El panteó reial de Poblet

La gestació de la idea i la seva consolidació

L’afecció dels comtes reis catalans envers l’orde cistercenc va ser un fet molt remarcable des del punt de vista de la transcendència artística. Sobretot, aquesta entesa dels sobirans amb els monjos es va manifestar, d’una manera excepcional, a Santa Maria de Poblet, un dels monestirs més importants de les terres de la Corona.

Durant el període que va des de poc abans de mitjan segle XIV fins a mitjan segle XV, a més de servir les necessitats monàstiques, l’arquitectura d’aquest monestir sovint va respondre a la iniciativa dels comitents regis i, en gran manera, al seu servei. Les cambres reials, les fortificacions, el palau reial de Martí l’Humà i la capella votiva de la Mare de Déu, Sant Miquel i Sant Jordi en són una mostra. En aquest context, cal destacar la creació a Poblet del panteó familiar, que va ser una de les empreses artístiques més importants de la seva època.

La voluntat del rei Alfons I, dit el Trobador i també el Cast (†1196), fill de la reina Peronella d’Aragó i del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, fundador de Poblet, va ser determinant per a establir en aquest monestir el panteó reial del casal d’Aragó i de Barcelona, ja que trià sepultura en el cenobi cistercenc, malgrat les tradicions de la dinastia aragonesa i de la casa comtal de Barcelona des de Guifré el Pelós, que van afavorir, respectivament, Sant Joan de la Penya i el monestir benedictí de Ripoll.

El rei va prendre tal decisió molt aviat, el 1175, i la va ratificar en el seu testament del 1194 i, novament, en un codicil de l’abril del 1196. Va introduir, però, la condició que, en cas d’aconseguir conquerir València –empresa que l’obsessionava, però que no va assolir–, podia ser soterrat a Cepolla, nom antic del Puig de Santa Maria, del qual havia fet donació a Poblet per a fundar-hi un monestir: “…Notum sit cunctis quod ego Ildefonsus Dei gratia rex Aragonum, comes Barchinone et marchio Provincie, pro salute anime mee et in redemptione peccatorum meorum, dono et concedo me ipsum ad sepeliendum in monasterio Sancte Marie de Populeto. Hoc laudo et affirmo ita tamen quod si Valentiam capere possem, et de meo propio facere monasterium in loco quod vocatur Cepolla, quod eidem monasterio donavi, retineo me ibi posse sepeliri si vellem…” (febrer del 1175) (Pons, 1938, doc. 29).

Alfons va donar a Poblet la seva corona reial, símbol de la monarquia, i va disposar que el seu tercer fill, Ferran, es fes monjo cistercenc. El mateix rei, al seu torn, va prendre l’hàbit de monjo abans de morir a Perpinyà, el 1196, i de ser sebollit a Poblet.

Una caixa de fusta folrada de tela ricament decorada va acollir les seves despulles i se situà sobre tres mènsules en el deambulatori, a la banda de la dreta del presbiteri, segons alguns cronistes, o en el mateix presbiteri, segons d’altres.

Malgrat una primera expressió de la seva voluntat testamentària de rebre sepultura al cenobi cistercenc de Poblet, quan encara era infant d’Aragó (1190), l’enterrament de Pere I el Catòlic, mort a Muret (1213), prop de Tolosa de Llenguadoc, va tenir lloc finalment al monestir de Sixena, on reposava la seva mare, la reina Sança, fundadora del cenobi, d’acord amb les seves darreres disposicions.

El 1232 el rei Jaume I va disposar ser soterrat a Poblet i va confirmar aquesta decisió en diferents ocasions, després d’haver-se inclinat prèviament per Sixena, el 1226. Abans de produir-se l’òbit a València el 1276, en sentir-se malalt, va professar com a monjo del Cister, amb la intenció de viure com a tal, en cas de guarir-se. Cap al 1278, el seu vas funerari va ser situat al deambulatori, a la banda de l’esquerra del presbiteri de l’església de Poblet.

Aquesta primera tomba del Conqueridor al monestir era una urna senzilla de pedra del país, de 2 m 24 cm de llarg × 68 cm d’ample i 64 cm d’alçada. Era coberta amb làpida de pendent lleugera, de dos vessants, i descansava sobre tres mènsules; no ostentava decoració escultòrica i sembla que, com a tota ornamentació, va ser pintada al tremp amb ramatges verds i blaus amb detalls daurats, que imitaven teixits fins.

Un llarg parèntesi podia haver allunyat definitivament la creació del panteó reial de Poblet, en produir-se un seguit de decisions i de circumstàncies que es van apartar de la línia iniciada pel rei Alfons I, quan tot just començava a legitimar-se. A les decisions de Pere el Gran i de Jaume II el Just de ser soterrats a Santes Creus, cal afegir la disposició final d’Alfons el Franc de reposar a la casa dels framenors de Barcelona, tot i el seu vot inicial d’enterrament a favor de Santes Creus el 1283. Al seu torn, Alfons el Benigne es va inclinar pels franciscans de Lleida.

Va ser, però, el fill d’aquest darrer rei, Pere el Cerimoniós, qui, en temps de l’abat Ponç de Copons, va reprendre la tradició iniciada pels primers reis de la dinastia catalana i qui finalment va donar l’impuls definitiu a la consolidació del monestir de Poblet com a panteó dinàstic.

És molt significativa l’expressió del seu desig de reunir les venerades restes dels seus avantpassats, que considerava com un tresor, al costat del qual desitjava esperar el dia del Judici Final: “…que ossa pro maximo et precioso thesauro habemus… per ço que ensemps resucitem ab los dits reys nostres predecessors al dia del Juhí”. Tanmateix, ateses la idiosincràsia del personatge i la seva afició per la història, és ben clara la seva voluntat d’exaltació de la monarquia amb la creació d’un gran panteó que servís per a retre culte apoteòsic als seus egregis avantpassats, complementada amb una muralla que el protegís i amb la creació d’una biblioteca on es poguessin llegir les gestes dels membres més destacats de la dinastia.

El panteó reial de Poblet va ser l’obra de la seva vida, per la qual va vetllar amb l’autoritat i la minuciositat que el caracteritzaven. Va ser un procés llarg, perquè a mesura que es va anar gestant, es va convertir en un projecte ambiciós i de gran volada i, també, a causa de les constants dificultats financeres de la Corona. Les seves parts fonamentals s’acabaren en temps de l’abat Guillem d’Agulló (1361-93); és, però, a l’abat Copons († 1348) a qui s’atorga un paper determinant en la idea del rei Pere.

Com a projecte va culminar quan el Cerimoniós va fer constar, en un diploma dat a Barcelona el 2 de gener de 1377, ja no tan sols la seva voluntat de ser soterrat al monestir de Poblet –que ja havia expressat anteriorment–, sinó també que no fossin jurats els seus successors pels vassalls i súbdits si no explicitaven la seva voluntat de ser enterrats en el mateix monestir, revocant qualsevol ordenació diferent. Aquesta decisió va anar acompanyada significativament de la donació al monestir de les Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona.

La disposició del rei Pere el 1377 va obligar inequívocament l’hereu, Joan I, qui el 1387 –pocs mesos després de morir el seu pare– va testar establint que fos el monestir de Montserrat el custodi de la seva sepultura i deixant, però, el cor i altres vísceres a Poblet.

L’evisceració responia a una pràctica habitual, entre d’altres, dels monarques francesos, però era poc freqüent a casa nostra. Amb aquesta tria, l’afrancesat rei Joan feia la seva sense incomplir absolutament la voluntat paterna. Tanmateix, el seu germà i successor, Martí I, va demanar permís al papa Benet XIII per a dipositar el cadàver del seu germà a Poblet, contrariant les disposicions del rei Joan I, i va conduir el 1401 les despulles del pare i del germà als túmuls, que ja eren preparats, i també les de la infanta Joana, comtessa d’Empúries, germana seva.

Vegeu també La cerimònia de córrer les armes en honor de la reialesa

El primer projecte de Pere el Cerimoniós

El 1340 el rei Pere va prendre disposicions únicament respecte del seu enterrament, que s’havia de situar al creuer de l’església de Poblet i que va ser encarregat als mestres Aloi de Montbrai i Pere de Guines (“quem nos fieri facere intendimus ad opus corporis nostri in monasterio Populeti”). Tanmateix, no se sap que arribés a iniciar-se; ara bé, les rendes que hi va destinar a perpetuïtat, 5 000 sous reials de València, dels drets i rèdits que el rei tenia sobre la Taula del Pes de València, han fet suposar que llavors Pere el Cerimoniós ja concebia la idea d’aixecar amb el temps un panteó important.

Si bé la intervenció de Pere de Guines en el projecte de Poblet no sembla haver anat més enllà dels pactes amb el rei, és indicativa d’una relació professional amb Aloi, que no se sap gaire bé quan havia començat ni tampoc el temps que va durar.

L’ampliació del projecte. Aloi de Montbrai i Jaume Cascalls

La desaparició en el transcurs d’aproximadament un any de les dues primeres mullers de Pere III –Maria de Navarra, el 1347, i, poc després a causa de la pesta, Elionor de Portugal, el 1348–, va portar aparellada la represa de la qüestió de les sepultures al cap de poc temps, al novembre del 1349, i la consegüent ampliació del projecte inicial amb les tombes del rei i de la nova reina, Elionor de Sicília, i, així mateix, les de les dues consorts difuntes.

Aquest cop van ser els mestres Aloi i Jaume Cascalls els escultors designats per a dur a terme el panteó, per un preu de 20 000 sous de Barcelona. L’obra havia d’estar enllestida divuit mesos més tard i s’havia de col·locar a terra, tocant la pilastra del braç sud del creuer de l’església, amb una disposició similar a la dels enterraments reials del monestir veí de Santes Creus. La documentació coetània informa de les decisions preses els primers mesos, després d’efectuat l’encàrrec, per a obtenir l’alabastre de les pedreres de Beuda i el seu trasllat al monestir, en defecte de l’existència de marbre al país. Al taller del mestre Aloi, a Girona, es treballaven els blocs que posteriorment eren conduïts a Poblet.

Malgrat l’empenta inicial, l’obra va sofrir paralitzacions constants i el termini establert no es va poder complir ni de bon tros, perquè els diners no arribaven amb la necessària puntualitat, o simplement no arribaven, i la diligència dels escultors envers les tombes minvava. A mitjan 1353, les tombes es trobaven a mig fer i Jaume Cascalls, que no havia rebut la seva paga, es planyia que Aloi retenia uns certs diners, que havien d’haver compartit. Aquell mateix any, Cascalls va signar un contracte per a la realització d’un retaule dedicat a sant Bartomeu per al convent de la Mercè de Castelló d’Empúries (Pujol, 2002).

El que va succeir en una de les visites que Pere el Cerimoniós feia de tant en tant als obradors dels mestres dona la mesura del seguiment atent que feia del decurs dels treballs i del seu afany de superació. Al taller de Cascalls va observar la representació d’un seguici funerari per a algun client, que l’escultor havia resolt disposant les figures sobre un camper de vidre esmaltat, daurat i niellat amb or. Cal recordar que, amb anterioritat, el recurs dels fons vidriats s’havia emprat en les obres de Joan de Tournai. Aquesta solució decorativa va agradar al rei i a l’abril del 1354 va ordenar als artistes que introduïssin aquesta modificació, que, com es veurà, no en va ser l’única, a fi que el seu túmul fos més perfecte que el que havia vist (“fiat abilior alii”). També va fer constar que hi volia representades figures d’homes fent ostensibles gestos de dolor (“sint vitrie esmela[t]ats, deaurats et nialliats cum auro prout in quodam opere sive losa quam vidimus in hospicio vestri dicti Jacobi est impressum, in quan sunt quatuor effigies hominum gestus hostendentium luctuosos”).

A mitjan 1356 sembla que ja estava enllestida pel mestre Aloi la tomba del rei, o almenys una part important d’aquesta, que es creu que podia ser la imatge jacent.

Tres anys després s’havien finalitzat els treballs però quedaven pagaments pendents de satisfer, la qual cosa va motivar una lletra del monarca en què reconeixia el compromís econòmic i exposava que els artistes no havien complert els pactes establerts quant a terminis, a causa de la seva falta de diners (“ex defectu peccunie”). En conseqüència, els absolia de qualsevol pena per incompliment.

L’arc per a suportar les sepultures. Jaume Cascalls, nou director

En aquell temps, Pere el Cerimoniós no havia decidit encara l’execució d’una sepultura nova per al rei Jaume el Conqueridor, les despulles del qual, com les d’Alfons el Trobador, romanien al costat del presbiteri; l’esmentava, però, en disposar una nova situació per a la sepultura, simètrica respecte del seu monument funerari –que comprenia el de les seves esposes–, que calia emplaçar a peu pla a l’indret previst el 1349, és a dir, al creuer.

Aquesta posició dels sepulcres del rei i les seves mullers va resultar molt inconvenient per a la circulació, ja que els 7 m de llum en aquella zona eren clarament insuficients per a instal·lar el panteó i permetre el pas còmodament. Això va motivar que, arran d’una visita del monarca a Poblet, a mitjan 1360, es prengués la decisió d’aixecar un arc escarser de pedra per a disposar els monuments funeraris entre les dues pilastres del creuer, a la banda sud –on la documentació diu que hi havia la sepultura d’Alfons I–. Aloi va ser l’encarregat del projecte i Pere III va destinar-hi 150 florins d’or, als quals es van afegir 164 més endavant i altres quantitats importants posteriorment.

El primer disseny de l’arc, tramès al rei per Aloi a l’octubre, li va semblar “massa alt e la obra seria fort desmesurada”, per la qual cosa va decidir suspendre-la fins que ell pogués atansar-se a Poblet, per prendre una decisió. El mateix mestre va plantejar també en aquells moments la problemàtica derivada del trencament que havien sofert les sepultures, sense que es pugui saber quin abast tenia. El monarca va respondre a l’artista que es feia càrrec de la situació i que no se’n derivaria cap perjudici.

L’any següent les obres de l’arc van tirar endavant i, per ordre del rei, es van arreglar els camins que conduïen de la pedrera de Beuda al port de Roses, per a facilitar el transport dels materials, i es va procedir d’igual manera pel que fa al trajecte de Tarragona, on desembarcava la pedra, fins a Poblet.

Entre el febrer i el maig del 1361, el mestre Jaume Cascalls era ja responsable absolut de l’obra de les sepultures. S’ha especulat respecte de la desaparició del mestre Aloi de la direcció i s’ha volgut interpretar que el fet de no plaure el monarca el primer projecte de l’arc podia haver generat la fi de la confiança reial en aquest escultor, però no se sap.

També s’ha apuntat que tal vegada Aloi va seguir treballant a Poblet sota les ordres del seu antic col·lega. Aleshores Cascalls ostentava com a arquitecte la direcció de les obres de la Seu Vella de Lleida i va haver de ser comminat de manera urgent per a retornar a Poblet, on era finalment a l’abril del 1362. Prèviament hi ha notícia que després d’una col·laboració puntual el 1356 amb la catedral lleidatana, Cascalls va estar vinculat amb aquesta obra el 1359.

Mentrestant l’obra de l’arc prosseguia, ja que al mes de maig els picapedrers Domingo Franco, Jaume Franco i els seus ajudants van cobrar 178 sous i 10 diners. El 1363 va rebre l’empenta definitiva i s’hi van esmerçar recursos considerables. Es van consignar pagaments de jornals a Franco, Mateu Calbet, R. Ameixer i Arnau Bosc; poc després també cobraren els seus salaris P. Lona i Joan Mateu, picapedrers de Lleida, i Jordi de Déu, l’esclau grec de Jaume Cascalls, que esdevindria amb el temps un escultor cèlebre i autònom i prendria, un cop manumès, el nom de Jordi Joan. A l’abril es va tornar a pagar una suma important i, a més d’alguns noms coneguts, n’apareixen d’altres de nous en la documentació, com P. de Ferrerons, Bernat de Guardiola i, més endavant, Berenguer Torelló al juny, R. Arrufat a l’octubre, i també Gabriel Desbosc, a més del deixeble del mestre, Bartomeu Rovira, al novembre.

El projecte dels dos arcs i el canvi de lloc del panteó. Els sepulcres de Jaume I i d’Alfons I

A l’estiu del 1364 Pere el Cerimoniós visità el monestir de Poblet i, a conseqüència, va fer nombrosos canvis en el projecte. Va decidir que es bastís un segon arc per dotar de més magnificència les tombes reials. Havia de ser paral·lel al primer i estrebat, com aquell, entre els pilars del creuer, en aquest cas de la banda nord “devant lo grau que avalla del dormidor”. Va disposar finalment que la seva sepultura i les de les seves esposes se situarien en el nou element arquitectònic, al costat de la de Jaume I, i encarregà la imatge jacent d’alabastre representant aquest rei, de vuit pams, que havia de ser similar a la seva.

Amb el projecte de l’arc nou, el monarca va preveure la necessitat d’una tomba nova i monumental per a Alfons el Trobador i va disposar “que la sepultura del rey Aldefonso fos possada sobre el primer arch, envers lo cementiri, et fos obrada per lo dit maestre Jacme ab istòries de professó et de caballers et de filateres ab senyals reials, e ab imatge de rey a la mesura de les altres, ab claraboyes, ab caps de xembranes et pilars dobles et ab pinyacles, esmaltada et daurada et obrada de fines colors”.

Pere el Cerimoniós també va ordenar que es bastissin quatre sepulcres per als infants morts quan encara eren petits, a la capella de Sant Antoni. L’encàrrec es va concretar en unes urnes adossades a la paret, sostingudes per mènsules en forma de lleons. A la paret frontal del vas, s’hi havien de representar les figures d’una processó fúnebre (“ab images et ad professó, en dos leons cascuna, pintades et daurades”).

No fou fins a l’abril del 1366 que es van recollir contractualment les disposicions anteriors. Mentrestant, Jaume Cascalls havia abandonat novament els panteons per dedicar-se a altres feines, i fou de nou comminat pel rei amb expressions molt airades.

Un document del desembre aplega tota l’obra feta fins aleshores i la nova que s’havia de fer, amb els preus estipulats: 80 lliures per a l’efígie de Jaume I, 400 per al sepulcre d’Alfons I i 60 per a les sepultures dels infants. Les quantitats acordades incloïen la pedra, l’or, els colors, la fusta, el ferro, les cordes, el transport, la mà d’obra i l’aliment.

La considerable diferència de preu entre les tombes dels dos reis, Alfons i Jaume, pot tenir una explicació satisfactòria en el fet d’haver-se aprofitat l’antiga urna de pedra del Conqueridor. Cal fer notar, però, que la quantitat pactada per als sepulcres infantils és força baixa, la qual cosa fa suposar que la participació del mestre en aquest treball devia ser limitada i afavoreix la identificació de certes parts com a obra de Jordi de Déu, l’esclau grec del mestre que treballava al seu costat des del 1363.

El 16 de desembre el rei Pere va ordenar als veguers de Tarragona i del Camp que sobreseguessin tots els processos civils i criminals contra Jaume Cascalls, mentre treballés en les tombes reials, encara que el demandant fos Aloi. Se suposa que les reclamacions d’aquest mestre devien estar en relació amb l’etapa en què va col·laborar en l’obra dels sepulcres, fins el 1361. El motiu potser eren les 60 lliures de la tomba de Maria de Navarra, que Cascalls va fer arribar finalment al seu antic company, quan va cobrar els darrers encàrrecs, el 1368.

A l’abril del 1369 el rei va demanar al noble Dalmau de Queralt que permetés a l’escultor aragonès Esteve de Burgos († 1371) –ocupat en aquells moments en la sepultura de la seva família a Santa Coloma de Queralt– incorporar-se a l’obra del panteó de Poblet. L’artista ja havia treballat per al rei amb anterioritat, el 1357, quan en va realitzar una efígie de cera per a l’ermita de Sant Martí de Valldossera (Osca).

El 29 de setembre de 1369, diada de Sant Miquel, es van donar per conclosos tots els treballs que acabem d’esmentar. Al cap d’un any, Pere el Cerimoniós, exigent com era i permanentment insatisfet, va encomanar a Cascalls dues escultures de Jaume I, una com a monjo i l’altra com a rei coronat, i destinà la figura –encarregada el 1366 i ja feta– a la tomba d’Alfons el Trobador. També va decidir que la tomba del Conqueridor s’havia d’engrandir per anivellar-la amb la seva i s’havia d’enriquir amb un fris amb deu senyals reials esmaltats i daurats i altres detalls. El preu acordat va ser de 200 lliures i l’escultor es comprometé, amb els seus béns com a garantia, a complir els pactes i a no deixar l’obra.

El fet d’aprofitar l’escultura de Jaume I per a la tomba del rei Alfons obliga a relativitzar la percepció contemporània de l’interès de Pere el Cerimoniós per la versemblança dels retrats dels seus avantpassats, nascuda d’una notícia del 1358, segons la qual el monarca es va adreçar a l’abat de Ripoll demanant-li informació sobre les característiques de les efígies dels comtes de Barcelona soterrats a l’abadia benedictina; igualment qüestiona l’eficàcia de la transmissió de la iconografia reial del segle XIV en l’art posterior, i, en particular, en la pintura del segle XVI.

Com sempre es van succeir lletres comminatòries del rei davant les absències del mestre. Als problemes habituals dels canvis, dels endarreriments i dels diners, s’hi va sumar un de relatiu a la tomba d’Alfons el Trobador, que, acabada de fer, era massa llarga i, per tant, es temia “que no vendria al compàs del arch, sobre·l qual, segons ordinació nostra [del rei], n’i deuen ésser posades tres”. El rei va manar, per tant, que se’n fes una altra, per a la qual el monestir va lliurar a Cascalls una antiga pica de pedra, perquè fos reaprofitada com a material, la qual va ser valorada en 10 lliures.

El 1372 l’escultor va cobrar a part 100 sous per una pedra cantonera, probablement un capitell, del sepulcre d’Alfons, que havia llavorat per a substituir la que havia trencat el monjo fra Ferrer Masqueró, i 200 sous per una escultura de sant Bernat, que havia fet per a la comunitat.

A la primavera del 1373 les dues darreres sepultures, dels reis Alfons i Jaume, no eren acabades i davant la petició de l’abat a Pere el Cerimoniós de diners per pagar una certa quantitat a l’escultor, el monarca va reaccionar amb còlera, tot amenaçant que, si les obres no eren finalitzades sense més dilació, faria embargar els béns de l’artista a Barcelona i altres indrets i, amb els diners aconseguits, pagaria un altre mestre perquè les conclogués. L’amenaça devia fer efecte; el 1377, tot era enllestit, excepte les quatre tombes dels infants, que no foren acabades fins el 1380, i alguns detalls secundaris.

Finalment l’arc de l’esquerra (o arc nord) presentava la tomba de Jaume I, amb la seva doble representació, i, a continuació, la del rei Pere i les seves tres mullers. Quedava, per tant, un espai lliure.

L’arc de la dreta (o arc sud) ostentava, a la part més propera al presbiteri, el sepulcre d’Alfons I, també amb la seva doble efígie, com a monjo i com a rei, i restaven lliures dos espais.

Cal recordar que va ser aquell any 1377 que Pere el Cerimoniós va expressar solemnement la seva intenció de ser soterrat a Poblet, on, amb tots els seus afanys, havia bastit els magnífics monuments funeraris, i obligava els seus successors a fer el mateix en el futur. Així doncs, es va arribar per fi al moment de la institucionalització de Poblet com a panteó dinàstic.

Data igualment del mateix temps la notícia que el rei havia encarregat a Jaume Cascalls dos oratoris. No se sap ben bé de què es tractava, tot i que alguns autors s’han inclinat perquè fossin uns retaules i d’altres creuen que s’al·ludeix als monuments funeraris; en tot cas i un cop més, Pere es mostrava disgustat amb l’escultor perquè “no hi ha volgut ne ho vol fer, per algunes obres que fa en la seu de Tarragona”, fins al punt d’ordenar, el 25 de febrer, que el mestre fos enviat al monestir amb el seu esclau Jordi de Déu i, si no ho volia, el traslladessin pres.

Algun temps més tard, pel novembre, Pere el Cerimoniós va reaccionar amb la mateixa contundència quan envià cartes al batlle de Cervera i als seus oficials per tal que retornessin Jordi de Déu al monestir, des d’aquesta localitat on treballava, pres si calia, perquè Cascalls necessitava molt l’ajudant per a acabar els oratoris, ja que devia ser un home d’edat avançada.

Jordi de Déu, responsable de les obres funeràries

A l’abril del 1379 els darrers esdeveniments familiars van moure el monarca a encarregar dues sepultures més: l’una, destinada al recentment traspassat infant Pere, l’últim dels seus fills, nat de Sibil·la de Fortià, i l’altra, al seu nét Joan, fill del duc de Girona. Amb aquest motiu, el 7 de maig va escriure als paers i prohoms de Cervera que calia fer ràpidament les petites tombes, ja que volia que estiguessin enllestides quan anés al monestir amb motiu del trasllat de les restes de la seva tercera esposa Elionor de Sicília; com que sabia que no hi havia persona tan apta com Jordi de Déu –llavors compromès fent feina a Cervera–, manava que deixessin que el mestre es traslladés a Poblet, i, si s’hi negava, el portessin “pres i lligat”.

Tanmateix, malgrat la impaciència de Pere el Cerimoniós, no es va passar contracte per a les tombes infantils fins el 6 d’abril de 1380 i el preu acordat va ser de 45 lliures més la menja i el vi (“pa e vi de convent”) per al mestre i els seus col·laboradors. El monestir facilitava el material petri necessari i prestava malls, tascons i perpals, i també bèsties de càrrega per al transport des de la pedrera d’alabastre de l’Albiol.

Jordi de Déu es va beneficiar d’una certa quantitat d’or i de vidre blau, propietat del seu antic amo, per a decorar les tombes infantils, que havien de seguir el model de les encarregades el 1366, és a dir, la representació dels infants morts a la coberta dels vasos, imatges de processó fúnebre en el lateral de les urnes i mènsules representant lleons per a suportar les tombes.

L’expressió del rei relativa al mestre Jordi, com “qui fou esclau de mestre Johan [sic] de Castays”, permet situar la defunció del gran escultor palatí Jaume Cascalls al final del 1378 o al principi del 1379.

El nét del rei, Joan, i altres fills del duc de Girona van reposar a la capella de Sant Bartomeu, prop de la tomba paterna. La del seu fill, l’infant Pere, es va situar a la mateixa capella de Sant Antoni que va hostatjar les tombes de quatre dels seus germans.

Els dossers de Bernat Teixidor

El 1380 Pere el Cerimoniós va decidir completar el conjunt funerari amb uns rics dossers de fusta per cobricelar les tombes i dotar de major monumentalitat el conjunt. S’ha fet notar que és possible que estiguessin previstos des que Jaume Cascalls va projectar l’obra dels dos arcs, atès que hi ha uns sortints que semblen destinats a recolzar-hi les bases dels muntants d’aquests elements.

Els dossers van ser obra del fuster de Vimbodí Bernat Teixidor, que va establir-ne el cost en 1 000 florins i va calcular que necessitaria quatre anys per a concloure la feina. En el text del contracte s’observa que ja es preveia la pròxima construcció de la tomba del futur rei Joan I i les seves esposes.

L’obra havia de ser “bona e bella, segons se pertany obra reyal”. L’interior d’aquests elements foren pintats de color blau i decorats amb brillants estels daurats. Van córrer a càrrec del mestre de Vimbodí les despeses originades pels materials: la fusta, l’or, l’argent, els colors fins d’atzur, l’ocre i el vermelló.

Atès que el resultat final va ser molt més sumptuós del que era previst, Teixidor va percebre finalment una gratificació pel seu excel·lent treball. Els dossers van ser col·locats el 1386.

La tomba de Joan i i la seva família

El 1381, per desig del rei Pere, es va formalitzar el contracte amb Jordi de Déu per a la construcció de les tombes del primogènit, les seves dues mullers i tres fills morts en la infantesa: “tres ymatges grans, una del senyor duch e les altres dues de les altres senyores duqueses, ço és, una de la morta e altra de la viva… [i també] tres sepultures poques [petites]”.

Es va estipular que serien d’alabastre de Beuda, amb aplicacions de vidre blau, niellat amb or. Per un preu total de 12 500 sous, les despeses de tot el que era necessari –materials, operaris i eines– anirien a càrrec de l’escultor, que es va comprometre a no treballar en altres feines mentre durés aquesta obra i a instal·lar-se a Vimbodí amb la seva muller i els seus fills.

Pere el Cerimoniós va escriure a tots els seus oficials perquè permetessin a Jordi de Déu, “magister maior nostrarum sepulturarum”, extreure la pedra on calgués i fer-la transportar per qualsevol lloc, plantat o no, tot disposant que posteriorment fossin reparats els danys causats per aquestes operacions. Com en altres temps, l’alabastre havia de viatjar des de les pedreres de Beuda fins a un port de la costa de Girona i, per mar, fins a Tarragona, des d’on eren transportades al monestir.

L’emplaçament previst per a la tomba destinada als adults era l’arc situat a la dreta del creuer, al costat de la del rei Alfons el Trobador, en total simetria amb l’enterrament del Cerimoniós.

L’atenció constant que el rei dedicava a aquesta empresa va originar, com de costum, nombroses cartes comminant l’abat a vetllar pel progrés de l’obra, queixant-se de negligència i amenaçant que els mestres serien punits.

Pel maig del 1382, va escriure a l’abat instant-lo a fer avançar les fortificacions del monestir, per “custòdia dels ossos dels pus glorioses reys que jamés foren en la casa d’Aragó, e aytambé de reines e de la duquesa nostra nora e fills, néts nostres, comtes e barons, cavallers, ciutadans e hòmens de les viles qui han aquí eletes lurs sepultures, e nós e nostres fills qui semblantment hi havem elegites nostres sepultures, per ço que ensemps resuciten ab los dits reys nostres predecessors al dia del Juhí”.

El 1383, quan es col·locà sobre l’arc els sepulcres del primogènit i les seves mullers, Mata d’Armanyac, difunta, i Violant de Bar, vivent encara, es va observar que la tomba del rei Alfons resultava massa baixa i es van prometre 100 lliures al mestre Jordi perquè procedís a anivellar-la.

Un incident va obligar el primogènit Joan, duc de Girona, a intervenir-hi. Jordi de Déu havia entrat al castell de l’Espluga de Francolí armat i en hora no deguda i, per tant, va ser pres. El príncep Joan va haver d’escriure dues cartes per aconseguir que l’alliberessin i que les sepultures de Poblet no s’endarrerissin, ja que “lo crim no és tal que pena de mort o de mutilació de membre se’n meresca”, segons paraules del príncep.

Sembla que les noves tombes no van ser totalment enllestides fins el 1385; tanmateix, hi ha notícies que Joan, un cop rei, es va haver d’ocupar de certes obres dels panteons. El 1391 va donar ordres relatives a la finalització de la coberta de la seva sepultura i al pagament del fuster que hi treballava; també va ordenar les sepultures de tots els seus fills, amb especial atenció a la del primogènit o delfí, com el rei s’hi referia, l’infant Ferran, que havia de ser més bella i sumptuosa que les altres i a propòsit de la qual volia veure un esbós o mostra abans no fos construïda.

El sepulcre de Joana d’Empúries

El 1384 va morir a quaranta anys la infanta Joana, filla de Pere el Cerimoniós i de Maria de Navarra i comtessa d’Empúries pel seu matrimoni amb Joan I, fill de l’infant Ramon Berenguer i cosí germà del rei Pere. Volia ser soterrada a Poblet, com la seva mare, i havia llegat 200 sous per als seus aniversaris. La tomba va ser encomanada a Jordi de Déu el 1386, atès que a Pere el Cerimoniós li va plaure la mostra de la imatge de la infanta lliurada per l’escultor.

Segons el projecte de l’artista grec, el cost estimat de l’obra era de 570 florins si es feia de pedra de Vinaixa i de 830 si era d’alabastre. El rei es va inclinar per aquest darrer material, al·legant que la seva filla “és estada bona dona i tots temps obedient a nostres manaments”; aquesta actitud alabada pel pare no devia ser fàcil de mantenir per la interessada si es té en compte l’enfrontament constant del seu marit amb Pere el Cerimoniós.

Tanmateix, l’obra va ser feta finalment de pedra i no d’alabastre; si bé la raó d’aquest canvi és desconeguda, s’ha atribuït al fet que s’executà amb posterioritat a la mort de Pere, tot i que també s’ha especulat amb la circumstància que potser va ser l’abat qui va decidir pel seu compte abaratir l’obra.

Ha estat vinculat amb aquesta tomba el nom de l’escultor Bernat Coscoll, la qual cosa potser està relacionada amb el fet que, segons alguns autors, directament de les mans de Jordi de Déu tan sols hauria sortit l’interessant treball de les mènsules amb àngels.

La sepultura de la comtessa d’Empúries és situada prop de la girola i l’antiga capella de Sant Antoni, a la banda septentrional de l’església, al mateix costat que la tomba dels seus pares, sobre l’arc, i dels seus germans. Com a conjunt, és una de les tombes gòtiques millor conservades al monestir, malgrat les agressions del segle XIX i les ulteriors restauracions.

Algunes decisions ornamentals

Al llarg dels anys el rei va anar prenent diferents disposicions per tal d’enriquir el conjunt funerari des del punt de vista ornamental. En el testament que Pere va atorgar el 1379 va disposar que es fessin “a perpètua recordació” un elm i una cimera que havien d’anar posats damunt del seu sepulcre.

A l’estiu del 1384 el rei va escriure a l’encarregat de l’arxiu de les armes reials que li enviés pintat d’or i de vermell l’escut amb què acostumava a combatre en la seva joventut i que en fes construir dos de semblants, bells i grans, per a posar-los al panteó. El revers d’un d’aquests escuts havia de ser d’atzur amb una creu blanca al costat i l’altre quarterat amb una àguila d’or de dos caps sobre camper vermell, i els altres quarters, verds sense cap senyal.

A l’estiu del 1386 el rei va enviar a Poblet dos escuts llargs, una tarja i una senyera amb senyal, destinats a ser col·locats damunt les tombes del rei Alfons i la seva pròpia.

Amb aquestes disposicions gairebé es pot donar per acabat el llarg i complex procés de construcció i embelliment del panteó dinàstic durant el segle XIV, que havia ocupat gran part del regnat de Pere el Cerimoniós.

El monarca va morir el 5 de gener de 1387 a Barcelona i la seva anhelada tomba, ja enllestida en el si del magnífic conjunt funerari, esperava les seves despulles, que tanmateix no van arribar a Poblet fins el 1401, conduïdes pel rei Martí l’Humà. En el mateix moment se soterraren els seus fills Joan I i Joana d’Empúries.

Els sepulcres reials durant el segle XV

Si la documentació del temps de Pere el Cerimoniós sobre els sepulcres reials de Poblet és abundosa, detallada i ben aclaridora de la seqüència constructiva, no succeeix el mateix durant la centúria següent.

Mentre que la idiosincràsia de Pere III va jugar a favor de la situació esmentada en primer lloc, un reguitzell de condicions adverses va provocar el panorama posterior: el canvi dinàstic, l’absentisme d’Alfons el Magnànim i la seva mort a Nàpols, la guerra civil en època de Joan II, etc.

Tanmateix, fins a Ferran el Catòlic, que volgué rebre sepultura a Granada al costat de la seva primera esposa Isabel de Castella, gairebé tots els reis dels catalans d’aquesta centúria van manifestar el seu desig de ser enterrats a Poblet i, tard o d’hora, ho van aconseguir, encara que no sempre d’acord amb les seves disposicions. En aquest sentit, Pere IV, el conestable de Portugal, n’és una excepció que convé anotar, perquè tot i que morí en territori català, va disposar ser enterrat a l’església barcelonina de Santa Maria del Mar, en un sepulcre que li havia de llavorar Antoni Claperós.

L’enterrament de Martí I l’Humà

És el cas més flagrant d’incompliment de la darrera voluntat d’un rei català. Paradoxalment Martí I va vetllar perquè la idea del panteó dinàstic projectat pel seu pare no s’esvaís i tingués continuïtat, de manera que no va parar de fer gestions fins que aconseguí que el cos del seu germà Joan I reposés a Poblet; per tant, va contrariar la seva voluntat, ja que aquest havia disposat rebre sepultura a Montserrat, com ja hem explicat. Aconseguit per fi el seu propòsit, el 1401 va ser ell qui va fer traslladar solemnement a Poblet les restes del seu progenitor Pere el Cerimoniós i dels seus germans Joan I i Joana d’Empúries.

Com el seu pare, aquest rei va restar profundament vinculat al cenobi, fins al punt que s’hi va fer construir un palau, que no tan sols és una de les més belles obres d’arquitectura civil de la seva època, sinó que també conté decoració escultòrica de la més alta qualitat.

En bona lògica, va manifestar explícitament i inequívocament el seu desig de rebre sepultura al monestir cistercenc, al damunt de l’arc de l’esquerra (arc nord), al costat de la tomba paterna: “in ecclesiam monasterii Populeti in capite videlicet cori prioris inmediati post sepulturam dicti domini genitoris nostri eligimus sepulturam”. Tanmateix, va acabar essent soterrat durant el segle XVII al panteó ducal dels Cardona, situat sota l’arc reial del costat esquerre.

Hi ha notícies, però, que el rei Martí s’ocupà en vida de la seva sepultura. Una de les més significatives data del 24 de febrer de 1402, quan va escriure a l’abat de Poblet des de Castelló. De la seva lletra es desprèn que ja havia designat el mestre encarregat de llavorar-la, tot i que se n’ignora el nom, i també havia decidit el material que s’hi havia d’emprar, “pedra blancha molt bella” d’una pedrera situada a prop del monestir aragonès de Roda.

Les vicissituds històriques que van seguir a la seva mort el 1410 no van afavorir la culminació de la seves disposicions. Cal tenir present la seva mort sense descendència legítima, atès que el seu únic fill, Martí el Jove, rei de Sicília, va morir a Sardenya després de la batalla de Sanluri el 1409. Tampoc són fets aliens a aquesta lamentable situació l’entronització de la branca menor de la nissaga dels Trastàmara castellans en la persona del poderós infant Ferran d’Antequera, nét de Pere el Cerimoniós –que, tanmateix, va regnar poc temps– i la desídia del fill d’aquest, Alfons el Magnànim, rei absentista per antonomàsia, que si bé s’ocupà amb diligència de la tomba del seu pare el 1417, va anar relegant qualsevol decisió respecte de la de Martí. En aquest sentit, queda demostrada la dilació amb relació al trasllat del cadàver, que va romandre a la catedral de Barcelona durant cinquanta anys, fins el 1460.

Les especulacions sobre si el sepulcre de Martí va ser o no enllestit, i sobre si va ser aprofitat o no per a soterrar-hi Ferran I, o si més aviat va ser sacrificat per a situar-hi posteriorment damunt dels arcs les sepultures d’aquest rei i també la de Joan II, han donat peu a una abundant literatura, que apareixerà reflectida en altres capítols de l’obra, quan es tractin els artistes vinculats a aquestes empreses i els fragments conservats d’aquestes tombes.

El sepulcre de Ferran I d’Antequera

Després de quatre anys de regnat, Ferran I va morir a l’abril del 1416 i gairebé immediatament va ser conduït a Poblet. Al gener del 1417 el seu fill Alfons el Magnànim va escriure des de Tortosa a l’abat de Poblet; el portador de la missiva reial que havia de servir-li de presentació era l’escultor Pere Oller, encarregat de tallar el sepulcre del rei difunt.

No se sap si Pere Oller va enllestir o no aquest sepulcre. D’una banda, l’abat Vicenç de Prada (segle XVII) diu que la sepultura ja era feta el 1433; de l’altra, segons alguns estudiosos, sembla que el 1442 Oller encara hi treballava. Finalment, se sap que quan el 1499 foren soterrats el rei Joan II, la seva esposa Joana Enríquez i la seva filla Marina, l’escultor Gil Morlanes el Vell, que va realitzar aquesta sepultura, va intervenir en la de Ferran, que va ser inhumat en el mateix acte, a instàncies de Ferran el Catòlic.

Darrerament noves dades documentals relatives a un altre escultor no menys cèlebre, Pere Joan, s’han relacionat amb aquest sepulcre: el 31 de maig de 1426 el rei Alfons el Magnànim, de València estant, li va adreçar una carta en què l’esmentava amb les qualificacions de piquer i mestre d’imatges. A la missiva reial consta que Pere Joan habitava a Vimbodí, lloc dependent de Poblet que tradicionalment va acollir molts artífexs que treballaven per al monestir –entre ells el seu pare Jordi de Déu–, però en aquells moments situa l’escultor a la ciutat de Lleida.

El monarca, probablement impacient pel temps que l’artista dedicava a la feina que duia a terme a la Seu Vella, i qui sap si assabentat que acabava d’assumir l’encàrrec del retaule major de la catedral de Tarragona al març d’aquell mateix any, li va ordenar que finalitzés un treball no especificat, que havia deixat inacabat al monestir, abans d’acceptar-ne d’altres, sota l’amenaça d’haver de pagar 1 000 florins d’Aragó.

Cal suposar que una ordre tan comminatòria com aquesta es devia referir a un projecte promogut per la Corona al monestir de Poblet i, amb aquesta cronologia, és versemblant que fos precisament la progressió dels treballs de la tomba del seu pare, Ferran d’Antequera, el que despertés un interès tan viu en el rei.

Un altre referent documental tardà –també donat a conèixer recentment, on es copien notícies aplegades al segle XVI pel pare Martí Marquina, arxiver del monestir– situa igualment l’escultor Pere Joan treballant en aquesta sepultura, que es trobava en l’extrem occidental de l’arc de l’esquerra, al costat de la de Pere el Cerimoniós, en l’espai que Martí l’Humà havia desitjat ocupar.

La sepultura d’Alfons el Magnànim

El rei Alfons va morir a Nàpols el 1458. Va reposar primer a l’església napolitana de San Pietro Martire; després, durant molts anys, les seves despulles van romandre a l’església de San Domenico Maggiore, fins que el 1667, en temps del virrei Pere Antoni d’Aragó, duc de Sogorb i Cardona i comte d’Empúries, i per iniciativa d’aquest noble, foren traslladades a Poblet, d’acord amb la voluntat testamentària expressada pel rei: “illud [corpus nostrum] transferri faciant ad monasterium Beatae Mariae Populeto dicti Ordinis Cistarciensis in Principatu nostro Cathaloniae, in quo copora serenissorum regum Aragonum tumulata habentur”.

El 1673 els escultors Grau van enllestir el seu sepulcre situat tocant el pilar en què es calça l’arc del costat esquerre, prop de la tomba del seu pare Ferran d’Antequera. Aquesta obra, per tant, va ser construïda sota els dictats de l’estil barroc i feia parella amb la del germà del monarca, l’infant Enric.

La tomba de Joan II

El 1486 Ferran el Catòlic va encarregar a l’escultor Gil Morlanes el Vell el sepulcre dels seus pares, Joan II i Joana Enríquez, que van rebre sepultura el 1499. El mateix vas funerari, situat a l’extrem occidental de l’arc de la dreta, al costat del de Joan I i les seves esposes, va acollir també les despulles de la infanta Marina. Joan II reposava a Poblet des del 1479, any de la seva mort.

L’escultor i arquitecte Gil Morlanes el Vell havia estat nomenat primer mestre de la seu de Saragossa per l’arquebisbe Alfons d’Aragó el 1484; va passar a exercir diferents treballs per al seu pare, Ferran el Catòlic, qui el va nomenar escultor al seu servei el 23 de desembre de 1493, seguint, sens dubte, el criteri artístic del seu fill.

Les característiques de les sepultures

L’exclaustració i la llei desamortitzadora del 1835, decretada per Mendizábal, van portar aparellada la destrucció, lenta però inexorable, del monestir de Poblet i dels enterraments reials. Cal assenyalar l’escassa capacitat de reacció demostrada per les autoritats competents d’aleshores a l’hora de protegir el patrimoni.

No va ser fins el 1847 que la custòdia de Poblet va ser confiada a la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Tarragona, que, tanmateix, no va reeixir a evitar amb les seves actuacions la mutilació i l’espoli de nombrosos fragments artístics. En aquest sentit, es van anar generant intervencions, de vegades poc afortunades, amb la intenció d’assolir diferents objectius: salvar les restes malmeses que encara eren al monestir per tal d’evitar-ne el robatori, refer lluny de Poblet uns monuments funeraris dignes (és el cas de l’enterrament de Jaume I a la catedral de Tarragona) o, també, recobrar en certa manera l’aspecte original dels panteons reials en el mateix monestir (restauració de Frederic Marès, in situ avui en dia).

Per tant, les observacions que es poden fer actualment respecte de les característiques particulars de cadascuna de les sepultures i respecte del conjunt en general són necessàriament limitades en el terreny artístic, i se circumscriuen als fragments conservats, alguns dels quals –sens dubte els més rellevants i més ben conservats– són objecte d’anàlisi en aquest volum en els apartats dedicats als artistes respectius, a qui han estat atribuïts en cada cas.

Atesa la situació, convé recuperar per al lector certes fonts literàries, com per exemple les descripcions del pare Jaume Finestres, conegudes d’antic, ja que no en va és un dels historiadors domèstics a qui de sempre s’ha prestat més atenció perquè escriví sobre els sepulcres reials abans no fossin destruïts (Finestres, 1753-65, vol. I, pàg. 281 i seg.).

A les dades de Finestres cal sumar per la seva importància, entre d’altres, l’epistolari d’Eduard Toda a Agustí Duran i Sanpere. L’interès d’aquesta font rau en el fet que explica de primera mà les característiques materials de les sepultures segons els fragments conservats i certes intervencions, com per exemple la recuperació de la runa dels sepulcres reials del costat esquerre, el 1935, dirigides personalment pel gran protector del monestir amb l’ajut puntual, però molt competent de l’historiador cerverí. Aquestes lletres, a més d’aportar dades interessants, permeten deduir que llavors es tenia una informació molt més fidel i més tangible de l’antiga configuració dels vasos, la seva forma d’unió, la seva ornamentació i de les figures jacents, el material, etc., de la que malauradament es té avui en dia, que, com s’ha dit, és força limitada sobretot a causa de la darrera restauració iniciada el 1944 (Gonzalvo, 2001b, pàg. 73 i seg.). És igualment molt recomanable recuperar al màxim la informació que al llarg de nombrosos articles es pot obtenir del patrici reusenc i no oblidar l’obra gràfica continguda en el llibre d’Alexandre Laborde, que en alguns aspectes és limitada, però de vegades és força suggeridora. Naturalment, les fonts documentals dels segles XIV i XV són també del tot imprescindibles per a fer-se una idea de com eren els enterraments reials.

Finestres defineix en general el material dels sis sepulcres reials com a “fino alabastro”. Es podrà veure que la informació facilitada per alguns autors i per alguns fragments conservats de vegades entra en contradicció amb aquesta constatació general. Pel que fa a la decoració dels laterals dels vasos, en general explica que estaven “labrados por uno y otro lado con mucha imaginería pequeña que retratan las Victorias de los mismos Reyes y la pompa funeral de sus Entierros”.

Es tracta de les “istòries de professó et de caballers” de què parla la documentació a propòsit de la tomba d’Alfons I i que es poden identificar amb el seguici funerari: la representació dels clergues oficiant les absoltes i dels ploraners eren elements indispensables. També es refereix a una cerimònia laica, la de córrer les armes, que era un dels actes més espectaculars que es duien a terme quan morien els reis catalans.

Amb caràcter genèric cal fer constar que sovint els jacents eren acompanyats de dues figures angèliques que els vetllaven i que se situaven a la capçalera del sepulcre. Als peus, els reis acostumaven a tenir figures lleonines i les reines, representacions de cans, habituals en la iconografia funerària medieval.

A continuació es resseguiran les tombes reials d’una a una per tal de conèixer-ne algunes de les característiques específiques segons Finestres i també segons altres autors que, com els ja esmentats, o com també Hernández Sanahuja, van tenir un accés material directe a les restes de Poblet abans del 1944.

En moments puntuals també es farà esment d’alguns fragments conservats que destaquen per la seva importància. Cal, però, remarcar una qüestió d’interès: si bé s’han identificat com a procedents de Poblet nombrosos vestigis disseminats per col·leccions tant públiques com privades del país i de l’estranger, molt poques vegades hi ha una clara certesa de l’indret concret on havien estat situats; aquest és el cas, per exemple, d’algunes figures de ploraners vinculades a la manera de fer de Jaume Cascalls i el seu taller, i a l’estil de Jordi de Déu. Quan es dona aquesta situació d’absència de contextualització se n’obvia l’esment i es deixa per a un altre moment la qüestió estilística i atributiva.

La tomba d’Alfons I el Trobador

El que se sap de la tomba del segle XIV del primer rei català soterrat a Poblet, mitjançant els referents documentals i les descripcions antigues, és que l’encàrrec del rei Pere a l’escultor Jaume Cascalls va incloure la doble representació del finat a la coberta, com a rei i com a monjo. La descripció del pare Finestres s’hi refereix en els termes següents: “En el primero [sepulcre] y más inmediato al presbiterio por la parte de la Epístola yace el Rey D. Alfonso II, que murió a 24 de abril del año 1196. Tiene sobre la tapadera del sepulcro dos estatuas, o imágenes suyas de alabastro tendidas, una a la parte de la Capilla Real vestido con hábito de diácono, y corona de laurel en la cabeza, y a la parte que mira al cementerio con Cogulla cisterciense, hábito con que quiso ser sepultado por la mucha devoción que tuvo a la Orden y a este Monasterio.”

La documentació relativa a l’encàrrec del sepulcre indica explícitament que la caixa havia de ser ornamentada amb la representació de la cerimònia de córrer les armes i amb la del seguici funerari, com ja hem dit. En aquest sentit, concorda amb el comentari genèric de Finestres dedicat a la decoració dels laterals dels vasos i amb la conservació al monestir de Poblet d’un relleu molt malmès, amb la representa-ció d’un estol de cavallers, que també s’ha vinculat amb la tomba de Pere el Cerimoniós.

Pel que fa a les característiques de la imatge del finat, s’ha relacionat la representació de la corona de llorer amb l’activitat poètica del monarca, que va donar lloc a un dels motius amb què és conegut, el Trobador.

La sepultura de Jaume I el Conqueridor

Segons Finestres: “En el sepulcro correspondiente a la parte del Evangelio yace el Rey Don Jayme primero llamado el Conquistador, que falleció monge professo de este Real Monasterio a 27 de julio de 1276. Míranse las dos estatuas de alabastro tendidas, la que mira a la Capilla Real vestida con todos los ornamentos reales, y la que mira a Sagristía Vieja o Dormitorio de Jóvenes, vestida con la Cogulla cisterciense.”

D’acord amb el que afirma Eduard Toda, se suposa que procedeixen de l’enterrament de Jaume I uns fragments de decoració aràbiga treballada en guix, consistent en frisos, cresteries i petites mènsules, que per les seves característiques han estat comparats amb la decoració del Castell Formós de Balaguer; van ser trobats per Toda el 1935 a l’interior de la tomba de Ferran d’Antequera (Museu de Poblet) (Toda, 1935d, pàg. 1-6).

Es creu que quan se situà l’urna del rei Jaume sobre l’arc construït per Pere el Cerimoniós per a sostenir les tombes reials, es va aplicar una decoració de recobriment feta per guixaires morescos, cap al 1375, ja que calia acréixer-ne les proporcions (2 m 24 cm de llarg × 68 cm d’amplada i 64 cm d’alçada) per tal d’igualar-la amb les tombes del rei Pere i les seves tres mullers, que feien 1 m 98 cm de llarg, 1 m 10 cm d’amplada i 95 cm d’alçada.

Segons Toda, la decoració moresca devia desaparèixer parcialment quan finalment rebé les dues estàtues jacents del Conqueridor –com a monjo del Cister i com a rei– i altres detalls decoratius encarregats pel rei Pere a l’escultor Jaume Cascalls.

Una altra hipòtesi sobre la procedència dels guixos morescos és que constituïssin l’ornamentació primitiva de l’urna, quan es trobava al presbiteri, tot i que no sembla gaire probable. Cal recordar que a la memòria que Bonaventura Hernández Sanahuja va remetre al director general d’Instrucció Pública el 1867 i que Toda va publicar parcialment, se cita tan sols la decoració pictòrica primitiva de l’urna i no es fa esment en cap moment de la decoració de guix, ben al contrari, s’esmenta tan sols el revestiment d’alabastre damunt una paret de maçoneria: “…para igualarlas [les tombes de Jaume I i de Pere III] se levantaron a uno y otro costado de la de éste [Jaume I] unas paredes de mampostería que cubrieron las pinturas antiguas sin destruirlas; y como las vertientes de la tumba de D. Jaime no tenían el declive rápido que exigía el gusto ojival del siglo XIV, se suplió con material lo que faltaba, revistiendo todo este conjunto con planchas de blanquísimo alabastro con adornos en relieve propios de la época” (Toda, 1935-36, pàg. 56-57, document XIV).

Continua Hernández Sanahuja: “Al quitar en 1855 el yeso y cascote que cubría esta urna, se encontraron las pinturas antiguas que habían estado ocultas durante más de cuatro siglos y medio… No pudiendo los incendiarios levantar la gran mole que cubría el sarcófago de D. Jaime, rompieron a hachazos uno de los costados de la urna de piedra y por este agujero sacaron la momia real… Al trasladar la urna de D. Jaime a Tarragona con los restos de los Panteones, nos llevamos también los fragmentos de más mérito que se hallaban esparramados por el monasterio, entre ellos la cabeza y algunos trozos de la estatua real de D. Jaime” (Toda, 1935a, pàg. 79).

L’esmentada testa del rei Conqueridor ja era de nou al monestir el 1934, ja que va formar part del primer lot d’escultures retornades a Poblet, segons es recull en l’acta de la Comissió de Monuments relativa a la sessió del 28 de març de 1934 (Toda, 1935a, pàg. 93).

La tomba de Pere III el Cerimoniós i de les seves esposes

Respecte de la tomba de Pere III i de tres de les seves esposes, se sap que el rei hi era representat amb abillament semblant al que havia lluït el dia de la seva coronació i que va voler que li servís de mortalla, segons va establir en disposició testamentària el 1379: “ab insígnies reials, això és, ab camisa romana i camís, cinyell, estola i maniple, tunicella i dalmàtica, del modo que es revisten los cardenals quan lo papa celebra lo ofici divinal, i ab botes i plantofes de vellut, com les que·s calsà lo dia que·l coronaren, i que li sia posada al cap una corona de argent daurada, molt guarnida de pedres cristallines, i li sia posat en la mà dreta un ceptre d’argent daurat, i en la mà esquerra un pom d’argent daurat i una gentil espasa al costat, de la manera tota que fonch coronat, i amb los mateixos vestiments de seda i llana” (Arco, 1944, pàg. 532). Amb una mà sembla que també subjectava el famós punyalet, que va donar lloc a un dels motius que acompanyen el seu nom de fonts.

La descripció de Finestres segurament fa al·lusió a aquests elements succintament quan esmenta els hàbits diaconals de l’estàtua jacent del rei; també es refereix a les característiques de les imatges de les reines: “Míranse sobre la cubierta de el sepulcro quatro estatuas de alabastro tendidas: la del Rey vestida con hábitos de diácono y con el puñal en la mano, y a su derecha la estatua de la Reyna Doña Leonor de Sicilia, su tercera mujer, con corona y demás ornamentos reales, ambos a la parte que mira a la Capilla Real; y a la parte que mira a la Sacristia vieja, la estatua de la Reyna Doña María de Navarra, su primera mujer, inmediata a la del Rey; e luego la de la Reyna Doña Leonor de Portugal, su segunda mujer, todas con hábito y diadema de reina.”

L’esmentat epistolari de Toda a Duran i Sanpere explica com es va procedir amb la base o sola de l’urna de la tomba del Cerimoniós per anar fent lloc a les despulles: “Es veu que primer s’hi posá el bloc de pedra, ample sols per a contindre un parell de cossos, mes quan comensaren a morir-se les mullers reyals, per a fer més lloc adoptaren el procediment de trevocar la sola de l’urna, a tot el llarc, convertint en sola les mateixes doveles o pedres del arc que aguanta el sepulcre. Ademés aquest fou pintat per dintre dues vegades, una de color rosa i altre de negre… L’entrada d’eixa urna fou cambiada de costat tres vegades, doncs es trobava primer al costat esquerra, després damunt y després al centre on es veu are” (Gonzalvo, 2001b, pàg. 73).

Les observacions de Toda respecte de la base o planta de la sepultura de Pere III i les seves mullers probablement fan referència a unes possibles rectificacions dutes a terme en constatar la insuficient capacitat del sepulcre per a quatre persones. Aquesta interpretació sembla que té més sentit que no pas pensar en l’adaptació successiva de la tomba per tal de donar-li més cabuda a mesura que s’anaven produint els òbits, com diu el patrici reusenc, ja que cal recordar que l’encàrrec inicial a Aloi i a Jaume Cascalls era previst d’antuvi per a les quatre despulles.

A desgrat del que de vegades s’ha suposat fent atenció a la disposició final dels sepulcres damunt dels arcs, tocant els uns amb els altres, el sepulcre de Pere III tenia decoració esculpida als costats menors de l’urna, almenys a la capçalera. Probablement aquesta és una circumstància extensible a altres sepulcres i cal tenir-la present en el moment d’establir hipòtesis sobre la configuració de determinats vasos funeraris. Així s’explicita en el text de dues lletres de Toda a Duran i Sanpere del 19 de gener i de l’11 de febrer de 1935 (Gonzalvo, 2001b, pàg. 73-74) i en un article de Toda del 1935 dedicat a la tomba del Cerimoniós (Toda, 2005, pàg. 134): “La part del cap del ‘Cerimoniós’ quedava completament al descobert, per no haver-se d’adjuntar allí cap altra urna fins a la mort de son successor; així és que Jaume Cascalls decorà aquella part amb l’escultura d’un bell relleu representant dos genets en cavalls guarnits d’endolades gualdrapes, rossegant les banderes catalanes pel dol del monarca. Quan, cent anys més tard, Ferran el Catòlic feu completar els panteons reials, col·locant el sepulcre de Ferran d’Antequera al costat del de Pere III, es posaren a topo les dues urnes. Per fortuna, quedà un buit de pam entre les cobertes que fou omplert de guix i teulissos sense tocar l’escultura de Cascalls, i es formà així un motlle involuntari. Que quedà bastant conservat quan, en anys posteriors, fou descoberta i robada aquesta obra d’art.”

El sepulcre de Joan I i de les seves esposes

Si se segueix el pare Finestres, es llegeix que “sobre el sepulcro se miran tres estatuas de alabastro tendidas: la del Rey a la parte de la Capilla Real con dalmática y corona a la cabeza; y a la parte que mira a la sacristía nueva se ve la estatua de la Reina Doña Matea su primera mujer, adornada de una guirnalda de flores en la cabeza y la corona de reina en las manos; y a la izquierda de el Rey la estatua de la Reina Doña Violante, su segunda muger, con vestido y corona de Reyna”.

La testa de l’escultura de Mata d’Armanyac no cenyeix corona reial perquè va morir quan encara era duquessa de Girona, és a dir, l’esposa de l’hereu reial.

Segons Eduard Toda, la tomba de Joan I, encarregada a Jordi de Déu, devia ser feta de pedra; tanmateix, un fragment original de coixí d’alabastre amb un escut francès, trobat pel mateix Toda i que podria pertànyer a la tomba d’una de les seves dues mullers, fa pensar que podria tractar-se d’una obra mixta, pel que fa als materials. Se’n sap ben poca cosa més. Aquesta situació és especialment de doldre, si es parteix del fet que en una lletra del 19 de març de 1935, Toda va comunicar a Duran i Sanpere de manera succinta el seu descobriment respecte de la construcció de la tomba del rei Joan “amb les estàtues que decoraven la coberta i les escultures que forraven l’urna”, els fragments de les quals havia aconseguit reunir (Gonzalvo, 2001b, pàg. 76-79).

La tomba de Ferran I

El pare Finestres, després d’exposar el que el rei Martí l’Humà va disposar en el seu moment (ser soterrat en el lloc de l’arc on posteriorment va rebre sepultura Ferran d’Antequera, és a dir, al costat del seu pare Pere el Cerimoniós), es refereix al sepulcre del primer monarca de la casa de Trastàmara en els termes següents: “…sobre su sepulcro se miran dos estatuas suyas de alabastro, de las quales la que mira a la Sacristía o Dormitorio de los Jóvenes está armada de punta en blanco y la que mira a la Capilla Real está con hábito de Diácono. Y se debe advertir que aunque a su mano derecha se mira la estatua de la Reyna Doña Leonor de Alburquerque, no está su cadáver en el sepulcro”. Finestres no solament adjudica a la iniciativa de Ferran el Catòlic la finalització de la construcció del sepulcre del seu avi, sinó la total construcció de la tomba de l’àvia.

Cal fer notar que l’abillament d’una de les dues representacions del rei és l’arnès blanc, característic del segle XV, que consisteix en una armadura absolutament rígida de ferro o d’acer polit.

Són nombroses les restes que en un moment o altre s’han relacionat amb aquesta tomba, entre les quals cal esmentar algunes figures de ploraner, una bella figura femenina i sobretot un relleu esplèndid, que es conserva al Musée du Louvre, amb la representació de la cerimònia de córrer les armes. Pel que fa a les representacions jacents, cal fer esment que tot i que les figures del rei van ser totalment destruïdes pel foc, el Museu Arqueològic de Tarragona va guardar un fragment del cap d’aquest monarca.

L’enterrament de Joan II i de la seva segona esposa

El darrer dels sepulcres reials medievals de Poblet tenia, segons Finestres, les característiques següents: “En el sepulcro tercero de el lado de la Epístola yace el Rey Don Juan Segundo, hijo de dicho Rey Don Fernando… Míranse dos estatuas de el Rey tendidas, una a la parte de la Capilla Real, con manto talar de Rey, guarnecido de mucha pedrería, y otra a la parte de la Sacristía nueva con armadura de punta en blanco, y la Estatua de la Reyna Juana, vestida muy a lo rico, y con diadema de Reyna a la parte de la Capilla Real.”

Cal remarcar l’esment explícit a l’enriquiment ornamental característic de l’escultura del final del segle XV i, en concret, de l’estil de Gil Morlanes el Vell, l’autor aragonès a qui fou encomanada la sepultura. Els elements coneguts com a procedents d’aquesta tomba certifiquen l’encert d’aquesta observació.

En relació amb aquest sepulcre s’ha identificat un relleu amb la representació d’un bisbe i quatre acòlits (Museu Frederic Marès, núm. inv. 936), unes figures de monjos i el cap d’un eclesiàstic (Museu Episcopal de Vic, núm. inv. 4913), que devien figurar al lateral del vas. Pel que fa als jacents, recentment s’ha donat a conèixer la conservació d’un elm (Museu Frederic Marès, núm. inv. 1968) que inclou una part de l’estructura del cap, la part inferior de visera i la bavera; devia ser un complement de la imatge del rei revestit amb arnès, però se n’ignora la situació amb exactitud.

Amb aquestes anotacions es tanca l’atzarosa història de la construcció del panteó reial de Poblet, un dels monuments més admirables del seu gènere, la pèrdua de la integritat del qual cal lamentar tant per la seva importància històrica com per la seva vàlua artística.

Bibliografia consultada

Longares – Carbonell, s.d.; Zurita, 1610, llibre II, cap. 47, pàg. 87; Prada, 1678; Finestres, 1753-65, vol. III, pàg. 248 i vol. IV, pàg. 80; Finestres, s.d., foli 17v; Ponz, 1788; Laborde, 1806; Piferrer – Parcerisa, s.d. [1843]; Bofarull, 1847; Bofarull – Bofarull, 1847-1910; Bofarull, 1848; Saurí – Matas, 1849; Villanueva, 1851, vol. XX; Bofarull, 1851; Bofarull i de Sartorio, 1864; Toda, 1870; Amador de los Ríos, 1872; Vidal, 1872, pàg. 55; Toda, 1883; Balaguer, 1885; Aulèstia, 1886; Bofarull i de Sartorio, 1886; Coroleu, 1889; Morera, s.d.; Arco Molinero, 1894; Viñaza, 1889-94, vol. I; Arco Molinero, 1897; Moulinier, 1897; Miret i Sans, 1898; Morera, 1899-1900; Miret i Sans, 1905-07; Barraquer, 1906; Sanpere, 1906; Rubió i Lluch, 1908-21; Giménez, 1909; Girona, 1909; Palau, 1912; Bashford, 1913; La col·lecció Camondo…, 1913-14; Migeon, 1914; Rubió i Lluch, 1914; Guia sumaria…, s.d. [1915]; Barraquer, 1915-17, vol. III; San Petrillo, 1920; Guitert, 1921; Carreres, 1923; Toda, 1925; Caralt, 1926; Carreres, 1926; Stegmann – Angulo, 1926; Tormo, 1926; Domènech i Montaner, 1927; Duran i Sanpere, 1928-34; Rius i Serra, 1928; Guitert, 1929; Carreras Bulbena, 1930; Vielliard, 1930; Duran i Sanpere – Sanabre, 1930-47; Gudiol i Cunill, 1931-33, vol. II; Palau, 1931; Duran i Sanpere, 1932-34 i 1933; Toda, 1935a, 1935b, 1935c, 1935d i 1935-36; Pons, 1938; El traslado…, 1942; Wilm, Ehrhardt, Benkard, 1942; Rubió i Balaguer, 1943; Batlle i Prats, 1944; Gilman, 1944; Arco, 1945; March, 1945; Gudiol i Ricart, 1945; Serra i Vilaró, 1946, pàg. 143 i seg.; Batlle i Huguet, 1947; Martínez, 1947; Morgades, 1947; Restauració…, 1948; Beaulieu, 1949; Grancsay, 1950; Münzer, 1951; López de Meneses, 1952; Marès, 1952; Arco, 1953; Vilarrúbias, 1953; El monasterio…, 1954-55; Guitert, 1955; Duran i Sanpere – Ainaud, 1956; Filangieri, 1959; Hackenbroch, 1962; Tasis, 1962; Marquès i Casanovas, 1965; Vilarrúbias, 1965; Sanabre, 1966; Vendrell, 1966; Folch, 1967; Gómez-Moreno, 1968, pàg. 41-42; Pladevall, 1968; Riquer, 1968; Swarzenski, 1969; Les pleurants…, 1971; Duran i Sanpere, 1973b, pàg. 251-278; Rowe, 1973; Selvat, 1973; Altisent, 1974a i 1974b; Santacana, 1974; Erlande-Brandenbourg, 1975; Pladevall, 1975; Bassegoda i Nonell, 1976; Langedijk, 1978; Tucco-Chala, 1978; Franco, 1978 i 1979a; Manote, 1979; Costa, 1979-80; Franco, 1980; Liaño, 1982; Oliver, 1982; Bassegoda, 1983; Bracons, 1983; Freixas, 1983a; Dalmases – José-Pitarch, 1984, pàg. 135-147; Español, 1984 i 1985; Marquès i Casanovas, 1985; Roura, 1985; Manote, 1986; Hernández, 1987; Yarza, 1987; Ainaud, 1988; Miralles, 1988; Bracons, 1989; Guillerman, 1989; Janke, 1989; Verrié, 1989; Segura, 1990; Alcoy, 1991; Español, 1991a i 1992b; Sans, 1992; Rovira – Dasca, 1992; Terés, 1992b i 1992c; Español, 1994b; Ferrer, Dasca, Rovira, 1994; Sabaté, 1994; Manote, 1994 i 1995; García, 1995; Beseran, 1996b; Ruiz, 1996; Macià, 1997; Beseran, 1997a; Carreras, 1997; Manote, 1997c; Lahoz, 1998; Liaño, 1998; Morte, 1998; Torres, 1998; Boronat, 1999; Español, 1999a; Llonch, 1999; Gonzalvo, 2000; Pladevall, 2000; Español, 2000; Abad, 2000; García, 2000; Manote, 2000a, 2000b i 2000c; Oliver, 2000; Fité, 2001; Gonzalvo, 2001a, 2001b i 2001c; Guillerman, 2001; Manote, 2002; Pujol, 2002; Riu-Barrera, 2002; Rivero, 2002; Manote, 2004; Ortí, 2005; Toda, 2005; Manote, 2006a.