Es desconeix l’origen geogràfic del conjunt d’obres atribuïdes a aquest anònim, tot i que a vegades s’han relacionat amb Girona, com va fer Gudiol i Ricart, atès el seu parentiu amb obres posteriors d’aquesta regió (Gudiol i Ricart, 1953, pàg. 117), mentre que Ainaud també proposà un hipotètic origen gironí per a la principal obra d’aquest artista, el retaule de Sant Julià i Santa Basilissa (Ainaud, 1990, pàg. 93).
La producció atribuïda al Mestre de Santa Basilissa comprèn el retaule de Santa Bàrbara (MNAC/MAC, núm. inv. 4506), que ingressà al Museu Nacional d’Art de Catalunya procedent de l’adquisició de la col·lecció Plandiura el 1932; l’esmentat retaule de Sant Julià i Santa Basilissa (MNAC/MAC, núm. inv. 15789), donació d’Enric Batlló i Batlló el 1914; una taula dedicada a santa Anna i una santa de l’Antiga Aliança (MEV, núm. inv. 1031); una predel·la amb les imatges de sants fundadors, sants diaques i santes verges, conservada en una col·lecció privada de Barcelona, i un compartiment amb l’escena de l’ascensió de Crist que custodia el Museu Jacint Rigau de Perpinyà.
El retaule de Santa Bàrbara és anterior al dedicat a sant Julià i santa Basilissa. La tipologia d’aquest darrer respon a un moment avançat dels anys quaranta del segle XV i es caracteritza per la presència de forts muntants de forma triangular, estructura que coincideix amb la del retaule de Sant Miquel de Castelló d’Empúries –finalitzat el 1448–, amb la del retaule de Sant Miquel i Sant Hipòlit de Palau del Vidre –pintat per Arnau Gassies el 1454–, i també amb la del retaule de Sant Cosme i Sant Damià, dut a terme per Miquel Nadal per a la catedral de Barcelona entre el 1453 i el 1455.
Força sovint s’ha destacat la procedència valenciana del Mestre de Santa Basilissa, atesa la presència en la seva obra de motius decoratius d’origen valencià, com ara les rosetes i gallinetes, i també s’han posat en relleu contactes amb Castelló i Aragó, concretament amb obres de Maluenda i Estopanyà (Post, 1958, pàg. 579; Alcoy 1998, pàg. 291-292). Tot i això, la presència al Principat d’artistes coneixedors de les propostes valencianes –com Guerau Gener, Bernat Despuig i Joan Antigó, entre d’altres– fan força plausible que el Mestre de Santa Basilissa hagués assumit alguns trets valencians a partir de l’empremta d’aquests pintors, sense menystenir però la influència de nous artistes acabats d’arribar.
En el retaule de Santa Bàrbara, la solució de la torre que sosté la santa a la taula central –coronada amb petites torretes de forma arrodonida encerclades amb merlets– és vinculable a les torretes que l’orfebre gironí Francesc Artau II feu a la custòdia del Corpus de la catedral de Girona (1430) o a les de Jaume Cabrera i Pere Sarreal per a la taula central del retaule dels Sants Marta, Domènec i Pere Màrtir de la catedral de Barcelona, concurrència que esdevé un rastre que cal resseguir en el camí que condueix a l’escorredís Mestre de Santa Basilissa, d’acord amb una ruta que passa per les terres dels bisbats de Tortosa i Tarragona i que acaba a les del bisbat de Girona.
Els contactes entre l’artista i les terres del bisbat de Tortosa poden explicar la solució iconogràfica que afecta Maria Magdalena, que alça els braços en direcció a Crist tant en el Calvari del retaule de Santa Bàrbara com en el de Sant Julià i Santa Basilissa. Aquest plantejament es pot apreciar també en el Calvari del desaparegut retaule de la Mare de Déu, Sant Martí i Santa Àgata de l’església parroquial de Xèrica, mentre que el tipus de construccions presents en el retaule de Santa Bàrbara coincideix plenament amb les que apareixen en el retaule de Sant Jordi que es conserva al Museu Municipal de Xèrica.
Altres peculiaritats iconogràfiques del Mestre de Santa Basilissa són les composicions en què apareixen diversos cossos morts amuntegats, presents tant en el retaule de Santa Bàrbara com en el de Sant Julià i Santa Basilissa. Malgrat que el referent més sovintejat per a aquesta iconografia ha estat el de les pintures murals del triomf de la mort del Palazzo Sclafani, conservades a la Galleria Nazionale de Palerm, la datació que és més plausible per al moble dedicat a santa Bàrbara, de vers 1430-35, fa que calgui considerar la possible influència d’obres anteriors al conjunt mural sicilià. En aquest sentit, es pot portar a col·lació la presència d’aquesta iconografia en els compartiments del retaule del Mas de Bondia, taules que es conserven al Museu Episcopal de Vic.
Més explícit respecte al lligam gironí esdevé el retaule de Sant Julià i Santa Basilissa, dut a terme a l’entorn del 1450. Els nimbes dels sants representats a la predel·la tenen particularitats similars a les que caracteritzen la darrera producció de Joan Antigó i Honorat Borrassà, solució que també recull Arnau Gassies en l’arcàngel Tobies de la predel·la del retaule de Sant Miquel i Sant Hipòlit de Palau del Vidre. Aquest tipus de nimbes també és present en una predel·la atribuïda al Mestre de Santa Basilissa que forma part d’una col·lecció privada de Barcelona. La figuració en aquest bancal de sants fundadors d’ordes religiosos, sants diaques, sants apòstols i santes verges porta a la memòria la predel·la del retaule major de Santes Creus, conjunt pintat per Guerau Gener i Lluís Borrassà. Es tracta d’un tipus de nimbe en què l’interior apareix dividit d’acord amb una quadrícula en què cadascun dels espais són decorats amb diversos motius, sovint de caràcter triangular, cosa que de vegades produeix un efecte que recorda les puntes de diamant. Aquesta tipologia, que arrelà fortament a Girona i sembla que també al Rosselló, pot esdevenir un nou senyal en el difícil apropament a la figura del Mestre de Santa Basilissa.
Retaule de Santa Bàrbara. Tot i els vincles de l’artista amb l’art gironí, les solucions iconogràfiques d’algunes figures denoten contactes amb les terres del bisbat de Tortosa.
©MNAC – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà
El banquet nupcial del retaule de Sant Julià i Santa Basilissa, obra que dona nom al pintor anònim.
©MNAC – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà
Es podrien establir nexes també entre diverses solucions del retaule de Sant Julià i Santa Basilissa i algunes de les propostes pròpies del Mestre del Rosselló i que apareixen en el retaule de Sant Joan d’Évol i el retaule de Sant Andreu procedent del Rosselló, ara custodiat pel Metropolitan Museum de Nova York, com la solució dels músics que acompanyen l’escenificació del banquet d’Herodes del conjunt d’Évol i la que s’inclou en el compartiment del banquet nupcial de sant Julià i santa Basilissa. Aquesta concomitància també es podria extrapolar si comparem el paviment d’aquesta escena amb els que formen part del conjunt dedicat a sant Andreu, i també si observem els cossos de morts amuntegats del compartiment en què sant Andreu salva quaranta dels seus deixebles ofegats en la predel·la del conjunt de Nova York. L’elevada qualitat artística del catàleg d’obres vinculat al Mestre del Rosselló impedeix establir gaires connexions directes amb el Mestre de Santa Basilissa. Tanmateix, és força coneguda la influència de l’obra del primer en l’àmbit gironí, especialment en la pintura de Francesc Borrassà i Joan Antigó.
El retaule de Sant Julià i Santa Basilissa fou destinat segurament a un altar major, ja que la taula que ara ocupa l’espai central de la predel·la és un afegit modern i originalment aquest espai devia acollir un sagrari, la qual cosa podria indicar que el moble fou l’altar major d’una església empordanesa dedicada als sants Julià i Basilissa, com ho són les de Corçà, Fortià –població per a la qual el pintor Andreu Fàbrega pintà el retaule major el 1466–, Galliners, Ordis, Llers, Rabós d’Empordà, Verges i Vulpellac.
La vinculació proposada amb Girona i el Rosselló també es podria establir gràcies a una taula pintada pel Mestre de Santa Basilissa conservada al Museu Jacint Rigau de Perpinyà, en què es representa l’ascensió de Crist. En aquesta pintura l’artista fa gala de la seva capacitat eclèctica, ja que els trets facials d’alguns apòstols, especialment el que apareix mirant l’espectador, recorden els que l’obrador d’Honorat Borrassà pintà. D’altra banda, la conservació d’una altra taula del Mestre de Santa Basilissa al Museu Episcopal de Vic, dedicada a santa Anna i una santa de l’Antiga Aliança, no contradiu la possible trajectòria proposada pel Mestre de Santa Basilissa, ja que el bisbat de Vic enllaça les contrades de Tarragona i Girona.
El que fins ara han revelat obres com el retaule de Santa Bàrbara o el retaule de Sant Julià i Santa Basilissa és un versemblant recorregut de l’artista, segons el qual el mestre potser va viure de prop l’art del bisbat de Tortosa i la seva pintura es va poder nodrir de les permutes que hi hagueren entre Barcelona, Girona i el Rosselló al voltant del 1450. L’anònim es consolidà com un artista eclèctic capaç de fer conviure en la seva obra solucions iconogràfiques originàries d’àmbits diversos. Tot i que no es pot arribar a conclusions més definitives, tampoc no es pot deixar de tenir present que recorreguts com el que va poder fer el Mestre de Santa Basilissa tenen una correspondència amb el del pintor Pere Joan Rovira, artista barceloní vinculat a l’àrea tarragonina que consta com a habitant de Castelló d’Empúries a partir del 1448 i que el 1468 és a València on figura com a pintor de Barcelona (Cervero, 1964, pàg. 101).
Bibliografia consultada
Post, 1958, pàg. 577-579; Gudiol i Ricart, 1953, pàg. 117; Planas, 1984b, pàg. 402-405; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 102; Ainaud, 1990, pàg. 93; Alcoy, 1998, pàg. 291-292.