística. En aquest sentit, potser cal tenir present una taula de sant Miquel que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC/MAC, núm. inv. 64068), la qual fou atribuïda per Post al Mestre de Sant Quirze, anònim al qual també assignà algunes de les pintures que ara s’adjudiquen a la mà de Joan Antigó i Honorat Borrassà. Les característiques estilístiques i tècniques de la taula s’adiuen amb l’art conreat per aquests mestres, i es dona el fet que als peus del sant arcàngel apareix un canonge agenollat que fa pensar en l’encàrrec que Ramon Solà I va atendre per a una capella del claustre de la seu gironina, dedicada a sant Miquel (1458). Es desconeix si aquesta capella és la que va ser localitzada fa pocs anys en el decurs del treballs d’arqueologia duts a terme al claustre de la catedral de Girona. Tanmateix, ateses les característiques arquitectòniques del recinte claustral, el retaule pintat per Ramon Solà I devia tenir unes mides no gaire grans, fins i tot podria haver estat un retaule d’una única taula. Cal afegir que en un document relatiu a aquest retaule, Ramon Solà I apareix relacionat amb Pere Serra, prevere de la seu de Girona, i Bernat Esgleies de les Corts, de Sant Cristòfol de les Planes.

Les característiques fisonòmiques del sant Miquel del MNAC fan pensar en la imatge de sant Joan Evangelista que forma part d’unes obres properes a la cultura figurativa del Segon Mestre de Puigcerdà: dues taules en què es representa la decapitació de sant Joan Baptista i el banquet d’Herodes, i sant Joan Evangelista davant Domicià amb la copa enverinada (Aquisgrà, Swermont Ludwig Museum). Els punts de contacte entre aquestes obres i les pintures de Puigcerdà conservades al MNAC, com també amb algunes produccions més tardanes atribuïdes a Ramon Solà II, podrien ser una referència a l’hora d’apropar-nos al llenguatge pictòric gironí que donà els seus fruits a redós de l’obrador d’Antigó i Borrassà, al qual Judith Berg-Sobré vincula les dues taules d’Aquisgrà. Sense desestimar el nexe amb Girona, les pintures s’allunyen de l’esquema visual més conegut d’aquests mestres i l’autor denota que conegué de prop els models compositius conreats a Barcelona els anys cinquanta, dècada en què Antigó ja era mort i en què es produí el traspàs d’Honorat Borrassà. Tenint en compte aquesta circumstància i sense gaires més referències, potser caldria ponderar l’arribada de Miquel Rovira a l’àmbit gironí i la seva incidència en el taller dels Solà, moment en què duien a terme el retaule dels Sants Joan Baptista i Joan Evangelista de l’església parroquial de Foixà.

El trasllat de molts pintors gironins a Barcelona en morir Ramon Solà I, el 1462, devia estar relacionada amb la voluntat de conèixer de prop les noves propostes conreades a la Ciutat Comtal aquests anys, en les quals Miquel Rovira podria haver participat. L’aprenentatge de Miquel Rovira és ara per ara una incògnita, però és cert que era a Barcelona els anys en què Jaume Huguet desplegà un dels millors moments de la seva pintura, i també és cert que fou Miquel Rovira i no Ramon Solà II qui avalà Esteve Solà perquè ingressés a l’obrador de Jaume Huguet o fins i tot en el de Bernat Martorell el 1467. A partir d’aquí s’obre un interrogant i es desconeix si Miquel Rovira va poder col·laborar en el taller de Jaume Huguet o fins i tot en el de Bernat Martorell fins a l’inici del anys cinquanta i si va traslladar a Girona algunes novetats huguetianes en integrar-se al taller dels Solà. L’elevada valoració econòmica del retaule de Foixà podria tenir relació amb les mides dels compartiments conservats a Aquisgrà, cadascun dels quals fa 1 m x 0,5 m, aproximadament. Les taules van ser pintades amb oli i tremp, procediment que coneixia Ramon Solà I, ateses les col·laboracions amb Antigó i Honorat Borrassà, mestres que empraren la tècnica mixta.

Bibliografia consultada

Madurell, 1949-52; Sobrequés, 1951; Gudiol i Ricart, 1955, pàg. 288-291; Freixas, 1972 i 1983, pàg. 182-184 i 330-331; Dalmases – José, 1984, pàg. 183; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 142-143; Clara, 1987; Freixas, 1997; Alcoy, 1998, pàg. 276; Ruiz, 1998b; Victor, 1998; Fusering, 2000; Ruiz, 2000c; Freixas, 2001; Jiménez, 2001; Ruiz, 2003e; Pujol, 2004.