Els Sants Sepulcres

Els grups del Sant Sepulcre (o Sants Enterraments) són una interpretació escultòrica de l’enterrament de Jesús que arriba a constituir una de les expressions més característiques de la imatgeria del gòtic tardà i de la pietat de la baixa edat mitjana. Difosos arreu d’Europa –particularment entre França, els Països Baixos i l’Alemanya occidental– també tenen una presència força significativa a l’Europa meridional i particularment a Catalunya, on apareixen durant els segles del gòtic i persisteixen, amb diverses variants iconogràfiques i tipològiques, fins a l’època contemporània.

Es coneixen, al nostre país, diversos Sants Sepulcres datables de mitjan segle XIV que es poden considerar les primeres formulacions europees d’aquesta representació escultòrica i que, consegüentment, obliguen a plantejar hipòtesis sobre la importància de la contribució catalana al seu origen. Destaca entre tots els Sants Sepulcres trescentistes el de Sant Feliu de Girona, ben documentat i datat amb precisió el 1350. La imatge del Crist jacent és una obra realment extraordinària tant per la seva qualitat escultòrica com per la innovació que suposa el conjunt del qual formava part. Tot això reforça la importància del seu autor, el mestre Aloi, i el situa entre els grans protagonistes de l’art europeu de mitjan segle XIV, de la mateixa manera que, en termes més generals, permet afegir nous arguments a favor de la capacitat d’invenció i d’irradiació de l’art gòtic català.

Resten per explicar els mecanismes a través dels quals les representacions escultòriques del Sant Sepulcre –que ja trobem definides a Catalunya a mitjan segle XIV– passen a França i als Països Baixos, on comencen a desenvolupar-se a partir del segle XV fins a configurar un dels grans temes de la imatgeria del gòtic tardà. Els models francoflamencs reverteixen al nostre país a la segona meitat del segle XV, quan es produeix aquí una segona florida dels Sants Sepulcres que té continuïtat més enllà del 1500. Aleshores, l’estètica depurada basada en l’ús de l’alabastre, pròpia de la fase trescentista, és substituïda per un nou gust caracteritzat per la intensitat cromàtica i pel protagonisme de les policromies, més proper a la sensibilitat popular.

En aquest capítol són referenciats deu Sants Sepulcres del segle XIV i divuit del XV (sense comptar els grups sards, desenvolupats a partir de la influència catalana), xifres que posen de manifest l’arrelament d’aquesta tipologia escultòrica al nostre país. Són pocs els documentats o plenament atribuïbles a algun autor com el mestre Aloi, ja esmentat, Pere Oller (Ribesaltes) o Gabriel Guàrdia (grup de Santa Anna de Barcelona). La majoria són d’autor desconegut. Hi ha, d’altra banda, apreciables diferències de qualitat entre tots aquests Sants Sepulcres. Alguns són obra de mestres menors però d’altres sobresurten com a elements importants dins de l’escultura gòtica catalana. Entre els Sants Sepulcres del segle XV mereixen ser destacats, per exemple, el de Ribesaltes, els de les catedrals de Vic, Tarragona i la Seu d’Urgell (desaparegut), el de Santa Anna de Barcelona, el de la Real de Perpinyà, el de Vinçà o el d’Olot (desaparegut).

La iconografia

La configuració més típica dels grups del Sant Sepulcre catalans consta de vuit figures. Centra tota la composició el Crist jacent. Al cap i als peus, respectivament, s’hi troben Josep d’Arimatea (“membre distingit del Sanedrí, que esperava també l’arribada del Regne de Déu”, segons l’evangeli de Marc) i Nicodem (“el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit” segons l’evangeli de Joan Evangelista), que fan el gest de dipositar-lo. Darrere apareixen les imatges de la Mare de Déu, sant Joan Evangelista, Maria Magdalena i dues santes dones més.

Jesús mort és representat nu, tan sols tapat amb un drap (o sigui, sense amortallar amb el llençol del qual parlen els evangelis), generalment amb les mans encreuades sobre el cos i portant la corona d’espines. La indumentària de Josep d’Arimatea i de Nicodem denota la seva condició de jueus (amb complements com el capell, la bossa, etc.) i a vegades es fa difícil diferenciar-los si no és per la seva posició al cap o als peus de Jesús. Al Sant Sepulcre de la catedral de Tarragona Josep d’Arimatea té posats al cinyell els claus i les tenalles, donant a entendre que fou qui baixà Jesús de la creu. Al grup de Santa Anna de Barcelona era representat calb. Algunes vegades Nicodem porta una espasa. Sant Joan Evangelista i Maria Magdalena s’identifiquen amb facilitat. La Magdalena es distingeix per la seva llarga cabellera, perquè té el cap descobert, pel pot d’ungüents i fins i tot pel color cridaner de la seva túnica, preferentment taronja o vermellós. Les altres dones acostumen a fer gestos de dolor contingut. Així, la Mare de Déu presenta sovint les mans en actitud orant o bé encreuades a l’alçada del pit. Les santes dones porten, a vegades, els pots per a olis aromàtics i perfums que s’empraven en els rituals funeraris jueus. Si no ho fan, pot ser difícil diferenciar-les de la Mare de Déu.

Els principals grups del Sant Sepulcre són de mida natural, encara que sovint les figures que havien d’anar a la part de darrere són fetes de mig cos o de tres quarts. A Catalunya els actors d’aquest drama figurat no acostumen a relacionar-se entre ells, a diferència d’altres llocs on gesticulen de forma ostensible, dialoguen o s’ajunten (sobretot sant Joan Evangelista i la Mare de Déu). N’hi ha de realitzats amb alabastre i també de pedra o fusta intensament policromades. Al segle XV té una incidència notable l’ús de la terra cuita. El contracte del grup de Santa Anna de Barcelona diu que algunes figures s’havien de fer de suro, sense precisar-les. També hi ha testimonis de la utilització del guix.

Aquesta representació del Sant Sepulcre té el seu origen en els evangelis (Mt 27, 57-61; Mc 15, 42-47; Lc 23, 50-56; Jo 19, 38-42) encara que ampliada i enriquida a partir de diverses tradicions textuals i iconogràfiques. Així, els personatges explícitament anomenats pels evangelis canònics són, a més de Jesús, Josep d’Arimatea, Nicodem, Maria Magdalena i Maria, mare de Josep. En canvi, la presència de la Mare de Déu i de Joan Evangelista es pressuposa, com també la d’una altra dona.

L’escena representada correspon exactament al moment en què el cos de Jesús mort (encara que sense amortallar) és dipositat a l’interior del sepulcre que Josep d’Arimatea s’havia fet tallar a la roca (un sepulcre que es tancava amb una gran pedra posada davant l’entrada). Reforçant aquesta idea, però distorsionant-ne la interpretació visual, algunes vegades es fa com si el cos de Jesús fos posat en un sarcòfag. Així ho interpretaren els artistes del segle XIII i del primer XIV que fixaren la iconografia d’aquest tema en l’art occidental (inicialment en pintures i relleus) i així es repeteix, per exemple, al Sant Sepulcre de la catedral de Tarragona (com també als de Sant Feliu de Girona i la Seu d’Urgell, encara que han desaparegut).

Malgrat que el cos de Jesús es representa sense amortallar, l’escena dels Sants Sepulcres no s’ha de confondre amb un altre tema iconogràfic, ben diferenciat, que correspon a un moment immediatament anterior: la lamentació o plany sobre el Crist mort. Tema molt habitual en l’art bizantí (i, certament, precursor directe de la interpretació occidental de l’enterrament de Jesús) que representa el moment en què la Mare de Déu, Joan Evangelista, Josep d’Arimatea, Nicodem, Maria Magdalena i les altres dones expressen el seu dolor per la mort de Jesús i es preparen per ungir el seu cos, que jeu damunt la pedra de la unció.

Tampoc s’hauria de confondre amb els Heilige Gräber que s’escampen per tota la regió del Rin i per Suàbia a partir del segon quart del segle XIV. Es tracta d’uns grups escultòrics de composició similar als Sants Sepulcres però la iconografia dels quals fa referència a la Resurrecció.

Existeixen, així mateix, representacions de Jesús mort sol al sepulcre (a vegades simbolitzat per una urna) que també s’anomenen Sant Sepulcre però són, majoritàriament, d’època moderna i contemporània.

Els grups del segle XIV. Els Sants Sepulcres catalans a l’origen dels Sants Sepulcres monumentals

El 1350 el mestre Aloi, el més important dels escultors actius a Catalunya en aquell moment, contractava amb el canvista de Girona Francesc Savarrés (que actuava com a marmessor del canonge Francesc Vendrell) la realització d’“unum sepulcrum” per al nou altar del Corpus Christi de l’església de la canònica de Sant Feliu de Girona, estretament vinculada a la catedral. El contracte precisa que l’obra s’havia de fer amb alabastre de Beuda i detalla el seu contingut iconogràfic: el Crist jacent sobre el sepulcre; les imatges de Josep d’Arimatea i de Nicodem al cap i als peus, respectivament, i les figures de sant Joan Evangelista, la Mare de Déu i tres maries (Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria esposa de Cleofàs) acompanyant-los.

D’aquest Sant Sepulcre se n’han conservat nombrosos elements que, tanmateix, no són suficients per a permetre una recomposició coherent del conjunt original. Sobresurt l’esplèndida figura del Crist jacent, obra mestra de l’escultura trescentista, que es conserva a Sant Feliu mateix, com també les imatges de sant Joan Evangelista i una dona, recuperades el 1994. D’altra banda, al Museu d’Art de Girona se’n guarden diversos fragments (núm. inv. 1744-48 i 1750-54) entre els quals sobresurten els que corresponen a tres figures femenines, una d’elles agenollada. De totes aquestes escultures i dels debats al voltant de la seva autoria, se’n parla al volum Escultura I de la present col·lecció.

La figura agenollada és probablement la particularitat més remarcable del Sant Sepulcre de Sant Feliu ja que no es retroba en els Sants Sepulcres posteriors, encara que sí apareix bastant sovint en les representacions pictòriques coetànies de la lamentació i l’enterrament de Jesús. Vegeu-ho, per exemple, a les pintures de Ferrer Bassa al monestir de Pedralbes.

Aquesta figura agenollada ens condueix directament cap a una altra figura de característiques semblants i del mateix moment estilístic que es conserva al MNAC (núm. inv. 9797), la qual porta un pot per a ungüents i per això s’identifica clarament amb una de les santes dones, potser Maria Magdalena. Manote (2006) apunta que el seu origen podria ser la capella del Sant Sepulcre de la catedral de Barcelona (fundada al segle XII i posteriorment situada en un lloc preferent de la catedral gòtica), on consta l’antiga existència d’un grup del Sant Sepulcre (vegeu, així mateix, el volum Escultura I).

També al voltant del Sant Sepulcre de Girona cal prendre en consideració un cap de Crist igualment conservat al MNAC (núm. inv. 34879, donatiu de Camil Bas) i ja estudiat al volum Escultura I. Recordem tan sols que es tracta, molt probablement, de l’únic fragment subsistent d’un grup del Sant Sepulcre que existí a la capella del Corpus Christi de l’antic convent barceloní de Sant Agustí, erigida el 1352 i promoguda pel gremi de paraires i tintorers.

Igualment datables de mitjan segle XIV són les cinc figures de fusta policromada i de mida mitjana que es conserven a l’església de Cornellà de Conflent, antiga canònica augustiniana. Són les imatges de Josep d’Arimatea (o Nicodem), la Mare de Déu, sant Joan Evangelista i dues santes dones.

També pertany al segle XIV el Crist jacent de fusta que és a l’església de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent. La nuesa del material (que originalment era policromat) li atorga una força expressiva comparable a la del Devot Crist de Perpinyà.

A tots aquests testimonis que evidencien amb claredat l’existencia de grups del Sant Sepulcre a mitjan segle XIV s’han de sumar diverses notícies i referències complementàries que corroboren la important difusió assolida per aquesta tipologia escultòrica a la Catalunya trescentista.

Així, es poden esmentar diverses figures soltes, com les dues santes dones de fusta policromada que pertanyen a l’església parroquial de Sant Fèlix de la Roca d’Albera i que es creu que podien haver format part d’un Sant Sepulcre. O bé una Magdalena d’alabastre policromat conservada a l’església parroquial de Serdinyà i el Josep d’Arimatea i el Nicodem donats a conèixer per Liéveaux-Boccador i Bresset (1972).

D’altra banda, consta l’antiga existència de grups del Sant Sepulcre possiblement trescentistes a l’església parroquial de Sant Feliu de Torelló i a l’antic monestir benedictí del Sant Sepulcre de Palera.

Tots aquests elements posen de manifest que el tema escultòric del Sant Sepulcre ja era ben arrelat a Catalunya a mitjan segle XIV i que gaudia d’una considerable difusió. Aquesta evidència es contraposa a la idea generalment acceptada i consolidada en les visions de conjunt sobre aquests grups escultòrics, que en situen l’origen entre la Borgonya i els Països Baixos al començament del segle XV. Així, Forsyth (1970) els considera evolucionats a partir dels Heilige Gräber germànics. Semblantment, Martin (1997) afirma que la formulació iconogràfica dels Sants Sepulcres monumentals és desconeguda abans de la fi del segle XIV i s’inclina per localitzar-ne l’origen a Flandes.

Els Sants Sepulcres catalans de mitjan segle XIV són pràcticament coetanis dels primers Heilige Gräber de la regió del Rin, una tipologia escultòrica semblant que la gran majoria d’autors –desconeixent els grups catalans– considera precursora dels Sants Sepulcres, tal com ja hem dit. Segons S. Aballéa, que els ha estudiat, els Heilige Gräber més antics són els de la capella de Santa Caterina de la catedral d’Estrasburg, que data entre el 1340 i el 1345, i el de la catedral de Friburg de Brisgòvia, que considera posterior al 1343.

Hi ha un fet que crida l’atenció i que reclama ja una investigació: l’esmentada S. Aballéa relaciona estilísticament els Heilige Gräber d’Estrasburg i Friburg de Brisgòvia (particularment aquest últim) amb un taller actiu a la catedral d’Estrasburg durant el segon quart del segle XIV al qual pertanyen sengles imatges de sant Joan Baptista i sant Andreu que presenten, significativament, unes barbes d’una configuració molt semblant a la que caracteritza l’estil del mestre Aloi (relacionable, a la vegada, amb l’anomenat taller de Rieux).

La pregunta que resta oberta per a la investigació és, doncs, si aquesta coincidència –un lleu indici, certament– podria ser reveladora d’alguna connexió real entre dues aportacions innovadores a la plàstica gòtica: els Sants Sepulcres catalans de mitjan segle XIV i els primers Heilige Gräber. Mitjançant un artista itinerant, per exemple. Sigui com sigui és evident i inqüestionable que els Sants Sepulcres catalans de mitjan segle XIV són, pel que fins avui dia sabem, els més antics d’Europa i que la seva aparició en paral·lel als Helilige Gräber permet considerar-los, juntament amb aquests, precursors de la gran florida que els grups del Sant Sepulcre tenen a partir del segle XV, sobretot a França i a Flandes. S’imposa, doncs, la necessitat de revisar les teories sobre l’origen dels grups del Sant Sepulcre més comunament acceptades.

La qüestió s’hauria d’emmarcar considerant els Sants Sepulcres i els Heilige Gräber com a expressions de les recerques plàstiques que es desenvolupen durant els segles del gòtic en paral·lel a noves formes de pietat (recerques que en bona mesura es recolzen en les invencions iconogràfiques elaborades a Itàlia entre els segles XIII i XIV a partir de l’estímul de l’art bizantí).

Ens sembla particularment remarcable, en aquest sentit, que el Sants Sepulcres de Sant Feliu de Girona (1350) i de Sant Agustí de Barcelona (1352) haguessin estat fets ex professo per a sengles capelles dedicades al Corpus Christi, devoció que es va introduir al segle XIII i que al nostre país va assolir durant el segle XIV una difusió i unes repercussions artístiques molt considerables.

Els grups del segle XV

Després de la florida trescentista dels Sants Sepulcres al nostre país, sembla com si s’hagués produït una davallada important de la demanda, que no torna a revifar fins a la segona meitat del segle XV, aleshores acusant l’influx de l’escultura francoflamenca.

Entremig d’aquests dos moments, durant la fase del gòtic internacional, se situa un Sant Sepulcre d’un escultor del país, que J. Valero atribueix a l’etapa inicial de l’escultor Pere Oller (vegeu el capítol “Pere Oller” en aquest mateix volum). Des de la fi del segle XVIII es troba a l’església parroquial de Ribesaltes, al Rosselló, encara que el seu origen deu ser en algun convent de Perpinyà. El nucli original d’aquest grup és constituït per cinc figures (Josep d’Arimatea, Nicodem, la Mare de Déu, sant Joan Evangelista i una santa dona) mentre que el Crist jacent i una altra dona són de factura diferent.

Segons mossèn Gudiol (1981), la catedral de Vic ja tenia un altar del Sant Sepulcre des del segle XI o el començament del XII. El 1212 va ser traslladat prop del portal major i el 1467 a una capella del creuer (on romangué fins el 1622). Hi pertanyia un grup escultòric que trobem descrit en una visita del 1665: “Sobre dit altar una imatge de bulto de Christo Sr. Ntre. posat al sepulcre està cubert ab una tovallola de tela y al rededor de la part de dintre hi ha set bultos grans de fusta com se acostuman a pintar los sepulcres”. En resten sis figures que es conserven al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 10670-10675). Són de fusta tallada i policromada i totes elles de cos sencer. Corresponen a Josep d’Arimatea, Nicodem, la Mare de Déu, sant Joan Evangelista, Maria Magdalena i una santa dona. Falten, doncs, el Crist Jacent i una altra dona. La data de trasllat de l’altar (1467) podria servir com a referència per a la seva datació. Tanmateix, Duran i Sanpere i Ainaud de Lasarte (1956) el daten el 1485 sense indicar la font. Com es comentarà més endavant, les figures d’aquest grup presenten semblances bastant significatives amb el Sant Sepulcre de la catedral de Càller i més matisadament amb el de Santa Anna de Barcelona, datat el 1482 (i degut a Gabriel Guàrdia, un artista que el 1501 trobem residint a Vic).

La capella del Sant Sepulcre de la catedral de Tarragona es deu a la iniciativa del canonge Joan Barceló, mort el 1508. Es troba adossada a un dels costats del cor i l’ocupa un grup monumental del Sant Sepulcre que conserva les vuit figures canòniques: el Crist jacent, Josep d’Arimatea, Nicodem, la Mare de Déu, sant Joan Evangelista, Maria Magdalena i dues santes dones més. Són de pedra policromada (la policromia no és l’original) i de mida natural. Una particularitat remarcable la constitueix el sepulcre pròpiament dit, ja que es tracta d’un sarcòfag romà tardà reaprofitat. Presenta decoració d’estrígils. L’emblema central fou modificat. S’hi veu la divisa del canonge Barceló, un vaixell envoltat per la inscripció “IN FINE DIEBUS MEORUM DOMINE DA PORTU SALUTIS”. Als angles hi ha també quatre escuts amb la tau emblemàtica del capítol tarragoní i a la part inferior la data: 1494.

A la catedral de Perpinyà, en el passatge vers la capella de la Mare de Déu dels Córrecs, hi ha, damunt d’un altar, un grup del Sant Sepulcre format per figures de diversos estils i procedències, encara que majoritàriament datables a la segona meitat del segle XV. El nucli bàsic el constitueixen les imatges del Crist jacent, Josep d’Arimatea, sant Joan Evangelista i Maria Magdalena, totes de fusta policromada. Una altra figura masculina (Nicodem?) pertany a una mà diferent. La Mare de Déu, també de factura diferent a la resta, és la peça de més bona qualitat escultòrica de tot el conjunt malgrat les modificacions que acusa (a les mans i a l’alçada de la falda), sens dubte practicades per facilitar-ne la incorporació al grup.

A continuació d’aquests Sants Sepulcres catedralicis cal fer esment del grup originari del monestir de Santa Anna de Barcelona, de canonges del Sant Sepulcre. Cap al 1482 el pintor i escultor Gabriel Guàrdia contractava amb Pere Sabata, arxiprest de Daroca, la realització d’aquest “sepulcre de Jesucrist” que a més de les figures habituals també havia d’incorporar “dos homes d’armes de peus i dos asseguts o dorments, així mateix armats”, o sigui, les figures de soldats habituals en la iconografia de la Resurrecció. Aquesta és l’única notícia que tenim sobre la presència de soldats formant part d’un grup del Sant Sepulcre català. Les imatges del grup havien de ser de fusta o suro i policromades.

Del Sant Sepulcre de Santa Anna se’n conserven set figures al Museu Diocesà de Barcelona (núm. inv. 411-417). Quatre són de fusta (el Crist jacent, Nicodem i dues santes dones) i tres de terra cuita (la Mare de Déu, sant Joan Evangelista, Maria Magdalena). Cap de les imatges és de suro. S’han perdut les figures de Josep d’Arimatea, que tanmateix es pot veure en fotografies antigues, com també les dels soldats. Les peces de fusta i de terra cuita són de mans diferents. Més dinàmiques les segones i més estàtiques les primeres. Aquestes són les que considerem obra de Gabriel Guàrdia (vegeu el capítol “Gabriel Guàrdia”, en el volum Pintura III d’aquesta mateixa obra).

Depenent, al seu origen, de Santa Anna de Barcelona era el monestir del Sant Sepulcre d’Olèrdola, que també tingué un Sant Enterrament, obra del final del segle XV realitzada amb terra cuita.

Al Museu del Tresor de la Catedral de Càller, a l’illa de Sardenya, es conserva un grup de Sant Sepulcre del qual es parla en aquest mateix volum, dins del capítol relatiu a l’escultura sarda del gòtic tardà. Consta de set figures: el Crist jacent, Josep d’Arimatea, Nicodem, sant Joan Evangelista, Maria Magdalena i dues dones. Són de fusta tallada i policromada. Algunes de les figures d’aquest grup (Josep d’Arimatea, Nicodem, sant Joan Evangelista i Maria Magdalena) presenten molta afinitat formal amb les del Sant Sepulcre de Vic i en menor mesura, al nostre parer, amb les del de Santa Anna de Barcelona. Entre aquests tres Sants Sepulcres (Vic, Càller i Barcelona) s’estableix una relació triangular que reforça la possible existència d’un autor comú per als tres grups (Gabriel Guàrdia) o, eventualment, d’autors diversos però amb una sòlida formació comuna.

Tal com assenyala Maria Grazia Scano Naitza en aquest mateix volum, els grups del Sant Sepulcre tingueren una gran difusió a Sardenya a causa de la influència catalana i hi persistiren més enllà dels segles del gòtic. A part del grup de la catedral de Càller, corresponen al segle XV els de la parròquia de Sant Jaume de Càller (posterior al 1442, amb les figures de terra cuita i el Crist jacent de fusta); el de la parròquia de Gergei (amb figures de fusta) i el de l’església de Santa Maria de Betlem, a Sàsser (amb figures de fusta i pedra), com també el que existí a l’església de Sant Benet de Càller, desaparegut.

A part dels grups de la Catalunya Nord ja esmentats, al Rosselló i el Conflent es conserven més grups del Sant Sepulcre entre els quals sobresurt, per la seva excel·lent qualitat artística, el de la canònica augustiniana de Santa Maria de la Real, a Perpinyà. Es troba en una capella lateral de l’església i consta actualment de set figures (Crist jacent, Josep d’Arimatea, Nicodem, la Mare de Déu, sant Joan Evangelista, Maria Magdalena i una santa dona). Són de fusta policromada i daurada i estan dotades d’una expressivitat poc freqüent entre els Sants Sepulcres catalans.

El gran nombre de Sants Sepulcres conservats a la Catalunya del Nord, d’època gòtica i posteriors, s’explica en bona mesura perquè aquelles contrades es van estalviar les guerres de religió, mentre depenien del rei d’Espanya, i també la devastació causada per la Guerra Civil Espanyola. Això ens permet fer-nos una idea de la gran difusió i de l’arrelament real que devia assolir la representació del Sant Sepulcre arreu del nostre país, que avui dia percebem bastant atenuada a causa de les pèrdues.

Als Sants Sepulcres rossellonesos anterioment citats podem afegir encara el de Parestortes, del qual en resten cinc figures (Crist jacent, la Mare de Déu, Maria Magdalena i dues santes dones) i el de l’església de Sant Jaume de Perpinyà (del qual en resten el Crist jacent i dues dones, de cronologia avançada). Als del Conflent ja comentats s’han de sumar alguns testimonis més. Mereix ser esmentat en primer lloc el grup de Vinçà, del qual en resten sis figures de cos sencer (falten Josep d’Arimatea i Nicodem), sense oblidar els crists jacents de Prada, del monestir de Cuixà i de Catllà, com també un Nicodem (o Josep d’Arimatea) que es guarda a Vilafranca de Conflent.