La custòdia de la catedral de Barcelona

Custòdia de la seu de Barcelona (Barcelona, vers 1370-1400), un ostensori turriforme des de fa segles inclosa en un conjunt format pel mateix ostensori, la cadira on descansa i diverses corones i joies que l’acompanyaven fins fa poc i que han estat traslladades al Museu de la Catedral.

©R.Manent

L’ostensori en forma d’edifici gòtic que forma part del Tresor de la catedral de Barcelona pertany a un grup tipològic ben definit que té el seu origen funcional en les processons eucarístiques instaurades vers els darrers decennis del segle XIII per l’Església cristiana com a complement de la festivitat del Corpus Christi. Aquesta tipologia probablement derivà dels sagraris turriformes que també influenciaren la disposició formal dels reliquiaris emprats en els monestirs cistercencs de la mateixa època, entre els quals destaca el reliquiari del cap de sant Galgano, procedent de l’abadia del mateix nom, datat vers 1290-1300 i conservat al Museo dell’Opera del Duomo de Siena.

Malgrat que l’ostensori de la seu de Barcelona és únicament la torre hexagonal que mostra la Sagrada Forma, des de temps immemorials el conjunt era format per la cadira, on descansa la torre, la custòdia pròpiament dita amb totes les joies ofrenades al llarg del temps i les corones col·locades damunt dels pinacles de l’últim cos, a més de la banda brodada dita del rei Martí, i així era portat en processó la diada del Corpus. Actualment, la custòdia major de la sagristia, situada damunt la cadira, dita també del rei Martí, mostra esplendorosament la bellesa del seu traçat, de les seves formes i de les delicades línies i superfícies de l’ornamentació abans mig amagades entre les joies i els altres objectes que l’embolcallaven, els quals actualment han estat traslladats al Museu de la Catedral.

Aquest ostensori turriforme, que devia realitzar-se vers els anys 1370-1400, constitueix, juntament amb la custòdia de la catedral d’Eivissa contractada el 1399 i obrada a Mallorca per l’argenter Francesc Martí, una de les úniques mostres conegudes als centres argenters catalans de la modalitat derivada dels sagraris o tabernacles en forma de torre circular o poligonal. Consisteix en un sagrari de dos cossos sobreposats en sentit decreixent, d’or i d’argent sobredaurat, amb planxes cisellades i retallades, més elements de fosa i aplicacions de perles i pedreria. Fa 88 cm d’alt i 32 32 cm de base i té la particularitat de mostrar en el seu interior, al centre de la volta estrellada, una clau realitzada amb esmalt opac emparedat d’or, de color vermell, blanc i blau i formant dibuixos florals. Posteriorment s’obriren dos orificis circulars, a propòsit de la col·locació de dos vericles, aptes perquè l’hòstia consagrada, de grans proporcions, pogués ser vista amb facilitat.

Conjunt de dues corones formades per petites fulles de fosa sobre planxa retallada, que descansen sobre una diadema d’argent daurat, amb esmalt i la inscripció SYRA, i que havien coronat la custòdia. Són peces del segle XV i actualment es conserven al Museu de la Catedral.

©R.Manent

Estructuralment, té forma hexagonal amb finestres decorades amb molta precisió, totes amb gablets triangulars, ornats de traceries finíssimes, i, a excepció de les que porten el vericle, dividides en dues per un mainell, al cos inferior, i en quatre per tres mainells en el superior. La relació arquitectònica entre els cossos és total i, així, l’inferior és conformat d’acord amb un espai intern cobert per una volta estrellada de sis pannes i clau de volta central i el cos superior actua de cimbori de l’inferior. Una barana calada sobre un fons metàl·lic, coronada per una cinta amb pedreria encastada i per una cresteria de fulles de tres lòbuls i floró de quatre perles, separa exteriorment els dos cossos. A les traceries s’alternen motius circulars amb fulles de quatre lòbuls i d’altres triangulars, combinats sencers, o bé en meitats i quarts. Els dos cossos estan recolzats en els angles de l’hexàgon per contraforts calats amb pinacles i lleugers arcs boterells on uns diminuts dracs de fosa fan el paper de gàrgoles. El segon cos, el cimbori, es divideix en tres torres, de secció quadrada, més alta la central que les laterals, cobertes per un teulat cònic a quatre vessants també ornat amb traceries i un floró vegetal farcit de perles a l’extrem. El peu, també hexagonal i d’argent daurat, muntat sobre una motllura de traceries romboïdals, mostra els sis panys en què es divideix una acurada ornamentació vegetal, repussada i cisellada, a base de pàmpols i fulles de roure que formen motius serpentejats. Els lòbuls es recullen al centre per donar pas a un massís eix vertical hexagonal ornat amb finestrals de traceria separats per contraforts i pinacles que originàriament donava suport a la base del primer cos del sagrari, però amb motiu d’una reforma del 1526 mostra un sector intermedi que, si bé enlaira el conjunt, alhora trenca la proporció. Aquest, decorat amb una aplicació de dofins i grotescos renaixentistes, fou realitzat per l’argenter barceloní Guerau Ferrer. L’ostensori de la seu de Barcelona s’ha de situar tipològicament dins de la variant de custòdia turriforme de mà o portàtil, atès que porta un peu escaient per a ser alçada en el transcurs del seguici processional.

Amb relació a l’obratge d’aquest ostensori, dit la custòdia major de la Sagristia, s’ha de considerar les notícies referides a l’obra del retaule de l’altar major de la catedral, concebut a manera de tabernacle monumental, el qual s’incorporà al presbiteri major a la segona meitat del segle XIV. Aquestes notícies situen la seva realització a l’entorn del 1358 i des del seu inici el projecte fou concebut com a unitari i en ell s’implicà molt directament el rei Pere el Cerimoniós i altres membres de la família reial: consistia en l’obratge d’un retaule major de traceria de fusta amb dauradura dit tabernacle, una custòdia (l’ostensori turriforme) i la càtedra o cadira episcopal. La realització d’aquest conjunt devia ser molt costosa econòmicament i potser a causa d’aquest motiu s’anà demorant la realització de la custòdia.

Barcelona fou una de les primeres ciutats del món cristià on se celebrà la festa del Corpus amb processó, el 1320, però no hi ha cap notícia referent a l’ostensori utilitzat en aquesta data. El 1357 els consellers barcelonins van deixar a la catedral una custòdia d’argent daurat, enriquida amb pedreria i que mostrava les armes de la ciutat en plaques d’esmalt i acompanyada per quatre imatges d’àngels. És evident que, abans d’aquesta data, en la processó del Corpus la forma consagrada era portada en un altre vas eucarístic però fins el moment de formalitzar aquest préstec per escrit entre els consellers i els canonges de la catedral no hi ha cap mena de referència al respecte. Aquesta custòdia deixada pels consellers els fou tornada el 1370 i pocs anys abans, el 1366, ja s’esmenta el projecte d’una nova custòdia, quan Margarida de Cardona instituí un benefici en honor del Santíssim Sagrament a l’altar de Santa Bàrbara de la seu de Barcelona. En aquest document es concretava la realització de tres peces: un tabernacle, una cadira episcopal i una custòdia, aquesta potser relacionada amb la notícia del 1361 en què Pere el Cerimoniós mana a l’argenter Pere Alforge (Alforja) tornar al punt a Barcelona per fer-se càrrec de l’obra del sant tabernacle de Barcelona.

Malgrat que el projecte d’una custòdia s’esmenta per primer cop el 1366, no serà fins el 1401, en ser furtada, que en tenim la primera descripció, la qual cosa provocà que, davant la custòdia actual, molts historiadors pensessin que era de l’inici del segle XV, però A. Duran i Sanpere, en la seva obra La festa del Corpus (Barcelona 1943), afirmà que la custòdia actual és la mateixa que fou robada el 1401, la mateixa que al final del segle XIV s’estava construint i la que descriu el 1421 la visita pastoral del bisbe Climent Sapera, puix que en la seva relació es fa l’inventari de la custòdia sense especificar que havia estat construïda novament i, alhora, s’esmenten joies, incorporades, que pertanyien a la custòdia robada.

Anvers de la joia de la Resurrecció, la més notable de les associades a la custòdia de la catedral de Barcelona, de vers el 1400. Actualment es conserva al Museu de la Catedral.

©R.Manent

La custòdia actual s’estava realitzant en l’època del bisbe Berenguer d’Erill (1369-71), doncs consta que el 1371, per ordre d’aquest, s’incorporaren a la custòdia d’or que s’estava construint un safir i un balaix; i que, ben cert, es finalitzà abans del 1401. És evident que cal una revisió a fons, amb una recerca de caràcter monogràfic, però la hipòtesi d’A. Duran i Sanpere és prou correcta i formalment l’ostensori deriva de les torres eucarístiques que foren característiques dels últims anys del segle XIV en els territoris compresos entre les riberes del Rin i el Mosa. Així, doncs, la cronologia del projecte, realització i finalització de la custòdia turriforme de la seu de Barcelona s’ha de continuar situant entre el 1370, data en què es retorna als consellers la que havien deixat als canonges, i vers l’última dècada del segle XIV, fins que noves recerques puguin precisar amb més determinació l’autoria i la cronologia de l’ostensori utilitzat en la processó del Corpus barceloní. Finalment, una tradició tardana, avalada per la documentació dels llibres de comptes de la sagristia de la seu de Barcelona, associà la cadira d’argent daurat i esmaltat parcialment, obrada i punxonada al centre argenter de Barcelona, amb un tron d’argent que oferí el rei Martí l’Humà. Estructuralment, la cadira està dividida en dos quadrats quasi de la mateixa mida, essent l’inferior les potes i el seient i, el superior, el respatller. Tant l’un com l’altre estan realitzats amb traceries a manera de finestrals gòtics amb motius molt semblants als de la custòdia i, segons plantejà F. Español el 2000, sembla pensat per harmonitzar amb el gran tabernacle retaule de l’altar major de la catedral de Barcelona.

Altrament, de les joies que cobrien les superfícies de la custòdia, quatre pertanyen als segles XIV i XV. Es tracta dels penjolls de la Resurrecció (9,5 s 5 cm, de vers el 1400), de les Perles (3 4 cm), de fulles i pedreria (5 5 cm) i del Pèsol (6 e 2 cm), tots aquests últims probablement del segle XV. Les corones, de 26 i 22 cm de diàmetre, que descansaven damunt d’una diadema d’argent daurat retorçat amb esmalts i la inscripció SYRA, diversament interpretada, són formades per petites fulles de fosa damunt la planxa retallada i pertanyen, a excepció del muntatge realitzat a l’inici del segle XX, a l’època gòtica.

Bibliografia consultada

Támaro, 1882; Soriano, 1892; Gudiol i Cunill, 1902; Sentenach, 1908; Gudiol i Cunill, 1914d; Duran i Cañameras, 1915-16, pàg. 114; Gascón de Gótor, 1916, pàg. 53-55; Mas, 1916b, pàg. 29; Aragón, 1925, pàg. 75-80; Puig, 1929, pàg. 260-261; Duran i Sanpere, 1943, pàg. 43-49; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, vol. I, pàg. 82-83; Duran i Sanpere, 1952, pàg. 87; Trens, 1952a, pàg. 1-34, i 1952b, pàg. 302-303; Duran i Sanpere, 1960, pàg. 39-42 i 1972-75, vol. II, pàg. 556-560 i vol. III, pàg. 264-267; Alcolea i Gil, 1975, pàg. 140 i fig. 145; Dalmases, 1979, pàg. 39-40; Cruz Valdovinos, 1982, pàg. 68; Dalmases – José-Pitarch, 1984, pàg. 299-302; Dalmases, 1985, pàg. 101 i 104; Thesaurus, 1986, pàg. 212-213; Hernmarck, 1987, pàg. 87-91; Millenum, 1989, pàg. 300-303; Dalmases, 1992, pàg. 298-302; Español, 2000-01.