Els pintors de l’Empordà

Les escassíssimes mostres de pintura sobre taula subsistents del segon internacional a l’Empordà i, particularment, les taules conservades del retaule de Sant Miquel de Castelló d’Empúries revelen un art atent als successius corrents artístics que es difongueren pel país. Ja s’ha fet notar en un altre capítol que lluny de l’aïllament, la plana empordanesa, si bé d’una banda era exposada freqüentment a les ràtzies destructives de torn, per l’altra es mantenia oberta pel nord i pel sud a les beneficioses influències pictòriques de Girona i de Perpinyà, particularment d’aquest darrer centre rossellonès, des d’on li arribaven els nous corrents i tendències derivats dels centres artístics de Barcelona.

Diversos contractes d’aprenentatge revelen que els mestres pintors establerts a Castelló d’Empúries fruïen d’un cert prestigi i eren sol·licitats no solament per aprenents locals, sinó també per vinguts de més enllà dels límits del comtat: el pintor d’un dels prestigiosos cercles gironins, Ramon Solà I, contractà l’aprenentatge del seu fill Esteve amb el mestre castelloní Mateu Alemany, i el notable pintor Llorenç Madur arribà en una ocasió a referir-se a Bartomeu Bosom com a mestre seu.

Joan Antigó, Honorat Borrassà i Francesc Vergós II

Vers el final de la dècada del 1440 es produeix, com ho indiquen les dues úniques taules subsistents del retaule de Sant Miquel destinat a la confraria dels notaris i comerciants de Castelló d’Empúries (MAG/MD, núm. inv. 312), una inflexió de l’estil internacional vers formes de clara ascendència flamenca. Aquestes taules són un valuosíssim testimoni d’aquest moment pictòric i suggereixen, pel que fa a les tendències i els corrents de l’art gòtic seguits a l’Empordà, les possibles diferenciacions i matisos de la immensa obra perduda. Hi ha dues raons per pensar que aquest extraordinari retaule de Sant Miquel fou realitzat a l’Empordà, concretament a Castelló d’Empúries, i no al taller dels Borrassà de Girona: primer, el fet que hi intervingués un pintor de Barcelona, que cobra directament de la confraria l’obra feta, i segon, que el suport de fusta fos fet a Castelló mateix, a l’obrador del fuster castelloní Antoni Banyoles. És sabut que era força comú que els pintors es traslladessin al lloc on havien de treballar.

Les taules de Sant Miquel de Castelló, obra d’una finor extraordinària, és un magnífic exponent pictòric, i actualment l’únic, d’aquesta nova tendència flamenquitzant, a l’Empordà. La seva autoria, amagada durant llarg temps sota la vaga denominació de Mestre de Castelló d’Empúries, ha estat rescatada de l’anonimat fa poc més d’una dècada per investigacions portades a terme al fons notarial de Castelló d’Empúries, conservat a l’Arxiu Històric de Girona (Pujol, 1988-89 i 1994). Autors del retaule són Joan Antigó i Honorat Borrassà, amb la intervenció del barceloní Francesc Vergós II. Emmarcada per una profusa i rica ornamentació de tipus arquitectònic, finament traçada en forma de pilarets esculturats, arcs conopials, arcuacions calades i variats ornaments fitomòrfics de caràcter naturalista, la temàtica és pràcticament la de tots els retaules medievals dedicats a sant Miquel: resseguint les taules a partir del nivell superior del costat esquerre, hi figura l’arcàngel impedint a Satanàs apoderar-se del cos exànime de Moisès mort, davant la mirada preocupada d’un grup de jueus notables; a l’escena inferior hi ha representada la missa del papa sant Gregori per treure les ànimes del purgatori, que Francesc Ruiz interpreta d’una altra manera (vegeu el capítol “Joan Antigó i Honorat Borrassà”, en aquest mateix volum); a la part inferior dreta, el mont Gargano amb la coneguda escena del brau endimoniat, el cavaller Argan a un costat i la processó del bisbe amb el seu seguici a l’altre, i la capella miraculosament construïda; finalment, al compartiment superior dret, l’escena de la dèisi, Crist envoltat per un cercle de serafins i flanquejat per la Mare de Déu i sant Joan Baptista. Dos medallons coronen les dues taules partint curiosament en dos l’escena de l’Anunciació: a l’esquerra, l’arcàngel Gabriel llegint l’anunci, i a la dreta, la Mare de Déu. El valor artístic d’aquestes taules i la seva significació dintre el context de la pintura internacional es resumeixen en la major individualització de les figures i l’aproximació al verisme paisatgístic, és a dir, en allò que millor expressa la síntesi dels elements francoflamencs i flamencs amb la tendència d’aquell moment. La participació en el retaule de Francesc Vergós II –de la família dels pintors Vergós, de Barcelona– semblaria menor, sobretot si es té en compte l’exigua quantitat de 10 florins d’or d’Aragó de l’àpoca (8 d’abril de 1448) que signà per haver pintat dues figures o imatges a l’esmentat retaule. D’aquest pintor se sap que pocs anys més tard (1450) contractà amb el jove pintor Llorenç Madur la realització d’un retaule destinat a l’església del convent dels dominicans de Puigcerdà, que deixà inacabat perquè li esdevingué la mort.

Llevat d’algunes dades, l’obra de Francesc Vergós II ens és força desconeguda. En canvi, de Joan Antigó i Honorat Borrassà, ambdós ciutadans de Girona, adscrits al cercle del Borrassà, es disposa de moltes més notícies. Primer, l’àpoca del 3 de setembre de 1448 a favor de Joan Antigó i Honorat Borrassà, una vegada acabada la pintura del retaule, la qual cosa evidencia que aquests dos pintors signaren capítols per a la seva execució. D’ells és notable la producció no destinada a l’Empordà, sols documentalment coneguda, llevat del retaule de la Mare de Déu de l’Escala de Banyoles, magnífic precedent de la tendència flamenquitzant, que l’autor, Joan Antigó, faria patent deu anys després en el retaule de Sant Miquel de Castelló d’Empúries.

Les dues taules del retaule de Sant Miquel de Castelló no ofereixen cap possibilitat de diferenciar dues mans en la seva realització i permetre atribuir amb fonament la part corresponent a Antigó i la que es deu a Honorat.

Andreu Mates

Un altre pintor d’aquesta etapa és Andreu Mates, a qui els llibres de clavaria del 1425 registren en qualitat de pintor de la vila de Castelló en treballs menors a compte del municipi, com la decoració dels ciris, la capa i la bandera per a la processó de Corpus. Era fill d’un barber castelloní, de nom Bernat Mates. El 26 de novembre de 1427 ven a Joan Proeta, blanquer, una casa heretada del seu pare, situada a Castelló, prop de la torre anomenada d’en Font, i es trasllada a Perpinyà. Vers el 1435 treballava al seu taller el que més tard fou mestre retauler Arnau Gassies (Ràfols, 1951-54, vol. II, pàg. 147). Tot i que s’establí a la capital del Rosselló, això no l’impedí de complir encàrrecs de Castelló, seguint el flux constant de pintors de Castelló a Perpinyà i viceversa. Ho prova el fet que el 6 de maig de 1446 el venerable Andreu Mates, de la vila de Perpinyà, cobrà 35 lliures, pendents de pagament, que la confraria dels paraires de Sant Pere Màrtir de Castelló li devia per raó d’un retaule obrat i pintat per ell. La seva mort tingué lloc abans del 1448.

Pere Codó

Fill del pintor Mateu Codó, el 13 de novembre de 1439 signà l’àpoca del retaule de Santa Anna, destinat a l’església parroquial de Sant Pere de Figueres. Després d’un contenciós originat per qüestions sobre un retaule de Vilacolum i altres treballs menors, com pintar diversos entremesos de la representació de la Passió de Crist a Castelló, el seu nom deixa de figurar com a pintor actiu. El cert és que el 22 de novembre de 1450 consta que havia mort. Havia estat casat amb Angelina, i tenia una filla de nom Magdalena. En aquesta data consta també una altra filla, Joana. Figura també com a propietari d’unes terres als Aspres, la qual cosa sembla indicar un cert arrelament dels pintors Codó a la vila comtal.

Pere Joan i Miquel Rovira

Pere Joan Rovira consta com a pintor de Castelló per primera vegada en els protocols notarials d’aquesta vila comtal en qualitat de procurador del prevere local Esteve Cendra, beneficiat a la vegada de l’altar de Sant Esteve de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Era un dels fills del pintor ciutadà de Barcelona Pere Rovira (vegeu el capítol dedicat a aquest pintor en el present volum). Establert a Castelló cap a mitjan segle XV –el 6 de juliol de 1448 figura com a pintor habitant de la vila de Castelló–, el seu taller era encara actiu el 7 de juny de 1483, com ho mostra el fet que signà una àpoca de cobraments d’obres menors, encomanades pel municipi. L’11 de maig de 1451 signà amb els síndics i obrers de Garriguella un contracte per a un retaule dels Set Goigs de la Mare de Déu (anunciació, nativitat, Epifania o adoració dels Reis, resurrecció, ascensió, Pentecosta o vinguda de l’Esperit Sant i coronació), destinat a l’església de Santa Eulàlia de Noves (Alt Empordà) per la quantitat de 33 lliures melgoreses, de les quals n’havia cobrat 10. S’ignora per quina raó no el portà a terme, però segons una àpoca del 6 d’abril de 1453 el seu germà Miquel Rovira, igualment pintor de Castelló aquests anys, n’acabà l’execució. Posteriorment, Miquel Rovira, ja com a ciutadà de Girona (1460-62), s’incorporà al cercle artístic gironí i esdevingué el principal col·laborador de Ramon Solà I (1461) (vegeu el capítol “Ramon Solà I”, en aquest mateix volum) (Madurell, 1949-52, vol. VII, pàg. 181 i 192; Sobrequés, 1951, pàg. 35, 38 i 50; Freixas, 1983, pàg. 179 i 362; Ainaud, 1990, pàg. 112). Contragué matrimoni amb Miquela Solà, filla de l’esmentat pintor gironí Ramon Solà; col·laborà amb el seu sogre en la realització d’un bon nombre de retaules, no destinats a l’Empordà (Freixas, 1983, pàg. 179, 184, 208 i 211, doc. LIX i LXIII).

Pere Comes

Un dels tallers pictòrics més estables de Castelló d’Empúries fou el de Pere Comes. La seva primera notícia es troba en el Llibre de la procura de l’obra de l’església de Santa Maria (1411-23), on consta que el 10 de setembre de 1421 cobrà 6 lliures i 12 sous per la construcció del tabernacle i la decoració pictòrica de la custòdia major. També consta que intervingué (1434) en qualitat de pintor, juntament amb l’escultor castelloní Miquel Llop, nét del ja difunt mestre major vitalici de l’església de Santa Maria, Joan Canelles, en la làpida per a la sepultura de Francesc Gil, prevere de l’església de Sant Martí de Peralada. És probable que hagués treballat en alguna obra al Rosselló o a la seva capital, Perpinyà, ja que el 10 de març de 1446 institueix un procurador amb vista al cobrament de certes quantitats que li devia el pintor perpinyanès Arnau Gassies.

És probable que un dels moments més productius d’aquest taller sigui el del retaule de la Concepció, del 1451, destinat a la confraria d’aquest mateix nom establerta a l’església dels franciscans de la vila comtal, un dels retaules proporcionalment més costosos d’aquests anys, ja que el preu va ser de 100 lliures melgoreses. Per si hi hagués algun dubte sobre la qualitat que havia de tenir el retaule, s’acordà que Comes havia de tenir un obrer pintor “dels pus àbils del Principat de Catalunya per fer e pintar e bé e finament les cares de dites ymàgens de tot dit retaule”, clàusula que si d’una banda qualificava el mateix Comes de pintor de rostres poc hàbil, de l’altra ressaltava l’interès dels comitents per una obra d’excepcional qualitat. Però a més confirmava el que ja se sabia, és a dir, que en ocasions diferents pintors podien intervenir en l’elaboració d’un mateix retaule, alguns d’ells experts en les cares de les imatges o figures, però potser no tant en els vestits o en altres aspectes, i viceversa. El retaule, perdut, era una combinació d’escenes o històries pictòriques dels misteris de la Mare de Déu i sis o més imatges de talla a l’entorn de la caixa: l’anunciació, la coronació de Maria nimbada d’àngels, l’àngel amb Joaquim i Anna, l’escena del Temple amb Joaquim i Anna, la trobada de Joaquim i Anna a la Porta Daurada. El centre l’havien d’ocupar figures de mida gran, daurades d’or fi i embotides de guix i de pastes i degudament daurades, tal com es feia amb les diademes de totes les imatges de sants, les quals havien de representar l’escena de la Immaculada Concepció. Al bancal hi havia les següents figures: santa Anna donant a llum, la Mare de Déu pujant els quinze esglaons, al centre la Pietat o el Crucifix, o una altra història a beneplàcit dels pabordes, a continuació els desposoris de la Mare de Déu i, finalment, la imatge de Nostre Senyor Jesucrist. La mort sorprengué Pere Comes durant l’execució de dita obra, la qual fou portada a terme pel seu gendre Bartomeu Bosom, avantatjat pintor, probablement format al taller del mateix Comes i que prengué per esposa la filla del seu mestre, Caterina. Aquesta, a la mort del seu pare “ab intestato” hagué d’afrontar certs pagaments, per la qual cosa es veié obligada a vendre un camp situat al Pla davant la Vila, de Castelló.

A part dels pintors esmentats, el vaivé d’artistes que han deixat poca cosa més que el nom en el seu pas per Castelló durant el període del segon estil internacional és constant. Del pintor Francesc Nadal se sap que actuà en qualitat de testimoni d’un instrument jurídic de l’any 1438. Probablement no tenia taller propi i treballava com a pintor assalariat a compte d’un altre taller. Semblantment Esteve Llosa, àlies Cervera, oriünd de Melaur, localitat del regne de França, figura com a pintor de Castelló al llarg dels anys 1443-49.

Vers la meitat del segle XV, també figura en els protocols de Castelló d’Empúries un pintor oriünd de la ciutat de València, de nom Antoni Garcia, el qual gestionava el cobrament de certes quantitats que alguns deutors li devien dins el comtat d’Empúries “per algunes raons i causes”, la qual cosa tractant-se d’un pintor, sembla suggerir que tals raons i causes siguin treballs propis de la seva professió.

Bibliografia consultada

Blanch, 1853; Girbal, 1898; Duran i Sanpere, 1921; Gudiol i Cunill, 1925; Constans, 1947; Madurell, 1949-52; Ràfols, 1951-54; Sobrequés, 1951; Pla i Cargol, 1960; Freixas, 1983; Clara, 1987; Pujol, 1988-89; Ainaud, 1990; Pujol, 1994; Ruiz, 1997a i 2000a; Pujol, 2004.