Pintors i tallers a Nàpols, Sicília i Sardenya

La pintura, instrument i mirall de la història

El 28 de juny de 1458 Nàpols, la ciutat que derrocà els seus murs per rebre triomfalment el carro tirat per quatre cavalls blancs d’aquell Alfons d’Aragó que l’havia conquistat, plora. El rei ha mort al castell de l’Ou. Algunes dècades després, el florentí Vespasiano da Bisticci narra el trànsit del Magnànim en La vita di re Alfonso di Napoli inclosa en les seves Vite degli uomini illustri de’suoi tempi, segons es llegeix en el manuscrit conservat en la Biblioteca Universitària de Bolonya. Va ser el mestre “Ferando catalano” –al qual Bisticci dedicà igualment una vita que narra de nou el final d’Alfons– qui es va acostar al jaç en què descansava, vestit, el monarca, acompanyat els seus últims dies pel mestre “Sogliera” (Joan Soler, eminent teòleg i bisbe de Barcelona), i li va anunciar l’amarga arribada de la mort: “io sono molto contento –balboteja Alfons– et conformomi colla voluntà di Dio, et non con meno virile animo piglio questo partito che io m’abia presi tutti gli altri, infino al presente dì” (Da Bisticci, 1970, vol. I, pàg. 110).

Segons Melcior Miralles o un altre clergue valencià, la trista nova arribà a València el 20 de juliol duta per un correu del “senyor rei don Joan, rei de Navarra” (Dietari…, 2001, pàg. 111). Un dia després, Jaume Romeu, Berenguer Mercader i Lloís de Vic presentaren l’ambaixada de dolor a la reina Maria: “E la senyora reina se inclinà en terra e, estant així, per lo majordom li fon mès lo mantell de maregues prim damunt, e la senyora na Maça li mès lo vel negre al cap; e, de fet, fon mesa la senyora reina en lo retret e aquí ella se esmortí dues vegades”. En senyal de dol, totes les finestres del palau foren clausurades i “d’aquí avant fon fet lo trist i gran dol, que la major part dels gents de la ciutat de València foren vestits de maregues” (Dietari…, 2001, pàg. 112). A Maria li arribà la notícia de la mort amb lletra del príncep Ferran, però no el plor de Nàpols, la ciutat amant que havia furtat, com feu “madama Lucrezia”, el seu espòs a la reina. El poeta Diego del Castillo, en la seva elegia a la mort del Magnànim, posa el plor de la ciutat de Nàpols en boca de la virginal Partènope, la sirena que, juntament amb les seves dues germanes, pretengué seduir Ulisses i que, en no aconseguir-ho, se suïcidà, la sirena el cos inerme de la qual el mar abandonà a l’arena de la badia en què s’aixecaria la ciutat de Partenopea, després dita Neàpolis.

La fulgent Partènope parlà a la reina:

“Por mi carta no sabrás
ninguna nueva plaziente,
[…]
Pero si quieres que fable
por do ronpa mis entrañas,
sepas que la miserable
fiera Muerte detestable,
con sus carniceras mañas,
faciéndome cruda guerra
por que yo fuese plagada,
tu marido so la tierra,
do ninguna llave cierra,
le faze tener morada.
[…]
¿Dónde [son] tus grandes fiestas?
¡O ciudat! ¿Y las tus galas?”

La mort detestable que té el Magnànim, “entre dues taules lligat”, és la mateixa que recorre els murs del gran hospital de Palerm que el propi rei manà habilitar al Palazzo Sclafani. La Mort, tot ossos, deixa enrere homes i dones, ancians, cecs, ermitans, tolits i pintors, i cavalca per intentar sorprendre, en la seva veritable existència, dames, cavallers, caçadors, falconers i músics, per fer emmudir el seu llaüt i la seva arpa, per detenir els seus passos de ball, per assecar la font de la joventut i de la vida. Entre els uns i els altres, entre el subsistir caduc i l’existir joiós, entre l’ancianitat aspectant del no-res i la joventut lliurada al plaer, la Mort, amb arcs i sagetes i una falç a la seva cintura, en el seu triomf –estrany i paradoxal en un lloc en què s’intentava cuidar la vida i allunyar la definitiva partida–, munta el més bell i alhora aterridor cavall del quatre-cents, cavall tallat i construït, més que pintat, en el buit de formes i matèria, que acull, calciga i humilia aquells que temps enrere van ser homes il·lustres de l’Església i el món: bisbes, frares mendicants, cardenals, papes, emperadors i, també, l’únic dels mortals arrabassats que galleja, en un llibre obert, la glòria del seu nom i la seva història: BARTOLO DE XAXXO FIRRATO LUX IURIS CIVILIS. Aquest Bartolo da Sassoferrato fou un dels més insignes juristes medievals, un home culte i reverenciat que harmonitzà els textos romans i els estatuts feudals i municipals per crear el primer gran corpus de dret civil, però també va ser aquell que, a partir de raonaments filosòfics i teològics, en el Tractatus represaliarum pretengué fundar les bases jurídiques de la legitimació activa i passiva de la repressió civil.

Qui es podria atrevir a condemnar el “monarcha iuris, in legibus ut terrestre numen” que fou considerat Bartolo immediatament després de la seva mort, l’Aristòtil del segle XIV? Qui el voldria sagetar i despullar de totes les futilitats humanes? Probablement, a la Sicília del Magnànim, tan sols es va poder atrevir a fer-ho el romà Lorenzo Valla, l’humanista més eminent de la primera meitat del segle XV, aquell que abandonà el mètode escolàstic i que en el seu Repastinatio dialectice et philosophie renegà de la lògica aristotèlica. Aquell que, a pesar de mantenir-se en els límits de l’ortodòxia, fou un acèrrim crític del poder secular del papat aixecat sobre la falsa donació de Constantí (De falso credita et ementita Constantini donatione), aquell que, anticipant-se a Erasme de Rotterdam, defensà el lliure albir, i aquell que abandonà Pavia, on gaudia de la càtedra d’Eloqüència, després de donar a conèixer el diàleg De voluptate (reescrit com De vero bono) i el seu sarcàstic libel contra Bartolo.

El tractat De voluptate –en el qual, per primer cop, el paganisme renaixentista troba expressió en una obra de valor filosòfic que s’oposa a la moral estoica i a l’escepticisme medieval, que sosté que el cristianisme originari estava fundat en l’hedonisme i afirma la legitimitat de l’aspiració humana al plaer– va dur Valla a ser un personatge erràtic (Milà, Gènova, Florència) i maleït fins que el 1435 l’acollí el Magnànim en el si d’una cort que, entre altres humanistes, empararia Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio –el gran antagonista de Valla davant Alfons–, Leonardo Bruni, Geronimo Guarini i el Panormita, i en la qual va romandre fins el 1447. La probable participació de Valla en el programa iconogràfic del mural de Palerm atorga lògica al sentit general d’una representació que exhibeix públicament el triomf de la Mort sobre aquells que van perseguir la veritable existència de l’ésser humà, la qual, en De voluptate, emergeix del diàleg entre Leonardus, l’estoic que confon el summe bé amb la virtut moral, Antonius, l’epicuri, i Nicolaus, síntesi d’ambdós. Per a Antonius tot plaer és bo, però tan sols són plaers aquells que l’ésser humà arriba a gaudir en vida, ja que, després de la mort, no té cap mena d’existència. Aquest món de plaer, de música, de caça, d’adulteri, d’homes i dones virtuosos, és el món que aguaita la Mort que cavalca en els murs de l’hospital de Palerm, una Mort que ha sagetat alguns d’aquests éssers virtuosos, però que no se sap si arribarà a conquistar i destruir la font de l’existència veritable com ha destruït i humiliat l’univers dels estoics.

La mort siciliana que arrabassà Alfons (el germà del qual, Joan, heretà els seus territoris, excepte el regne de Nàpols, que passà al seu fill Ferran, nascut bastard però posteriorment legitimat) no es va encruelir especialment en els dominis insulars de Joan, però sí en el regne de Nàpols, acorralat pel papat, els francesos, els barons d’origen romà i els turcs otomans que assetjaven Europa i Roma, la seva capital. El 27 de juliol de 1480, ja mort Joan II i regnant en el Principat el seu fill Ferran el Catòlic, la flota otomana de Mehmet II, afavorida per l’insolent neutralitat dels venecians, travessà l’estret d’Òtranto i desembarcà en aquesta ciutat –el punt del regne de Nàpols més oriental–, la guarnició de la qual havia d’estar sota el comandament del fill de Ferran i nét del Magnànim, Alfons, duc de Calàbria, el qual, però, es trobava a Siena. Els otomans venceren qualsevol resistència i del 29 de juliol al 12 d’agost es produí una de les massacres més ferotges del segle XV. Els homes majors de 15 anys foren passats per les armes, els nens i les dones fets presoners; el clergat i tot aquell que es refugià en la catedral van ser igualment assassinats: les cròniques parlen, potser exageradament, de 12 000 morts i 5 000 esclaus. De la gent que va poder fugir, 800 persones que no van abjurar del cristianisme foren decapitades en el coll de la Minerva. El regne de Nàpols i tota la cristiandat ploraren la massacre; uns quants, com Vespasiano da Bisticci, van escriure laments; d’altres, com Matteo di Giovanni i, probablement, Francesco di Giorgio, dibuixaren en el paviment de la catedral de Siena –amb marbres grocs, blancs i grisos i camuflant el fet en la metàfora visual i literària de la matança dels Innocents narrada per l’evangelista Mateu– el més sentit i expressiu clam contra el triomf de la detestable Mort sobre la dignitat i la vida humanes.

Bibliografia consultada

Segoloni, 1962; Aramon, 1970; Da Bisticci, 1970; Aronow, 1985; Besomi – Regoliosi, 1986; Garin, 1994; Simó, 1999; Dietari…, 2001; Camporeale, 2002; Valla, 2002; Caciorgna – Guerrini, 2004; Terzariol, 2004.